ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA CASTA DELS COMUNS

La decisió oficial del Comuns sobre el referèndum de l’1 d’octubre segueix amb la línia d’absurditat com la definia Lluís Llach i “Puta i ramoneta” que sembla tenen en propietat. Donaran suport a la mobilització, però no consideren vinculant la votació. De fet ho consideren una fugida endavant que retalla el pluralisme de la societat catalana, encara que seguiran treballant per fer possible el dret a decidir dels catalans. Si, no i tot al contrari en un nou document, d’aquells per presentar a les universitats com el regne de la demagògia sense límits.

De fet, les seves veus significatives, com en Coscubiela, Rabell, Colau o Domènech fa temps i temps que segueixen aquest fil prim i llarg de la indefinició, el blanc i negre al mateix temps, en un temps que ja ha passat de llarg la Catalunya autonòmica i s’ha instal•lat en una autèntica revolució social des de la base que demana decidir sobre el seu futur, que ho ha demostrat al carrer i també a la seva institució principal amb una majoria a favor de la independència i compromesa amb el vot de la gent com a arma per fer-ho possible.

Els que havien de portar la lluita social amb moviments com el 15 M, la lluita contra els desaucis, contra el capitalisme ferotge i moltes altres lluites, sempre en contra del poder encarnat a Catalunya per l’antiga CIU i amb vocació de deixar enrere el que anomenaven vella política o casta, quan ha tingut representació, càrrecs de responsabilitat com un grup prou potent al Parlament català o alcaldies com la de Barcelona amb un context com deia de la màxima revolució que una societat pot demanar als seus representants han triat també ser casta i no donar suport a tot allò que defensaven al carrer fa quatre dies, ja que sense canvi nacional no hi haurà canvi social.

Mil i una excuses de mal pagador pera acabar donant l’esquena a la ciutadania que simplement vol votar i decidir i donar suport a un Estat espanyol on les urnes no estan al seu esquema. Al costat dels Populars, socialistes, Ciudadanos i altres partits teòricament a les antipodes dels mateixos comuns. Cada pas del Govern català ha estat finalment desautoritzat amb els mateixos arguments en blanc i negre de les formacions esmentades.

El seu posicionament ara, es una burla a la ciutadania catalana i suposo un trauma per aquells votants que creien amb aquesta esquerra transformadora que ha decidit donar l’esquena a la societat catalana, abraçant l’immobilisme i la llei per damunt de tot, suposo en benefici a les seves poltrones llamineres. Una llàstima i una traïdoria als seus origens per part d’uns dirigents que crec i espero no seguiran la línia de la majoria dels seus votants, sigui per posar la papereta del si o del no.

Han fusionat la vella i la nova política amb el resultat d’aspirar a ser la nova casta.

EL CONTEXT DE LA MENTIDA

Aquest context, entre la mentida i la confussió el viurem fins minuts abans d’obrir els col·legis electorals. De fet ho veiem dels que no volen que votem però també de les pròpies files que encara és més greu.

Ahir Núria Parlon pel PSC en un acte amb Esquerra i la CUP ens diu que la ONU no reconeix el dret a l’autodeterminació en el cas català, ja que no som una colònia, i la nega sinó es dins el marc constitucional, alhora critica la pressió als Ajuntaments per aquell dia.

Per altra banda tenim la proposta que votaran els Comuns internament, per donar suport a les mobilitzacions, però considerar que el referèndum es simplement un pas més per seguir reclamant el dret a decidir.

Per últim l’alcaldessa de Sant Cugat, Merce Conesa del PDCAT que en una entrevista diu “no sabem on arribarem amb el procés sobiranista, potser a un cul de sac”.

La Núria basa la seva argumentació per negar el dret de la societat catalana a decidir el seu futur en un pretext fals i ancorat en el passat, ja que el dret d’autodeterminació en principi reservat per les colònies ha anat evolucionant amb el temps i ja contempla altres casos, on Catalunya hi encaixaria perfectament. De totes maneres no es pot negar el dret a decidir d’un poble que ho reclama amb l’excusa de la llei. Estariem negant l’essència mateixa de la democràcia i posariem el poble com esclau i sotmes a la mateixa, enlloc de ser el protagonista. Pel que fa als Ajuntaments, potser obliden que son representants del poble i aquesta ha de ser la seva prioritat, no poden actuar com si no hi fos amb la mateixa excusa de la llei.

Els Comuns segueixen amb la seva ambigüitat calculada, donar suport a la mobilització, però no donar validesa al Referèndum, es gairebé el mateix que no escoltar el poble i fer el joc a aquells partits que no respecten la democràcia, i les el·lits que volen que res es bellugui. Es preocupant per una força que es diu d’esquerres i predicant de revolucions socials i superació dels vells tics. Alhora sentir les declaracions dels seus dirigents fa pocs anys i ara dona entendre que hi ha coses que no canvien mai.

Conesa, comet un acte de irresponsabilitat posant en dubte als quatre vents el full de ruta del Govern on el seu partit es una peça clau. Ara cal generar confiança i no confussió i dubtes. Un nou cas que segueix els passos de l’exconseller Baiget i que sembla no ha aprés res.

En definitiva, un context que haurem de suportar fins al final.

EL TRIDENT AMB BLANC I NEGRE

Aquest acte amb blanc i negre dels expresidents espanyols Aznar, Gonzalez i Zapatero amb la sintonia amb tots ells es una clara demostració de la nul·la diferència dreta i esquerra espanyola quan es tracta de parlar de drets democràtics.

Tenim Jose Maria Aznar, un personatge que en contra de la voluntat popular va donar suport a una Guerra que va costar milers i milers de morts amb un argument que es va demostrar fals i sense haver assumit cap responsabilitat pel tema. En Felipe Gonzalez creador d’un grup terrorista d’estat per acabar amb el terrorisme basc i també sense haver assumit cap responsabilitat i finalment en Zapatero, el gran mentider amb el famós “apoyare el estatuto que salga del Parlamento de Catalunya” i que tots sabem com va acabar. Tots ells amb un denominador comú, el nul respecte a la voluntat i sobirania de la societat catalana i per altra banda tots van seguir la política de greuges i incompliments amb el territori català com a norma fonamental.

Si això es la campanya del No, crec que els votants catalans que legitimament volen aquesta opció deuen sentir vergonya aliena de tanta impostura democràtica. Com diu en Salvador Cot, Ni “apoyaré, ni català a la intimitat.

Ni “apoyaré”, ni català a la intimitat

per Salvador Cot
Els tres presidents espanyols vius -González, Aznar i Zapatero- han escenificat a Madrid un acord total sobre la negació dels drets polítics de la societat catalana. José María Aznar ha arribat a dir que té un 95 per cent de coincidència amb Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero -aquell que deien que era del Barça i va ser investit amb els vots d’ERC- diu que “la deriva de les forces independentistes és incomprensible, un viatge cap a enlloc”. Tot plegat, tres personatges que van rebre el suport del catalanisme polític en ocasions decisives i que ara coincideixen a demanar repressió.

Aquests posicionaments públics indiquen, clarament, que cap dels tres estava realment disposat a reconèixer cap mena de singularitat política a Catalunya, per més que tots ells reclamessin els vots dels partits catalans per ser investits al Congrés dels Diputats. Van instal•lar-se a la Moncloa i van passar a gestionar l’Espanya de sempre, la que a ells els anava bé. Ni Felipe González, amb el seu vicepresident barceloní; ni José María Aznar, que parlava català a la intimitat; ni José Luis Rodríguez Zapatero, el de l'”apoyaré”… Cap d’ells és capaç d’expressar la més mínima comprensió intel•lectual cap al catalanisme que els va fer presidents.

Finalment, ha arribat la demostració empírica de l’equivalència política de la dreta i l’esquerra espanyoles pel que fa a Catalunya. “Si tu no hi vas, ells tornen”, deia un famosíssim cartell del vell PSC zapaterista. Un bon eslògan que només seria realista per a l’U d’Octubre.

COM SEMPRE

Ahir ens presentaven la llei del referèndum. Aquella que ens dona les garanties necessàries per efectuar el nostre dret a vot i donar sortida a la reclamació de la societat catalana.

De fet, s’ha intentat que sigui el més similar possible a qualsevol comtesa electoral i donar la màxima seguretat i validació en el mateix. Hi ha bàsicament dos canvis significatius, per raons obvies no hi haurà la Junta Electoral Central i es crearà una Sindicatura Electoral amb juristes i politolegs de prestigi que vetllaran per tot el procés i a l’estil del que ja fan als Estats nordics, la segona com es va explicar es que els ciutadans aniran a exercir el seu dret de vot amb l’Estat en contra i tot el que això comporta.

Sentin els juristes, alguns expliquen que apel·lar al dret internacional com a base per aquesta llei que prevaldrà damunt les altres amb l’aprovació del Parlament no es legal. De fet no es aquesta la qüestió, ja que segur trobaran coses a impugnar segons la legislació vigent espanyola. Tanmateix aquesta llei es excepcional ja que l’Estat precisament no vol donar cobertura als seus ciutadans per mitjançant el seu vot resolguin una reclamació majoritària sigui amb el si o amb el no, ja que aquesta segona opció tant legitima com la primera també es negada sistematicament per l’Estat.

De fet davant un fet normal dins el context, com explicar el funcionament i la llei que hi donarà cobertura amb total transparència, les reaccions han estat la de la Ministra de Defensa recordant que l’exercit esta per garantir la unitat territorial, potser pensar enviar els tancs a disparar les urnes i la Vicepresidenta dient que l’Estat amb 24 hores pot avortar aquest problema, donant entendre que la separació de poders es nul·la i sense voler abordar la qüestió. La resta menysteniment, paraules com els problemes reals, focs d’artifici i engany son a l’ordre del dia.

Una falta de respecte absoluta, primer a la democràcia, a la sobirania popular, als mateixos ciutadans i els seus drets i finalment al respecte que es mereix la mateixa societat opini el que opini.

En definitiva, com sempre.

L’HORA DE LA VERITAT

Vam sentir astorats, les declaracions d’un Conseller del Govern català, en Jordi Baiget, posant en dubte la celebració del Referèndum, posant en valor la força de l’Estat espanyol per impedir-lo i demanant no oblidar el 9 N per si s’havia d’acabar fent una cosa similar. Alhora es queixava de no ser al pinyol dur de les decisions de Govern. La conseqüència de tot aquest desgavell no podia ser d’altra que el cessament del mateix.

Cal aplaudir la celeritat del President Puigdemont en prendre aquesta decisió, completament normal en un Govern. De fet ja hem sentit barbaritats, com acusacions de dictadura, quan tots els executius del món que tenen una línia, evidentment demanen responsabilitat i fidelitat al mateix com no pot ser d’altra manera, i sí algú s’apartà del mateix cal exigir dimissions o cessaments. Simplement normalitat democràtica.

Es un bon missatge per navegants, de que el procés arriba a la seva part culminant. La solució democràtica en forma de referèndum s’acosta, i evidentment esta fora de lloc apartar-se de la línea, i crear una desconfiança i dubtes que ja s’encarreguen els contraris a les urnes de generar.

Aquesta legislatura com ja sabem no es una més. Hi ha un objectiu concret que trenca les costures autonòmiques, amb el suport de la ciutadania, i això comporta uns riscos que han de ser assumits. Sabem que l’Estat es poderós i al·lèrgic a tanta democràcia, demostrant que els seus valors democràtics son mínims amb actuacions que provoquen vergonya aliena a tots els nivells, amb un joc brut digne d’altres regims sense contemplacions i que ha posat en evidència l’autèntica mida de l’Estat, que no ha assumit un problema polític, i on encara s’espera una proposta alternativa que no arribarà, simplement no hi es.

Baiget, com la resta de consellers han de ser conscients de la seva responsabilitat amb aquests moments excepcionals pel país, que no entenen de dubtes o tremolors de cames, comprensibles per la nostra condició humana, però que no han de traspassar a l’exterior de cap manera.

En definitiva, el President ha demostrat que els partits queden en segon pla davant un repte de país, i aquesta es la clau de volta de tot el procés.

LA CONFUSSIÓ COM A ARMA

Veiem la tàctica de l’unionisme i moltes vegades des del moviment independentista per intentar confondre a la societat que simplement vol votar el que ha reclamat els últims 5 anys, i on els partidismes no hi tenen cabuda i si la voluntat popular respecte el nostre futur polític.

El Grup Godó segueix intentant desviar l’atenció amb enquestes virtuals que ignoren la realitat i presenten un futur fet a mida. Ara ens presenten unes eleccions que saben que si guanya el si, seran constituents i per tant el model de partits pot canviar i força, els objectius també. Ignora aquesta possibilitat del referèndum i directament observa unes eleccions autonòmiques normals que no son cap objectiu del Govern actual. Alhora dona una clara victòria a Esquerra i dibuixa una majoria independentista, però també insisteix amb un tripartit d’esquerres amb socialistes i comuns. Segurament la seva opció preferida tal com estan les coses i que sembla oblidaria la independència i tornaria a gestionar una autonomia devaluada amb un Estatut retallat i competències mínimes. Tota una declaració d’intencions.

Per altra banda la detenció d’un membre de ARRAN ahir per part dels Mossos, ha provocat des de les files cupaires les critiques al cos policial i posar la incògnita sobre el seu paper en el referèndum.

Recordo l’intent d’ocupació d’una seu dels Populars amb urnes i que va acabar amb 7 investigats, un d’ells avui detingut acusat de desordre públic i danys i que no va anar a declarar el passat 1 de juny al Jutjat d’instrucció on se l’havia citat prèviament. Entenc que això no es una anarquia i que la llei de moment es la que es i justament es la que el cos policial català ha de seguir, si la policia s’ha de dirigir per ideologies polítiques o posicionaments nacionals en aquest cas, malament anem. No es pot posar els mossos sempre a l’ull de l’huracà, ja sabem que seran utilitzats legalment precisament per crear aquestes situacions, però en definitiva fan la seva feina com toca en qualsevol estat democràtic. Quan hi hagi un canvi de legalitat, no dubto que l’obeiran com no pot ser d’altra manera. Ara encara no hi es. Qui no ha complert els seus compromisos com a ciutadà es el jove detingut i per tant això com deia no pot ser una anarquia on tothom actui com vulgui.

Els mossos al seu lloc, complint la legalitat vigent en cada moment, es el seu paper i en qualsevol democràcia funciona així, d’altra manera parlariem d’una resta amb les garanties i drets dels ciutadans.

No caiguem en el parany.