ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

DATA I PREGUNTA

Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República. Aquesta es la pregunta i 1 d’octubre es la data

Entrem en un altra etapa. Dificultats, reaccions delirants i tot tipus d’obstacles que nomes superarem des de la unitat i el convenciment en la nostra força: La democràcia i el nostre dret com a poble.

En sentirem de tots colors i la histeria a la capital espanyola serà considerable. Per tant ara més que mai les tàctiques partidistes no tenen cabuda i qualsevol obstacle pel mateix procés cal que utilitzi la generositat per donar un pas al costat i preservar un objectiu superior i el més important que Catalunya ha viscut els últims 300 anys. El Govern i el nostre Parlament ha de seguir els passos per executar el compromís i fer-lo arribar a tots els racons del món. La societat ha de ser conscient que serà la gran protagonista i que ningú ens regalarà res. Ens ho hem de guanyar. El 1714 molts van donar la vida per defensar les nostres llibertats, ara per sort, les armes queden arraconades, però la mobilització i el suport per defensar la nostra sobirania i fer arribar el missatge del SI a tothom serà la missió.

Un poble que desprès de 3 segles vol tornar a treure el cap al món i donar una nova lliçó de democràcia per damunt de reaccions cavernaries i unes estructures ancorades en règims anteriors mereix tot el respecte i ara cal estar a l’alçada del moment que tindre el privilegi de viure.

LA POR COM ARGUMENT

Demà ja tenim aquí un altre dia d’aquells anomenats històrics, amb l’anunci formal de data i pregunta pel referèndum, i la foto d’unitat independentista al voltant de donar la paraula al poble català perquè decideixi el seu futur. De fet i sobretot els independentistes ja tenim ganes de que tots els dies siguin no històrics per ser un país normal.

Aquest fet com podem suposar ja ha provocat les reaccions de l’Estat amb la seva actitud casposa i de temps passats sense cap respecte per la gent, la que també considera seva i la decisió d’un poble que simplement demana respecte. La por com a arma i l’amenaça com a clau de volta son els seus arguments. Hem vist la vicepresidenta Soraya dient amb veu ben irritada que ja podem fer els anuncis i actes que vulguem que el referèndum no se celebraria i parla de la solitud de Puigdemont. Crec que no caldria ni contestar. Primer demà veurà la foto d’una majoria dels diputats del Parlament amb unitat i de diferents ideologies al voltant del projecte i diumenge tornarà a veure una societat mobilitzada per defensar els seus drets democràtics. Per altra banda la negació de la realitat, produeix simple impotència, ja que la perseverancia i fermesa pel referèndum no es pot aturar i qualsevol mesura fora de lloc podria ajornar el problema, però tard o d’hora tornaria a ser damunt la taula. Em refereixo per exemple la inhabilitació del President o el mateix Parlament i la seva substitució provisional, la pregunta i un cop passat un temps que no es pot allargar en excés, tornariem estar al mateix lloc. Suposo que Soraya més enllà de la por que vol crear, ho sap perfectament.

El Partit Popular nega el referèndum, però a Catalunya va començant la campanya pel no, tota una declaració d’intencions i com no podia ser d’altra manera amb la por com argument. Ara toca intentar amb la gent gran i el perill de les seves pensions, cosa per cert ja demostrada per molts experts que aquestes seran molt més segures i quantioses en una Catalunya independent que una Espanya en fallida. Sense déficit fiscal, amb salaris més alts i menys taxa d’atur, els avantatges son de calaix. Per altra banda utilitzar la foto del President Pujol com espantall quan precisament representa la Catalunya autonómica de la que ja hem passat full i d’una manera o un altra no tornarà.

En definitiva, la por sense arguments contrastats porta a fer el ridícul i el que es pitjor donar una imatge molt trista que no entén de diàleg, i de democràcia.

GORDÓ: L’ACTA NO ES SEVA

En Germà Gordo, diputat de Junts pel Sí, investigat pel cas del 3%, ha pres la pitjor decisió que crec hauria de ser reflexionada, deixar el partit, el grup i no deixar l’escó no es de rebut. No ho es, com a mínim en aquesta legislatura tant especial que no es pot desvirtuar i requereix actuacions també especials.

Esquerra i PDCAT crec han reaccionat ràpid i amb eficàcia demanant la seva acta de diputat i un pas al costat necessàri. Per aquesta banda no hi pot haver queixes. Les excuses de Gordó en forma de apostar per defensar idees,principis i actuacions que quedarien orfes.

Realment, en Gordó líder del corrent Nova Convergència dins el partit i ara esquitxat pel cas 3 %, era o es un dels homes de confiança del President Mas, i segurament d’aquí be la seva presència a les llistes. Un caràcter més moderat i allunyat del pacte amb la CUP per aquesta legislatura. De fet assumir la responsabilitat i abandonar el seu partit es un bon pas, i faltaria el pas més important, deixar l’escó. Aquest no es seu i menys en aquesta legislatura, igual que no es de Junqueres, ni de Munté, ni de Lluís Llach per posar uns exemples. Son uns escons per un projecte concret que s’han compromès a dur a terme. No es una legislatura autonòmica normal, on cada partit presenta les seves propostes i les defensa. Per tant la seva excusa queda invalidada, aquesta legislatura no va de defensar idees o principis, va de donar un salt a l’autonomisme i donar la possibilitat a la societat catalana que ho reclama de decidir el su futur polític.

Es un be superior per damunt de qualsevol individualitat i Gordó ho hauria de saber perfectament. Crec que la seva pressumpció d’innocència hauria de ser sagrada i de fet ja hi haurà temps de demostrar les seves implicacions en el cas. Pel tema de l’aforament, ja hem vist com en el cas de la Irene Rigau tampoc va ser un obstacle.

Per tant, jo crec que la generositat i lleialtat son dues qualitats imprescindibles i que cada diputat al servei d’aquesta causa ha de portar incorporades en el seu ADN o deixar pas un altre persona. En aquest cas les sospites no poden ser un tema que s’utilitzi per anar en contra del mateix projecte i crec que en Gordó i el seu entorn ho haurien de saber perfectament.

LA INDIGNITAT D’AZNAR

Desprès dels darrers atemptats a Londres de moment amb un balanç de 7 morts i molts ferits, les reaccions es van succeint. Concretament a l’Estat espanyol i en la figura de l’expresident Aznar i en una nova mostra d’immaduresa o simplement de poques llums, va barrejar el tema dels atemptats amb el futbol i el seu equip. Com diu la dita catalana “on no n’hi ha no en raja”.

Efectivament a la seva resposta diu que nosaltres tenim més experiència que ningú amb el terrorisme i ho entén com una gran amenaça que cal combatre, llavors de cop i volta va dir que “permetin que acabi amb un punt i apart i vull dir que estic molt content per la victòria de del Reial Madrid i la seva copa número 12 d’aquest dissabte”.

Realment la fatxenderia dle personatge no coneix limitacions. Opina de terrorisme, quan recordem ell va ser un dels instigadors de les armes de destrucció massives inexistents a l’Iraq, i que va avalar aquesta guerra en contra de l’opinió de la societat espanyola i amb el resultat de milers i milers de morts i un país convertit amb el caos que encara perdura. Davant les evidències ni tant sols un perdó, simplement el que eren afirmacions categòriques es va convertir en que ell no ho podia saber i es va quedar tant ample. De fet es el mateix que amb la seva lluita amb el terrorisme d’ETA no ha fet ni un sol pas per col·laborar amb el procés de pau i les seves opinions sempre han estat de condemna i cap gest que ha recaigut tot en la banda terrorista i els mitjancers internacionals. La política de rendició sense condicions, per cert la mateixa que ara aplicaria amb Catalunya pel referèndum.

De fet la seva consciència es demostra barrejant un tema totalment intranscendent com el futbol davant la mort de gent innocent a mans de la barbàrie que vivim en el planeta sense fi. Per simple ética i moral, hi ha coses importants i altres per gaudir amb els nostres sentiments inclosos, però que davant de la vida, evidentment queden en un segon pla com no pot ser d’altra manera.

Una nova mostra de la categoria d’un personatge que amb la seva prepotència per bandera segueix donant mostres de voler estar per damunt del be i del mal. El mateix que va aplicar amb la seva etapa de Govern ho aplica a totes les facetes de la seva vida sense remei.

SENSE MIRAMENTS

Aquesta setmana amb la reunió del Pacte Nacional pel Referèndum, l’anunci oficial de data i pregunta, per culminar la setmana amb la concentració de suport al Referèndum per part de les entitats sobiranistes, la tensió anirà en un altre nivell i en començarem a veure de tots colors. Ja sabem que els nervis aniran pujant de to i les reaccions també. Una cosa podem fer, seguir el nostre camí i no caure als paranys que anirem trobant per desactivar la democràcia i la força de les urnes. Es la prova del cotó per un poble que ha decidit que ja es adult per decidir.

No hi ha regles

per Salvador Cot
No hi ha regles. L’Estat ha decidit pitjar a fons l’accelerador per aconseguir demostrar -a la seva opinió pública, però també a Europa- que és capaç d’impedir que el Govern català posi les urnes a l’abast dels ciutadans. I que pot fer-ho sense haver de passar per les incomodíssimes fotografies de policies armats coaccionant les meses electorals i, si és possible, sense recórrer a mesures excepcionals, com la suspensió -ni que sigui parcial- de les institucions catalanes.

Per aconseguir-ho, les clavegueres funcionaran al màxim. Els serveis d’intel•ligència espanyols fa temps que collen, amb la vella eina del xantatge, qualsevol que pensin que pot aportar informació sensible contra els líders del procés català. Apareixeran dossiers nous i cauran condemnes estratègicament col•locades els dies clau. Els mitjans de comunicació de Madrid justificaran, dia a dia, les accions de l’Estat i mantindran el convenciment de l’opinió pública espanyola en què les conseqüències de qualsevol crisi només afectaran, quirúrgicament, als catalans.

I una novetat. La Fiscalia ja s’ha posat al costat de la reclamació de Societat Civil Catalana perquè Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs acabin responent amb el seu patrimoni personal per haver organitzat el 9N, una acció que podria extendre’s als funcionaris. L’estratègia no és nova, ja han confiscat diners a l’ANC i Òmnium i ara, simplement, es tractaria d’amenaçar també a les persones.

Tot això cal tenir-ho clar i denunciar-ho. En especial perquè, en paral•lel, continuarà activa la campanya que exigirà una polidesa exquisida a les institucions catalanes per a cada moviment en direcció al referèndum. No hi ha regles.
Per al totalitari, un referèndum sempre és un cop d’Estat

EL PROBLEMA DE LES URNES

Sembla increible, però ahir el Parlament va haver de rebutjar una moció del PP que pretenia paralitzar la licitació de les unes i material electoral, igualment es va rebutjar un altra per exigir no executar les partides pressupostàries per organitzar un referèndum. De fet Esperanza Garcia per part Popular va demanar deixar d’invertir diners públics amb operacions sobre el procés de sobirania i acusar el President català de generar violència per les seves darreres declaracions demanant aclarir en que consistia la força que l’Estat ha esmentat per aturar el Procés.

En una democràcia res de tot això seria una realitat. Demanar impedir unes urnes, demanar que la gent no voti i decideixi o demanar que un Pressupost aprovat sobiranament per la cambra que pertoqui no s’executi per qüestions ideològiques. Alhora insistir amb el diner públic per qüestions independentistes, te gracia venint d’un partit que a fet del diner públic, el diner de la corrupció i de l’enriquiment sense límit, apart el que ells diuen independència, es realment democràcia, i invertir diner públic per fer-ho possible, donar la paraula a la gent i complir amb el compromís electoral també seria el més normal, evidentment no a Espanya.

Pel que fa a la violència, faria bé Esperanza en escoltar les declaracions del Govern espanyol en mode amenaces i sense amagar el terme força per impedir la democràcia, o la banalització del nazisme per exemple per comparar-lo amb el dret a decidir de la societat.

En definitiva, la desesperació i el tot s’hi val per impedir com sigui una cosa tant simple com escoltar la població i donar-li la paraula per resoldre la seva reclamació defineix la concepció d’Estat de que parlem. Una estructura ancorada amb el regim anterior, on ha estat protegit i on la corrupció i la nul·la separació de poders han convertit un estat que hauria d’haver desterrat paraules com intolerància, xenofòbia o corrupció amb el seu pa de cada dia.

POBRES DE SOLEMNITAT

La notícia de que el Fiscal anticorrupció Manuel Moix, està en possessió del 25% d’una societat situada al Paradís fiscal de Panama ha sigut ja aquell gota que fa vessar el vas sense remei. El Govern ha passat per totes les etapes en aquests casos, des del suport al total rebuig i allunyament per provocar la dimissió del mateix que es podria produir avui, ja que els fets semblen un acudit, però com sabem la realitat supera la ficció i l’Estat espanyol es un gran exemple.

De totes les reaccions destacaria la diputada Popular Celia Villalobos que sobre Moix ens diu si volem que surti d’una clausura o que sigui pobre de solemnitat. Convida a obrir una reflexió sobre el tipus de càrrecs que volem, ho qualifica de safareig i torna a preguntar si volem que no tingui dret a no tenir res. Ho remata dient si els càrrecs públics tenen que ser pobres de solemnitat.

Realment esperpèntic les reflexions d’aquesta diputada, la mateixa que va ser enxampada jugant al Candy Crush en plena sessió parlamentaria i que ara ens dona unes reflexions que dona idea del nivell de dirigents espanyols i la seva concepció de la normalitat d’un sistema corrupte i injust com si tal cosa. Evidentment que no volem carrecs que siguin pobres o que siguin rics, les dues coses son igual de valides i sense cap problema, el que volem es que tinguin un mínm d’ètica i siguin honestos sobretot. Segurament paraules esborrades del diccionari de la Celia.

El fiscal anticorrupció, no pot participar en societats en paradissos fiscals, es com avui s’ha comentat amb l’exemple de que Ghandi hagués tingut accions en una societat d’armament. Es rebutjable i totalment inacceptable. No pots lluitar contra un tema que tu mateix promous i participes. Senzillament es això. Aquest son el tipus de dirigents que volem.

Les reflexions de Celia donen a entendre la banalització d’un sistema corrupte per definició i on la normalitat del mateix va en benefici de tots els càrrecs i la pèrdua dels valors més fonamentals que alhora i des d’un altre nivell els ciutadans veuen amb estupefacció com a cada racó es multipliquen els casos sense remei.

Ara la Celia pot seguir jugant a la play en el seu temps de feina, una gran concepció de la seva representativitat amb els seus votants.