ALBERT CORTES MONSERRAT

La proposició socialista per traslladar les restes del Dictador del Valle de los Caidos ha portat polseguera. De fet aquesta insta al Govern Popular a complir amb la Memòria Histórica i fer cas a les recomanacions d’experts de Nacions Unides el 2011 que recomanaven treure les restes.

Molt trist que desprès de 40 anys i amb el monument a la vergonya amb les despulles del Dictador com si fos un gran homenatge encara hi hagi proposicions d’aquest tipus, quan hi ha hagut Governs dels dos colors principals que sempre han girat l’esquena a recuperar la història i respectar la dignitat de les victimes protegint els botxins.

De fet al 2007 amb Zapatero al capdavant van ignorar el tema i van prometre revisar sentències i anul·lar judicis com el del President Companys, cosa que no van fer. De fet es convertir l’espai en centre per la cultura de la reconciliació i dignificació de les victimes, deixarien l’altre Dictador Primo de Rivera en un lloc secundari. Una proposició molt més suau que la de fa 10 anys. Els Populars que es vol trencar el pacte de la convivència de la Transició i afirmen que la Guerra Civil va deixar ferides a tot arreu.

Una gran vergonya i com deia en Joan Tardà, amb unes dosis altes de cinisme per part del PSOE, que conjuntament amb els Populars son clars cómplices de l’estafa política espanyola i salvaguardar al Dictador, els seus col·laboradors i tota la seva obra. Pel que fa als Populars per cert fundats per molts d’aquests botxins del règim dictatorial, i que evidentment protegeixen intentant desvirtuar la historia amb el mantra de les ferides a tots els bàndols, quan saben perfectament que no hi havia dos bandols. Hi havia un Govern legitim i un cop d’Estat militar que es va sublevar i perpetuar un règim del terror durant 40 anys. De fet el pacte de convivència que acusen de voler trencar, mai pot ser conviure amb els botxins i posar-los en el mateix pla que les victimes.

Tot un desgavell d’un sistema que simplement ha posat una capa de vernis a una Dictadura i que manté tots els tics de la mateixa com veiem en el procés català.

Ahir va ser el torn de Carme Forcadell i Anna Simó per anar a declarar als Tribunals, amb el greu delicte d’haver permès el debat en un Parlament escollit pel poble i complir escrupolosament les seves funcions. Si parlem de la Mesa del Parlament, i encara més parlem de la segona autoritat del País, la Presidenta del Parlament la rellevància puja molts enters i la tristor i vergonya per veure com un Estat anomenat Espanya i que presumeix de democràcia ho considera amb total normalitat sense cap mena de fisura.

Un Estat despullat d’essència democràtica i que ha ensenyat a tot el món les seves vergonyes que altrament ja considerava dins la normalitat, una paraula que ja sabem segons qui l’utilitza pot variar i molt.

No poder o no voler afrontar una reclamació ciutadana en un territori tant nombrosa com a Catalunya i no saber gestionar un problema que un cop mort el Dictador i passada la parodia de la transició amb una autonomia que a la pràctica representava per Catalunya allò de “cornut i pagar el beure”, sense cap opció de canviar el guió, ha esclatat i saltat pels aires, cosa que passa quan la corda s’estirà tant que no dona més de si com la gestió de l’Estatut per exemple o els perjudicis econòmics i greuges constants cap un territori i els seus ciutadans pensin el que pensin i tinguin el sentiment que tinguin.

Agafar una de les potes de l’Estat com es el poder judicial totalment desvirtuat per la seva nul·la independència i fer-lo servir com a arma per lluitar contra la democràcia es trist, encara més quan el procés ja es l’excusa per esborrar qualsevol iniciativa sigui social o política que be de Catalunya, o quan es pretén atacar el cor de la democràcia com es els seus representants, les seves institucions i finalment la sobirania del mateix poble simplement amb l’argument del seu pensament o sentiment.

Les declaracions d’ahir son molt greus, però també molt tristes per veure les reaccions de determinats personatges i la passivitat per afrontar aquesta vergonya democràtica clamant els fets com una performance, o que ningú es pot saltar les lleis. Unes reflexions que ens porten a veure la nul.la evolució del règim del 78 respecte als 40 anys del règim del Dictador.

Que l’Estat espanyol considera que ser favorable a la democràcia i escoltar el poble es delicte i perillós pel sistema creat es una evidència. En tenim dos exemples ben clars les últimes hores amb l’adhesió del Barça al Pacte Nacional pel Referèndum o amb l’ambigüitat dels Comuns.

En Jaume Asens, dirigent de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona, aprofita en una entrevista per culpar al PDECAT de ser un obstacle pel creixement del sobiranisme. Relaciona aquest partit amb el regim del 78 i ho veu un fre que el President sigui d’aquesta formació. Al mateix temps el Partit Popular aprofita per vincular el populisme de Le Pen amb el moviment independentista català, dient que aquesta formula màgica enganya als catalans de bona fe i desesperats. Alhora critica al Barça per la seva posició que no representa a tots els seus socis i que cedeix a la pressió del Govern català.

Realment, veiem com es segueixen repetint uns items que ja coneixem prou bé, per una banda i des dels Comuns, no son capaços o no volen veure que parlem d’un moviment transversal que ha nascut a la societat i que no pregunta la ideologia o el partit de la persona del costat ja que l’objectiu es de país i aquí tots som necessaris. Amb una mentalitat autonomista, Asens segueix fent la batalleta partidista i porta la seva obsessió per un partit concret que acusa de tots els mals i que sembla li molesta estigui al mateix vaixell que el que reclama una gran part de la societat, sense reconeixer que precisament aquest canvi ha sigut clau per anar amb aquest procés cap al davant amb garanties.

Pel que fa als Populars, segueixen intentant desprestigiar el que reclama la societat catalana amb populismes de baixa volada. Inventen argumentaris com la formula màgica que ningú ha dit sense esmentar que qui te la clau de la caixa i el poder legislatiu no hi ha dubte que pot regir el seu destí com fa l’Estat espanyol en aquests moments amb més encert o no, i es precisament això el que es reclama. Com sempre critiquen la decisió del Barça que com no pot ser d’altra manera es posiciona a favor de la democràcia per molt mal que els faci, el Pacte es això acordar un referèndum per decidir el nostre futur i que reclama el 80% de la ciutadania. Tant els del si com els del no, i això representa o hauria de representar la pluralitat dels associats.

En definitiva desprestigiar la democràcia i disminuir el poder sobirà del poble segueix sent l’objectiu del Govern estatal.

Ahir vam saber que el Govern ha acordat la compra de 8000 urnes per poder celebrar el Referèndum amb o sense acord. Un acord en base a les competencies de la Generalitat per processos electorals i sembla fruit de l’acord per anar endavant i anar concretant. Ara hi haurà la publicació al DOGC i permetrà el concurs perquè les empreses puguin optar a la comanda requerida.

Avui segurament sentirem les reaccions dels partits de la oposició amb el Concurs de qui la diu més grossa. Alguns mostraran sorpresa com si encara no haguessin entés el procés que viu Catalunya. Els més agosarats parlaran d’incomplir la llei quan saben perfectament que es dins les nostres competències actuals partides per processos electorals diversos, i encara alguns altres llençaran el discurs de la malversació de diner públic i el que interessa o no als catalans amb unes gotes de demagògia parlant del que es podria fer amb aquest cost i fent un poti poti, sense ser capaços de dir que invertir amb democràcia es salut per la societat que ho rep.

No faltaran els hiperventilats, que com en tot el que dura el procés diran que això simplement es una performance, sense cap valor, i insistiran que el referèndum no es farà i que els partits no en tenen cap intenció, més enllà d’anar a unes eleccions. Naturalment el temps donar i treu raons que espero els desmenteixin i vegin que el fet es tant important que evidentment vol cap, temps i deixar el cor o la precipitació al calaix. Ens hi juguem massa.

De fet notícies com aquestes, sense treure de context, ni provocar cap euforia, haurien de ser considerades dins la normalitat dels que creiem que no hi ha marxa enrere i que tothom va a una per poder decidir el nostre futur en pocs mesos sigui acordat amb l’Estat o no. Les conseqüències i aplicació real dels resultat nomes dependrà de com fem les coses, de la nostra unitat i sobretot del nostre propi convenciment. Aquest serà el certificat necessari per presentar a qualsevol racó del món amb totals garanties.

Democràcia i urnes van lligades, no forçosament la segona vol dir la primera com podem tenir molts exemples, però aquesta si es negada segur que nega la primera, hi ara parlem d’això.

Aquesta va ser la formula que Andrea Levy del Partit Popular va utilitzar per definir els dirigents del PNB i el seu gran acord a canvi dels Pressupostos i els gestors catalans que no lluiten pels seus ciutadans, nomes preocupats per trencar Espanya.

Realment, el cinisme es màxim quan comprovem i repassem les reaccions entre les peticions o reclamacions catalanes i basques al llarg del temps, aquest silenci madrileny com diu en Joan Rovira a la bona negociació del PNB en base als seus interessos i amb unes contraprestacions molt més elevades que el que per exemple va prometre Rajoy fa poques setmanes a Barcelona, es totalment clarificadora. Us recordeu de les reaccions que hi va haver per l’almoïna anunciada a Catalunya, doncs no cal dir res més.

Silenci madrileny a la basca

per Joan Rovira
Quan volen i els convé, a Madrid saben callar i fer les coses discretament. Després de deu anys d’estira-i-arronsa entre els governs basc i espanyol, els bascos han sabut munyir l’Estat a canvi de llançar un salvavides a un Rajoy tocat, però no enfonsat, pel tsunami de corrupció del PP. Resultat: pluja de milions per a Euskadi. Jo t’aprovo els pressupostos de 2017 i tu millores el “cupo”: posem que uns mil sis-cents milions, algunes inversions en ferrocarrils, alguns traspassos de competències, alguns recursos constitucionals que es retiren… Un negoci rodó per a les dues parts, sense gaire manies, i “arrain” (peix) al “saski” (cove).

El “cupo” es tradueix en pagar un 6,24% d’un paquet de despeses estatals, de forma pactada i no imposada: per això mateix el poden millorar. A Catalunya -oh, misteri de misteris- mai no acabarem d’entendre per què al 1979 no es va ni tan sols intentar la fórmula basca, no tan allunyada dels números que haurien pogut sortir amb un bon concert fiscal. Però ja és igual, perquè mai no ho veurem: Madrid no el concedirà i aquí ja estem en una altra dinàmica, que tard o d’hora acabarà essent la de tirar pel dret.

Fins aquí, més o menys normal: els tripijocs típics del sistema autonòmic espanyol, que no és mai una negociació seriosa amb visió d’Estat, sinó un pur canvi de cromos per interessos partidistes, personals o de casta.

Però el que més sobta de tota aquesta història és el silenci. Un silenci eixordidor, monumental, per part de la maquinària política i mediàtica madrilenya i els seus ecos, a càrrec de salvadors de la pàtria com Susana Díaz i altres baronies autonòmiques.

No han dit ni una paraula, ni una sola, de la famosa igualtat entre els espanyols. No han posat el crit al cel en nom de la solidaritat. No han esmentat la unitat fiscal, la unitat de mercat ni cap altre dels habituals “arguments” insultants que acostumen a utilitzar com a munició. Res, tu. Ni mú. S’han empassat la millora del “cupo” sense dir res, com la cosa més natural del món. Silenci absolut.

Si Catalunya hagués rebut un tracte similar, s’hauria muntat un sarau mediàtic a bombo i platerets. Però no. La consigna és silenci. Un pacte amb Euskadi és bo per a la unitat d’Espanya: al•lucinant. Un pacte amb Catalunya és la fi del món, l’apocalipsi.

Hi ha qui insinua que això és una indirecta cap a Catalunya… Ho veieu? Si us porteu bé i deixeu de fer ximpleries, podríem parlar de calerons, de trens, aeroports, ports i carreteres. I fins i tot d’alguna coseta simbòlica i ensucrada, per fer més digerible l’abaixada de pantalons col•lectiva: la llengua o l’educació podrien formar part de la propina…

Discrepo. No hi ha cap missatge subtil per suggerir que tornem al bon camí ni cap mena de promesa de tenir mai un tracte equivalent al basc. No veuríem això ni que tots els catalans prometéssim votar Rajoy a les properes eleccions… amb el nas tapat, això sí.

La casta hispanomadrilenya, la que domina tots els mecanismes de poder de l’Estat, la llei i les finances, la que fa mèrits davant Frau Merkel i companyia, està disposada a acceptar que Euskadi sigui independent de fet, a condició que això no es digui mai. I els bascos compleixen. Ja els va bé. Millor impossible: no només aporten poquíssim a la caixa comuna, sinó que a més els subvencionem. I a sobre van relliscant, suaument, sense fer soroll, no cap a la independència, però sí cap a un estatus de país petit i ric de frontera, un país cada vegada menys espanyol, amb uns nivells de benestar, d’ocupació, de qualitat de vida i d’activitat econòmica que són la gran excepció, la prova evident de què allò, a la pràctica, ja no és Espanya.

És un bon model? Sí, sens dubte, perquè funciona: sense grans traumes ni presses, es va desenganxant d’Espanya i a sobre li surten els números. Seria acceptable per a Catalunya? També sí, sens dubte. Tanmateix, això és somiar truites. Treguem-nos-ho del cap: mai, mai no arribarà de Madrid una oferta similar. Ja ho haurien pogut fer i no han tingut el més mínim interès. Catalunya, per a bé i per a mal, és una altra cosa: la pedra angular de tot el sistema, que podria fer una fallida espectacular sense els catalans. Però hi ha una coseta més: Catalunya els posa especialment “catxondos”, els excita, els provoca… És la conquesta i la reconquesta pendent des de fa segles, la pedra a la sabata, l’ull de poll de la pàtria hispana. Sense entendre l’esperit de reconquesta no s’entén tota aquesta història que ara ja només va, simplement, brutalment, de victòria o derrota. La història de sempre, vaja, que potser aquesta vegada no acabarà com sempre…

Aquest lema es molt utilitzat per formacions com Ciudadanos, Populars i Socialistes, per intentar vendre que hi ha una Catalunya de seny i ben encaminada que te una serie de preocupacions que curiosament no cal ni que les pensin, ja que aquests mateixos partits els hi poden facilitar i desprès una d’il·lusa, insubmisa i que no te clares les prioritats reclamant coses tant detestables com la democràcia.

Hem vist com Esplugues de Llobregat, una moció de Ciudadanos ha reclamat la senyalització de Transit en català i també en castellà, cosa que ha estat aprovada amb el vot dels tres partits esmentats anteriorment, amb el cinisme infinit de l’últim que ho justifica per imperatiu legal, cosa que directament es mentida ja que mocions semblants amb altres poblacions com per exemple Reus han estat rebutjades amb el seu vot contrari. Per tant la voluntat no es imperatiu, no cal enganyar.

Tanmateix caldria preguntar a Ciudadanos, si realment creuen que això, ells que ho saben, es el que preocupa a la ciutadania, també seria bo justifiquessin el cost que per la mateixa societat suposarà aquest autèntic disbarat, no estariem parlant de malversació de diner públic, ells que sempre hi troben aquesta paraula en qualsevol tema o acció que no els interessa, especialment relacionada amb el procés català.

No hi ha cap demanda social, senzillament perquè no hi ha tema, ja que tothom entén perfectament les senyalitzacions sense problemes. Darrera trobariem la finalitat originaria d’aquest partit, intentar eliminar el català de la vida pública i portar-lo a àmbits privats per veure com la seva agonia el deixa en res, en benefici de la llengua castellana i la seva falsa persecució. Tot això amb ajuda de personatges sinistres (Joan López Alegre) que llencen missatges dient que es normal que les dues llengues pròpies de Catalunya han de ser presents en aquest cas a la senyalització viaria, quan saben perfectament que la llengua propia de Catalunya es el català, ho diu el mateix Estatut vigent, i les oficial les dues. Son coses diferents. Respecte total per totes les llengues, però no imposició i tergiversació de la historia per justificar un genocidi lingüístic que des del Decret de Nova Planta no s’atura.

En definitiva, prepareu-vos per llegir STOP, ATUREU-VOS i PARAR. Si teniu més propostes podem fer un gra retol a cada cantonada.