ALBERT CORTES MONSERRAT

La presentació dels Pressupostos espanyols ha confirmat allò que tots sabiem, el discurs i les promeses de Mariano Rajoy a Catalunya, ja de per si tristes, queden amb paper mullat i una nova presa de pel en marxa per Catalunya.

Efectivament, la realitat son 30 milions menys previstos que el passat exercici, vora un 13% percentual, quan l’aportació catalana al PIB espanyol frega el 20 %., Si analitzem una mica, el 70% d’inversions pel Corredor Mediterrani no es farà fins el 2020, sort que era una obra prioritaria. La connexió del Port de Barcelona 4 milions aquest any dels 75 totals. Trista aportació també a Rodalies, un dels punts més urgents i on nomes es pressuposta el 45% del promès inicialment. Podríem seguir i arribarien a les mateixes conclusions. Tot això sense comptar que parlem de pressupostat i no de fets reals que fàcilment es poden quedar en un 60% del previst inicialment.

Per contra partides com la Casa Reial, l’exercit o alts càrrecs reben un augment en els mateixos comptes. Una nova presa de pel amb majúscules que suposo no quedarà reflectida en aquells mitjans afins com La Vanguardia o El Periodico que van correr a anunciar la bona nova per Catalunya en forma de grans inversions que ja eren una mentida en si veient les xifres i el periode en que havien de ser realitat i que ara es mostren novament sense novetat com en la resta d’anys. Una nova bufetada a tots aquells catalans votin si o no en un referèndum d’independència i que comproven que el maltracte al territori català es per tots igual. Alhora es veu la voluntat de seguir prioritzant infraestructures deficitaries com el TGV, aeroports oficials per decret o per exemple mirant el detall Museus com El Prado a Madrid comparat amb altres de Barcelona i on el concepte radial segueix sent prioritari.

Aquesta es la realitat, el nostre paper reservat dins l’Estat, no esperem cap pressa pel Corredor Mediterrani, per molt que la UE hagi donat la seva prioritat i sigui el que seria eficient en qualsevol Estat normal, de fet l’arc mediterrani, motor econòmic, es el gran perjudicat d’aquest pressupost en benefici dels de sempre. Es un mal estructural de difícil solució, ja que es el mateix moll de l’os de l’Estat i la seva concepció colonial de certs territoris.

En definitiva, la decisió esta a les mans dels ciutadans.

Com diu en Tonia Aira, fer el pinxo o utilitzar la prepotència es lleig, però frega el ridícul quan ha qui va adreçat es molt més potent que tu, i apart te les eines suficients per fer-te rectificar immediatament. Efectivament, les reivindicacions sobre Gibraltar i intentar aprofitar la sortida del Regne Unit de la UE per tornar a treure el tema no te ni cap ni peus. La testosterona espanyola haurà de descansar en aquest assumpte.

Gibraltar es britànic, entre moltes altres coses, per una de fonamental. Els seus ciutadans ho volen ser i així ho han decidit. Naturalment per Espanya això es el de menys, ja sabem que els seus valors deixen la ciutadania sense veu ni vot, on la imposició es l’únic que te prevalència. El cas de Catalunya funciona amb aquests paràmetres, però esclar, la Gran Bretanya ha tancat el tema ras i curt, amb alguna advertència inclosa. El resultat ha estat la rectificació sobre el cas d’Escòcia per part espanyola i una possible entrada a la UE. No hi ha res pitjor que fer el ridícul, i aquest es un gran exemple i com diu Aira un estimul per nosaltres.

Marca Espanya: fer el ‘pinxo’

per Toni Aira
Que el govern d’Espanya està intentant aprofitar el Brèxit per veure si pot aconseguir, ara sí, que Europa els compri allò de “Gibraltar, Espanyol”, és tan groller i tan obvi que ha obtingut una resposta a l’alçada per part del britànics. M’hi identifico? No, ni amb els uns ni amb els altres, però paga la pena apuntar que des d’Espanya, on sovint es critica Catalunya per les seves reivindicacions històriques, i les qualifiquen d’anacronisme, haurien d’aplicar-se la seva pròpia medicina per una pura qüestió de coherència (que no tenen). D’això no, però del que sí que van sobrats és d’un estil, marca de la casa, que ahir el ministre principal de Gibraltar, Fabian Picardo, va descriure com “fer el pinxo”.

A Catalunya fa temps que patim aquest tarannà que bàsicament consisteix en l’absència de diàleg excepte en els fronts que al poder espanyol interessa i, per a la resta, au a utilitzar tots els mitjans necessaris, gairebé mai escrupolosament, per amenaçar l’adversari, assetjar-lo i si s’escau lapidar-lo fins que se n’espera la rendició incondicional. És una pena però potser a ulls del món aquest procedir que ara veuen que de nou s’aplica sense fronteres mereixeria d’una aturada en el camí. Igual així tenim algun punt més a favor del que està passant a casa nostra.

Un manifest de fa pocs dies fet públic pel Col•lectiu Praga, format per acadèmics de renom independentistes i no independentistes, deixava clar, per si ja no s’havia dit prou i de forma suficientment argumentada, que la proposta de referèndum que es fa des de Catalunya és del tot constitucional. I a Espanya au a contestar amb aquell “lo que no pue’ se’ no pue’ se’ y adema’ e’ imposible”, que deia el torero. Contesten amb això i amb els tribunals, i amb la policia, i amb “destruir la sanitat catalana”, i amb tot allò que s’escaigui i que tinguin a mà per mirar d’anorrear qui s’oposa als seus designis.

Amb el cas britànic han quedat retratats, i no només perquè els de May i els de Gibraltar han contestat ben ràpid que els de Rajoy no hi tenen res a pelar i que en tot cas qui acabaria decidint seria el poble gibraltareny via vot. Els han deixat retratats al món perquè aquest episodi no pot dir ningú que és política interior d’un Estat membre. I al cap de poques hores, el ministre espanyol Dastis, rectificava. L’exemple britànic o les coses de tenir un Estat propi. Enveja sana. Estímul extra.

Aquesta última setmana hem sentit dues opinions de dos mites del barcelonisme, i del futbol en general com son en Pep Guardiola i en Xavi Hernandez. Les dues força clares i que marquen un terreny on semblava que els esportistes per prudència en alguns casos i per falta d’interés per tot alló que no sigui una pilota trobavem a faltar.

En Guardiola des d’Anglaterra i preguntat pel Brexit, la resposta va ser que “vosaltres heu pogut votar, però això no passa a tot arreu, vosaltres decidiu, així es la democràcia”. Per altra banda en Xavi des de Quatar on viu la seva última etapa en els terrenys de joc i preguntat pel dret a decidir, deia ” Es increíble que en un país democràtic, no ens deixin decidir” i “Milions de persones al carrer, i ells mirant cap un altre costat”. Preguntat per la Selecció catalana, ens diu que se sent orgullós d’haver participat amb la Selecció espanyola i tot el que ha viscut i guanyat amb ella, de totes maneres si Catalunya fos un estat, tots els jugadors catalans anirien amb la mateixa com no pot ser d’altra manera.

Realment actuar amb normalitat i sobretot amb rigor democràtic i sentit comú s’agraeix, sigui qui sigui. En el món de l’esport per la repercussió que te i els interessos que el belluguen encara més. En Pep simplement posa en valor allò que hauria de ser normal en qualsevol estat democràtic. Davant de grans decisions i davant de grans problemes, la decisió ha de ser del poble que així exerceix la seva part de responsabilitat. Les lleis, les Constitucions i tot un estat de dret simplement ha de fer possible això en tot moment, mai pot ser un impediment o ser utilitzat com ho fa l’Estat espanyol per deixar la societat en un segon pla i coartada.

En Xavi va pel mateix camí, no es raonable, que la llibertat quedi retallada per un sistema que precisament amb totes les seves imperfeccions ha de garantir que el poble tingui la sobirania per damunt de tot. Això en el cas de Catalunya, va pels del si i pels del no sense exclusions. Simplement decidir. Pel que fa a la pregunta de triar entre seleccions, crec que ja ha quedat obsoleta. Ningú ha de triar, cada Estat te la seva selecció i els seus jugadors en formen part. Ara per ara, els nostres jugadors no tenen opcions i per tant la seva carrera professional els porta a defensar uns colors independentment del seu sentiment. Cal ser clar que Estat vol dir entre moltes coses seleccions propies i autonomia dins l’Estat espanyol no.

En definitiva i com deia el CEO recentment, 3 de cada 4 catalans volen votar per decidir, i aquesta es la dada fonamental.