El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

FAULKNER I ELS CARLINS (o potser Perucho)

0
Publicat el 24 d'abril de 2017

Sagal, porta’m un porró que ragi més, que aquest és una mica carlí, el mal parit. Sento una veu que em diu això i tot seguit un estremiment. Però no és ben bé aquest, el cas. És més aviat un temps quiet, un anar esperant que passi alguna cosa en una ciutat que se’n podria dir levítica sense ser Vic, perquè és Solsona. El seu bisbat arriba a les portes de casa: l’aiga verdosa de la riera de Merlès, a Santa Maria (travesses pel pont famós i ja ets a Sant Martí, bisbat de Vic). Sé una mica de què parlo: de vegades m’hi banyo, en aquesta aiga, que mai és la mateixa. Pel que fa a Solsona puc dir que hi tinc poca experiència i no sempre agradable. Us podria explicar una anècdota familiar amb un dinar fora muralles, però no cal. Darrerament he millorat la perspectiva. De fa uns mesos tenim un gos que és nat allà, i llavors hi ha la cosa del talent.
Una altra veu em diu que era de preveure que algun dia esclatés tot el talent solsoní en forma de cançons tel·lúriques. I ara també en format novel·la. Tot i les sotanes, la pólvora i els ciris del santuari del Miracle, l’obra del Raül Garrigasait, Els estranys, és ben bé gòtic sudista americà, per buscar un referent que no sigui de l’Escala. De totes maneres, s’hi ensumen altres menges. Cunqueiro i Perucho hi són, però hi ha altres presències que esgarrifen els estómacs poc bregats amb la cosa del bategar de les paraules. Filosofia i tragèdia, tens allà, però et fots panxons de riure mentre somiques galtes endins. Ai cristina. Llavors claudiques perquè t’adones que l’amistat és un gran tema en mans d’algú que ha menjat trumfos dels bons (posem que de Cambrils) i ha estudiat filologia clàssica. Jo de fer crítica no en sé, jo només vull treure’m la boina vermella i fotre quatre o cinc trets a l’aire, de l’alegria i la pena que m’ha provocat la lectura d’aquest venturós llibre mig carlí, mig cristí, mig humanista que, com diria el gran Biel Mesquida, fa venir escriguera.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA TRUCADORA DE MÒBIL (versus Maria Cabrera)

0
Publicat el 19 d'abril de 2017

Anava llegint el poemari de na Maria Cabrera, La ciutat cansada, que diu ens vam posar a fer temps: vàrem pastar-lo. El vam fer de la pena dels nens tots mudats el diumenge de rams, vam descordar-hi un vent molt fluix i el vam atiar curosament amb les mans… Llegia això, un servidor de vostès lectors valents, dalt del tren de la costa, que és on llegeixo aquestes vitralles rodoladisses i gormandes. A mig trajecte, pam, se’m planta una trucadora i s’arrepapa al seient del costat. Una d’aquestes de la sonsònia dels entesos i els ja quedarem, ja quedarem, ja en parlarem. I en parlaven amb fruïció i gran part de la conversa m’entrava per una orella i, bo i sent veritat que em sortia per l’altra, em feia un forat cavernós dins el cervell que m’impedia concretar aquell vent molt fluix que vam atiar curosament amb les mans. I da-li. Les trucadores no veuen món a son voltant, veuen les cares que els fan a l’altra banda del fil, si fil hi hagués. Tinc entrenada una mirada de gairell que tant pot travessar un cor orgànic com fulminar un intent de fer les paus, però ni això. Aixecar la vista del llibre a la manera del teatre shakespearià, engegar la mirada fulminant, tatxar amb la llengua, co-llo-ons, remugar com un vell xaruc davant el pas d’una moto gas a baix. Re de re que funcioni. I da-li. T’ho miraré, t’ho miraré, que ara sóc al tren, però quan arribi a la feina et truco. Que et dic que et truco. Que sí. Ja t’ho dic. Ara et perdo. La xarxa. Un túnel. Això que et deia, t’ho miraré i de seguida que arribi et truco. O em truques. A això. T’ho diré. No pateixis. Per això he pensat que t’ho havia de dir, com que ara sóc al tren dic aprofito. Però després t’ho confirmo. I et truco. PODRIA…? Goso demanar a la trucadora posant-me el poemari de Maria Cabrera entre les mans de pregar com si fos un missal o un llibre d’hores. I tant, em diu. Disculpi. No me n’havia adonat…I es treu un paquet de mocadors de paper i me’n passa un. Noto que em baixa una llàgrima i que em volia anar cap al forat de l’orella.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

RENTA’T ELS ULLS (oh, sauguer!)

0
Publicat el 7 d'abril de 2017

Voldria escriure una oda, si en sabés, a la flor del sauguer. I a tot l’arbust. Perquè l’hem vist tant que ja no el veiem, discret vora les cases de pagès, els coberts, els femers, els racons dels pobles. Diuen si és tan antic. I ho és. Que no cal ni dir patates ni tomaques ni l’eruga del pi. El sauguer, saüc, digueu-li com us sembli, és l’arbre en que es va convertir la meva àvia. La iaia de cal Vicenç. Ara me n’he adonat. Sempre pendent de roures centenaris, alzines boniques, oms de soca buida, i ho tenia allà al costat. Sota la plaça del poble. O més lluny, poseu-lo entre les runes d’una masoveria i us parlarà d’una gent que s’hi va estar anys i panys i en feia infusió, xarop, oli. La iaia m’ho deia sempre: Ramon, renta’t els ulls amb essència de sauguer. I cregues que curava. La flor blanca del sauguer. I al mateix curar els ulls, també curava les tristeses. De petits ens deien que aquella mena de raïm era verinós, i també ens deien que ho curava tot i en fèiem vi i en fèiem tinys, i fèiem de les nostres. De canalla, als pobles, la nostra vida sempre penjava d’un fil. Però no és veritat. Penjava d’un fil perquè tot era verinós, tot desnucava, adormia, cremava, però nosaltres anàvem experimentant amb una prudència i una creativitat que era impossible que ens passés res de dolent. Una oda a la flor de sauguer, faria. Però jo de rimar no en sé. Maragall, Aribau, Mossèn Cinto!

Publicat dins de General | Deixa un comentari