ALBERT CORTES MONSERRAT

Ahir el Pacte pel Referèndum va aterrar a Madrid per parlar i exposar-lo a les formacions polítiques espanyoles amb la seva gira per recaptar suports. De fet com diu el seu manifest, defensa un Referèndum acordat per fer possible la decisió dels catalans com opció principal.

De totes maneres, vam poder veure com ni Populars, ni Ciudadanos, ni Socialistes van voler entrar en una reunió per parlar del tema o simplement escoltar. Tant sols Podemos a nivell estatal i altres formacions més minòritaries basques, catalanes i gallegues van fer un normel exercici democràtic.

Tal com va dir Pablo Iglesias, ell no vol que Catalunya marxi de l’Estat espanyol, però admet que el seu futur l’han de decidir els catalans amb un exercici tant normal i saludable com el seu vot. Aquesta hauria de ser una actitud davant la magnitud del tema català que no hauria de ser un mèrit en cap democrata podriem dir normal.

De totes maneres, veiem com els tres partits esmentats anteriorment tanquen els ulls i segueixen sense voler ni parlar d’un tema polític que la societat els reclama i per tant tenen l’obligació de resoldre. La realitat es la dimissió de les seves funcions, la irresponsabilitat davant la ciutadania i un comportament despòtic i propi d’altres règims que definitivament els ha deixat despullats i sense remei. On estar la voluntat de diàleg, o la de simplement escoltar una proposta que ni tant sols contempla la via unilateral, parlem de via pactada. Doncs bé, ni això es pot parlar.

Com sempre he dit, una absència de transició entre un règim dictatorial sagnant i una pretesa democràcia deixa seqüeles irreparables i un sistema tacat des del moll de l’os. Populars i socialistes son un clar exemple. De fet els segons, una versió que volen vendre més moderna dels primers o progressista veiem com una vegada més votaven en contra de revisar el judici i anul·lar el mateix del President Companys. Una decisió que deixa ben clar quins son els seus valors i que es per ells un sistema democràtic fet a mida per protegir els botxins del passat i perpetuar la corrupció a gran escala sense importar la societat que representen i molt menys els valors suposadament democràtics que haurien de defensar.

Normalment no em desvio gaire en els meus articles de l’apassionant viatge del Procés cap a la independència del meu país. Avui podria parlar dels atacs furibunds contra l’antiga Convergència amb les declaracions de Felix Millet, i francament la meva opinió crec s’assemblaria molt a la que avui pública a Vilaweb en Vicent Partal. Molts interessos però de moment no hi ha res palpable.

De totes maneres avui toca parlar de sentiments, i concretament de color blaugrana. La remuntada històrica d’ahir ha demostrat alló de que la fe mou muntanyes i que quan lluites per una cosa i la creus sense defallir fins al final tens molts números que el que semblava un impossible es faci realitat.

Jo era dels que estic ben acostumat amb un èquip que els últims 10 anys ha marcat una època i uns jugador que ens han donat tants motius per confiar amb ells amb nits i nits de glòria que semblava un pecat dubtar de la seva capacitat de poder donar el tomb a la truita. Si algú ho podia fer son ells.

Ahir tant l’afició fent el seu paper com els jugadors interpretant perfectament el que calia fer per arribar al somni van ser impecables. Uns riscos en defensa que s’havien d’assumir si o si per poder fer la pressió necessària a l’èquip francés amb garanties, però mai amb una precipitació que hagués condemnat l’intent. Un timing golejador immillorable nomes trencat pel gol de Cavani, que tots sabiem podia ser, i aquí es on voldria incidir més. Res de baixar els braços, res de conformisme, res de donar per bo tot el que s’havia fet. Insistència, perseverancia fins al final i confiar amb el percentatge de sort sempre necessària en situacions desesperades i finalment el premi en aquesta bogeria de 7 minuts finals per aconseguir l’objectiu.

Una lliçó més del millor èquip del món, i la fam que encara hi ha per aconseguir noves fites. El país va poder veure avui, com fins hi tot en les pitjors condicions, l’esforç i la fe poden aconseguir la victòria. Una bona dosi d’autoestima i d’emocions a flor de pell que traslladades als propers mesos que viurem en el procés català, ens han de fer veure que nomes el convenciment, la unió de totes les parts i la confiança amb nosaltres mateixos ens durà fins al final.

Una lliçó que lligada amb l’inici de l’article seria bo recordar-la per no malmetre una oportunitat única per arribar a aixecar la Copa una vegada més i continuar fent història.

Ho sento, però no podem admetre lliçons de democràcia d’aquells que precisament no la respecten i utilitzen com a arma per les seves finalitats. Aquests dies tenim Àngel Ros, Garcia Albiol, Iceta o Albert Rivera per exemple que en donen una gran prova sense cap tipus de rubor.

Àngel Ros, alcalde de Lleida, aquell que es donava com a sector nacionalista del desaparegut PSC i que viu segrestat a canvi de la cadira consistorial amb Ciudadanos, ja ha mostrat com ha faltat al respecte a la llengua catalana obeint les tendències xenòfobes amb ella del partit que el sustenta i ara es torna a cobrir de gloria deixant arraconats a les víctimes de l’horror franquista, dient que le plaques amb el jou i la fletxa amb molts immobles, hauran de ser els mateixos veins o propietaris qui les retirin ja que no hi destinaran cap euro públic. Un oblit de la llei de la memòria històrica, un altre col·laboració amb l’estafa de la transició per amagar els crims de la dictadura i de pas un altre concessió als seus companys de viatje a la Paeria, realment fa llàstima.

El president de Ciudadanos Albert Rivera lamenta que Junts pel Sí ni tant sols respecta la llei catalana i actuen en contra del Consell de Garanties Estatutaries. En referència a la modificació del reglament demanada per presentar lleis amb lectura única per un sol grup i pel que fa al Pressupost. De fet altres personatges com en Millo, Iceta o Albiol han posat el crit al cel acusant de falta de democràcia, autoritarisme i mesures amb destinació als Tribunals.

Realment trist, veure com els que no respecten la democràcia i el clam popular on resideix la sobirania, intenten capgirar la situació nomes amb la finalitat de impedir la decisió sobre el futur de Catalunya per part de la societat catalana. Evidentment ja ho saben, però val la pena recordar que les recomanacions del Consell de Garanties Estatutaries no son vinculants, suposo que saben que vol dir això, apart no qüestionen cap partida destinada al mateix referèndum. Pel que fa a la modificació del Reglament, més enllà de la motivació es el mateix que ja es efectiu en la majoria de Parlaments autonòmics o al mateix Congreso de los Diputados sense cap escarafall.

Cinisme i perversió dels termes que no aturaran la democràcia, però que no evitaran que segueixin fent el ridícul un dia si i un dia també.

El nou protocol de relacions entre PSOE i PSC, deixa a la pràctica una dissolució del segon sense remei. En Miquel Iceta ha acceptat renunciar a la seva autonomia i fa bo aquella dita que li hem sentit “el pitjor acord, és el no acord”. Vinculació total, poder votar als Congressos del PSOE, son la gran recompensa per finiquitar el seu partit a Catalunya.

Correspondrà al PSOE la definició dels assumptes de rellevància, així com aquells que excedeixen de l’àmbit català. El Comite Federal PSOE serà l’únic òrgan de decisió amb la presidència a la Generalitat amb l’afegit que les aliances al nostre territori seran consensuades per les dues parts. De fet el PSC ha defensat davant els mitjans que no perd autonomia, sinó que enforteix la relació entre els dos.

Un partit amb clara decadència i un pes poc important al nostre Parlament, i on nomes l’area metropolitana de Barcelona i la ciutat de Tarragona manté amb un nivell institucional o de poder important, ha signat avui definitivament la seva capitulació com a entitat propia. La que passa a ser sucursal del PSOE a Catalunya sense cap rubor pels seus líders i militant renuncia al seu caràcter propi i deixa en mans alienes les decisions important, fins hi tot les investidures del President Català, cal dir per exemple que amb aquest protocol, el President Montilla no hagués arribat al càrrec. La única moneda de canvi, poder votar en els Congressos del PSOE, una cosa que contradiu la frase d’Iceta, ja que el pitjor acord no es el no acord, es precisament un mal acord i aquest signa i deixa enrere discrepàncies, inclus vots diferents a Madrid i qualsevol indici de veu pròpia substituïda per fer-se perdonar, molt típic del català acomplexat i perdre tot el poder de decidir. De fet res estrany en un partit contrari al dret a decidir i favorable a la submissió sense matisos.

Definitivament han perdut el nord. Una decisió que més enllà de quotes de poder individuals en el seu partit mare per determinats dirigents, deixa orfes una part dels seus militants i votants. Alhora la seva desaparició com a partit català els porta a un precipici que ja no crec els preocupi massa.

Aquell rumor molts cops sentit de la creació dun PSOE a Catalunya en paral·lel al PSC, ara ja no te sentit, ja el tenen i ha vingut per quedar-se sense mascara i sense cap tipus de vergonya.

Aquest cap de setmana hem sentit al candidat a presidir el PSOE i el que va ser Lehendakari Patxi López demanar aturar la bogeria a Catalunya, el disgust que li produeix veure una societat fracturada en dos i una tensió polaritzada amb un segrest de l’espai públic per part de l’independentisme amb una visió uniformadora. Ha insitit amb una solució on tots si puguin sentir comodes amb un nou finançament, competències clares i un Senat renovat.

Al mateix temps en Miquel Iceta insisteix amb la seva dèria seguida per Arrimadas i Coscubiela o Rabell on presenta una legislatura acabada pel dictamen del Consell de Garanties estatuàries i per l’acte d’Esquerra d’aquest dissabte pel Sí a la República com unes Eleccions ja properes.

Caldria dir en primer lloc a Patxi López que li caldrien segurament unes lliçons de democràcia per reciclar conceptes que sembla tenir oblidats. De fet un President Basc que ho va ser per un frau democràtic de grans dimensions, deixant una part important de la població basca il·legalitzada i que posteriorment amb un pacte vergonyos amb els Populars li va permetre el càrrec sense rubor. Per tant els seus antecedents el delaten clarament. Per altra banda insistir en una fractura que nomes existeix en ments malaltisses o simplement amb desconeixement de la realitat catalana es trist. El que ell qualifica com a segrest s’en diu majoria absoluta al Parlament català que previament ha votat la mateixa societat que critica. Lógicament aquesta majoria intenta dur a terme el seu projecte polític que es un contracte sagrat amb la gent i no cap bogeria com la qualifica López. Segurament la seva visió passan per damunt d’aquesta majoria i del que reclama una part molt important de la societat catalana no es uniformadora, ara es caducada. Ja que es la recepta de fa 30 anys amb finançaments imaginaris, competències de fireta i una cambra sense sentit. Gran proposta, si senyor.

Pel que fa Iceta, i que consti el considero una dels polític més intel·ligents de la cambra catalana, crec que aquest desig de voler aturar un procés que el deixa fora de joc el fa no estar a l’alçada del que esperem d’ell. Intentar fer passar un dictament que en res questiona les partides pel referèndum i que no es vinculant o un acte d’Esquerra pel Referèndum i que evidentment també utilitza com a partit per posar unes Eleccions immediates a l’horitzó amb el seguidisme de tota la oposició deseseperada per no trobar metòdes per aturar la democràcia, es trist i hauria de fer reflexionar.

En definitiva, desesperació i nervis davant un projecte que va complint els seus passos i s’apropa als moments decisius.

Si una cosa podria aturar el procés democràtic i pacífic cap a la independència a Catalunya, seria la divisió dels partits que formen ara una majoria en el nostre Parlament. Ho saben perfectament i veiem com segueixen i seguiran vinculant en aquest cas la que creuen baula més feble del mateix, la part de CDC. Seguiran intentant demostrar la corrupció en la seva época de majoria autonomista a Catalunya sigui com sigui i relacionar el mateix amb el procés.

Com diu Patricia Gabancho molt encertadament, res a veure i parlem de corrupció sense por, sigui de qui sigui. De totes maneres quan sentim les declaracions ahir del cas Pujol amb un pen drive que ara ja no sembla una prova fiable, veiem les revelacions de la Camarga, ara els intents de Jordi Montull d’empastifar aquest partit a canvi de la rebaixa de condemna de la seva filla de 29 anys a 2 anys i un llarg seguit d’exemples, la cosa cada cop te menys base i no ens hauria d’enterbolir en el nostre objectiu final.

Dit això, qui la faci que la pagui, però una cosa son persones amb pràctiques fraudulentes i l’altre el procés que reclama la societat catalana amb la democràcia per bandera.

Parlem-ne, del 3%

Patrícia Gabancho |
Si del porc tot s’aprofita, imagineu-vos del 3%. En aquests moments, sense cap sentència i amb la cúpula de CDC dient que res de res, jo crec que no hi ha gaire gent que no brandi el cap i digui haberlas, haylas. El sistema de la Transició, dissenyat per enfortir uns partits que no estaven arrelats en la societat i que alhora eren l’única estructura democràtica de debò, no va preveure un finançament adequat perquè va preveure que tothom faria trampes. Va deixar el control dels partits a mans dels partits. I va generar un Tribunal de Cuentas elitista i inútil, ell mateix tacat de nepotisme i altres males pràctiques. A partir d’aquí, a tirar milles.

No estic justificant la corrupció ni estic reclamant impunitat. Al contrari: qui l’ha feta que la pagui, i si pot ser que la pagui també bitllo-bitllo. Però la cosa és més greu perquè és un d’aquests pactes tàcits que Catalunya ha generat històricament amb l’Estat. Si en el segle XIX era el mercat i a començaments del XX era l’ordre públic, ara hi ha hagut un pacte sord segons el qual CDC podia establir la seva hegemonia a Catalunya (per fer la tasca de construcció nacional prevista) a canvi de mantenir el catalanisme en uns límits acceptables pels dos titans de l’Estat, que mentrestant s’alternaven en el poder. És obvi que aquest pacte tapava coses brutes, de les quals no en sabem l’abast, perquè l’Estat i els seus instrument hi estan afegint carretades d’espècies variades i sucoses, falses i perverses.

Dit això, tot plegat no té a veure amb la independència, ni el gir estratègic dels convergents va ser insincer, perquè no tenien res a guanyar amb el nou paradigma, com ha demostrat la trajectòria de CDC. Per tant, relacionar el 3% amb la independència és com si volguéssim relacionar el 3% del PP (que inclou unes altes dosis d’enriquiment personal) amb la unitat d’Espanya. Oi que no? Doncs tampoc. És la independència el que va fer saltar el pacte, i d’aquí aquestes aigües que baixen tèrboles arrasant la finca.

Fa gracia sentir l’unionisme, o millor dit llastima amb fets com la reforma del Reglament que ha registrat Junts Pel Sí, per tal de que una proposició de llei registrada per un sol grup i amb un sol debat es pugui aprovar amb rapidesa, cal dir que aquesta opció ja existia per proposicions de llei signades per tots els partits o projectes de llei de Govern.

La finalitat es poder aprovar la llei de transitorietat jurídica express quan faci falta i aixi poder esquivar els recursos immediats del TC per aturar-la. Cal veure la premsa espanyola com carrega contra la mesura i ho qualifica de cop d’Estat o Joan Carles Gallego de CCOO que diu que si vols més democràcia no neguis democràcia. Per no parlar de tots els grups inclos Catalunya si que es Pot amb en Joan Coscubiela al capdavant criticant a tort i dret una mesura fosca amb els mateixos arguments que el Govern espanyol.

Cal dir que el cinismes es molt gran, i tal com ja ha piulat en Ramon Tremosa a l’Estat aquest procediment s’ha utilitzat diversos cops sense cap mena de critica. La reforma express de la Carta Magna pel principi imposat des de la UE d’Estabilitat financera, al Senat per modificar la Llei de règim electoral general o recentment al Parlament Andalus per incloure a IU a la seva Mesa del Parlament. Per tant res que no s’hagi fet abans. Quina es la diferència llavors?

La resposta es clara, això es Catalunya i afecta al procés democràtic per decidir el nostre futur. La vara de medir evidentment es molt diferent, com se sap allò de que tots som iguals nomes son paraules buides de contingut. Per altra banda aquells que acusen els partits independentistes de manca de democràcia, s’haurien de preguntar com es que no critiquen la politització de la justicia o la criminalització de les urnes per part del Govern espanyol. Això ho troben el summum de la democràcia, en canvi trobar els mecanismes per poder exercir-la es gairebé un delicte.

Com pretenen que sortim de l’atzucac amb un Estat que prohibeix la democràcia per sistema. Això va de debó i naturalment el xoc de trens i la substitució de la legalitat espanyola per la nostra per poder donar la veu a la societat catalana serà un fet. Res que ningú no s’imagini.

Aquests escarafalls son pur teatre, amb uns actors que simplement ens volen callats i conformats com a gran solució al repte que la ciutadania ha presentat.

La campanya publicitària d’aquesta ONG ultraconservadora i catòlica amb un missatge que transmet odi cap a les persones transexuals i on un Bus es passeja pels carrers amb les frases “Los niños tienen pene, las niñas tienen vulva, que no te engañen”, ” Si naces hombre, eres hombre i Si naces mujer seguiras siendolo”. Ha aixecat molta polseguera i molts col·lectius i institucions ja han posat el crit al cel.

Cal dir que aquesta entitat va ser declarada entitat d’utilitat pública per l’anterior Ministre de L’Interior Fernandez Diaz. Una entitat ultraconservadora bolcada en la defensa de la família catòlica, contra tots els casos d’avortament i per suposat contra el procés independentista. amb diverses accions ja realitzades com demanar al Monestir de Montserrat que no es faci servir per aquestes finalitats. Defensa uns suposats valors catòlics encara que això qüestioni les llibertats personals. Se la relaciona amb la secta mexicana El Yunque i ha penetrat entre els sacerdots en l’època de Roucco Varela al capdavant de la Conferència Episcopal Espanyola.

Realment una secta perillosa aquesta que posa els seus suposats valors per davant la llibertat de les persones, encara més si aquests son homòfobs o xenòfobs i volen ser imposats amb tots els mitjans possibles sense contemplar alternatives diferents. En definitiva feixisme pur i dur sense contemplacions. La campanya es defineix ella sola, ja que ells pretenen decidir la orientació sexual de cada persona per damunt de les mateixes persones individuals i decideixen quin model es bo i quin s’ha de combatre, tot basat en la mentida que exhibeixen a l’autocar.

Fonamentalisme en estat pur. Que aquesta secta perillosa sigui d’utilitat pública defineix molt bé en Fernández Diaz i el tarannà d’una democràcia de joguina i sense sentit. Una prova més de que el règim franquista segueix molt vigent. Aquesta ONG pretén deixar enrere la societat i dirigir-la cap als seus postulats en nom d’una realitat virtual que difonen, i que no hauria de suposar un problema si quedes simplement en això i la paraula respecte no estigues esborrada del seu diccionari.

Crec que cal ser molt retrograd i cavernícola per voler encara en el segle que vivim discutir les orientacions sexuals de cada individu. Res ho justifica. Una cosa es la fe que algunes persones puguin tenir i un altre en nom d’això que no hauria de traspassar un àmbit personal jugar al feixisme més mesqui i les actituds més rebutjables per la resta de la societat.

Com podem veure en Fernandez Diaz, encara hi troba una utilitat pública, veure per creure.