El camp de l'Erra

“>

De cop m’ha vingut a la memòria allò que dissabte li hauria d’haver dit al Marcel Riera. Reconec que sóc de reacció lenta. Eren dues coses importants. Marcel Riera, poeta de Badalona, és també una de les ànimes de Viena edicions, una col·lecció de llibres d’aquells que “rarament et fallen”, tal com em va dir una persona amb la que dino sovint. Molt sovint. I la cosa que li havia d’haver dit al poeta de Badalona, perquè amb el Marcel Riera potser ens hem vist dos o tres cops a la vida i per això tenim moltes coses pendents, la posaré aquí per escrit. I ja em perdonarà. Dissabte, que es va presentar al meu poble, a la casa pairal, no vaig donar a l’abast de tot el que li havia d’haver explicat. Però sí que el vaig avisar: És com si jo tingués dues vides, i ara som a l’altra. Al Marcel vaig tenir la sort de trobar-me’l a la seu d’Òmnium el dia que ens van convocar perquè havíem guanyat un dels premis de la nit de Santa Llúcia, ja fa uns anys. Ell, el Carles Riba de poesia i, un servidor, el Rodoreda de contes. Són coses que queden gravades. Li vaig dir que fa poc vaig xalar amb El tallador de canyes. Que sovint encara recomano Winesburg Ohio. Però em vaig ben descuidar de dir-li que encara tinc pendent de llegir en català La nit del caçador i que estic esperant un forat a la meva butaca per endrapar la nova traducció catalana de Sota el volcà, de Malcolm Lowry, feta per Xavier Pàmies. És d’agrair les coses que ens proposen aquests de Viena. Els de l’editorial, vull dir.

Si hi ha hivern és que som vius. De totes maneres, avui engeguem l’any a mig gas. Costa trobar un tema. Es nota que avui em costa trobar tema. Escric això per trencar el glaç. Dius gener i et ve al cap fred, gebre, dies encara curts. I molts anys no. Aquesta temporada, de moment, hem vist una mica d’hivern, un tast. L’enyorat hivern. Hem vist gebre, bassals glaçats, fredolics encarcarats en una margera. El gloriós hivern, el trist hivern, el llarg, el dur, el curt, el dolç hivern. Ja hi ha llocs del món on ara mateix fa patir i sempre hi ha persones que no tenen sostre. És normal que molts arrufin el nas només sentir-ne el nom. Hivern també vol dir mandarines, foc a terra i calendaris per estrenar. I crido. Volem un hivern de veritat! D’aquells de seure en un banc escó i fullejar el Calendari dels pagesos. Aviam si al final també ens el queden a deure. L’hivern, em refereixo, perquè el calendari ja el tinc. Si no hi ha hivern no ve tant de gust la primavera. Aviam. Si aquest blog té algun sentit és que m’ajuda a mi a centrar-me, a entendre coses, a acabar d’entendre coses que em passen pel cap desdibuixades, de vegades són nostàlgies, això tan mal vist. En fi. Aquí hi escric una mica el que em sembla. Així que, de cop, he pensat en el Calendari dels Pagesos que a casa ens caga cada any el tió. Em penso que l’he vist tota la vida per allà a la casa pairal. Té uns gravats d’aquells que de petit et queden fixats a la memòria: tempestes, rucs, paraigües, ovelles. I jo sempre el relaciono amb l’hivern, potser amb una neviscada o una manxada de tramuntana. Buscant, buscant, on tot es busca, hi trobo que és la publicació en llengua catalana més antiga que es manté. Ronda els setanta mil exemplars. No crec que quedin tants pagesos!