ALBERT CORTES MONSERRAT

El comissari Villarejo si es que calia ha confirmat la guerra bruta de l’Estat contra Catalunya, amb agents del CNI infiltrats amb la missió d’embrutar el procés i les persones rellevants que li donen suport. De fet les converses del Ministre Fernandez Diaz i De Alfonso ho confirmaven i nomes feien realitat una sospita molt extesa.

De fet no cal ser ingenus, qualsevol Estat no es neutral i respón als seus interessos. Ara be, qualsevol Estat no assumeix amb normalitat quan les clavegueres del mateix amb tota naturalitat utilitzen els recursos públics per anar contra determinats partits o persones en benefici d’un projecte com es el cas.

Aquesta esquerra que encara ens vol fer creure que pot acordar democràticament amb l’Estat un referèndum, amb un Estat que encara manté les estructures franquistes i amb el tarannà que te i que abarca tot l’arc de dreta rància a esquerra rància, a Catalunya Carme Chacon podria ser un gran exemple amb la seva lluita contra el dret a decidir del poble a qualsevol preu, i això son fets irrefutables.

De fet aquesta guerra provoca les nostres baralles internes, aquelles de curta volada i que cauen de quatre grapes en la missió de l’Estat. Sentim com estem entretinguts amb l’escarni a Germà Gordó de CDC, una persona no precisament de la meva devoció però ja condemnada per les acusacions de De Alfonso que es veu son més valides que el desmentiment propi o del mateix President Mas per exemple. També es vàlid per aquells que continuen la seva croada diaria contra un partit i alhora volen la independència, sense calcular que si no hi som tots no hi arribarem de cap de les maneres i que les baralles democràtiques pel model de societat i el comandament polític tocarien desprès, un cop constituits com Estat.

Tanmateix veiem com les icones catalanes no escapen d’aquesta guerra i el Barça es un gran exemple, amb tots els temes judicials i ara amb la pena de 21 mesos al millor jugador de la història del futbol, Leo Messi. Diuen per frau i per no valer la excusa de no saber el que firmava quan era un adolescent. Recordo una persona que ja ha pagat el seu deute fiscal i la multa corresponent, cosa que no han fet totes aquelles fortunes espanyoles que amb la ammistia fiscal i una petita aportació han quedat lliures i blancs. Alhora hem vist astorats com altres cassos similars com els madridistes Casillas o Xabi Alonso van acabar de manera molt diferent. Tot plegat i dieu-me mal pensat, pretén fer que l’argenti finalment marxi del club, igual que ho han provat amb Neymar i la seva persecució judicial o altres jugadors amb unes ganes extres que com deia mai havien aplicat.

En definitiva la guerra arriba a totes les estructures catalanes i el Barça es una, el tuf ja es insuportable i la resolució no la podem endarrerir massa, abans no sigui massa tard.

Com be diu en Germà Capdevila, “Càmera i acció”. La batuda d’ahir te tots els ingredients d’un Estat a les beceroles del que hauria de ser un estat de dret i democràtic. La lluita contra el procés per la independència catalana continua. La via TC han vist perfectament com fregava l’esperpent i no funciona per la determinació catalana d’anar endavant. Queda la via del fangar, la de les clavegueres de l’Estat, la que el Ministre Fernandez Diaz es troba com peix a l’aigua. Un escorcoll en directe i anuncis a tot color previs abans de la refundació de CDC i amb direcció Girona per poder lligar en curt al President de la Generalitat que si al setembre supera la moció de confiança pot ser un pas definitiu i difícil d’aturar. Una vergonya amb tots els ets i uts.

Per cert aquesta compta amb grans col·laboradors catalans com en Coscubiela fent de jutge i part i donant la corrupció per feta, el portaveu d’Esquerra dient que abans del seu Congrés no van detenir cap càrrec seu o tota la legió de hooligans que aprofiten per validar els rumors i el fang de l’Estat per atiar el foc contra ideològies o partits determinant amb interessos clars partidistes i allunyats del procés nacional que vivim.

Guàrdia Civil… Càmera… Acció!

Germà Capdevila

La seqüència dels fets és kafkiana. A primera hora del matí la notícia saltava a las ràdios i els diaris digitals: “Macrooperació” de la Guàrdia Civil contra la corrupció en molts ajuntaments català –i alguns d’espanyols, que no sigui dit– incloent-hi el de Girona, governat anteriorment per l’actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont.

En una ràdio líder de Barcelona, una periodista-estrella de successos detallava via telefònica com 350 agents de la Guàrdia Civil escorcollaven diversos ajuntaments catalans governats per CDC, en busca d’expedients d’una suposada trama de corrupció amb ramificacions a Andorra, liderada per una consultora barcelonina. Parlava de detencions i escorcolls que “s’estan produint en aquests moments”.

Pocs minuts després, les unitats mòbils començaven a emetre des dels llocs dels fets, i la situació esdevenia un relat de Lewis Carroll. “Aquí no hi ha ningú”, deia un periodista. “Estic mirant per la finestra i ni rastre de la Guàrdia Civil”, explicava un funcionari municipal des d’un altre indret. “Aquí hi ha 25 periodistes esperant. Hem trucat a la Guàrdia Civil i ens han dit que van endarrerits”, deia una altra cronista.

Ahir al migdia em trucaven dos corresponsals estrangers basats a Madrid per confirmar que tot plegat era veritat. No s’ho creien. Cap país seriós permet espectacles tan lamentables. Les dimissions serien immediates. No estic excusant la corrupció –si és que és veritat i es demostra judicialment– sinó la manipulació barroera que les clavegueres de l’Estat fan de la Justícia i les forces de seguretat, ajudats involuntàriament per periodistes i mitjans que publiquen sense contrastar.

No cal enregistrar més converses al despatx del ministre per entendre perquè es convoca la premsa per tal que estiguin a punt quan la Guàrdia Civil irromp als despatxos municipals i surt amb capses misterioses de documentació, o perquè hi ha una obsessió gairebé histèrica per trobar alguna irregularitat a la gestió de Puigdemont a l’Ajuntament de Girona, quan la moció de confiança és a tocar i dies abans del congrés de CDC.

La Guàrdia Civil arribava als llocs i es trobava mitja dotzena de càmeres, ben col•locades als seus trípodes, eixams de fotògrafs i de micròfons. Només faltava el ministre de l’Interior assegut en una cadira tisora, amb una botzina a la boca, tot cridant: “Llum… Càmera… Acció!”.

Hem vist un nou capítol d’aquesta realitat tossuda en forma de menyspreu lingüístic que fins hi tot es normal quan un dels objectius de l’Estat espanyol des de 1714 ha estat tornar el català a les cases i com una anecdota sense futur.

La resposta del cambrer de Balearia davant Quimi Portet dient que “li diu que si el demana en francès, italià, anglès, castellà o gallec l’entén. Però que ‘en català o en mallorquí’, no. Es un exemple que ja des del Decret de Nova Planta, fins la quantitat ingent de normatives favorables al castellà durant els anys, la nul·la predisposició a la plurinacionalitat i defensar les llengües cooficials i totes les mesures per deixar el castellà com a única llengua valida atacant per terra, mar i aire.

No hi ha dubte que la resposta del cambrer esta emmarcada en aquest context colonial amb la llengüa que tots hem hagut de suportar en alguna ocasió. Segurament la gran diferéncia es que ara normalment hi ha resposta i si el personatge es mediatic, com en Portet, la repercussió es molt més gran. Ningú es creu que el cambrer no entén café amb llet i si amb castellà o italià per exemple. Apart la contestació al client es d’una falta de respecte alarmant que simplement no es pot permetre.

Les disculpes de Balearia son ben rebudes, però les declaracions del cambrer que ell nomes vol treballar, son un exemple de que per treballar a territoris de parla catalana que menys que saber la llengua com en qualsevol lloc del món. Simple normalitat que amb el català sembla que ja no es així. Un requisit que no es un capritx es una norma bàsica en qualsevol territori normal.

En definitiva un incident que ens diu el tracte que tenim precisament per la diferència i com això influeix en la mentalitat de les persones i les conseqüencies de estar dins un Estat uninacional i sense cap mentalitat oberta per reconeixer les diferents nacions i les seves peculiaritats.

Per cert i per si algú no s’havia enterat, la llengua catalana simplement es la nostra, i no es per molestar. Es una eina per comunicar-nos que forma part de la nostra cultura en aquest petit territori del món. El mínim exigit es respecte, ni tant sols estima.

Com be diu en Germà Capdevila, l’Estat no s’atura, ni ho farà, buscarà noves formules per fer-nos caure de quatre grapes i anul·lar una victòria que tenim a tocar, i que nomes la podem deixar escapar nosaltres mateixos. Fins ara hem superat totes les proves. Tenim una majoria al carrer i una majoria parlamentària. Ara i a la desesperada falta la tàctica de convertir una revolució de tots i nacional en una ideològica, i amb això l’esquerra hi te tirada. El caramel del poder, la substitució de CDC a l’horitzó i finalment desprès de carregar-se la transversalitat i el procés de pas veure que si no ho fem junts no hi arribarem mai. Cal saber veure aquest nou parany i els mateixos militants de l’esquerra han de ser els garants de no caure a la temptació.

El pla B contra la independència

Germà Capdevila

La primera reacció a la victòria independentista del 27S va ser intentar diluir el triomf amb l’excusa de no haver superat el 50% dels vots. Vam intentar durant anys comptar vots, però ens ho van prohibir. Per això no vam tenir més remei que comptar escons. I vam guanyar. Tema zanjat, que diria en Gapart.

El següent intent va ser seduir votants independentistes amb la promesa d’un referèndum acordat o una reforma federal de la constitució que resolgués l’encaix català. Totes dues opcions van demostrar-se inviables el passat 26J.

El nou pla B consisteix a esberlar la majoria independentista del Parlament per tal que el mandat democràtic per executar el full de ruta no pugui executar-se. Durant les properes setmanes i mesos ens bombardejaran amb una idea: la independència només es pot fer des de l’esquerra.

Els cants de sirena van dirigits a ERC i a la CUP. Els primers són temptats amb la possibilitat d’esdevenir hegemònics i controlar el ritme del procés. Els segons, amb l’expulsió de CDC de les files independentistes, que serien completades per forces de Podemos i En Comú, que abraçarien la fe independentista sense dilacions.

No és casualitat que Xavier Domènech digués a la recent edició de la UPEC que “al final, sempre governa Convergència”, alhora que cridava a una confluència d’esquerres per ajudar a construir les majories fraternals a l’Estat… d’aquí a 4 anys.

“En el futur, hi haurà una confluència entre ERC i els comuns que substituirà el procés”. No són paraules d’Ada Colau, ni de Marta Rovira. Ho escrivia ahir a La Vanguardia el columnista ultradretà José Antonio Zarzalejos, que exposava sense embuts el somni humit de les clavegueres de l’Estat per destrossar el somni independentista.

Si una cosa ha demostrat la societat civil catalana a través de les mobilitzacions més massives de la història recent europea és que el projecte independentista és transversal. Hi caben sectors de la dreta, del centre i de l’esquerra, de parla catalana i de parla castellana, catalans de soca-rel i nouvinguts. Només si ens mantenim units ens en sortirem.

Noves propostes, velles receptes. La presa de pel del Referèndum de Podemos i ara amb aquesta proposta del PSC arriba a un punt que sembla un insult a la ciutadania. Porta un inici esbiaixat. No es te en compte la voluntat i la demanda popular, una essència de la democràcia passada pel forro dels partits en base als seus objectius. Aquesta carambola del PSC amb una prèvia que no te cap clam popular i una segona opció llunyana que es la petició directa per decidir el nostre futur polític queda com a secundària. Una vergonya que arriba als límits del suportable com explica l’Àstrid, una nova pastanaga que per suposat necessita un ruc que la segueixi.

El referèndum del PSC

per Àstrid Bierge
El PSC, que s’ha fotut una castanya darrera d’una altra des que va decidir que no s’apuntava al grupet de la consulta, sembla que s’obre, per fi, a canviar d’estratègia.
En un document que s’haurà de votar el novembre a la ponència del partit, si els catalans rebutgen la seva reforma constitucional per a l’encaix entre Catalunya i Espanya, “els socialistes proposaríem al conjunt dels espanyols altres instruments democràtics (per exemple, una llei de la claredat com la canadenca) que establissin les condicions per, si procedeix, verificar el suport ciutadà a una eventual secessió”.

Sí, sí, han escrit la paraula “secessió”! Llàstima que sigui una enredada. Si s’importés aquesta llei, després d’un pronunciament majoritari del Parlament català, el Congrés espanyol hauria de demanar al govern la convocatòria d’una consulta amb una pregunta clara. Com a full de ruta ja és un fracàs. En cas que guanyés el Sí, caldria fer una reforma constitucional per fer efectiva la independència. I ja està, a la canadenca, a la civilitzada.

Demanant un referèndum pactat a Espanya, el PSC apostaria per caure en el síndrome Podemos, que consisteix a pretendre que oblides l’estat del qual formes part. És aquesta cosa que a Rufián li sembla una mentida pietosa i a mi em sembla una estafa monumental. Defensar el nostre dret a decidir només si Espanya ens l’atorga és el mateix que no defensar-lo. A més, tothom sap que a Madrid, d’aquesta proposta de llei, en farien boles per jugar a bàsquet amb les escombraries.

Si el PSC aprovés aquest document hauria d’acabar divorciant-se del PSOE o, el que és més probable, renunciant-hi a la primera de torn, a la Joan Navarro. Al cap i a la fi, segueixen apostant per la reforma constitucional i només plantegen el recurs canadenc si la ciutadania la rebutja, com a última opció: “Començar pel final, com alguns pretenien, preguntant primer per l’última de les opcions a considerar, és descafeïnar la pressió negociadora avui en dia acumulada”. Ai per favor, quin cinisme! Com si aquesta “pressió negociadora acumulada” hagués vingut del federalisme! Però com es pot tenir tanta cara?!

En tot cas, és igual. No farem un referèndum ni amb l’ajuda del PSC ni amb l’ajuda de Podemos. Només el farem tocant prou tendre (€) per forçar l’exigència d’Europa o celebrant un RUI. Mentrestant, el PSC està tocat i té por. Ja planeja la seva nova pastanaga.