ALBERT CORTES MONSERRAT

La manifestació de la CUP aquest dissabte per la persecució dels càrrecs polítics independentistes, si be es favorable en el fons de la qüestió, evidentment amb les formes no ho es. Alguns han tret molt de pit per aquest acte que amb prou feines va arribar a concentrar deu mil persones a Barcelona. Això es pot considerar un fracàs i els motius son variats i cal fer autocritica quan cal.

Els partits han d’entendre que el seu paper ha de ser secundàri com a tals davant el gran repte d’arribar a la nova República. Puc entendre que cada partit actui com a tal i en aquest cas els cupaires tenen tot el dret de posar la desobediència per bandera i mostrar les seves intencions al carrer, però te algun benefici a nivell global més enllà del protagonisme estèril, crec que aquesta es la pregunta. No es temps de testosterona i si de reflexió, fer les passes conjuntes i mostrar solidesa i credibilitat del projecte deixant protagonismes per més endavant.

S’ha criticat la presidenta de l’AMI per dir en veu alta que ja decidiriem conjuntament el moment de desobeir tots plegats i que ara encara no era el moment. Les mil i una acusacions d’aquests sectors de sempre que segueixen confonen revolució nacional amb revolució ideològica. Crec que abans de fer una legitima manifestació com la de dissabte calia buscar la complicitat de tots els partits i actors per mostrar-la a la societat civil amb la idea que no era de ningú en concret, però era de tots, i on els partits tots havien cedit per arribar a un punt comú. Ara no ens podem permetre fallar, ni fer passos enrere. Cada pas ha de ser una victòria ferma i uns punts més de credibilitat de país per tothom i evidentment aquest dissabte no es van complir aquestes condicions.

La clau de tot es fer entendre, que alguns encara no ho han fet que per separat som més débils i que la nova República serà de tots i no nomes d’uns quants. Si no hi arribem junts haurem fet el joc a tots aquells que lluiten perquè la voluntat del poble expressada al carrer i a les urnes no arribi a bon port.

Segurament arribaran temps de desobediència i de plantar-se, però serà quan tots ho haguem decidit conjuntament i donem mostres de que això no es pot aturar. Cal dir que quan això es produeixi evidentment ja no hi haurà més recursos de la Generalitat al TC per posar un exemple incoherent i tothom estarà disposat i recolzat per avançar com a país i no com a partit.

Avui veiem una enquesta al El Periodico on crec que molt interessadament reforça la idea que ERC escombraria CDC en unes futures eleccions. Uns 40 diputats per 20 o 21. Alhora la CUP baixaria a 7 o 8 diputats amb una majoria absoluta independentista pels pels. Asseguren que un 45% de Junts pel Sí es decantaria pels Republicans i un 21% per Convegéncia. Ciudadanos perdria pistonada però podria igualar en aquesta segona posició. Per últim PSC, Populars i Catalunya si que es Pot millorarien lleugerament els seus resultats.

Cal dir que tots sabem la tendència d’aquest mitjà i el que amaga aquesta enquesta cuinada i de dubtosa credibilitat. Unes intencions de poder fer mal a Junts Pel Sí i el difícil equilibri de partits. De fet uns interessos que mai han desaparegut i que en el cas dels Repúblicans sempre han estat presents però de moment frenat pel procés sobiranista que vivim. Aquestes prediccions nomes poden fer que esperonar segons quines reaccions per posar en primer pla les ambicions de partit que malauradament veiem com normalment passen per damunt del país.

Es curiós aquest gran daltabaix de resultats respecte els passats si el procés avança amb força i tothom fa la seva feina. Alhora cal veure com acaba la creació del nou partit de CDC per fer una análisi acurada del tema. Costa creure que gairebé la meitat de la Coalició actual es defineix per un partit, i costa veure on es defineix el 34% restant que ha votat una coalició per fer la independència i a aquestes alçades apart de la CUP, ningú més si defineix. Seria força incoherent.

També sona Ciencia ficció que amb les reaccions de l’Estat contra la ciutadania amb temes que res tenen a veure amb el fet nacional i defensat per segons quins partits, Ciudadanos pugui al segon lloc o els altres tres partits sobretot socialistes i populars augmentin les seves expectatives quan son residuals i la seva tendència i fets no els poden convidar a l’optimisme i menys en unes eleccions que han de ser constituents.

En definitiva, un nou parany per fer descavalcar o dutbar del procés cap a la nova República Catalana amb uns partits que com sempre diem son la baula feble de tot el projecte.

TOSSUDAMENT ALÇATS

La regeneració democràtica es un terme i un objectiu que es molt clar que nomes aconseguirem amb la independència i una nova República on els ciutadans tenen molt a dir i on com a representats poden fer molt per un model més transparent a les seves institucions.

Un bon exemple el tenim amb les primàries per escollir els candidats i que un cop rere l’altre veiem com no deixen de ser paranys o realitat virtual per donar una patina de regeneració on en realitat hi ha més del mateix. El cas del PSC amb Meritxell Batet i Carles Martí, amb la retirada d’aquest últim i el camí lliure per la substituta de Carme Chacon, una nova líder allunyada de Catalunya i amb l’aparell espanyol com objectiu, i que segueix la deriva i perdúa de personalitat d’aquesta formació castigada per l’electorat passant a ser un partit testimonial en el nostre territori. Ara segurament ja intuim que Martí podria anar en aquesta llista com a contrapartida per haver resolt el tema. En definitiva la perversió de l’esperit d’unes primàries on els seus associats decideixen i no es pot veure en clau de conflicte, sinó de riquesa i normalitat democràtica. No hi ha dubte que encara queda molt per adequar uns partits amb formes del passat a un mandat de la gent que volen evitar costi el que costi.

Com diu en LLach ens mantindrem tossudament alçats fins arribar a aquesta nova República i un ou model també a nivell de formes i maneres de participació en els partits.

La cimera d’ahir va acabar amb la intenció d’elaborar una nova llei que ratifiqui la normativa d’emergència social i que serà el conjunt de mesures per lluitar contra habitatge i probresa energètica. Una decisió que pretén burlar la suspensió del TC i poder deixar els aspectes no recorreguts i incorporar aquells que han estat suspesos ben reformulats i que assegurin aquesta llei social.

Realment el procés, ens porta a constatar que l’Estat mitjançant els seus Tribunals senzillament no l’importa la gent, la societat que teoricament ha de servir sense excepcions i que amb les lleis que ens dotem han de servir per millorar el seu estat del benestar i solucionar els seus problemes.

De fet, per això han estat escollits. Per utilitzar els instruments de qualsevol estat per millorar les condicions dels seus ciutadans i ser útils a la societat que representen.

El cas català ha demostrat amb tota la cruesa com aquesta paranoia del passat en forma de “unidad indivisible”, el règim ho va deixar molt clar i la consigna no ha canviat. Ha portat a menysprear a la gent, concretament els catalans per ser del territori on son. Concretament jugant amb els més necessitats, i on les solucions han de ser urgents i factibles. Ens trobem lleis de pobresa enèrgetica, impostos a les entitats bancàries per pisos buits, igualtat entre home i dona per posar tres exemples recorreguts i suspesos amb l’excusa de no ser de la nostra competència.

Realment trist posar la llei, les competències i els tribunals per davant de les necessitats de la gent. Ens diuen clarament que som esclaus de la legalitat, quan aquesta ha estat creada per facilitar-nos i millorar-nos la vida. Tota una contradicció que una democràcia vertadera no es pot permetre mai.

Tornar a fer una llei catalana ens portarà a la lògica de superar aquesta situació i requerirà que la societat estigui donant suport al nostre Parlament per validar la seva capacitat de legislar, de decidir en benefici dels nostres ciutadans com es la seva obligació. Sí això torna a ser recorregut certificaran que les nostres institucions son una simple joguina i que les persones no son importants excepte cada quatre anys per assegurar amb el seu vot aquest sistema pervers.

Les eleccions espanyoles ja son un fet i comença la campanya. Realment si els nostres partits i ciutadania estan decidits per la nostra futúra República, i com diu aquell no ens hauria de fer ni fred ni calor. Encara dire més, en aquest context hauriem d’estar contents del desgovern espanyol i d’una opció que segurament va prenen cos, la possible abstenció elevada pot portar al Partit Popular a una victòria de Govern clar que ens afavoreix en el nostre procés.

El referèndum es un impossible, ni PP ni PSOE l’acceptaran mai. Es aquella pastanaga que ens pot fer perdre pistonada i per tant encara que sigui la millor solució. Cal mostrar amb cruesa a tot el món com l’Estat el nega contundentment i aplica polítiques contra la ciutadania catalana sense compassió com la Llei de la pobresa energètica, una rere l’altre per accelerar el tempo i evitar temptacions dels nostres partits amb pactes impossibles per no arribar enlloc, més enllà del benefici propi, que també n’hi ha. Per tant un Govern Popular o una derrota del PSOE per la part esquerra, això es un eufemisme podria també obligar a la gran Coalició, fins hi tot amb la participació de Ciudadanos, recordo un partit creat a Catalunya per trencar la convivència i lluitar contra la llengua catalana, poca cosa s’ha de dir més.

Veiem a Albiol com ens diu que s’ha de portar més Espanya a Catalunya, la “roja” a jugar en el nostre territori o exposicions culturals de caire espanyol per entrar a la normalitat d’altres comunitats. De fet diu que això no vol dir espanyolitzar Catalunya. De fet això es fer entrar a la força i sense l’acceptació d’una majoria de la gent una colonització ja passada de rosca, i sense voler veure que Catalunya no es un altra comunitat qualsevol. Els últims anys li mereixerien un respecte i un anàlisi més enllà de les seves preferències. De pas un recompte a la composició del Parlament també l’ajudaria en la seva reflexió.

Els partits catalans mentrestant, veiem Esquerra com ràpidament ha confirmat les seves llistes i la seva aposta separada de Convergència. No hi ha res pitjor per un procés col·lectiu quan els partits prioritzen els seus interessos per damunt del global dels seus representats i el cop d’efecte que significaria una nova victòria unitària de l’indepentisme de cara a l’exterior, ara que la nostra tasca sembla ha premut l’accelerador. Una pena que no estiguin a l’alçada un cop més. Sense aquest fet la presència catalana a Madrid pocs arguments te al seu favor i poques motivacions dona per acudir a unes urnes que ja formen part d’una pantalla passada, si la direcció que hem pres en forma de nova República es definitiva.

En Ramon Espadaler reclama la seva presència, concretament d’Unió ja que ha de tornar el catalanisme a la cambra de Madrid, es veu ara absent.

Cal molta barra i cinisme per fer aquestes declaracions. En primer lloc un partit tant endeutat i que segueix sense pagar als seus antics socis que ja ho han reclamat per activa i per passiva fent cas omís, sembla inconcebible pugui al mateix temps afrontar una campanya electoral. El manual del bon gestor es primer pagar els deutes i posteriorment afrontar una despesa com la que suposa una nova campanya. Tanmateix negar això es una gran presa de pel que ja diu molt del criteri i l’ética d’un partit moribund i sense cap tipus de futur.

En segon lloc reclamar el catalanisme, suposa primer definir que es el mateix. Si l’entenem com la política dels partits representants de la ciutadania catalana, crec que ho son tots. La poden representar d’una manera o d’un altra, però no es patrimoni de ningú, ni cap categoria que per art de màgia uns tenen i altres no. De fet crec que en aquesta curta legislatura el mateix ja tenia uns quants grups que la representaven. Si descomptem els grups simples parts a Catalunya d’un Partit espanyol com pot ser l’exemple del PSC o PP sense cap possibilitat de donar prevalència als seus votants. Tindriem per exemple entre d’altres ERC i Democràcia i Llibertat amb grup propi i amb la defensa central i evolucionada de Catalunya que s’en diu independència amb majoria al carrer i al Parlament de Catalunya.

Tanmateix caldria aclarís a que es refereix amb aquest catalanisme d’Unió. Potser es refereix a tornar a parar la galta i seguir sent l’ase dels cops, fer veure que els greuges no existeixien i pidolar alguna almoïna per poder vendre la mateixa com la vuitena meravella, alhora que els ciutadans segueixen patint el tracte discriminatori cap al territori, la seva cultura, i el seu futur. Es una pantalla tant passada com aquest partit.

No, Sr. Espadaler, aquest catalanisme a que es refereix simplement ja no te cabuda. Catalunya ha dedicit i ara no vol miratges, vol ser ella mateixa i treure el cap al món assumint totes les responsabilitat que això comporta. El catalanisme autonòmic ha mort.