ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL MANDAT SORD

Quan s’esgoten les últimes hores per un acord que no arribarà, i a dos dies de la convocatòria d’unes noves eleccions malbaratant una gran oportunitat i deixant la decisió popular en un no res. Suposo tots recordarem quan un Estatut escapçat i retallat va ser aprovat pel poble de Catalunya i posteriorment els Tribunals van tornar a retocar-lo, segurament ens vam sentir totalment menyspreats, no pel contingut de la normativa catalana que havia quedat, però si pel nostre nul pes com a representants de la sobirania popular i la nostra veu silenciada en una democràcia de fireta.

Ara ens trobem en una cruïlla semblant, unes grans mobilitzacions, molt de recorregut junts per un objectiu clar, finalment un mandat democràtic a les urnes, i posteriorment la falta de respecte dels nostres partits cap a les classes populars, aquelles que alguns sempre tenen a la boca, però que alhora de la veritat son poc més que un zero a l’esquerra. Tots plegats hem assumit que la democràcia son els partits i que la ciutadania més enllà del seu vot cada quatre anys, molt ja fidelitzat com si fos el club de futbol del seu cor es un actor secundari que amb prou feines surt als crèdits inicials.

En definitiva es la perversió del sistema i Catalunya no es una excepció. Naturalment no tothom te les mateixes responsabilitats, però ningú queda al marge d’aquest frau que deixa el poble mut i el que es pitjor amb la sensació de que la corretja de transmissió cap el compliment del nostre vot s’ha trencat sense remei.

Aquesta parodia no s’ha acabat aquí. Ara veurem com Esquerra es reticent a formar un Govern en funcions amb la seva implicació com proposava el President ja que els seus calculs electorals van per altres vies. Segurament veurem com conflueixen Catalunya si que es Pot i CUP per un espai hegemònic d’esquerres que simplement vol eliminar l’altra part com sigui encara que això poc te a veure amb el projecte de l’Estat propi que estic totalment dacord no es pot construir des del veto i la guerra partidista com una autonomia qualsevol i malauradament aquí estem.

On queda la ciutadania amb tot aquest teatre, segurament sense entrada per veure l’obra i el que es pitjor burlada, estafada i alguna encara fent el joc als actors defensant una honorabilitat que no existeix per cap lloc. En aquest sentit com a país també cal evolucionar. La manipulació te un límit i la maduresa hauria de ser un bon antídot.

AGONIA SENSE ESCRUPOLS

Aquestes últimes hores d’una lesgislatura fallida, d’un frau dels nostres partits a la voluntat ciutadana expressada a les urnes, amb una darrera reunió avui, porta a veure com el cinisme i la poca maduresa política en general es un fet que no es pot obviar davant noves oportunitats. Veure avui propostes acceptades per la CUP de Mas al Govern amb un altre President quan saben perfectament que estem parlant de fer una República que amb la seva actitud ja han fet inviable per ara. Per l’altre costat i moltes vegades per interessos partidistes i també de bona fe creure que amb aquest canvi de cromos podrem iniciar un projecte tant seriós amb aquestes condicions es no tocar de peus a terra. Per la banda de Junts pel Si no haver acabat abans aquest suplici ho estem pagant amb escreix. Quan hem vist com actuen els partits que han de passar de les proclames a complir les amenaces i fer-ho realitat, malauradament hem comprovat que no estem preparats per interés o per inoperància.

Veiem les xarxes plenes de retrets, insults i cops d’efecte, la majoria amb visió de partit i no de procés, i així un país no pot avançar. Espero que arribi el dilluns el més aviat possible i entrem en una nova pantalla i una nova oportunitat que nomes serà bona si aprenem de les errades comeses i no pretenem convertir un procés global amb un de personal. Com diu en Vicent Sanchis sembla que nomes un costat te la puresa i un altre es marcat de per vida, quan tots sabem que sense totes les parts, Catalunya seguirà sent una autonomia pels segles dels segles.

El to agressiu de Mas

Vicent Sanchis

Durant la darrera campanya electoral espanyola quan algú considerat i titllat “de dretes” -de “dretes” sobiranistes- tenia la desgraciada ocurrència de criticar En Comú Podem o Podemos, els partits d’esquerres independentistes i la gent de bona fe de les entitats dites “civils” s’exclamaven al cel. Es tractava de “sumar” i de “no restar”. De no ferir sensibilitats que després es podrien afegir al procés. Sensibilitats sempre “d’esquerres”. Pel que es veu, només l’esquerra té la potestat de ser sensible. La “dreta” ha d’aguantar-ho tot perquè s’ho mereix i perquè li va amb les comissions.

Però les vísceres de segons qui estan ben cuirassades. Hi ha gent que té més escates que un llangardaix. Si el senyor Pablo Iglesias ha trencat totes les ambigüitats acumulades i s’ha decantat cap a un referèndum “pactat” -sempre pactat- de Catalunya amb l’Estat, és perquè li convenia. Perquè li ho demanaven els seus socis a Galícia, al País Valencià o al País Basc, on ha tret els millors resultats. No perquè s’hagi commogut per l’amabilitat amb què l’ha tractat Convergència Democràtica.

Malgrat que els dirigents convergents han respectat les consignes que els llançaven Esquerra Republicana i els independents de Junts pel Sí, pel bé comú i tot això, s’han hagut de sentir, una vegada i una altra, des de les files respectades, que ells militen en un partit corrupte, miserable i retallador. Escanyapobres i rebentabudells. Que formen part, a gran escala, de la trama i el clan Pujol.

Si Convergència acatava la llei del silenci per no “restar” el suport hipotètic i futur de Podemos, ells han rebut de la tropa d’Iglesias els més cruels atacs. Curiosament -o poc curiosament- els mateixos que demanaven a Artur Mas i a Convergència contenció i amistat, no criticaven la desmesura i la ira que rebien dels inatacables.

L’escena s’ha reproduït aquests dies. Gira la roda. Dimarts el president en funcions va fer una declaració en què considerava “excloent” l’actitud de la CUP i afirmava que amb “vetos” i “exclusions” el procés no podria avançar. Una mica més enllà, Mas obsequiava la CUP amb algun apel·latiu que no els hauria d’inquietar excessivament, com ara “hiperesquerra”. En certa manera, la CUP es mou molt més enllà de l’esquerra convencional. Constatar-ho no és cap temeritat. Ni cap insult. És un fet irrebatible.

Però els portaveus de la CUP es van sentir ferits. Aquells que demanen una candidatura d'”esquerres”, que afirmen que cal combatre “l’hegemonia de la dreta”, que acusen Convergència, com fa l’esquerra espanyola, de corrupta, botiflera i neoliberal (convé llegir-se tots els papers que ha aprovat i que ha filtrat, per exemple, Endavant) protestaven pel “vocabulari agressiu” del president. Així ho proclamava, precisament, una de les líders d’Endavant. Anna Gabriel protestava dimarts al vespre pel que considerava “una falta de respecte absolut cap a l’espai polític de la CUP”. Un discurs “fratricida i frontista”.

És que la CUP no ha perpetrat mil vegades i com a emblema un discurs fratricida i frontista contra “la dreta” independentista? Quin respecte té la CUP a Convergència o al mateix Mas?

Les bases i els portaveus de la CUP poden considerar Convergència com un focus de pus. Poden demanar un front d’esquerres, substituir al preu que calgui l’hegemonia de “la dreta”, ni que sigui a costa de bescanviar la proclamació d’independència per un referèndum que l’altra esquerra -la de Podemos- mai acceptarà que sigui unilateral. Poden fer-se tantes composicions i tantes melodies animades com vulguin. El que no poden fer és protestar perquè els seus agredits els agredeixen. Perquè llavors el sectarisme es fa cínic. I no hi ha pitjor secta que la cínica.

EL PARANY DEL PARTIDISME

Aquests 5 dies que queden per acabar aquesta frustrada legislatura poden servir per empitjorar el mal ja rebut o per començar a mirar més enllà, i prendre les millors decisions possibles dins el context de dificultat. Crec que la segona seria la més intel·ligent i sobretot la més eficaç pel projecte cap a la independència catalana.

El que més hauríem d’evitar, i segur que es la petició més difícil es la mesquina tàctica partidista autonomista dels nostres partits. Les declaracions de Junqueras ahir francament em semblen una errada, primer perquè el seu partit pertany a una coalició electoral que compta amb 1700000 veus darrere que hi van donar l’aval en conjunt, i per tant no es poden donar missatges contradictoris en un mateix dia sobre la legislatura ja enterrada. En segon lloc ara no toca el paper de poli bo o poli dolent quant tots els partits i actors del programa han comés errades, i ell no es una excepció. Podríem dir que el seu paper en aquests 3 mesos amb un silenci i deixant el combat de cdc i la cup cremant totes les naus no ha estat galdós, com tampoc ho va ser previ al 9 N, ni posteriorment no veient que la gent reclamava el sobiranisme junt per tal de visualitzar un plebiscit, i finalment provocant endarreriment electoral al setembre perdent un temps valuós per evitar l’auge d’altres forces, com tampoc ho va ser en les eleccions espanyoles, i per competir per la victòria anar separats i regalar el triomf a Catalunya si que es pot, com segurament tampoc ho serà per les ansies de victòria al març les reticències a candidatura conjunta. Pur partidisme que no beneficia amb res al procés.

El paper de CDC tampoc ha estat perfecte. Crec que la fermesa amb Artur Mas encertada per respecte als acords de la coalició i per respecte a la gent. Per altra banda per donar el comandament a la persona que ha recollit el guant llençat per la societat catalana, i ha complert amb tot allò que se li ha reclamat, escapçant el seu partit i representant aquest sector afegit al sobiranisme, i que era imprescindible per arribar a la victòria. De totes maneres ara en una candidatura conjunta i pel be global del procés, i constatant que molta gent te al cap l’eix dreta esquerra barrejat amb el nacional, segurament seria més útil en altres tasques, i trobar una figura de consens sorgida de la societat civil que piloti aquesta transició proposada per la mateixa. El projecte requereix sobretot de generositat, i aquesta en seria una nova prova de maduresa.

Pel que fa a la CUP, crec que ja s’ha dit gairebé tot. La dimissió del seu cap de files Antonio Baños reflecteix aquesta trencadissa interna, i aquesta falta de respecte per la meitat de simpatitzants que volien acord i investidura, i que van deixar pas al sector que ha posat la seva ideologia cal dir minoritària i inexistent a l’Europa occidental per davant de la futura República catalana, demostrant cap alçada de mires, i no saber gestionar aquest moment històric que exigeix sacrificis de tothom, i ells no son una excepció.

Ara, havent perdut aquesta gran oportunitat, i perpetrat un frau gegant a la ciutadania, no es pot seguir venen falsedats i no assumir responsabilitats. Una victòria de segons qui en clau de partit en una autonomia segur que el món que ha sortit al carrer el portaria a una nova decepció. Parlem de donar forma a un Estat, i ara més que mai fora misèries i temptacions autonomistes. Cal tornar a una gran coalició liderada per les entitats sobiranistes amb els partits sota el seu paraigües, i deixant els protagonismes de banda buscant aquest resultat que ara si ens doni via lliure per anar endavant i de pas poder exportar aquests resultats a l’àmbit internacional.

EL SHOW HA DE CONTINUAR

Com deia la famosa cançó de Queen, homenatge al desaparegut Freddy Mercury, “show must go on”. Aquesta idea l’hem tinguda avui quan hem consumat un no a aprofitar el mandat democràtic que la ciutadania catalana va donar el 27 de setembre per posar fil a l’agulla a l’etapa final del procés cap a la independència. Perquè això es el que la CUP avui ha dit no i barrejat amb diverses excuses que hores d’ara ja no son ben rebudes, i sonen més ofensives que altra cosa.

Sentir avui la Gabriela Serra (membre direcció CUP), en la roda de premsa explicar la seva postura, amb votacions esperpèntiques que ja no han respectat ni tant sols les expressades a l’Assemblea de Sabadell, i que sembla el que ara resulta com ens deia son grans aportacions dels cupaires al pla de xoc, quan fa nomes una setmana en la presentació de l’acord ens deien que simplement eren una proposta de Junts pel Sí. Criticant un immobilisme, quan son una formació que clarament han tingut por a decidir, i han rebutjat implicació en un Govern provisional per construir la República, i s’han aixoplugat sota el tema social com si no anés lligat amb el nacional per defugir responsabilitats que la ciutadania els reclamava.

Tres mesos de donar una imatge impròpia d’un país seriós, i aconseguint la decepció i el sentiment de frau de la societat catalana han acabat avui. Arribats a aquest punt segurament s’ha de ser conseqüent, i explicar clarament quines son les seves prioritats i no amb un cinisme fora de lloc emplaçar la formació recordo amb 62 dels suposats 72 diputats independentistes donar una oportunitat per canviar el candidat, cosa que faria una investidura immediata.

Crec sincerament que aquest no amb aquestes condicions es el millor pel procés, ja que la confiança i la credibilitat s’ha de guanyar, i començar un projecte tant important sense la mateixa, i sense cap garantia de lleialtat fins al final no seria bo per ningú.

Ara un cop repetides les velles errades del passat, i veure’ns abocats a unes noves eleccions amb nous actors, un nou context i la sensació d’haver desaprofitat l’oportunitat de les nostres vides,cal valorar una segona oportunitat que moltes vegades la vida ens nega.

La lliçó que crec hem d’aprendre es la fórmula conjunta s’ha de repetir, i abocar tots els esforços en la mateixa. Es pot millorar, les entitats hi han de dir molt més del que van fer al setembre, i s’ha de valorar el lideratge que segurament ja no ha de recaure en la persona d’Artur Mas, i sí algú de la societat civil que aglutini moltes sensibilitats i estigui net de les guerres partidistes. Un cop això, segurament hem de detectar els aprofitats que tornaran a aparèixer i fagocitar-los immediatament, depurar les quotes de partit, i recordar als mateixos que el nostre suport no serà gratuït, sinó condicionat sempre en el global del procés com a visió principal, i eliminar aquestes clavegueres dels partits i les seves tendències autonomistes.

Caldrà insistir en el missatge d’unes noves eleccions per fer possible el mandat del 27S i presentar-les com una oportunitat, i no com un fracàs. Cal combatre la tàctica de Catalunya si que es pot- Podemos i els seu referèndum impossible, i alhora una actitud positiva, democràtica i directe com a solució per fer sortir Catalunya del pou on es troba.

Tot això depèn en la major part de nosaltres, i cal expulsar el derrotisme que ha acompanyat aquest poble, el cansament i la decepció per bona part dels nostres representants. Nomes nosaltres ho podrem aconseguir i la historia ens convoca un altre cop.