ALBERT CORTES MONSERRAT

Suposo que recordareu aquell anunci sobre el Tricentenari on la veu esplendida de l’actriu Silvia Bel ho acabava amb la frase del títol de l’article. Avui fa un any d’una jornada historica com va ser el Procés participatiu del 9 N, on per primer cop amb 300 anys vam ser nosaltres mateixos, vam exercir el nostre dret a vot fent cas omis de les ordres externes i amb un somriure a la boca vam dir alt i clar que volíem un nou país.

Un any després, amb un Estat amb clars defícits democràtics que han impedit aquest referèndum acordat que tant desitjavem, les eleccions en format plebiscitari ens han dut una majoria de diputats independentistes per primer cop al nostre Organ de representació. Aquests recollint el mandat popular ja han acordat una declaració historica que avui serà efectiva i segellarà el camí del no retorn, l’obediència a la nostra legalitat i un traçat de desconnexió amb Espanya i formació de la nova República, la nostra, un segon 9 N.

Aquest gran pas flirteja amb amenaces, menyspreu i tot tipus de catastrofes des del Govern espanyol i altres sectors més propers. Aquesta agressivitat es deu a que tothom sap que finalment si un poble decideix fermament un camí aquest no enten de legalitats, ni d’amenaces. La democràcia i la determinació no te aturador, i el món en te molts exemples que també saben aquestes elits preocupades per mantenir el seu status quo i el seu domini amb instruments per mantenir la ciutadania sota control per sempre més.

Tanmateix, aquest camí de dificultats, en te un que nomes es nostre i molt nostre. Podem tenir l’eina, però cal un Govern que la dugui a terme sense dilacions i amb tot el coratge. Crec que i sobretot la CUP per primer cop segurament, i ja se que no es comode ha de decidir i te sobre seu una gran responsabilitat que no pot defugir, no pot no entrar al Govern, no investir el candidat de la majoria legitima independentista i alhora no entrar en unes noves eleccions amb el procés mig trencat. Aquest sudoku no es possible.

El president Mas, segurament no serà el primer president de la República, però garantirà aquest periode breu d’uns quants mesos fins la proclamació. Es un actiu tant internacionalment com pel que reprsenta i ha representat per apropar posicions autonomistes al nou projecte amb el seu partit com a gran exemple. Les persones com diuen segurament no son el principal tema, però els projectes com el nostre necessiten els lideratges que faciliti fer-los efectius, i aquest es el cas. La repercussió que tindria si aquesta setmana no tant sols tinguessim el full de ruta, sinó un Govern disposat a fer-la efectiva amb el President al capdavant seria un impuls espectacular pel Procés i un missatge clar que per tothom aquest es el principal objectiu. El demes seria entrar en la mateixa mentalitat autonomista de sempre.

No es un xantatge com s’ha insinuat, es respecte a la ciutadania, a la majoria de l’independentisme i al moment que vivim. Tothom ha de prendre decisions i estar a l’alçada del moment historic que vivim.

La decisió del TC de permetre el debat al Parlament sobre la Resolució d’Inici del Procés ha portat diverses reaccions. De fet es la decisió esperada, seria una bogeria actuar sobre coses hipotetiques que no han passat encara per molt que les podem preveure.

El trio que van acudir al Tribunal amb un menyspreu al Parlament i de pas a la ciutadania per exigir no debatre i votar la resolució, amb una clara falta de respecte a la voluntat ciutadana i a la més elemental norma democratica, diuen que no comparteixen la decisió però que l’acaten, diriem que tampoc es un mèrit, seria el normal.

De totes maneres la falta de transició entre la Dictadura feixista i la teorica democràcia porta uns personatges públics amb declaracions i fets que amb qualsevol estat democratic serien censurats i provarien conseqüències greus, però com no es el cas els sentim amb vergonya aliena.

Alfonso Guerra l’autor de la frase sobre l’Estatut Català “Nos lo hemos cepillao”, que ja delata el seu tarannà poc democràtic disfressat de progressisme de fireta, ara compara els fets de la resolució catalana amb els fets del 6 d’octubre del 1934 amb la proclamació del President Companys i la reacció en forma de presó pel Govern català i suspensió de l’autonomia. Qualifica els fets de cop d’Estat civil. Son unes declaracions impresentables i impropies d’una societat amb un mínim de respecte per la societat i per la democràcia. De totes maneres esperar això d’aquest personatge seria utòpic, i una remora més de la historia espanyola recent.

En Vidal Quadras diu que ara arribarà l’alteració de la pau civil a Catalunya, la caiguda de la borsa i el desprestigi d’Espanya al món, cosa que provocarà la inhabilitació de Carme Forcadell i Artur Mas entre d’altres. Aquesta altra remora del passat segueix atiant l’odi i la seva xenofòbia contra Catalunya i mostra el seu total i nul respecte per les decisions de la societat catalana. Sobre les greus conseqüéncies que ens descriu ni hi ha una que fa gracia, ja que el desprestigi es pot assolir si abans tens un prestigi i l’Estat espanyol no crec que sigui un exemple del mateix. Viuen en una bombolla on creuen les seves propies mentides sense escoltar i sense mirar com funcionen les coses al món.

En definitiva dos reaccions de dos personatges que amb tics diferents semblen dues animes bessones, per suposat el seu odi per Catalunya els uneix per sempre.

http://youtu.be/K9Ac23VA2k0

La resposta a la UEFA i les seves decisions retallant el dret d’expressió de l’afició del Barça, gràcies a les entitats sobiranistes i els propis socis ha estat contundent. Feia estupefacció veure l’enviat de la UEFA vingut de Suecia per gravar amb una camara els esdeveniments en el segle on ens trobem. Donava la sensació de fer una cosa prohibida o mal feta, per una afició modèlica amb comportament i que ha dit prou a un organisme a la deriva, tacat per la corrupció i amb clara influència espanyola per barrejar ells si la política, els sentiments i l’esport.

Un nou mirall per tot el món de com fem les coses aquí, pacificament i reflectint el desig i sentiment d’un poble que simplement vol exercir com a tal. Ara caldria esperar un cop més que els nostres partits en prenguin nota per arribar a un acord de Govern com els ha validat la població per arribar a aquest objectiu suprem per damunt de les tàctiques mediocres partidistes i de personatges interessats.

Les amenaces per part del Govern espanyol es van succeint. El Ministre Montoro avisa que el FLA no serveix per pagar dèries independentistes i no es pot treballar per qui no vol complir la legalitat. Santamaria ens diu que s’estant creuant totes les línies vermelles del que es una democràcia i lesionant els drets dels ciutadans, tot amb el suport del seu home a Catalunya, Garcia Albiol i la seva mala educació habitual.

Tota una estratègia accelerada per la Declaració que el proper dilluns aprovarà el Parlament per iniciar la desconnexió i la obediència a la nova legalitat catalana. El cinisme de Montoro presentant el Fons de liquiditat autonòmic com un favor de l’Estat es absurd. Tots sabem que les comunitats ho han de tornar amb interessos, i en el cas català res ens diu del deficit fiscal monumental que arrosseguem. O sigui podem dir que el crèdit rebut es amb bona part dels nostres diners i que retornem amb interessos. Es la tàctica de presentar el món a l’inreves.

La portaveu del Govern parla de drets dels ciutadans i de legalitats, quan sap perfectament que Catalunya ha votat els seus representants i aquests simplement com en qualsevol democràcia exerceixen la seva funció per la qual han estat escollits. Executar un programa electoral validat per la societat que li pertoca no lesiona res, es normalitat. Un altra cosa es que el resultat no els agradi, que es evident, i el que encara els agrada menys, es que dilluns es complirà un any de no poder fer complir aquesta legalitat en una part del territori que va prendre la seva iniciativa. Ara, aquest proper dia 9 la història es tornarà a repetir però amb un grau més i amb la imatge davant el món que aquest territori ha començat a exercir la seva sobirania sense que l’Estat hi pugui fer res per impedir-ho.

Aquesta es la clau. Aquests dies sentim de diversos polítics espanyols que quan no es segueix la legalitat ja no es vàlid. Realment si la llei de cada estat fos inqüestionable seguirien existint els mateixos estats que fa 100 anys i tots sabem que no es així. Es la normalitat democràtica i son les lleis no escrites que també afecten a Catalunya com no pot ser d’altra manera.

Els grups Ciudadanos, PSC i PP estan demostrant per damunt de tot una falta de respecte absoluta a la cambra parlamentaria per la qual han estat escollits, i de passada per les opcions escollides democràticament per la societat catalana per representar-los. Una vergonya impropia de partits ja adults i democràtics al no acceptar uns resultats ja definitius i un programa avalat per la ciutadania i que de cap manera poden intentar aturar el seu debat i votació posterior.

La responsabilitat brilla per la seva absència, i una rabia absurda per no voler admetre la realitat catalana i que s’ha vist atrapada en la seva propia mentida que han creat, s’ha apoderat dels partits abans esmentats. Chacon acusant Carme Forcadell de posar en perill la democràcia i trepitjar els drets fonamentals, Arrimadas cridant als quatre vents que s’atropellen els drets dels ciutadans i es vulneren les normatives o Albiol en un to molt baix acusant de xuleria i jo més com a resposta, quan sap que ells estan abusant d’un filibusterisme polític per endarrerir un debat amb una cambra parlamentaria. Tots ells amenaçant portar al recurs d’ampara la decisió de la Junta de Portaveus.

Realment la crispació s’ha apoderat dels partits que ara veuen sembla amb sorpresa quines son les majories a la cambra i el pes real que la ciutadania ha donat a cadascu. Es el dolent de creure una propia mentida absurda de tergiversació dels resultats electorals. La Declaració acordada per Junts pel Sí i CUP no es cap sorpresa. Es la primera pedra del procés ja anunciat durant la campanya. Aquest histerisme no pot portar a manipular la cambra i provocar vergonya aliena a la ciutadania que representen. Primer intentant endarrerir el debat esgotant els límits per formar grup per part Popular, i ara acusant de mil i una coses a la Presidenta per desbloquejar aquesta situació. De fet ja hi ha precedents del mateix cas el 2006 i el 2010 sense cap queixa, per tant la demagògia no hauria de triomfar entre els nostres representants.

La cambra catalana mereix un respecte que no pot ser el mateix que te Ines Arrimadas amb l’himne català , per molta rabia que li faci. Evidentment les normatives de la cambra no es poden saltar per objectius polítics, però aquest no es el cas. Els nostres representants han estat escollits per debatre totes les resolucions, mocions i lleis, intentar aportar el que cadascú cregui convenient i votar en conseqüéncia amb una majoria guanyadora i una minoria perdedora. Es la llei de la democràcia i no podem tolerar que això intenti ser deslegitimat.

El següent pas que visualitzo, es la votació a cambra i la imatge d’alguns grups com ja hem vist la passada legislatura abandonant els seus escons. Això es el Parlament i es la seu de la sobirania catalana, per tant estiguin a l’alçada de la representació que els han atorgat.

Sentim aquest cap de setmana el Ministre Margallo tornant a la cançoneta de que una Catalunya independent aniria fora del món. També al Secretari General de l’ONU Ban Ki Moon afirmant que Catalunya no es troba en la categoria de territoris amb dret a l’autodeterminació, o els dirigents de PP i PSOE amb el menyspreu habitual a la voluntat popular amb el Ministre Fernandez Diaz i Carme Chacon com dues gotes d’aigua respecte als drets de Catalunya.

Realment l’acord Junts pel Si i CUP es una obligació sense cap altre camí possible. El proper 9 N el Paralament ha de votar la Resolució d’inici del Procés per molts entrebancs jurídics i vergonyosos posin PP, PSC o Ciudadanos. El dret d’expressió no es pot prohibir i l’obediència a la democràcia i deixar enrere aquesta anomàlia i remores del passat comença a ser urgent.

Margallo insisteix en un conte que no crec estigui a l’alçada de les seves capacitats, per ridícul i eperpèntic. Catalunya seguirà el camí d’altres territoris que han assolit la independència sense més diferències, ja que no som especials, som com la resta del planeta, i que jo sàpiga ningú ha estat expulsat d’aquest fins ara.

Paper galdós el de Ban Ki Moon ja que la mateixa ONU parla de TOTS quan es refereix als territoris amb dret a l’autodeterminació. Cinisme sense fronteres que ja no es creu ningú, que vol dir amb territoris que tenen dret i altres que no, que ens vol afirmar, que hi ha persones amb més drets que d’altres. Per exemple Escócia en te dret i Catalunya no. No s’aguanta per enlloc, i Catalunya serà un membre més de l’ONU com no pot ser d’altra manera.

Respecte els esforços dels partits unionistes per primer no deixar veure la voluntat popular en un referèndum acordat, desprès intentant impedir un procés participatiu sense cap vinculació, posteriorment negant el caràcter plebiscitari del 27 S i que ara defensen, i ara intentant impedir que es debati i es voti una resolució d’inici del Procés acordada per la majoria, per silenciar els representants del poble de Catalunya, es francament la prova de que la transició va ser una farsa i els tics antidemocràtics dels partits resultants una trista realitat.

En definitiva, un context que no canviarà i que ens ha de fer reflexionar sobre la necessitat de seguir endavant sense recança i veient que un fracás ens abocaria a un forat sense fons que podem impedir amb la nostra voluntat.