Ulisses20

Hem vingut de vacances a Mallorca, a sa colònia, des d’on tenim un paisatge de mar que és un regal, un miratge no malmés per l’excés del turisme, per l’especulació o la mala fel d’una política mediterrània contra el país, contra la seua gent, contra la mediterrània mateix. A la finestra de la cuina on ens allotgem tenim dues varietats diferents d’alfàbega, justament avui que Teresa Tort feia una referència a la quantitat de noms diversos que tenim per referir-nos-hi: ella havia triat alfàbiga, i lloava la riquesa lingüística de la qual podríem gaudir si uns altres vicis o plagues o malalties mentals no feren malbé el nostre patrimoni. Nosaltres també hem patit el vassallatge de l’oli, el sol i la sorra, i l’aigua de mar neta, transparent, que sembla que la porten d’una boutique que a València no tenim. Abans, encara ens havíem refotut dos cafés i dues ensaimades de Mallorca, sense mirament, ni respirem ni deixem caure les molles. DInem, dormim i cap a Artà, que fan les festes de Sant Salvador: per cert, com que hem parlat dels noms més comuns dels nostres xiquets, no sé si n’hi ha gaires que porten el de Salvador, ara mateix. Passem per la plaça, per la fira, i fem cap al teatre, m’estranye d’un teatre d’impressió en un poble de set mil habitants, passem carrers de luxe, de pedra i silenci, carrers que per tranquils no semblen a Mallorca, de botigues parades amb senalles, espardenyes, i un museu sobre les rondaies mallorquines, ep, poca broma, perquè és un museu regal dels ulls i de la lectura, algunes cambres fan por i fan més coses: és lña casa museu de Sa rondaia de Pere Pujol, firem dos llibres que són una tria en llibre de butxaca de les rondaies d’Alcover, pugem fins a la residència de vells, baixem carrers nets i polits allunyats de la fira d’atraccions, palaus restaurats, carrers de vianants, senyorials, no sé si mai havia estat a Artà d’aquesta manera, ràpida tan corprenedora —n’hi ha que treballa a Palma però van i vénen cada dia, per no perdre’s el delit de viure-hi. Casualment xarrem amb un enamorat d’aquest tros de paratge que és a Sant Petesburg, roda el món i torna al born, enviem unes imatges a Bétera, ens retornen imatges de la península, del museu de l’ermitatge, i d’un corral que és un jardinet Lucrecià: la segona escola. Davant tenim els llums de l’Alcúdia, el siroll de la mar que trenca, encara fa calor, però no queda negú, res que torbe aquest primer dia de vacances. La nit i la rutina d’escriure sobre l’agost.També arriben imatges d’Amèrica, ah, Amèrica, què lluny que és el món.

L’agost és un deliri, el deliri ha sigut aquest sopar, el vi Muscat de Petra, la conversa sobre què ens han ensenyat els pares, ara que s’han fet tan vells i que gairebè no es valen, això, què ens han ensenyat sinó el viure afortunat i coratjós del seu segle XX que no volen bescanviar per res. Per res de res.

Amèrica, Rússia, Catalunya, Mallorca, Bétera… com n’hi ha món.

El segon dia del Folkestiu2015 va omplir la plaça de ball i de goig. No hi havia tant de patiment per l’oratge, de fet no n’hi hagué gens de patiment, perquè el cel era clar, net i músics i balladors van fer a pleret sense torbar-se. Els balladors del Tossal de Llíria, la rondalla, les veus, van obrir el segon dia, menys generós de públic, però festiu, i coratjós com el primer. La sorpresa la posà el pas d’obreres i majorals que feien sopar i passacarrer: van fer la volteta i van pegar lluny del nostre escenari, els vestits no pegaven realment. Però ves que el segon dia hi van ser, els principals festers de l’agost, sense demanar-ho..

Després de sopar, Tres fan ball van elevar la festa per excelsa i popular: van fer ballar tothom a la plaça i el públic va respondre com mereixia el repte: era la cirereta que es pretenia, que el folkestiu es convertís en una festa popular, lúdica, musical, capaç de convertir el ball i la música en un moment de goig. Una via de festa que serà una proposta fantàstica per a les futures renovades festes de Bétera. Joan, Vicent, el Xino, Motxo, i el menut, van cloure un final boníssim que ens acomboia a continuar ordint cultura i festa des de l’Ateneu de Bétera: es van acabar els CD’s de l’Aljama, el llibreter Rafa Arnal va firar de valent, com les altres parades, i l’orxata casolana acompanyada de bunyols adobava els desqueferats amb una combinació de tast entre dues estacions.

Al remat s’improvisà un sarau per la veu i els guitarrons i les guitarres de músics i balladors: n’hi havia del Tossal i de l’Aljama i ganes que allò no s’acabés. La plaça quedà neta, agranà, què és un model de com deixar les coses que t’han deixat.

Per molts anys el Folkestiu2015, benvingut el Folkestiu2016

Per molts anys l’Ateneu de Bétera.

La pluja que va amenaçar durant tot lo dia el poble va començar just en el moment que Siona acabava aquell parlament tan bell sobre l’Aljama i el ball popular i tradicional, els músics de l’orquestra van córrer a protegir els instruments. En cinc minuts van tornar a l’escenari i encara vam poder gaudir d’uns quants balls i de les veus de Pep Gimeno Botifarra i Xavier de Bétera, però finalment vam haver de parar: tots corrent a amagar-se a l’Ateneu, però no cabíem, de cap manera podíem enfornar tanta gent entre aquelles parets, cambretes, racons, escales, terrasses, cambres, quin desori i quina festa i ningú no es va queixar, o no va fer per queixar-se gaire, malgrat que érem quatre-cents on n’havíem de ser cent cinquanta, o menys encara. La gent agafava els entrepans, les begudes, les olives el cacau, i pegava per on podia a sopar dreta, i la xafogor no amainava de cap manera, però tot anava de comprendre que la situació demanava tranquil·litat, paciència, i el Pla B es posà en marxa ràpidament, hi havia Raquel, la regidora de Cultura i de festes, que ens demanava si donava l’ordre d’obrir el palauet, i Cristina, l’alcaldessa que volia que aprofitarem l’oportunitat d’escoltar tranquil·lament El Diluvi, sense el patiment d’una vesprada amb l’ai al cor i el neguit a punt d’esclatar.

Molts s’hi van quedar a l’Ateneu a fer tertúlia, uns altres van acudir al palauet, Ramon carregava cables, micros, taules de so, caixes acústiques, amb Ferran d’Olocau i cap al carrer de l’Estació. La barra de l’Ateneu no tenia prou mans, i n’eren deu servint, o més, i tothom reia, perdonava, i tornava a ploure una miqueta més i Ivana i Paco van tenir la pensada de tirar l’envelat del sostre que va habilitar les terrasses i el corral, i una major descompressió que quan la voluntat és harmoniosa tot li val per adobar una festa fantàstica, El Diluvi va triomfar al palauet, la gent se n’anà contenta i eixuta, comprensiva, a l’Ateneu netejàvem, sèiem al corral quan eren les dues de la matinada explicant-nos què havia passat, què ha passat?, ens demanàvem, no estem bé, que no estem bé, sí, sí, a Praga vam vendre més cd’s de Mixtures que no en aquesta plaça aquesta nit, però ara vindrà el segon dia, el segon d’un Folkestiu que pot esdevenir una data i un festival d’estiu de molta envergadura. No defalliu, no defalliu mai, ens demanaven… Ens demanem, mentre Avamet, els dos observatoris meteorològics del poble, el del castell i el de la Conarda, coincidien a dir que la mesura és exacta: 1 litre, 1 litre d’aigua ha tingut tota la culpa. De totes les plogudes en les vint-i-quatre hores enregistrades, el total és d’1 litre per metre quadrat. Què, vos ha fet aire?

Tant se val, els joves ens havien ajudat a repartir feina, a muntar, a replegar, a buidar el fem, a fer festa pares i fills, i fins i tot van tenir esme de retratar-se amb l’alcaldessa abans de pegar cap a la seua festa de joves. Esperança Casanoves ho havia fotografiat gairebé tot, així que li proposarem de fer un especial perquè durant les festes puguem recordar què ha passat, en aquestes sis o set hores de caos organitzat i festiu.

Avui segon dia, amb el Tossal de Llíria, balls i danses populars des de la capital de comarca, i Tres fan ball, perquè la festa tinga moviment fins que el cos aguante. Benvinguts a l’Ateneu de Bétera, a la plaça via lliure per festes populars i de sorpresa.

Per cert, ja sabeu que la rifa es va quedar a casa? Avui encara rifem dos pacs sencers de l’Aplec del Camp de Túria. Us apunteu? I de sorpreses no en faltaran, no en falten mai, de sorpreses en una festa quan n’hi ha dipositades tantes energies. Per molts anys.