Carta a casa

Macedònia és un estat amb una profunda divisió i conflictivitat ètnica, sobretot entre eslaus macedonis i la minoria albanesa, més del 25% de la població. Amb una tensió interètnica constant, però sense episodis de violència explícita a gran escala des de feia anys. Un govern acorralat per una oposició política, l’SDSM, que res fa preveure que vulgui fer canvis importants en les estructures de l’estat, però que es veu capacitada per aconseguir-ne el control. Unes protestes als carrers d’Skopje, amb forta repressió policial, que van començar el passat 5 de maig i que han anat creixent i extenent-se per altres ciutats. Les protestes han de culminar amb una gran manifestació el proper diumenge 17 de maig a Skopje. En aquestes protestes, més increïble encara, s’ha vist conviure algunes banderes macedònies i albanesa, a la mateixa banda de la barricada.
I de sobte… la violència entre les forces armades de l’estat i membres d’un grup armat proalbanès torna a esclatar recordant alguns dels episodis més durs del conflicte del 2001. Més de 20 morts en un sol dia pels carrers de Kumanovo, ciutat del nord a tocar de les fronteres tant de Sèrbia com de Kosovo.
Les organitzacions socials i d’esquerres que els darrers dies s’estaven enfrontant al govern des del carrer, alguns membres de les quals van acabar detinguts i colpejats, avui ja feien comunicats de solidaritat amb els policies morts a Kumanovo. Caldrà veure com evoluciona, què passa els propers dies a les zones de majoria albanesa i què passa a Skopje el dia 17, si es manté la convocatòria de manifestacions contra un govern cada dia més autoritari, que sembla que sí.
El que està clar és que el país s’ha resituat, de nou, en la tensió nacional i en els fantasmes dels enemics exteriors, els terrenys preferits del govern per falcar el seu poder durant els darrers anys. Segurament, però, aquesta vegada ha anat massa enllà. Massa punts foscos en el que ha passat aquest cap de setmana a Kumanovo, la represió contra la premsa no governamental sembla que augmenta i, malgrat tot, l’oposició no sembla disposada a perdre aquesta oportunitat. Fins i tot la UE, que els darrers mesos (anys), ha mantingut un silenci còmplice, probablement aquesta vegada no estigui disposada a que la por a perdre el control de l’estat de Gruevski desestabilitzi (encara més) la zona.

Les protestes que ha viscut Macedònia els últims dies, sobretot a la capital Skopje, són una revolta reactiva. Els escàndols que ha anat revelant el principal partit de l’oposició al govern, la Unió Socialdemòcrata de Macedònia (SDSM), han acabat generant protestes cada dia més nombroses que començaven a amenaçar de fer caure el govern de Nikola Gruevski. L’anunci de que els propers dies faran públiques noves revelacions fa preveure que vagin a més i està previst que culminin en una gran manifestació el proper dissabte dia 17. Caldrà veure quina incidència hi tenen els enfrontaments armats d’aquest cap de setmana a Kumanovo, que ja han provocat més d’una vintena de morts entre policies i membres d’un grup armat proalbanès.
Ha sigut una revolta reactiva perquè la societat civil macedònia és extremadament dèbil i reduida. Pràcticament podríem dir que hi cap en un petit casal del centre de la ciutat, i el seu entorn social en un parell de bars no massa grans. Un altre tema serien les desenes d’ONGs que viuen de projectes subvencionats per organitzacions internacionals, uns recursos econòmics que en molts casos fan més mal que bé a l’hora de generar una societat civil independent i amb voluntat de generar canvis socials de fons.
Fins fa 4 dies ni els més optimistes podien imaginar manifestacions de milers de persones per Skopje demanant canvis, però l’alegria de veure-les no pot amagar la certesa de que els canvis de fons no hi seran, com a mínim sense una perspectiva a molt llarg termini. Com a molt potser caurà el govern, tot i que intentarà apuntalar-se al preu que sigui, però els problemes de fons no desapareixeran. L’emigració massiva de tots els joves formats, la marginació de molts sectors del país, la corrupció o la conflictivitat religiosa i ètnica no milloraran per un hipotètic canvi de govern. I no hi ha ningú amb un mínim d’incidència social amb capacitat i voluntat de fer canvis socials i polítics que ho puguin començar a encaminar.

Des de fa cinc dies els carrers de Macedònia viuen les protestes més importants dels darrers anys. Tot fa preveure que han d’anar en augment, fins i tot ameneçant de fer caure el govern de Nikola Gruevski. I quan tota l’atenció estava entre les places plenes de manifestants i els escàndols de corrupció, fins i tot d’encobriment d’assassinats per part de membres del govern, esclata de nou el conflicte interètnic. Aquest dissabte s’ha engegat una operació contra un grup armat, suposadament vingut de Kosovo, a la ciutat de Kumanovo, a tocar de la frontera amb Sèrbia i amb una important població albanesa. Sembla que ja hi ha alguns policies morts i desenes de detinguts.
“La violència ètnica als Balcans” encèn les alertes, Macedònia torna a ocupar algun breu de la premsa internacional i la UE ja ha fet pública una nota de “preocupació” per la “sitació de Kumanovo”. La resta, que fins ara no ha merescut ni un comentari a la immensa majoria de la premsa internacional – i des de la UE només hi ha hagut silenci – quedarà com un apunt de context, que només es convertirà en notícia si d’aquí a unes setmanes o mesos el govern acaba caient.