Aquest cap de setmana veiem que hi ha coses que uneixen clarament per exemple els Populars i Podemos, com és l’apologia de l’odi. La candidata a Catalunya de Podemos, Gemma Ubasart va dir clarament que faran servir l’odi contra el President Mas a la campanya. La posterior reacció de CDC i des d’altres sectors ha provocat una rectificació a mitges justificant que tenen molts casos de corrupció. Per altra banda la candidata Popular a Madrid Esperanza Aguirre, diu que participar en el Campionat d’Espanya de futbol es lliure, però si s’arriba a la final no es pot menysprear el conjunt dels espanyols que patrocinem aquesta competició, i parla que no han d’aguantar ofenses a l’himne demanant que marxin de la competició.
Un gran punt en comú, l’odi com a recepta, com a proposta per arribar als seus interessos, en definitiva una qualitat democràtica indesitjable que no es pròpia d’aquests temps que vivim i que volem viure en un nou Estat.
Ubasart vol focalitzar tots els mals mundials sobre un partit i concretament sobre una persona que cal recordar-li es el President de tots els catalans, escollit democràticament i que ideologies a banda, gran part de la responsabilitat de les retallades provenen principalment des del Govern de l’Estat espanyol amb l’espoli fiscal com a mesura regular, i la falta de poder real de la Generalitat per fer política de primera divisió. Per acabar-ho d’adobar en la seva rectificació barregen la corrupció com excusa, com si a tots els partits no hi hagués aquesta, i com si a Espanya els nivells no fossi molt més grans que els d’aquí. Una obsessió malaltissa que ens demostra que els guia alhora de proposar uns canvis que per cert encara no han argumentat com es faran, el que si que els ha donat temps es per posicionar-se contra el desig independentista en cas de que sigui majoritari.
Esperanza Aguirre hauria de saber que la llibertat d’expressió no hauria de ser coartada d’aquesta manera. Si hi ha xiulets i gestos hauria d’analitzar el perquè, tanmateix que no es pot validar les ofenses contra un poble sencer com si fos la normalitat i queixar-se per la xiulada a un himne i el rebuig a una autoritat hereva del franquisme. Diu que la competició es pagada per tots els espanyols, suposo que també en hi deu incloure, per tant des d’aquest punt de vista algun dret haurem de tenir. o es que també som espanyols de segona per això. El que es vergonyos, es criticar la barreja d’esport i política i desprès fer-ne bandera, i alhora no saber quan comença una competició on serà la final com succeix en els Estats normals, de totes maneres ja sabem que Spain is different que diuen.
Avui es divendres, i com cada divendres de cada setmana el Consell de Ministres porta alguna llei catalana al TC per la seva suspensió, en aquest cas la Llei d’Acció exterior de Catalunya i de relacions amb la Unió Europea exigint la seva suspensió. Un altre d’una llarga llista d’involució i atac constant a la cambra catalana. Diuen que es competència exclusiva, i obvien el prop del 80% de suport que va gaudir al Parlament. Sembla que l’obertura de delegacions a Roma i Viena i el nomenament d’Alfataj com a representant permanent de la Generalitat a la UE ha estat definitiu.
Aquesta persecució legislativa es una més, que dona idea de la tàctica del Govern espanyol en forma de suspensió de les lleis catalanes, en aquest cas una excusa barata en competències, quan tots sabem que el Govern espanyol no te cap problema en envair quan vol les migrades competències catalanes. Cada pas democràtic es combatut a cop de sentència i retallada. Aquest es el tarannà democràtic de l’Estat i la seva resposta a la democràcia a cop de querella i retallada de drets, alhora que un menyspreu a la cambra catalana que es converteix en burla quan per exemple l’Estat amb el cas de la medicació per la Hepatitis C passa la factura a les autonòmies. Senzillament això es el que tindrem fins el 27 S i posteriorment serà pitjor si ens quedem. Cal reflexionar sobre això, res serà igual en cap de les dues opcions.
Per altra banda nova reunió del Pacte pel Dret a Decidir, on s’acorda promoure el dret a decidir i fer una crida a la participació al 27 S evitant el caràcter plebiscitari per sindicats com CCOO o partits com ICV que per boca de Camats ens diu que un 27 S plebiscitàri no pot substituir un referèndum.
Francament, si a aquestes alçades encara estem acordant promoure el dret a decidir ho trobo trist. Crec que aquesta etapa ja ha passat, no podem estar eternament divagant sobre el dret a decidir amb un Estat que ens el nega totalment. Ara toca parlar de la independència, que es el que han reclamat totes les mobilitzacions i escoltar arguments a favor o en contra. Respecte Camats, ens pot dir com vol fer un referèndum dins Espanya, el 2130 amb una mica de sort, a qui vol enganyar, si no es fa amb unes eleccions serà impossible i ho sap perfectament, per tant no incloure el terme plebiscitàri al 27 S es anar en contra del dret a decidir, ja que unes eleccions autonòmiques normals ja les podiem fer abans, no es cap mèrit.
En definitiva, una cortina de fum que ja no te raó de ser.
Ahir vam descobrir una nova endevinadora del futur en la persona de Sanchez Camacho i la seva frase durant el debat dels pressupostos catalans “no tindrà les estructures d’Estat ni en cent mil anys, no ho aconseguiran” amb la resposta del President demanant que no ens ofereixi aquest càstig. Seguint amb aquest nacionalisme ranci ens trobem el grup xenòfob contra la llengua catalana Convivència Cívica que demana ara els senyals de trànsit en castellà ja que no es respecte el bilingüisme i crea dificultats de compresió. Per últim l’arxivament per part de la Fiscalia de les amenaces de mort de grups ultres contra Artur Mas i Oriol Junqueres i la seva petició de posar-los davant un escamot de fusellament.
Realment, el poc respecte a la democràcia i a la societat que representa la Sra. Camacho dona idea del nivell del que estem parlant. La seva idea es per damunt del que la ciutadania per majoria pugui decidir i això es prou greu. Entenc que defensi els interessos del seu partit, però de cap manera això pot ser per sobre de la majoria democràtica. Suposo que com ja hem sentit al llarg del procés, Espanya ens diuen te ja uns 5 mil anys i ara li afegi 10 mil més, en total un Estat de 15 mil anys, suposo que entrarà al llibre Guinnes dels records, i Camacho un annex al llibre de Nostradamus.
Pel que fa a la Convivència del Sr. Caja, el seu odi irracional ja arriba al ridícul, ara volen posar en castellà els senyals de trànsit, ja que es veu que molta gent te dificultats, tinc curiositat de com ho faran amb stop per exemple i amb tot un seguit de senyals que son internacionals, pel que fa a les indicacions, crec que son prou sintètiques per no portar problemes a ningú i menys de llengues llatines, si a Catalunya l’idioma fos el rus en podríem parlar, però no crec que sigui així per molt que aquesta Convivència, te gracia el nom, li molesti la simple presència del català. Per cert jo també ho demanaria pel cinema, l’etiquetatge o la Justícia pe posar tres exemples, crec que no ho faran.
Per últim es curiós veure que demanar afusellar a dues persones no es incitació a la violència, ni apològia de la mateixa. Un motiu més per veure que el sistema judicial espanyol fa clares distincions segons quines siguin les victímes i qui els acusa, per cert uns grups com La Falange que en qualsevol democràcia serien il·legals, però això ja seria demanar massa.
Aquests dies veiem una sèrie de gestos, que tenen un denominador comú, mantenir la dignitat i actuar amb llibertat i normalitat, una cosa que un poble poruc i una societat sempre pendent de no sortir del guió que tenia assignat es un pas endavant molt representatiu.
Efectivament, la Sentència del Jutge Vidal que havia mantingut les seves activitats encara que sabia com podia acabar la historia, la sortida de Piñol de la Vanguardia fart de la censura del mitjà, la insubordinació col·lectiva en el 9 N amb més de 2 milions de valents, molts d’ells fent el gest d’autoinculpació amb solidaritat amb el seu President amb una querella per atrevir-se a posar les urnes, en Raul Romeva dient adeu a Iniciativa per no trair el seu pensament amb un posicionament de burla a la societat i una proposta poruca i impossible. Ahir mateix en Joan Laporta en aquest cas va donar un altre lliçó del tema que parlavem en exigir fer el judici en català.
De fet, hem vist com la caverna espanyola ha reaccionat furibunda, i els acomplexats nostres també han dit la seva. Es molt senzill, en un judici a Catalunya declarar en la teva llengua i propia del país, amb la picabaralla amb el jutge i la constatació que no hi havia traductors a la sala. Tot plegat hauria de provocar la indignació dels Rivera, Camacho, Caja i companyia per un atropellament a una llengua, però esclar, això nomes es denunciable en la seva ficció amb la llengua castellana.
Aquest gest nomes fa que tornar a constatar que la llengua feble es la catalana, en àmbits com el cinema, l’etiquetatge, la justícia i molts altres fronts es minoritària i vexada constantment davant l’altre llengua que alhora ens volen vendre esta amenaçada a Catalunya.
De totes maneres, nomes cal un gest de dignitat per posar el sistema potes amunt. Actuar amb normalitat, amb respecte i exigir-lo per un mateix per veure que tot eren focs d’artifici i que com moltes coses depèn de nosaltres que perdurin en el temps, ho canviin sense aturador.
Cal prendre nota per la futura República Catalana, i no fer un problema on no n’hi ha, el Català la llengua oficial com a tots els Estats, serà la protecció vital que li fa falta, i obviament respecte a totes les llengues i especialment una que es d’us comú a molts catalans, com es el castellà, que no hauria d’ocupar lloc d’oficialitat, no li cal i ho hem d’exigir als nostres partits. Una llengua es un patrimoni i no podem ser culpables de la desaparició de la nostra quan ho hem pogut evitar. El cas esperpèntic de Laporta no pot ser la normalitat.
En Marius Carol, com a director de La Vanguardia, podem dir que s’ha cobert de gloria i ha mostrat, si es que calia, per on camina aquest mitjà, elevat als altars segons alguns i que ha deixat el periodisme en molt mal lloc. En Sanchez Piñol i el seu article quinzenal ja va ser vetat en el seu escrit sobre el Museu Militar que amb una errada incomprensible va ser publicat a l’edició digital per un breu espai de temps i retirat misteriosament, nomes la pressió de la xarxa va fer anar endavant la seva publicació. Ara hi tornem a ser, el contingut incomode per la línia del rotatiu ha provocat el silenci del mateix i l’anunci de Piñol de deixar de colaborar amb el seu escrit. Tot plegat a l’era d’internet resulta bastant incomprensible, esclar que la línia política de La Vanguardia segueix en contra del procés català i fent d’altaveu de tot el que be del regim establert, d’aquí l’afició a la censura. Aquí reprodueixo l’article censurat d’en Piñol.
” Zarzalejos, lejos, lejos”
¿Hi pot haver res més carregós, més fastiguejant i més digne d’animadversió que els articles del senyor José Antonio Zarzalejos? Passi el que passi al món, el senyor Zarzalejos dedicarà totes i cada una de les seves peces periodístiques a atacar, infamar i vituperar el procés sobiranista.
El que acaba resultant insofrible no són tant les opinions exposades com la reiterada idiotesa dels arguments; la insidiosa cançó de l’enfadós contra Artur Mas, obtusa i sens dubte contraproduent, perquè l’assetjament monomaníac faria semblar simpàtic el mateix Barrabàs. El to d’estrateg de saló, de domador de puces. Els raonaments alienígenes. Les ínfules barates.
Siguem justos: la prosa zarzalejiana no és exaltada ni forassenyada; ni és estultícia furibunda ni abunda en atzagaiades, però pateix un mal molt pitjor, un mal imperdonable en un home que va de periodista d’elit: és de laboratori. Els catalans de qui parla diríeu que són molècules enfocades per un microscopi. I quan el nostre insigne exdirector de l’’Abc’ al•lega un sinceríssim amor per Catalunya, aquest sentiment és tan creïble com immodificable: ell ens estimarà sempre que els catalans siguin allò que ell exigeix que siguin: que no ho siguin.
A Madrid, la política és cosa de gabinet. Per a les elits espanyoles, el carrer no existeix. Només hi ha seus, cúpules i ministeris. Tan sols un món com l’aznarià podia ser capaç de crear el vocable ‘pancartero’. I Zarzalejos ve d’aquest món. Per tant, que la mirada zarzalejiana intenti valorar el procés és com demanar a un daltonià que ens descrigui l’arc de Sant Martí.
Quants secessionistes deu haver convertit a la fe unionista, el senyor Zarzalejos? La pregunta és irrellevant. En una certa ocasió em trobava en una remota ciutat del Congo on només hi havia dos blancs: jo i un vell missioner belga. Recordo que li vaig preguntar, de la manera més delicada possible: “N’està segur, que les idees religioses del milió de persones que ens envolten són perfectament errònies i en canvi les seves, que no manté ningú més que vostè, són veritats d’una aclaparadora perfecció, inqüestionables i superiors?” Resposta: “Per descomptat”. La pregunta següent va ser quants africans havia convertit a la fe apostòlica i romana en trenta anys de missió. “Ah, no, això no”, va confessar, tot cofoi: “Cap ni un”. El que importava era l’apostolat.
Però tornem a la qüestió del principi: hauríem de trobar odiós José Antonio Zarzalejos, o almenys els seus articles fútils i baladrers, els seus estrèpits d’ideòleg arcaic i periclitat?
En un relat autobiogràfic, Herman Hesse explica que es va recloure en un balneari per superar una crisi nerviosa. Tot va bé fins que a l’habitació contigua s’hi instal•la un client holandès, impertinent i panxut, que li converteix l’estada en un infern. Només els separa un lleu envà, i l’holandès arrossega mobles, les seves riallades són escandaloses. El seu llit grinyola i renilla, esbronca la dona amb uns udols guturals. Més que tossir, bramula. Hesse no pot més. I havia acudit al balneari per superar un estat depressiu! Però aleshores es fa una pregunta màgica: “I si per un instant, només un, substitueixo l’odi per la commiseració? Hesse intenta visualitzar l’holandès quan era petit, les seves frustracions, les seves penes. Tota la seva vida. Intenta imaginar quin dolor profund l’havia dut al balneari. La matinada següent, Hesse ja es mira el seu veí d’una altra manera. Combrega amb el seu sofriment. L’estima. Podríem fer el mateix amb Zarzalejos? A veure.
Diuen del jove Churchill que el primer cop que va ocupar un escó, assegut al costat d’un vell parlamentari del seu mateix partit, va mirar les files rivals i va exclamar: “Ahahà! De manera que aquests són els nostres enemics!”. (Recordem que el parlament anglès no és un hemicicle, és un rectangle: els grups oposats seuen cara a cara). I el veterà diputat li contesta: “No, jove, no; els d’aquí davant són els nostres adversaris. L’enemic seu darrere nostre”.
Al pobre José Antonio Zarzalejos li passa el mateix. Dir que la seva gent el va apallissar seria quedar-se curt. Va ser triturat, esquarterat, anorreat en diverses pugnes d’aquestes de gabinet, tan madrilenyes, que les molècules no entenen. (I que els importen un rave, a més a més.) Com ens pot resultar odiós un home que ha sofert l’atac cavernari des de tots els seus fronts? Jo no sabia que la cosa fos tan salvatge fins que vaig llegir una sentència en què el jutge condemnava Jiménez Losantos per haver difamat Zarzalejos. Durant més d’un any, pel que sembla, Losantos havia fet servir el seu micròfon per dedicar-li els epítets següents: “calvorotas [sic], mentiroso, traidor, sicario, embustero, bobo, analfabeto funcional, inútil, zote, zoquete, fracasado, pobre diablo, pobre enfermo, nulidad, ruindad, pésimo director, director incompetente, ignorante, escobilla para los restos, Zanzalejos [sic], Carcalejos [sic]” i, per acabar-ho de rematar, “despojo intelectual” i “detritus humano”. Amén.
Molt bé: l’estimarem. Una miqueta, si més no. Però sisplau, que se’ns concedeixin dues gràcies. Primera: que, abans de bramular que a Catalunya vivim un “ambient crispat”, llegeixi en veu alta les sentències de les seves batalletes intestines. I segona: en lloc de fer-nos tant la murga, no es podria dedicar una mica més als seus enemics?”
Albert Sanchez Piñol
Aquest cap de setmana hem vist el posicionament aprovat per ICV, que definitivament ha abandonat el vaixell de l’Estat propi, una ambigüitat que ja no podia aguantar més i que ara ha volgut fent aquella vella política que sempre critiquen prioritzar unes poltrones que saben cada cop més escasses. Un estat lliure i sobirà dins Espanya, amb dos processos constituents aquí i allà, i deixant la porta oberta a la independència si es demostra que no ens volen escoltar de cap manera.
Aquest seria el resum, s’agraeix la porta oberta, però ara ja no estem per conjetures, neguen el caràcter plebiscitàri del 27 S amb l’excusa de que ningú validaria aquest referèndum encobert, que no val el mateix un vot de la Seu d’Urgell que un de Barcelona i que son per refundar el país en contra de les polítiques de retallades i austeritat de CIU.
Realment, jo per voler, puc voler la lluna, però si som seriosos com es poden demanar més proves de la nul·la possibilitat d’entesa amb l’Estat desprès de 300 anys de greuges i el que hem vist els últims 4 anys amb el procés en marxa, li sona La Vanguardia censurant descaradament l’escriptor Albert Sanchez Piñol, Clara Ponsatí expulsada de la seva càtedra a Harvard per motius polítics, el Jutge Santiago Vidal suspés 3 anys per les seves ocupacions personals al temps lliure, un TC que prohibeix consultar i el dret a decidir dels catalans, que admet querelles contra un President Català per posar les urnes, lleis que marquen perfil propi que una a una van al TC sense remei, el conflicte inventat de la llengua per atacar el català, inversions que no arriben, espoli fiscal sense mesura i així podríem estar fins demà. Hi encara demanen més proves, quan s’ha esgotat totes les vies de colaboració per fer un referèndum, una a una han estat tombades sense pietat i demostrant el petita que pot ser la democràcia espanyola. Proves i més proves, i ara es burlen de la ciutadania deixant una porta oberta si es demostra que no hi ha res a fer.
Alhora neguen un caràcter plebiscitàri que nomes depèn de la gent, com pensa fer un referèndum si no es dins unes eleccions. Sap que el Parlament reuneix els representants de la societat catalana, i així funcionen les democràcies independentment del repartiment de vots pel territori. Vol tornar a fer trampes al solitari, i segueix obstinat a lluitar contra el gran ogre que ha fet les retallades, aferrats al populisme i sense dir com ho pensa fer sense un Estat propi.
En definitiva un partit que agonitza victima de la vella política que tant han criticat i que no vol adonar-se que la societat ha donat un pas endavant i ells finalment donen a entendre que no el poden seguir.