ALBERT CORTES MONSERRAT

Davant la desesperació espanyola, els seus intents per desacreditar-nos, i la tàctica de la por, en aquest cas amb un figura clau en la persona del Jutge Santiago Vidal i la seva possible exclussió de la carrera judicial per haver fet en el seu temps lliure un esborrany de Constitució Catalana, un avís per navegants del que tenim al davant. Tanmateix la realitat es tossuda i com diu l’Eduard Voltas probablement passaran moltes coses d’aquí al 27 S, algunes d’elles com les que ens apunta i que totes van amb una meta al davant, que es la finalització del procés en forma d’Estat propi. Som-hi doncs.

Probablement
Eduard Voltas
Coses que probablement passaran d’aquí al 27-S (i no necessàriament en aquest ordre):

Probablement, les eleccions andaluses catapultaran la figura de Susana Díaz com a única dirigent socialista capaç de guanyar el PP i Podemos. El flanc sud del PSOE es reforçarà mentre els probablement desastrosos resultats municipals del PSC reduiran al mínim el seu pes dins del socialisme espanyol.

Probablement, les eleccions municipals i els pactes de govern posteriors a cada municipi faran créixer el nombre de ciutats i pobles adherits a l’Associació de Municipis per la independència (AMI). Avui en són 710 de 947.

Probablement, CDC farà un congrés de refundació per deixar anar llast (corrupció) i clarificar l’objectiu nacional (independència). Probablement en surti una nova marca política.

Probablement, ERC ampliarà visiblement el seu espai sociopolític sumant col•lectius i persones rellevants de l’esquerra nacional.

Probablement, amb tensions, estira-i-arronses i nervis d’última hora, CDC, ERC i CUP acordaran un full de ruta per a l’endemà del 27-S i el convertiran en l’únic punt compartit dels seus programes electorals. Probablement en la resta de temes xocaran molt durament.

Si hi ha full de ruta, Josep Antoni Duran i Lleida defensarà que UDC no l’assumeixi i concorri a les eleccions al Parlament en solitari i amb un altre programa. Si els òrgans de govern del partit li donen suport, probablement hi haurà una escissió socialcristiana per anar amb CDC a les plebiscitàries defensant la independència. En canvi, si Duran perd el pols intern, probablement deixarà la política.

El govern de la Generalitat farà avenços concrets en les estructures d’estat, particularment en la Hisenda pròpia. Aquests avenços, sumats a l’acord sobre el full de ruta, probablement provocaran una reacció virulenta de l’estat.

Probablement o Artur Mas o Santiago Vidal, o tos dos, seran castigats legalment pel seu compromís amb el procés, generant un fort escàndol polític i una onada popular de solidaritat.

Probablement, l’ANC tornarà a convertir l’11 de setembre, dia de l’arrencada de la campanya electoral plebiscitària, en una nova (i definitiva?) demostració de força al carrer.

Probablement, les llistes pro-independència, sumant els seus escons, assoliran una clara majoria absoluta el 27 de setembre i constituiran el primer Parlament independentista des de la pèrdua de les llibertats nacionals.

Probablement aquestes coses i moltes d’altres aniran passant els propers 8 mesos. I és precisament perquè les veig probables que penso que el procés no només no s’ha desinflat, sinó que està més encarat a barraca que mai.

Realment l’espanyolisme ranci i sense arguments es mostra molt nervios, constatant que el full de ruta cap a l’Estat propi malgrat tots els intents per frenar-lo segueix endavant i ara amb una cosa bàsica com son les estructures d’Estat, peça fonamental per poder exercir com a subjecte sobirà amb totes les garanties. Tampoc toleren que no s’obeeixi cegament les imposicions que venen de Madrid com estaven acostumats, i finalment arribem a veure amb alguns d’aquests personatges un odi i virulència sense contemplacions.

Ahir vam veure com la diputada popular Maria Jose García Cuevas insistia amb el compliment de la mort del català i el seu sistema educatiu reclamant l’opció pels alumnes de la llengua vehicular en castellà i es referia diferents cops a la Consellera Rigau com la consellera condemnada, cosa que va provocar greus moments de tensió.

Per altra banda el Ministre de l’Interior ens diu que una Catalunya independent sense exèrcit, amb referència a la Constitució del Jutge Vidal no podria fer front al terrorisme jihadista, i no seria aquest espai de pau o Arcàdia feliç.

Pel que fa als adjectius a la Consellera, cal dir que hi ha límits que no es poden creuar, i aquests els han creuat tots. La Consellera està imputada per la causa del 9N, en cap cas condemnada. On queda la pressumpció d’innocència, parlant en termes jurídics. la mateixa que demanen pels molts representants del PP al Jutjat, ara ho neguen a la Consellera. Apart, ja n’hi ha prou de no respectar la democràcia i de pas la societat catalana, lluitant per un procés participatiu en un sistema democràtic. Alhora constatar que el català es la nostra llengua propia i el sistema d’immersió ha donat molts bons fruits, lloats per mig món i amb uns resultats que es poden comprovar, ja n’hi ha prou d’inventar un conflicte simplement perquè al llarg de 300 anys no han aconseguit eliminar la nostra llengua i sorprenentment resisteix. Trist paper el de la diputada popular.

En referència a Fernández Diaz, tothom sap que les competències per terrorisme serien de les forces policials, o sigui els Mossos. Cap Estat d’Europa te cap exèrcit dedicat a la labor antiterrorista, i cal dir la seva negativa constant a que els Mossos formin part de la Interpol, cosa que donaria eficàcia en aquesta lluita. Per tant un nou ridícul d’aquest personatge sinistre que amb la mentida es pensa que enganyarà i distorsionarà la realitat. Tant de bo a Catalunya no hi hagi cap acte jihadista, doncs ell per la seva actitud en seria també responsable..

En definitiva, el tot s’hi val per frenar el que ja no es pot frenar per la via democràtica.

l’Unionisme no te projecte, això es un fet, ja que la seva única tàctica es la por, escampar la mentida i els dubtes sobre el procés i així intentar desinflar la societat catalana. El Ministre Margallo es un d’aquests especialistes en dir bajanades de l’alçada d’un campanar, recordeu aquell “vagar por el espacio sideral…”. Ara ens diu que l’Estat català es inimiginable, alhora pensa recorrer a l’obertura de noves delegacions catalanes al món per anar contra la legislació, i tenint ja les ambaixades espanyoles per difondre la nostra cultura, que es veu que és l’única cosa que podem fer, una mena de reserva curiosa i folclorica.

També veiem els Populars catalans com amb el seu recurs als Pressupostos aconseguiran endarrerir el mateix, amb això dificultaran la vida a una part de la societat ja que diverses qüestions socials sense el mateix no es podran posar en marxa i amb la justificació del mínim percentatge dedicat a les estructures d’Estat. Cal i vull dir en diferent context que també ICV els ha criticat denunciant temes socials sense mencionar que no hi ha recursos per fer-los realitat, la festa de la demagògia te aquestes coses.

De fet com veiem aquest dies amb Grècia i la Unió Europea, tota aquesta cultura de la por, quan la realitat es ferma canvia com un mitjó i totes les amenacaes es queden simplement amb bravuconades sense cap valor, per passar a afrontar el problema i trobar solucions reals, el mateix per cert que farà lEstat espanyol quan Catalunya ja sigui un Estat més, i de pas la resta d’Estats de la Unió Europea.

Si les ambaixades son tant cares com es que Espanya no hi renuncia, però en canvi obliga a Catalunya a no ser visible, de fet les seves ambaixades no ens representen, aquest es el problema. De la mateixa manera que l’Estat te un tracte especial sempre inferior i distant amb Catalunya, ho veiem per exemple amb el Corredor Mediterrani, es tradueix exactament igual a l’acció exterior. Per cert, cal que la seva imaginació sigui més gran, per exemple es inimaginable que reclamin des de la Justícia argentina a dos ministres del franquisme amb víctimes al seu càrrec i sigui denegada la seva detenció, doncs això es real, i es diu Espanya.

Pel que fa als Populars, que acusen sempre la utilització de les lleis per poder burlar la vigilància espanyola, ara donen la mateixa recepta oblidant les necessitats de la gent i la societat que representen, per voler endarrerir una petita part del procés que la gent reclama. Tot un exemple de democràcia.

Trobo molt encertat la comparació del film del dia de la Marmota amb les aparicions d’en Duran als mitjans. Res de nou a l’horitzó. El país ha canviat, el seu mateix partit ha evolucionat, però ell segueix ancorat en la seva posició, evidentment legitima, però no ho es tant defensada des d’una plataforma que va en sentit contrari al seu. El més honest seria deixar pas i no embrutar o torpedinar un projecte des de dins. Encara somia amb ser candidat a unes eleccions espanyoles properes que encara no se sap si ni tant sols hi participarà el seu partit depenent del 27 S, i intenta posar aigua al vi davant els clams de la societat i del seu propi partit, on a nivell de militància no es pas una majoria en els seus posicionaments. Intenta defensar la seva foto a la gran habitació de luxe a Madrid, quan sap que es una indecència sense límits, i per últim intenta fer veure que no ha quedat totalment en fora de joc. No hi ha dubte que abans del 27S per dignitat hauria de prendre decisions abans no siguin més doloroses quan les prenguin els altres que com diu la Marta Lasalas ja no haurien d’espantar a ningú.

Phil Duran

Marta Lasalas
El dia 2 de febrer la marmota Phil posa punt i final al període d’hivernació i surt del seu cau. Si quan treu el nas veu la seva ombra –perquè fa sol- se n’hi torna. Això vol dir que el fred de l’hivern durarà unes quantes setmanes més. Si no fa sol i no veu la seva ombra, Phil sortirà: L’hivern, segons assenyala la saviesa popular, acabarà aviat.

La marmota Phil –que encarna una antiga tradició als EEUU i Canadà- viu a un poble de Pennsylvania que es diu Punxsutawney, i es va fer coneguda arreu del món gràcies a una pel•lícula de Bill Murray on l’actor encarna un meteoròleg de TV que es queda encallat en el temps en un 2 de febrer justament en aquesta població nord-americana. Cada matí el meteoròleg es lleva en el dia de la marmota a Punxsutawney i ha de tornar a fer la retransmissió de les mateixes previsions d’en Phil. I així un cop i un altre i un altre…

A Catalunya, no tenim marmotes amb aquestes habilitats predictives i ens hem de conformar amb el que ens diuen hàbils meteoròlegs com en Francesc Mauri o l’Abel Queralt. En canvi, molt sovint, sí que semblem atrapats en el dia de la marmota. En comptes d’en Phil tenim els nostres polítics. En tenim molts. Ahir, 2 de febrer, li va tocar sortir del cau a en Josep Antoni Duran. Feia solet i va veure clarament la seva ombra. Va escoltar les preguntes de Jordi Basté a RAC-1, va respondre el mateix que respon sempre –la qual cosa agradarà més o menys, però, no deixa de ser tot un homenatge a la coherència i la constància en el discurs- i se’n va tornar al cau. El termòmetre polític va caure de cop uns quants graus i ens va deixar clar que l’hivern va per a llarg. Si seguim així, no l’esbandirà ni l’estiu que ens separa de les pròximes eleccions catalanes. I és que, davant les respostes habituals, la reacció va ser també l’habitual.

El més curiós de tot és que les declaracions de Duran sempre –però, sempre, sempre, sempre- reben la resposta de CDC i ERC. Sempre piquen, com enxampats per sorpresa. PP i Ciutadans no cal ni que s’esforcin. Les formacions sobiranistes –també en aquest punt- s’ho fan tot soletes. El dia de la marmota té aquestes coses. Es repeteix un cop i un altre i, per tant, és del tot previsible. Errors inclosos. S’imaginen que a més s’intentés aprofitar la repetició per trobar la resposta correcta? Fins i tot Bill Murray ho intenta…

Aquest cap de setmana hem viscut una serie d’actes i declaracions que demostren fins on poden arribar les contradiccions humanes i el cinisme sense escrúpols en un món on els interessos manen sobre la notícia. Per un costat en Duran i Lleida acusant ERC de deslleial i de poc fiar per portar al President a la Comissió del Cas Pujol, per altra el gran model de canvi espanyol concentrant unes 200 mil persones a Madrid i el tractament que ha tingut, i per últim en Pedro Sanchez dient que ningú no te dret a separar-nos quan més ens necessitem junts, tot un prodigi de democràcia.

En Duran ja ens te acostumats a les seves cartes i declaracions de cap de setmana, aquest cop acusa de deslleialtat a ERC, per aquesta banda no li faltaria raó, ja que els moviments d’aquest partit com el que denuncia no son per estar a la llista dels millors aliats, més aviat al contrari, però això seria un altre tema. El més curios es que ell parli de deslleialtat, quan es precisament la seva caràcteristica principal des que el procés ha començat, ell es un atac constant des de dins del mateix partit i que ha causat la majoria de conflictes per les seves declaracins als quatre vents contraries a la línia que teoricament representa la coalició on ell esta representat, o sigui que no seria la persona més indicada per donar cap tipus de lliçó.

Aquest canvi tant ben patrocinat per la Sexta amb exclusiva anomenat Podemos convoca 200 mil persones a Madrid, amb la repercussió a les televisions espanyoles que curiosament no va tenir la recent Diada catalana amb 2 milions de persones al carrer. El cinisme arriba tant lluny que moltes persones es queixaven de ue TVE no obris amb l’esmentada manifestació quan la catalana va ocupar la setena posició aquell dia sense cap discusió. Per fer-se una idea Podemos ha concentrat un 0,2% de la població espanyola i a Catalunya per la diada un 24% de catalans. Crec que un cop més s’ha demostrat que el sobiranisme català te molt més volada i legitimitat que aquest fenomen en el global espanyol, curiosament el tracte es inversament proporcional.

Per últim en Pedro Sanchez, on diu que defensa un project d’Estat on tothom pugui ser espanyol o català en l’ordre que vulgui, projecte de solidaritat i convivència, sense cap dret a separar-nos, ja que la nostra riquesa es la diversitat. Un discurs que qualsevol dictador signaria amb els ulls tancats, increible en qualsevol democràcia. Ell decideix que no tenim dret a separar-no si una majoria o vol, perquè el seu desig es la diversitat, i disfressa la solidaritat i convivència que hauria de ser voluntària en obligatòria. Per altra banda perquè no demana a França, Alemanya o Russia si es volen unir seguint el mateix criteri, segur que no ho farà, ens ven una presó obligatòria com una casa amb vistes al mar tancada i amb la clau en el seu poder. Aquesta Espanya no te remei.