ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

DEMAGÒGIA CONTRA EL PROCÉS

El diputat socialista Xavier Sabaté ha tornat a aprofitar una desgracia amb diversos responsables per culpabilitzar el procés cap a la independència de tots els mals de la humanitat, en un nou acte de cinisme i descrèdit per la mateixa política.

Recordo que el 2013 va vincular els ofegats a la platja aquell estiu amb la Via Catalana, ara la mort del del veí de Tarragona el dia de Nadal mentre l’evacuaven a Bellvitge ja que la unitat de la ciutat ja era tancada ho ha tornat a atribuir al desgovern del Senyor Mas i del Sr. Junqueras que mata. Tot seguit demana anàlisi de la situació sanitària i l’abandonament de les comarques de Tarragona, demanant el mateix servei que altres llocs amb un servei d’hemodinàmica funcionant les 24 hores i lloant l’època del tripartit.

Per altra banda segueixen els interessos per demanar a ERC formar un tripartit amb Podemos/Guanyem i ICV per formar un nou Govern que intenten amb arguments simplistes allunyar la voluntat ciutadana de decidir el seu futur.

Els obstacles del procés cap a la independència son variats, n’hi ha de molt clars i que tothom pot identificar, però també n’hi ha de més soterrats i que fan una feina fosca amb diverses cares. La demagògia d’en Sabate en els dos casos es molt clara i delata la seva posició evidentment contraria a que res es bellugui, per altra banda posar com exemple el Tripartit també sona a broma de mal gust, i tractar l’anhel democràtic i pacífic cap a la independència com un obstacle gairebé culpable de tots els mals del país que queden abandonats es lamentable. Precisament la creació d’un nou Estat entre moltes altres coses, es per poder gestionar els nostres recursos, i per suposat fer-ho millor, cosa que en molts casos ja podem fer ara a més petita escala. Per cert el servei heliodinàmica de Lleida i Girona també funciona al 50%.

Per altra banda, els interessos de salvació de Joan Herrera, l’afany d’Ada Colau i altres persones per arribar al poder no poden passar per davant de la democràcia, del que reclama la societat catalana, que no he sentit que fos aquest tripartit, que sota la capa de progressisme vol fer oblidar la vertadera reclamació ciutadana. No estem amb temes de dretes o esquerres, estem fent o reclamant país, i això te moltes ideologies.

TOTS SOM CHARLIE

La humanitat, o almenys una part s’ha tornat completament boja, i demostra que allò de ser l’esser viu més intel·ligent que habita al Planeta Terra és molt relatiu.

La barbàrie de l’assassinat de 12 persones, una com hem vist a les imatges rematada a sang freda quan era a terra, fan pensar que com la ment humana pot arribar fins aquests límits irracionals i totalment esquizofrènics.

El motiu, era no tolerar la llibertat d’expressió d’una revista satírica que també va tractar el tema de l’Islam.

Des del punt de vista d’un ateu com jo, i que basa la seva vida espiritual en uns valors universals personals (amistat, solidaritat…) i altres genèrics o col·lectius (democràcia, llibertat d’expressió…), el primer que se li acut, es el mal que han fet les religions a la raça humana en general. Segurament no seria del tot cert, si be es inqüestionable que posar una base de la vida en fets espirituals, infravalorant les nostres propies capacitats i decisions amb el màxim de llibertat no seria una bona pensada. Cal passar a la segona part, la tolerància i el respecte. Aquest en el cas de molta gent que diu be en nom de l’islamisme es inexistent, una espècie de dictadura espiritual que es castigada a sang i fetge si no es obeïda, evidentment no em crec que l’origen fos aquest, ja que si ho fos parlaríem d’una organització criminal que res te a veure amb l’esperit, però que tampoc pot fer tremolar les bases de la convivència de tot el món.

Es una guerra molt difícil d’aturar, ja que es global, i on la persona es un element molt poc important i per tant amb nul respecte per la vida mateixa.

Molts d’aquests assassins provenen d’Europa. Persones que la crisi, l’ambient i la mateixa societat ha fet caure en aquest pou, cosa que ens hauria de fer reflexionar en el propi sistema, i com pot deixar al marge sectors de la població.

El fenomen migratori de terres musulmanes ha de ser tractat amb tolerància zero. No es poden permetre imans que cridin a la barbàrie, ni actituds que vagin en aquesta direcció. Alhora s’ha de rebutjar aquest utilitzar la paraula racisme per no poder dir les coses pel seu nom.

La convivència te unes regles bàsiques, i aquestes inclouen la llibertat d’expressió i de culte, cosa que no inclou la violència, ni l’odi irracional. De la mateixa manera que aquests personatges mesquins que banalitzen horrors com el nazisme per definir persones que simplement pensen diferent, haurien de ser rebutjats en aquesta societat, els que pretenen treure partit d’aquest fenomen i a base de populisme posen el feixisme en posicions de governar estats, també haurien de ser rebutjats.

Cal separar creences de simples assassins sense escrúpols, com també separar fe espiritual de bogeria i monstres al servei d’una causa. Alhora caldria revisar aquests fonaments europeus que no deixin ningú enrere, ja que la desesperació, la injustícia i el nul futur son camps abonats per monstres sense sentit com els que estem veient.

HORA DE LA VERITAT

Aquest matí, amb l’anunci del President dient que la propera setmana explicarà la seva proposta per anar endavant amb el procés, i mostrant la seva sorpresa per les negatives constants rebudes i un periode ja llarg de negociacions amb resultats sembla poc satisfactoris, sembla un petit pas endavant amb un temps on tot semblava encallat i amb amenaça de desaprofitar una oportunitat historica per Catalunya.

Quan en una negociació, tothom busca culpables del no acord pel moment i no solucions i desig d’arribar a un consens per damunt de les individualitats, es una prova de que les coses no van per bon camí.

Efectivament, hem vist aquestes últimes setmanes com la tensió anava creixent al ritme del desencis i frustració de la societat cívil catalana que desorientada veu com tot el seu esforç generós es pot veure frustrat per partidismes, demagògia i personalismes que ja no haurien de tenir cabuda.

Hem vist com les declaracions de Muriel Casals acceptant l’acord que arribessin el President Mas i Oriol Junqueras ha provocat tot un seguit de reaccions contraries a la xarxa amb clau partidista que francament no mereixen ni comentari, per la tristor que produeixen i el sectarisme que destil·len. Veiem també les declaracions de Joan Herrera aspirant a un tripartit amb Esquerra i Podemos i exigint la ruptura amb CIU, i aspirar a trencar les politiques d’austeritat i avisant que el nostre dret a decidir es ara mateix a Grècia. Crec que algú li hauria de dir amb aquest senyor que el nostre futur polític el triarem els catalans, i que prou d’enganyar a la gent separant la qüestió social i la nacional amb promeses falses de canvi sense cap concreció i sabent que sense independència no es possible.

No es el moment de dretes i esquerres, es el moment de Catalunya, de fet això ha mantingut unida la societat catalana aquests últims 3 anys amb mobilitzacions mai vistes, i ara no es pot permetre desvirtuar per sectarismes ideològics o actuacions de política autonòmica com fins ara, o l’intent de defensar les opcions partidistes legitimes per davant del país. Ara toca sentit d’Estat, i qui no entengui això, o no està a l’alçada o es mala fe, i per suposat cal prendre nota.

En definitiva, tots els que han colaborat a fer petit el gran capital acumulat el 9 N amb totes les actituds posteriors hauran de respondre davant la societat catalana, i per suposat no tenen cabuda en la regeneració democràtica i la representació d’uns ciutadans que volen exercir com a tals.

SUPERAR EL BLOQUEIG

Interessant les reflexions d’en Jofre Llombart sobre el bloqueig del procés que vivim, i on la partida es tant oberta, que tot es possible. No pensavem que el partidisme seria un obstacle més a superar, però ens adonem que el procés no ha canviat el suficient aquest mal vici. També a nivell global cal desemmascarar aquests nous moviments que sota la patina social i la revolució de les idees amaguen un total rebuig al nostre dret a decidir el nostre futur.

El brainstorming per superar el bloqueig

Jofre Llombart
ERC continua reclamant dues coses: eleccions ja i llistes separades. I sembla difícil que Artur Mas li concedeixi les dues exigències. En primer lloc perquè en política l’experiència diu que una bona entesa acaba amb que totes les parts cedeixen sempre amb alguna cosa. I en segon lloc perquè si Mas cedís amb tot, estaria transmetent que la iniciativa política la marca Esquerra en exclusiva.

Així les coses cal veure si Junqueras cedeix en alguna cosa i si ho fa, a què renuncia, a la forma (llistes) o a la data (immediatesa electoral). I ara per ara no sembla probable que ERC estigui per sumar-se a una llista unitària amb Artur Mas al capdavant. A més, el president de la Generalitat tampoc pot posar una pistola al pit a ningú per formar la seva candidatura: representa que a aquesta llista ‘de país’ s’hi va per gust i no per obligació. Per tant, en l’actual estat de la situació, a Mas només li queda la opció d’admetre que no hi haurà llista unitària però recuperar l’agenda a través del calendari.

Aquest aspecte, el del calendari, és molt important perquè, com és sabut, aquest 2015 està plagat d’eleccions i això pot tenir conseqüències importants en el procés català. Per començar, com bé va apuntar Enric Juliana, hi ha unes eleccions a Grècia el 25 de gener que poden fer saltar uns quants taulells d’escacs europeus, entre ells l’espanyol. Si, tal com sembla, Syriza guanya les elecions, l’efecte Podemos es multiplicarà. Si es celebren eleccions catalanes abans de les municipals del mes de maig, Catalunya esdevindria la primera prova amb foc real de quin és el suport de Pablo Iglesias. Dubto que a CiU i ERC els hi entusiasmi la idea que Catalunya es converteixi en el primer laboratori de Podemos.

Si es descarten aquestes eleccions abans de les municipals, hi ha la possibilitat de convocar els comicis abans de l’estiu. És erroni, tal com s’havia publicat, que hi hagi d’haver un temps de distància entre unes eleccions municipals i unes catalanes. On hi ha d’haver aquesta separació és en cas de referèndum, però no d’eleccions. És a dir, si vol, Mas les pot convocar el diumenge següent (de fet, a tretze comunitats espanyoles les eleccions municipals coincideix amb les autonòmiques). Aquest escenari, el de convocar les eleccions catalanes després de les municipals no desagrada a l’equip de Mas. El motiu és que totes les enquestes que manega el nucli dur de CDC donen a CiU com a guanyadora de les municipals. La formació de Mas esdevindria la més votada per davant d’ERC, que sí va guanyar les últimes eleccions (les europees) però –no ho oblidem- afavorida per l’absència de la CUP a la comtesa.

Aquestes eleccions després de les municipals tenen un risc important: converteixen la campanya electoral de les municipals en un petit Vietnam sobiranista on es generarà una nova tanda de ferides mútues i imatge de desunió. Però, si tal com confia CiU, Mas ‘guanya’ les municipals, el president recuperarà legitimitat com a líder del procés i de retruc aconseguiria baixar la eufòria i les exigències a ERC.

És descabellat, doncs, pensar que hi haurà eleccions després de les municipals (24 de maig) però abans de l’estiu? No. Es pot fer qualsevol cap de setmana de juny i més tenint en compte que enguany no hi haurà pont de Sant Joan possible ja que el 24 de juny cau en dimecres. El que es pot argumentar contra la possibilitat d’unes eleccions pre-estiuenques és que els comicis municipals i catalans estiguin massa enganxats en el calendari i això provoqui cansament en l’electorat. Bé, fins i tot aquest punt és vist com a positiu per diferents veus sobiranistes. Hi haurà cansament sí, però si hi ha algú a qui no li fa mandra anar a votar i està hipermobilitzat és el votant independentista. Si algú deixa d’anar a les urnes per esgotament segurament estarà entre el sector unionista ‘soft’ és a dir, els que no volen la independència però tampoc es deixaran la pell per evitar-ho si així ho vol la majoria.

Si es descarten les eleccions el primer semestre d’aquest 2015, l’escenari electoral es desplaça a la tardor. Sempre s’ha dit que posar les eleccions en aquells mesos comporta el risc que Mariano Rajoy vulgui ‘contraprogamar’ i faci coincidir les eleccions espanyoles amb les catalanes. Hi ha tres arguments que fan pensar que, donat el cas, Rajoy no ho farà. 1) Al president espanyol li interessa just el contrari, endarrerir-les com més tard millor. És més, ha encarregat als serveis jurídics de Moncloa un informe per veure fins quan pot allargar la legislatura, i això inclou els primers mesos del 2016. Quan les enquestes van malament, els polítics intenten allargar els tempos per recuperar suports. I si, tal com es pensa el PP, la presumpta sortida de la crisi els afavorirà, com més mesos hi hagi per assentar-la, millor. 2) Això porta al segon argument: si Rajoy fa coincidir les eleccions espanyoles amb les catalanes, ho vulgui o no, el debat serà sobre la unitat d’Espanya i no sobre l’economia, que és on el PP vol centrar el debat. És veritat que en cas d’una hipotètica coincidència Rajoy aconseguiria també hipermobilitzar a unionistes d’arreu de l’Estat, però especialment a Catalunya, més avesats a votar en unes generals que no en unes ‘autonòmiques’. I això ens porta al punt 3). Si Rajoy fa coincidir les eleccions espanyoles amb les catalanes per tapar la singularitat de Catalunya, de facto estaria admetent que és Catalunya la que, paradoxalment, marca l’agenda de tot l’Estat. Això sí. Si hi hagués coincidència seria la mare de tots els referèndums. El mític xoc de trens esdevindria realitat i a més de la forma que vol Mas: a les urnes.

I malgrat les poques possibilitats que hi ha que Rajoy faci coincidir les eleccions espanyoles amb les catalanes, hi ha una data que serviria de vacuna perquè se li passessin les ganes: que Mas convoqui les eleccions l’Onze de Setembre. Evidenment el president espanyol ni tan sols es plantejaria la possibilitat de convocar uns comicis durant la Diada Nacional de Catalunya, per començar perquè cau en un divendres, és a dir, no festiu a Espanya. Però a més les lectures polítiques que tindria l’acabarien de convèncer que és una molt mala data pels interessos espanyols i una magnífica oportunitat per Catalunya.

Convocar les eleccions més determinants de la història de Catalunya l’Onze de Setembre no sembla, a hores d’ara, cap disbarat. Té com a principal handicap que els nou mesos (amb municipals pel mig) es faran eterns. Però un cop arribats a la Diada, les eleccions resoltes un Onze de Setembre tenen una connotació simbòlica i política inigualable. A més, ja de pas, solucionaria la papereta a l’ANC i a Òmnium en el maldecap d’haver de pensar una nova mobilització massiva que sigui esclatant però original a la vegada. Aquell dia, la manifestació duraria de nou del matí a vuit del vespre, seria als col·legis electorals i hi participaria tothom: els que volen i els que no volen la independència.

Totes aquestes elocubracions sobre les possibilitats temporals de les eleccions (des del primer trimestre fins a l’Onze de Setembre) compten amb un factor a hores d’ara poc definit però que caldrà tenir en compte: el que faci l’ANC i Òmnium si veuen que Mas i Junqueras no es posen d’acord. La decisió que prenguin pot fer saltar la banca del procés un altre cop. Què passaria si, fartes del desencontre, Carme Forcadell i Muriel Casals promouen una candidatura aliena a CiU i ERC? Elles de número 1 i 2 (o algú provinent de la societat civil a proposta d’aquestes dues entitats), i oferiment a Artur Mas que vagi de 3 i Oriol Junqueras de 4. Ho acceptarien tots dos? El president de la Generalitat ja va dir en la conferència del 25 de novembre que està disposat a encapçalar la llista “però també a tancar-la”. No costa imaginar que si Forcadell i Muriel plantegen aquesta mesura de força, com a mínim CDC hi jugaria i això afegiria pressió, encara més, a ERC i particularment a Junqueras.

És per tot això que els pròxims dies i setmanes seran determinants i apassionants.