El camp de l'Erra

Els escenaris de la memoria és millor que no us el perdeu, els que encara no el teniu llegit. Ja començo dient això per no haver de dir-ho al final (no vull acabar tots els posts recomanant, sempre recomanant, sigui el que sigui, com qui deixa anar una sentència). El llibre el deu conèixer força gent: porta quatre edicions, des del 1988, i no és una novel.la ni un llibre d’autoajuda. Mentida, sí que és una mica novel.lesc i sí que aporta un xic d’ajuda (tots els llibres bons, a parer meu, tenen alguna o totes dues coses…i alguna més). En aquest s’hi parla d’Ungaretti, de la Rodoreda, de Rafael Alberti, de Pla, de Passolini, d’Aranguren, d’Octavio Paz, de Mary McCarthy i de Pere Gimferrer. Em penso que no me’n deixo cap. Us he d’avisar que escric sobre una obra que encara no he acabat. Ara passo a l’apartat que Castellet dedica a Josep Pla. De fet, una carta que li escriu quan l’ampordanès ja és mort. Però, ves, ja he hagut de parar de llegir i engegar l’ordinador i venir a aquesta página per dir, per exemple, que el llibre no m’està avorrint gens, que, al contrari, he hagut de deixar la lectura per la dèria que arrossego d’escriure les entrades sobre llibres del meu post just quan sóc al moment àlgid (un dels moments àlgids) de pensar, collona, collona, com estic xalant. I és la prova que alguns crítics són, per damunt de tot, uns boníssims escriptors. Jo aquest llibre fins ara me l’havia perdut. Sempre hi som a temps! I al final et quedes amb el personatge protagonista, que és el gran senyor Castellet, sovint acompanyat de la “seva senyora”, que diria el Pla, qui sap si sorneguer. Amb Ungaretti al mar Egeu parlant de Riba, Alberti i els Castellet a la ciutat soviètica de Gorki, la Rodoreda neguitosa un dia de tramuntana a Romanyà, una nit bevent xampany del francès a la sala gran del Mas Pla de Llofriu… però el xampany, que un Josep Pla crepuscular es veu que tenia calent, el van haver de refrescar amb, ai, un trist glaçó. Però en aquest llibre s’hi expliquen moltes més coses. Sucoses i no tan sucoses. Hi ha una mirada, un passejar, un haver llegit, un haver menjat, un viatjar pel món, una època.

a.

Howards End és un misteri. A la novel.la més o menys tot té una lògica, però la cosa que per mi la fa gran, i qui sap si immortal, és el misteri, la qüestió que en el fons queda sense resposta. Per què la senyora Wilcox vol deixar la casa a la Margaret? I detall encara més important: per què els mobles dels germans Schlegel, tot el parament de Wickham Place, quadra a la perfecció, lliga, entra, s’adiu, té les mides adequades per ser el mobiliari de Howards End? No cal parlar de l’espasa… A mi m’agrada pensar que tot això ve de molt enrere. Hi dono unes quantes voltes més mentre deso el llibre, em preparo un cafetot, encenc una espelma i espero que arribi el fred intens que ens han promès els metereòlegs de cara a la setmana dels barbuts. La senyora Wilcox és un misteri (al cinema era la Vanessa Redgrave), però també és un gran misteri el casament de la Meg amb el vidu. M’agrada aquesta casa, la descripció d’aquesta casa, les boires de Howards End. De fet, m’agraden les cases velles. El misteri de les cases velles. I rellegir novel.les rebregades.