ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

UN PAS MÉS, I PROU

El pas de les hores sempre dona una perspectiva diferent de qualsevol cosa, i referma conceptes i enriqueix els matisos. No hi ha dubte que la Conferència de dimarts d’Oriol Junqueras personalment no ha estat un gran encert en un procés que com va dir ja fa més d’una setmana el President, no es resoldrà als despatxos el que la gent ha demanat al carrer.

Ara estem en un moment historic, segurament el més transcendental dels últims 300 anys, i això requereix una gran dosi de responsabilitat, i sobretot no fer o pensar les coses de la mateixa manera com si no passes absolutament res.

Uns detalls que no em van agradar van ser els crits de “President, President” a l’entrada del líder república a la Sala, i amb el vertader President a la mateixa. Podria ser que algun dia ho sigui si la gent així ho decideix, però ara per ara el President es el que es. Un segon detall que voldria ressaltar es el temps dedicat a la corrupció i aquelles suposades bondats de les polítiques d’esquerres, allò que moltes vegades dona la sensació de superioritat moral, i que semblava molt dirigit al partit de Govern actual.

Son nomes dos detalls, però donen símptomes de que la política de curta volada i les ansies de poder es barregen amb el procés cap a la independència.

Una llista amb personalitat de tots els àmbits de la societat civil i el suport d’alguna persona de cada partit que recolza la llista, i amb un únic punt a l’ordre del programa, definiria clarament davant el món i nosaltres mateixos el mandat democràtic que necessitem per fer-ho possible. Alhora s’acostaria al màxim al que volem, convertir aquestes eleccions en un referèndum, i això crec es un punt bàsic i fonamental que no hauria de ser cap impediment.

Posats en aquest punt, el procés posterior no crec que tampoc sigui cap escull insalvable per les formacions. De fet nomes hi ha un punt de possible desacord, que es aquest pas enrere de les actuals formacions en benefici d’aquestes persones de la societat que pilotaran la nau aquest període de transició fins les eleccions constituents amb els partits com a protagonistes.

Com va dir el President, una paraula “generositat” marca l’èxit o el fracàs. Ara toca país, no toca partits, ni models del nou Estat, toca decidir si volem o no un Estat propi, i això podem exigir als nostres representants que ho tinguin clar o evidentment queden invalidats per ostentar aquesta representació.

TENIM ELS PARTITS QUE TENIM

La Conferència de l’Oriol Junqueras ha tancat un cercle de posicionaments que calia saber per veure el terreny que trepitgem. Si alguna cosa ha quedat clara es que la societat civil segueix molt per davant d’una classe política que a aquestes alçades segueix pensant en la curta distància i en els càlculs de vots de cada pas que donen. És un escull que sabíem ens trobaríem i que hem d’intentar minimitzar en la mesura del possible.

Junquera va explicar la seva teoria del paraigües de candidatures i una explicació del guany amb vots. Per tant la llista única proposada pel President ja no serà possible. Alhora va voler donar lliçons socials, clams contra la corrupció i un govern de concentració posterior que pilotaria ja com un Estat des del moment zero la futura Constitució, les estructures d’Estat i tot el que cal per ser un Estat de debò fins la ratificació de la Constitució en un Referèndum.

Trobo positiu en aquest punt, canviar el referèndum de ratificació del nou Estat pel de la Constitució, ja que un cop votat en aquestes eleccions convertides en plebiscitàries la independència seria absurd tornar a votar per segon cop, cosa que per altra banda no ha fet mai ningú.

Respecte el Govern de Concentració Nacional, caldria concretar també el programa del dia a dia, i això ho veig més complicat per les diferents posicions de país. N’hi ha de fet que ja s’han esborrat com Iniciativa, que es veu que estima tant el país que arribat a aquest cas no vol incidir i col·laborar en una futura Constitució, veure per creure.

Pel que fa a la maximització del vot per separat, crec que encara ningú ho ha demostrat, no hi ha cap estudi que ho doni amb dades fiables, pel contrari una llista unitària seria un bon reflex dels que ha fet la societat els últims anys, i m’atreviria a dir que qui no la votes potser es que no te com a prioritat la independència. Per altra banda sembla i coneixen els partits no es cap bestiesa que els càlculs personals i les aspiracions de partit no es volen trencar ni tant sols en moments excepcionals per molta disfressa que es vulgui posar a les llistes.

De totes maneres hi ha un punt de partida força clar i comú. Hi ha pressa per fer aquestes eleccions i han de servir per obtenir el mandat democràtic per formar el nostre Estat propi. Ho sigui tenim el Quan i el perquè, per tant hauriem d’exigir que el com i qui sigui una realitat.

Ahir en Junqueres anomenava traïdors als que fossin corruptes en el nou Estat, un qualificatiu que aplicaríem a tota la nostra classe política si no son capaços d’arribar a l’acord final per culminar el procés que tant esperem.

ELS INVASORS

Les clavegueres de l’Estat tenen en el Ministre Jorge Fernandez Diaz una de les figures principals. Si es confirma la filtració a la premsa en forma d’una unitat especial dins la UDEF per rastrejar presumptes irregularitats i delictes de personatges públics catalans, una unitat amagada entre la resta d’efectius. En qualsevol estat democràtic hauria de significar la seva dimissió. De fet es el mode que te un Estat d’intentar solucionar els problemes. Recordo Felipe Gonzalez i els seus GAL per acabar amb el terrorisme amb terrorisme d’Estat, i ara amb els diners públics de tots els espanyols intentar avortar un procés democràtic amb joc brut i inculpacions falses com la recent de l’Alcalde de Barcelona.

Com diu en Xavier Roig, no son immigrants, son fills d’invasors i es comporten com a tals.

Fills d’invasors, només

Xavier Roig
Un matrimoni amic de casa. Ell és català fill d’immigrants castellans que van venir al país durant la postguerra. El pare, funcionari, era clarament franquista i no es va integrar mai al país –cosa que sempre fou criticat tant pel propi fill, com per la jove-. Davant d’aquesta continuada crítica, un dia, aquest senyor li va etzibar a la seva jove: “¡Tu no me aceptas porqué soy un inmigrante!”. Ella li va respondre: “No s’enganyi pas. Vostè no és un immigrant. Vostè és un invasor”.

Aquesta anècdota m’ha vingut al cap una vegada més –i ja són moltes- en llegir les presumptes activitats anticatalanes i antidemocràtiques del senyor Jorge (ex-Jordi) Fernández Díaz. Aquest senyor es va establir a Barcelona l’any 1953 quan tenia tres anys. El seu pare era militar (a la Wikipedia, en castellà, diu que era “militar franquista”). A l’any 1953 no s’aterrava a Barcelona vestit d’uniforme militar per anar fent pintades del tipus “Volem bisbes catalans!”, ja m’entenen.

I és que, durant el franquisme, van venir a Catalunya moltes persones. Unes amb intenció de quedar-s’hi, adaptar-s’hi i considerar-la casa seva –malgrat que aquesta terra els era un pel estranya-. Però altres van arribar perquè aquest era un territori conquerit a l’enemic i perquè s’havia decidit, en acabar la guerra, que aquesta porció de terra havia de ser culturalment anorreada i espanyolitzada. Es va procedir a aplicar el genocidi cultural generalitzat. A més de l’eliminació física sobre totes aquelles persones que s’oposaven a l’esmentat genocidi.

La Transició ha estat un gran fracàs alhora d’eradicar la percepció que els franquistes vinguts a Catalunya tenien. Passats els anys un s’adona que tot plegat ha constituït una operació de dissimulació d’una envergadura colossal. Enorme. Jo encara recordo quan els tertulians de ràdio (alguns, independentistes), li reien les gràcies al, llavors, “Jordi” Fernández Díaz, al que consideraven una veu assenyada del PP. Però fins que no es parla clar no se sap qui és qui. I quan hem reclamat nítidament el que volíem, aleshores molts dels que anaven d’immigrants integrats assenyats –encara que els seus pares fossin uns feixistes-, s’han tret la màscara.

Madrid ha tolerat que el pujolisme fos majoritari a Catalunya perquè, malgrat ser catalanista, s’ha dedicat a no dir el que pensava. Però tothom sabia que tots aquests personatges que van arribar quan Franco manava estaven aquí contemplant aquest territori com el seu “cortijo”. Una finca, una reserva, on es deixava campar el bestiar mentre no sortís del tancat. Fins que el tancat s’ha quedat estret. I quan s’ha començat a parlar seriosament dels temes de fons, molts dels nouvinguts durant el franquisme s’han descordat. Constitueixen un subconjunt de gent que mai es va sentir veritablement catalana. Mai foren immigrants. Sempre s’han considerat ells mateixos –dissimulant-ho, això sí- com els hereus beneficiaris d’una invasió.

PORTA TANCADA

Cap de setmana interessant i clarificador. La pluja no ha estat suficient per apaivagar l’ambient, i per un costat hem vist el posicionament de l’ANC apostant per una llista unitària i transversal , demanant celeritat per la celebració d’aquest referèndum via Eleccions i que ha de donar el mandat democràtic per anar endavant si així ho vol la ciutadania. Tenim la proposta del President, i esperem demà el missatge d’Oriol Junqueras per analitzar els diversos camins, encara que tots tindran en comú, com va dir el mateix President Mas, que la ciutadania tindrà la paraula i no els despatxos. En definitiva democràcia i respecte al poble de Catalunya.

Per altra banda tenim Miquel Iceta i un partit socialista cada cop més afeblit, i que amb un clam desesperat i fora de lloc demana la reunió urgent de la comissió Estat-Generalitat i un espai per parlar de la reforma federal espanyola. Realment i a aquestes alçades n’hi ha que es resisteixen a deixar de fer el ridícul. Pregunto veien l’actitud de la part de l’Estat, perquè vol reunir aquesta comissió totalment inútil, i encara més amb aquesta aposta que a nivell de societat i si veiem les mobilitzacions dels últims anys es molt minoritària, i per tant faria be en respectar la democràcia i escoltar i acceptar la demanda real de la gent.

Capítol apart, mereix la visita del president espanyol a Catalunya. Ens va dir que volia donar explicacions i arguments als catalans ja que fins ara no s’havia explicat prou be. Al final això s’ha convertit en la negativa a entrevistar-se amb el President Català amb oferiment inclòs, i un acte de partit rodejat dels seus ministres espanyols, o sigui de consum intern, obviant completament la realitat i fent un discurs dur, de menyspreu a la societat catalana i al seu president. Aquest es el diàleg que desprès ens volen vendre i que evidentment no existeix. Seguir infravalorant el 9 N i acusant de governar per una minoria de catalans.

Tanmateix, aquest discurs als catalans amb aquest format d’una sala amb els seus incondicionals, no crec que sigui adreçar-se a tots els catalans, i molt menys erigir-se com a representant dels 5 milions de catalans que no van anar a votar el 9 N. Es la imatge de l’Estat amb la imposició per sistema i la negació dels drets dels catalans al preu que sigui.

En definitiva, aquesta es l’alternativa a marxar. Crec que una societat madura ho tindria molt clar.