espero la tristesa del poeta
perquè la musa m’acompanyi
destil·lant mots sentint sagetes punyents
somicant i plorant, cercant a voltes lo impossible,
inflant la tristor de paraules,
una tristor a voltes es desborda i obre la porta a la desolació,
qualsevol espurna fereix i fa sagnar l’ànima
espero la tristesa del poeta com si fos meva
abraçant textos de solitud per tancar les finestres
i embolicar-me dins un vel que està teixit per plànyer la inspiració,
que encadena un i altre cop versos de pluja i de dol,
quan arriba altre temps el poeta es veu de qui el llegeix
espero la tristesa del poeta per poder dir
sota espurnes d’aigua que el cel és gris
que el sol ha sortit, que la primavera cobreix prats
i el mar m’ha tenyit de blau mentre nedava a llum de lluna
montse pellicer mateu
imatge de google
