Carta a casa

“Macedònia atura immigrants il·legals que venen de països de la Unió Europea”, recalca una persona que treballa pel govern macedoni en l’àmbit del control de fronteres, en un intent de mostrar el compromís del país amb les polítiques migratòries dictades per la UE malgrat no ser-ne membre. Bàsicament es refereix a Grècia tot i que també hi ha alguns casos des de Bulgària. Els migrants que volen entrar irregularment a Macedònia són sobretot sirians, afganesos, pakistanesos i refugiats d’altres països, majoritàriament africans, com Mali o Somàlia. Tots tenen com a objectiu creuar el país de camí cap a l’Europa central seguint una de les diverses rutes migratòries que creuen els Balcans des de Grècia i Turquia.

La situació socioeconòmica de Grècia, les amenaces de l’extrema dreta i la nul·la perspectiva de noves regularitzacions, fa que malgrat formar part de l’espai Schengen Grècia no es contempli com a possible destí migratori i s’hagi convertit en país de trànsit pels que volen desplaçar-se cap al centre o nord d’Europa, ja sigui a través d’Itàlia arribant-hi en barca o a través dels Balcans.

Macedònia, al nord de Grècia, és una passa més en aquest camí, com ho poden ser Albània o Bulgària que també són a la frontera nord de Grècia. Milers de persones creuen anualment el país, amb una clara tendència a augmentar, sobretot des de l’inici de la guerra a Síria. Les autoritats, però, per una banda tendeixen a minimitzar el tema i per l’altra a mostrar-se públicament compromeses amb les polítiques migratòries dictades per la UE, tot i que a la pràctica només ho fan parcialment. Hi ha un clar reforçament de la frontera amb Grècia, per intentar evitar l’entrada de migrants, però sobretot s’intenta evitar que es quedin al país. Una política d’acceptació de sol·licituds d’asil deliberadament ineficaç i unes fronteres força permeables fins a arribar a Hongria desincentiven quedar-se a un país que manté unes taxes d’atur per sobre del 25% i que continua sent, ell mateix, emissor d’emigrants. Ara bé, amb garanties d’un procés d’asil eficaç que no s’allargués eternament, una part significativa de les persones que arriben a Macedònia optarien per intentar finalitzar-hi la petició d’asil en lloc de continuar el viatge cap al centre i nord d’Europa.

Migrants a través de Macedònia (2): Externalització de la frontera: els Balcans occidentals com a zona de ”protecció”

Migrants a través de Macedònia (3): L’asil impossible i camí cap al nord

Per intentar minimitzar i filtrar l’arribada de migrants, la Unió Europea ha externalitzat les seves fronteres convertint els Balcans en una mena zona de “protecció” teixida amb una tupida xarxa de controls fronterers i acords bilaterals per facilitar les deportacions el més allunyades possible del cor d’Europa. El Frontex és l’Agència Europea encarregada de coordinar les polítiques de gestió de fronteres exteriors de la Unió Europea que finança bona part dels projectes pel reforçament de les fronteres dels Balcans occidentals. Les relacions entres diversos estats balcànics continuen sent tenses, però sota les exigències de la UE és precisament en el segellament de les fronteres on la cooperació transfronterera ha donat més fruits.

Paral·lelament a l’increment del control policial de les fronteres s’han anat signant els acords de readmissió per detinguts en situació irregular i així poder deportar els detinguts al país d’origen o, en cas de no ser possible, fer-ho a l’últim país per on consta que han passat, normalment al país veí des d’on han creuat la frontera. A causa de les males relacions amb Grècia, Macedònia no hi té acord bilateral de readmissió, però sí que el té directament amb la UE des del 2007, cosa que a la pràctica també implica Grècia. És a dir, que els detinguts que han entrat per Grècia i que no poden ser retornats al país d’origen, com els sirians a causa de la guerra, són retornats a Grècia.

Macedònia, una peça més

Una de les rutes utilitzades per creuar els Balcans passa per Macedònia venint de Grècia, per després seguir cap a Sèrbia i continuar cap a l’Europa central per Croàcia o Hongria. Macedònia, com la resta d’estats dels Balcans, és una peça més de la política de control de fronteres monitoritzada per la Unió Europea a través del Frontex.

Si deixem de banda albanesos i kosovars que busquen feines de temporada, pràcticament tots els estrangers que intenten entrar irregularment a Macedònia ho fan des de Grècia i de camí cap a la UE. Els passos més habituals d’entrada són al voltant del pas fronterer de Gevgelija, que es troba en la via de comunicació principal entre Tessalònica i Skopje, la capital de Macedònia. La sortida més habitual cap al nord és per Lojane, un poble a prop de la ciutat de Kumanovo a tocar de la frontera amb Sèrbia.

Al llarg de tota la frontera hi ha una zona reforçada de “seguretat” d’uns 10 kilòmetres d’ample amb patrulles policials per detectar irregulars que han passat la frontera. Segons em deien des del Centre de Coordinació Nacional per la Gestió de Fronteres, organisme ubicat al Ministeri de l’Interior i encarregat de coordinar diversos aspectes relacionats amb la gestió de les fronteres, és simplement una franja logística i operativa de la policia, és a dir que si s’hi detecta un irregular se’l tractara igual que a qualsevol altra zona del territori del país. A la pràctica, però, és fàcilment imaginable que les persones que es detecten a prop de la frontera són obligades a tornar enrere i que les dades reals de refusats a entrar al país siguin molt més altres que les oficials. Segons dades oficials, el 2013 a la frontera amb Grècia es va evitar l’entrada a 621 persones, una xifra que inclou també les persones refusades d’entrar a través dels passos fronterers oficials per motius “administratius”, com la manca de documentació.

Ciutadans macedonis també bloquejats malgrat la liberalització de visats

La Unió Europea i Macedònia van acordar la liberalització de visats el 2009 per facilitar la mobilitat, com també han fet la resta de països balcànics. Una liberalització que exclou, això sí, els originaris de tercers països. Ara bé, segons reconeix Goce Dzukleski, el coordinador del Centre de Coordinació Nacional per la Gestió de Fronteres, la UE continua exigint controls estrictes per evitar la sortida massiva de macedonis cap a la UE, especialment per evitar el que consideren com a “abús de les sol·licituds d’asil” en països com Alemanya o Suècia. Les dades del Centre de Coordinació mostren que cada mes es denega la sortida del país a més de 500 persones de nacionalitat macedònia, al llarg del 2013 es va denegar la sortida del país a més de 6000 ciutadans macedonis per “motius administratius”, una tendència que continuava els primers mesos d’aquest 2014. Segons denuncia l’European Roma Rights Centre (ERRC) la gran majoria d’aquestes persones són membres de la minoria romaní del país, cosa que em confirma Goce Dzukleski malgrat que no existeixen registres oficials i públics detallats per comunitats nacionals o ètniques.

Migrants a través de Macedònia (1)

Migrants a través de Macedònia (3): L’asil impossible i camí cap al nord

El centre de detenció d’irregulars i el centre de recepció per a sol·licitants d’asil

A Skopje, al barri de Gazi Baba, hi ha el centre de detenció temporal per migrants irregulars a l’espera de ser deportats. Gestionat directament pel Ministeri de l’Interior, és un centre tancat i sense presència de persones externes ni ONGs, com sí hi ha al centre per a sol·licitants d’asil. Segons publicaven diversos mitjans de comunicació el 16 de febrer passat citant una nota informativa del Ministeri, el 2013 el centre de detenció va allotjar 573 persones, un 25% més que l’any anterior. Des del Centre de Coordinació Nacional per la Gestió de Fronteres em comenten que els detinguts hi passen períodes molt breus abans de ser deportats, sovint només unes hores. Tot i això no és possible aconseguir dades precises, així com tampoc informació sobre l’origen dels detinguts ni a on són deportats.

A la zona de Vizbegovo, al nord de Skopje, hi ha el centre de recepció per a sol·licitants d’asil, en funcionament des del 2008 i gestionat pel Ministeri de Treball i Afers Socials. És una residència oberta on les persones que hi viuen temporalment poden entrar i sortir lliurement, amb les portes obertes de les 8 del matí a les 10 del vespre. Segons els responsables del centre de Vizbegovo el seu objectiu es “fer-los sentir com a casa”. Una visita programada amb només una hora d’antelació als espais comuns, tot i que no podem entrar a les habitacions i que per poder parlar amb els residents caldria demanar un permís per escrit al ministeri, confirma que, si més no aparentment, les condicions són bones.

Té capacitat per unes 150 persones i de mitjana acostuma a haver-n’hi un centenar, tot i que la tendència des de l’obertura és a augmentar any rere any. Entre les ONGs que hi són presents oferint suport assistencial i legal i els treballadors del Ministeri de Treball i Afers Socials, hi treballen prop d’una vintena de persones, incloent psicòlegs i assistents socials.

Segons dades del ministeri, al llarg del 2013 van passar-hi 1313 persones, més del doble que el 2012, la majoria de les quals refugiats sirians que van arribar-hi fugint de la guerra (311) i de l’Afganistan (252), així com d’altres països africans i asiàtics com Algèria (99), Pakistan (91), Somàlia (85), Bangladesh (66) o Nigèria (52), entre altres. La presència de refugiats sirians ha provocat un canvi en el perfil dels residents al centre, ja que per primera vegada des de que va obrir el 2008 hi ha una presència significativa de famílies senceres amb menors. Aproximadament la meitat dels quals acudeixen voluntàriament a la policia per ser traslladats al centre un cop han entrat irregularment al país, l’altra meitat fan la sol·licitud després de ser detinguts.

L’estat incentiva que els migrants abandonin irregularment el país

La transparència i els recursos dedicats contrasten amb els resultats que en teoria persegueix el centre dedicat exclusivament als sol·licitants d’asil. Segons reconeixen des del ministeri i del mateix centre, tots els sol·licitants d’asil desapareixen al cap d’unes setmanes, per continuar el camí a través de Sèrbia. I “tots” vol dir tots.

El termini legal per completar i tenir resposta a la sol·licitud d’asil és de 6 mesos, però rarament es dóna algun tipus de documentació provisional als sol·licitants i des de l’estat no es destinen recursos ni mitjans per garantir que el procés legal segueixi realment el seu curs, per tant pot quedar aturat indefinidament. A la pràctica, doncs, es desincentiva que algú vulgui completar el procés d’asil a Macedònia i es facilita que els migrants abandonin el país cap al nord. Normalment a través de la zona fronterera de Lojane, àrea habitada majoritariament per la minoria albanesa.

La finalització del procés és una molt rara excepció. El 2013, de les 1313 persones que hi van passar només una es va quedar al centre fins a l’obtenció de resposta. A principis d’aquest 2014, a nou membres d’una mateixa família de refugiats de Síria se’ls ha acceptat la sol·licitud d’asil, però si exceptuem alguns casos originats pel conflicte de Kosovo, és només el segon cas d’acceptació dels darrers anys.

Migrants a través de Macedònia (1)

Migrants a través de Macedònia (2): Externalització de la frontera: els Balcans occidentals com a zona de ”protecció”