ALBERT CORTES MONSERRAT

Ahir va començar formalment la campanya electoral per les Europees. La típica enganxada de cartells i el bombardeig constant que pàtirem fins el dia 24 per tots els mitjans. Per cert amb aquells blocs electorals que em semblen tant injustos, ja que no es basen en la informació real, sinò per decret. Cal aconseguir una bona participació, seran nous punts i missatges per Europa, que el 9 de novembre volem exercir el nostre dret i que volem contribuïr des de la nostra petitesa a la construcció d’un espai més just i pròsper que alguns, cada cop amb menys arguments ens volen fer sortir pels segles dels segles.

Efectivament, el dret a decidir i el procès català per decidir el nostre futur polític ha de ser un dels grans protagonistes, i ha de sortir enfortit, per això cal no prendre mal entre els partits majoritàris a Catalunya defensors de la democràcia més elemental i de la llibertat del nostre poble, per fer més clara la diferència amb aquells que seguiran negant la democràcia i inventant mil i un informes per intentar trencar el nostre clima democràtic i pacífic, no hi ha dubte que son ells els més interessats en trencar aquesta cohesió social que gaudim.

Segons les enquestes hi pot haver un empat entre CIU i ERC que han de mirar de gestionar amb generositat, sigui quin sigui el resultat final, no es pot utilitzar per afeblir el procès per pur sentit partidista, per aquesta part generositat i intel·ligència seran claus en els nostres representants.

Tanmateix, aquesta oportunitat pel poble català encetarà un periòde fins l’11 de setembre on en sentirem de tots colors per evitar la consulta, veurem una llei de consultes i una convocatòria pel 9 de novembre, segurament portada al TC pel nacionalisme excloent espanyol, i on ens jugàrem bona part del nostre futur, on la societat tindrà un paper clau que alhora incidirà en el comportament dels nostres representants i amb les possibles intervencions des d’Europa per protegir la democràcia.

Avui en una tertúlia de radio amb els principals candidats dels partits catalans, i parlant del català a la comissió europea, en Santiago Fisas (PP) ha estat interpel·lat per en Tremosa  sobre la seva posició ja expressada favorable altres cops amb un si o un no, i no hi ha hagut manera d’aconseguir resposta amb l’excusa que el que importa es la crisi, com si aquesta amb el català fos impossible. 

Ahir mateix en un programa televisiu sobre la nostra futura posició a Europa com un nou estat, els dos representants unionistes van acabar els arguments abans d’acabar l’emissió i també van recórrer al tema que l’important es la crisi.  Vull dir amb això que barrejar peres i pomes per evitar resposta es una tàctica  que ens  haurem d’acostumar.

En definitiva, seguir amb la mateixa línia, resistir, argumentar i exercir el nostre dret a vot el 25 M com un nou servei al nostre procès.

 

Aquesta frase dita per la diputada de Compromís al Parlament Valencià Mònica Oltra, defineix perfectament a aquests personatges com Sanchez Camacho i una proposta inventada del president espanyol que donava com argument a la cambra catalana, o la proposició aprovada a la cambra valenciana en contra de la consulta catalana i el terme Països Catalans. Una mostra més de l’odi d’alguns a la democràcia, a la historia i de pas a la intel·ligència dels ciutadans

Efectivament, la popular s’inventa una proposta de Rajoy, i li demana al President quina es la seva resposta, que ha estat amb sorpresa que no hi havia cap canvi, més enllà d’una apel·lació genèrica al diàleg. Ha tornat a la carrega dient que Duran no l’informava, quan aquest per la xarxa ja havia dit que Rajoy seguirà sord i sense impaginació. Una nova manera de fer el ridícul. Per altra banda al Parlament Valencià s’aprova per mitjà dels Populars que refusa la consulta catalana i el reconeixement català sobre els Països Catalans com una realitat cultural, lingúística i històrica entre diversos territoris.

Realment, a la vida es pot fer moltes coses, però en el cas de la política, quan ets un representant del poble, ja coses que no son de rebut, i una es fer el ridícul un cop i un altra per falta d’arguments negant la democràcia en un estat teòricament democràtic. Camacho ha esgotat els recursos, i ara ha d’inventar, el problema avui en dia es que la comunicació, la xarxa i els mitjans son molt ràpids, i es difícil fer veure gat per llebre. Llençar-se a la piscina amb una oferta inexistent i que el mateix Duran per la xarxa ja havia deixat clar que no hi havia canvis, es una irresponsabilitat.

La líder popular ha vist com el seu atac a la desesperada se li ha tornat a girar en contra, i veu un cop més com una manera de fer que es indefensable acabarà amb la seva vida política, si no ho ha fet ja, per cert encara s’espera les seves explicacions al Parlament sobre l’afer de la Camarga, aquest per cert no inventat, sinò ben real.

Per altra banda el PP Valencià i el seu odi a Catalunya, a pesar de la seva majoria i poder aprovar el que li vingui de gust, tampoc ha fet cap bon servei a la ciutadania, es posiciona contrari a una consulta que no es seva, cosa ja sorprenent de per si, i per reblar el clau nega un vincle històric, cultural i de llengua entre els territoris anomenats Països Catalans, anant contra la mateixa historia. Tot plegat fer una realitat a mida i per encàrrec que per molt que els agradi no es correspon amb la realitat.

En definitiva, com ha dit Oltra, una democràcia es basa en defensar diferents postures, i que tothom es respecti i es puguin parlar, sinò ja parlem d’un altra cosa. La ignorància es mala consellera, però en aquest cas es mala fe i cinisme sense fronteres. 

Aquests dies veiem com Ciudadanos s’inventa un pagament de la Generalitat al Financial Times per la seva editorial recent favorable a Catalunya, per descomptat sense cap prova. Per altra banda Rajoy nega una majoria catalana pel dret a decidir, i ho atribueix a les peticions d’alguns partits. El ministre Margallo fabrica informes falsos de l’ONU negant el dret d’Autodeterminació i el veto a la nostra entrada a l’organisme. Finalment per arrodonir tot plegat l’expressió “catalans de merda”, te premi a l’Estat espanyol. Tot un joc de desgavells.

Efectivament, la portaveu de Ciudadanos Carina Mejias, assegura el pagament esmentat amb els diners de tots els catalans per les editorials favorables internacionals al procés. i assegura no tenir-ne cap dubte. Per altra banda Margallo s’inventa un informe que diu que l’ONU mai reconeixerà una Catalunya independent i ho basarà en casos com Ossetia del Sud o Crimea, sense cap rubor aparent. El president Rajoy nega que la petició de consulta sigui majoritària a la societat catalana, i ens diu que els catalans estan preocupats per  per la recuperació econòmica i el finançament. Finalment l’ex número dos de la Marca Espanya amb la seva frase escatològica sobre els catalans al seu compte twitter, simplement queda com una expressió personal en un àmbit privat. El seu cessament, no implicarà cap obertura d’expedient i se li busca un altre destí.

Realment, la repercussió que el procés català va generant  a les portades dels mitjans més influents preocupa a l’Estat espanyol que amb la seva actitud encara hi colabora. Mejias i el seu pensament únic, no pot entendre que el món no entengui que Catalunya no pugui votar en una democràcia i que la negació de l’Estat a tot sigui la resposta, per tant inventa un cobrament de diners, això sí, sense cap prova, no li cal. la difamació es gratis.

Margallo torna a fer el ridícul, com que no te informes que avalin les seves teories galàctiques, els fabrica i cap problema. Ara ens vol fer creure que un poble que democràticament i pacíficament decideix el seu futur a les urnes, no te cabuda amb les nacions lliures del món. No cal arguments, cau pel seu propi pes i barrejar casos que res tenen a veure amb el nostre procés simplement accelera el ridícul.

El President Rajoy obvià que el 80% de la societat catalana vol votar, i aquest sentiment es àmpliament majoritàri, i amb la seva intenció de desvirtuar la realitat nega el protagonisme de la societat civil i ho segueix atribuint a una dèria dels partits, com diu aquell don no n’hi ha no en raja.

Per últim, i prova de la gran estimació que Espanya te per Catalunya, l’expressió “Catalans de merda” es perfectament viable, i te premi. Suposo que ens ho prenem tot malament i ho hem interpretat malament. l’estimació mal entesa te aquestes coses.

En definitiva, un desgavell que segueix accelerant el procés català. 

Com be diu l’Anna Figuera, ser jueu i nazi alhora es un fet mai vist, i que el simple reclam d’una societat amb tots els requisits democràtics i pacífics per decidir el seu futur i com si d’un bolet es tractés, ha portat aquest fenòmen paranormal. Les vergonyes de l’Estat espanyol al descobert amb un argumentari molt allunyat de qualsevol lògica democràtica i del mínim sentit comú. Una democràcia de tant baixa qualitat, que a la primera prova del cotó ha quedat en evidència davant tot el món, que astorat comprova aquests fets en plena Unió Europea. Segons Margallo, fora d’ella fa molt de fred, deixant un cop més un fet virtual com a real, i aquest amb una hipòtesi que suposo que Suïssa no signaria. No es molesten ni a veure si les seves paraules tenen cap coherència. La qüestió es llençar el missatge i embolica que fa fort.

Ser jueu i nazi alhora

Anna Figuera

És curiós. Mai havia sentit dir que un pot ser jueu i nazi alhora. Sembla, però, que a Catalunya sí. Recordo fa cinc anys el naixement de l’Associació Catalana d’Amics d’Israel, l’ACAI. En el primer sopar que va organitzar en motiu de la creació de l’Estat d’Israel es va homenatjar sis personalitats catalanes que van ser assenyalades per defensar aquest país. Se les acusava de ser filosionistes i còmplices del genocidi, tortures i neteja ètnica. Es tractava de Pilar Rahola, Joan B. Culla, Vicenç Villatoro, Lluís Bassat, Miquel Sellarés i Jaume Renyer. Tots ells són persones públiques i mai els hi ha tremolat la veu. Hi ha, però, a Catalunya moltes altres persones, més anònimes, que pel fet de ser pròximes a Israel i a la seva cultura se les ha titllat de sionistes, utilitzant aquest adjectiu com un insult. Potser no saben que el sionisme és un moviment polític que va néixer arran de l’antisemitisme europeu a final del segle XIX. El Franquisme hi va jugar. Durant els anys de postguerra, a la premsa espanyola s’hi podien trobar, sovint, titulars com el que publicava Solidaridad Nacional el 1940: “Avalancha de hebreos, arpías, rojillos y engañados en la frontera de Gerona”. O, al mateix diari falangista, el periodista Manuel Vela Jiménez es referia als burgesos catalans com a “Judíos y Separatistas”. El catalanisme era l’eina principal de l’anomenada conspiració judeomaçònica destinada a trencar la unitat d’Espanya.

 

Ara, aquells que volen trencar la unitat de la nació espanyola pel simple fet que creuen que una Catalunya independent és millor que romandre amb Espanya també són acusats de nazis. No només ho ha fet aquests darrers dies Loquillo. Hi ha tants exemples! Ja ho va fer Telemadrid amb un reportatge en el qual equiparava el procés sobiranista amb l’Alemanya nazi, el dibuixant Javier Mariscal va comparar la manifestació de l’Onze de Setembre amb “l’època de Hitler”, un regidor del PP de Rubí va fer un fotomontatge amb una imatge del president Mas amb uniforme de la SS, i també altres socialistes com Ibarra han donat a entendre que l’independentisme català és com el nazisme i el feixisme. La Comissió Europea ja va donar al setembre de l’any passat un toc d’alerta a Espanya advertint que banalitzar el nazisme ha de ser sancionable penalment. I la vicepresidenta de la CE Viviane Reding va avisar que podria actuar d’ofici davant els qui no ho compleixin.

 

Alguna cosa s’ha de fer. A Catalunya no podem permetre ni tolerar més comparacions d’aquestes pel simple fet de defensar el dret democràtic de decidir el que volem ser. Fa uns dies algú a través del Twitter va preguntar si no hi havia alguna manera de denunciar aquesta banalització flagrant del nazisme. Probablement, sí. Cal vehicular-ho.

La dirigent popular Dolores de Cospedal denuncia el feixisme del pensament únic que atribueix a l’independentisme, i de pas es mostra com el garant  de no fer perdre als catalans el dret de ser espanyol. Tota una declaració d’intencions i bondats que suposa tanta preocupació per nosaltres. De totes maneres som de bon conformar, i simplement votant per decidir el nostre futur ens conformem, no demanem massa cosa més, si de cas i si pot ser respecte.

De Cospedal denuncia els atacs feixistes als Populars catalans, son gent que vol el pensament únic, i treballen perquè els catalans no perdin el dret de ser espanyols. Ens diu davant algunes agressions a seus del partit que els que es creuen millors i ataquen als altres simplement son feixistes. Defensa que estan tirant endavant el país i es mostra orgullosa fins hi tot amb els insults a Catalunya. Seguiran defensant el dret dels catalans a ser espanyols i europeus, cosa que perdrien amb la independència.

Realment, utilitzar tant una paraula com feixisme de part d’un partit que te un passat que tots coneixem i que fins hi tot el seu president va ser ministre amb una Dictadura militar no deixa de ser curiós. Al mateix temps un partit que mai ha condemnat  com es mereix el franquisme, es simplement una dada.

Suposo que el tema de creure’s millor, el poden aplicar quan van recollir signatures contra un Estatut votat per la majoria d’un Parlament democràtic, i quan posteriorment el van portar al TC, deixant la veu popular callada per sempre, em sembla que ha dit que aixó es feixisme, estaríem d’acord.

Diu que tirant endavant un país, que si brots verds, que si no hi ha rescat, que si sortim del túnel, tot frases buides que tots sabem no son certes amb més d’un 25% d’atur i una corrupció i escàndols fora de tots els límits.

Defensen els catalans per no treure el dret de ser espanyols i europeus. Potser caldria dir que segons la Constitució espanyola, la nacionalitat espanyola no es perd,sinò es per renúncia pròpia, per tant per aquesta banda cap problema, serà una simple qüestió personal, la part europea, es una frase amb bola de vidre, ja que ningú ha dit res de que serem expulsats d’Europa, es més ho som, i no ho deixarem de ser per molt que vulguin crear alarma amb la mentida com testimoni.

En definitiva, gràcies per preocupar-se dels nostres drets, però hi ha un en democràcia que es fonamental, el dret a vot, suposo que també el vol respectar. 

Les eleccions europees s’acosten, i hem de mirar després del fracàs de la candidatura conjunta que no sigui un dard enverinat pel procés català. Cal anar amb cautela a la campanya entre els partits que defensen el dret a decidir, i sobretot com diu Eduard Voltas ser generós amb la gestió dels resultats per no prendre mal. Cal augmentar la participació i enviar aquest missatge a Europa, i mostrar la diferència amb l’Estat espanyol, i per altre costat la suma de CIU, ERC i ICV ha de ser molt superior al bloc PP, PSOE i Ciudadanos, per no especular amb els resultats. Per últim cal protegir el liderat del President Mas, un punt clau en tot aquest procés. Unes eleccions europees que apart de les polítiques socials europees, tenen més transcendència del que ens pensem en el futur de Catalunya i cal demostrar-ho el dia 25 de maig.

Protegir Artur Mas

 

El passat 12 de desembre, a la fotografia dels partits que van anunciar el pacte per la data i la pregunta de la consulta, hi havia el polític de les pilotes de goma i el de la campanya contra les pilotes de goma. Espadaler i Fernández. No coincideixen en res, de fet són com l’aigua i l’oli, però aquell dia van seure en una taula i van pactar probablement l’única cosa que poden pactar: que Catalunya és un subjecte polític amb dret a decidir lliurement el seu futur a les urnes. Aquella fotografia va ser la màxima expressió del que és, al meu entendre, la principal fortalesa del procés: el seu pluripartidisme.

Des de l’esquerra anticapitalista a la dreta conservadora, tots els ciutadans tenen la possibilitat de sentir-se representats en el procés a través d’una força política i d’uns líders afins a la seva sensibilitat ideològica. En moments puntuals aquesta diversitat tan extrema introdueix elements d’incertesa i certa confusió, però crec que podem pagar gustosament aquest preu a canvi de l’amplitud i profunditat del moviment sobiranista, que el fan tan difícil de combatre.

És possible que la nit del 25 de maig visquem un d’aquests moments d’incertesa i confusió. Diuen les enquestes que és possible que les eleccions europees les guanyi ERC i això, si passa, serà sens dubte aprofitat per molta gent per intentar debilitar la figura d’Artur Mas. Davant d’aquest risc, voldria fer quatre consideracions:

1) No és intel·ligent que des de les pròpies files de CiU es faciliti la feina als adversaris del procés. Dir, com s’ha dit en la precampanya convergent, que si CiU no guanya el 25-M el procés queda tocat és tirar-se absurdament pedres a la pròpia teulada i tornar a caure en l’error fatal del 25-N: fer xantatge als votants, identificant el procés amb una sola força política i amb un sol líder polític.

2) El dia 25 de maig, la salut del procés es mesurarà en el diferencial de participació entra Catalunya i Espanya i, sobretot, en la suma de vots de CiU, ERC i ICV-EUiA (la CUP no es presenta) en comparació amb la suma de vots de PSC, PP i C’S.

3) A mesura que s’acosta el 9-N, Artur Mas, que certament és una peça absolutament clau del procés, ha de prendre més i més mesures d’autoprotecció. Cada dia ha de ser més el líder institucional (no partidista) del procés i menys el líder de CiU. Així és com el percebem cada dia més ciutadans i així és com farà el millor i major servei a la causa. Problema greu, però: la segona veu de CiU és Duran i delegar en ell la representació de la coalició seria un suïcidi. Per això penso que més aviat que tard la primera mesura d’autoprotecció que haurà de prendre Mas és desfer-se de Duran (no d’Unió).

4) ERC té tot el dret del món a intentar guanyar les europees i el missatge que significaria la seva victòria també té una gran potència política i simbòlica: l’independentisme guanya les eleccions a Catalunya per primera vegada en la història (l’ERC dels anys 30 no era independentista). Al mateix temps, però, si això passa Esquerra ha de ser molt responsable i generosa en l’administració del resultat.Ahir Salvador Cot proposava en el seu article un govern de concentració per falcar Mas i reforçar el camí cap a la consulta. No sé si la fórmula ha de ser exactament aquesta, però sí que crec que Junqueras haurà de fer algun gest excepcional. Perquè com a líder institucional del procés, Artur Mas és, sens dubte i per moltes raons, el millor.

Eduard Voltas

La desestimació del recurs de la Generalitat i els Centres afectats per l’atemptat a l’immersió lingüística per part del TSJC, dona idea de la xenofòbia que guia la democràcia espanyola, quan es tracta de la llengua, i sobretot si es la catalana. Un sistema avalat per la societat catalana i lloat a nivell internacional no es suficient davant aquest feixisme sense aturador que nomes te l’objectiu de destruir la nostra llengua des de fa ja 300 anys.

Efectivament, aquesta desestimació, suposa que dona temps màxim fins al 2 de juny per aplicar que si un sol alumne en una aula ho demana, automàticament i per sobre dels drets de la resta d’alumnes, s’ha de fixar un 25% de matèries en castellà. La reacció ha estat d’un nou recurs demanant la suspensió cautelar, esperant la decisisió del Tribunal Constitucional, però ara per ara sembla que les opcions son mínimes.

Arribats a aquest punt, i amb la tàctica catalana d’anar de recurs amb recurs i fent bo aquell qui dia passa any empeny, arribarem al final del camí on també haurem d’aplicar aquell caixa o faixa.

Evidentment, els directors de Centre no poden prendre sense un suport clar institucional, la decisió de desobeir la llei. La Generalitat ha de començar a plantejar una desobediència cívil i dir ben alt i clar que no acatarà aquest vertader atac feixista a la nostra llengua i a un sistema que no ha comportat cap transtorn a ningú, sent un factor més de cohesió de la nostra societat, que amb els diferents estudis que periòdicament es fan dona un grau de coneixement del castellà similar o superior  a la mitjana de les comunitats autonòmes espanyoles.

Per tant, un altre problema fictici, amb un clar objectiu que ja des del Decret de Nova Planta al 1714 persegueix l’Estat espanyol, imposar el castellà i eliminar la llengua catalana sense escrúpols. No ho han aconseguit, però després de la prohibició durant 40 anys de dictadura, la tàctica ha canviat amb invents de noves llengües per afeblir la unitat de la mateixa, nul reconeixement a l’exterior i a l’interior i ara atacant el moll de l’os de la seva supervivència, com es el sistema educatiu.

Per altra banda, una democràcia tant curiosa, on uns tenen més drets que els altres, cosa que ja contradiu la mateixa Constitució. Encara reblant el clau la minoria, en aquest cas un, pot fer canviar a posem el cas un aula de 30 alumnes. Un vertader atemptat que cal dir prou, i fins aquí dura la broma, si no volem perdre la nostra llengua i acatar una democràcia de tant baixa qualitat.

Hi ha un respecte per totes les llengües, amb un sistema votat per majoria en el Parlament i que ara no pot claudicar per aquest genocidi lingüístic practicat pels Ayatolahs del ranci nacionalisme espanyol.