ALBERT CORTES MONSERRAT

Sabíem el final de l’important acte d’ahir. Cap gest, cap oferta de diàleg. Ni hem estat, ni som, ni serem res com a poble, aquest es el missatge que ens van donar PP, PSOE i UPyD, que amb tots els matisos que valgueu, quan es tracta de Catalunya i del nacionalisme espanyol més ranci i el poc respecte a la democràcia, son la mateixa cosa. La sobirania indivisible, la sagrada Constitució i les mentides del cataclisme que ens espera van ser arguments ja molt vistos. Fins hi tot alguns encara no entenen que no es cap dèria del President Mas, es la majoria d’un poble que simplement vol votar el seu futur. El cinisme final amb proclames d’estimació a Catalunya ja van ser el final d’una relació que ja no dona més de si. Ara total legitimitat per seguir el nostre camí sense més embuts, i el millor es que nomes depén de nosaltres.

Ara ens en sortirem

Carme Forcadell

Durant els propers mesos, especialment d’aquí a la consulta del 9 de novembre, haurem de vèncer molts obstacles, ens trobarem molts esculls que haurem de prevenir. Molts ens vindran de fora, però n’hi haurà que vindran de les nostres files. La falta d’autoestima, la desconfiança en la nostra pròpia força i en la nostra capacitat de mobilització i organització poden ser un escull en el nostre camí. I com que això ho saben els nostres adversaris s’estan multiplicant, i cada vegada seran més, les veus que diran que, malgrat que tenim raó i que cal fer canvis en les relacions entre Catalunya i Espanya, la independència és tan difícil i complicada que és preferible buscar altres sortides avantatjoses per a les dues parts.

No us ho cregueu. El més difícil gairebé ja ho hem fet, hem recuperat i refermat la confiança en nosaltres, en la nostra pròpia força. L’Onze de Setembre de 2012 no només vam demostrar que érem molts els que volíem un estat lliure i sobirà, sinó que vam canviar un govern, ajudats per l’Estat espanyol, és cert, en negar-se a dialogar sobre el pacte fiscal, però sense la nostra manifestació històrica no hauria estat possible. I ara hi tornarem, tornarem a provocar canvis qualitatius i transcendents i serà més fàcil, perquè tenim la majoria dels nostres parlamentaris compromesos en el procés. En aquell moment no disposàvem ni de la complicitat del govern, ni d’una majoria parlamentària tan compromesa en la consulta i en la construcció d’un nou estat com ho està ara.

Tenim més força que mai i més capacitat de mobilització que mai, perquè ara ja sabem que ho podem fer, que som capaços d’organitzar actes tan simbòlics, grandiosos i espectaculars com la Via Catalana, que passarà a la història com un dels actes més emblemàtics del procés d’independència. Aquests dies hem tingut l’oportunitat de reviure-la amb la publicació de la gigafoto, que ens ha permès retrobar-nos i recordar els moments més emotius d’aquella històrica jornada. L’Onze de Setembre del 2012 vam demostrar que som molts, l’Onze de Setembre del 2013 vam demostrar que som capaços d’organitzar-nos, que som capaços d’assolir qualsevol repte que ens proposem i enguany, el 2014, ha arribat l’hora de decidir, de demostrar que som capaços d’exercir la nostra sobirania, la sobirania que va aprovar el nostre Parlament el passat 23 de gener, i que estem preparats per exercir-la.

Un altre escull que haurem de vèncer seran les contínues provocacions, cada vegada més exagerades. No hi hem de caure, nosaltres som la imatge de la Catalunya pacífica, alegre i democràtica de la manifestació del 2012 i de la Via Catalana del 2013, i ho hem de continuar sent. És cabdal que mantinguem davant del món la nostra manera de fer, hem de continuar fent les coses amb il·lusió i esperança perquè ja ens hem guanyat el dret a vot, és molt difícil que el món ens negui el dret a vot. Hem de continuar mostrant una Catalunya pacífica, democràtica, alegre i disposada a mobilitzar-se per un país millor per a tots els que hi vivim, vinguem d’on vinguem, parlem com parlem i ens sentim com ens sentim.

I, per acabar, un altre dels esculls que haurem de vèncer és la nostra tendència a la individualitat, creure que uns tenim més raó que uns altres o que la nostra raó és més important que la dels altres, pensar que les nostres propostes o conviccions són millors. En aquest procés és vital mantenir la unitat, la unitat entre tots els que volem la independència, amb tots els matisos que vulgueu, però hem de saber acceptar l’opinió de la majoria perquè ens hi juguem molt. El més important és que arribem al final del camí i no ho és tant si hi arribem d’una manera o d’una altra, qualsevol manera, si és absolutament democràtica i pacífica, és bona. Aquest ha de ser l’esperit que ens mogui. I mantenir la unitat no vol dir que no puguem discrepar de les actuacions del govern o dels partits polítics integrants del pacte per la consulta en molts altres temes, en moltes altres qüestions. Hem d’exposar i manifestar les nostres divergències com a ciutadans, perquè cada dia tenim l’oportunitat de construir aquest país, i ho hem de fer, tenim l’obligació de contribuir com a ciutadans a aquesta construcció. Però cal mantenir la unitat entre govern, Parlament, institucions i societat civil en tot allò que fa referència al procés sobiranista i la consulta perquè en aquesta unitat rau la nostra força. No podem obrir cap escletxa per on puguin penetrar els partidaris de la continuïtat, no hem d’oferir-los cap oportunitat que ens debiliti davant d’Europa i del món, perquè ens debilitaria com a poble i trencaria la nostra força davant del món.

D’aquí al 9 de novembre hem de treballar amb convicció, fermesa i unitat d’acció si volem aprofitar aquesta oportunitat que difícilment se’ns tornarà a presentar. Hem esperat durant 300 anys i, ara, si ho fem bé ens en sortirem.

Avui és tancarà definitivament la porta de l’Estat espanyol a la democràcia, es tancarà també per aquells que encara defensaven terceres vies, i es tancarà un cercle viciós on Catalunya sempre ha estat l’ase dels cops. Joan Herrera, Jordi Turull i Marta Rovira tindran l’honor de representar un poble que vol decidir en llibertat el seu futur, i fer-ho dins la legalitat vigent espanyola. Davant d’això es trobaran un no que es pensen aturarà el procés, i no saben que serà un nou aval internacional, i un nou impuls per arribar fins al final amb la feina ben feta. Tots els ànims pels tres demòcrates a Madrid.

Efectivament, fa basarda sentir Sanchez Camacho insinuant que es planteja marxar de Catalunya, ja que no vol que el seu fill visqui en una societat sense llibertat ni pluralitat, o sentir el portaveu de Ciudadanos dir que votar no es sinònim de democràcia referint-se al procés que vivim a Catalunya. Al president espanyol dir que vol diàleg, però no amb decisions unilaterals per davant referint-se a la consulta, o partits com el PSC que en el seu programa electoral diuen ben clar que estan a favor d’una consulta legal i acordada, i avui precisament votaran en contra del mecanisme per complir-ho.

Els exemples son molts, però el cert es que avui es tancarà una porta amb l’orgull patri espanyol proclamant la sobirania espanyola per damunt de tot, i  posant la Constitució com impediment fals d’una situació que tant sols requereix voluntat política, però s’obrira un altra porta, la de la legalitat catalana i la seva llei de consultes, fent el nostre camí ja sense mirar enrere i amb el món prenen nota dels nostres impecables moviments i la negació dels drets elementals en qualsevol democràcia per part espanyola.

Es un pas que s’ha de fer, sempre amb la mà estesa i sense dramatisme. Cal deixar ben clar que la llei espanyola no impedeix la transferència de la capacitat de fer referèndum, tal com en el seu dia es va traspassar la polícia o l’educació per exemple, es una simple qüestió de voluntat i de ceguesa política i democràtica, tant PP com PSOE avui diran adéu a Catalunya, per la porta del darrere i deixant una nova taca a la historia de l’Estat espanyol. Un cop més la testosterona que els caracteritza haurà xocat amb la realitat i la democràcia més simple.

Camacho ens parla de pluralitat i llibertat, suposo que el seu significat deu ser molt diferent de com jo l’entenc i crec que la majoria, parlen de votar com una malaltia, quan obliden que son representants d’un poble que els ha votat i al qual deuen obediència i sobretot respecte, parlen de decisions unilaterals, quan molt de temps abans de l’acord de data i pregunta la posició era exactament la mateixa i alguns fins hi tot segueixen amb el seu frau electoral que els portarà a la seva posició residual a Catalunya amb en Pere Navarro al capdavant.

En definitiva els 3 democràtes a Madrid ens han de fer sentir orgullosos de ser els nostres representants, tant els que votarem si si, com els que votaran que no, simplement els que creiem amb la democràcia. 

En Javier Nart, es el candidat de Ciudadanos a les Eleccions Europees, i ens diu que els possibles diputats independentistes a Brussel·les seran com una gota d’aigua en el Pacific sense cap rellevancia. Alhora el tema independència li crea avorriment i fàstic, dient aquella vella cantarella que el debat nacional no es el centre del debat polític. Com es pot comprovar ni l’educació més elemental, ni sobretot el respecte per totes les opcions i sobretot per bona part d’una societat no son els seus punts forts, cosa que evidentment son motius suficients per rebutjar la seva candidatura.

Es presenta com un cap de llista diferent perquè no es un polític, i mai ha viscut de la mateixa, estan fart de la casta política. Diu que les eleccions a Catalunya s’estan convertint en un altra cosa i ho troba lamentable. acusant de mobilitzar els separatistes per la víscera, i es burla de la representativa que aconseguiran els partits amb opció independentista. Es queixa de que el Govern utilitzi el tema de l’Estat propi per resoldre un problema financer i que ho diguin els que han malbarat els diners en pràctiques corruptes. Alhora titlla de zero la repercussió del procés internacionalment amb el fracàs del President Mas.

Es posa la corona de sant per no definir-se com a polític, i presentar-ho com un mèrit. Es demagògia absoluta, en el sentit que hi ha polítics bons i dolents, no es pot generalitzar a la lleugera, i en tot cas els prejudicis contra el que anomena casta política queden desvirtuats per la seva exposició, mala educació i odi contra el procés català, fruit del seu nacionalisme espanyol cec i sense atendre a raons. Si no viu en un altre planeta, hauria de saber que per molt que li dolgui a Catalunya, el tema central es nacional en els últims anys, i no fruit de cap bogeria de tal o qual polític, sinò per la pressió d’un poble que ja s’ha visualitzat clarament en la gran manifestació de Barcelona i en la Via Catalana, una part molt important de la societat catalana que ha reclamat la independència i votar democràticament com no pot ser d’altra manera.

Per altra banda, la seva soberbia també l’impedeix veure que els partits catalans nomes seran votats a Catalunya i per tant la circumscripció espanyola els fa difícil treure molts eurodiputats, i en cap cas es motiu de burla, ja que la representativitat del seu partit, si la treu, també serà mínima i ningú amb dos dits de seny i salut democràtica ho utilitzarà com argument electoral.

Tampoc sap veure, se’ns dubte cec pel seu nacionalisme espanyol, que no es tracta d’un problema financer, que també, ara ja es tracta de la dignitat i del futur d’aquest poble. Les altres qüestions ja han caducat fa temps per la manera d’actuar del govern espanyol de torn on cap color canvia el tracte a Catalunya. Per cert si vol veure molts corruptes, primer que miri les principals institucions de l’Estat i segur que en trobarà amb grans quantitats.

Pel que fa al procés internacional, de moment hauria de dir que l’Estat espanyol tot i el seu poder no ha aconseguit cap posicionament  contrari de cap estat al nostre procés democràtic i pacífic.

En definitiva, un gran exemple de tot el que un candidat no pot fer, i on no enganyarà a ningú. 

Avui Sanchez Camacho ens deia que hi hauria proposta d’una millora de finançament i Margallo que cap polític podria privar un català del seu dret de ser espanyol. Encara més enllà en Girauta per Ciudadanos utilitzava el menyspreu i insult per qualificar les persones que defensen la independència i així podríem fer una llarga llista que quedaran molt resumits el proper 8 d’abril i el galdós paper que l’Estat espanyol farà davant el món amb el seu no a tot, i sobretot el seu no a la democràcia, per això crec que aquest vídeo els aniria d’alló més be, i sobretot recordar que la nostra validació com Estat amb V de votar i de victòria correspondrà en gran part a la comunitat internacional i no a Espanya.

Aquest es el missatge que el president de la farmacèutica catalana Grifols, Víctor Grifols, que ha fet de la seva internacionalització la bandera de la seva gran empresa va adreçar al President català Artur Mas. Crec que es un suport important, i una opinió que ha de contribuir a treure pors i desconfiança. El projecte es clar, i si la majoria ho vol no pot quedar en un no res per amenaces i actituds antidemocràtiques de l’Estat espanyol o certs sectors que fan de la mentida la principal font dels seus interessos particulars.

Durant la inauguració d’una nova planta, en Grifols ha dit que amb fermesa i determinació es pot arribar molt lluny. Quan una organització te un objectiu clar,no s’ha d’espantar per les critiques, fent un paralelisme amb l’expansió iniciada fa un temps per l’empresa i criticada en el seu moment, i l’ha portat a ser un vertader gegant amb seus a USA, Suïssa o Espanya entre altres llocs que ha portat a la creació de llocs de treball i cap mesura de regulació pels treballadors, que han convertit les critiques inicials per les fortes inversions amb decisions encertades.

Realment, el sector empresarial català te molt a dir en aquest procés, i ha de veure que es beneficiós tant a nivell global com particular. Alhora ajuda com en el cas que he comentat a desmentir aquest cataclisme econòmic que vaticinen des de certes veus i demostrar que l’econòmia es global i no depén d’un sol mercat, que cal dir ja nomes es un terç del nostre negoci.

Les empreses necessiten bones infraestructures i ajudes en la seva activitat perquè alhora generin ocupació i riquesa amb un mercat tant ampli com tot el planeta, un canvi mental que molts ja han fet, i que d’altres poc a poc han vist com la sortida més natural a la seva activitat.

Les paraules de Grifols son tota una declaració d’intencions, un projecte clar, que no pot trontollar per moltes dificultats que ens trobem en el camí. En el fons tothom sap, i així han demostrat molts professionals que la viabilitat econòmica catalana es envejable i les nostres possibilitats com Estat provocarien un augment de l’Estat del Benestar actual i un molt millor futur per les noves generacions, cosa que no vol dir que tot sigui meravellós, però ni més ni menys que la resta d’Estats del món.

Ningú ens pot vendre visions apocalíptiques de la nostra emancipació, quan altres ja ho han fet abans i els resultats son comprovables. Per tant com diu en Grifols tiri endavant i no s’arronsi. 

La cançó de Sau i versi onada per la Shakira “Boig per tu”, en català, un fet normal i que en altres llengües es podríen trobar mil exemples pel món, ja veiem que ha suposat una campanya de menyspreu i insults a la cantant internacional des de l’Estat espanyol, pel simple fet de ser la llengua catalana la protagonista i que se’ns dubte serà un punt més per la seva visualització internacional. Aquesta es l’estimació i consideració que ens tenen. Fets com aquests son impensables en altres estats per diferents que siguin els seus ciutadans, i nomes s’entenen des de l’odi irracional i la xenofòbia absoluta. De fet el discurs del Bisbe de Santander, defensant la indissolubilitat de l’Estat, es veu que la seva religió ho diu, ja marca tota una declaració d’intencions, junts però no iguals, seria la definició correcta per definir la relació que volen amb Catalunya.

Aquests dies amb la sentencia del TC sobre la Declaració de Sobirania, molts opinen que s’ha obert una escletxa jurídica per poder portar el procés endavant segons la Constitució. Des de l’Estat espanyol ho neguen i el no a tot es la recepta, però des de Catalunya alguns es volen aferrar a aquesta idea idil·lica per trobar un camí legal per continuar civilitzadament. La realitat si algú encara no la veu clara, el dia 8 d’abril la tindrà amb tota la seva cruesa, un cop de porta al nas no als catalans, que també, sinó a la democràcia. La partida entra a la seva segona fase on les legalitats passaran a ser plurals, ja que la porta principal estarà tancada amb pany i forrellat.

Potser pensen

Jofre Llombart

Potser pensen que amb una millora de finançament n’hi haurà prou.

Potser pensen que la millora de finançament és el mateix que el concert econòmic basc.

Potser pensen que amb el concert econòmic n’hi haurà prou.

Potser pensen que a canvi de quatre duros s’anul·larà la consulta.

Potser pensen que qualsevol cosa que arribi de Madrid serà despatxat als despatxos.

Potser pensen que això es pot pactar als passadissos del Congrés.

Potser pensen que això es pot resoldre dinant a la Moncloa.

Potser pensen que tot és perquè Artur Mas s’ha tornat boig.

Potser pensen que només és cosa de CDC, que s’ha radicalitzat.

Potser pensen que si acaben amb Mas acabaran amb el procés.

Potser pensen que Junqueras trairà Mas.

Potser pensen que a Iniciativa li han escalfat el cap i ja no pensen per si sols.

Potser pensen que la CUP són quatre eixelebrats.

Potser pensen que allò de la Via Catalana va ser una costellada.

Potser pensen que amb el discurs de la por li trauran les ganes als ciutadans de votar.

Potser pensen que les dues terceres parts de la població que vol el referèndum oblidarà aquest desig.

Potser pensen que això és una broma que ha anat a més.

Potser pensen que ni que aconseguissin il·legalitzar l’ANC això s’acabaria.

Potser pensen que portada rere portada començaran a tremolar cames.

Potser pensen que cosint els empresaris sobiranistes a inspeccions fiscals es faran enrera.

Potser pensen que els diputats partidaris de la consulta i els contraris són meitat i meitat.

Potser pensen que tot és un ‘farol’.

Potser pensen que tot quedarà en no res.

Potser pensen que mai es votarà res.

Potser pensen que això no va de debò.

Potser pensen, o pitjor: potser no pensen.

El dia 1 d’abril de 1939, l’exèrcit feixista del General Franco feia l’últim comunicat de guerra anunciant la seva fi. Llavors començaria un altre guerra, la de la repressió, i imposició del terror que duraria 40 anys. Si mirem el 2014 hi ha coses que sembla no han canviat. Concretament Jose Bono afirmant que hi ha gent que vol la secessió per viure millor que el veí, i això és insolidari. Podem comprovar que les distàncies i la història no han  aconseguit fer evolucionar el pensament i la democràcia més elemental.

Efectivament, la repressió franquista començava el dia 1 d’abril de fa 75 anys, una persecució sense misericòrdia, prohibició del català, negació de pagament de deutes a Catalunya, i ensorrar qualsevol tipus de fet diferencial que no fos l’assimilació total. Es a dir una dictadura dirigida amb uns objectius ben clars que no deixaven cap dubte de les seves intencions. Ara Jose Bono demana a Mas complir el seu jurament de complir i fer complir la llei. i ha llençat la seva frase sobre la solidaritat. Alhora adverteix a Navarro que l’esquerra no es nacionalista, i proclamant que els que estan en contra de la igualtat, estan en contra de l’Espanya constitucional.

Com podem veure, hi ha ments que no evolucionen. Franco sabia i tenia molt clar que fer amb els catalans i qualsevol diferència que existís amb l’Espanya de pensament únic sense fissures que volia construir a la força de les armes. En Bono demana fer complir la llei al president català, però s’oblida de la societat que representa, que segurament per ell no es important, però es la base  del seu mandat, molt per damunt de qualsevol llei que mai pot silenciar tot un poble com una dictadura qualsevol.

Es molt cínic i mesquí dir que molts volen la secessió per viure millor que el seu veí, i això es insolidari. Segurament no se li ha passat pel cap que simplement volen viure millor ells, independentment de qui sigui el veí. La solidaritat comença per un mateix i es lliure amb qui es vol arribar que ho necessiti, si tornem a la imposició, tornem a mirar el 1939. Els diners que han sortit de Catalunya durant aquests més de 30 anys de democràcia i no han tornat en forma d’inversions i benestar al seu origen, més conegut com espoli fiscal, son l’equivalent a 6 plans Marshall. Volia recordar que amb un sol d’aquests plans Europa es va reconstruir desprès de la Segona Guerra Mundial. Cal preguntar doncs, perquè han servit, i trobarà la resposta de la solidaritat que ens vol vendre.

Per últim, afirmar que l’esquerra no es nacionalista, quan el PSOE, el seu partit ha demostrat ser un partit nacionalista espanyol amb majúscules, es agosarat, esclar que per ell, els nacionalismes nomes ho son la resta del planeta, i posa ser espanyol com a normal i centre gravitatori del món.

En definitiva els anys passen, però hi ha coses que no canvien.