S’ha parlat aquests dies del quarantè aniversari de l’execució, a garrote vil, de Salvador Puig Antich. El nom del conegut activista llibertari i antifranquista grupuscular va sempre unit a la meva memòria. I és que és l’única vegada que em va detenir la policia del tardofranquisme, els temuts grisos. Sense més conseqüències, per sort, que unes poques hores a la sinistra comissaria de la Via Laietana i un bon ensurt…
A Puig Antich, com sabreu, l’oposició -majoritàriament representada a l’Assemblea de Catalunya– l’havia deixat sol. Els seus advocats van intentar, fins al límit, que li commutessin la pena capital, però no ho van aconseguir: el pelarien junt amb la torna del polonès Heinz Chez. Tot seguit, l’oposició majoritària va convocar mobilitzacions per la seva mort: en part, per mala consciència; en part, per oportunisme.
Els dies següents a l’execució, el 2 de març del 1974, vaig participar a Barcelona en una d’aquestes mobilitzacions. Tenia 19 anys i era aleshores un antifranquista -no enquadrat a cap partit- i estudiant de 2n. curs a la UB d’una carrera, la de Filosofia i Lletres, que deixaria l’any següent, al primer curs d’especialitat. Tocava mobilitzar-se per l’execució de Puig Antich i tot un grup vam prendre part en una assemblea a no sé ben bé quina de les facultats de l’entorn universitari de la Diagonal.
Poc després d’haver començat l’acte, els grisos irrompen al recinte i ens exigeixen d’identificar-nos mitjançant el carnet de Facultat. Jo no el portava, si és que me n’havien donat cap…
Als que no teníem el carnet, ens van fer formar a part -als altres, crec que els van deixar anar aviat… El que sí que duia era una característica trenka de l’època, d’aquelles que anaven amb caputxa. Un policia, suposo que per protocol, va sacsejar-la, i de la caputxa en va caure… una octaveta que jo no havia vist mai! Algú, sentint-se perdut, l’hi devia haver col·locat. O un policia secreta, amb tota la mala llet…
De manera que doble falta: no dur carnet, i portar un full il·legal que havia caigut clarament de la meva caputxa. Impossible de no admetre’l, doncs.
Als detinguts, que només érem unes quantes i uns quants, se’ns va convidar a pujar a un autobús policial. Un cop a dins, ens van emmanillar, i recordo que un gris tenia la temptació de tibar de la barba que jo duia aleshores. Per fortuna, no ho va arribar a fer, només l’acaricià lleument…
Ens duien a Via Laietana. Pel camí, em vaig fer aquesta reflexió:
“Joan, si tanta i tanta gent ha estat represaliada per la Dictadura, a tu, ara, t’ha tocat el rebre. Has de mantenir la calma i la dignitat, no pots enfonsar-te…”
En arribar a la comissaria, em fan passar a un despatx. Damunt la taula hi ha, en dues grosses piles, un munt d’octavetes. Un policia diu:
“¡Deben ser de éste, también!”
“No, que yo sólo llevaba una” -intento aclarir. Admeto que no sóc, ni de llarg, tan
valent com el meu admirat
Jordi Carbonell, que es negava a declarar a la policia franquista si no era en català
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/245134.
Tot seguit, demano si puc anar a orinar. Per sort, no hi posen pegues. Això sí: un guripa vigilarà atentament que jo no em tregui alguna octaveta més de la butxaca, l’esmicoli i la tiri a la tassa del vàter. No hagués pogut fer-ho, perquè no en tenia cap…
Tot seguit, comença l’interrogatori: que si “qué hacías tú por allí”, que si “cuál es tu opinión sobre Puig Antich, el terrorista ése”, que si “los estudiantes os equivocáis un montón; lo lleváis, en general, bastante mal”…
I ara el policia bo -que vol fer-te de pare-, ara el policia dolent -que vol vèncer la teva resistència psicològica. Entremig, temps morts… fins que arriba el policia dolent i diu:
“¡Desde luego, los que habéis participado estos días en lo de Puig Antich… OS LO VAIS A PASAR MUY MAL!”.
Aleshores sí que em torno gairebé blanc. Però goso dir:
“Y conmigo, ¿qué van hacer?”.
La fama de Via Laietana, com sabreu, era guanyada a pols. Podia passarme qualsevol cosa, i tot plegat, pel sol fet d’haver participat en una assemblea universitària i no dur carnet…
“Contigo, por esta vez, nada. Pero si te volvemos a ver por aquí… ¡ES QUE NI LO CUENTAS! ¿Entendido?”.
Entesos, sí… L’alleujament, com podeu suposar, és immens.
Al cap d’una estona em diuen que ja me’n puc anar. Són tan llargs i sinuosos, aquells passadissos, que no trobo la porta de sortida. Un policia me l’indica, i finalment puc veure la llum de primera hora de la tarda -m’havien detingut al migdia- d’un març, per a mi, ja inoblidable…
Més tard sabria per què la detenció no ha tingut més conseqüències. La Montse, una companya de curs i amiga de Terrassa, havia trucat a casa meva per assabentar-los de la detenció. El meu pare era, aleshores, directiu d’una coneguda firma tèxtil de Barcelona, i el seu empresari -sempre li estaré agraït- va trucar a la Policia. Sense aquest bon contacte, potser sí que ho hagués passat malament. I sense haver fet gairebé res…
El cas és que, durant un temps, evitaria de ficar-me en massa merders. M’havia entrat una certa por al cos… Insisteixo: jo, de valent, no en sóc tant.
Han passat quatre dècades, i el
cas Puig Antich no s’ha acabat d’aclarir del tot. Sí que es torna a parlar de la possibilitat de revisió d’un judici
fet a mida en el seu moment; es publiquen nous llibres sobre el tema com
Salvador Antich. Cas obert, de
Jordi Panyella; es pot consultar àmpliament aquest
cas a
http://puigantich.angleeditorial.com; les germanes del
Salvador tenen més protagonisme… Veurem com acaba tot plegat.
Mentrestant, jo -que no he estat mai anarquista, ni partidari de la lluita armada, ni tan
anticapitalista– duc el nom i la circumstància de
Salvador Puig Antich arrapats a la memòria. Per això em ve de gust que escolteu, un cop més, l’emblemàtic
A Margalida http://youtu.be/aT7HMMVhWe4, tema que el meu admirat
Joan Isaac dedicà a qui era nòvia de SPA.
Una gran cançó no inclosa, insòlitament, al film Salvador, de Manuel Huerga (2006). El responsable de la banda sonora era Lluís Llach…