EL RACO DEL MENUT

per compartir recursos, debats i experiències

Una escola per a tots

6
Un dels reptes que es troben els educadors avui dia és atendre a la diversitat de característiques, capacitats, interessos, necessitats que presenten els infants que acullim a l’aula.

Però que entenem per “Atenció a la diversitat”? Antigament es coneixia com “Educació especial” però al llarg dels anys ha anat evolucionant i inclou moltes més diferencies. Podem trobar característiques socials (la seva procedència geogràfica, socioeconòmic) diferències físiques, psicològiques, necessitats educatives especials que són els nens i nenes que per diferents motius els costa més aprendre.

Avui dia, podem trobar una inclusió dins de les escoles ordinàries, però no sempre ha estat així.

Antigament, cap a finals del segle XVIII molts nens NEE (necessitats educatives especials) no es consideraven com a educables i per tant pensaven que no feia falta que rebessin cap tipus d’educació.

A principis del segle XIX es va començar a considerar que els infants amb deficiències auditives i visuals poden ser educables i comencen a aparàixer institucions que intenen donar-los algun tipus de resposta educativa, però sempre al marge dels altres nens sense discapacitat. L’educació especial era considerada com un sistema educatiu paral·lel al sistema educatiu ordinari i sense cap punt de contacte entre ells.

Al final de la dècada dels cinquanta del segle XX té lloc un canvi de concepte en relació amb les atencions que requereixen les persones amb discapacitats, al costat dels centres especials comencen a aparèixer institucions que es resisteixen a seguir en aquesta línia. Durant la dècada dels seixanta i setanta l’educació especial també inclou alumnes amb problemes d’aprenentatge i de conducta.

Al 1978 es va crear a Espanya l’Institut Nacional d’Educació Especial. Es pretenia aconseguir que l’educació especial desaparegués com a tal i es pogués incloure dins del sistema general. Es va començar a parlar de normalització a partir d’aquí es va derivar tres principis més, integració escolar, sectorització de l’atenció educativa i individualització de l’ensenyament. Actualment encara podem trobar aquests principis.

A la dècada dels vuitanta, va sortir el concepte d‘escola comprensiva, volia oferir a tots els alumnes una educació comuna i individualitzada dins del mateix marc escolar per evitar la separació i segregació d’aquests alumnes. A partir d’aquí va sorgir una sèrie de normatives que van regular i donar suport a aquest procés.

Dins de les necessitats educatives especials podem trobar diverses característiques. Permanents, que vol dir que es mantindran al llarg del temps (per exemple infants amb síndrome de Down) o temporals, que vol dir que només estaran presents durant un determinat període de temps com per exemple, nens procedents d’altres països que tindrà NEE mentre no coneguin la llengua de l’escola. 

També hi haura altres nens (permanents o temporals) que estaran limitats a una o poques àrees del currículum com per exemple, un nen amb una malformació a la mà tindrà dificultats per realitzar activitats de caire manual però no té per què tenir per activitats de llengua oral.

Fins a la data, la Llei orgànica d’educació LOE ens parla d’alumnes amb necessitats específiques de la manera següent:

-Alumnes que presenten necessitats educatives especials derivades de discapacitat o trastorns greus de conducta

-Alumnes amb altes capacitats intel·lectuals (més coneguts com a superdotats)

-Alumnes per que diferents motius s’han incorporat tard al sistema educatiu espanyol, com per exemple alumnes que son d’altres països.

La LOE dedica l’equitat en l’educació, garantir la igualtat d’oportunitats per a tots els alumnes a través dels suports necessaris. Dins l’àmbit de Catalunya, hem de fer menció a l’estatut d’autonomia del 2006 dins del article 21:

“Les persones amb necessitats educatives especials tenen dret a rebre el suport necessari que els permeti accedir al sistema educatiu, d’acord amb el que estableixen les lleis”

La LEC (Llei d’educació de Catalunya del 2009) també tracta en diversos articles l’atenció als alumnes amb necessitats educatives específiques i que aquesta atenció s’ha de regir pel principi d’inclusivitat escolar.

A l’hora de fer una programació d’aula hem de tenir molt en compte els altres nivells de concreció (projecte educatiu del centre i la proposta pedagògica del centre) però la cosa varia quan ens trobem a l’aula amb alumnes amb necessitats especials que poden quedar exentes d’algunes activitats.

Els educadors i mestres disposem d’un model curricular obert i flexible que permet fer adaptacions a les necessitats educatives dels seus alumnes a través del PI (Pla individualitzat).

Un Pla individualitzat és la planificació educativa personalitzada respecte a les capacitats o competències bàsiques del cicle.

Es pot elaborar en qualsevol moment de l’escolaritat d’un alumne i en qualsevol etapa, a demanda del tutor o qualsevol altre educador/a o mestre/a si identifica que per al progrés d’un alumne no són suficients les mesures d’atenció a la diversitat planificades per la llar o l’escola. 

L’elabora l’equip docent del centre escolar coordinat pel turor/a més els professionals que participen en l’atenció educativa de l’alumne. També es demana col·laboració amb el pare i la mare. Aquest pla l’aprova el director/a del centre. Dins aquest pla ha d’incloure:

-Les dades personals del nen/a
-Els motius del PI
-La planificació dels objectius i les actuacions
-Els criteris d’avaluació
-L’horari del alumne

La durada del PI el determina l’equip docent que ha elaborat el pla, en funció dels objectius a assolir pel nen/a. Es pot finalitzar en qualsevol moment i abans del previst.

S’ha de fer constar en els documents d’avaluació, en el registre de l’Informe global individualitzat anual i en el Resum d’escolarització individual, a l’apartat d’observacions.

En altres articles concretaré més els tipus de necessitats educatives especials (visuals, auditives, motrius, de conducta…) i com fer el protocol d’actuació.

ML.