ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

PSC: CONTRADICCIÓ I DESAPARICIÓ

Sense categoria
Aquesta setmana, tenim en el dia 16 un altre dia clau pel procès democràtic del poble de Catalunya pel dret a decidir el seu futur. Es votarà la via escollida per fer possible la consulta per l’Article 150.2 de la Constitució i el traspàs d’aquesta competència per fer-la viable. Els 4 partits favorables i amb l’acord per la data i la pregunta sota el braç busquen també el suport socialista que sorprenentment defensa una legalitat i acords que el seu mateix partit nega constantment, i ara tampoc donarà suport a la legalitat vigent. Tot un embolic que Pere Navarro ha enrocat amb la tria per la foto al costat de Populars i Ciudadanos, i el que es més greu contra la possibilitat de que la societat catalana exerceixi el seu dret a decidir.

Aquest grup parlamentari es trenca sense remei ja que tot hi sabent que ni el seu partit a Madrid ni els Populars donaran el braç a tòrcer per fer possible exercir la democràcia, segueixen defensant un acord impossible, i ara ni tant sols accepten demanar dins la legalitat espanyola una via per fer possible el referèndum. Saben que Espanya mai vol negociar res i sap molt d’imposició, de fet les paraules del Ministre de l’Interior desprès de la gran manifestació a Bilbao, dient que ni una ni moltes mobilitzacions per massives que siguin faran variar la seva postura dona idea del que parlem.

De fet i segons la premsa, sembla que es parla d’expulsions als diputats que no segueixin la consigna de la direcció del partit, totalment supeditada a Madrid i havent renunciat al dret a decidir. Es la fi d’un partit superat per la democràcia i posats als nivells que sempre han exhibit altres partits en aquest aspecte. Es el moment que es visualitzi la disconformitat dels membres que no vulguin validar  aquesta deriva cap a la renuncia com a formació en benefici de la sucursalitat absoluta a Madrid, i el que es més greu caure en constants contradiccions per defensar el que no es defensable com es per vies estrictament legals demanar simplement votar en una democràcia, independentment de l’opció escollida, totes legitimes, això no es de rebut.

En Pere Navarro passarà a la historia per aquesta desfeta i aquest posicionament contra la mateixa voluntat de decidir de la mateixa societat que representa. Ningú els ha impedit exercir el seu dret a decidir i pel que es veu ja ho han fet, traint la mateixa democràcia sense vergonya. 

DESITJOS I REALITATS

Sense categoria
Fa molts mesos que sentim arguments o fets que es donen absolutament per tancats des de l’Estat espanyol, com la nostra sortida d’Europa i la condemna del nostre procès per les autoritats europees, però la realitat es tossuda, i la història també, casos com el d’Eslovenia que ens relata en Pere Aragonès demostren que les coses no son blanc i negre i que els actors es van adaptant a les noves situacions sense problemes. El que avui pot ser un afer intern espanyol, el dia 10 de novembre pot ser una defensa d’un nou Estat d’Europa que veu la llum amb un full de ruta impecable des del punt de vista democràtic, un fet que per cert deixaria en evidència amb molts personatges de la nostra política actual que es permeten el luxe per exemple de dir-nos sense rubor que ells no cediran el cens per la futura consulta com recentment l’alcalde tarragoní en un nou cas de que el desig de que la democràcia no es desenvolupi xocarà definitivament amb la realitat.

Un procés com el que s’està vivint a Catalunya, que persegueix la constitució d’un nou estat independent en el si de la comunitat internacional, pel seu caràcter extraordinari i la seva dimensió històrica, va acompanyat d’una forta càrrega d’incertesa. Darrerament, hem vist com diverses veus han situat aquesta incertesa com un fre que ha d’aturar qualsevol avanç en el procés, i fins i tot alguns han dit que Catalunya esdevindria un membre més de la llista d’estats no reconeguts, els pàries de la comunitat internacional (en aquest sentit recomano la lectura del llibre Unrecognized states de Nina Caspersen, que tracta aquests casos molt diferents entre sí, des de Taiwan fins a Nagorno-Karabahk).

La contundència amb la que des de l’estat espanyol se’ns planteja el no-reconeixement de la independència de Catalunya per part de tercers estats i particularment la Unió Europea contrasta amb les experiències més properes que s’han vist els darrers anys. Un cas molt il·lustratiu és el d’Eslovènia, en el qual el procés d’independència es va fer sota una gran incertesa pel que fa no només al reconeixement internacional, sinó a la possible protecció de la comunitat internacional davant un eventual atac militar iugoslau. En els darrers dies, mercès a la recomanació via twitter de l’Iztok Potokar, he pogut copsar tot el que envoltava el procés eslovè gràcies a la lectura del llibre Europe and the Recognition of New States in Yugoslavia, de Richard Caplan, completant les converses que havia tingut abans amb l’Ana Stanic, una advocada eslovena especialitzada en relacions internacionals.

En un dels capítols del llibre s’explica com la Comunitat Europea (precedent de la Unió Europea) va canviar de posició al llarg de les setmanes i mesos que va durar el procés d’independència. Eslovènia va declarar la independència el 25 de juny de 1991, i ens trobem que uns dies abans, la CE va prendre diferents acords que situaven el no-reconeixement com l’horitzó amb el que es trobarien els mandataris eslovens. El 19 de juny, els estats de la CE van pactar una declaració de suport al “desenvolupament democràtic, la unitat, i la integritat territorial de Iugoslàvia”, i el 23 del mateix mes (dos dies abans de la proclamació de la independència) els ministres d’afers exteriors dels mateixos estats van acordar  “no reconèixer una possible declaració d’independència unilateral de Croàcia i Eslovènia”, comprometent-se a rebutjar qualsevol contacte amb les autoritats d’Eslovènia i Croàcia si optaven per la independència. La realitat és que uns dies després de la proclamació d’independència les autoritats europees iniciaven un diàleg amb el nou estat independent eslovè (i també amb Croàcia), que culminaria amb una declaració unitària el 16 de desembre del 1991 que va comportar el reconeixement d’Eslovènia i Croàcia com a estats independents.

Però no només les autoritats europees van canviar d’opinió. El desembre de 1990, Itàlia (un estat rellevant per Eslovènia, pel veïnatge i els vincles històrics), per boca del seu ministre d’Afers Exteriors, Gianni de Michelis, en la inauguració del consolat italià a Ljubljana, va fer un encès discurs en contra de la dissolució de Iugoslàvia. Fins i tot, el maig de 1991, unes setmanes abans de la declaració d’independència, Itàlia va enviar una comissió parlamentària a Eslovènia per convèncer els eslovens de no reclamar la independència. També Espanya, que per boca de Felipe González defensava la integritat territorial de Iugoslàvia i proposava un aprofundiment de la via federal per aturar els independentistes (us sona, oi?), va canviar d’opinió – i de forma accelerada- a partir de la declaració d’independència unilateral d’Eslovènia del 25 de juny del 1991. Aquests dos estats, Itàlia i Espanya, van reconèixer el nou estat eslovè uns dies després de la declaració de desembre del 1991.

Vol dir aquesta experiència que pel cas català ens trobaríem amb un itinere similar? No podem preveure quin serà el posicionament després d’una eventual declaració d’independència sense acord amb Espanya (esperem que l’acord sigui abans, per això treballem), però aquesta història ens ensenya que les posicions en matèria de relacions internacionals i comunitàries s’adapten a les noves circumstàncies, i que els estats i les autoritats europees opten per una via pragmàtica, on es posen en una balança els avantatges d’un reconeixement i els inconvenients d’un no-reconeixement que pugui bloquejar la controvèrsia i no solucionar-la. Dependrà de les nostres habilitats i de les pròpies característiques del procés que la comunitat internacional opti per la primera i no per la segona. El futur no ens l’han escrit, l’escriurem nosaltres amb els fets i les actituds.

Pere Aragonès

VOTAR ES PERILLÓS

Sense categoria

El ministre d’afers exteriors espanyol Jose Manuel García Margallo, ha respost davant la interpel·lació de la presidenta d’Òmnium Cultural Muriel Casals demanant que la millor sortida per resoldre el problema son les urnes i el respecte al dret a decidir dels catalans, dient que en política demanar el possible es sensat, el probable es temerari i l’impossible es altament perillós. O sigui que per un teòric ministres d’una democràcia votar es perillós. Tot un símptoma del nivell dels personatges que porten les regnes del govern espanyol.

En el marc de Barcelona Tribuna hem pogut constatar que el 90 % de les preguntes al ministre eren sobre la consulta amb contestacions tant esperpèntiques com les que hem esmentat. Per altra banda en un altra resposta va afirmar “el país està acabat, i ara falta pagar-lo”, una afirmació inquietant ja que tots sabem com acaba això i qui te tots els números per ser la víctima. Per cert un govern espanyol que en els seus deliris de fantasia titlla de ridícul la carta del president Mas per una simple resposta de Durao Barroso dient que era un afer intern i que seguirien amb atenció els esdeveniments, cosa que no crec que sigui perquè tirin coets.

 

Realment es curiós constatar com un assumpte que segons l’Estat espanyol i líders contraris al dret a decidir no interessava a ningú, dona que 29 de les 35 preguntes precisament eren sobre el tema de la consulta catalana, potser el Sr. Margallo hauria de considerar que interessa i molt per variar. Respecte la pregunta dins d’una democràcia es totalment lògica demanar per resoldre un afer o un reclam de la ciutadania votant i poder treure les conclusions amb dades exactes, el que ja fa por es la resposta, on votar es titllat de perill, dos conceptes que sembla mai haurien d’anar junts si realment parléssim d’un estat democràtic.

 

Segurament el Sr. Margallo, hauria de saber que la política es l’art de resoldre els problemes que sorgeixen de la convivència d’una societat. O sigui com a representants electes recollir tots aquests i donar-hi resposta per trobar una sol·lució, per suposat no hi ha impossibles, i menys els que recullen el guant d’una societat, en aquest cas la catalana que ha demostrat repetidament que vol decidir el seu futur, i això en una democràcia vol dir urnes, recompte i acceptació dels resultats, segurament aquesta última part e la perillosa pel ministre.

 

Per altra banda i quan parlem de pagar el país, ja podem tremolar, perquè tenim tots els números per sortir perjudicats, de fet com diu en Sala Martin ja dos coses invariables al llarg dels anys, la velocitat de la llum i l’espoli fiscal a Catalunya al voltant del 8%, i tots sabem que vol dir.

 

Es una posició que no pot durar en el temps, ningú de fora hi dona suport, i voler enganyar a la gent amb les declaracions de Durao Barroso que no ha dit res de nou que no hagi dit altres vegades, però amb una diferència, que estaran i seguiran els esdeveniments, es a dir ja estem a la seva agenda per quan arribi el moment resoldre el problema.

Es un ridícul democràtic rere un altre i despullar el vertader sistema del l’Estat espanyol que no ha resistit la demanda d’un simple procés democràtic i que viu ancorat en el passat. Com diu l’anunci “Impossible is nothing”.

FUM FUM FUM

Sense categoria
La reunió de líders del PSOE i PSC, potser no cal diferenciar, es un sol projecte han fet bullir l’olla sobre un projecte inconcret federal amb una reforma consitucional, però sense cap definició, aprofundint amb un estat plurinacional, i nomes amb una cosa clara la negació del nostre dret a decidir en una democràcia. Francament això es una presa de pel que resulta insuportable i ofensiva per qualsevol societat. De fet en David de Montserrat ho pregunta perfectament en el seu article “Per què em tracten com si fos imbecil?. Hi podem reflexionar.

Per què em tracten com si fos imbècil?
David de Montserrat
 
 
Cadascú deu tenir una vivència molt personal en relació al procés nacional que vivim, però m’hi jugaria un sopar que compartim multitud de percepcions i sensacions. En relació al conflicte fa anys que els insults i les acusacions de terrorisme varen deixar d’alterar-me les constants vitals. Fer pell morta de tota la violència verbal i mediàtica que practica l’enemic – recordem que estem en guerra – no deixa de reflectir els molts passos per endavant que anem en aquest camí que hem decidit emprendre sense retorn. Fins aquí bé.
Però hi ha una actitud de l’enemic que m’indigna, concretament que em tracti com si fos imbècil. La guerra s’està guanyant en molts camps de batalla i en qüestions d’argumentari sembla evident que la victòria és per K.O tècnic. Tot i així, només demanaria a l’enemic que em respongui la següent pregunta: per què la independència és bona per a Espanya i dolenta per a Catalunya? Per què?
Per creure’m això que l’enemic, tant el de dins com el de fora, afirma amb tanta rotunditat, només espero un missatge per Televisió Espanyola del president del Govern espanyol anunciant que ha comunicat a Sa Majestat el Rei que acaba de signar els decrets de dissolució de l’Executiu i que ha passat tota la tutela a la Unió Europea. Aleshores, sí.
Els unionistes i els negacionistes pregunten de manera recurrent, amb un to perdonavides: “la independència de Catalunya per a fer exactament què?” Doncs mirin, com a mínim perquè tenim tant dret a errar el tret com vostès tot i que el llistó és tan arran de peus que, francament, no serà gens complicat millorar la situació ni que sigui un xic. Només els posaré dos exemples comparatius de perquè serveix tenir el poder a casa. Renfe contraposada a Ferrocarrils de la Generalitat o la carretera N-II deixada de la mà de Déu contraposada l’Eix Transversal desdoblat. En el primer el nivell de servei a favor dels nostres trens és incomparable quant a puntualitat, neteja i prestació de serveis en general. En el segon, estem parlant de salvar vides. Un any d’Eix desdoblat, un any sense cap víctima mortal sigui catalana o espanyola, per cert.
Segons el Centre for Economics and Business Research (CEBR) de Londres, en el seu informe sobre la Lliga Econòmica Mundial que preveu l’evolució de les trenta economies més potents del planeta, Espanya passarà de la tretzena posició actual a la divuitena l’any 2028. Com quedem, doncs? Volen dir que ens convé als catalans quedar-nos a Espanya? Digueu-me observador, però jo diria que és un mal negoci? Potser sí que ser independent en aquestes latituds és una mala feina. Però per a tots, suposo, no?
I és que en el fons, la raó per impedir que Catalunya esdevingui un Estat independent entre un unionista negacionista de dreta, dita “moderada”, o un d’esquerres i un d’extrema dreta és el mateix. És a dir que no els surt d’allà on tots sabem que els catalans puguin ser allò que vulguin. El que molesta especialment és com els que volen argumentar contra la llibertat són incapaços de reconèixer que, per sobre del lliure albir d’un poble que vol practicar la màxima expressió de la democràcia, avantposen l’orgull ferit.
Una vegada, l’exdiputat i exconseller Joan Puigcercós em deia que a Madrid el que no suporten són les mitges tintes. Agraeixen que vagis de cara i si ets independentista i la teva ànima no pot amb Espanya ho diguis a la cara. De tornada, doncs, arriba un moment que, posats a fer, hom arribaria a preferir la franquesa d’un fatxa en comptes dels subterfugis de falsos demòcrates quan ja ha quedat clar per activa i per passiva que des de l’òptica del Dret Internacional, per sobre de la legalitat hi ha la legitimitat. (Ex: Sentència de la Cort Internacional de Justícia sobre independència de Kosovo)
El problema de tot plegat és, adequant l’afirmació de la gran Crònica de Ramon Muntaner, que així com els demòcrates anem amb alegria i goig a les urnes (“batalla” a l’original) els negacionistes hi van per força i amb temor. No és l’única diferència, de fet, perquè els sobiranistes hem sabut aplicar-nos també aquella màxima que ve a dir que estàs disposat a deixar-t’hi la pell perquè el teu oponent pugui dir-hi la seva per molt contrària que sigui la seva postura.
Espanya és una ciclogènesi explosiva en si mateixa, una gran borrasca dins de la Unió Europea. També m’hi jugaria un sopar que més d’un funcionari i mandatari europeu deu haver pensat alguna vegada “per què coi vàrem deixar entrar aquesta colla?”. Cada segon que seguim a Espanya és una manca de respecte envers nosaltres mateixos. Formar-ne part ja és indigne. Sortosament ho estem compensant posant fil a l’agulla perquè crec, que com em passa a mi i per sobre de la identitat, ens hem cansat de ser tractats com uns grans imbècils.

TOCA OMPLIR LES URNES

Sense categoria
The Economist ja ens situa en la seva agenda oficial mundial que contempla eleccions i referèndums, i demostra que la part final cap a la decisió del nostre futur segueix ben viva. En canvi Sanchez Camacho que utilitza la llei com li convé, ara diu que els Ajuntaments populars no cediran el cens si els ho demana la Generalitat, incomplint les lleis cosa que sembla que amb la seva absurda campanya contra la democràcia no li fa cap nosa. Aquests rampells sense sentit no poden destorbar els nostres drets i el vídeo que adjunto ens demana fer l’exercici del vot aquest cap de setmana com un complement més per apuntalar el procès i exercir com qualsevol democràcia normal per molt que els dolgui.

LA FRACTURA FAMILIAR: UN ACUDIT DOLENT

Sense categoria
La carta enviada pel Govern Català junt amb el memoràndum amb tota la informació sobre el procès català i la seva cursa per votar el seu futur a tret, i ho vull creure així la part còmica espanyola en boca del ministre Fernandez Diez quan ha assegurat que coneix famílies que no s’han reunit per Nadal separades precisament pel procès. En un altra tema ha qualificat de repugnat la reunió a Euskadi de presos alliberats de la banda terrorista ETA, encara que els ha considerat lliures, però sense demanar perdò, ni mostrar penediment es veu que els drets personals tampoc son els mateixos. Es la trista i còmica realitat espanyola i un procès que no saben com aturar.

 

Realment, el procès segueix el seu curs i la internacionalització es fonamental per arribar a bon port. Dins d’aquest últim recurs podem trobar la carta i memòrandum enviat als 27 estats de la Unió i a 45 Estats de tot el món. Naturalment hi ha, hi haurà moltes més accions privades i secretes que cal activar per crear complicitats i deixar en evidència un Estat que no vol saber res de democràcia.

Curiosament fa pocs dies es va filtrar, aquí si que sense transparència el dossier enviat a les ambaixades contra el procès per part espanyola amb els arguments gastats espanyols i mentides de l’alçada d’un campanar com la negació de l’espoli. Aquests son els que volen donar lliçons. De fet la resposta del ministre on un episodi de pulcritud democràtica es qualificat com de ruptura i fractura d’una societat, arribant a assegurar que algunes famílies no s’havien reunit per Nadal per aquesta causa fa riure per no plorar.  De quines famílies parla, es creu que es dirigeix a una societat estúpida, o es creu que la seva falta de respecte es normal. A Catalunya no hi ha cap fractura que no hi hagués abans de començar el procés, i perquè ho sapiga, que els representants del poble recollin el reclam d’una part molt important de la població i seguint els passos de la democràcia ho vulguin resoldre amb unes urnes i els vots de la gent, es perfectament normal. Cal entendre que per la gent que la democràcia es imposició disfressada i unes eleccions cada 4 anys pot suposar un trauma, però no es el nostre problema.

En Fernandez Diaz dona tota la seva talla democràtica quan parla d’Euskadi i la reunió d’expresos, admetent que havien complert la seva condemna sense penediment. Caldria recordar que l’Estat espanyol, com si va fer per exemple l’Alemany amb el nazisme, mai ha demanat perdó per la dictadura sagnant de 40 anys, ha amagat els culpables encara vius, no ha permés cap judici, ni reparació a les victimes i fins hi tot el partit del ministre va gaudir com a President un ministre de la mateixa dictadura amb les mans tacades de sang com si fos el més normal. O sigui que no te cap valor que parli de demanar perdó. Per altra banda les persones que han complert la condemna judicial establerta amb penediment o sense tenen els mateixos drets que qualsevol, suposo que també ho hauria de saber.

Tanmateix, entenc la frustració de no haver aconseguit encara  que cap Estat es posicioni en contra del procès català, quan ara Catalunya ja ha rebut algunes respostes a la seva carta, i també veure que no podrà mantenir indefinidament aquest bloqueig al procès de pau a Euskadi, on nomes una part ha fet passos positius.

En definitiva, la partida segueix, i les famílies que no s’han reunit pel procès, els recomanaria diàleg, curiosament el mateix que ofereix l’Estat sempre que no es parli del tema  que el provoca, una paranoia que no sembla tenir final. 

2014: ANY DE DECIDIR

Sense categoria
Arran de les critiques de diferents partits al discurs del President centrat bàsicament en la consulta, les puc entendre en el tripartit: PP, Ciudadanos i PSC. Aquests son al·lergics al dret a decidir i per tant no en volen sentir a parlar, apart com que no tenen arguments democràtics per fer-hi front han de mirar tàctiques de distracció i el missatge de la por segons convingui. Difícil més entendre la posició d’ICV demanant més temps del discurs per les retallades  i el tema social. Francament no se a quin món viuen, però amb l’actual estatus de Catalunya, les seves competències, el seu poder i el seu espoli fiscal a tots els nivells, aquest tema en gran part no depèn de nosaltres, i nomes ho farà quan un Estat ens aculli, en aquest cas el nostre propi Estat. La demagògia en aquest sentit crec que ja no te cabuda en el discurs i la societat no el mereix. Cal centrar esforços en poder exercir el nostre dret a decidir que va directament lligat al dret a fer les nostres polítiques socials. Us mostro el vídeo de l’ANC sobre el dret a petició per reforçar el procès.