pedregades
cansada de pedregades que cauen com mots en silenci
sense obrir portes tancades sota clau ferma,
sense poder fugir ni busca refugi més enllà dels somnis
cercant l’aigua que s’evapora del mar i reposa dins dels núvols,
tot és com una teranyina que embolica els sentits
que amarats i xopats per la pluja queden enterbolits
dins els pensaments que guardo, dins el cap que perdo
i deixo anar una lletània de paraules sense sentit
per retrobar-me quan el temps deixa de tenir sentit
i sento l’energia d’un nen valent sense por a caure
perquè no sap que la vida s’acabarà un dia
montse pellicer mateu