A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

L’ESPRIU d’Agustí Pons: exhaustiu, TRANSPARENT, resplendent

Sense categoria

Acabo l’any havent enllestit, per fi!, la completa biografia que el periodista i escriptor Agustí Pons ha dedicat al poeta de Sinera amb el títol -clar, net i concís- d’Espriu, transparentVaig adonar-me ben aviat que la lectura d’aquesta obra era una de les millors maneres d’implicar-me amb l’oficialment ja acabat Any Espriu d’una manera, més que festiva, rigorosa. A les seves pàgines hi he après, i també he gaudit, molt.

I és que ens trobem davant d’una gran biografia, de la mà d’un autor que, amb els anys, ha esdevingut un mestre del gènere. I que ens presenta, amb tot luxe de detalls, la trajectòria vital i intel·lectual d’un dels nostres màxims referents de cultura, i no tan sols del segle XX. D’un homenot -no massa amic de Josep Pla, precisament- que havia dit d’ell mateix que “sóc un home sense biografia”. Doncs, si n’arriba a tenir…

Com es diu als crèdits, “l’elaboració d’aquest llibre ha estat possible gràcies a un conveni de col·laboració signat entre el Grup 62 i “la Caixa” en el marc de la celebració del centenari del naixement de Salvador Espriu”En virtut d’aquest conveni, l’Agustí va poder dedicar-se de ple, crec que durant tres anys, a la recerca sobre Espriu i a la redacció de l’obra. I trobo que s’ha guanyat del tot el sou…

Perquè aquest és un llibre exhaustiu, fins i tot generós a l’hora de contextualitzar la inserció espriuana en la història i la cultura catalanes del segle anterior. És un llibre, ben cert, transparent, en la mesura que ens posa a l’abast, d’una manera alhora rigorosa i amena, una figura que no era, precisament, nítida. Sobretot en la seva obra, deutora, entre altres altes influències, de la càbala jueva. Un llibre, en definitiva, resplendent, perquè quan l’has llegit t’adones que t’ha il·luminat sobre molts aspectes d’interès cultural i més àmpliament col·lectiu.

Singularment, sobre la gran influència que Salvador Espriu -la seva actitud i la seva obra- exercí sobre l’ambient cultural català, en bona part durant el franquisme. Una influència iniciada en el temps d’estudiant a la Universitat de Barcelona del període republicà, on coincidí, entre d’altres, amb el malaguanyat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Una influència que després trobaria grans eines de difusió mitjançant el teatre de Ricard Salvat, el cant de Raimon, els estudis de Josep Maria Castellet o l’amistat i el suport constant de la seva primera biògrafa, Maria Aurèlia Capmany, per dir-ne només quatre…

No tot serien unanimitats, és clar. Ja m’he referit a la tibantor amb Josep Pla, però també podem parlar dels enfrontaments que Espriu va tenir amb els germans Joan Ferraté i Gabriel Ferrater, o del distanciament intel·lectual que mantenia amb Carles Riba i JV Foix. O de la mala relació amb un altre poeta major, Agustí Bartra. Jo mateix, quan tractava Bartra a la Terrassa dels anys 70 i primers 80, vaig rebre una influència força negativa sobre Espriu: “És un bon poeta menor”, em deia, amb la seva característica veu nasal, l’autor que havia viscut tants anys a l’exili de Mèxic. Però no era, ni és, així, i la biografia de Pons ens ho demostra plenament.

Deixeu-me ara explicar una altra petita vivència personal. Vaig tenir ocasió de saludar Salvador Espriu en ocasió d’un reportatge videogràfic que la desapareguda entitat Xarxa Cultural va realitzar sobre la nostra cultura amb alguns dels seus màxims referents. El recordo tal i com el llibre que acabo de llegir aconsegueix de transmetre’ns: un home molt culte, educadíssim, d’aspecte certament capellanesc, tot i el seu agnosticisme relatiu… I cal dir -tot i que aleshores no me n’adonés del tot- que aquests trets corresponien a una personalitat realment singular, orgullosa sense ser vanitosa, altiva i irritable quan calia, però mai prepotent.

Les opinions sobre aquesta nova biografia ponsiana -cerqueu i trobareu de seguida de quines altres personalitats s’ha ocupat l’Agusti- han estat, en general, molt positives. Algun llepafils hi ha trobat alguna inexactitud, o no haver insistit prou en determinats aspectes… No m’hi ficaré: en primer lloc, perquè no en sé prou, i després perquè ja m’agradaria haver escrit un llibre en conjunt tan brillant al llarg de 763 pàgines. En poques paraules: si encara no heu llegit aquest Espriu, transparent, correu-hi: us el recomano del tot. 

VIOLACIÓ no ve de VIOLA, precisament…

Sense categoria
Els del títol són dos mots que sonen semblants, però que se situen als antípodes. La violació és un concepte que, si l’apliquem a la violència de gènere, constitueix una de les majors agressions a la dignitat i integritat personals. La viola, en canvi, potser no és un dels instruments de música amb més protagonisme, però la seva sonoritat serena desprèn molt bones vibracions.

Disquisicions semàntiques? És molt lamentable haver d’escriure un post així, però la cosa ve a tomb quan te n’assabentes, arran de la mort de Nelson Mandela, que a Sud-àfrica entre un 27% i un 38% dels homes han comès, almenys, una violació. I que entre un 7% i un 9% han participat en rituals d’aquesta mena macabra en grup. I ja no diguem de les informacions que han circulat els darrers temps sobre una qüestió tan denigrant a l’Índia, un altre dels “països emergents”…  

Aquest és també, ens agradi o no, el nostre món: tan bell, tan terrible. Segons com, tan poc fet per a les persones…

Partint sempre de la veracitat de les dades, cal constatar-ne la gravetat -fins i tot l’actual president sud-africà, Jacob Zuma, ha estat investigat per una possible violació. I afinar el llenguatge d’un post que jo no voldria haver escrit mai, i encara menys en les vigílies de les festes que s’acosten…

És evident que, en contextos més occidentals, les dades descrites varien a la baixa. Però no cal cantar victòria, perquè la violència de gènere, de tan sabuda i explícita, és encara, sovint, massa invisible. I tampoc no cal arribar a l’extrem de la violació -malauradament no eradicada enlloc- per anotar mostres subtils, o no tant, de la xacra del masclisme a les nostres societats. 

No vull allargar-me, perquè insisteixo que costa molt tractar un tema així serenament… Per això em remeto ara a un article masculí que m’ha agradat, aquest d’Ignasi Riera a El Punt Avui
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/700362-dignitat-femenina.html?dema=1&tmpl=component&print=1&page. Però deixeu-me dir que d’injustícies flagrants, al món, n’hi ha moltes, i que les de gènere figuren entre les que ho són més…

Sud-àfrica, lÍndia, etc., països emergents? Serà segons per a què. Però les seves societats -i, singularment, la part masculina d’elles- encara han d’evolucionar molt des del punt de vista humà. I d’això a l’Occident tampoc ens en lliurem, com és malauradament obvi.

En fi, que violació no ve de viola, precisament… Conjurem-nos per la vida, la dignitat i la integritat de les dones i de qualsevol persona tot escoltant una interpretació de la música que la viola pot ser capaç d’oferir-nos ttp://youtu.be/SOmeRJWlk5o.
Interpretada, ara, per una dona jove, que també volem lliure, expressiva, independent. En poques paraules: amb plena autonomia de la ment, del cos i del destí.

I que s’estimin, lliurement i sense possessió, homes i dones, dones i dones, homes i homes. Dignament, pletòricament, humanament: com a persones. Amb totes les emocions, totes les capacitats, tots els registres…

Tota la plenitud.

L’emperadriu SISSÍ… també diu que SÍ (2×1)

Sense categoria
Sí, sí, segurament la cosa va d’imperis -sobretot, d’un de caduc. I la memòria de Romy Schneider -que no és ben bé la de la imatge, sinó la seva heroïna– sempre resta viva en els nostres cors. Àvids, cal dir, ara que ja tenim data de la consulta i una pregunta composta i segurament salomònica, però sembla que prou pertinent…

I keep calm, com es diu darrerament, perquè la situació és complexa i caldrà saber-la gestionar. Però ve Nadal, i no vull tirar aigua al vi de la il·lusió del 2014, un any tan emblemàtic.

El desig d’amplis sectors de la societat catalana continua ben viu.

Les plataformes de pressió (ANC, Òmnium…, entre moltes altres) han funcionat com calia.

Els polítics -o els més nacionalment decidits- han sabut establir un pacte raonable. En la millor tradició pactista catalana, però de cara endins… 

Artur Mas, com a president, ha aguantat el tipus molt millor del que jo, només fa uns pocs anys -fins i tot pocs mesos- hauria imaginat…

Oriol Junqueras és més que el líder de l’oposició.

Iniciativa i la CUP no han decebut.

Pere Navarro, en el seu paper d’estrassa, només pot esperar que els altres s’estimbin…

……………………………………………………………………………………………………….

No sé si la pregunta és pertinent des del punt de vista jurídic. Sí que crec que ho és políticament. Per inclusiva, sobretot. Un 2×1 ben oportú… tot i que tampoc no sé si serà prou fàcil comptabilitzar els resultats.

La data de la consulta -25 anys després de la caiguda del mur de Berlín- m’està bé. No del tot condicionada als resultats escocesos, positius o no tant.

Però Espanya no està per la feina -per la seva sí, és clar. Ni conservadors ni progressistes -amb dignes, però poques, excepcions a aquesta banda.

I aquí rau el nus gordià del conflicte. Però no tiraré aigua al vi de la il·lusió…

Tot i que en aquest procés, com de costum, continuo gramscià: “Pessimisme de la intel·ligència, optimisme de la voluntat”.

A hores d’ara, millor que ens decantem per l’optimisme, que ve Nadal…

I que, durant l’emblemàtic 2014, trobem la manera de gestionar la situació amb calma, destresa, coratge i enginy: keep calm

Veient bones pel·lícules, per exemple. Com Sissí, emperadriu (1956), una de les tres que la mítica i enyorada Romy Schneider va interpretar sobre una figura històrica també mítica -i mitificada, cal dir-ho, certerament.

És el que m’han recomanat el Dani -ahir- i el Joan -avui mateix. Amb el concurs d’un de tants continguts festius que van circulant per la xarxa. També hi ha qui creu que recomanacions així frivolitzen la qüestió. Però no hem de ser sempre soferts, les catalanes i els catalans, que ja ho som prou… 

O sigui que .

I .

MANDELA, “Invictus”, per a catalans (i en memòria d’STEVE BIKO)

Sense categoria
Nelson Mandela mai no va dir que “l’arma més potent en mans de l’opressor és la ment de l’oprimit“, tal com, després de morir-se, una ràdio li atribuïa. En realitat, aquesta frase, tan interessant, correspon a Steve Biko, un altre activista antiapartheid i a més teòric de l’alliberament a Sud-àfrica.
 
Per això m’ha costat força estona trobar-la a la xarxa, perquè la cercava pel nom del primer. Però crec que lliga prou amb les circumstàncies i el sentit de la seva lluita -que no ha estat exactament com les de GandhiLuther King, com es vol fer creure-  i que, a més, és del tot aplicable als pobles que volen decidir sobre la seva llibertat. Entre els quals, ara mateix, el nostre…                                     

He dubtat de fer un post sobre Mandela -també conegut com
Madiba– perquè no veia que tingués res massa diferent a dir, després de l’allau informativa de les darreres hores. Però no volia que una icona així restés al marge d’aquest bloc, que procura estar habitualment atent als rastres del temps i als seus protagonistes.
 
Però Internet és gran, com a invent humà comparable al descobriment de la roda o de la màquina de vapor, penso sovint. Cercant cercant, he pogut resseguir la tan coratjosa trajectòria del gran dirigent ara desaparegut. Com que, de partidari durant un temps de la lluita armada, les darreres dècades de la seva vida s’havia instal·lat, diguem-ne, en la bondat -i no ho critico, ben al contrari-, ara el lloa gairebé tothom. Fins i tot -quins collons!- Rajoy
 
No vull ser demagog i dir que les catalanes i els catalans patim cap apartheid, però sí que estem privats -això és evident- de llibertat col·lectiva. El que és clar és que la nostra ment -seguint la frase- s’està alliberant cada cop més, i per això l’opressor està preocupat: perquè veu la nostra independència nacional com una possibilitat ja no tan utòpica.
Nelson Mandela, un dels indubtables herois contemporanis, va conservar durant el seu llarg captiveri el poema Invictus, de l’anglès William E. Henley, que acaba així: “Sóc l’amo del meu destí,/sóc el capità de la meva ànima”. També ben aplicable a nosaltres. Invictus, com ja deveu saber, és el títol d’un film de Clint Eastwod inspirat en el líder sud-africà, que ara m’adono que tinc pendent.

També tenia pendent del tot -admeto que no n’havia sentit a parlar mai- el sentit del combat d’Steve Biko. Ara, gràcies a Mandela, a alguna emissora despistada i a la xarxa, ja no ho podré dir. Madiba, gran lluitador, ha pogut morir de molt gran i fer-ho admirablement respectat i homenatjat. Biko, un altre gran lluitador -a qui alguns anomenen “el Nelson Mandela oblidat”-, va ser assassinat després de brutals tortures: la història no paga el mateix sou a tothom…

En darrer terme, “l’arma més potent en mans de l’opressor és la ment de l’oprimit”. Per això, els catalans, que no hem sortit encara del Victus que tan bé ha escrit -i descrit- Albert Sánchez-Piñol, anem cap a l’Invictus. No és una lluita fàcil, com sempre dic, però sí que és cert que la ment l’estem alliberant… com mai ho havíem fet -tot i els esforços de Francesc Macià– en els darrers tres segles. 

  

TECA SOLIDÀRIA… per la dignitat de l’estómac

Sense categoria
Èxit, dijous passat, de la fundació Acció Solidària contra l’Atur amb el primer sopar solidari -i valgui la redundància- que organitzava en els seus 32 anys d’activitat. 

Suposo que, probablement, s’animarà a fer-ne més, per aquest èxit i també perquè iniciatives així són ben valuoses en els temps que corren…

Fa també força temps que sóc soci d’una entitat que sobretot atorga préstecs sense interès que ajuden a crear ocupació, i també ajuda altres entitats i col·lectius. Quan les administracions -i ara menys que abans- no ho poden fer tot, una societat civil vertebrada esdevé encara més necessària.

Més solidaritat? Acaba de tenir lloc el Gran Recapte. També tot un èxit… solidari.

Arribes sol com un mussol al sopar -la teva dona té un altre compromís- i penses: “Hi coneixeré algú?. T’adones que, en principi, no, tot que força gent de la concurrència -unes 150 persones- sembla que sí que es coneixen. Ho creus lògic, perquè saps que a Acció Solidària contra l’Atur http://accio.pangea.org/                       
hi ha moltes persones vinculades a ambients eclesials, que tu, com a bon agnòstic, no freqüentes. Però en els quals hi tens més d’una i de dues amistats i no hi ets del tot refractari, ja que no et consideres ateu…

Un cop a la taula que t’han assignat, t’adones que és una sort que l’atzar es faci seure al costat d’en Miquel, una persona bonhomiosa i agradable. Creus que ja el coneixies, i sí!, es tracta d’un periodista terrassenc ja jubilat amb qui havies coincidit fa temps en uns altres sopars col·lectius. La feu petar força, rialler i planer com és. I al teu voltant també hi trobes altres persones que et faran passar una vetllada agradable.

El company es troba vinculat a Andròmines http://www.andromines.net/, una entitat pertanyent al Tercer Sector que es mou entre Montcada i Reixac i el districte barceloní de Sant Andreu, i que rep el suport d’Acció Solidària. T’expliquen, ell i el seu president, en Sebastià, la seva tasca solidària de reinserció laboral. Penses que els impulsos que mouen tot aquest món estan molt bé, i que procures ajudar-los discretament, però que no t’hi dediques prou. Potser perquè els teus, d’impulsos, et porten, prioritàriament, per altres viaranys.

El sopar, és ben evident, ha esdevingut tot un èxit, i permetrà a Acció Solidària contra l’Atur disposar de nous recursos per a incrementar les seves valuoses activitats. Abans d’anar-te’n a fer nones, vols averiguar si el seu president, Joan Comas, és el mateix a qui havies tractat de ben jove, quan ambdós militàveu al PSC-Reagrupament de l’enyorat Josep Pallach. Sí, ho és! Home ja d’edat, però jovial. El món, veritablement, és un mocador…

Més solidaritat, encara: la del Gran Recapte que va acabar ahir, i en el qual la teva filla gran hi ha participat com a voluntària. Com era de preveure, malgrat la crisi -o potser a causa d’ella- també ha estat tot un èxit, superant les xifres d’anys anteriors.

Visca la solidaritat! Entre les persones, que seran veritablement humanes si no perden la dignitat. I avui hi ha noves circumstàncies que te la poden fer perdre. No ho permetem! Començant per la dignitat de l’estómac…