Les aigües turbulentes

Primera: crear-la perquè els altres també en tenen una. Cafè per a tothom? Doncs teles públiques també per a tothom, facin falta o no. En el cas que ens ocupa, sí que feia falta, però.

Segona: concebre un model retòricament atractiu, on no faltin conceptes com el servei públic, la proximitat, la qualitat… Repeteixo: retòricament.

Tercera: omplir-la ben aviat de continguts banals i de vergonya aliena. Teleporqueria avant la lettre.

Quarta: saltar-se a la torera el mandat legal de normalització de la llengua, farcir la programació d’espais en castellà, elaborar llistes de paraules prohibides (vade retro, català!) i fer tot el possible perquè no es pugui veure al conjunt del domini lingüístic, perjudicant de pas l’índex d’audiència.

Cinquena: gestionar-la amb el cul, sobredimensionant plantilles i tirant de veta pressupostària. Algú o altre ho acabarà pagant.

Sisena: promoure una ERO a misses dites. Quan la justícia la denega, tirar pel dret eliminant-la per decret (la televisió, vull dir), i a sobre, justificar-ho demagògicament amb l’espantall de les retallades socials. D’aeroports i fórmula 1 no se’n parla, és clar.

Amb aquestes instruccions és possible carregar-se una televisió pública, però també pot ser ben bé que acabin provocant uns efectes contraris als desitjats.

[Imatge: foto Intersindical RTVV; www.ara.cat]