Ulisses20

Hem passat els primers tretze dies d’agost, en un bufit, així que hui hi ha sopar especial entre amics, al corral de ca Sari. El primer sopar que obri la festa gran: demà és 14 d’agost i ens prepararem per al foc, de fet passarem la vesprada vestint les cases amb filferro, teles conilleres, i tot d’artilugis que puguen protegir les façanes, les portes, les persianes del foc dels coets. El nostre carrer continua essent carrer autoritzat per al foc, és un dels pocs autoritzats, de fet, dins una altra polèmica de la festa d’enguany, la reducció dràstica d’on es poden tirar coets. Qui no és de la festa ho veu fantàstic, això, però a qui li agrada el foc, és com una traïdoria a la tradició, més encara a Bétera on la pirotècnia Raussell és tan especial en la preparació dels millors coets del país. Xa, em direu exagerat, però les coses van d’aqueixa manera, la festa és excés, la mesura de l’alfàbega ja ho porta, i el perfum que deixa als carrers. Sí, som de festes i aquesta nit ens apleguem per preparar-nos i escalfar motors. Els uns, els més grans, al corral de casa, a la porta del carrer, sopars a la fresca… Els joves, els fills i els seus amics, a les paelles… Ca, no som coents ni res, els valencians. Fem paelles i ens les mengem per a sopar, amb aquell regust de fum i polseguera que porta la fira.
I la polémica aquella amb la qual vam inaugurar un dels apunts? Durant unes hores, l’hem aparcada, sense oblidar que la festa no ha de permetre cap rampell antidemocràtic ni xenòfob ni segons quina música. I encara menys amenaces de ningú per haver-los denunciat l’estil parafeixista sense temors ni timidises.

«A la ziga-zaga vaig pel teu carrer,
flors noves i cànters a l’escudeller.
[…]
A la ziga-zaga el món sencer
que mamprén i acaba al teu carrer.»

Alexandre Navarro, Cançó de Bétera, fragment

Anit vam pujar a Olocau a viure la festa. Al pati de Ca la Senyoria, l’antic castell dels comtes de Vilaragut, cada divendres de juliol ofereixen concerts. Ahir, en canvi, enmig de les festes, havien programat un recital de poesia que ens va deixar mocats, per tanta exquisitesa. Hi havia molts ingredients que abonaven la nostra sorpresa, per exemple, allò començava a tres quarts de la mitjanit de diumenge –què has de fer diumenge a la mitjanit, si no és escoltar un recital de poesia… , home, entre les nits de Sant Llorenç i aquella pluja de pols que semblen estels fugaços, ens hi vam decidir pel poeta.
No feia tanta calor, segon ingredient, i aquell pati de la torre principal damunt el poble és un dels indrets imprescindibles de la comarca, no ho exagere gens, pel que representa d’història, i de més pòsits, amb aquelles fustes menjades pel temps, els balcons, la façana imponent, les portes, les reixes rovellades, la pedra i els alters dels quals parla Navarro… i els amics, ep, n’hi havia a manta, de primer la gent d’Olocau, Marga, Nani, Pepa, Raquel, Pasqual… semblava que els tornàvem la primera visita de l’estiu, i encà hi havia Teresa, Agustí, Àngel, Voro, una representació d’escolavalenciana significada, Jordi Sebastià, el batlle de Burjassot, el d’Olocau (quan nosaltres fem recitals a l’Ateneu, el de Bétera no ve mai), hi havia tanta gent coneguda d’Olocau, i dels pobles, que em deixe més llinatges que no voldria… Ei, de Bétera, hi havia Rosa, l’Eugeni, la dona, també Pepa Alòs… Una gernació davant un espectacle exquisit: Estellés, de mà en mà, a càrrec de Francesc Anyó, actor, i Borja Penalba, músic. Un tàndem que ens va soprendre tan gratament a tothom. La primera part, aquelles textos narratius que confons amb la poesia, la guerra i la postguerra, són textos durs, endolats, però deixats fer amb la veu d’Anyó impacten de tanta tristesa, d’una època que sembla a tocar, a mà, una veu dolça i forta a la vegada, profunda, que modula sense afectar en excés, les dones en diuen una veu eròtica, suggerent, i una mirada que acompanya tanta complicitat. En cap moment, ves que és difícl, anit vam trobar a falta Ovidi, al contrari, per bé que les veus són diferents; aquesta parella d’artistes es proposen necessaris a omplir places i ateneus, escampant el poeta i el seu compromís, per l’amor, per la terra, pel sexe, per la llengua… Entre versos afinava les cordes de la guitarra, cantava, Borja Penalba, jugava amb l’acordió, tornava a les cordes, amb el ritme profund d’un peu que colpia contra terra… Imitava un instrument indi, mentre Francesc ens divertia amb aquella meravella de Calcuta, breu, sublim, extraordinari, el púbic ens vam llevar. Drets, vam agrair-los un producte de tant de rigor, bell, en favor del poeta dels valencians. N’hi ha un camí llarg a recórrer, si els ingredients són de primera. Anit ho eren sens dubte. Per molts anys. 

“La immensa majoria dels pobles i països del món tenen el seu origen perdut en el temps passat, sense documentació. Per això recorren a tota mena de llegendes més o menys voluntaristes per a explicar qui són i d’on vénen.” Vicent Partal

 

Dilluns, 12 d’agost de 2013, comencen les festes de Bétera, i nosaltres començarem les presentacions de la revista MIRADES, que edita l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria. Aquest és un número doble (4/5), amb un monogràfic de molt d’interés sobre el Repoblament al Camp de Túria. Un treball d’investigació que abasta Cartes de Poblament, qüestions d’onomàstica, i articles sobre els repoblaments de Serra, Ria, Olocau, Gàtova, Marines, Bétera, acompanyades d’estudis sobre les construccions periurbanes o l’encuny de moneda… reflexions de gran calat per a estudiosos, lectors, mestres, escoles, instituts, biblioteques… Un esforç considerable de l’Institut per continuar bastint de cultura i documentació els pobles, i les persones.

El número doble també recull l’exposició ‘Una vall, tres pobles, quatre segles‘ que va coordinar el mestre Ferran Zurriaga i en la qual van col·laborar un grapat d’estudiosos de la comarca. Llinatges, topònims, documents senyorials i municipals, imatges, mapes, que ajuden a construir la història d’Olocau, Marines i Gàtova, encara aplega el record d’una festa final que commemorà l’aplec dels tres pobles en aquella plaça de Marines el 2011.

Amb un preu d’eixida de 10 euros, MIRADES és una gran publicació que no hauria de faltar en cap casa noble del Camp de Túria.

La presentació a Bétera anirà a càrrec de Vicent Partal, periodista, i de Rosa Dasí, historiadora, responsable de la coordinació d’exposicions de l’Ateneu de Bétera.

DILLUNS 12 D’AGOST, 20.00 H. ATENEU DE BÉTERA, PLAÇA DEL MERCAT NÚM. 5

Enguany havia decidit que no parlaria de la festa abans de festes, però sembla que una part dels majorals, encarregats de l’organització, ha encés una provocació que va agafant una dimensió de vergonya, a Bétera. Hui ja hem aparegut en el Levante, el mercantil, i la xarxa comença a dir-ne quatre coses.

El llibret de festes que cada any explica això i allò, més encertat o menys, i massa vegades desequilibrat en la maqueta, trau enguany un especial que pretén de ser burlesc, sobre els protagonistes principals, els majorals: els relaciona amb algunes pel·lícules. Entre els exemples n’hi ha un de més ofensiu, que excusa una persecució de rojos i independentistes. De fet de primer diu que són aquests que acacen els espanols, per això cal sang per venjar espana.
Si el llibret obri la festa, abans del 12 d’agost, i el mateix alcalde de Bétera, Germà Cotanda, convida els veïns a gaudir-la, suposem que també ha autoritzat aquest text amenaçador, contra una part dels seus veïns…

Les referències a la Serra Calderona i a la carretera Nàquera-Bétera, no són gratuïtes, segons el Mercantil, perquè són espais on els feixistes es van acarnissar en la seua repressió.
Els regidors del PSOE van demanar explicacions en el ple municipal, però Germà Cotanda es va amagar de respondre. Els regidors de Compromís sembla que no volgueren alçar l’ala, d’aquests pollastrots que volen escalfar la festa de les alfàbegues…

Les amenaces no són gratuïtes mai. Ni inconscients. Mai. Són premeditació estudiada, que massa vegades ha tingut l’excusa i, fins i tot, el suport de l’autoritat corresponent. No sabem que hagués passat si algú dels considerats rojos o independentistes hagués amenaçat de matar cap d’aquests titots de l’altra banda. O potser ho sabem de sobres.
Allò que hom baralla, entre l’oposició municipal, és exigir una disculpa pública, que l’alcalde se’n responsabilitze personalment, exigir la retirada del llibret i que els protagonistes de l’amenaça no puguen celebrar la festa amb aitals condicions.

Hui, a partir de les vuit de la vesprà, Twitter farà una piulada grossa contra la xenofòbia i el racisme que empara les agressions, especialment contra els valencians. Bétera eixirà públicament al món, per amenaces i xenofòbia, i ens convertirem en un bon exemple a Europa, Germà, de la tolerància i el respecte…
I és que el franquisme no va ser derrotat durant la Transició ni en democràcia, que encara cueja davant els ulls cecs de la justícia i els alcaldes pocatraça.
#stopvalencianofòbia

Cançó de Bétera

Pàtria feliç de les vinyes,

alters al migdia solar!

Camí que es perd en l’ombra,

figuera antiga que torna a peu.

Parets velles i morter sec:

quina pluja, el teu carrer. 

[s’escolta una nit d’albaes]

Alexandre Navarro, poeta de Nàquera i de Bétera

 

Si hi ha algú que no coneix Vicent Partal que alce el braç […] A vore, de quina figuera has caigut, tu, moniato? Si no hi hagués cap braç alçat, llavors començaria per les preguntes. Per exemple:

– Quan Catalunya siga independent, no fareu el fava de presentar-vos voluntaris al programa catalans pel món: els de Bétera, no.

– Com afectarà a l’Ateneu de Bétera, la gosadia del nord?

– En quants estats diferents es parlarà llavors la llengua de l’escola?

– En els acudits típics de xenofòbia, model: un marroquí, un espanol i un català… qui eixirà més malparat?

– Qui serà l’ambaixador d’espana a Barcelona?

 

Les preguntes també podrien derivar cap a qüestions més pragmàtiques:

– Quina proporció real a Catalunya és dins aquest moviment entusiasta?

– Serà capaç d’arrossegar una majoria suficient perquè el món valide la decisió i, sobretot, frene l’assejament espanol inevitable?

– Quins seran els costos més grans que haurem de pagar, diners?, recursos humans?, agressions?

– Aqueixa majoria que portarà Catalunya endavant, serà una majoria que continuarà considerant-nos com uns valencianets del sud?

– Última qüestió, quants anys trigarà espana a acceptar la normalitat dels països veïn:, 20 – 50 – 100 anys?

 

Més domèsticament, sabem la sort de tenir a Bétera un periodista com Vicent: però milers de beterans encara no ho saben, potser per culpa del model provincià i mediocre que representa el pp i i la marca espana. Res de preocupant, perquè també hi ha milers de béterans que no saben que l’alcalde Cremades (algú li ha dedicat un carrer?) temia què passava a la biblioteca municipal, d’on ens volia foragitar que no ens podia vore ni en pintura, ni milers de beterans no saben que el govern del pp va prohibir les nits de poesia i música al castell o que, com va dir Sanchis Guarner, cap lloc com a Bétera per a fer colla.

No hi ha dubte que, sense molts valencians, Catalunya no seria on és; això ja fa molt que ho diu l’arquitecte i blocaire Josep Blesa: i Vicent és un dels puntals d’aquest moviment que fa molt avança; ara, si voleu, a major velocitat.

Uns altres pobles tenen un cantant famós, un futbolista, algú que n’és referent en un camp diguem mediàtic… Nosaltres tenim un home que és punta del país, a través del periodisme, el compromís cívic, però també per la visió entusiasta de la vida, que és creure que és possible una societat millor, més lliure, més respectuosa de nord a sud.

Vet ací la sort de ser de Bétera.

Hui, com cada any, com cada agost, acomplirà el primer dels deutes amicals amb un Ateneu col·lectiu, popular, compartit, del qual també en forma part. El segon compromís el farem dilluns 12 d’agost: presentarà, amb la historiadora i directora de les exposicions de l’Ateneu, Rosa Dasí, la revista MIRADES, números 4 i 5 que ha editat recentment l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. 

Ara Vicent, que explique allò que vulga…

[apunt dedicat al filòsof Gàlim, perquè apame a 24 hores de lo seu, com pegarem per ací.]

Cinema a la fresca, hui un drama en clau de comèdia, o una comèdia amb tocs de drama, una barreja entre totes dues coses per continuar el programa de cinema a la fresca. ‘A reveure’, és una pel·lícula flamenca, o belga, de tres joves que volen perdre la virginitat d’una vegada, malgrat que les coses no els resultaran senzilles, o tan senzilles com ells voldrien. Un viatge iniciàtic, divertit, brusc de vegades, d’una realitat que, a la majoria dels joves i no tan joves, se’ns passa de llarg, perquè som tant o més cecs com un dels protagonistes més empàtic.
Aixi que després que torne de veure la sessió de hui a la fresca de la parra de l’Ateneu, en faré una aproximació més seriosa, del que diu la gent sobre aquesta història.

En VOS la pel·lícula guanya barbaritats, i la gent ho passava molt bé, reia, callava, engolia, quan les coses no anaven sinó com en la vida mateix, quan les dificultats són la normalitat d’algunes persones, per fer allò que la majoria fem normalment, sense esforç, ni pensaments de com ho fan els altres: obrir una porta en un hotel, alçar un got, anar a pixar… A reveure, o com ells diuen al final de tot ‘Hasta la vista’ és una bona pel·lícula sobre l’amistat, la dificultat, la diferència…, que no mereixia passar desapercebuda. N’hi ha una altra que ens interessa de passar a la fresca, però que no trobem de cap manera, a vore si ens ajudeu com: ‘les claus de casa’, de Gianni Amelio.

Per cert, acabe d’arribar de Sant Ramon; ara mon pare ja no em podrà dir allò «Aquesta figuera no té amo», perquè l’acabe d’arruixar amb un producte contra la mosca i els insectes que fan malbé les figues, que les omplin de cucs i altres ronyes que no te’n pots menjar cap, cap ni una: a l’agost figues i most, però compte de no menjar-ne d’aquesta arbre en quinze dies, perquè pendreu mal i unes cagueroles de por. Per cert, la figuera és monumental i està catalogada a l’IVIA, qui avisa no és el traïdor. HE deixat un cartellet, perquè és una figuera que rep més visites que ca les senyoretes d’Otos.

Les converses en dinar, a la taula d’agost, potser que només passen en aqueixes circumstàncies: calor, mig núvol, molta calor, molta, i fins i tot un gotim (allà on és ara Vicent Partal txirri, o txirri-txirri), bé, de quina cosa parlàvem?, de les coverses a taula, cassola d’arròss al forn, tomata valenciana enmig la taula, vi blanc fresquet, i la llengua que no parava, hui sobre animals:
La cosa ha despuntat perquè feia temps, molts estius realment, que no recordem haver vist la cabra pujar l’escala, als quatre cantons de casa. És veritat, és veritat, Empar ha recordat que un colp la va veure a Toledo, amb unes amigues, l’una de Sesenya o un poble semblant, i jo que li demanava si la cabra havia de ser d’aquell poble, Sesenya, per pujar fins a dalt de l’escala; no, no, la cabra podia ser d’on vulgués, havia de ser domesticada… I seguir la música de la trompeta.
D’ací hem passat al porc, la meua sogra tenia un porc domesticat a casa, quan vivia al pis de novençana, i el porc segons ella, solament calia que parlés (collons!), li anava al darrere tot lo sant dia, pel corredor, per la cambra, pel bany, vivia en una caixa de fusta, d’aquelles que feien servir per al tabac.
-Però els porcs són nets? -demana el xic.
-Solament havia de parlar, de tan llest.

Del porc hem passat a l’oca, una oca que algú portava fins i tot a l’apartament, quan estiuejava, no recorde el nom, però l’au dormia en un bressol de xiquet, que n’hi ha que són extravagants fins i tot per a endiumenjar els animals. De l’oca hem pegat cap a un gos, el primer que va tenir Empar, un dòber, al qual li van tallar les orelles, o repuntar, no ho sé, perquè segons ella era de pedigrí i havia d’anar afaitat d’orella a orella, i mentre tornaven, pare i filla, amb el cotxe, tot mirant-se el gos acabat d’orellar, van topar contra una tanca allà al Bassó, al barranc de l’Hortolà, just contra un cartell que deia ‘compte amb el gos’. No, que no és broma, que els va passar de veritat… No li ho digues a ta mare, va demanar el meu sogre.
-Xa, com és que heu tardat tant?

Després passem als gats i tornem als porcs: un porc que havien baixat al poble, uns amics del xic que es posava dret i feia més por que un ós dret i fet: ep, encà hi ha la dita fer més mal que un porc solt, en això mon pare sempre ha dit que domesticar un porc és lo més difícil, o és que n’heu vist gaires al circ, per això!
Van haver de pujar el porc amb una grua cap a casa… Paraula.

Total, que tenen raó, que no sabem quant de temps fa que no passa la cabra i l’escala pels quatre cantons, però alerta, que encà no hem acabat l’estiu.
En això que s’ha acabat l’arròs i hem passat al meló: com són de bons, enguany, els melons d’Alger i de tot l’any. Boníssims, i no gaire cars.

-Que per què no hem parlat dels conills?

A contracor, n’hi ha coses que no fan vacances. N’hi ha dissorts que són permanents, a consciència, que damunt no deixen fer vacances. El feixisme, per exemple, la ràbia, l’odi, que és en definitiva la sensació d’inferioritat, de poca traça, de primitiu, de succedani d’allò original. La violència exercida contra algú altre per raons de llengua o de vici o de xenofòbia, és aqueixa inferioritat manifesta de qui es pensa superior, però solament amb la força i l’agressió contra si mateix.
Els últims atacs violents contra la llengua en concerts, en casernes, o en controls rutinaris, són alliçonats per polítics amb responsabilitat, com és el cas d’en Bauzà, per citar-ne un dels centenars i milers de militants del seu partidet que no saben estar-ne sense… És clar que ells mai no s’han vist insultats d’aquella manera, ni han patit res de semblant, per la llengua. Ells són una puresa superior.
No s’imaginen en entrar en un espai comercial, o administratiu, o lúdic, que els pogueren atendre amb els majors dels respectes:

-Perdone, en aquest quiosc no tenim premsa en espanol.
-Ho sentim, en aquest ajuntament no atenem en espanol.
-Ho lamentem, ací no projectem cine en espanol.
-Quin greuge, en aquesta caserna no parlem espanol.
-Quina pena, no tenim cap medicament en espanol, en aquesta farmàcia.
-Ací no tenim cap TV en espanol, passeu-ho bé.
-Ca, dona, ací el notari no els podrà formalitzar cap protocol en espanol.
-No, aquest bar no té carta en espanol
-En aquesta església les misses són dites en valencià, per fe.
-Cal metge, la perruqueria, el veterinari, correus, el videoclub, la festa major, la missa, n’hi ha tants espais que encara ens planten cara, que no acabaríem ni sient independents.
…

No sé quants exemples d’això i d’allò afegiré demà, però per anar-me’n a dormir prompte, no seguiré prenent-los més temps. Bona nit.

Els senyors de la seguretat de l’Arena Sound, no saben que significa el topònim Borriana. Ni falta que els fa la decència, ni la dignitat… Potser pensen que Lamarc i Darwin són les noves incorporacions al Vilareal CF…, més enllà hi tenen bufes de pato i un sidral a recer del monyo. Tants anys de pp no són gratuïts.

Post_platja: malgrat això, no saber la llengua del país, nosaltres no els insultem, ni els obliguem, ni els escopim, ni els omplim de colps, ni els matem, que va, no fem sinó atendre’ls amb correcció i cura, parlen la llengua que parlen. Ves si no són berros els berros.

«Si pels capellans fóra, el sol giraria al voltant de la terra. El que és consubstancial a la natura és el canvi, la revolució. Els capellans diuen: tot està fix! Els científics, en canvi, exclamen: tot és en moviment! L’immobilisme és propi de l’Església, desl estaments burgesos, dels aristòcrates…
[…]
–Nosaltres som a l’art el que Lamark i Darwin són a la història natural.»
El fracassat, Martí Domínguez

Hem baixat de nou a la mar, a la platja de Massalfassar, que ja ho hem comprovat, és més viva i alegre que no la de la Malva-rosa, pel que fa a la natura animal, i molt menys acompanyada de natura racional. Cap caseta de ratlles, ni altaveus, ni cadiretes de socorrista, res. En pèl, la mar.
Peixos, llangostins, gossos, rates, fins i tot ens hem trobat un peixot gros, a l’aigua, que hem confós amb una tintorera i una part de l’equip ja es pensava en un destí fatal. El peixot s’ha estat nadant més de mitja hora al nostre costat, descaradament, observant-nos. Aquesta ha sigut la part benigna de la història.
La segona part, ja al terme de Bétera, en la partida del Bassó, l’he dedicada a protegir les soques dels tarongers, amb tela metàl·lica o, com ho déiem de menuts, tela de conillera: els conills s’hi acarnissen en aquell tros que ja s’han fet arbres sencers. Els roseguen, roden la soca, el tronc i fins i tot les branques, i deixen l’arbre apunt per al gori-gori. En aqueixos moments de desconhort, com el super Serafín dels valencians, voldria ser caçador, disparar a bulto i matar-ne cent, què dic cent!, mil o més encara, d’una sola descàrrega. Després, que els de la protectora se’ls facen a l’all, o en paella, i bon profit. Fins que no s’ha fet de nit no he parat de vestir aquells troncs amb autèntiques cuirasses d’acer, preparats per a resistir aquells malparits de les dentoles. Pel que sembla les han d’esmolar contínuament, les pales, perquè no els arriben als peus. Ja entenc la dèria d’aquell dibuixot de Hanna&Bàrbera contra el Conill de la mala Sort. Quina gràcia, quina pandèmia contra el camp. Una més.

No han de ser criatures de Déu, aquest conillots, malgrat que els capellans segur que pensaran el contrari, que són criatures que Déu ens envia per provar-nos, per vore si resistim de mantenir el camp, amb aqueixes circumstàncies: després de tot l’any de treball cuidant-lo, adobant-lo i protegint-lo de l’atac d’aquells fillsdeputes d’animals, uns altres animals de major perill, entre compradors, venedors, comercials i intermediaris m’han acabat pagant la taronja de la varietat Navel Washington, boníssima, a 10 cèntims d’euro el quilo.
–Què, és o no per dir, amb l’escopeta carregada: conillots del món, uniu-vos i pegueu cap a Bétera, veniu a pels bons homes d’una vegada.

Cada matí, si no és diumenge ni ens emperesim més del compte, baixem a la mar, a caminar a punta del dia. A dos quarts de huit ja caminem amunt, des de la Sèquia de la Cadena fins enllà on s’aboca el Carraixet, en el terme d’Alboraia. El contrast és ben curiós. En el tram més urbà, casetes de ratlles blaves, hamaques, parasols de palla, uns quants banyistes molts matiners, alguns encara amb els efectes de la nit, una autèntica platja d’estiu. La brigada municipal ja repassa la sorra amb dos tractors descomunals. En canvi, en passar la Patacona, al terme d’Alboraia, la fesomia de la platja canvia, es torna més natural i valenciana, com més de l’horta: llavors ja et trobes tomates de diverses varietats, de valencianes i de pera, melons d’Alger sencers, encà que dels petits, n’hi ha que oberts i rosegats, un cadell de gat mort, alguna sardina, carabasses que no sé distigir com hi arriben… Una varietat de taula molt d’anar per casa, escamapt en la sorra de la platja, xa. Potser perquè Alboraia encara conserva aquell deix d’horta que s’hi resisteix a morir.
Refem el camí cap a València, i ens hi trobem uns quants cercadors de tresors enmig de l’aigua, a l’alçada del pit: van vestits de bussos i porten les eines estranyes dels cercadors de no sabem què: els ho demanem, què feu?
–Cerquem metalls, monedes… Xa, nosaltres que ens pensàvem els únics desfaenats de la terra. Quan pugem al cotxe, després que ens hem canviat i vestit, la platja ja va omplint-se de jubilats de totes les mides, formes, colors, edats, famílies, joves, que de segur que no n’hi haurà prou sorral per aplegar tanta dèria. Sense la mar d’agost no n’hi ha estiu. 

Sobre el poeta Antoni Ferrer, ens diu un altre poeta pròxim a Bétera, Manel Alonso, que el veu com un rabí novaiorqués –em saltaré la descripció física–, enraonant amb un altre rabí professional del cinema, Woody Allen, sobre això i allò, pensaments, idees, religió, cultura, tot mirant-se de reüll, amb ulls petits i brillants, què passarà amb el món que vivim, sense l’art, el cinema o la poesia…

Per això aquest estiu hem inventat una combinació cinema i literatura, per farcir d’idees l’agost amb els salms, els cants i els poetes.

Cants d’agost (el3): versió 2

[…]

Aquest matí els núvols cobrien el cel i impedien de veure el sol. Agraïts per aital exercici, caminàven ran de mar, entre peixos ratlla i peixos sardina, fins a passar Alboraia i arribar-nos on el Carraixet acull el Mediterrani. Dos topònims nobles, sens dubte. Com ho són els aljubs de Constantinoble o la perspectiva Nevski.

Finalment, han caigut uns plugims perceptibles però dèbils, al terme de Bétera, quan amenaçava el pitjor contra el camp, la tronada d’estiu, la primera d’aquest mes d’agost, que ha estat benigna, curta, breu, innocent.

Ara corre una mica l’aire, no gaire, però suficient per respirar una vesprada més dolça i passadora. Esperem els poetes a l’Ateneu:

–Un poeta és allò que escriu, diu Alexandre Navarro.

Per un altre costat l’acompanya un poeta major, entre els valencians: Antoni Ferrer, que hem convidat a fer la lloa d’#EncesaFotografia. No sé si recordareu, fa uns deu anys, que el Bloc de progrés li va dedicar una nit especial, al castell de Bétera, quan les nit poètiques i de música eren autoritzades. Repassàvem Cant Temporal, un poemari cim i fita entre els poemaris.

De fet aquest Ateneu ve a paliar aquella burrera política, la fiscalització cultural i de vida que representa una política mesquina, mediocre: tan minúscula.

Els poetes són allò que escriuen…, per tant, la bellesa de l’idioma, la puresa de la llengua, perquè representen la llengua mateix, viva i culta, i mereixen el major dels nostres respectes: l’admiració pels mestres, que declaren a Finlàndia.

Encara no estem prou avessats a escoltar-los, malgrat que n’anem aprenent. Sens dubte, a passes ràpides, des que un altre escriptor, Josep Lozano, es va inventar allò del 4 de setembre. Cada 4 de setembre, reconeixem el gran poeta Estellés, i ves que un altre escriptor ho deia: veig en Alexandre Navarro l’Estellés més magnànim.

Magne. Alexandre, poeta.

La dignitat d’aquest corral guanya, sens dubte cada dia i guanya sobretot amb la presència esporàdica dels poetes: Josep Piera, Jem Cabanes, Pere Bessó, Antoni Albalat, i hui dos grans amics, Antoni Ferrer i Alexandre Navarro:

Benvinguts, per molts anys.

Un quadern de pell
amb estampacions d’or.
Com si en l’or visquera el que de tu sé,
[…]
Alexandre Navarro, #EncesaFotografia

Si el 51% dels habitants d’aquest país tingués vergonya, o tingués una mica de vergonya, de segur que les edicions dels poemaris serien de major quantitat i no els minsos 500llibrets màxim, para de comptar que jo no m’arrisque. Això també voldria dir que els poetes serien reconeguts socialment (no ho confoneu amb la fama i les titoaes que apunta mon pare), tant o més que els futbolistes o els toreros, la gent els destacaria per damunt l’ensopiment general.
Bé, toreros tampoc, futbolistes i prou. Preferesc els futbolistes, d’uns anys ençà que Guardiola va demostar que un futbolista podia llegir versos, un entre mil, aleshores les coses haguessen pogut canviar. Però no. Les coses no han canviat gaire.

Des que Josep Lozano va inventar-se allò del 4 de setembre en reconeixement al poeta Estellés, potser un percentatge significatiu de la societat valenciana llegeix més poesia, s’hi reconeix en llegir-la, en escoltar-la. Un 2 o un 3% ja és ben significatiu, no vulgueu comparar-vos amb l’índex de lectura finlandés i la seua comprensió.
Cada quatre de setembre llegim Estellés als pobles, a les places, als locals de cultura, a l’escola, i la cosa va convertint-se en hàbit, en rutina, que és el millor que ens podria passar. Llegir rutinàriament, fins i tot poesia.
Potser perquè, com diu el mateix Vicent Andrés Estellés: ‘
És temps de salms, que el temps que ve és temps de salms,
solament perduren els salms, creuant els segles i els països.
 
Aquesta vesprada seran a l’Ateneu de Bétera dos poetes grans; com els salms, aquest cant d’agost mereixia una entrada vacacional d’aital literatura: Antoni Ferrer és una de les veus poètiques més importants dels valencians, malgrat que enllà de la Sénia apenes si llegeixen els autors valencians, siguen bons o més bons que no al nord.
Alexandre Navarro va convertint-se en un referent inqüestionable entre els poetes de la ciutat, sobretot perquè ell és de Nàquera, que és un poble i solament té de semblança amb la ciutat tanta dreta com l’habita, als peus de la serra Calderona.
L’excusa de la trobada és la poesia, sens dubte, i una bella lectura d’Encesa fotografia, amb el relat entre poemes que oferirà el de Nàquera: a més de personatges particulars, terra de ciclistes i encà millors poetes, Nàquera i Bétera també han tingut lo seu. 

Com se’ns omple la boca de dir que els poetes són cabdals en qualsevol societat, imprescindibles…, però no és veritat. Sense, potser que podríem viure igualment, sense haver de pidolar. Encà de la mateixa manera o millor, segurament. Perquè els poetes canten l’amor, però també canten la desgràcia, les misèries, la ruïna social i política. I per ací el goig comença a dibuixar un airet desplaent. En general, als polítics, als banquers, als jutges… i als refillets.

«Jo sóc aquell
qui replegarà tots els trossos pel carrer
i a genollons, refent el camí amb tanta ira
com goig. Jo sóc aquell qui et porta al cap.»

El tercer dia de vacances ja guanyem indulgències per a la terra promesa, amb la lectura dels poetes, dels poetes que viuen i són en aquesta banda del país, el camp de túria, que ens espien l’ànima i ens descriuen el món i la seua brutícia…

-Com els aljubs, sostinguts per capitells
que ningú no veu i voltes que suporten
el pas dels desconeguts, sóc el cec
que sent la llum de la pedra picada
i el fosc caminant, sempre subterrani.»
Alexandre N.

Per això que deia Estellés:
No hi ah millor arma que el salm,
car aquest temps és temps de salm.

*POST_apunt: [manlleu del Bloc Sala de premsa de l’editorial Germania]

Aquells llibres que jo no voldria haver escrit no em preocupen.

Ahir van passar ‘Detachment’ a l’Ateneu de Bétera, que ens va deixar clavats a la cadira d’aquell corral, per una història viva de l’escola, allà enllà a Amèrica: els resultats contra l’atenció als joves, demanava l’administració, l’èxit contra les històries de vida personal de cada jove… Mentre l’escola oferia les virtuts i els fracassos de cadascú, abans de posar-se a treballar… Una pel·lícula crua, de vegades excessivament desafectada de tots i de tot, que es deixava escoltar agradosament, malgrat la duresa de cadascuna de les històries dels mestres i dels alumnes.

No, els directors d’escola no som representants de l’Estat, senyora Joana Maria Camps. El 90% dels directors presentaríem la dimissió ara mateix, si això funcionés d’aqueixa manera. Som representants de l’escola que dirigim, dels seus mestres, dels seus alumnes, de les famílies que ens confien els xiquets, i tant de bo tinguem una bona entesa amb l’adminitsració pública. Tant de bo. Però d’ací a considerar-nos que som la part de l’Estat allà dins les aules…, dona, de quin temps l’han treta?

Els directors ens devem als nostres, que són els treballadors de l’escola i els seus alumnes, als seus èxits, que vol dir atendre cadascuna de les sues històries personals, a provar d’ensenyar i aprendre col·laborativament, des de l’entusiasme i el positivisme de la vida, senyora Consellera. Ens devem a la nosra feina rigurosa de dirigir equips humans en cooperació amb cada mestre i cada alumne, i per çò que no representem l’Estat, cap Estat, justament perquè l’Estat no autoritza de treballar d’aqueixa manera, ben al contrari: l’Estat hi veu xifres, llistes, resultadisme, retallades, corrupció, on nosaltres hi veiem noms propis, ajuts, suports necessaris a persones, ciència, coneixement, senyora Camps, i sobretot, investigació. Allà on l’Estat hi veu partits polítics, més o menys dissortats, aprofitats, hi veu vots i hipocresia… nosaltres, els directors, hi veiem processos democràtics de veritat, participació de pares, responsabilitat entre alumnes i mestres, entesa per passar endavant els conflictes, diàleg enlloc de confrontacions, col·laboració contra autoritat… No, dona, no, no som representants d’això que vosté diu Estat. Això dels directors, i dels mestres, si vol posar-ho tot en el mateix aixovar, és una cosa molt més bella. I divertida. No hi deixaríem tant d’esforç i tanta vida d’una altra manera. No hi deixaríem ni un segon l’escola en mans d’això que vosté diu que hem de representar.

Però com que som més seriosos i professionals que molts dels polítics que vosté representa, ens ajustem als estudis que expliquen com s’ensenyen millor les llengües, fins i tot les minoritzades. Per això que seguim els models proposats per la Universitat, per exemple, que no volem deixar res a l’atzar o al caprici dels polítics de torn. Ens seguim pels models nòrdics, que no cal que li explique que en saben més que vosté i els seus. Molt més gràcies al temps i a la professionalitat.

De tot plegat, com és l’escola que volem i mereixem, què representen els directors enllà i ací, en Xavier Melgarejo li n’explicaria una pila de lliçons: 23 anys dedicats a estudiar els millors models, senyora consellera Joana Maria Camps. Amb respecte, amb amabilitat, amb senzillesa i amb la il·lusió d’un mestre de veritat, director durant molts anys.

Els directors representats de l’Estat? Xa, no faça riure. Sap quin és el probelma, un dels problemes grossos d’aquest estat que vosté sí que vol representar? Doncs que qualsevol mediocre pot arribar a conseller, vet ací el veritable problema d’aquest país nostre. I encara com confon País i Estat. La sort que vosté té és que ací mateix examinem els projectes, l’escola, els alumnes, les famílies, cada any ho fem, ens avaluem per millorar cada dia la feina, però mai no examinem, mai, els consellers d’educació, ves quina sort ens ha tocat de viure amb aqueixa política de sainet que vosté i els seus representen.

Els directors continuarem treballant per les nostres escoles, per les llengües (per totes les llengües, senyora), pels equips humans, pels alumnes, per allò que en diu MariÀngels Llorente que deia Durruti, Bonaventura: «Venim a organitzar entusiasmes!»

Hui mateix, quan arribe a l’Ateneu, pense explicar-ho als amics, Joana Maria; deixeu pas a un representat de l’estat, però de l’estat d’ànim d’un mestre de vacances (el segon dia, xa): mireu-me, collons, mireu-me com bufonege pels Cants d’agost!

[s’escolta una nit d’albaes] d’#Encesafotografia d’Alexandre Navarro, dins Cançó de Bétera.

L’1 d’agost, tot l’agost caldria dir, és el poble. Hi he viscut sempre, però per l’agost especialment. Ho he explicat en altres ocasions i en diversos apunts en aquest bloc, un dia que el repasse, potser faré l’esforç de buidar-ho tot a la seua memòria.
Què fem d’especial, l’1?, res. Ben bé res, les rutines, les mateixes passeres, això sí, en hores no habituals, la resta de l’any. Baixe a vore els pares, discutim mon pare i jo, com és habitual, i li demane d’adobar uns assumptes entre la Caixa Rural (ja no és dels valencians, que ens manen des d’Almeria, espana), la cooperativa, que li ha tret les targetes per un rebut pendent, un de sol, sense avisar-lo ni res. Ells poden trigar mesos a pagar la taronja, però si tu trigues un dia a pagar el rebut del guano, ells et treuen el privilegi d’usar les targetes de la cooperativa.
-Esta targeta està cancel·lada!
Xa, com si no ens coneguérem, es queixa mon pare, quines ganes de traurem els colors: també faig comptes amb la gestoria que ens porta els rebuts dels pous de Sant Ramon, ens entenem perfectament, amb Reies que fa de secretària d’aquella gestoria: les dues joves t’avisen si passa res: –tio Jose, li diuen, que té un paperet pendent. I ell va ràpidament a abonar la quantitat.
Han buidat una de les botigues que havia obert feia uns mesos. No hi entrava ningú. Ni les mosques, tu. En canvi, Pollastres Planes és a vessar; a la botigueta de queviures del cantó del carrer València, l’Hort, hi ha ampolles de xampany francés a l’aparador: de marques exquisides, tu. I a ca les Encantades adoben els aparadors amb la nova roba d’estiu: els joves d’Arran han emparerat algunes façanes… He trobat dos joves que fan feines per a la brigada municipal, agranant o regant. Ep, m’ha sorprés Mar conduïnt el cotxe de Marita&family, uii, ens fem més grans, molt grans… Cada agost que ho note, com passa de ràpid el nostre temps. I quants detalls em perc cada dia.

Torne a casa, dinem i fem passar la sobretaula, amb això i allò: parlem dels joves del poble, de la festa, dels coets, de la preparació de la roba adient, si encà eixirem uns dies de viatge, que enguany no tenim res. Ens acabem el meló, dolços enguany com mai, el café, i torna el silenci a la vesprada d’agost, la primera: com s’hi nota que som de vacances, el primer dia: quan m’he trobat Vicent Verdevio, ja passava del migdia, m’encomana: –com es veu que tens la faena avançà (es referia a la faena del camp). Sí, sí, li responc. Hui no tenia ganes d’anar al camp, gens de ganes. És el primer dia de vacances i l’he agafat per baina.
Parlem de com estalviar-nos feina segant les males herbes, amb una adaptació que ell li ha fet a la desbrossadora. Passa per casa, em diu, voràs que guanyaràs molt de temps.
Oh, l’1 d’agots val per tot l’any, i encà tenim el mes sencer per endavant. No podem demanar-mos res més. Res de res.

«A la ziga-zaga vaig pel teu carrer,
flors noves i cànters a l’escudeller.

A la ziga-zaga del meu voler,
seguesc l’amor com si fóra un roder.
[…]
Alexandre Navarro, cançó de Bétera (fragment)

-No ens en podem queixar.