El camp de l'Erra

Ha de ser complicat sortir a l’escenari del Palau de la Música a rebre el Premi d’Honor de les LLetres Catalanes quan un moment abans s’ha vist per pantalla gegant la grandíssima Rosa Maria Sardà, amb aquelles ulleres fosques que, dient que clar, que ara “el Pepito” dirà que ell no s’ho mereix, vaja, que es mostrarà humil…

 

 I aviam qui és el valent que surt davant de la gent, la gent normal, les bones persones, i les males, els convidats, socis d’òmnium, faràndula, patums, polítics, autoritats, Abellons, Rafarts, Puyals, Ardolinos, Lluchs, Felius, Rovires, Montilles, Masos, LLançanes, Borràs, Casacobertes, Plas, collarets bons i quincalla, velles glòries, referents, promeses, mòmies, de tot. Com el país que es posa dret i es mira. I després d’haver vist moments, fragments, de Poble Nou, Nissaga, tarararara, ra-ra-raaa-ra, i cony sé què més, quanta nostàlgia!, seguits de moments, fragments, de teatre de forta intensitat, del bueno, que diria potser Mouriño. Tu surt allà, quan tothom sap que seràs, ets, has de ser perquè tothom ho espera, una persona humil. Tu surt allà i sigues tu. Au. Va, vinga, que és per avui. Alguns desprevinguts s’ho van empassar. Ens ho vem. Vull dir el grandíssim gag que va ser tot el discurs de Benet i Jornet. Es van, ens vam empassar que es perdia, s’entrebancava.  Però d’emocionat sí que dallò. Tothom dret aplaudint les dones que no han estat premiades, encara, tothom aplaudint el teatre català, que ara és molt exportador, tothom rient del caos de la llista d’autoritats, tothom dempeus per Benet i per Jornet. Tothom alçat per cridar el clam de moda, el clam que ens ha d’emancipar. I els de primera fila que facin repicar els collarets, que diria Lennon. Va ser Lennon? Catalunya és un país flipant, que diria el gran Alfonso Guerra. La gent o és molt curta o és molt llarga, diries que pensa però no ho diu el Guerra que dic. Fa ràbia que davant el Palau hi hagi una placa dedicada al Millet. A un Millet. Però els visitants, que mai acaben d’entendre aquest país de gent molt curta o gent molt llarga, el país flipant que diria el gran Aznar, els visitants, deia, ho troben estrany. Troben estrany una plaça dedicada a Millet. El Millet que sigui. I riuen per sota el nas. Aquests catalans, qui els entengui que els compri. Que els compri mercaderies, que diria un que jo sé. Sort que per allà, per allà Sant Pere Més Alt i carrerons adjacents, per allà hi ha un home que ven estampes fetes amb aquarel.la (o retolador). Dimarts en duia unes amb els perfils de costat de la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveres amb les muntanyes de Montserrat al fons. Una turista es posava sexi i es deixava fotografiar com si fos dins una pel.li de Woody Allen amb el Palau de fons. Ha de ser complicat sortir a l’escenari a rebre un premi d’honor si ets autor de teatre, reconegut i estimat, i persona senzilla, humil, i del país flipant.   

Hi ha coses que s’haurien de fer cada any, si es pogués. Anar a Venècia a primers de setembre, per aquella llum. Seta a primers d’estiu, olor de mar i d’ostres. Maig a la Camarga, amb el verd, els cavalls, les caravanes dels gitanos…

No cal dir que al Lluçanès és tot l’any: un camp gebrat sota els peus, Pirineus al fons ben blancs, el Montseny també nevat a l’esquena. Amb tramuntana, Montserrat a l’abast de la mà. Camps de blat, d’ordi, fent onades, una mar embravida voltada de gallerets, d’un final d’abril plujós. Camps de rostoll, cants de cigales, parrupeig de tórtores, bales rodones d’estiu. Fulles, molsa i olor de camagrocs. Una bromosa. En fi, fulles de roure escampades. I hi ha uns llocs on s’hi ha d’anar -o bé només passar- a la primavera. Llavors tot el que és secà ja no ho és. Uns castells, uns pobles encimbellats, uns cels molt inacabables amb uns núvols, encastellats, també, encimbellats, igualment que la terra. És la Segarra. Feixes, camps, marges, quatre arbrots, un poble, un castell, una promesa de bonança…que potser no acabarà sent. O bé sí. La Segarra, amb aquest nom tan ressec, tan fort, és el lloc on s’ha d’anar cada primavera. L’Eix desdoblat és la nostra ruta 66. Agafeu el cotxe, deixeu-se estar d’aires condicionats, abaixeu vidres, poseu música de la bona i vinga, la Segarra. I més enllà.