A barlovent. Bloc de Roger Mira

Estimat País

Publicat el 19 de maig de 2013

Em consta que has tingut una setmana moguda, incòmoda i amb un oratge gens normal per ser final de Maig. Un nodrit grup de personatges immorals, indesitjables i infausts han tractat un colp més de furgar en ferides que romanen obertes des de fa ja moltíssims anys. Alberto Fabra, Juan Cotino o Rafael Maluenda semblem més aviat espectres d’un passat cavernícola, que polítics d’una dreta europeísta i moderna del segle XXI. Com a dignes hereus d’Abril Martorell, de Manuel Broseta o d’Emilo Attard, atien l’autoodi nacional, cultural i lingüistic. Fan exactament el mateix que els seus predecessors feren durant una època anomenada Transició que sembla no cloure mai i, a sobre d’experimentar i conviure permanentment amb la mentida, tergiversen la teva història i esbomben insults i calúmnies d’una virulència esgarrifadora a tot aquell que no pensa com ells.

Però no has de tenir por. Mai més has de tenir por perquè com cantaven els Obrint Pas, no estàs sol, no tingues por, ja ningú embrutarà el teu cos, ja ningú destruirà el teu cor.Ets afortunat i ets molt sortós de que centenars de milers de persones hagen aprés a estimar-te tal i com eres, amb els teus defectes però sobre tot amb les teves virtuts, que de debò en són moltes. A estimar la teva llengua i l teva història. La teva cultura, la teva música i la teva festa. A protegir el teu territori, les teves muntanyes, la teva mar. T’estimen molt, i el més important de tot: t’estimen de manera incondicional.

Els teus enemics no acaben de pair que hages estat capaç de sobreviure a tants anys d’atacs indiscriminats, intensos i premeditats. Que t’hages refet i enfortit. Que t’estigues convertint en un país que ha guanyat molt en maduresa però també en dignitat. I que, a hores d’ara sigues capaç de mirar-los als ulls, d’aguantar-los serenament la mirada i de dir-los a la cara tot el mal que t’han fet durant unes dècades ja massa llargues.

Eixa mateixa por que un dia et tenia aterrit i bloquejat fa un temps que ha canviat de bàndol. La dreta reaccionària es troba acovardida, intranquil·la i horroritzada de pensar que la història, la seva història, toca al seu punt i final. Els entren calfreds i els esgarrifa que tot allò que han construït estiga a un pas d’anar-se’n en orris. O com diriem els valencians: la paradeta està a punt d’anar a fer punyetes. I eixa por, i cap altra cosa, és la raó per la que han acabat d’embogir amb la proposició no de llei que ha suposat el vet de la teva denominació històrica a qualsevol escrit de les Corts Valencianes.

Els qui tant d’apreci et tenen, són de l’opinió que et mereixes un futur ple d’esperança, de somriures i d’oportunitats. Un futur on els diners de tots no tornen a malbaratar-se mai més. On els teus ciutadans puguen tornar a gaudir de drets tan essencials com ara suposen una plena llibertat d’expressió i d’informació, així com també d’una educació i una sanitat públiques i de qualitat. On els teus camps tornen a ocupar-se i lluir verds, i al mateix temps el teu teixit econòmic i financer torne també a funcionar com es mereix. Perquè a la gent que t’estima li agrada emprendre, exportar, treballar, i mantindre la il·lusió de poder viure i vore crèixer els seus fills en aquest lloc privilegiat que habitem i que ens ofereixes. En definitiva, l’aspiració dels habitants del teu territori és també albirar un horitzó de vida digna i un manteniment d’un estat de benestar que és a punt de desballestar-se a causa d’unes retallades sense precedents.

Bona part de la societat civil sembla haver despertat d’un malson massa llarg i ja ha dit prou. Tanmateix però, tothom ha de ser conscient de que solament des de la política serem capaços de treballar per un futur millor i de garantir a llarg termini la pervivència de la teva llengua, la teva cultura, i els teus trets identitaris.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La propera crisi social

Publicat el 12 de maig de 2013

La fotografia que il·lustra aquest article correspon a la portada d’un dels discs més venuts de l’anomenat estil musical grunge. Nevermind és el nom d’un vinil que encara conserve i que va llançar al mercat el 1991 Nirvana, banda nord-americana encapçalada pel talentós Kurt Cobain. Dos o tres anys després d’aquest èxit, el carismàtic cantant i quasi diria jo, líder generacional, es va suïcidar d’un tir a la boca, deixant gravat per sempre més en la memòria col·lectiva allò que anomenen un jove i bonic cadàver. Tampoc era cap novetat. Anys enrere altres icones com Janis Joplin, Jimmi Hendrix, James Dean o Marilyn ens havien obsequiat exactament amb el mateix. El lema aquell de viu ràpid, mor jove, i deixa un bonic cadàver sembla que des de sempre ha amarat entre músics, artistes o escriptors d’èxit. Inclús recentment la britànica Amy Winehouse n’ha estat una digna hereva d’aquesta tràgica tradició.

El cas és que miren vostés per on fa cosa d’un parell de setmanes vaig trobar la portada d’un suplement econòmic d’aquestos del color de la carn que repetia el mateix motto però amb un afegitó interessant i bastant adient amb els temps que vivim. Viu ràpid, mor jove, deixa un bonic cadàver i no siguis un llast per a les pensions! Tenia prou clar que la piràmide poblacional inversa a l’estat espanyol no ens faria albirar als fills del baby-boom i als que venen darrere un futur massa esperançador però heus ací que, després d’endinsar-me una miqueta, tant en l’anàlisi del periodista d’aquell diari, com en els estudis i previsions d’altres economistes als qui he pogut llegir i escoltar recentment, m’he ficat quasi que a tremolar.

No és qüestió solament de pensar en que la propera retallada del govern de Rajoy afectarà notablement les pensions actuals i tot seguit la capacitat de consum o el poder adquisitiu d’uns jubilats que en molts casos mantenint a fills i néts aturats. És tracta també de que ú, que ja du vint anys cotitzant i que com a poc li’n queden altres vint-i-cinc, sobtadament se n’adona de que el dia que es jubile és possible que l’estat amb el que religiosament contribueix no podrà pagar-li allò que li pertoca. La pensió mensual mitjana és, a hores d’ara, d’uns 900 euros mensuals i la previsió per al 2040 és que siga d’uns 400 ó 500 euros. I això sent realment optimistes car el nombre de jubilats pujarà en 7 ó 8 milions de persones, alhora que la població productiva caurà en una xifra semblant.

A aquest escenari tan terrorífic caldrà afegir que una gran majoria dels qui treballen actualment a penes tenen capacitat real d’estalvi. Són mileuristes i la hipoteca de llarga durada que el banc els hi va concedir en aqueixos anys on tot s’hi valia, s’engoleix ella sola el 40% o el 50% dels ingressos familiars. Zero capacitat d’estalvi i nul·la possibilitat de ficar uns diners a banda en un pla de pensions. Com a resultat de tot això els experts vaticinen una jubilació ben magra per a una gran part de la població actual.

A hores d’ara són precisament jubilats i pensionistes els qui ajuden els esmentats fills aturats i també els qui avalen els prèstecs hipotecaris o els crèdits que molta gent sol·licita per tal de tirar endavant amb les despeses familiars diàries, o amb la idea de llançar-se amb un xicotet negoci. Fins i tot són els avis, els qui acullen en els seus domicilis famílies senceres dels hereus desnonats. D’ací a 25 ó 30 anys, ¿qui se’n farà càrrec?. Un estat responsable ha de prendre mesures i malgrat que sembla prou clar que, amb l’increment de l’esperança de vida, es retardarà l’edat de jubilació o s’exigiran més anys cotitzats per tal de tenir dret a gaudir d’una pensió completa, l’esclafit d’una problemàtica molt greu sembla del tot inevitable.

Potser per a molts (o per a alguns), siga un tant paradoxal que algú parle –com si no en tinguerem prou!– d’una més que previsible futura crisi social quan ens trobem al bell mig de la crisi econòmica i també social més greu, llarga i profunda que molts hem conegut, però les dades projectades fan pensar que l’escenari amb el que d’ací a uns anys anem a ensopegar no diferirà molt d’allò que s’està plantejant. La societat, però, es troba un tant crispada, decebuda, i fins i tot desconcertada per la impotència dels governs però possiblement també amb la manca d’idees o previsions mínimament esperançadores d’uns economistes que, és clar, en el darrer lustre han perdut bona part del seu prestigi i credibilitat.

Dissortadament en aquest cas l’evolució del cingle demogràfic al que ens hi acostem, deixa un escàs marge per a l’errada i a la portada del Nevermind (que vol dir tant s’hi val) observem un nadó submergit al que possiblement algú ha llançat sota les aigües. Aquell nadó deu de tenir ara vint i pocs anys, sembla que, a banda d’intentar aprendre a bracejar tot sol, tracta també d’agafar un dollar. L’eterna lluita per la vida, per eixir a flotació, per la supervivència de l’estat de benestar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’activista discret

Publicat el 6 de maig de 2013

Malgrat no have-lo tractat massa, lo cert és que conec l’Albert Sànchez-Pantoja i Domínguez de tota la vida. El recorde des de ben menut, quan com a membre del cabildo de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta s’acostava a tirar un colp de mà als infants per tal de que ens organitzàrem en ordenades fileres abans de desfilar a la cavalcada del Pregó de les festes fundacionals de Castelló de la Plana. El trobava un senyor seriós, afable i peculiar, al qui una barba que encara conserva li donava certament un aire com d’una altra època.

Era la fí dels anys 70, i representàvem els cavallers catalans que féren costat al Rei Jaume I durant la conquesta del Regne de València. Lluíem uns vestits que durant mesos havien estat cosits amb il·lusió per mares, iaies i modistes. Arribat el dia, els pares et deixàven allà tot sol enmig de desenes de xiquets amb indumentària semblant, però que no amollàven ni pruna en valencià. Això sí, exhibien al pit ben orgullosos reproduccions d’uns escuts d’armes que majoritàriament representaven senyeres quatribarrades. Un dia recorde que fins i tot m’apujaren a un cavall blanc i m’atribuiren la responsabilitat de portar una enorme senyera quatribarrada per tal d’escoltar al Rei, a Na Violant d’Hongría i a les seves dones de companya durant la desfilada del migdia. Algú va acabar ubicant-me als peus de l’estàtua del Conqueridor, i mentre sonàven diversos himnes i les autoritats i les dames dipositaven rams de flors i de llorer a escassos centímetres d’on jo hi era, la premsa em va fer un munt de fotografies. I jo, que aleshores tindria onze o dotze anys, em vaig sentir, per primer colp en la meua vida, una persona important.

A banda de l’emoció dels homenatges i les desfilades, recorde que com a cavaller rebia a la llarga de l’any butlletins de notícies i diversa correspondència que informava dels actes, les quotes i d’altres, sempre emprant un perfecte català. El contingut del llibret també estava en català i les llustroses i glamouroses presentacions de Na Violant al Teatre Principal de la ciutat també es feien en la nostra llengua. Algunes joves, normalment filles de la burgesia castellonenca, fins i tot feien el seu debut com a valencianoparlants aquell mateix dia.

Vull pensar, i n’estic segur que l’Albert era un dels qui estava darrere de tot allò. Dels qui tenia cura per tal de que els textos i les colaboracions gaudiren de certa dignitat, d’una qualitat decent i també d’una mínima correcció lingüistica, senzillament perquè no se m’acut cap altra persona que en aquell Castelló provincià i en el si d’aquella agrupació festera, hagués tingut la frisança de consultar durant els anys 60 i 70 la Gramàtica de Pompeu Fabra. Imagine que també fou dels que se’n ocuparien ocasionalment de fer algun tipus de recerca per tal d’anar dotant la Germandat, les seves estructures, actes i presència pública d’alguna mena de rigor històric.

Nascut a Barcelona, Albert Sànchez-Pantoja procedeix d’una família manxega que, per la feina del pare, va viure arreu de diverses ciutats de l’estat espanyol. Al 1958 van passar per Castelló i ell va decidir quedar-se, estudiar a València, formar una familia i desenvolupar ací la seva activitat professional al sector del taulell. I el seu activisme cívic i compromés amb la llengua i la cultura continúa ferm i actiu al món de la festa, tant des dels Cavallers de la Conquesta, com director de la revista de la Federació de Colles.

D’altra banda i també enmig de la tenebra que representava publicar en valencià als anys 60, estigué durant més d’una dècada al capdavant de la revista “Al Vent” , on es publicaren interessants números monogràfics al voltant del Concili Vaticà II i el Mercat Comú (amb article de Vicent Ventura) alhora que va co-dirigir amb el filòleg Vicent Pitarch entre 1969 i 1980 “Nosaltres els valencians” ,programa radiofònic de Ràdio Popular de Vila-real, pioner en valencià a les comarques del nord del País i que tenia com a objectiu la difusió de la cultura i l’ús de la llengua.

Ja com a activista polític, va impulsar la Unió Democràtica del País Valencià el 1977 i a les eleccions municipals de 1979 va militar a la plataforma assembleària Esquerra Independent de Castelló (EIC), de la qual va ser candidat. EIC va ser un constituent bàsic d’Esquerra Unida del País Valencià, que, pel seu compte, va ser clau en la formació de la UPV, fins arribar al BLOC, formació que com és sabut per tothom lidera la Coalició Compromís.

Resulta satisfactori i molt gratificant que el ciutadà, l’activista discret i l’home cabdal que des de sempre ha defugit qualsevol tipus de protagonisme mediàtic, però que ha estat honest amb ell mateixa i amb el seu País haja estat guardonat a la XIV edició dels Premis Vicent Ventura junt a la més coneguda Rosa Solbes. Ciutadans com Albert, somniadors, integradors, lluitadors, perseverants i sobretot compromesos amb el present que els ha tocat viure i amb el llegat que han de deixar a les futures generacions mereixen el nostre reconeixement i el de tota la societat. Enhorabona.

Publicat dins de General | Deixa un comentari