ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

NO ES EL MATEIX 2X1 QUE 1X2

Sense categoria
Aquella propietat commutativa que vam aprendre a l’escola, i que l’ordre dels factors no alterava el producte, ahir va quedar ben demostrat que no es certa, quan els diputats republicans al Congrés espanyol van portar la nova broma judicial que un alumne pot imposar el seu criteri a tot el seu grup, i la van traslladar a que un diputat pot imposar, i fer canviar  la llengua a tota la resta de representants. Com sempre sentim, son coses que res tenen a veure, de fet per l’Estat qualsevol afer relacionat amb Catalunya mai te comparació amb ningú, som únics al planeta.

Efectivament, la prova del cotó va acabar amb Tardà, Bosch i Jordà expulsat per intentar parlar la seva llengua a la cambra teòrica de representants. El començament de l’experiment va ser “Senyories, ahir un tribunal va dictar a Catalunya  que un sol alumne que demani el canvi de llengua al castellà obliga a canviar d’idioma l’aula sencera. La majoria del PP sempre ha sostingut que el que val per a Catalunya, val per a Espanya. En lògic paral·lelisme i en justa correspondència, entenem que un sol diputat que exigeixi en aquesta cambra un canvi de llengua al català obliga també a canviar d’idioma la cambra sencera”. El resultat va ser una sèrie d’advertències que va acabar amb el president Posada expulsant al diputat desprès de les escridassades des de la banqueta popular i socialista, i en nom d’un article, que per cert no van saber trobar. Aquesta historia es va repetir amb els dos altres diputats. L a coincidència del fet va portar just el mateix dia que el Consell per a la Transició Nacional començava a treballar, i es comprometia a elaborar l’informe sobre la consulta abans de l’estiu.
Realment, i més enllà del teatre, jo diria que un sainet que ja fa molts i molts anys que dura, i no fa res més que donar arguments a que tots som iguals davant la llei, però en aquest cas alguns més iguals que d’altres. Com ja deia ahir es una broma macabra de mal gust que una persona pugui imposar el seu dret per damunt de tot el col·lectiu, i del projecte del mateix centre en nom de la xenofòbia i la lluita per fer desaparèixer una llengua. Ara be, aquest nou episodi surrealista no te correspondència a la cambra de representants espanyola, on el mateix episodi es tractat amb l’expulsió i l’escridassada de la caverna, que no entén de justícia i normalitat, i si de lluita, uniformitat i atac constant a la democràcia. Els fets d’ahir son una prova més que aquest estat espanyol ha estat construït amb una sola identitat, una sola llengua i una sola idea, i on no hi tenen cabuda idees diferents a aquesta, ni per suposat altres nacions o identitats com la nostra, que sempre son tractades com una cosa aliena amb els drets retallats i amenaçats.
Com deia el mateix Tardà televisiu “algú ho havia de dir”, i la seva expulsió, simbolitza el tracte i en aquest cas el maltracte que rep Catalunya permanentment des de l’Estat i l’intent, aquest empat infinit per intentar eliminar qualsevol rastre de diferència, encara que sigui amb tècniques tant surrealistes com una Justícia que no fa honor al seu nom i un poble que ja en te prou de tanta humiliació i poc respecte permanent. 
En definitiva, una nova prova del cotó per si encara li calia algú, que la dignitat i la nostra supervivència com a poble mai serà possible dins un Estat com l’espanyol. Esperem del Consell de Transició Nacional una bona feina que doni l’empenta rigorosa i definitiva al procés.
 

GENOCIDI SENSE FI O BROMA PESADA

Sense categoria
La nova interlocutòria del TSJC sobre la nostra llengua, i on a petició de 10 persones ens diu que un sol alumne pot imposar la llengua castellana a tota la classe, es un nou atemptat contra la immersió lingüística, i un nou despropòsit amb aquest intent barroer des de fa 300 anys d’eliminar la llengua catalana sigui com sigui. Realment no te ni cap ni peus que una minoria es pugui imposar a una gran majoria, clar que amb democràcies tant deficients com l’espanyola això no es res estrany. La fermesa de la Generalitat dient que no ho pensa complir es una bona notícia, i un avís a aquests autèntics genocidis d’una llengua que volen morta i enterrada.

La consellera d’Educació va ser contundent i es va declarar cansada de defensar contínuament el model aprovat per una gran majoria de la societat catalana i lloat per Europa, davant un nou atac en forma d’obligació a introduir la llengua espanyola al grup escolar d’un alumne, quan els pares hagin demanat per via judicial que hom li faci classes en espanyol. Cal dir que CIU, ERC, PSC, ICV i la CUP també van rebutjar el fet, i van remarcar que els tribunals no podien estar per sobre d’una llei aprovada al Parlament, destacant la politització de la llengua. Els de sempre, es a dir PP i Ciudadanos es van mostrar satisfets i insten a complir les sentències judicials en el seu intent d’esborrar la llengua catalana i crear un conflicte que no existeix amb el suport de la famosa espanyolització del ministre Wert.  El tribunal diu que no n’hi ha prou amb l’atenció individualitzada i s’ha de fer a tota la unitat escolar.
Vull recordar que el curs actual tant sols 17 famílies havien sol·licitat que el castellà fos la seva llengua vehicular,  i només 10 havien fet aquest tràmit judicial que ha acabat amb aquesta broma macabra de mal gust com a resolució.  Aquest es el gran problema mundial que tots aquests xenòfobs de la llengua catalana amb Convivència Cívica, jo més aviat diria incivica, i partits com PP i Ciudadanos porten al capdavant en nom de la democràcia i la igualtat, però amb un rerafons que fa pudor a naftalina i de complir els objectius que per exemple el Decret de Nova Planta o la dictadura franquista no va poder aconseguir, com es l’eliminació de la llengua catalana.
Aquesta es la famosa Espanya plural, la de la imposició i la de la malaltissa obsessió en destruir una llengua que no consideren seva i els fa nosa. El problema real saben molt be que no existeix, i aquesta interlocutòria ens diu que els suposats drets individuals d’una persona trepitgen i esborren els drets de tota la resta d’alumnes de l’aula que haurien de veure indefensos com no tenen ni dret ni vot. Tota una lliçó de democràcia que hauria d’enviar aquests jutges directament a la suspensió dels seus càrrecs per incomprensió de la mateixa democràcia i per supeditar els interessos d’un estat monolític a la mateixa expressió majoritària popular.
Com deia la consellera Rigau, produeix esgotament defensar i repetir un cop i un altre que simplement tenim dret a existir amb la nostra identitat sencera, que simplement es nostra i no va contra ningú. Es una prova més de que no podem conviure sota el mateix sostre amb un Estat que no ens vol, ni ens ha volgut mai, almenys tal com som.
Tanmateix, la resposta es clara, un estat propi que protegeixi la nostra llengua, que respectarà la resta com no pot ser d’altra manera i que portarà l’única relació que podem tenir amb l’Estat espanyol, com es d’igual a igual i cadascú a casa seva.

ELS MARCS MENTALS

Sense categoria
Veiem com el regidor popular Javier Mulleras vol apagar la flama del pebeter del Fossar de les Moreres per estalviar la factura de gas,  alhora que res diuen sobre els deutes de més de 10 mil milions de l’Estat amb Catalunya i que farien anul·lar les retallades i augmentar la despesa social. Alhora Ciudadanos vol portar al TC el Consell Nacional de Transició Nacional, quan precisament es un organ per fer les coses el màxim legal possibles, i fins hi tot el TC pregunta al Parlament si la Declaració del Dret a Decidir anul·la la de Sobirania o la complementa, amb una absurditat de grans proporcions. Mentrestant veiem el paper que juguen aquests personatges de la dependència, que volen que res canviï i que la ciutadania calli sense cap oportunitat. Un clar exemple es l’Albert Rivera de Ciudadanos, que es retratat amb gran destresa per Jordi Graupera amb el text que adjunto i que deixa una idea molt més clara de les arrels d’aquest polític de pa sucat amb oli.

Un dels nostres: Qui és l’Albert Rivera?
Jordi Graupera
Originalment, es va publicar l’estiu de 1881. Es titulava Storia di un Burattino (Història d’una Joguina), i va començar com un fulletó al Giornale dei Bambini. Tot i que ha passat a la posteritat per ser un mentider, no va ser fins a la dissetena entrega de la sèrie que se li va allargar el nas després de dir una mentida. Així que no és per mentider que vull comparar l’Albert Rivera amb Pinotxo.
Amb tot, la manera que l’il·lustre senyor diputat Albert Rivera i Díaz té de parlar de la seva vida, reduïnt-la a falques publicitàries mida twitter, no ajuda a separar-lo del tòpic dels polítics ni del de Pinotxo: “Mi madre nació en un pueblo de Málaga hace más de 50 años en la otra punta del Mediterráneo” (92 caracters). “Y aquí detrás nació mi padre hace 60 años, en la Barceloneta, el barrio más marinero y más representativo de la ciudad.” (118).
A l’altra punta del Mediterrani hi ha el Canal de Suez, no Màlaga, que si de cas, és a l’altra punta d’Espanya. Llicències poètiques de publicista. La mare, Maria Jesús Díaz, és essencial, això sí. Del pare en tenim menys notícia, però de la Barceloneta en sabem cosetes i potser més significatives. Suposo que l’Albert Rivera ja ho coneix, perquè fa anys que reivindica una millor comprensió de la història del país, però val la pena recordar-ho: 
La Barceloneta és un barri creat sobre un terreny lentament guanyat al mar, per obra i gràcia de l’enginyeria, fins a unir la costa medieval de la ciutat amb l’illa de Maians, que (a part de ser un llibre del Quim Monzó) era una illa sorrenca a 100 metres de la platja. El barri va ser una idea del Marquès de Castel-Rodrigo al 1715 per compensar els habitans del barri de la Ribera que s’havien quedat sense casa després de la derrota de l’any anterior. O això diu la versió oficial. 
L’ordre dels fets importa: primer es van enderrocar 1000 cases de la Ribera (el 17% de Barcelona), aniquil·lant, com explica García Espuche, el centre vital de la ciutat. Després es va construïr la Ciutadella per acollir les tropes que havien de controlar Barcelona, i la muralla borbònica, per contenir-la. Aleshores es van adjudicar 321 solars de la platja als supervivents no exiliats del derrocament. Però no va ser fins quatre anys més tard que l’enginyer Van Verboom, famós per haver dissenyat la trinxera de la batalla de Barcelona en nom de Felip V, va fer els plànols del nou barri, seguint la moda racionalista del moment: línies rectes, uniformitat arquitectònica, criteris d’higiene i control social –l’obsessió era apaivagar l’ànim de revolta que sempre havien mostrat els habitans de la Ribera contra qualsevol autoritat. 
Mentre els plànols dormien en un calaix durant 30 anys, però, els il·lusos i desesperats s’hi van instal·lar en barraques sobre la sorra; il·lusos perquè quan es van oficialitzar les adjudicacions sobre plànol, les autoritats van triar els nous habitants a dit, i desesperats perquè el barri fantasma quedava fora de la muralla borbònica: les putes i el robar. El 1749 van fer-ne una nova versió, del projecte, però va caldre esperar encara quatre anys més: un cop les elits de Barcelona ja havien tornat a pactar amb la Corona, i el comerç repuntava, i el port necessitava una reforma, es va construïr el barri ortogonal, racionalista, higiènic i extramurs de la ciutat, i es van repartir les cases de nou. Aquest cop les va repartir el Marquès de la Mina, ex-combatent del setge de Barcelona, Capità General a Catalunya, patró i benefactor il·lustrat, megalòman i amant de l’òpera. La història de Barcelona és plena de personatges així, contents d’indulgir en els seus desitjos sublims com a pagament per l’àrdua tasca d’imposar la racionalitat als autòctons. Però dels veïns de la Ribera, Rivera, 39 anys després de perdre la casa, ningú no se’n va recordar. El barrio más marinero y representativo de la ciudad.
Al segle XIX, el desenvolupament industrial, les revoltes revolucionàries dels obrers que hi perdien les dents, la mà esquerra de Prim i el record sostingut de les constituciones prèvies al racionalisme borbònic, van fer caure les muralles que convertien la ciutat en un pestil·lent contenidor de caos, i la Barceloneta es va omplir d’indústries. En especial metal·lúrgiques, i encara més en especial La Maquinista, que faria rics els seus propietaris a base de construïr la nova maquinària industrial que alimentava el tèxtil del país i a base de vendre calderes de vapor per a l’Armada espanyola a preu d’amic. Fins i tot quan va esclatar la guerra civil, el PSUC va requisar uns tancs que tenien al magatzem, mentre els propietaris fugien al bàndol nacional, s’aliaven amb l’enginyeria alemanya, i se sumaven a l’esforç bèlic. 
Pinotxo no va saber mai d’on provenia la seva fusta rebel, i l’Albert Rivera va néixer al carrer de La Maquinista, en un mig pis clàssic de finals del segle XX. De la família del pare, diu Rivera que són del barri de tota la vida, els avis treballaven al port, els oncles eren estibadors i el pare tenia basars. Tenim poca informació més, de la branca paterna, però em permeto somiar que es diuen Rivera perquè provenien de la Ribera. Potser la Corona va mantenir la promesa per a ells, o potser no hi va haver manera de fer-los fora: eren del port. Però segurament no té res a veure. 
La mare va néixer a Cútar, un poble –avui– de 700 habitants a la província de Màlaga, que ha acollit humans des del neolític, gràcies a les terrasses sobre ‘el riu del paradís’, com van dir-ne els àrabs. Els avis de Màlaga van enviar la mare d’Albert Rivera a Barcelona quan tenia 13 anys, a treballar a casa d’uns oncles que teníen una joiera en els basars del port. Era el 1972. És l’última onada d’immigració, i hi havia xarxa familiar on caure i treballar. No la va oprimir cap burgès català sense ànima, més aviat va incorporar-se a l’esforç ingent de la tradició comercial indígena. Allí va conèixer l’Agustí Rivera, set anys més gran, i s’hi va casar. Tenia 17 anys. Als 20, va néixer l’Albert. Fill únic. Aquesta és l’època que els Losantos i Loquillos diuen que era la de la Barcelona llibertària, que després es carregaria el catalanisme.
La família aviat va canviar el barri pel Vallès Oriental –primer una masia de cap setmana a Cardedeu, després una botiga a Granollers i ara a la Garriga. L’Albert Rivera només parla de la Barceloneta quan es refereix ‘als primers anys d’escola’ o per parlar del Club Natació Barceloneta –els pares el van apuntar amb 2 anys. Hi va créixer com a nedador fins a ser campió de Catalunya als 16 anys, i jugador de waterpolo després. Encara hi neda. Imagino una adolescència de moltes hores sol, carril amunt, carril avall.
Aquí hi ha un patró: els pares li han donat la millor educació que la societat civil pot oferir a Catalunya, no han escatimat esforços econòmics, sacrificis personals ni ambicions per al seu únic descendent. El fill no ha desaprofitat cap oportunitat: té una biologia robusta i un cervell. Es veu pertot, l’èmfasi: a la masia llogada de Cardedeu on reunien cosins i tiets, l’Albert va començar a donar gas a una moto abans de tocar amb els peus a terra des del seient i va descobrir Los Hombres G (diu que encara li agraden: fan aquesta pinta “macarra, rebel, però en el fons ells també són una mica pijos.”) La moto ja no l’ha abandonada mai. Després, quan els pares es van obrir un basar a Granollers, el van dur a l’escola Cervetó, concertada a primària, privada a secundària, ‘la dels pijos’ em diu la gent de Granollers, i el nen va respondre treient bones notes. Un any va suspendre una assignatura i la mare el va castigar tot l’estiu, fent-lo llevar a les set del matí per anar a una acadèmia de la Garriga, full time.
El patró indica que l’Albert Rivera és un producte típic de la Catalunya autonomista, el país que ensenya a les escoles una història romàntica i folkloritzada de ‘la nació’, a canvi de no explicar les renúncies que ens han fet fracassar tant com resistir; el país que va decidir viure en un escenari de cartró pedra amb l’esperança que si tothom dissimulava potser els problemes desapareixien sols; un país on no cal llegir ni saber història per dedicar-se a la política; un país que té com a capital ‘la ciutat de l’amnèsia’, com la va anomenar un periodista del New Yorker en un reportatge de 1992; la ciutat que els que la diuen estimar estan diposats a vendre’s les joies de la iaia per quatre calés i un trosset del poder local; la ciutat que va obrir la Barceloneta al mar per acollir turistes i hedonistes de tot el món i que es trobava còmode dient-se cosmpolita i olímpica, com ara la sent Rivera, quan no passava de cadàver exquisit i embolicat amb un llacet. 
No es pot negar que allò que abans s’anomenava ‘ascensor social‘ ha funcionat en el seu cas, i que el gruix històric, cultural, civil que ha sobreviscut sota l’amnèsia i la pallassada sentimental dels polítícs ho ha fet possible. Associacionisme, escola concertada, la Ramon Llull: un país de comerciants, de basars. Però també és estrictament cert que les llibertats formals que han fet possible que l’Albert Rivera hagi arribat tan amunt depenen exclusivament de l’Estat espanyol i el seu entramat jurídic coercitiu i incentivador. Els catalans mai no ens hem posat d’acord per construïr-nos un sistema de defensa de la llibertat. Per a un home sense memòria com l’Albert, no defensar l’status quo és com apujar-se a l’espigó i pixar contra el vent.
Però això és sociologia. I hi ha molta gent que ha sortit a l’inrevés. El caràcter d’Albert Rivera, aquesta tendència que té a reduïr-ho tot a la retòrica de community manager, que racionalitza en petits eslògans les necessitats emocionals del públic, no s’entén sense l’educació concreta que ha rebut. No crec que llegeixi gaire, si hem de fer cas del seu TL: molta tele-merda i rutina de comentarista professional de notícies online. L’aliment del triomf.
La mare explica que ella sempre ha estat una addicta a tertúlies i programes informatius, des que es lleva fins que es fica al llit. Això podria explicar-ho en part, i dóna per construïr tota mena de teories freudianes. En la mateixa entrevista, la mare lamenta que es veuen i parlen poc, ara que va tan ocupat. El deu veure i sentir més per la tele i la ràdio que en persona. Però no crec que ho faci per a ella, ho fa perquè li agrada, és on se sent fort. Un col·laborador pròxim em diu: “es passa tres dies a la setmana a Madrid, de tour pels mitjans. Ara que té una filla, hauria de ser conscient que ha de frenar, ser més a casa, o es cremarà i ho pagarà car.” Però anar als mitjans de Madrid és la manera més ràpida d’accedir al seu electorat. I a la claca. M’agrada que sigui una espelma que crema per totes dues puntes. És l’ambició? 
Això tampoc ho explica tot. A banda de la banalitat estètica, l’Albert Rivera té una manera de raonar que em crida molt l’atenció. Sempre tinc la sensació d’estar al davant d’una fal·làcia, però quan intento desmuntar-la, veig que l’error és tan enrere en el silogisme que l’única solució és entrar en el seu marc mental, pobre de referències i orfe de qualsevol comprensió profunda, independentment del tema. Aprofita que el nivell de la política catalana és tan baix que per respondre’l els seus adversaris primer haurien de fer-se càrrec de les pròpies inconsistències. Però si cal anar enrere, anem enrere. Fem un zoom més intens en l’educació, aviam si trobem el context que dóna sentit a les fal·làcies. 
L’escola Cervetó de Granollers és una d’aquestes escoles catalanes nascudes de la tradició pedagògica progressista del país. En particular, és una escola que predica el constructivisme. Resumint, publicita una educació basada en l’experiència personal. Cada alumne construeix mentalment els coneixements a la seva manera, i el professor ha de procurar-li objectes, relacions, esdeveniments que facilitin aquestes construccions mentals. El mestre no transmet coneixement, el provoca. És una forma radical de racionalisme, basada en teories psicològiques i biològiques francament discutibles, però que procura una atenció constant a l’estudiant, i dóna resultats excel·lents en un context cultural tan miserable com el nostre. Tothom els aprova la selectivitat, per entendre’ns. 
L’Albert Rivera és un home afortunat: per a pares i mestres fou el centre de l’univers. A canvi, però, se li exigeix que les ambicions s’expressin en termes de sentit del deure –una hipocresia com qualsevol altra. L’aristocràcia catalanista coneix versions d’aquests mètodes gràcies a escoles com Súnion o el Frederic Mistral. La Cervetó també es descriu com una ‘escola catalana i, per tant, com a transmissors i consolidadors dels valors de la cultura catalana’; cosa normal, signifiqui el que signifiqui això de ‘valors de la cultura catalana’. Però després, senten la necessitat irrefrenable d’afegir: ‘sense que això signifiqui excloure altres realitats culturals i lingüístiques ben evidents en el nostre país.’ Això també és normal i perfectament defensable, però fa tota la pinta d’excusatio non petita. Al capdavall, transmetre i consolidar els valors de la cultura catalana ha de significar, per força, no excloure res, i menys si és ben evident al nostre país. Si no, ni són valors, ni és cultura, ni és catalana. És una herència històrica que ha trobat el seu hàbitat natural en la psicologia col·lectiva: t’ho juro, no som catalans per fotre. I aleshores tota discussió sobre la jerarquia en els valors humans es torna un joc de blandiblú. La llengua vehicular de l’escola Cervetó és el català. 
Aquests dos fets, el constructivisme i el progressisme pedagògic local, il·luminen, em penso, moltes de les perversitats del seu argumentari. Explicar-ho no és fàcil, i aquí és on convoco Pinotxo. 
Com acostuma a passar amb els contes del segle XIX, la Storia di un Burrattino té reminiscències ocultistes. Pinotxo és un homúncul, paraulota llatina que vol dir ‘homenet’, i que feien servir els alquimistes per explicar una meravella: la creació d’un ninot que cobrava vida pròpia i s’encarava al creador. Frankenstein és un altre fita d’aquesta tradició. L’homúncul simbolitzava el descobriment de la consciència, la capacitat d’enfrontar-se a un mateix, a les creences heretades, i a construir-se un món particular i nou, individual, descobrint el bé i el mal per la via desplegar el propi jo en el món. És un idealisme perillosíssim: et pot fer creure que parlar bé és dir la veritat. La metàfora d’un ninotet que pren vida, però, com li passa a Pinotxo, és fruit d’una il·lusió psicològica molt antiga: la creença que donant forma humana (o animal, o la que sigui) a un objecte, un tros de fusta o de fang, podem donar-li una vida semblant a la de l’home (o animal, o el que sigui) que representa. La matèria no compta, compta la consciència. La gent que li resa a una estàtua comet el mateix excés d’optimisme. I els nens, que estimen els peluixos. El cas dels homúculs, i el de Pinotxo, és paradigmàtic: es pot construir una consciència. 
Pensem en Geppetto: és gran i vol tenir un fill, i se’l construeix. Però el fill li surt dolent –roba, menteix, s’escapa; és egoista i cruel. En les seves aventures, descobreix el mal, però no el sap reconèixer, i per això no passa de ser una joguina. La qüestió del nas és només una anècdota més, que explica la seva incapacitat per adonar-se de les conseqüències dels seus actes maliciosos. Només al final, quan Pinotxo està diposat a sacrificar la pròpia vida per salvar la de Geppetto, quan es reconeix en el pare, es converteix en un nen de carn i ossos. És la construcció d’una ànima, d’una consciència a través de l’experiència del mal. Així neix l’home bo i lliure i tal i pasqual. 
Tot això pot semblar molt bonic, i potser molt distant del president de Ciutadans, però és al cor de la qüestió. A Europa, la fe en el poder de la consciència, com si fos una cosa separada del cos, del món, de tot, aviat es va convertir en una fe en el poder de la raó. Una cosa construïda racionalment, mentalment, per als constructivistes i els seus acòlits, és més veritat que el caos de la vida, de la història, del món. La raó corregeix la vida, li dóna forma i sentit, tal com Gepeto corregeix la fusta, li dóna forma i sentit. Aquesta manera de veure el món té conseqüències de tota mena, però n’hi ha dues que defineixen l’Albert Rivera: l’instint per la forma i i la lleialtat a la racionalitat jurídica. 
Potser són al darrera d’algunes de les seves tries. Quan va acabar el batxillerat, l’Albert va decidir estudiar dret a ESADE. La mare diu que és per casualitat, que un amic va anar a fer les proves d’accés i que ell va acompanyar-lo. El Rivera ho ven dient que part del tracte era que si no treia bones notes aniria a treballar a la botiga, però la mare afirma que mentre estudiés, tant se valia que trigués 10 anys a acabar la carrera, el deure dels pares és treballar i el dels fills, estudiar. És la versió posmoderna de l’Auca del Senyor Esteve. Geppetto també va refer-li a Pinotxo tantes parts com va trencar i cremar.
Es repeteix el patró: els pares ho donen tot per pagar-li la millor educació que la societat civil catalana pot proveïr. De la mateixa manera que Catalunya va sortir del pou del desastre de 1714 i va poder fer la revolució industrial al cor de la Barceloneta al segle XIX perquè hi havia una tradició tècnica, filla dels gremis pre-borbònics, passada de pares a fills, de mestres a aprenents; la Catalunya democràtica va sobreviure a la dictadura i va poder acollir i donar poder als nouvinguts, perquè tenia una tradició civil, pedagògica i empresarial autònoma, resistent a la uniformització racional de l’estat franquista. ESADE, amb tots els seus defectes, i la Ramon Llull en general, respon a aquesta tradició, a aquest gruix. També en reflecteix les hipocresies i els pactes amb el diable: la força i la feblesa han estat la mateixa cosa les darreres dècades. I potser és aquí on l’Albert Rivera va trobar el fàstic que sent al davant de qualsevol orgull civil català. 
La qüestió, però, és que va triar estudiar dret a una de les escoles de negocis més importants del país, i allí va aprendre l’ofici d’advocat. En el seu cas, la professió compleix el tòpic popular: una relació promíscua i interessada amb les lleis. L’important no és la veritat d’un cas, sinó la capacitat de construïr un argument convincent que anul·li l’altra part. Ja sé que hi ha moltes menes d’advocats, i moltes menes de llicenciats d’ESADE, i que els advocats es veuen a si mateixos com a operadors necessaris de la justícia. La seva feina és essencial, i les seves ambicions de vegades acceleren la prosperitat. La seva missió és ser part, no jutge. Ok, Rivera fa de part, però sabent que en última instància el jutge ja ha triat d’entrada. No és risc, és anàlisi racional. L’ambient concret influeix: la majoria de grans despatxos de Barcelona, (Quatrecasas, Uría-Menéndez, Garrigues, Roca) estan farcits de graduats d’ESADE fent més hores que un rellotge per tancar els grans contractes entre poder econòmic i poder polític. En estos despachos, la libertad no existe ni como concepto teórico, em va dir un exempleat d’un d’aquests bufets passat al món de la consultoria. Crec que és aquest ambient d’on l’Albert Rivera va treure el seu concepte de millor argument: aquell que explota la debilitat del contrari. Pura forma, com Pinotxo, quan encara és només joguina. Homúncul de la societat catalana.
D’aquesta època és la seva participació en la Liga Nacional de Debate Universitario. Igual que amb la natació, el seu equip va guanyar-la. Compartia equip i tasques d’orador amb el Gerard Guiu, actual Cap de Gabinet de Sandro Rossell –una feina en la que t’imagines al Rivera perfectament. Aquesta competició la conec bé perquè jo mateix hi vaig participar dos anys més tard. Et pot tocar defensar tant una cosa com la contrària, i la clau és desfer-se de les pròpies conviccions. Si no enténs que és una ficció et pot passar que arribis a creure que pots pensar en tu mateix en abstracte, com un individu despullat de tota vida concreta, i creguis haver assolit un pensament objectiu, buit de prejudicis. Però en realitat l’únic que fas és treure partit de les debilitats dels altres. 
En el meu any, el Cristian Palazzi i jo érem els únics estudiants de filosofia, la majoria eren de Dret o ADE, i els veies caminar perillosament per aquest abisme. Els més robustos, els de Deusto, que parlaven en jesuïta del PNB. Entre el públic, headhunters de grans despatxos i multinacionals. En la majoria de debats que vam guanyar, en vam tenir prou d’ampliar una mica el context. Vam perdre només quan ens vam deixar arrossegar a un debat exclusivament jurídic. En el món dels advocats i similars aquesta visió del món que respon a una lògica de febleses i fortaleses, depèn de l’existència d’un barem, un límit clar, alguna cosa sòlida que permeti establir qui guanya i qui perd, què val i què no val. Per això l’Estat de Dret és essencial per al creixement econòmic. I és per això, per les carències en aquest flanc, i no per la raó contrària, que Espanya fracassa.
El problema sempre és que el barem és una construcció artificial, que expressa els límits mentals dels seus autors, els seus prejudicis, el pes del seu context, de la història, i en general el brogit del caos que és tot. La llei és un refugi cavernós que no fa eco. El principal valor que té és pragmàtic: permet avançar mentre acabem de discutir-nos. El món dels advocats és dins de la caverna i la seva racionalitat té un avantatge sobre la de qualsevol altra professió: no és amb el món que cal contrastar els raonaments, és contra uns textos. És l’ofici constructivista per excel·lència: tot passa dins dels límits de la ment. Confondre la llei amb el món és igual que resar-li a una estàtua, igual que somiar que pots donar vída a un ninotet de fang, igual que provar de tenir descendència construïnt una joguina. 
És en aquest sentit que l’Albert Rivera diu que en entrar a Catalunya, el cartell hauria de dir: Comunitat Autònoma de Catalunya. I és també conseqüència d’aquesta manera de pensar que el primer cartell electoral Ciutadans, aquell on Rivera sortia despullat, dèia: “no nos importa dónde naciste, no nos importa la lengua que hablas, no nos importa la ropa que vistes. Nos importas tú.” Aquest eslògan és incapaç de fer-se càrrec de coses tan òbvies com que la revolució bolivariana només es podia donar a Veneçuela, o que la primavera àrab és àrab, o que viure en un país estranger t’obliga a ser humil respecte les teves capacitats i a apreciar el poder del context. Però sobretot, el problema d’aquest eslògan és que aquest ‘tu‘ és buit. L’amara una noció de llibertat profundament opressiva, que hem vist emergir i tornar-se enfonsar durant el segle XX arreu del continent, menys a Espanya, on ha prevalgut. És la llibertat entesa com una negació de la vida: com si l’únic individidu lliure fos el que s’ha desfet d’ell mateix, del seu cos, dels seus sentiments, i de les relacions ineludibles amb la resta de la gent, –la morta, la viva i la que ha de venir. A dins del ‘tú’ del cartell electoral no hi ha una vida, hi ha una idea. Un constructe mental. Una ficció. És el tu buit de Pinotxo, un tros de fusta que mai podrà ser bo o dolent mentre sigui una joguina, pura amoralitat, mentre no es faci càrrec del món que l’envolta. Però Pinotxo és un conte, i l’Albert Rivera un home. Per això aquest ‘tú‘ buit, un cop li treus tot això que diu Rivera que se li ha de treure, només li queda Espanya, i la seva llei, i les seves relacions de poder. És l’únic contingut que roman. L’eslògan constructivista en realitat diu: desfes-te de la vida, sigues espanyol. Que ell ho vulgui ser és perfectament comprensible, però que ho confongui amb una opció racional és cosa nostra: el resultat d’educar una generació en l’oblit. El principi ideològic de la transició, tabula rasa, explica la llibertat amb la que han campat els oligarques de la capital i també la manca de memòria dels educats en democràcia: tothom ha acabat sent víctima de les ignoràncies de casa. I s’ha aplaudit amb més força, dins i fora del catalanisme, aquells que millor feien veure que eren racionals. Parlo per experiència. Quadra el cercle que el partit es digui ‘Ciutadans/Ciudadanos‘ en honor a Tarradelles i el seu ‘Ja sóc aquí!,‘ però mai no es faci referència a la continuïtat històrica que el president tornat de l’exili, abans de l’existència de la constitució, encarna. 
Acabada la carrera, i amb aquestes competències, l’Albert va trobar una feina mal pagada als serveis jurídics de ‘la Caixa’ (torna el patró) i es va independentitzar (i torna: ell es pagava el lloguer, i la mare li pagava el menjar i li rentava la roba, diu). Però no en tenia prou. Aquesta vida d’advocat de ‘la Caixa’ no era per a ell. I això parla bé d’Albert Rivera, més que cap altra cosa. Els que el recorden diuen que en l’acte de graduació d’ESADE –va fer el discurs en nom de l’alumnat–, va dir que el títol i l’orla són només les parets d’una capsa que t’ha estat donada, i és cosa teva omplir-la de coses interessants. Interessant és que cités l’orla, que és com dir els contactes. Una metàfora molt catalana. I un altre cop l’estil simbòlic, banal, d’una retòrica amb més poder que contingut. La poder és l’únic contingut.
Com que volia alguna cosa més que fer informes sobre hipoteques, va estudiar un màster de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma, on va conèixer el Dr. Francesc de Carreras, un nou Geppetto per a ell; també va estudiar un curset de màrqueting polític a una universitat de Washington (un d’aquests cursos que fan les universitats ianquis per fer caixa), i va començar a treure el nas pels partits polítics. No conec l’ordre d’aquest llistat de fets, però tots corresponen a un ventall de 3 anys, i tots responen a la mateixa ambició. Va acostar-se als sectors més PSOE del PSC i va anar a les Noves Generacions del PP (d’aquí l’escàndol posterior, segons el qual va arribar a militar al PP, cosa que ell sempre ha negat; sigui com sigui, va anar-hi i va signar una butlleta, diu que per demanar informació). A l’Albert li dolia Catalunya, aquest ens que deixa tothom insatisfet, fins que comences a viure del conflicte. O potser li picava la llengua i les ganes de ser algú. 
Una dia la mare va sentir a la ràdio que el grup d’intel·lectuals autobatejats ‘ilustrados del siglo XXI’, (Espada, De Carreras, Pericay, Boadella, et al.), muntaven un acte per explicar les seves tesis contra el nacionalisme uniforme de la Catalunya autonòmica. Furúnculs de l’oblit, que fan el mateix que critiquen: confonen la Catalunya oficial, la Generalitat i l’Estat, amb la Catalunya de baix, immigrada o no, que l’aguanta i es defensa com pot. Suposo que l’acte dels il·lustrats és el del CCCB, que és el primer que van fer. La mare va trucar el fill i li va dir: per què no hi anem? A la sortida, l’Albert Rivera va anar a saludar el catedràtic De Carreras, i es va oferir per participar de la moguda. Els il·lustrats acabaríen sent alquimistes.
Ha trobat el seu lloc. La seva vida és a punt d’accelerar-se. La mare, que fa més anys que viu a Catalunya que jo, que no parla català però afirma que me puedes hablar en lo que quieras, lo importante es el respeto (exacte!), torna ser central: l’aposta educativa, l’addicció a la informació, i el contingut últim de la seva croada identitària. Sota els arguments formals de Rivera, en tot allò que no és reduïble a l’oblit, sempre hi ha la mare. 
L’inici de Ciutadans va ser un desastre, segons els llibres que s’han publicat al respecte, (el del director d’El Mundo a Catalunya, d’Álex Salmond, El Enigma Ciutadans; i el de l’ex-membre del grup original ara a UPyD, Maria Teresa Giménez Barbat, Citileaks.) Els intel·lectuals tenien en comú l’odi històric cap al pujolisme, i la decepció amb Maragall, que tot just començava a governar amb ERC. Ho diu el New Yorker en un altre article, de l’any 1963: ‘la complexitat de Barcelona no permet explicar la guerra civil com una guerra de dretes i esquerres.’ També tenien en comú haver fet conferències a la filial de la FAES (la fundació del PP, que té la mala sort de tenir un acrònim que valdria per a FAlange ESpañola), on ‘pagan bien y son poco exigentes.’ Deu ser el preu de la persecució. Primer quedaven per sopar al Taxidermista, restaurant de la Plaça Reial, però la cosa era insuficient i massa cara, i van decidir fer l’acte públic per veure si trobaven complicitats i entenc que finançament. Van fer prou soroll per resistir, i van començar a fer conferències a Madrid i a Bilbao. No he aconseguit saber qui va pagar aquelles conferències, però Espanya els rebia amb els braços oberts. El mitjans capitalins feien el redoble de tambors. Només faltaven els calés. I els intel·lectuals van provar de convèncer alguns empresaris, sense èxit. 
I aquí és on entre en joc Alfonso Guerra. Els sectors espanyolistes del PSC, ‘Socialistes en positiu’ i ‘Àgora Socialista’ (Joan Ferran i Josep Maria Sala, respectivament), havien enviat missatges de socors a Alfonso Guerra, alarmats per la ‘deriva nacionalista’ del tripartit de Maragall. Maragall, aquell radical. Jo, era veure’l per la tele, i pànic. Guerra, suposo que a banda d’ajudar els socialistes preocupats pel destí d’Espanya, va decidir apostar per Ciutadans, no fos cas que un dia un nou partit d’esquerres espanyol fos necessari a Catalunya. Madrid sempre va un pas endavant. I va contactar amb Miguel Rodriguez Domínguez, propietari dels rellotges Festina. 
Rodríguez és un home fet a ell mateix, nascut a la Línea de la Concepción fa 65 anys, immigrat a Barcelona amb el seu pare, on va treballar de tot mentre es treia el títol de pèrit. Després va emigrar a Suïssa, on va militar al Partit Comunista, va participar del sindicalisme exiliat, els maoístes de bandera roja i finalment va tornar a Catalunya, on va començar a vendre uns rellotges que havia comprat a Suïssa, primer en una botiga al Xino –deixava la dona al mostrador i se n’anava a la Rambla a discutir de ‘política’.– i després per tot Espanya. Diu que li hagués agradat ser un sindicalista de La Maquinista o la SEAT, però es va fer ric, i a principis dels 80 va comprar les marques Lotus i Festina, i fins avui, que és accionista de NH hotels i del Banc de Sabadell, si no s’ha venut les participacions. Un marginat. En una entrevista a La Vanguardia del 2003 diu: “formo parte de esos 900.000 andaluces que vivimos en Catalunya pero que sólo contamos cuando vienen las elecciones”.
Aquest ex-comunista guerrista va fer la primera gran aportació a Ciutadans, i els va cedir la seu que van tenir fins fa poc, a la Plaça Urquinaona. És inevitable preguntar-se quantes ajudes ha rebut Ciutadans dels poders de la capital d’Espanya. I és impossible saber-ho del cert. Sabem que hi ha intangibles, que inclouen reunions amb Pedro J a la seu de El Mundo a Catalunya, o els propulsors mediàtics de les televisions d’allà. També sabem que hi ha una fundació de Ciutadans (BOE, 6 de Maig del 2009), de nom Tribuna Cívica, i amb seu a Madrid. Per què amb seu a Madrid? Potser és només un acte d’afirmació patriòtica, potser és més fàcil cobrar, potser no volen que la Generalitat tingui mà en el control de la fundació. Potser. Només sabem que organitza les escoles d’hivern i coses així per al partit. El cas és que la nit electoral del 2006, quan van treure per sorpresa 3 diputats i 80 mil vots, la primera trucada de felicitació que va rebre Francesc de Carreras va venir de Madrid: Alfonso Guerra. Potser és una al·lucinació dels cronistes.
L’escalada d’Albert Rivera cap a la presidència del partit amb només 26 anys és un misteri, amb tres possibles explicacions. La d’Arcadi Espada: “hubo un congreso y salió elegido. Nadie lo señaló con un dedo. Fue un proceso espontáneo. Y ganó con amplia mayoría”. És possible. La d’alguns malpensats: De Carreras va conspirar per encimbellar el seu alumne. O bé una rocambolesca història sobre el primer congrés del partit, que apareix al llibre de Giménez Barbat:
Rivera fa un parell de discursos, i agrada a la militància, tu diràs. Però tot és un caos, en part, ideològic: l’ala esquerra del partit, liderada per De Carreras, volia que el partit es posicionés, però el nucli de militants d’aleshores i els que després van marxar a UPyD, preferien desentendre’s de l’eix esquerra-dreta. A més, els intel·lectuals semblaven no implicar-se. Espada va arribar-hi només el segon dia, després de passar uns dies a les Balears amb Pericay: morenos, vestits de lli, ibèrics. Entremig, lluites de poder, esmenes tècniques, jocs de reglament. Al final van fer una llista de candidats de consens, per ordre alfabètic de nom, primer Albert Rivera i després Antonio Robles. Doncs president i secretari general. I això que Robles no era ni del partit, hi havia anat a cobrir l’acte en nom de Libertad Digital. ¿Te apunto, Antonio? Venga. 
Total, que entre una cosa i l’altra, entre els discursos buits i el caos, Rivera es va fer amb el lloc principal. 26 anys. Sigui com sigui, si algú esperava només una cara bufona i uns pectorals de waterpolo, devia quedar sorprès: l’Albert, com tots els homúnculs, va girar-se contra els creadors, i es va fer amb el control real del partit. Van anar a les eleccions, i van treure 3 diputats, ¡TV3, to-ma-3!, amb un discurs sobre la llibertat dirigit a treure partit de la ignorància aliena, i del ressentiment identitari. És la constant. 
L’instint polític, d’autèntic killer, va premetre-li superar cada crisi amb el poder personal reforçat, perquè no té cap altre principi que el d’aprofundir en el poder per la via d’explotar les contradiccions alienes, l’advocat Rivera. Ell era el defensor de la coalició amb l’euroescèptica i ultradretana Libertas a les eleccions europees, i ell va ser el que va quedar dempeus quan el partit va acceptar finalment l’”esmena Carreras,” que definia el partit com de ‘centre-esquerra’. Quan els altres 2 diputats del partit van deixar la militància, va resistir fent-se amb el control de l’aparell i de les llistes, cosa que va causar més disensions, que també va saber silenciar. Al 2010 va repetir resultats, bevent dels patetismes del tripartit, menjant-li vots al PSC per baix i al PP per dalt. 
Rivera és un polític clàssic, se sent còmode en el remolí i el desconcert. L’augment de la tensió, conseqüència del fracàs d’Espanya i el seu sistema pre-democràtic, li ha donat protagonisme, i la retòrica repentinada plena d’afirmacions que no superarien un examen mínim en un país civilitzat –en això és igual a molts d’altres polítics–, va encaixar a les tertúlies de Madrid, àvides d’escoltar algú de Catalunya donant la raó a llurs sucs gàstrics, tan àcids darrerament. És així com s’han construït la popularitat: ‘desde Madrid, emitimos hacia Catalunya’ li va dir a Jiménez Losantos un dia. La Catalunya que no llegeix diaris locals i mai no veu TV3. Bosses de memòria personal acordonades per l’oblit col·lectiu. Els eslògans i la postura formal, l’absència de contingut i l’empatia emocional l’han convertit en una estrella. Si mai plega, té carrera de tertulià assegurada. 
La suma de tot plegat fa 9 diputats a les passades eleccions, a les quals ell es presenta com a fre ja no de l’independentisme, sinó de tota la cultura oficial catalana, i de tot el teixit civil que ha construït la majoria social. Té raons per fer-ho; el catalanisme, com sabem tots, és ple de misèria moral, amagada sota els arguments del pacte i la pau social. És la misèria del feble que negocia per sobreviure i és dirigit pels cínics, que en treuen partit. Coneix bé la tradició, n’és fill. Però no diu, esclar, que són els seus postulats els que l’han corrompuda fins a aquest extrem. Per això la gent s’ha alçat. Per això la crisi econòmica i la institucional han coincidit: són la mateixa crisi.
Hauran notat que amb prou feines he fet esment al contingut dels seus arguments. La raó principal és que la millor resposta a tota la seva retòrica d’autoajuda política és ell mateix. Encara que ens vulgui fer creure que el seu jo és equivalent a la noció de ciutadà, el jo buit de Pinotxo, Espanya com a sediment irracional, la realitat és que l’existència de l’Albert Rivera només s’entén si es prescindeix del seu DNI, i de tots els papers oficials que l’avalen. Va néixer a la Barceloneta, però no sap res de la història del país i la ciutat. Li agrada la reforma urbanística que en va fer Maragall, i no en coneix la influència històrica, però després, quan Maragall desenvolupa la mateixa visió al Govern, s’adhereix als seus enemics intel·lectuals per fer carrera política. Estudià en una escola progressista i privada catalana i critica la immersió que va rebre, però parla un català lamentable, ple d’errades rídicules, òbvies, que no es permet en castellà. Parla en nom dels immigrants espanyols del franquisme, com la seva mare, i n’incendia el ressentiment, quan ell no ha compartit cap dels caciquismes que aquests immigrants van patir i pateixen de part de l’espanyolisme oficial i de l’autonomisme sector negocis. S’enfronta a la suposada obsessió identitària catalana i a tot el discurs institucional, però el seu protagonisme és rellevant perquè és diputat al Parlament de Catalunya, i és baula de la història del que s’hi ha discutit. I a Madrid només el volen per a això, perquè és una falca dels interessos de les classes dominants de la capital en nom de les classes populars de l’àrea metropolitana de Barcelona i Tarragona (i dels espantats de Pedralbes i Sarrià-Sant-Gervasi). Es diu regenerador de la política, però tot l’èxit li penja de la manipulació clàssica de forces polítiques i desesperacions populars, i del manteniment de l’statu quo, del qual només en critica coses que sap que no poden canviar. 
Les seves contradiccions són sempre les mateixes: la idea d’Espanya i de Catalunya, els límits racionals de la llei i el poder dels raonaments sense memòria són contraris a la història, al contex, a la vida. Fins i tot a la seva. Per això ha triomfat, perquè se n’ha rentat les mans, i per això fracassarà, perquè el país existeix, encara que no hi càpiga en les estructures de la seva ment construïda. 
Dos exemples, per acabar. Fa unes setmanes va reunir-se en un restaurant de Barcelona amb Leguina, expresident de la Comunitat de Madrid del PSOE. Alguns comensals del restaurant diuen que Leguina va proposar mostrar múscul militar per espantar el sobiranisme. Rivera li va dir que era una error, i sempre segons aquestes fonts, va explicar que la solució és acabar amb Mas. Amb l’Oriol Pujol fora de circulació, argumentà, apareix la solució Duran: tornar a la constitució. I aleshores se’ls podrà collar: ni finançament a la basca ni res. Si és cert, demostra de nou la confusió constructivista: la seva experiència en la política catalana li ha fet creure que havia entès el país, igual que es pensa que la Constitució és un diccionari que explica el món. La realitat és sempre al revés: el món se t’imposa i el polític, a diferència de l’advocat, és una força per al bé si és capaç d’acceptar amb humilitat el debat del poble, costi els trencaments mentals que li costi. 
L’altre: quan es va aprovar la declaració de sobirania del Parlament, Losantos el va convidar al programa. Allí va dir una frase amb la que estic 100% d’acord. Però ell la veu des d’un costat del mirall, i jo la veig des de l’altre. 
“La declaración de soberanía tiene efectos internacionales. En derecho, el derecho internacional es ordenamiento jurídico. Y me parece peligroso. Ahora un presidente autonómico puede ir por ahí con una declaración de soberanía, que es lo que necesitan.”
L’Albert Rivera pensa que la declaració és perillosa perquè topa amb la llei per dalt, i trenca tota l’estructura mental que promou la constitució. No entén que els actes d’autodeterminació no depenen mai d’un límit anterior. Depenen de la força que té la vida de donar-se normes, límits, veritats provisionals a ella mateixa. Civilitzar-se, alliberar-se. Té efectes internacionals no perquè tingui una relació equivocada amb les lleis espanyoles, sinó perquè té una relació profunda amb les relacions entre la gent i les seves ànsies de llibertat. Per això és perillosa.
Pinotxo es va tornar humà quan va reconèixer que la vida del seu pare era tan valuosa com la d’ell mateix. Quan va saber distingir la vida de la idea de la vida. Una joguina, un homúncul, és una idea de la vida, una ficció, com un perfil de Twitter. Que a Catalunya pugui néixer un home intel·ligent que confongui la llei amb la història, la persona jurídica amb la persona humana, l’oblit amb la memòria, els sentiments familiars amb les raons de la justícia, Espanya amb un entramat racional de drets, i que pugui arribar a respresentar 250 mil persones no ens hauria d’estranyar, és només culpa nostra: el buit del jo, el silenci de Geppetto, el país que no sap ser lliure. L’Albert Rivera és la suma dels nostres fracassos.

SON REALITATS DIFERENTS

Sense categoria
Aquesta es la frase de manual antidemocràtic que va utilitzar el president espanyol Mariano Rajoy  davant el britànic David Cameron per comparar el procés escocès i el català. En el fons te raó, aquest joc brut espanyol, aquesta negació del dret a decidir a l’empara de la sagrada Constitució i aquest ofec econòmic premeditat on tot s’hi val per desacreditar un dret de la societat catalana que curiosament sempre esta en inferioritat de condicions respecte la resta del planeta. Com deia una realitat diferent.

Aquesta realitat de Rajoy es podria sustentar en un pla del CNI titulat “Horizonte después”, amb un cost de 10 milions d’euros per aturar el procés català segons la revista Interviu. Bàsicament finançava i potenciava la presència de tertulians i periodistes unionistes, pagava diners a mitjans espanyolistes i treure la pols a suposats negocis de la família Pujol i seguiments a diferents dirigents independentistes. Per altra banda la reunió del president amb Rubalcaba i Navarro, el líder socialista va explicar el projecte de reforma de la Constitució, i va negar la possibilitat de qualsevol consulta a Catalunya amb el cinisme de respondre a que caldria un acord amb els populars per la reforma de la llei suprema, dient que estan oberts al diàleg. Com deia Rajoy ens diu que el referèndum escocès es d’acord a les lleis i aquí seguiran el mateix model, encara que Catalunya no podrà votar, perquè l’Estat espanyol no ho permet i amb l’argument que son la nació més antiga d’Europa amb 500 anys junts i no li sembla just privar als ciutadans catalans de formar part d’aquesta nació i d’Europa.
Realment cal tenir molta barra per parlar de realitats diferents i beneir la decisió britànica ja que es d’acord amb les lleis, justament el mateix que podria ser a l’Estat espanyol, ja que no hi ha cap impediment de traspassar la competència de referèndum jurídicament, només hi ha una barrera política que ens vol amagar, i sense rubor diu que no podrem votar perquè Espanya no ho permet, en un nou frau a la democràcia en general. Sí donem validesa a l’informe del CNI, també hauria d’explicar com es pot gastar en època de crisi i retallades, 10 milions d’euros en intentar fer joc brut per frenar el dret a exercir la democràcia de la societat catalana. Arriba al súmmum del cinisme i l’insult, quan parla de 500 anys d’una nació que no li sembla just que en puguem marxar i no formar-ne part, sense tenir en compte l’opinió dels ciutadans que es veu que es per sota de la prioritat del seu pensament, alhora afegeix d’Europa, com si la nostra marxa ens fes fora de la nostra identitat continental. Tot un joc de despropòsits.
De fet el líder socialista espanyol no es vol quedar enrere i proposa una reforma constitucional que sap ha de passar obligatòriament per un acord amb els populars, amb la coincidència que les dos formacions estan en contra del dret a decidir i la consulta catalana, per tant paper mullat. De totes formes ha insistit a negar el nostre dret a decidir el nostre futur emparant-se en la mateixa Constitució que diu voler reformar. Un altre joc de despropòsits antidemocràtic.
El president Mas, ja pot anar pensant, que aquest diàleg de sords amb un Estat que te les idees molt clares no ens portarà enlloc, i per tant com a realitat diferent que ens diuen que som, la nostra solució mai serà com l’escocesa, ja que Espanya tampoc es el Regne Unit, per si algú encara no ho havia vist.
 

ELS COMPTES CAP A L?ESTAT PROPI

Sense categoria
Fa setmanes que el tema dels Pressupostos es el clau on tots els partits s’agafen com un gran puntal per dir-hi la seva, uns per complir estrictament la llei i suposar unes retallades ja d’entrada inassumibles, altres per intentar vendre un possible i petit relaxament del déficit com un gran alleujament, sense dir que també suposarien unes grans retallades inassumibles, altres titllant als partits que no volen signar-les de  poc solidaris, i per si fos poc altres que demanen uns pressupostos més socials, per cert amb una caixa ben buida. En resum, sembla que no vulguin donar la sensació que el proper any decidirem que volem ser en el nostre futur i poc importarà molts dels problemes que ara mateix esgrimeixen.

El mateix conseller del Banc d’Espanya Lopez Casasnovas avisa que menys d’un 2,3 de dèficit es totalment inassolible per la nostra societat. De fet davant el 0,7 exigit fins ara a les autonòmies per l’Estat espanyol, s’intenta vendre un relaxament a 1,5 encara per veure i que suposaria pel cap baix uns 3200 milions d’euros de noves retallades que son totalment inassumibles. Per tant amb aquests paràmetres no veig possible aprovar cap burla a la ciutadania o escarni com ara esta de moda. Els comentaris tant de PSC com Populars, com Ciudadanos instant als republicans a aprovar un suïcidi de grans proporcions, i inútil en el seu contingut no te cap sentit, com tampoc la seva pressa per portar els comptes al Parlament, de fet aquests últims demanen també una millora de finançament sense privilegis per Catalunya, tota una vergonya, ja que avalen els privilegis de bona part de la resta de comunitats que viuen de la falsa solidaritat catalana, i quan es tracta de tornar a una normalitat ja no es possible.
Tanmateix, de cara a la credibilitat cap a l’Estat propi, no caldria tantes giragonses amb els pressupostos. Aquests haurien de ser, si així ho decideix la majoria del poble català els últims pressupostos dins l’Estat espanyol, per tant, i per coherència amb els programes electorals tant del partit de Govern, com el que li dona suport, haurien de portar els deutes d’un estat moros reflectits en els mateixos, ja que son llei, i encara que ho vulguin oblidar no ho podem permetre i alhora fer-ne dos, un amb les regles de l’Estat, totalment inassumibles i amb unes retallades que aquestes si acabaran trencant la famosa cohesió social, i uns altres com si fóssim independents i gaudint dels nostres propis recursos, crec que la diferència seria com de la nit al dia i potser serviran per desemmascarar tots aquests partits que pretenen seguir aquest joc macabre pels segles dels segles sense remei, i obviant les alternatives, i de pas la democràcia.
Seria una bona manera de mostrar a la ciutadania i al món sencer, les diferències del nostre estat del benestar sent amos del nostre destí o sent uns simples actors secundaris sense veu ni vot. Segurament s’havia de preveure que aquest punt podia ser el desencadenant de moltes coses i ha arribat al moment de no actuar com sempre, sinó adaptats al nou context i donant mostres de que el procés es irreversible per damunt d’amenaces, xantatges o el joc brut habitual.
En definitiva, un missatge a la societat catalana de que ja no podem seguir jugant a aquest doble joc i que les nostres victòries siguin perdre pel mínim possible, ara toca guanyar.

LA MONARQUIA EN CAIGUDA LLIURE

Sense categoria
Aquests dies on veiem grans titulars per la imputació de la Infanta en el cas NOOS on poc a poc sembla va esquitxant aquesta família, com sempre ens volen vendre “campetxana”, però amb un grau de corrupció digne dels millors. De fet no es podia esperar massa cosa de l’escollit pel Dictador a dit, i posteriorment ficat en calçador i com una obligació a la sagrada Constitució espanyola. Caceres per perseguir elefants molt perillosos, iots per fer regates, grans lliçons de diplomàcia internacional amb el “porque no te callas” o grans frases celebres i monuments al cinisme com “el castellano nunca ha sido lengua de imposición”, fins hi tot mestre de l’humor “todos somos iguales delante de la justícia”. Més enllà d’aquests grans actius, el drama com diu en Toni Aira en l’escrit que adjunto, en bona part ho paguem els catalans amb els nostres impostos, alhora que seguim amb la nostra paranoia perquès ens escoltin i estimin des de fa tants i tants anys.

PAGAinFANTAS
Toni Aira
Parlem d’Espanya, per tant fem-ho també amb nomenclatura que en sigui pròpia. Hi ha un concepte, el del pagafantas, que fa pocs anys la xarxa va ajudar a popularitzar entre la canalla hispànica. Bàsicament es refereix a “l’amic de la noia”. Oi que m’entenen? El noi que està tot el dia enganxat a una nana de qui no en treu res més que escoltar-ne les desgràcies, amors i desamors, pagant-ne esmorzars, dinars, berenar, sopars, copes (segons l’edat, només Fanta) i allò que s’escaigui. La figura, adaptada del tot al moment, serveix tant per a nois que escolten sofertament noies com per a nanes que ho fan amb nois. Avui dia tot està bastant igualat, no ens enganyéssim. I ja posats, deixin-me que en aquest concepte del pagafantas els digui que hi veig també força de la relació entre Catalunya i Espanya. La imputació de la infanta Cristina pel cas Noos m’ho ha posat en safata. Ja em sabran ben perdonar el titular d’impacte.
Ens hem passat la vida demanant allò d’“escolta Espanya”, al final per estar nosaltres tot el dia atents a veure si n’escoltàvem algun indici de vida intel·ligent i de raciocini aplicat, però no. Catalunya, a seguir pagant les festes d’Espanya, total per a res. Per a res, això sí, que no hagi estat escoltar males paraules, i per a res que no hagi estat un anar foradant la pròpia butxaca a base d’anar suportant pacientment l’altre.
Ens han volgut fer creure que Catalunya és un fangar, que tenim la política més corrupta de l’Europa occidental (i de part de l’altra), ens han dit que som insolidaris i un munt més de mentides que per exemple aquests dies podem trobar eficientment recollides en el llibre Desmuntant la caverna, del company i amic Jofre Llombart. Ell, en aquesta obra, contesta una per una les grans mentides que la caverna espanyolista ha abocat per terra, mar i aire sobre el procés que Catalunya ha emprès cap al dret a decidir. Un dret, sobretot, que ens hauria de permetre triar si volem seguir lligats al país que ens insulta per corruptes quan ells tenen la seva màxima institució i símbol polític fins les celles de brutícia. Un dret a decidir sobre si volem seguir pagant el tren de vida (i suplements) de la infanta Cristina, son marit Iñaki i son pare Joan Carles, per posar només tres exemples.
Perquè sí, al final el dilema, de plena actualitat alhora que vell, és aquest. ¿Volem seguir escoltant que som el pitjor, mentre paguem a les infantes i els seus negocis, els Aznar i les seves dues-centes classes de golf gratis, els Bárcenas i els seus milionaris comptes a Suïssa o els Núñez-Feijóo amics de narcotraficants de qui diuen que no en sabien la condició mafiosa? El dilema és aquest. No és un de hamletià sobre ser o no ser. És un de molt més bàsic i prosaic: el de seguir sent, o no, uns pagainfantas, és a dir, uns autèntics babaus als qui Espanya utilitza i pren el pèl gratis total i a demanda.

LES INCOMPATIBILITATS CONTRADICTÒRIES

Sense categoria
El president Mas ens diu que el país es en joc, i no està disposat a posposar la consulta a canvi d’una millora de finançament, alhora defensa el diàleg sense caducitat ja que es compatible. La líder popular catalana en canvi ens diu que es incompatible un millor finançament català i voler trencar amb Espanya. Realment, crec que el diàleg de segons que, si que te caducitat i sense que serveixi de precedent i com diu l’escrit que adjunto de Francesc Puigpelat, podria subscriure les paraules de Camacho. Una mica es com nedar sense voler mullar-se. Si realment, el missatge es que el maltractament es insuportable i que es vol consultar a la gent el nostre futur amb una percepció d’una majoria per l’Estat propi, no te cap sentit demanar nous enganys en forma de finançament o portar recursos al TC per posar dos exemples. Segurament hem de trencar el marc mental, cosa que ajudaria i molt a la percepció de la població que això va de debò, i que els nostres representants mereixen tota la nostra confiança. Es com jugar a la famosa puta i ramoneta, a nivell nacional, i hem de donar aquesta etapa per tancada per sempre.

Les paradoxes de la Camacho
Per un cop a la vida, estic d’acord amb l’Alicia Sánchez-Camacho. Ahir va insistir en una idea a la qual cal prestar atenció: que és incompatible pidolar un més gran finançament autonòmic per a la Generalitat, alhora que es planteja la independència de Catalunya. Artur Mas s’hauria de deixar de divagacions i subterfugis i acceptar aquesta realitat, que és l’única que compta: un cop s’ha reconegut que l’única solució és trencar amb la legalitat espanyola, ¿per què seguir reclamant coses d’acord amb la legalitat espanyola?
Això val per al finançament igual com en una munició de coses. Per exemple, em sembla esperpèntic que la Generalitat estigui, dia sí i dia també, presentant recursos d’inconstitucionalitat contra lleis espanyoles al Tribunal Constitucional (TC) espanyol. És absurd. No havíem quedat que el TC està venut als interessos de l’Estat? Per què tornar-hi? També és ridícul que Artur Mas acusi reiteradament de “deslleials” les autoritats espanyoles, per incompliments de l’Estat amb Catalunya, quan ell està propiciant la “deslleialtat” de convocar un referèndum per engegar Espanya a dida. De debò no s’adona que és una flagrant contradicció?
Ara bé: a l’Alicia Sánchez-Camacho i als espanyols en general caldria replicar-los amb un argument paral·lel al que ells mateixos esgrimeixen contra Artur Mas. És el següent: és incompatible afirmar que Catalunya i els catalans són part integrant de la “indisoluble” nació espanyola i, alhora tractar-los permanentment com a estrangers. Perquè vaja: si tenen tan clar que els catalans som espanyols, haurien de deixar-se de collonades i obrar en conseqüència.
Ara bé: no ho fan. A la pràctica, actuen com si Catalunya fos Tanzània i el català, un dialecte del suahili. D’exemples d’aquesta actitud, n’hi ha centenars, des de les tertúlies esportives on es prefereix la victòria del PSG a la del Barça, fins al famós cas de l’OPA de Gas Natural sobre Endesa, o la negativa demencial i irracional a construir el  Corredor Mediterrani de mercaderies, que només s’aguanta des de la perspectiva madrilenya d’evitar a tota costa construir una infraestructura  bàsica a “territori enemic”. I què dir del finançament autonòmic “per càpita”? Si de debò els catalans som tan espanyols com els extremenys, ¿per què l’Estat inverteix molt menys en els nostres serveis públics?
Les relacions Catalunya-Espanya són plenes de subterfugis, de mals entesos i de paradoxes. Per la banda d’ells, no hi ha cap interès a aclarir-ho, perquè els encanta la confusió. I per la nostra? I si ens traguéssim la careta?
Francesc Puigpelat

ONU: 1 PSC: 0

Sense categoria
El secretari general de les Nacions Unides Ban Ki-moon amb la seva visita a Andorra i en resposta al procés d’autodeterminació català va afirmar que tots els problemes entre països s’han de resoldre amb mitjans pacífics i amb diàleg, respectant les aspiracions genuïnes dels pobles. Tota una bona declaraciód e principis que la podem contrastar amb el portaveu del PSC Jaume Collboni demanant urgentment una comissió al Parlament per senta les bases d’un nou finançament pactat amb l’Estat, obviant que la realitat es una molt diferent que res te a  veure amb això.

Son dues cares de la mateixa moneda, una mira el present i el futur, demostrant que les Nacions Unides respecten els processos d’autodeterminació, de fet no va ser l’únic gest, ja que amb normalitat es va expressar amb català durant unes frases fent referència a la nostra llengua com el que es una llengua mil·lenaria. Dues paraules com respecte i normalitat que malauradament no son molt freqüents per altres llocs. Per altra banda i davant la venda de diàlegs sense propostes i finançaments de fireta fantasmes orquestrats des de diversos mitjans, el PSC ja s’ha precipitat tal com va fer demanant que es demanes una reforma de la Constitució, ara tornar a estudiar un nova proposta de finançament per pactar al 2014, sense recordar els temps passat i deixant clar que no confien en el govern de Rajoy, tota una burla macabra que ha portat aquest partit a perdre el nord com ho ha fet, davant una situació que se li ha anat de les mans.
Realment, una de les coses que més preocupa a l’Estat espanyol, es la nostra projecció internacional, i segurament falta camí a fer, però tampoc estem sols, i missatges com els de Ban Ki-moon son tota una empenta al nostre procés i a les respostes que podem rebre més endavant, de fet no ha dit res que no entri dins la normalitat de qualsevol persona normal, promocionar el diàleg de manera pacífica i amb respecte a la voluntat majoritària d’un poble. Suposo que qualsevol demòcrata ho podria signar, i segurament seria així, excepte quan Catalunya està pel mig. Aquestes declaracions, com les que hem i esperem sentir d’altres dirigents mundials o personalitats importants no fan res més que deixar en evidència l’actitud d’un estat democràtic per fora i buit per dins, i on les paraules diàleg i respecte son substituïdes per imposició i legalitat. Suposo que per això aspirem a que la nostra bandera estigui onejant entre les banderes lliures del món a l’ONU i amb la recepta ja esmentada que coincideix perfectament amb el nostre tarannà.
Caminant en direcció contrària i amb una desorientació que fa feredat, els socialistes catalans com si ens trobéssim al dia de la marmota, amb un bucle que es va repetint sense avançar, han aprofitat la mínima insinuació de finançament per intentar oblidar el tema principal i proposar una nova comissió per tornar a un pacte fiscal ja oblidat i mort, tanmateix cal dir que el Parlament amb bon criteri no acceptarà aquesta proposta, ja que una cosa es intentar flexibilitzar el defícit per sobreviure fins la consulta i l’altra es renunciar al principal objectiu que la societat catalana ha demanat, decidir el nostre futur, que res te a veure amb un nou o vell sistema de finançament, que alhora son simples promeses com sempre d’un nou engany que ja ningú es pot creure i que cal recordar que si fos veritat, simplement serviria per reduir el nostre espoli, i això es com celebrar que et robaran menys, tot un despropòsit que ja no te cap sentit.
En definitiva, seguim avançant, i no podem apartar la direcció cap a la llibertat.

NI UN CÈNTIM PER CATALUNYA

Sense categoria
El portaveu parlamentari del PSOE a Andalusia ha exigit conèixer el contingut de la reunió secreta entre Mas i Rajoy, i s’ha mostrat totalment contrari a una millora del finançament català que sigui un peatge per la resta de territoris, deixant clar que ni un cèntim dels andalusos seran per fer callar els independentistes, en un nou episodi d’aquesta burla que ja fa tants anys que dura. Mentrestant a Extremadura s’apuja la renda bàsica a 692 euros, per cert ajuda inexistent i inassolible a Catalunya. Es el joc macabre d’un espoli normalitzat que sembla no tenir aturador.

Efectivament, Francisco Alvarez no vol peatges per una millora al finançament català, i no donarà ni un cèntim per fer callar reivindicacions independentistes. Es declaren radicalment en contra que l’objectiu del Govern espanyol sigui donar més a Catalunya que a d’altres comunitats com Andalusia i ha censurat que un president espanyol no es pot reunir amb un d’autonòmic per parlar del finançament que afecta a tots els territoris, i això només es pot fe al Consell de Política Fiscal i Financera. Al mateix temps Extremadura s’apuja la renda bàsica a 692 euros i suavitza els criteris per poder accedir a aquesta ajuda, un complement que no existeix a Catalunya, i que lluita contra la marginació social amb el PIRMI amb unes condicions més dures, i on la ILP que ho demana ja ho fa per sota de la quantitat abans esmentada i amb el pronunciament del Govern que no ho podria assumir.
Realment, cal tenir barra per dir que no es donarà un cèntim precisament a aquells dels quals en reps molts d’euros, amb la famosa solidaritat, que a la pràctica es un robatori del 9% del nostre PIB i que permet entre altres coses, un estat del benestar superior a territoris com Andalusia que rep diners, que a Catalunya que dona aquest capital amb un perjudici continu per ella mateixa. Es curiós veure que no hi ha cap problema quan un territori com el català es saquejat vilment cada any precisament per mantenir territoris que viuen moltes vegades de rendes, però quan es parla simplement de resoldre mínimament aquesta situació la historia canvia completament. Sense anar més lluny Extremadura, un altra de les comunitats beneficiades del saqueig constant català es permet apujar la renda bàsica, mentrestant i precisament a Catalunya, es una ajuda inexistent i inviable d’aplicar amb el conseqüent perjudici per la societat catalana. 
Es la cultura de viure de rendes i de la subvenció per decret, amb un territori que simplement te la funció d’assumir tota aquesta despesa pels segles dels segles. Apart les paraules del portaveu socialista andalús, son ofensives pels mateixos andalusos, ja que no pots fer ostentació o jugar amb els diners que reps, i negar qualsevol millora d’aquest territori que et subvenciona constantment.
En definitiva un cinisme de grans proporcions, que es el que hem d’aguantar dels polítics espanyols i que fan bona aquella frase de “cornut i pagar el beure”, que en definitiva sempre ha estat el paper reservat per l’Estat espanyol a Catalunya, i això no canviarà.
“.

EL XANTATGE DEL NEGOCI DE LA DEPENDÈNCIA

Sense categoria

No podia fallar, una suposada oferta de finançament per Catalunya, sense confirmació oficial, i negació dels principals protagonistes, ha estat suficient per obrir els telenotícies de TV3 amb l’afer, cal dir que una imatge patètica del que hauria de ser un mitjà amb credibilitat, i també per veure com els opinadors a sou, dirigents, empresari i persones que viuen de la dependència, s’esforçaven a fer veure que no es notava la salivera que els lliscava galta avall. Es el tot s’hi val per frenar el procés sobiranista, que per si algú no ho sap ja ha superat fa temps qualsevol pacte fiscal o millora escadussera del nostre finançament. La pressió ha de seguir, i deixar clar que la consulta i el dret a decidir el nostre futur es innegociable.

Rayoy sembla vol activar el pla B, per frenar el procés democràtic català amb una oferta fantasma de finançament que fa riure per no plorar, i que no podria anar a més ja que podria provocar una revolta interna en el mateix partit. De fet el famós lobby “Puente Aereo”, ja fa temps que inverteix diners en els grans mitjans per intentar crear el màxim de confusió dins el Govern català i el seu soci, i alhora impedir que el full de ruta avalat al carrer, i en unes eleccions democràtiques arribi a bon port. Trobem el ministre Margallo que ja proposa a cessió del 100% de l’impost de l’IRPF a les comunitats, i la col·laboració de l’Alicia Sanchez Camacho que sense cap vergonya, ja parla de que el veritable desig dels catalans es un nou finançament, i personatges com en Cuní en el Grup Godó segueix la seva croada contra el procés, i obvia la realitat catalana.

Realment, aquest es el xantatge que hem hagut de suportar els últims 300 anys, i entre tots hem de fer veure que ja van molt tard. Desprès d’intentar que l’acord de Govern no fos possible i fallar, posteriorment ho van intentar amb la Declaració de Sobirania que van arribar a portar al TC, cosa que no ens ha de preocupar en absolut, i ara intenten posar paranys per refredar les relacions entre convergents i republicans, fent de cada pas, tota una provocació. Ja sabíem que això passaria, i que tots aquests personatges farien l’impossible per frenar la voluntat ciutadana i tornar a la que fins ara era la realitat, o sigui cornut i pagar el beure sense gaire enrenou. Ho provaran tot, i intentaran empastifar a tothom, com ja ha passat amb Oriol Pujol, o uns diners a Suïssa durant les eleccions que encara no han vist una rectificació pública adequada.

Els Duran, Cuní, Alemany i molts altres, no defalliran per mantenir aquest xantatge pels segles dels segles. Cal dir que des de Madrid tenen les mans lligades alhora d’oferir fum i vendre aquest com la vuitena meravella, ja que la situació econòmica per un costat, i les conseqüències internes de partit per un altra, donen pel que donen. Es un conte que ja hem vist tants cops que francament no pot ser que torni a fer caure de quatre potes el nostre Govern ben travat per la societat civil. Es còmic o cínic segons es vegi que Sanchez Camacho parli d’aquesta burla de millora de finançament com l’objectiu dels catalans. Crec que ja no enganya a ningú, que no va veure la manifestació de la Diada, que no va veure els resultats al nostre Parlament, potser que no confongui els seus desitjos mediocres amb el que vol la societat catalana, que ves per on vol decidir el seu futur.

En tot aquest episodi, nomes hi ha una cosa que grinyola, i es la lleialtat del mateix partit de Govern, trencada un cop i un altra per en Duran a Madrid, i que caldria plantejar com solucionar tanta incompetència i atacs als mateixos desitjos dels catalans. Pel que fa la resta cal anar ràpid, i donar la sensació a la gent que hi ha una voluntat sense fissures que no vol cap tipus de nou finançament, i si una consulta per decidir el nostre futur sense vacil·lacions, i deixant en entredit tot aquest joc brut que hem de posar a un costat per seguir avançant.