ALBERT CORTES MONSERRAT

El mateix dia hem vist que dos persones com Sanchez Camacho i Carmen Chacon han fet, la primera rebutjant els Mossos i fent crida a la Policia Nacional, i la segona fent crida a no trencar la unitat PSOE-PSC sota cap concepte, ja que la unitat espanyola va davant de tot. Realment, més enllà de les ideologies son dos personatges amb el mateix objectiu, com es que res es bellugui en la relació Catalunya i Espanya, al marge del que vulguin els ciutadans, o al marge de la democràcia més elemental. Fa molt de temps que han quedat en evidència i no deixen de provar-ho.

Efectivament, la líder popular torna a fer joc brut contra Catalunya i mostra el seu menyspreu al seu cos policial dient que no hi confia. De fet la denuncia a Metodo 3 ja va ser a la Policia espanyola precisament per impedir que els Mossos portessin el cas. Ara segueix la seva deslleialtat total i dona validesa a la informació de La Vanguardia on ens diu que el Director General de la Policia catalana va recollir una dona que sortia del domicili del director de l’Agència de detectius poc abans de ser detingut, fet desmentit per la mateixa policia catalana i que Camacho evidentment no ha donat cap credibilitat, i ha posat per davant un mitjà sense confirmar. De fet el contingut del famós sopar de La Camarga ha estat silenciat i ara vol evitar que els secrets siguin descobert per cossos catalans.

Realment, aquesta guerra bruta es una evidència que durarà fins al final, fruit de la desesperació de l’Estat per frenar el procés sobiranista i enredar la troca el màxim possible, personatges com els dos esmentats son puntals per aquesta feina. La Camacho te molt a amagar i es permet donar lliçons de corrupció, quan el seu partit està ple de casos i un com el cas Barcenas que empastifa molta gent del mateix partit, de totes maneres, això no l’interessa massa, i la seva convers al famós sopar te molt de suc que ha quedat ben amagat i ara amb la seva actitud totalment fora de qualsevol normalitat, ja que llença el missatge que no confia en la policia catalana i demana a la policia espanyola com a bona filla de Guàrdia Civil que la protegeixi i de pas els secrets quedin entre els que considera els seus. Una actitud deslleial d’una dirigent que ha perdut totes les formes i on el seu partit ha quedat perfectament marcat a Catalunya pel poc respecte a la democràcia i la mínima ética parlamentaria com vam poder veure marxant del hemicicle desprès de votar la declaració de sobirania, amb una actitud de falta de respecte que ara torna a quedar molt clara. Qualsevol notícia sense validar dels mitjans, com passar amb la campanya electoral amb El Mundo o ara amb La Vanguardia es donada com un fet real i munició per atacar a Catalunya sense cap mania, per damunt de la mateixa societat catalana i les seves institucions. El mateix podem dir de la Chacon i la seva obsessió malaltissa per guardar la unitat espanyola per damunt de la democràcia.

Son persones fora del context, i que els esdeveniments els han agafat amb el pas canviat, i que demostren que sense cap tipus d’escrúpol intentaran fer guerra bruta fins al final per evitar que els ciutadans catalans decideixin el seu futur lliurement, de totes maneres veuen com cada cop més son residuals al territori on han estat escollides que cada cop més majoritàriament no admet representants d’una democràcia que precisament no respecten la voluntat popular sigui la que sigui.

A qualsevol de nosaltres, immersos en cercles independentistes com estem, no se’ns escapa els greuges constants dels successius governs espanyols envers a Catalunya. L’espoli fiscal, passant pel sistemàtic ofec econòmic, plenament intencionat, al que el govern de l’estat ens sotmet, fins el darrer intent d’imposar l’alliberament dels horaris comercials que tant de mal poden fer al nostrat comerç de proximitat, són per tots ben coneguts i no paga la pena posar-me ara a entrar en el detall.

Però i la resta de la població? D’aquells que no estan tan involucrats en el món independentista. No estan reben, massa sovint, que el motiu de les retallades són producte de la mala gestió de governs autonòmics? No se’ns estarà diguen massa insistenment als catalans, per part dels unionistes, especialment per gent de partits com el PP, PSC, C’s i des de tots els mitjans informatius, tant espanyols com de catalans que si no es subvencionés tot allò que és identitari, no faria falta tanta retallada en assumptes tant sensibles com en sanitat, educació o ajuts socials? No heu sentit com un corcó a certs personatges mediàtics del món unionista repetir fins la sacietat, com de bé ens aniria a tots, si retalléssim als mitjans públics d’informació que depenen de la Generalitat? Quina casualitat, oi?

I si enlloc de seguir-los-hi el joc i continuar en això tant català d’estar instaurats en la vergonya del que diran, ens fem grans de sobte i ens deixem de manies de voler aparentar ser els més nets del món? Si des de l’unionisme s’acusa constantment a TV3 de ser un ens nacionalista català i una fàbrica d’independentistes, per què no fem del seu malson una realitat?

Que tal si fem ús dels mitjans de comunicació públics precisament per això, per fer pública l’autèntica realitat del país i quines són les penúries que patim i les causes autèntiques que les provoquen? Per què no es declara des de la Generalitat i es dóna validesa des d’una majoria parlamentaria el fet que estem en una situació excepcional que requereix mesures excepcionals? Per què no se’ns demana que acceptem tota aquesta penúria com quelcom transitori i a la que posarem fi amb l’alliberació nacional i que tenim perfectament identificada com a fruit de l’ofec al que som sotmesos pel govern de l’estat, precisament per fer saltar pels aires qualsevol govern sobiranista i dels pocs mitjans de comunicació dels quals en podríem fer més bon ús?

Algú s’ho creu que la televisió o la ràdio pública catalana està al servei de la causa independentista? Cal que faci una llista dels personatges que desfilen cada matí per les tertúlies de la televisió o ràdio catalanes i de quin és el discurs que defensen? Cal que recordi qui comanda el programa matinal de sis hores de durada a Catalunya Radio i de qui són alguns dels seus col·laboradors assidus? Tals com el senyor Girauta, de conegut posicionament super espanyolista, el qual si no surt com a tertúlia a TV3 és perquè no va acceptar la retallada de sou, quan és el primer que en demana les restriccions de l’ens.

On seriem ara sense una ERC, que no va parar de demanar les balances fiscals fins aconseguir que un any es fessin públiques, o sense una Convergència que durant anys va saber construir certes estructures d’estat com la mateixa TV3? Us imagineu vivint en una mena de província espanyola amb una Llanos de Luna com una governadora civil, a l’estil de l’antic règim, passejant-se amunt i avall? Amb tots els mitjans de comunicació només de caire espanyolista i sent manats per polítics que es diuen catalans i que estan encantats amb el nostre empobriment sempre que sigui per a bé de la pàtria espanyola?

Fins quan haurem d’esperar per a què CiU trenqui tots els lligams que va contraure amb el PP la passada legislatura, a canvi de la governabilitat i l’aprovació dels pressupostos? Fins quan haurem d’acceptar que el CAC prohibeixi al Canal Català emetre el vídeo que explica l’espoli i altres continguts de caire independentista, mentre que tots els catalans tenim accés a emissores que donen suport inclús a missatges violents en contra de les nostres aspiracions?

No hauria en aquests temps d’urgència nacional, el president Mas, fer ús de tot el potencial informatiu del que disposem i sortir per antena més frequentment a detallar tots i cadascun dels atacs que rebem de Madrid i tot el que hem de retallar per haver d’ajustar-nos-hi? Cal recordar que retallar una mica més d’aquí o d’allí són mesures que responen més a qüestions polítiques i al seus interessos. Però l’assumpte de fons són faves comptades. Se’ns demana retallar 4.000 milions, l’estat se’n queda dels nostres impostos quatre vegades més i allà on no arribem un cop que ens han tallat i continuen tallant totes les fons de finançament, ens fan un préstec, que no pas ens donen, dels nostres propis diners a un alt interès, per a què anem tirant i ens anem enfonsant cada dia més. Per tant, queda clar quina és la primera i única cosa a retallar i tot aquell que no la vegi, poc té a veure amb la pertinença o estima d’aquest país i de la seva gent.

De moment, que l’últim apagui la llum

Les paraules de Duran i Lleida dient que no es resigna a deixar que ERC passi al davant de CIU, i que ni tant sols el consola que hi hagi una majoria a favor de l’Estat propi amb la seva formació en segon lloc, ens deixa ben clar que el que menys l’importa a aquest polític es el procés que compleix el mandat de la societat catalana, i segueix amb les batalletes de curta volada sense assumir cap errada, i amb el partit per davant del país. Com li han respost des de CDC, la centralitat es el dret a decidir i el nou panorama no admet personatges com aquest que intenten frenar el nostre camí des de dins, i es creuen que el temps segueix ancorat en el passat.

Efectivament en Josep Rull ha respost en relació a la suposada pèrdua de centralitat de CIU, que aquesta està en el dret a decidir, i ha demanat complir el programa electoral, un contracte que no admet ambigüitats que generen gran rebuig entre la ciutadania. De fet Duran no discuteix l’acord de govern, ja que el veia com a únic possible, però si que les retallades siguin pel seu partit, i el discurs sobiranista pel seu soci, oblidant la seva incapacitat per governar en l’època del tripartit. No te cap autocrítica per la seva gestió o el seu partit, i alhora cap pels pals a les rodes que ha posat en el projecte de Mas, amb la vella tàctica de desgastar al seu soci, però mai trencar amb ell. Precisament aquesta possibilitat especula un pacte a la navarresa amb els Populars, on avui ens trobem al seu portaveu Enric Millo defensant la impugnació de la Declaració de sobirania, com la resposta democràtica a qui intenta trencar la convivència, defensa el diàleg per superar la confrontació, i acusa al Govern per l’impagament de la despesa farmacèutica, quan te les competències i els recursos, oblidant qui no paga a Catalunya.

Resulta francament esgotador haver de sentir en Duran i els seus discursos que ja semblen de fa molts anys, ja que sembla viu en el mateix escenari de fa deu anys, sense cap mirada a l’exterior per comprovar que efectivament la societat ha canviat i l’escenari també. Per molt de greu que li sàpiga, la centralitat com diu en Rull es el dret a decidir, i el clam per l’Estat propi, la manifestació de l’11 de setembre, les diverses enquestes i els programes electorals del partits amb els resultats que tots coneixem son un aval irrefutable. Tampoc sembla haver entès que un dels punts principals de l’esmentat programa, no subsidiari, no es pot ventilar amb ambigüitats calculades que durant tants anys han fet tant mal a Catalunya, i la societat exigeix el seu compliment. De fet aquest paper seu a Madrid per no denunciar el que era i es un fet inqüestionable porta al tema de les retallades, i com diu en Junqueras, aquestes i durant aquests preparatius per la Consulta s’hauran de fer, però denunciant, i deixant ben clar qui son els autèntics culpables de les mateixes amb els seus impagaments premeditats, el seu espoli desmesurat, i les seves exigències fora de qualsevol lògica, no es qüestió de quedar be o malament, guanyar vots o perdre pes, simplement explicar la realitat, i ells en tenen tots els arguments i la posició per fer-ho sense embuts. Es tracta d’assumir errades com els mateixos casos judicials de finançament del partit que no es poden passar de puntetes sense assumir cap responsabilitat, i es tracta de que ara ens juguem el futur del país, i no un grapat de vots miserables en una Catalunya autonòmica sense cap poder real per exercir. Alhora s’hauria de preguntar si la seva actitud ajuda molt quan sembla remar en direcció contraria, i naturalment d’això no en diu res, però la gent ho valora negativament com no pot ser d’altra manera. Per últim aquesta especulació sobre el pacte a la navarresa amb els populars, el portaria a assumir tarannàs com el d’en Millo que ens justifica la impugnació com una resposta democràtica i demana diàleg. Caldria dir que la democràcia es deixar que els ciutadans votin en unes urnes i no prohibir les mateixes. Pel que fa trencar la convivència, expressar la opinió, i que la minoria accepti el resultat de la majoria, això es la base del sistema democràtic essencial i no trenca res, a no ser que es pensi en altres sistemes que ja fa anys van acabar amb la mort del dictador al llit. Demana diàleg, quan fa pocs dies van votar a Madrid contraris a una petició de diàleg entre els dos governs per poder celebrar una consulta si arribava el cas, en que quedem, diuen no a la conversa i ara demana suposo monòleg, que es el que estan acostumats des de fa molts anys. Per últim, cal molt cinisme per fer sang dels impagaments de la Generalitat i les seves competències, quan sap perfectament que l’Estat moros que tenim no es caracteritza precisament per respectar les mateixes.

En definitiva, i tornant a la centralitat, es un nou rumb que no entén de velles pràctiques que ja no tenen sentit, i tothom que vulgui jugar s’ha d’adaptar als nous temps.