Desprès del primer intent no tancat de pacte de CIU i ERC, amb el tema de la consulta encara per concretar, molts intenten aprofitar aquest endarreriment per intentar truncar-lo, i per damunt la voluntat del poble de Catalunya al carrer i les urnes, tornar a la submissió, el robatori consentit, i els negocis d’alguns amb la dependència pels segles dels segles. Mitjans com La Vanguardia o el famós lobby del Puente Aereo entre d’altres, segueixen fent la feina bruta per evitar que el president Mas posi data a la llibertat, alguns fins hi tot amb l’excusa de no donar pistes a Espanya i altres invents que sentirem com ultimes invencions per evitar un proces que no pot fallar.

Efectivament, editorials com la del director de la Vanguardia Jose Antich, burxen amb el primer intent fallit, i titllen de disbarats propostes econòmiques com la del Banc de Catalunya, i altres amb més pressió fiscal per no haver de fer tantes retallades, i suplir els impagaments de l’Estat, i encara aposten pel diàleg amb el govern espanyol per la consulta, titllant de perillós al partit republicà. De fet la data de consulta en els documents de pacte publicats es comprometien perquè el 31 de desembre de 2013 tot estes en condicions per fer la consultat amb un marc legal que l’empari, però amb la trampa de no posar període de temps, lògicament no es acceptable. De fet aquesta principal reticència amb la data sembla dona idea de que com La Vanguardia, el lobby que treu benefici de la dependència s’ha posat al servei d’Espanya per avortar l’acord, com ja van fer amb l’Estatut per garantir el seu negoci per damunt de les necessitats de la societat catalana.

Tanmateix, seria una irresponsabilitat històrica no arribar a un acord que ens ha de portar al referèndum, i més quan la creació d’un consell català per la transició nacional, una idea que també proposava ICV, i que amb els partits favorables al dret a decidir, i obert a entitats culturals, socials i econòmiques han de fer possible tots els preparatius per la consulta, igual que el full de ruta del 2013 amb la declaració de sobirania en el primer ple del Parlament, cosa crec jo molt important per dir al món en general que la nostra institució pren consciència que es el nostre representant de la nostra sobirania com a subjecte polític, i que fins ara Espanya ens nega, acabar de tramitar la nostra llei de consultes, formalitzar la petició a l’Estat per fer possible el referèndum i treballar tots els aspectes jurídics i tècnic per fer possible la consulta a finals del 2013. Ara nomes falta superar l’escull d’aquests poderosos actors que pressionen la federació convergent ,i fugir d’ambigüitats en les dates com en el document presentat, això ja no es cap joc, i tot ha de quedar ben definit, no cal posar una data exacta, però el mateix que s’ha pactat el 2013, s’ha de posar un període límit al 2014 per la celebració de la consulta, i preveure tots els entrebancs per resoldre en les diferents situacions, i sobretot blindar-se davant el joc brut espanyol per no entrar en terrenys que en res ens afavoreixen, alhora que presentar a tothom que el govern es transitori, i amb un encàrrec principal com es la consulta amb persones de perfil diferent a un govern normal d’una legislatura, i sense creure excuses com les reaccions espanyoles en cas de descobrir massa coses, ja que aquestes ja han alterat en part els resultats electorals amb l’esborrany fals del Mundo, i la validació sense proves de la classe política espanyola que seguirà amb tota la seva intensitat i haurem d’estar preparats. Per últim dues coses importants, primer recuperar el sentit d’estat per arribar a bon port, es a dir fugir de reaccions contra determinats estats que poden ser claus pel nostre futur, ja es hora de ser una mica intel·ligents, i segon explicar detalladament que les noves retallades inevitables son en darrera instància fruit de la política espanyola amb Catalunya, amb impagaments, pressions per arribar a un dèficit inassumible, i decrets que busquen avortar qualsevol ingres extra per compensar aquests deutes, seria hora de superar aquesta queixa permanent per les retallades encarades a la Generalitat i girar cap a Madrid que es la font principal d’aquest problema.

En definitiva, no passa res per esperar uns dies, però cal deixar tot lligat i seguir el proces que la societat ha marcat pel nostre futur, i que es irrenunciable.

Sembla ser que un dels principals esculls amb les negociacions entre CIU i republicans es fixar la data del referèndum, molt més que els acords socials i econòmics que amb més o menys resistència acabaran amb acord segur, ja que no hi ha masses alternatives. Sembla que les pressions al partit capdavanter per no mullar-se amb una data que deixi les coses sense volta enrere de moment endarrereixen l’acord. Crec que es bàsic aclarir aquest tema, això no es cap joc, ja un mandat del carrer i un mandat electoral de la societat catalana, i cap lobby econòmic, ni personatges com Duran estant per damunt de tot això per molts interessos personals que vulguin defensar amb el seu negoci de la dependència.

En una entrevista, Oriol Pujol expressa que costa molt posar o establir aquesta data en una pregunta sobre si la legislatura es de 4 anys o fins la consulta i eleccions plebiscitàries, es una resposta enigmàtica, i on per exemple Escòcia amb molt menys voluntat popular ja han resolt amb claredat, sense tenir la gran majoria social catalana i parlamentaria avalada per la societat. De fet Pujol diu que no es volen encotillar amb una data, i no nomes el volen fer, sinó guanyar. Sembla evident que els sector de l’anomenat lobby del Puente Aereo o personatges com Duran, s’oposen rotundament a fixar la data, ja que els trenca la seva tàctica de negociar un millor finançament altra cop. De fet fixar aquesta data podria fer entrar als republicans al Govern, i la seva insistència es un escull a superar tard o d’hora per aclarir les coses.

Com deia abans, això no es cap broma, ni cap joc, ni cap idea que anirà disminuint amb el temps, es molt seriós, la manifestació del dia 11 va demostrar clarament que 1 milió i mig de persones al carrer reclamaven una sortida a Catalunya en forma d’Estat propi, un cop esgotades totes les possibilitats, pactes fiscals inclosos. El govern sembla que va assumir aquesta demanda, i la va validar amb el cop de porta al nas del pacte fiscal a Madrid. La posterior resolució avalada per dos terços de la cambra amb el compromís d’un referèndum pel dret a decidir, i les eleccions que han validat el projecte atorgant a aquestes forces la mateixa proporció a al cambra no admet dubtes. De totes maneres des de l’Estat, els lobbys econòmics i persones com Gay de Montella o Duran encara intenten frenar el que sembla irreversible, i capgirar la voluntat del poble, obrint encara noves negociacions per un nou finançament que ja no tenen cap sentit, i han d’entendre que no hi ha res més a negociar. La consulta pel nostre futur es l’eix de la legislatura, i amb un termini de 2 anys hauria de ser una realitat amb un govern de concentració o encarat per anar per una banda gestionant el trist i escanyat dia a dia, i per l’altra preparant les estructures d’estat necessàries i les relacions internacionals per validar el proces, però tot això sense una data que visualitzi el projecte no te sentit i es un clar avis, cas de no ser-hi que no es seriós, i poc atreviment a donar el pas. No puc estar d’acord amb Oriol Pujol, no es difícil fixar la data, cal veure el temps per esgotar la via legal espanyola, i per les dues coses que abans he esmentat i res més. Cada dia que perdem la nostra situació serà pitjor i tant Espanya com la comunitat internacional no ens prendrà seriosament si no fem aquest pas decisiu. Esquerra ha de pressionar amb aquest tema, i el president Mas ha de donar el pas fent oïdes sordes a tots aquests que viuen del negoci de la dependència per damunt dels nostres interessos com a poble. Serà un símbol de credibilitat i un clar missatge que qualsevol negociació ja no te cap sentit.

En definitiva, abans de la sessió per escollir el nou president català, cal saber un temps límit per la consulta, i veure que el nou govern esta encarat amb aquest objectiu per davant de qualsevol govern normal amb una legislatura de gestió de 4 anys. Qualsevol altra cosa seria un engany i un frau a la població, i un clar sotmetiment a la dependència pels segles dels segles, i això no ho podem permetre de cap manera. La historia es en majúscules, i ara toca posar data.

Efectivament, el govern espanyol impedeix la gratuïtat. De fet l’any 2006 Foment va signar el conveni corresponent amb Abertis per la construcció del tercer carril de l’AP7 amb inversió a càrrec de l’empresa de 500 milions, però real de 350 milions, que han acabat impedint el desdoblament de les tant demanades NII i N340.  Realment Abertis acaba cobrant més diners via  conveni que no per la recaptació, ja que fins l’any 2010 el saldo compensatori que el Ministeri havia de pagar a Abertis per la davallada de circulació a l’AP7, pujava prop de 450 milions en tant sols 3 anys, i com que els dos últims anys el transit encara ha estat menor la xifra podria pujar a 300 milions per any, molt superior al que seria la recaptació en el mateix període. Tanmateix si el Ministeri pagues el peatge als usuaris, augmentaria el transit i es compliria el conveni amb l’estalvi de la quantitat esmentada.
Es el típic càstig a Catalunya, amb un conveni escandalos i desaconsellat, que impedeix per una part la construcció d’aquesta via tant necessària, i per l’altra aquest nou greuge als ciutadans catalans que veuen com l’Estat prefereix seguir pagant i no fer-los  cap tracte just. Abertis cobra doble tant als usuaris com als fons públics i els polítics del sistema segueixen mirant cap un altra costat. No hi ha cap voluntat d’arreglar les coses, la consigna es perjudicar Catalunya tant com es pugui i afavorir gegants com aquests que han fet d’aquest robatori legal la seva forma de vida. La permisivitat de  les institucions amb alts càrrecs ben posats als consells d’Administració i tractes de favor que ara es presenten amb tota la crueltat amb les multes del No vull pagar, que sense cap llei que ho dicti segueixen el seu curs amb la colaboració de la Generalitat en una nova prova del que mai hauria d’haver estat.
En definitiva, empreses com Abertis son l’exemple perfecte del que el nostre estat propi hauria d’evitar per no corrompre el sistema i fer de la burla macabra a la ciutadania l’eix del nostre futur estat de dret.

Espanya necessita un psiquiatre

Quim Torra

Nosaltres podem estar com estem, però és obvi que Espanya necessita un psiquiatra. És obvi i és urgent, perquè fins i tot un s’esgarrifa del nivell al qual ha arribat el torturat cervell espanyol.

I així anem passant els dies, dins del manicomi espanyol

Avui Espanya celebrarà aquest aniversari constitucional, amb un tractat fet des d’una cortina de fum anomenada transició, i amb greus mancances democràtiques i de respecte a les identitats nacionals, que pretenien agrupar sota un mateix paraigües. Un tractat que va quedar trencat amb la sentència de l’Estatut per si feia falta més proves ,i que dona via lliure per iniciar altres vies que la societat catalana pugui validar sense coaccions i xantatges, d’un Estat que ja no sap com aturar un proces viu, i en benefici de tots els catalans vinguin don vinguin, i parlin la llengua que parlin. Un tractat tutelat pels mateixos que dirigien la dictadura, i amb l’aparell militar vigilant, i que es la norma a la qual s’aferren per justificar la seva croada anticatalana.

Realment, la insubmissió que es preveu el dia que es convoqui el referèndum no validat per l’Estat espanyol, i encara més el dia que exercim el nostre dret democràtic a decidir el nostre futur com a societat, segurament ja tindrà precedents amb els constants atacs que venen del govern de Madrid, com la nova llei d’Educació, que emet un certificat de defunció de la nostra llengua en el nostre propi país, tractada com si fos una llengua desconeguda i minoritària. El relat del corresponsal de TV3 a Madrid i l’aire anticatalà que va viure amb la plantada de la Consellera Rigau, el qualifica com mai vist, i el que es més greu com un pensament de fons. Per altra banda, la confirmació policial que l’esborrany de El Mundo no va sortir de cap funcionari del cos, hauria de provocar una condemna i un perdó del mateix mitjà que no s’ha produït, i on el mal escampat amb la col·laboració d’alguns mitjans catalans que van alimentar un debat sobre un fet no contrastat, i que ja ha complert la seva funció de manipular resultats electorals. De fet no es res estrany en un Estat que segons el rànquing de Transparència internacional te el mateix nivell de corrupció que Botswana en el lloc 30 mundial, i molt lluny dels estats més transparents.

Davant aquest panorama que el president de Foment Gay de Montellà ens digui que mai estarem tant aprop del pacte fiscal sona acudit de mal gust, i encara més quan ens convida a deixar les idees sobiranistes per quan retorni el benestar. Realment caldria recordar-li que el pacte fiscal es passat, mort i enterrat, es un capítol tancat, i mai tornarà, precisament no es pot esperar el benestar, seria una greu irresponsabilitat no intentar posar totes les solucions al nostre abast, per acabar amb el patiment de gran part de la nostra població precisament per la crisi a nivell global, i pel maltractament rebut per l’Estat, sembla que no ha entès que això no es un capritx, i que no te marxa enrere, no ens ho podem permetre. Un estat amb un sistema corrupte, i que poc a poc ha anat embrutant el nostre territori per unes maneres de fer i actuar que mai ens havien estat pròpies, i que els fa falta un nou estat de dret per intentar impedir aquests comportaments, de fet el nivell de Botswana dona idea del que estem parlant, i on un gran frau com el d’aquest pamflet cavernari anomenat El Mundo no es obligat a demanar perdó, ni rep cap tipus de sanció per aquest objectiu premeditat i malaltís d’embrutar unes eleccions, i empastifant amb una difamació un procés net i clar com unes eleccions democràtiques, es aquesta manera de fer que empastifa el que troba, i que per sobre de tot no abandona aquesta idea de l’Espanya unitària i amb la imposició com a recepta, sense cap respecte a la diferència, això prové d’aquesta Constitució venerada, feta per aigualir les diferents nacionalitats sota l’Estat, i que tard o d’hora ha anat massa lluny, i fins hi tot amb el caràcter tranquil i poruc dels catalans ha arribat als límits.

En definitiva, avui no hi ha res a celebrar, ja que aquest tractat es simplement un pas més per acabar la feina d’assimilació que ja dura prop de 300 anys.

El consell extraordinari d’Unió, es una nova mostra del tarannà del seu president, que demana refer ponts amb els populars, ignorant el mandat de les urnes, i el mateix programa electoral, torna a manipular les intencions de les persones que van assistir a la manifestació de la Diada, i refreda la consulta tant com pot. Les reaccions des de dins el partit i des de fora no s’han fet esperar, com la satisfacció dels lobbys de la dependència i mitjans com La Vanguardia, que veuen en aquest personatge el seu salvador, i especulen amb la importància dels 13 diputats entre els 50 com a possible xantatge de cara a unes votacions. Tot plegat ens fa pensar que algú hauria de parar els peus a tanta deriva i tants obstacles interns a la voluntat del poble a les urnes.

Esta clar que l’acord històric entre Mas i Junqueras per portar aquest poble a decidir el seu futur, te un enemic amb la persona de Duran, parlen d’oportunitat per refer ponts amb el PP, sense fer cas de les paraules de Mas. De fet La Vanguardia el troba encertat, i posa semàfor vermell a Mas per la seva coherència i valentia, en canvi no valora negativament els intents de rebentar el proces de Duran, i les seves intervencions amb campanya que son una part proporcional de la davallada dels seu partit. En Duran torna a insistir que la protesta de la Diada no era per reclamar la independència catalana, ja que va aglutinar persones cansades del tracte de l’Estat amb Catalunya però sense apostar per la ruptura, i critica haver deixar orfes centenars de milers de catalanistes no independentistes. Tornant a la Vanguardia que amenaça amb la força dels 13 diputats d’Unió per barrar el pas a la deriva secessionista de Mas.

En Duran i Lleida, segueix apostant pel seu negoci de la dependència amb Espanya a qualsevol preu, davant la fidelitat a un programa i a la voluntat de la societat catalana a les urnes, amb una actitud miserable, a la que algú hauria de posar fre per simple higiene democràtica. Vol tornar a explorar camps amb els populars, aquells que ens neguen el dret inalienable a decidir el nostre futur amb base a mil i una mentides, insults i menyspreu sense mida, o sigui aquells que ens volen per sempre sota el jou de l’Estat, però com a ciutadans de segona, i sense els drets elementals democràtics més essencials, sota l’acusació de nazis com exemple de les barbaritats que han arribat a dir. Es simplement indecent la seva proposta de diàleg amb aquest grup, que mereix ja una repulsa dins la federació convergent i una reprimenda severa i contundent. Lògicament des de l’Estat i els mitjans afins com el grup Godo, s’abonen al personatge per evitar el que es un proces en marxa cap al nostre dret a decidir, tot plegat molt lamentable. En Duran torna a insistir amb la seva manipulació dels fets de la Diada, amb unes paraules que sembla volen prendre per estúpids a la població catalana, i això ja no es tolerable, davant el seus interessos personals a les Espanyes, esta la voluntat d’un poble que el dia 11 de setembre, i darrera un lema prou clar “Catalunya, proper estat d’Europa” va cridar amb una sola veu “Independència”, ni cansaments, ni pactes fiscals que nomes estan a la seva imaginació. Crec que va quedar prou clar, i no admet segones lectures, així ho va entendre la classe política que va haver de reaccionar davant aquest tsunami, destacant el canvi del President Mas. Respecte els vots orfes, caldria que tingues present que les seves contradiccions amb el programa del seu mateix partit a les eleccions te una bona part de responsabilitat amb la pèrdua de vots, entre altres coses, i que en qualsevol democràcia normal, i una ètica mínimament desenvolupada, hauria d’haver provocat la seva dimissió immediata. Finalment, entenc que no li agrada el pacte amb els republicans, però que el mandat de les urnes es prou clar, i la prioritat es gestionar el dia a dia fins la consulta, i aquesta com eix central de la legislatura, i això no entendria ningú que els 13 diputats d’Unió no ho avalessin després d’haver sortit escollits sota un programa que no obeirien, i per tant haurien de plegar dels seus càrrecs per deslleialtat al seu partit, i a la societat que els ha escollit, seria una burla a la democràcia, dirigida per aquest personatge sinistre anomenat Duran, i que per decència democràtica hauria de posar el seu càrrec a disposició del partit que representa, i respectar la voluntat popular, oblidant la manipulació dels fets per justificar la mesquinesa dels seus fins.

Aquesta Espanya que diu que ens estima, i que ha dit mil i una mentides per intentar evitar la nostra sortida, ara seguirà actuant contra els nostres interessos, per exemple regulant impost sobre dipòsits bancaris a tipus zero per treure la facultat a les autonomies, recordo sobre uns 600 milions per les nostres arques, i compensant les que ja ho tenen com Extremadura i Andalusia, evidentment deixant Catalunya sense ingressos extres i sense possibilitats. Alhora no pot afrontar l’actualització de les pensions segons IPC, i posa ma a la Caixa de la Seguretat social per afrontar les pagues extres de Nadal, cosa que posa en perill les nostres pensions, i les espanyoles amb el silenci sospitós de Sanchez Camacho.

Un estat que s’enfonsa, i que nosaltres amb el clam del carrer, i la majoria al Parlament ho tenim tot de cara per fer possible no enfonsar-nos amb ell, i encarar el camí cap al nostre estat sobirà, la pilota esta a la teulada dels partits, i no hi ha lloc per pessimismes estèrils o fora de lloc, el món no ho entendria, i nosaltres no ho podríem perdonar mai. Us adjunto l’escrit de Francesc Canosa que amb el seu estil impecable descriu amb habilitat la situació.

ARTUR JUNQUERAS A LA DISCOTECA

Francesc Canosa

Hi ha un moment on es decideix tot. Hi ha un instant on s’accelera tot. Aquí, sí, aquí fins i tot la velocitat de la llum és un padrí amb crosses corcades. Perquè és a les distàncies curtes on un home se la juga, com va demostrar Brummel el curandero… Els ulls fan hipnosi amateur. La mà súper sònica aterra a un genoll. Els llavis trenquen la barrera del so i s’estavellen…. La vida sempre es mou entre una plantofada i un silenci. És la guerra, xiquets. 

Ho han de fer Artur Mas (líder que ha de liderar el procés i a qui només pel que ha fet i suportat, pels insults i mentides que cauen sobre ell ja ens ha de merèixer confiança i respecte) i Oriol Junqueras (líder que ha d’acompanyar a qui només pels insults i mentides que li cauran, suportarà, ens ha de merèixer confiança i respecte). Han de trobar la manera de passar per l’única escletxa que tenim. Han de trobar la manera que de la cuixa passem als llavis. Que la primera victòria sigui el camí per guanyar. Tots. Que s’hi sumin tots. Tots som Catalunya. Tots som catalans. La resta assumirem la responsabilitat: perquè caldrà que la gent també assumeixi responsabilitats. Les haurem d’assumir. Sí, l’han de trobar, l’hem de trobar, perquè ens mereixem un nou país, no viure en una basura eterna. Sisplau: Hem plorat tants cops que ja ens coneixem les llàgrimes i les plantofades.