El camp de l'Erra

Veure les estrelles, aquests dies. Veure un cel com no el veurem mai més. Beure’s les estrelles. I els quintos. Beure’s l’enteniment i el cava. Finir, com l’any. Acabar els torrons l’endemà i no pas la vigília…

Nadal, anar a baix, anar tan avall que dius pou quan volies dir pau. I caure l’ànima als peus i, amb el fred, estar neulit. I amb les neules fer tururut. A qui correspongui. Nyeu-nyeu de grans superfícies arbrades, desforestades. Gel. Gebre. Gingebre. Mirades glaçades a qui se les mereixi i a les penes, punyalades. Empassar-se l’orgull. Cagar elàstics. Matar mosques a canonades, a neulades.  Treure del ventre la pena, la melangia. Anar a totes, amb totes. Fotre’s de lloros i riure’s dels pirates, dels seus lloros. I qui la fa la paga i qui gemega ja ha rebut. I cantar les absoltes. No donar-hi més voltes. I ensenyar el llautó (i descobrir que és daurat). Llaurar dret. Pujar-la dreta, la paret. Amb finestra, sempre amb finestra, una paret. Després, matar l’estona amb bombons verinosos. De tan bons, volem dir. Matar la gana. Matar el gall i posar el porc amb sal (marina) i riure’s del foc i de qui el venta i encendre el tio fresco. Ja m’enteneu. El tio de paper. Nadal és un temps molt especial. És temps de cireres de vidre, d’avets de plàstic, de gallines sacrificades. I és el temps de les grans gestes al menjador de casa, temps d’estraperlo sentimental, de tornar a la infantesa, del cagar ajupit, de més cera que la que crema. Encara que pintin bastos, amunt les espases. Plop! Bones festes.

Hi ha títols de llibres que et queden gravats durant anys i, tot i això, no trobes mai el moment de llegir-los. Els lectors tenim manies, prejudicis, preferències, moments…

Fa uns mesos vaig veure en una lleixa de llibreria de vell un exemplar de El Don de plàcides aigües: havia arribat el moment de comprar-lo i el vaig comprar. Ara, passats els dies, les setmanes i els mesos, gairebé de cop, trobo que ja ha arribat el moment  de posar-m’hi. Ara, avui, aquests dies, amb aquesta llum, qui sap si pel fred ambiental, de sobte veig que ara sí que em ve de gust un totxo rus. Xólokhov. Un premi Nobel. Un llibràs sobre els cosacs del Don. I quin llibràs. Perquè El Don de plàcides aigües és com un fresc, com un reportatge, una crònica d’unes famílies camperoles, més o menys benestants, que viuen, s’enamoren i es maten a les vores del gran riu. Hi ha una parella d’amants que és la que lliga les diferents cases, les diferents alegries i tristeses. Al principi em va costar, potser per la traducció o per les errades que sovintegen en aquesta edició un pèl antiga, però les descripcions, els paisatges, aquell vent, aquells cavalls al galop, aquelles cerimònies, aquelles passions…També s’hi veuen altres coses: el tracte a les dones, la vida militar, la crueltat de la guerra, els inicis del socialisme, els de dalt i els de baix. Després es pot recordar que Xólokhov no es va separar mai de l’ortodòxia soviètica i que va ser ben vist per l’estalinisme. I sí. Però això no vol dir que la novel.la no tingui els seus propis mèrits.