Entre el Túria i el Ridaura

Ja ho diu al pròleg (de Paul Preston), l’autor que no pot ser i creu que ningú pot ser imparcial en aquest assumpte de la guerra civil :

“Sempre em va molestar la falsedat i la hipocresia d’aquells que afirmaven que eren imparcials, i l’estupidesa, si no repugnant, dels editors i lectors que demanaven objectivitat o imparcialitat als corresponsals de guerra”.

 Es clar, ja que el llibre sembla tenir la intenció de desmuntar aquesta No-intervenció dels aliats, que va ajudar a la victòria del feixistes, allunyant el temor  de que Espanya es convertira en un país satèl·lit de l’URSS. El llibre està escrit abans d’acabar l’any 1936, acabant el prefaci amb aquestes paraules:

“Recordeu que heu sentit a dir de les antigues tiranies espanyoles; no us adoneu que la victòria dels rebels significa la seva reinstauració sobre les últimes restes que quedin de vida?”

Tots ja sabem que va passar després, per desgràcia. 

Ai!, el que fan les enveges personals i el gust pel poder. Ací Càssius tracta de convèncer a Brutus per participar en el complot contra Cèsar. A Brutus li plantegen un dilema, quin és més gran, els seu amor a Cèsar o els seu amor a la República romana, ja prou corrupta per aquell temps.
Vos deixe a Marlon Brando fent els discurs davant el cadàver de Cèsar i l’estàtua de Pompeu, enèmic anterior de Cèsar.
  

Ambició, sempre l’ambició. Però salvant les distàncies, no hem canviat gaire. Pocs  polítics actuals es volen conformar amb 4 o 8 anys de mandat, sempre volen més. I sinò ja els busquen bones jubilacions d’or en les que no hauran de patir molt per assegurar-se els ingressos mensuals.