Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Darrera les barricades, de John Langdon-Davies

“En qui més confiava el govern era en la Guàrdia d’Assalt. Havia estat una gran idea, la d’organitzar un contrapès a la guàrdia civil. De fet, si la intenció real dels feixistes, com feien creure a l’estranger, era “salvar la República del marxisme”, el millor que podien haver fet seria esperar un altre any fins que la Guàrdia d’Assalt republicana hagués assolit la reputació i tradició de fidelitat a la república que la guàrdia civil havia tingut amb l’antic règim. Llavors, si hagués esclatat una rebel·lió il·legal, fins i tot d’esquerres, aquest cos s’hauria mantingut lleial a l’ordre democràtic. Però només un feixista o un idiota es pot creure l’excusa dels feixistes espanyols.”

Ja ho diu al pròleg (de Paul Preston), l’autor que no pot ser i creu que ningú pot ser imparcial en aquest assumpte de la guerra civil :

Sempre em va molestar la falsedat i la hipocresia d’aquells que afirmaven que eren imparcials, i l’estupidesa, si no repugnant, dels editors i lectors que demanaven objectivitat o imparcialitat als corresponsals de guerra”.

 Es clar, ja que el llibre sembla tenir la intenció de desmuntar aquesta No-intervenció dels aliats, que va ajudar a la victòria del feixistes, allunyant el temor  de que Espanya es convertira en un país satèl·lit de l’URSS. El llibre està escrit abans d’acabar l’any 1936, acabant el prefaci amb aquestes paraules:

“Recordeu que heu sentit a dir de les antigues tiranies espanyoles; no us adoneu que la victòria dels rebels significa la seva reinstauració sobre les últimes restes que quedin de vida?”

Tots ja sabem que va passar després, per desgràcia. 

Juli Cèsar, de William Shakespeare. (relectura d’estiu)

Càssius: …….I jo tal com Eneas. 
el nostre avantpassat, va rescatar 
de les flames de Troia el vell Anquises,
vaig salvar el pobre Cèsar de les ones del Tíber.
I ara aquest home és com un Déu, i Càssius
un miserable que ha d’inclinar el cos
quan ell discretament el saluda amb el cap.
…………………
…..Ah, Déus!
Em sorprén que aquest home tan feble posseixi
el lideratge d’aquest mon majestuós
i porti el sol la palma.

Ai!, el que fan les enveges personals i el gust pel poder. Ací Càssius tracta de convèncer a Brutus per participar en el complot contra Cèsar. A Brutus li plantegen un dilema, quin és més gran, els seu amor a Cèsar o els seu amor a la República romana, ja prou corrupta per aquell temps.
Vos deixe a Marlon Brando fent els discurs davant el cadàver de Cèsar i l’estàtua de Pompeu, enèmic anterior de Cèsar.
  

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Ricard III, de William Shakespeare. (Relectura d’estiu)

Ricard: Poseu-vos tots a part. Cosí de Buckingham!
Buckingham: Altesa i sobirà?
Ricard: Ajudeu-me amb la mà.
   (Puja la tron. Toc de trompetes)
          Tan alt, pel teu consell i ajut
          està assegut el Rei Ricard.
          Però ¿quant duraran aquestes glòries?
          ¿Un sol dia, o per sempre?
Buckingham: Que visquin sempre i que durin per sempre! 

Ambició, sempre l’ambició. Però salvant les distàncies, no hem canviat gaire. Pocs  polítics actuals es volen conformar amb 4 o 8 anys de mandat, sempre volen més. I sinò ja els busquen bones jubilacions d’or en les que no hauran de patir molt per assegurar-se els ingressos mensuals.

Publicat dins de política | Deixa un comentari