El 14 d’abril es la commemoració de la proclamació de la República, i causalitats de la vida, el Rei Borbó espanyol, aquell que va ser triat a dit pel dictador sanguinari Francisco Franco, i que mai ha estat validat individualment  per la ciutadania, en plena crisi i retallades, ha estat descobert gracies a un accident en un safari de luxe a Botswana de cacera d’elefants. No cal dir que pagat per tots amb els nostres impostos, i assistint a una nova presa de pel d’un sistema caduc i podrit, que forma part d’aquest pacte dictadura a suposada democràcia, però que com la crisi acaben pagant la festa la classe treballadora i humil.

Efectivament, el monarca espanyol ha commemorat l’aniversari abans esmentat, amb un nou incident en una de les seves grans passions, com es la cacera, s’ha trencat un maluc, i ja ha estat traslladat i operat en un hospital madrileny. De fet el borbó es trobava en un viatge privat en un safari de luxe a Botswana, per la cacera d’elefants que es cotitza a 37 mil euros per peça abatuda, i que dit sigui de pas son les peces més cares, i on l’estat Africà dur a terme aquest negoci tant lucratiu per un turisme especial. De fet una estada de dotze dies en un campament de luxe per la cacera major costa una fortuna, nomes a l’abast d’aquesta classe elitista. Es diu que ja era client de l’empresa que ho organitzava, i la caiguda ha descobert aquesta nova visita que diuen el mantindrà uns 45 dies de baixa.

Segurament algú pensarà que a l’estat espanyol poden tenir el regim que vulguin, be sigui monàrquic o republicà, i que això no ens afecta als que volem el nostre propi estat. La veritat es que els dono part de raó, francament no em preocupa aquesta circumstància, però de moment, i com que la nostra pertinença es en aquest estat, el personatge es pagat pels nostres impostos, i per tant tinc tot el dret de denunciar aquesta nova presa de pel de la família reial espanyola. En plena crisi, retallades per totes bandes, precarietat laboral i ajustaments al límit, en els pressupostos generals la retallada per la casa reial es molt més minsa que en altres àmbits més importants, de fet tots ho son, i si això ho unim al cas Urdangarin i la infanta, i el seu enriquiment a base de frau rere frau, la despesa ostentosa d’aquests membres de la família que no se n’amaguen com la casa del príncep, i ara descobert malbaratant els nostres diners amb caceres de luxe sense cap tipus de vergonya. Estic convençut que tard o d’hora aconseguirem la nostra llibertat, i per tant deixarà de ser un problema per nosaltres, però ara potser seria l’hora de finiquitar aquesta farsa imposada per un dictador, i restaurar el sistema republicà anterior a la dictadura militar espanyola, i que era el sistema lògic a adoptar, ja que va ser tancat per la força de les armes, i en contra del poble. La família borbònica sembla instal·lada en el seu propi món, aliè a totes les circumstancies, i aprofitant aquesta vida regalada de que gaudeixen sense rubor. El govern espanyol parla de suprimir duplicitat d’administracions, però aquesta es una rèmora que te un alt cost per un rendiment nul, i s’hauria de revisar, de fet ja s’ha demostrat més d’un cop que el  23 F, el rei no va ser cap salvador de la democràcia, i si de la seva persona i càrrec, que es molt diferent.

La època medieval ja ha passat, i no te sentit aquestes famílies pagades pel poble, i que desprès es queixen de despeses insignificants, poden retallar per on es mes útil, i més veient aquesta burla per la ciutadania, que ja marca retirar aquests peces de caça major, però en aquest cas per la via democràtica, no com el seu nomenament tacat de la sang d’un dictador.

Efectivament, segons en Mas Collell la seva resposta a l’amenaça de la virreina espanyola a Catalunya, es assegurar que amb un estat propi seria com a mínim tant prospera com l’actual, per la seva fortalesa econòmica i capacitat d’exportació. El conseller avisa que les retallades econòmiques poden portar a Catalunya a nivells de fa deu anys al seu estat del benestar. Per altra banda, els integrants de Diem Prou ja han pagat l’IVA a Catalunya, i han escenificat l’insubmissió fiscal amb Espanya, de fet han estat una desena, i ho han fet perquè el seu tribut es quedi en aquest territori, i  per dignitat democràtica, i reclamen al govern de la Generalitat que faci el que toca, i no permeti que aquest capital marxi a Madrid, com deia el principal promotor Andreu Bartolome “en aquest país ens falten diners i molts dels que paguem no tornen, això ha de canviar”. De fet el mateix estatut diu que la gestió, recaptació i inspecció d’impostos son de titularitat estatal, i s’exposen a una sanció espanyola.

Realment, les paraules del conseller son indignes del càrrec que ocupa, primer per contestar insensateses sense sentit, com la teoria d’un empobriment català amb un estat independent, cosa que mai ha succeït amb cap territori que ha assolit la seva sobirania, i ja que ho ha fet no pot dir un altra mentida indigne en la forma de que seria com a mínim tant prospera com l’actual, quan sap que la seva riquesa i possibilitats donaria un salt qualitatiu molt important, sense un espoli de 20 mil milions anuals, sense el greuge comparatiu de les inversions ridícules de l’Estat a Catalunya, que son un fre insalvable per la nostra econòmica, i sense el veto a determinades infraestructures, com ara l’aeroport del Prat o el corredor mediterrani per posar dos exemples, i amb tot el poder de decisió nostre, i nomes nostre per portar el nostre rumb del territori, el salt seria de grans dimensions. No pot caure tant baix, de rebaixar el que seria una realitat, i que tots els economistes equiparan a una Holanda com a mínim, i això es molt més que una regió empobrida com som ara. Una nova presa de pel a la ciutadania que ja no te cap sentit. Per la seva banda, la desena de valents per dignitat que han començat la insubmissió fiscal espanyola, mereixen un reconeixement per denunciar una situació insostenible que tots sabem, i arriscar el seu patrimoni amb aquesta acció, malauradament no tenen ni la simpatia i suport del govern català, i molt em temo que aquests diners via les nostres institucions, arribaran igualment al seu destinatari inicial per vergonya aliena, apart tota la campanya amb deu únics valents, demostra fins a quin punt arriba la covardia catalana. De totes maneres com a gest simbòlic esta mot be, però tots sabem que la llei que ara per ara ens empara no ho permet, tant l’Estatut com la llei espanyola, deixa ben clar qui te la potestat sobre la recaptació d’impostos, i aquesta es l’estat espanyol, i hem de ser conscients que sent una autonomia espanyola això no canviarà. Nomes hi ha una manera per invertir els nostres esforços econòmics amb el nostre territori, i aquesta manera es un estat propi que administri com tota la resta els seus impostos de la ciutadania, altra cosa es enganyar-se, i un pedaç, que més enllà del patriotisme no ens solucionarà el problema.

.

En el ple del Parlament sobre les retallades, el president Mas ens diu que o prenem decisions o ens intervindran, i compara les mesures que si no es fessin Catalunya quedaria embarrancada com el creuer esmentat. Posteriorment se li ha recordat que segurament el Costa Concòrdia es diu Estat espanyol, i nosaltres i viatgem amb ell, per tant el problema es canviar de vaixell abans les vies d’aigua siguin tant grans que el naufragi sigui inevitable.

El president defensa les mesures d’austeritat, i ha retret als socialistes quan defensaven que tenien el sistema financer més sòlid del món, com també ha recordat que Alemanya fa menys retallades, ja que vuit anys enrere les va afrontar, ha citat els sacrificis que han fet pel be comú, i reclama ara el mateix. Per la banda republicana se li ha demanat que si falla el pacte fiscal s’agafi el camí de la consulta cap a la independència, i de la part de Solidaritat se li indica que el tema es canviar de vaixell,  i no insistir amb un que ja poca cosa te a fer.

Realment, seguir parlant del pacte o concert per Catalunya es una burla intolerable, i fer ulls clucs o parlar com si res de l’espoli que pateix Catalunya es una irresponsabilitat que ja passa de mida. Sabem que la nostra crisi i el president ho sap, es diu estat espanyol amb impagaments, poques inversions i un ofegament amb tota regla que  no ens deixarà sortir de la crisi per molt que estalviem per totes bandes. Les mesures d’austeritat quan son justes, i no hi ha més cera que la que crema son acceptables, quan per altra banda la butxaca es robada sistemàticament per l’estat, i en contraprestació es rep un greuge rere l’altre, la cosa ja no es acceptable. Parla d’Alemanya, i la seva previsió amb la crisi, però es deixa de dir que ells son un estat, i nosaltres una simple regió amb un poder de fireta, que aviat no podrà ni administrar-se el seu pressupost, i per tant no tenim cap potestat més, que les que marca l’Estat. Ens parla de sacrificis pel conjunt de l’Estat en el passat, i seria l’hora de preguntar amb quina finalitat, ja que es veu molt clar que la resposta no ha esta agraïda precisament, i més aviat nociva pels nostres interessos. Els republicans segueixen insistint amb el pacte fiscal, quan saben perfectament que es una presa de pel a la ciutadania, i no es pot ajornar de per vida el que es inajornable. De fet l’exemple del president per no acabar com el creuer embarrancat, caldria dir que ja hi som dalt aquest vaixell, hi portem vora 300 anys, i hem arribat fins aquí assumint la major part de despeses per viatjar amb unes condicions totalment inacceptables, amb aquesta premissa assumida, no es pot continuar intentant salvar la nau amb el sacrifici del nostre personal, el més assenyat es agafar un nou vaixell que pagarem, i en tindrem el control amb dret a equivocar-nos de ruta o no, però serà la nostra decisió, no la d’un tercer sense sentit.

En definitiva, deixar la realitat virtual, i la no assumpció de cap responsabilitat de veritat, amb una vida còmoda en aquest sentit, que ens ha portat a aquest atzucac sense sentit, i on les decisions ja son urgents. Ells ho tenen molt clar, i no pensen deixar passar les oportunitats per fer-nos desaparèixer definitivament, ara ens toca a nosaltres dir la nostra, i amb pactes de la vergonya i retallades per no afrontar el problema no trobarem la solució.

La llei de consultes catalanes es una amenaça per l’estabilitat econòmica de l’Estat espanyol, segons la vicepresidenta del govern Soraya Saez de Santamaría a pregunta de la representant d’UPyD Rosa Diez. Una afirmació que dona idea del tarannà democràtic d’un estat, on el que menys importa es l’opinió lliure de la ciutadania, i on el prioritari es la imposició en benefici d’un be comú ,que naturalment marquen uns quants, en detriment de la majoria o d’un territori vèncer com es Catalunya.

El nacionalisme català es insaciable, i vol posar en risc l’economia de l’Estat, aquesta es la diagnosi, asseguren que el principal pacte fiscal que necessiten es que totes les administracions publiques compleixin amb els seus objectius de dèficit, apel·lant al sentit comú i la responsabilitat. La Rosa Diez parla de la consulta com un pols a l’estat, i un conflicte que vol confrontar legitimitats, i fer xantatge al govern . Com a resposta la vicepresidenta ha advertit que si la llei excedeix de la Constitució, el govern acudirà al TC. Per altra banda Albert Rivera de Ciudadanos, segueix volent enterbolir les balances fiscals, que diu porten espurnes d’odi entre ciutadans per qüestions econòmiques.

Es inaudit que un estat que es diu democràtic, tingui por a consultar la ciutadania, qui així ho defensa caldria que quedes al marge del terreny polític ja que les seves mancances son bàsiques i crucials. L’opinió de la ciutadania es la base de qualsevol democràcia normal, altra cosa es un succedani infumable i una cortina de fum, que ens vol distreure amb un canvi de regim que no es correspon amb la realitat. A preguntes de la líder del partit ultra nacionalista espanyol UPyD Rosa Diez, que parla de risc, conflicte, i xantatge quan ha de definir una consulta a la població, evidentment dona idea del seu tarannà, i parla de conflictes de legitimitats. Realment es cinisme, quan sap que a l’estat espanyol nomes n’hi ha una de legitimitat que es la imposada des de l’estat, i  que no pot xocar amb res, ja que no hi ha un altra legalitat paral·lela, ens diu que pot ser un xantatge, quan en realitat serà l’opinió de la gent sobre qualsevol tema i que lògicament ha de ser tinguda en compte, sinó la diferencia entre la dictadura anterior i ara seria difícil de veure. La resposta de la vicepresidenta tampoc te desperdici, ja que una consulta creada des d’un Parlament que representa la sobirania de la població del seu territori, i que ha passat tots els filtres, no pot ser amenaçada en acabar a un tribunal polititzat on els seus membres son triats pels dos grans partits espanyols, i les seves decisions per tant altament deslegitimades. Parlen de sentit comú i responsabilitat, precisament aquesta seria la raó fonamental perquè Catalunya abandonés projectes i encaixos impossibles, i poses rumb al seu propi estat, altrament la irresponsabilitat de perjudicar el present i el futur de la població del propi territori  es descomunal i miserable.

Per altra banda Albert Rivera i la seva xenofòbia contra el territori català, segueix insistint amb les balances fiscals, dient que porten odi entre ciutadans, clar no diu que pels grans beneficiats cap problema, però els ciutadans, teòricament iguals que els altres, i que sempre son discriminats, i amb un tracte que res te a veure amb els primers, si que es una qüestió important, i es una cosa ja llargament acceptada que el nostre espoli no te cap raó de ser, excepte un saqueig premeditat, i que ens porta un perjudici molt greu per bona part de la població, i que evidentment per en Rivera tant li fa, els seus interessos evidentment no rauen en aquestes contrades, i si amb la persecució sistemàtica del nostre territori.

Davant la passivitat i poca entitat de les nostres institucions i partits, el nacionalisme espanyol, amb els Populars al capdavant, i el suport socialista en aquestes qüestions, veu una oportunitat única de finalitzar un problema que ja els dura prop de 300 anys, tenen les eines, el poder, els recursos i la convicció contra la sorpresa, inactivitat, i esperit submís i sense compromís nacional que te com adversari. Ara toca revisar les competències autonòmiques, noves retallades, i eliminar televisió i ambaixades entre d’altres qüestions, que poden deixar Catalunya com un solar.

El ministre Montoro ens ho diu molt clar, revisaran les competències autonòmiques molt aviat, i s’intervindran les comunitats que no compleixin els objectius de dèficit., ja que vol ordenar l’estat i evitar nous malbarataments. Parla de que les comunitats hauran de renunciar a projectes que han anat més enllà del que haurien d’haver arribat, i ha citat televisions autonòmiques i ambaixades. El govern espanyol vigilarà les autonomies, i sancionarà i fins hi tot intervindrà les incomplidores amb els objectius, cosa que suposarà una gestió directa des del ministeri de la gestió pressupostaria. Per altra banda es retallaran 10 mil milions en sanitat i educació de les comunitats, s’eliminaran duplicitats, i es tendeix a unificar criteris, com per exemple la imposició de llibertat d’horaris comercials  a tot el territori espanyol, envaint les competències catalanes. La titular d’Ensenyament catalana defensa les competències en el sector catalanes, i no creu que hi hagi canvis normatius.

Es una ofensiva sense treva per eliminar d’un cop el nostre minso autogovern, i de pas la nostra identitat amb tot el que això comporta, ja han destruït el nostre sistema financer de caixes, seguiran per la immersió lingüística que tard o d’hora es veurà modificada, eliminaran qualsevol diferencia amb la identitat espanyola, com pot ser la televisió catalana o les famoses “ambaixades” que exportaven la nostra imatge al món en la mesura del possible, i més enllà, i sabent que Catalunya no podrà complir els objectius de dèficit, ja que  a pesar de les retallades te un estat moros que no li paga els deutes, podrà ser intervinguda, i el seu pressupost serà gestionat des de Madrid, amb un clar desmantellament de qualsevol tipus de poder o peculiaritat catalana respecte a la resta de l’estat espanyol, en definitiva una regió qualsevol sense diferencies substancials amb Múrcia posem el cas. Davant d’això trobem unes institucions catalanes que fan veure que no va amb ells, i que cas de consumar-se, ja podem demanar la seva desaparició, no cal mantenir més coses inútils, i uns partits que segueixen jugant al seu joc sense veure la realitat, parlant de pactes fiscals i encaixos impossibles, de cobrar petites parts del deute, i de competències foradades que volen fer passar per una cosa infranquejable. Segurament els ha agafat a contrapeu, ja que la confrontació la tenen davant el nas, i les alternatives son desaparèixer o plantar cara, però no amb transicions nacionals, ni estats propis que no son independència, sinó des de la insubmissió, i la via directa cap un nou estat dins Europa. Francament no veig preparats els nostres líders politics per assumir aquest repte, ja que les seves prioritats segueixen sent les batalletes curtes de partit sense veure més enllà dels seus peus, però la realitat es tossuda, i ens vol posar a prova com a nació que vol ser ella mateixa, o regió totalment desnaturalitzada i espoliada sense remei. Aquesta hora ha arribat, i la societat civil te una gran responsabilitat per obligar als seus representants ha triar la opció correcte, tots en serem responsables, i aquest famós dret a decidir ha arribat el moment de fer-lo servir. Son molts anys sense responsabilitats de veritat, ni decisions que altres ja prenien per nosaltres, però nosaltres decidim.

Els Països Baixos commemoren aquests dies les batalles contra els espanyols del 1572, que van acabar amb el seu domini, i la independència de la zona, es una celebració per la victòria, i el començament d’una nova etapa governada pel mateix territori, i lògicament en el seu benefici. Mentrestant altres territoris com Catalunya, la seva principal commemoració es una derrota que precisament el feia desaparèixer del mapa, i ara 300 anys més tard segueix donant voltes i mes voltes amb tristor.

Efectivament els estats reals normalment celebren victòries, i concretament a l’abril de 1572 va començar l’alliberament dels Països Baixos del jou espanyol. La captura de Brielle, es considerada l’inici de la revolta holandesa contra l’imperi espanyol, que va acabar el 1648, i es reprodueix la gesta que finalitza amb l’execució pública de l’alcalde espanyol de l’època. Desprès d’aquesta ciutat en van caure moltes més, i es considera un episodi de la història digne de recordar cada any. Per altra banda, encara hi ha territoris que no han aconseguit fugir del colonialisme a que han estat sotmesos per part espanyola, com es el cas de Catalunya, on encara alguns busquen un encaix amb el botxí de torn de manera obsessiva, i amb el menyspreu i  els greuges per resposta. Fins hi tot la Sànchez Camacho, líder del Partit Popular, i soci del govern català, actua d’esquena amb aquest, negociant un pacte fiscal més equilibrat i solidari, encara que sense la clau de la caixa, i amb augment del percentatge d’impostos com a reclam, tot d’esquena al Parlament per variar.

Realment, quan un territori la seva festa nacional es una derrota dolorosa que l’esborra del mapa mundial dels estats, i deixa la seva identitat i futur hipotecada per sempre més, vol dir que hi ha un problema greu o que realment no es mereixen massa cosa més. Els estats amb cara i ulls, vaja normals, celebren les seves victòries com a trofeus conquerits, concretament Holanda celebra el seu alliberament dels espanyols, i ho fa amb orgull donada la transcendència pel seu territori. Alhora Catalunya, sobretot des de la fi de la dictadura, i des del seu autogovern de fireta, s’ha dedicat des dels seus governs, i amb tots els seus esforços a construir una realitat virtual per fer creure que som el que no som, malauradament per ells aquesta tàctica mediocre ha arribat a la seva fi, i la crua realitat de bracet de la crisi ha fet veure que som una simple regió espoliada de segona dins l’estat de les autonomies espanyoles, i amb un futur molt negre al capdavant. A pesar d’això seguim inventant i cremant etapes que ja ningú compraria amb pactes fiscals i confederacions impossibles. Fins hi tot veiem com un dels partits nacionalment espanyol, i tradicionalment contra els nostres interessos com els populars, i gracies a ser soci preferent del govern català, ho paga protegint els nostres interessos, i buscant un nou pacte fiscal basat en el de sempre, i saltant qualsevol norma ètica, ja que el govern català vol un gran consens abans d’abordar aquest tema condemnat al fracàs. Suposo que es el que passa quan es dona massa poder a algú que per volum no li correspon. Es com si el llop fos el representant de les ovelles per negociar la seva dieta, seria tot un engany de grans proporcions, que en aquests moments patim en pròpia carn.

En definitiva, jo estic cansat de celebrar o commemorar derrotes, i vull com qualsevol ciutadà lliure del món celebrar victòries que puguin treure el nostre orgull i la nostra identitat, el demes son mediocritats que a aquestes alçades ja no tenen massa sentit.

La delegada del Govern espanyol, Maria de los Llanos de Luna, que tot sigui de pas la seva imatge fa una mica de por, amb tot el respecte, viu amb la seva paranoia de les banderes, i es veu que ha fet un màster sobre el tema, i les divideix en banderes oficial i no oficials. Pel que fa l’estelada, li nega qualsevol connotació política, i  li dona el mateix valor que la bandera d’una banda de musica del poble. Per ser tant poca cosa caldria dir que sembla els fa posar molt nerviosos, i es vigilada en segons quins contexts amb molta cura. Alguna cosa no quadra, per cert, s’apunta a l’empobriment de Catalunya en un futur independent com argument, que crec ja no donaria la talla ni amb una aula de pàrvuls.

La virreina espanyola a Catalunya, ens torna a donar una classe magistral sobre banderes, se’ns dubte es una eminència mundial en aquesta qüestió. Diu que l’estelada no es reivindicativa, ni de combat, ni tant sols il·legal, i fa la comparació abans esmentada. Torna a criticar l’Ajuntament de Sant Pol per suplantar la bandera espanyola per l’estelada, i observa amb preocupació el creixement sobiranista a Catalunya, i pel camí del principal partit del govern català, assegurant que els que estimen de veritat Catalunya mai poden defensar la secessió, ja que seria nefast, i passaria de ser una de les regions més riques d’Europa a un dels estats més pobles, i treu la pols a l’argument de que no es preveu un augment intern de la Unió Europea. De totes maneres el referèndum hauria de ser de tot l’Estat, ja que la sobirania resideix en l’estat espanyol, i en cas de resultat positiu es quedaríem fora d’Europa, i trigaríem sense vetos uns cinc anys a entrar amb els productes amb aranzels, i un increment del 40%. Pel que fa els deutes no els considera adients ara, i aquests impagaments son del  2008 i 2009, oblidant els deutes actuals.

Realment, aquesta senyora es vol fer famosa per la seva teoria de les banderes, suposo que deu ser molt necessari per exercir de virreina a Catalunya, i parla sense cap tipus de coneixement sobre la bandera estelada, que tothom sap que es la que reivindica la independència catalana, no la considera il·legal, i no li dona cap rellevància ni valor, això es contradiu amb la persecució que pateix molts cops, per exemple, en camps de futbol on es requisada o en altres esdeveniments on sembla que si que adquireix un valor especial, son les contradiccions de la vida, i observa amb neguit el creixement del sobiranisme, com si en una democràcia la opinió de la ciutadania no importes en absolut, sigui la que sigui, es un curiós concepte democràtic l’espanyol, fins hi tot s’atreveix a dir que el que estima aquest país, i simplement el vol normalitzat com la resta per eliminar aquest llast econòmic que l’oprimeix, i fer valer la seva identitat amb normalitat, va en contra del mateix territori. Amb tot el cinisme ens diu que passaríem de ser una regió rica a un país pobre, potser hauria de saber que precisament es a l’inreves, passar d’una regió espoliada i empobrida sense cap possibilitat de donar el tomb a la situació, a ser un estat que pot aprofitar tot el seu potencial. Segueix amb la seva paranoia, i ens diu que un referèndum seria de tot l’Estat, segurament seria el primer cas a la historia, ja que un referèndum d’un territori, afecta la ciutadania d’aquell territori, no els altres, en aquest cas segurament tot els referèndums per la independència haguessin acabat negativament, es d’un sentit comú aclaparador. Per últim es torna a treure de la manega que de cop, i per art de màgia ja no seriem europeus, un argument tant infantil i fantasiós que poca gent es pot creure, i apart l’oblit dels impagaments d’enguany  també sona a cinisme del gros.

En definitiva, la virreina sembla nerviosa, però els arguments que esgrimeix sonen a por del que potser ja veuen com irreversible, tant de bo sigui així.

Aquests dies on la religió catòlica viu els seus moments estel·lars, hi ha un paral·lelisme clar entre la seva historia de la fi de Jesucrist, i la de Catalunya dins l’Estat espanyol,  una reforma laboral que envaeix clarament les competències de fireta catalanes un cop més, una Catalunya Caixa amb un tracte diferent a entitats com Bankia per exemple, i que serà donada al millor postor sense contemplacions, uns pressupostos que deixen Catalunya al marge de qualsevol situació, amb uns impagaments sense control, i aquí un govern on com descriu el diari francès Liberation “autonomista de dia i independentista de nit”, on tothom espera un pas endavant, però aquest no es produeix, com descriu un cop més en Salvador Cardús amb un bon article que us adjunto.

Calés per càrrecs

Hi ha a YouTube un fragment de debat polític a la Diputació Foral d’Àlaba en el qual el diputat del PNB Xavier Aguirre explota d’indignació davant dels representants d’EB i “canta” les condicions que el partit d’esquerres els posava per arribar a un acord “polític”: càrrecs i més càrrecs a la mateixa administració pública i a institucions que poc o molt en depenen. L’explosió es deu al fet que aquest partit d’esquerres, en públic, al·legava diferències programàtiques per la manca d’acord “amb les dretes”. No us el perdeu.

Ara bé, aquests “pactes per càrrecs” es justificaven per les estretors pressupostàries i de liquiditat del nostre govern. És a dir, que en el fons del fons, el que estava en joc era una política de “pressupostos per càrrecs”. O, si més no, així ho havia entès. Però si quan es presenten els pressupostos espanyols, el govern de la senyora Sánchez-Camacho –em refereixo al govern espanyol- ni paga el que ens deu ni compleix la llei sobre inversions a Catalunya, entenc que el pacte queda trencat. O no?

Salvador Cardús

La nostra absurda persistència a mantenir-nos dins l’Estat espanyol, ens fa sentir tota mena de personatges, que d’una manera o altra ataquen la nostra dignitat com a poble, o directament se’n riuen de la nostra ignorància per garantir els seus ingressos, tenim uns clars exemples amb la televisió aragonesa, en Pablo Planas, nou cap d’informatius de COM Ràdio, i Josep Borrell i els seus oblits.

En Pablo Planas va ser director de Libertad Digital durant l’any passat, un diari propietat d’un gran amic de Catalunya, i amb una paranoia digne d’estudi a les millors universitats en psicologia, en Federico Jimènez Losantos. També va ser delegat a Catalunya de l’ABC o subdirector de La Razon entre altres mitjans de la caverna espanyola, abans de ser ara director d’informatius de la cadena esmentada. En els seus editorials en el primer mitja citat, considera entre altres perles, que l’ús del català com  a llengua vehicular a l’ensenyament es un tortuós experiment d’enginyeria social, ja que els seus promotors porten als seus fills a escoles privades, i poden estudiar l’idioma comú dels espanyols, mentrestant la resta pateixen la discriminació. Parla també dels diners emprats en mantenir ruïnoses televisions publiques, doblar pel·lícules al català o mantenir ambaixades com a causa de les retallades. Trobem també en Josep Borrell obligat a presentat la dimissió de l’Institut Universitari Europeu, perquè alhora va cobrar 600 mil euros com assessor de l’empresa  energètica Abengoa. Aquest ex ministres socialista, no va informar d’aquesta circumstancia, tot hi que en els estatuts de l’Institut apareixia el tema, però al ser descobert per diversos mitjans espanyols i haver-ho justificat com un oblit. Per últim la TV Aragó analitza el parlar d’un municipi de la Franja, assegurant similituds amb l’italià, alemany o rus, i negant que sigui català, i amb una burla constant en tot el programa.

Realment un cap d’informatius de caràcter xenòfob com aquest, no garanteix cap mena d’informació veraç, i es un desprestigi per qualsevol mitjà, en aquest cas COM Radio, primer dir-li que en institucions privades podem trobar-hi de tot, franceses, alemanyes, angleses i es totalment normal, per altra banda el tema públic es un altra cosa, i ja que el català es la nostra llengua pròpia i comuna, i totalment en desavantatge en tots els àmbits amb la castellana, es totalment normal que sigui la vehicular, com funciona en totes les societats del món, això no significa cap retret al castellà, ja que segons els estudis, els alumnes surten igual o més preparats que en qualsevol comunitat on el castellà es vehicular, per tant si per aquí no hi ha problema, nomes pot ser inadaptació o xenofòbia contra aquesta llengua. Respecte a tots aquests diners que tant malament li semblen invertits, potser hauria de mirar direcció Madrid, i veure les quantitats desorbitades malbaratades amb infraestructures inútils, ambaixades, inversions sense sentit, i moltes altres coses que sembla no li importen gaire, cal una visió amplia dels temes, però potser es massa demanar. En Josep Borrell qualifica d’oblit haver cobrat 600 mil euros d’un altra empresa, quan sabia perfectament que no ho podia fer des del càrrec que ostentava, jo francament crec que es una burla a la ciutadania, que no crec que ningú tingués un oblit d’aquestes dimensions tant gegantines, la dimissió no l’honora, ja que s’ha vist obligat al descobrir-se el pastis, i dona idea del fàcil que es robar des d’aquest sistema pervers amb gent sense escrúpols ni ètica com en Josep Borrell. Pel que fa a TV Aragó, es la societat del tot s’hi val, es pot insultar, menysprear i fer mofa de Catalunya i del català com el més normal, i sabent que la resposta serà minsa com sempre. Ja n’hi ha prou d’aquest color, i aquest intent de genocidi lingüístic costi el que costi, cal denunciar-lo, i prendre l’únic camí que ens garantirà la supervivència de la nostra identitat com qualsevol estat normal.

Les declaracions del portaveu dels Populars catalans Enric Millo, que justifica els pressupostos, ja que s’han de mirar des de la perspectiva espanyola, i la seva afirmació que com  a català no es sent maltractat, reflecteix el tarannà d’aquest partit. Si amb això hi afegim que  es neguen a rebutjar que s’allarguin les concessions dels peatges catalans, per compensar el dèficit dels peatges madrilenys, trobem una pregunta molt simple, que fan aquests personatges com a soci preferent del govern català, francament sembla una broma dolenta, però ja no fa cap mena de gracia.

Millo ens parla de mirar les xifres des de la perspectiva espanyola, i no de la catalana, i justifica la negativa a saldar els impagaments sense sentir-se maltractat, ja que el govern ha d’atendre les necessitats actuals, i garantir el model econòmic, sense mirar els deutes d’altres anys. Ens diu que per sentir-se maltractat ha de veure que el maltractador te una voluntat de fer mal, i en aquest cas l’Estat garanteix els serveis essencials, i insta a quan la situació ho permeti ja es compensarà, critica el govern anterior que incloïa partides en el pressupost que desprès incomplia, ens diu que totes  les autonomies que paguen més del que reben tenen la sensació que aporten més. Per altra banda, la formació de Sanchez Camacho s’ha negat a rebutjar el rescat de les autopistes de Madrid, a costa d’allargar les concessions dels catalans i valencians, votant en contra de la resolució que la resta de partits  a petició de Solidaritat han signat, excepte Ciudadanos, entre altres motius de la declaració s’explica que el 48% dels ingressos d’autopistes son catalanes i valencianes, alhora que Madrid es pot connectar amb tots el punts per via rapida gratuïtat.

Realment, aquest partit demostra igual que el PSOE-C, però amb més claredat, que va decididament contra els interessos dels catalans, i en definitiva dels seus votants, en Millo cau en una contradicció, ja que si ells consideren els catalans una part d’Espanya, com podem negar-nos nosaltres mateixos, i mirar els pressupostos des de la part espanyola, que no se suposa que hi som inclosos, parla d’atendre les necessitats sense mirar el deute, que no veu que sense cobrar els deutes una empresa normalment pot veure el seu negoci en perill de tancament, i diu que no hi ha voluntat de fer mal, aquí suposo que ens pren per estúpids, com s’explica les inversions amb infraestructures a Catalunya, la negativa a un model individual i proper de l’aeroport del Prat, els pals a les rodes pel Corredor mediterrani, un eix bàsic pel nostre desenvolupament, la connexió inexistent del port barceloní o el caos de rodalies, i la posició ultima de la llista perquè el TAV arribi a la frontera entre moltes altres coses, de debò creu que no hi ha mala fe. Parla del govern anterior com excusa, evidentment amb diferents mètodes els dos tenien el mateix objectiu de perjudicar i enfonsar Catalunya, però això no es excusa. Parla de moltes autonomies que aporten més del que reben i son sensacions, que ho sap que prop del 10% del nostre PIB marxa al fons solidari, i no torna mai més, això per ell es una sensació, jo li dic espoli, robatori o altres paraules més gruixudes, però no sensació. De fet es una formació, la popular que no li importa que els catalans  apart de l’espoli anual, els impagaments de més d’11 mil milions que no es pagaran de moment, a damunt paguin amb els seus peatges el dèficit madrileny, quan gairebé donen junt amb el País Valencià la meitat d’ingressos per peatges, com pot justificar davant els seus votants aquesta misèria, que son autòmats o son persones de carn i ossos.

En definitiva, son reflexions que obliguen a pensar perquè els partits catalans no aïllen aquest tripartit nacionalment espanyol (PP, PSOE-C i Ciudadanos), per anar contra els nostres propis interessos econòmics, son minoria, ara be, els catalans som tant solidaris, que reben premi en forma de càrrecs, i socis preferents del govern. Veure per creure.

Aquesta frase esperpèntica es la justificació del Ministre Montoro per justificar els incompliments amb Catalunya, i no incloure cap partida en els Pressupostos espanyols, per pagar els deutes amb Catalunya, ni Estatut, ni lleis, ni res, es suficient per executar els impagaments com seria el normal. Crec que potser ha arribat el moment de deixar de fer el titella, fugir de confederacions amb morosos que mai ens portaren res de bo, com proposarà la ponència d’Unió Democràtica en el seu proper Congrés.

El ministre espanyol diu que presenta uns pressupostos molt limitats, i que es queden on es queden, no inclouen els 950 milions que marca l’Estatut pel 2011, i es queden en res fent cas omís a aquesta llei orgànica espanyola. Diu que no poden més, i no es el moment de finançar despesa  per a cap comunitat autònoma, vers al contrari, Fins hi tot ens diu que tots formem part del mateix vaixell, i no hi ha territoris específics.  Des de Catalunya s’esperava almenys el pagament dels deutes de 2008 i 2009 de prop de mil milions. De fet sembla que CIU va condicionar el seu suport a aquests pagaments, i ara haurà pres bona nota. De moment el portaveu català ha dit que no son bons els pressupostos, encara que la paraula morositat no li he sentit a dir. Malgrat tot això, Unió amb en Duran al capdavant aposta per la confederació en la seva ponència política, i diu que això ja comporta estructures d’estat, i reivindica la plena sobirania, sempre que hi hagi al darrere la majoria de la població, i posa èmfasi en mantenir la cohesió social i nacional.

Realment, jo em pensava que la morositat era perseguida o mal vista per la societat, i amb clares perspectives judicials, però es veu que l’Estat espanyol esta fora d’aquesta norma. Parlen de no finançar més despesa amb tot el cinisme, potser algú li hauria de dir que un deute per llei, es un deute, no una despesa qualsevol, no es tracta de finançar res, es tracta de pagar el que correspon i de compliment obligatori, i ja parlem del 2008, 2009, 2010 i 2011 amb unes xifres marejants, i que deixen el territori català indefens per cobrir les seves necessitats, ja que ha de seguir pagant la seva despesa, però no rep els diners dels seus proveïdors per impagaments, i que ja comptava com a previstos en els seus pressupostos. Alhora amb unes condicions exigents molt més dures en matèria de dèficit i control, que ja es poden considerar can pixa, ja que amb aquest joc amb els daus marcats es impossible guanyar. La reacció catalana de que no agraden gens, com sempre es mante amb la línia de conformitat i resignació habituals, cap paraula de morositat o lladres directament, i cap amenaça en portar a les instancies judicials el mateix estat, encara que no serveixi de res, però per reflectir que un estat moros no esta capacitat per exigir res als seus territoris, i molt menys per donar cap lliçó als demes. S’haurà de prendre nota quin grup català accepta aquest escàndol, i dona el seu si, jo com a mínim en conec dos, i dubto d’un tercer, es la classe política que tenim. Per altra banda des d’Unió insistiran en la confederació, i embolica que fa fort, tot amanit amb la cohesió social. Això jo li dic fer el ridícul i voler enganyar la gent amb sopars de duro, ningú es pot confederar amb ningú, si l’altra part no vol, per un altra part seria molt miserable un cop fet el teu camí, tornar-te a lligar amb el teu botxí amb una espècie de relació malaltissa sense cap ni peus. Això si, tot en nom de la cohesió, l’excusa de moda, jo diria que si hi ha una majoria de l’estat propi, la cohesió queda perfectament controlada, si aquesta existeix ara, i la minoria imposa el llast espanyol, en aquest cas si que es trenca la cohesió, però esclar d’això no en parlen.

En definitiva,quan desapareix la dignitat, poca cosa queda a dir, i en aquest cas podríem dir que ja n’hi ha prou.

El lipdub per la llengua de Perpinyà ha batut el record de participació amb 7153 persones, unides per aquesta causa, i organitzades per la Federació d’entitats per la defensa de la llengua i cultura catalanes, amenitzades amb el ritme d’una adaptació de la cançó “Parlem català” de Jordi Barre. Un gran nombre d’entitats, i el suport de moltes d’elles i institucions, han fet possible aquesta nova fita per intentar salvar i normalitzar una cosa tant normal, com hauria de ser la nostra pròpia llengua en el nostre territori.

Els pressupostos estatals son una prova més del rebuig espanyol per Catalunya, cap deute pagat, i una validació de l’espoli en augment que haurien de fer per dignitat, que cap partit català els hi doni suport. Pel que fa al vicepresident popular del Consell Audiovisual, mostra la seva preocupació pels mapes del temps on aparegui tot l’Estat espanyol,  es el que passa quan es col·loquen personatges com aquest en llocs de rellevància, i on la seva caspa tard o d’hora fa aparició. Per últim destacar les mesures del govern popular per modificar la llei, i poder condemnar al vandalisme de carrer com el del dia 29 a la vaga general amb més duresa, ja que cal recordar que el mobiliari públic es de tots, i potser ja n’hi ha proa de tolerància.

Catalunya es queda sense les inversions que marca l’Estatut, i fins hi tot es retiren els 50 milions destinats a la llei de dependència i fons per immigrants, per tant consolidant i augmenten el nostre espoli fiscal, una reducció d’inversions, i un grau d’incompliments alarmant ens aboquen a l’abisme. Ni amb aquests 219 milions reclamats, que alguns reclamen com a condició per donar suport, no son res comparats amb els 11 mil milions de deutes reconeguts pel Parlament, i per tant cap partit català els hauria de donar suport. Per altra banda Armand Querol, nou vicepresident del PP al Consell Audiovisual català, vol espanyolitzar la informació meteorològica de TV3, amb un mapa de la totalitat d’Espanya, i eliminar els dels Països Catalans actuals, no vol donar importància a l’àmbit lingüístic, i vol saber per exemple si va a Toledo quin temps farà, i a més vol canviar el terme estat espanyol, per Espanya i vetar documentals com “Adéu Espanya” o “Monarquia o República”, i mirar si es convenient arxivar-los. Per últim el govern espanyol vol equiparar actes vandàlics al carrer amb el Kale Borroca, i pretén evitar que Barcelona sigui la capital mundial dels antisistema. Poder elevar les penes mínimes de presó a dos anys, i evitar l’alarma social.

Efectivament, ja n’hi ha prou de peix al cove, i de voler enganyar a la gent amb un am que ja poca gent pica. Estem parlant d’11 mil milions de deutes per incompliments, deixant de banda l’espoli, i uns simples 219 inclosos no poden canviar un no rotund  a uns pressupostos que  no compleixen amb Catalunya i que l’enfonsen un cop més. Es l’hora de dir prou, un estat moros que no compleix els seus compromisos legals, i que pretén carregar els neulers de la crisi a les autonomies, i això per dignitat i com es va aprovar al Parlament, no ho pot validar cap partit català que els seus interessos siguin els dels catalans. No serà cap heroïcitat, hauria de ser la normalitat més absoluta, ja n’hi ha prou d’enganys i mal tractaments, una mica de responsabilitat sis plau. Per altra banda col·locar un llop en un corral te un gran perill, i en aquest cas aquest increïble nomenament d’un popular en un lloc destacat del Consell Audiovisual fa sortir la seva paranoia nacionalista com a prioritat, i acudits com el canvi de mapes del temps, que no ho sap que es la televisió de Catalunya, i que per tant informa especialment de Catalunya, i per extensió els territoris amb la nostra parla, que no te mil cadenes generalistes publiques i privades que informen de tot l’Estat espanyol, que no sap que a la web de TV3 també pot consultar aquesta informació, que no sap la realitat del mitjà públic català, son preguntes que se’ns dubte la seva dèria anticatalana no els deixa veure clar. No en te prou amb això, que el seu caràcter antidemocràtic li fa dir quins reportatges es poden emetre i quins no, segons el seu gust, suposo que la paraula democràcia i llibertat no li deuen sonar a res, potser que algú li expliqui. Caldria parlar també de les mesures populars per endurir les penes a aquest vandalisme que sembla ja normal, aprofitant qualsevol manifestació o protesta publica, en aquest cas aplaudeixo la mesura, cal dir prou a tanta tolerància amb elements que sota la capa progre d’antisistema,  coarten i retallen la llibertat dels demes, l’espai públic es de tots i el paguem tots, i aquests personatges no son antisistema, ni defensen res més que la seva violència incontrolada, i la seva inadaptació al col·lectiu humà amb unes normes mínimes de convivència, que cal complir, i de les quals ningú en pot quedar al marge.