ALBERT CORTES MONSERRAT

S’ha convertit pràcticament amb la primera dama del govern català, la veiem cofoia lluint l’acord dels pressupostos, que ja ens avança que va més enllà que uns simples números, cosa que CIU intenta amagar, però l’acord amb els Populars com a soci estable de govern es un fet, a l’altra banda veiem com critiquen aquesta operació, suposo que sense que alguns s’enrecordin que van entregar el govern català durant set anys a l’altre partit nacionalment espanyol de la cambra. Pel que fa a l’evolució de la consideració que rebem des de les institucions de l’Estat, el president del Tribunal Suprem ha deixat clar que el català i el mandinga parlat en alguns territoris d’Africa, estan al mateix nivell.

Realment, es molt trist veure com els partits teòricament catalans entreguen les regnes del poder als dos partits nacionalment espanyols a la cambra, en el segon tripartit el socialisme amb el president Montilla va fer i desfer, i ara encara que oficialment el President es Mas, sembla que Alicia Sanchez Camacho en te tot el protagonisme. La comèdia de les negociacions del pacte dels pressupostos ha acabat, i l’acord ja es oficial, les condicions populars han estat acceptades, i s’ha demanat un compromís més enllà d’aquest fet puntual, i que anirem veient en els propers mesos com a soci preferencial que busca allunyar al partit de govern d’aquest sobiranisme de butxaca que de tant en tant treu a passejar, per exemple, ha demanat la retirada d’ajuts i subvencions a determinats col·lectius, que ja podem endevinar per on aniran, a més ha aconseguit modificar les taxes del turisme, i de les receptes amb noves variables. Per altra banda, el president del tribunal suprem Carlos Divar, a preguntes del diputat Joan Tardà, ha respost que el català ja rep un reconeixement notable a la justícia espanyola, i parla de la seva sensibilitat, com quan va aconseguir un traductor de mandinga, una llengua africana en un procés judicial, amb una cruel comparació entre una llengua oficial a l’estat, i una d’un altre continent, totalment respectable, però aliena. Ja en vaig parlar d’aquest personatge en un post fa temps, i vaig constatar les peculiaritats d’un ultra catòlic i nostàlgic del franquisme.

Efectivament, el matrimoni s’ha consumat, i la deriva que això comporta la podem veure ben aviat, ja que les explicacions també son poques, i encara fa que aquest pacte sigui més perillós. Realment en Mas tenia altres opcions, i sobretot una de nacional que podia donar a entendre un gir cap a posicions més de país, però finalment no ha estat així, i com deia les conseqüències en forma de subvencions a segons quines entitats del país, les famoses ambaixades, la inútil nova llei de consultes, i altres, tot això amb una lleial col·laboració amb el govern espanyol, tot plegat molt lamentable, i amb uns objectius que no acabo de veure, ja que sembla un salt al buit sense xarxa. Per altra banda altres partits tampoc estan molt legitimats per criticar el pacte, ja que el segon tripartit es a la cantonada girant l’esquena, i tots sabem el que va passar, per tant més demagògia abocada sense memòria històrica, com es habitual. Diuen que el pla de govern no s’ha modificat, però de moment ja veiem modificacions amb algunes accions que semblaven inamovibles, com les dues taxes esmentades anteriorment, i tot per obra i gracia d’aquesta nova guia del govern català que es troba amb un protagonisme que per volum no li pertocaria en absolut. En un altre tema, en Carlos Divar te molt clar que es un ultra conservador que enyora la dictadura franquista, no se n’amaga, i un integrista religiós, concretament de la religió catòlica, tot un cocktail explosiu que dona fets com els que he esmentat, i que no han de sorprendre a ningú de la justícia espanyola. Es com aquell que diu que no es racista perquè te un amic negre, i fa una comparació abominable entre dues llengües, respectables igual, però en el territori on ens trobem evidentment amb estatus molt diferents, una es oficial i no ho sembla, i l’altra viu en llocs allunyats de l’Africa. Aquesta es la percepció de la nostra llengua dins l’àmbit estatal, i sobren les paraules per saber que mana fer per dignitat.

Avui sabíem que el deute de la Generalitat s’ha triplicat en sis anys, i aquest nou any es preveu superi fins hi tot el pressupost, cosa que farà que les inversions es reduiran en tres anys a poc més d’un terç. Per altra banda en el següent nivell, i patint les conseqüències trobem els Ajuntaments, que molt endeutats i amb dèficits descomunals, han arribat els primers casos d’insubmissió fiscal a l’Estat, i l’ingrés a l’agencia catalana per part de Berga i Arenys de Muny, cosa que els ultres de Ciudadanos ja han condemnat, i demanen mesures immediates pels dos municipis.

Cal dir que nomes en els tres últims anys s’ha generat mes deute que el que teníem acumulat, dels 14 mil milions del 2006, als més de 41 mil milions que es preveuen el 2012. El pressupost per contra  ha anat augmentant fins més de 39 mil milions el 2010, fins una caiguda del 6% enguany amb un total de 37 mil milions, i que suposa el que abans esmentava amb un deute superior al pressupost. S’ha d’esmentar que la previsió de dèficit sempre ha fet curt, on per exemple el 2010 arribava a mes de 8 mil milions, uns mil més dels pressupostats. Pel que fa al PIB, s’ha passat del 7,5 el 2006 al 19,8 aquest 2012. Evidentment les amortitzacions dels crèdits més els interessos s’han multiplicat, i això provoca que les inversions en nous projectes caiguin un 62%, per exemple del 10 al 12 en Sanitat un 10% i Educació un 13%.  Com deia, en un segon nivell els ajuntaments viuen escanyats, i Berga i Arenys de Munt es declaren a favor de la insubmissió fiscal, i ingressar els diners recaptatoris a l’agencia catalana amb protesta contra el dèficit fruit de l’espoli fiscal. Ciudadanos ja ha reclamat a la fiscalia, i al govern espanyol una actuació contundent, i han titllat de delinqüents els càrrecs públics que han aprovat les mocions, i insten a la seva inhabilitació.

Realment la situació a cada dia que passa s’agreuja, i el pitjor de tot, es que no hi ha una falta de diners, simplement que amb una quantitat d’uns 20 mil milions anuals marxen a l’Estat espanyol per no tornar mai més, el que anomenem espoli fiscal o robatori sense precedents. Amb aquest capital sumat a moltes més partides que augmenten exponencialment les quantitats confiscades, aquest 10% de rebaixa de sanitat o el 13% en educació, dos pilars bàsics en qualsevol societat moderna, es mantindrien no tant sols estables, sinó a l’alça, augmentant el nostre nivell de vida i serveis rebuts, i aquest monumental deute, amb menys de 2 anys ja estaria cancel·lat, amb unes institucions sanejades, i amb capital disponible per fer anar endavant tots els projectes per millorar el territori, i el nostre estat del benestar, per ampliar les nostres cobertures socials o amb una lluita a fons contra l’atur, que ara es impossible. La ferida es tant alarmant que el deute supera el pressupost, i així es impossible que un territori tingui un desenvolupament, i més quan les previsions son nous greuges que seguiran empitjorant la situació sense remei. Mentrestant el nostre govern segueix marejant la perdiu amb un pacte fiscal impossible, i estirant tot el que pugui fins les properes eleccions sense cap ambició de donar un pas definitiu per millorar la situació de la ciutadania. No es estrany que els municipis comencin a dir prou a tanta covardia i desgavell, i optin per deixar de pagar a l’Estat, que no vol dir no pagar, vol dir ingressar a l’agencia catalana, pel maltracte rebut, això aquest grup ultra del Parlament anomenat Ciudadanos ho anomena delinqüents, cosa que no ho aplica al robatori constant espanyol, que es perfectament lícit i ètic.

En definitiva, i com deia en Carles Puigdemont, l’alcalde de Girona de CIU, la independència es necessària, però a Palau sembla que fan oïdes sordes, i segueixen d’esquena al país.

El sotsdirector de la Vanguardia Alfredo Abián fa una critica contra els programes d’humor de TV3, en especial de les parodies politiques de Polònia, i que ens diu que amb un cost de 12 mil euros minut, es fomenta la broma de mal gust, i de pas dona un cop de mà per ajudar  a la televisió privada del grup Godò, curiosament el mateix que el mitjà, i contra la televisió pública,  i  la seva directora Mònica Terribas. Es una campanya que s’uneix a l’acord entre CIU i Populars per anar reduint la publicitat a la televisió catalana, amb les conseqüències que això pot comportar.

Efectivament, aprofitant les critiques  o bromes dels guinyols del canal francès contra els esportistes espanyols, i els seus dopatges, carrega contra el programa esmentat de TV3, encara que amb molta covardia no hi posa noms, però titlla de poca soltes, titellaires interestel·lars, i una fabrica de somriures feridors entre altres subtileses. Curiosament el programa en qüestió es un dels de més audiència, i la seva retirada seria un cop dur per la cadena, i una empenta per la televisió del grup Godo. De fet els populars no estan massa contents dels gags amb els seus personatges i com es presenten, ja que darrera la broma s’amaguen moltes realitats encobertes.

Realment la croada contra la televisió pública catalana, com a eina normalitzadora del país amb totes les errades i objectius que calguin, i que de fet he denunciat moltes vegades des d’aquest bloc, en especial des d’informatius cada cop més amb una mirada hispano cèntrica, i no una visió catalana independent. De totes maneres el tal Abiàn, critica un programa amb el qual hi ha traves de l’humor intel·ligent veiem tristament la realitat o el transfons de molts dels nostres polítics, i això lògicament molesta, ja que surt del políticament correcte, i aquest missatge oficial que no ha de tenir replica per seguir amb la població ben adormida i esmorteïda. La realitat de la política catalana es tant patètica i lamentable molts cops, que lògicament es molt fàcil de poder reflectir tanta demagògia barata disfressada d’humor, amb exageracions de situacions que son reals, però que en un país normal serien un gag. Diu que son feridors, i curiosament tot per afavorir la seva televisió privada, i dirigida pel Grup Godo que vol eliminar enemics com sigui. Aquesta tàctica es barreja amb els objectius dels populars per afeblir la cadena publica, amb el tema dels anuncis i la seva eliminació, sens dubte el govern català amb el seu pacte amb els populars no sembla que hagi dit una negativa a la proposta, i amagada amb una reducció progressiva o de cop, el cas es una disminució amb els ingressos de TV3, i un afebliment amb tota regla a favor de les cadenes privades, especialment una. Per cert els 12 mil euros per minut que atribueix a les cadenes publiques barrejat amb la resta de l’article, caldria aclarir que n’hi ha moltes de públiques, i concretament TVE si que paga als humoristes aquestes quantitats, però la cadena catalana no. Però com que tot s’hi val per aconseguir l’objectiu, ens trobem amb claredat amb una meta llargament anhelada, com es destruir les eines normalitzadores de la nostra llengua i de la nostra identitat sigui com sigui, amb el català a l’escola, i com no la televisió publica catalana, suposo que li deuen dir nacionalisme.

Curiosament tot el que no sigui nacionalisme espanyol o mitjans clarament en aquests paràmetres com La Vanguardia s’ha de combatre, i es titllat de nacionalisme, precisament pel nacionalisme mes excloent i bel·licós que podem trobar, però sembla que invisible, es a dir un llop amb pell de xai.

Realment el panorama polític del nostre país viu una situació confusa, la col·laboració lleial anunciada per Mas a les accions del govern popular espanyol, amb un últim exemple en la reforma laboral, no tenen cap contrapartida evident, vers al contrari, una retallada constant al nostre estat del benestar, uns deutes que de moment no seran pagats i no se sap si ho faran mai, unes mesures o exigències econòmiques que perjudiquen al territori català, la immersió lingüística penjant d’un fil i molts altres temes que no auguren res de bo, i com deia aquell, el mes calent a l’aigüera, cosa que amb l’escrit de Salvador Cardús que adjunto reflexa perfectament.

Pactes sense paraules

Fa patir de veritat veure com amb tan poca representativitat electoral –però amb la majoria absoluta a Espanya-, el PP de Catalunya fa ballar com una baldufa el nostre Govern. Si a això hi afegim tota la demagògia esquerranosa que es frega les mans amb la possibilitat de fer creure a l’opinió pública que el PP i CiU són el mateix, que tenen pactes secrets en tot i per a tot, ja tenim el panorama complet. Des del punt de vista del discurs públic, en aquests moments, allò que qualla no és el que vol el propi govern, sinó el que li imposa aquesta mena d’aliança d’interessos contranatura entre dreta espanyola i esquerra anacional. Dit a l’engròs, mai havien estat tan a prop els interessos –pel que fa a interpretació de la realitat governamental catalana- d’Alicia Sánchez Camacho amb els de Dolors Camats!

Dit d’una altra manera, un dels problemes més greus que té actualment el govern català és que les necessitats de liquiditat a curt termini –pagar les factures a final de mes- l’obliguen a pactar amb el PP, i a callar. I, a més, el “relat” que s’imposa, amb l’acord de dretes, esquerres, i sovint l’entusiasme dels opinadors més progressistes i dels més conservadors, és el que més convé al PP de Catalunya. Només cal veure com l’Alicia Sánchez Camacho es passeja, a totes hores i amb aquella alegria, per la pantalla de TV3. I com Josep Antoni Duran i Lleida ha desaparegut del mapa mediàtic. Al govern de CiU, en definitiva, el relat li fa l’oposició.

A aquest acord tàcit en el relat sobre el lloc que el govern ocupa en el mapa ideològic, polític i social del país, també hi contribueix fins a punts exagerats la incomoditat que crea el seu sobiranisme, i a vegades, fins i tot l’independentisme mal dissimulat d’algun dels seus membres més destacats. A l’unionisme polític –tant de dretes com d’esquerres-, però també als que no són ni carn ni peix i que, per tant, el debat els descol·loca i prefereixen obviar-lo, els va de meravella aquesta submissió necessària del govern català al PP d’aquí i d’allà. La conseqüència de tot plegat: que CiU sembla la dreta pura i dura, i el seu sobiranisme, una presa de pèl.

No pretenc, encara que alguns ho suposaran, salvar la pell del govern de CiU. No sé –perquè el propi Govern no ho aclareix- fins on arriba la necessitat i fins on la devoció a les polítiques de contenció de la despesa pública. I tampoc no m’atreveixo a mesurar quin és el grau de sobiranisme mitjà del partit i del govern, i fins on estan disposats a ser-ne conseqüents. Tot per la mateixa raó: no ho expliquen. L’únic que m’interessa en aquestes ratlles és fer notar que el Govern no té capacitat per sostenir i fer escoltar el seu propi relat de la situació. Hi ha gestos que no sabem si són meres gesticulacions per facilitar una negociació, o si realment anuncien intencionalitats de fons. I, mentre els beneficiats de les gesticulacions, o dels gestos, no paren de sobre-representar-los, el govern abaixa el cap, sense dir res.

En José Montilla, el “fets i no paraules” va acabar semblant que era l’expressió d’una impotència dialèctica personal més que no pas un estil de govern. Pel govern d’Artur Mas, els actuals “pactes sense paraules”, si no s’acaben explicant, es poden convertir en un presó de la qual, més endavant, li serà molt difícil de sortir

Salvador Cardus

La condemna al jutge Garzon amb una inhabilitació d’11 anys per les escoltes il·legals en el cas Gurtel, han donat tot tipus de comentaris, molts d’ells venen d’aquest progressisme de fireta que el volen fer passar com una víctima, quan en realitat tots els punts foscos en la seva carrera judicial, més aviat indiquen al contrari, si això hi sumem la esperpèntica trama judicial espanyola, el resultat era previsible.

El tribunal suprem espanyol creu que l’acusat es culpable de prevaricació amb el cas Gurtel, i el deixa de banda durant 11 anys, bàsicament per haver interceptat les converses que els imputats en el cas, van mantenir a la presó amb els seus advocats, encara que sabia que vulnerava el dret fonamental de defensa, ho va fer fins hi tot amb els advocats defensors, contra els que no hi havia cap acusació, naturalment va aconseguir conèixer l’estratègia de la defensa, i fins hi tot escoltar confessions de culpabilitat que deixaven venuda qualsevol defensa. La condemna ha estat per unanimitat.

Realment la democràcia per dèbil que sigui, i més en el terreny judicial, te unes regles ètiques i legals que no es poden obviar, i el jutge Garzon se les va saltar com si res, invalidant una cosa sagrada, com es el dret a defensa de qualsevol imputat amb aquestes practiques totalment fora de la llei, el resultat es unanimitat, o sigui que no hi ha hagut massa debat discrepant. No se si la condemna es exagerada o no, però el que esta clar, es que es culpable, ja que sinó la democràcia queda totalment venuda. No es pot intentar barrejar aquest tema amb l’altre judici per investigar les morts del franquisme, i que res te a veure amb això, i que en aquest cas si que la democràcia espanyola demostra totes les seves mancances, validant els crims contra la humanitat perpetrats a la dictadura militar, i deixant aquesta època fosca al marge de qualsevol condemna. De totes formes la condemna es per la primera qüestió, i que dona idea del rigor del jutge jutjat, que per exemple ja al 1992 va detenir desenes d’independentistes catalans abans dels Jocs Olímpics, van patir tortures, i ell mai ho va investigar, cosa que els tribunals europeus van condemnar a l’estat espanyol, i van acusar al jutge de donar cobertura judicial a les esmentades tortures, tampoc va ser una gran actuació el tancament d’un diari basc sense les proves necessàries, i per tant, la persecució de Pinochet o el assassinats de la dictadura espanyola, no poden ocultar les altres qüestions. Es bastant curiós que hem vist recentment, com el mateix expresident valencià Camps era absolt pel mateix cas, quan tots vam sentir les gravacions de trucades on quedava força clar la vida corrupta dels personatges, però ves per on el jurat popular el va absoldre, i ara precisament el jutge en sigui la primera, i única víctima del cas Gurtel.

La justícia espanyola es així, i en un sistema democràtic tant precari no podia funcionar millor, de totes maneres no es poden dir mitges veritats o mitges mentides, i l’anàlisi ha de ser global en les diferents actuacions d’aquest jutge amb més ombres que llums, i que finalment ha vist com la seva pròpia medicina li era administrada.

El president Pujol torna a defensar que si el govern espanyol rebutja el pacte fiscal en un any, podrem emprendre una ruta de destí incert, però amb la tranquil·litat d’esperit cap a l’estat propi, ja que les altres vies estaran barrades. Jo crec que aquesta espècie de xantatge no es vàlid, ja que sembla suposar que un suposat benefici fiscal, deixaria sense efecte qualsevol reivindicació per l’estat propi, i evidentment aquesta iniciativa no depèn d’un pacte fantasma, i impossible amb l’estat espanyol.

Efectivament, el rebuig de la proposta de pacte fiscal ho qualifica d’argument molt potent a favor de la independència, i demana una gran rectificació per part de l’Estat, no nomes un habitual retoc cosmètic i de curta durada, pel contrari el país anirà cap a l’esborrament o una accelerada inanició. De fet les seves declaracions son en la línia de la seva conferencia “Residual o independent”. Ens diu que en cas d’un cop de porta l’estat, ja haurà triat que siguem residuals, insignificants i marginals, i defensa la independència, ja que Catalunya deixaria de ser un país promesa i amb un gran horitzó. De fet, fins hi tot un tap per l’independentisme com La Vanguardia del Grup Godo a la seva revista econòmica Diners, ens parlava, i curiosament denunciava, que la crisi econòmica ha disparat la carrega fiscal i a Catalunya més, i explica que es on més impostos es paguen amb la discriminació que suposa, i per exemple qualifica de barbàrie el tipus màxim d’IRPF aplicat als Països catalans. A pesar de tot això, personatges com en Salvador Alemany, president d’Abertis i del consell assessor del govern per recuperació econòmica i creixement, que afirma que en l’actual època de crisi no hi ha alternativa a les retallades i l’austeritat, suposo que no ha sentit parlar de l’espoli fiscal.

El president segueix evolucionant en el seu pensament, com sempre dic, llàstima que no ho hagués fet en altres èpoques, però en fi, millor això que res, ara be, no podem fer creure que el pacte fiscal deixa la reclamació de l’estat propi sense cap tipus de viabilitat, vers al contrari, les vies que ens parla fa molts anys que estan tancades, i la nostra feina indigne ha estat fer veure que hi ha escletxes indignes per on podem passar, i tots sabem que no es cert. L’objectiu de l’estat sempre ha estat el mateix la nostra desaparició com identitat col·lectiva, i el nostre espoli fiscal sense mesura en benefici de tothom, i disfressat de solidaritat, això tard o d’hora i amb una crisi profunda com ara, nomes ens podia portar on ara estem, i ara no podem permetre per la nostra covardia o irresponsabilitat seguir aferrat a un clau roent que ens crema, però fent veure que es molt còmode. No es cert que la independència sigui un camí incert, precisament perquè la destinació final es un estat, i d’aquest en tenim un bon grapat en tot el món per veure on recoi esta la incertesa de gaudir del teu poder de decisió, i aplicar els teus recursos en el teu propi benefici. Reconeix, cosa que es d’agrari, que tots els gestos espanyols han estat retoc cosmètics, però això comporta que des d’aquí també hi ha una gran responsabilitat per amagar aquest detall tant important, i fer veure que eren grans victòries. Crec que toca ser seriosos, i dir que el pacte fiscal si ho entenem com un concert econòmic es impossible i inviable, ja que la part que ho ha de validar ja ho ha negat repetidament, per tant es una greu irresponsabilitat retardar un any la solució que tothom sap amb el perjudici que això suposa. Fins hi tot un diari nacionalment espanyol com la Vanguardia, es fa reso de les discriminacions fiscals que patim els catalans, i això ja es una novetat. No pas persones com Salvador Alemany que no hi veu alternatives, però no ens parla del robatori espanyol, ni de l’opció de l’estat propi, si aquestes son les elits que esperem donin suport al país, ho tenim clar.

En definitiva, no ens calen més arguments, en tenim un sac ple del tot, ara cal fer el següent pas, i no seguir marejant la perdiu sense solta ni volta.

Aquests dies hem vist com des del govern escocès s’han esforçat a remarcar a Brussel·les, que la seva possible independència no establirà cap precedent, per calmar els principals estats europeus, i de pas per desmentir allò que alguns proposen, com es anar de la maneta d’aquest futur estat per la nostra pròpia incapacitat. Per altra banda, a L’Estat espanyol es va fer un homenatge al ministre franquista Manuel Fraga per la seva mort, i que va provocar que pràcticament el PP, PSOE i UPyD es quedessin sols aplaudint, i com no podia ser d’altra manera els diputats de CIU provocant vergonya aliena un altre cop.

Escòcia evidentment es desmarca de Catalunya, i mira pels seus interessos, la seva viceprimera ministra ha deixat clar que el referèndum que organitzaran el 2014 i la seva possible independència, no establirà cap precedent per la resta de territoris europeus en referència entre d’altres a Catalunya, això ho va explicar amb la resta de detalls de l’assumpte a Brussel·les, i que resumeix en la unió entre Regne Unit i Escòcia el 1707, va ser segellada pels dos parlaments, i per tant ara es pot modificar, va expressar que no havia sentit cap estat que volgués vetar el procés amb referència a Espanya, i afirma que seguiran a la Unió Europea ja que ja hi son, i sinó el Regne Unit que quedarà trencat també hauria de marxar. Per altra banda, en el Congrés espanyol el president de la cambra Jesús Posada va retre unes paraules d’homenatge a un feixista com Fraga, i on la major part de grups van abandonar la sala, entre ells ERC, PNB, Amaiur, Compromís o ICV-IU. De fet els aplaudiments van ser socialistes i populars, i un convidat de pedra que no va aplaudir, però ens va fer a tornar passar vergonya a la majoria de catalans amb la seva presencia a un acte tant mesquí.

Aquella iniciativa de reunir una espècie de comissió, perquè els escocesos ens ensenyin que simples son les coses si les vols, i naturalment actues en conseqüència no es produirà, i em recorda una mica quan veiem que en la cambra de Madrid alguna iniciativa catalana no es recolzada pels partits bascos, i alguns s’enfaden molt, i fins hi tot diuen que van a la seva. Evidentment que van a la seva, cadascú ha de defensar els seus interessos, si no ets capaç de defensar els teus, el problema nomes es teu i de ningú més, la teva falta de dignitat política, i aspiracions de país no la poden pagar, precisament aquells que si que tenen aquests valors. Davant les veus de la caverna espanyola que ja amenaçaven en vetar o entorpir la via escocesa, aquests han pres la sàvia decisió d’explicar que el seu cas es únic, i no es pot extrapolar a ningú més, per historia com ha explicat que la unió del Regne Unit va ser un pacte de les dues parts, evidentment Catalunya no va ser així, i argumentant la seva no sortida d’Europa, ja que son ciutadans de la Unió, i ho seguiran sent, com no pot ser d’altra manera. De moment Escòcia ha fet els passos necessaris, i camina amb pas ferm cap un referèndum que cas de guanyar-lo, els convertirà en un estat lliure, mentrestant aquí seguim interpretant des de personatges com en Duran que volen els demes, i seguim en aquell infantesa permanent de voler inventar camins impossibles com el pacte fiscal, sense que s’enfadin els pares, terme utilitzat pel president Mas per definir el nostre botxí. De fet la democràcia espanyola es tant esperpèntica que s’ha arribat a homenatjar un ministre d’una dictadura militar amb crims de sang a la seva consciencia, i sense ni una engruna de penediment, com si fos un heroi, on s’ha pogut comprovar que en termes democràtics PSOE i PP son dues gotes bessones amb el mateix objectiu comú, la majoria per dignitat han marxat de la cambra, però ves per on, en Duran i companyia han legitimat un nou atemptat a qualsevol valor ètic i democràtic, segurament esgrimiran aquella famosa responsabilitat que nomes entenen ells, però per mi es un nou acte que produeix vergonya aliena, i que demostra el servei als nostres interessos que poden exercir aquests diputats.

El model lingüístic escolar des dels anys 80 ha estat lloat per la comunitat internacional, i ha evitat cap segregació per motius de llengua d’origen o familiar, amb el català com a llengua vehicular, ara des de les institucions judicials espanyoles i catalanes, es vol tornar a introduir el castellà també com a llengua vehicular, i així intentar arraconar la nostra llengua, un dels punts identitaris com a poble que ens caracteritza i que corre un greu perill.

Hem vist els casos del País Valencià, les Illes o la Franja, on la virulència espanyola contra la llengua catalana sembla no tenir aturador. De fet a Catalunya arran de la sentencia del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, les nostres institucions ja no poden garantir la immersió lingüística sense fer desobediència, i deixa per terra 30 anys avalats per la Unesco i organismes internacionals, que han considerat un exemple la nostra cohesió i model lingüístic. El mateix tribunal superior de Justícia de Catalunya va donar 2 mesos per la introducció del castellà com a vehicular a les escoles, i la nova Llei d’Educació Catalana esta recorreguda pels Populars, i per tant penjant d’un fil. Aquest son els articles de la nova llei que s’ha presentat al Parlament, i que serà la propera batalla en que ens trobarem, desprès de perdre la part econòmica ara be la segona part. Evidentment amb un estat propi no ens caldria lluitar per la supervivència de la nostra identitat, ja seria un fet, com en qualsevol estat normal amb respecte per tothom.

No acatem la sentència! Blindem per Llei que el català sigui l’única llengua vehicular a l’ensenyament

Llei Defensem l’Escola en Català, presentada al Parlament de Catalunya

Article 1. El català, única llengua vehicular del sistema educatiu

Article 2. El català, única llengua de la comunitat educativa, ad intra i ad extra

Article 3. Els estudiants universitaris tenen dret a cursar totes les assignatures en llengua catalana

Article 4. El català, única llengua d’acollida de tot l’alumnat nouvingut

Article 5. El català, única llengua dels docents

Article 6. Organ d’aplicació, avaluació i orientació

Article 7. Aplicació a l’aranès

La revista alemanya Der Spiegel va fer publica una sèrie de documents de l’ambaixador Alemany, que no deixen dubtes de les preferències de la monarquia espanyola respecte a la tria entre militars colpistes o la defensa d’un sistema democràtic. Res que no fos normal, però que desmenteix aquesta llegenda gairebé d’heroi que se li atribueix, i que ha estat validada com posició oficial, i falsa com es pot comprovar.

Aquesta publicació deixa ben clar que sense el Rei, la nit del 23 F no hagués estat possible. El document cita una conversa entre el monarca i l’ambaixador esmentat, i on hi ha frases com: “els cervells de l’intent del cop d’estat només pretenien el que tots desitjàvem, la reinstauració de la disciplina, l’ordre, la seguretat i la tranquil·litat” o “ no va mostrar indignació pels autors, sinó comprensió, per no dir simpatia”. Els grans mitjans de comunicació sempre han posat una cortina en aquest episodi, que ha silenciat les veus que l’acusaven de complicitat, i que esquitxaven dirigents de partits polítics espanyols. Caldrà veure com actua la cambra política espanyola, si reprova les actituds reials o si segueix a la cua de les democràcies europees, i segueix venen la historia del paper destacat del monarca per aturar el cop d’estat, i del silenci que el mateix borbó es va afanyar a demanar sobre el tema.  De fet la casa reial ja ha assegurat que el seu paper esta consolidat per la historia, i que la defensa reial de la democràcia es un fet inqüestionable. Cal dir que desprès d’aquest episodi, i fruit de la complicitat amb les demandes de l’exèrcit va venir la LOAPA, que deixava les nacionalitats històriques equiparades amb tota la resta.

Efectivament,  quan un projecte comença amb unes bases poc solides, i preocupat més d’aparentar que de un fet real, poques possibilitats te d’acabar be. Això seria una mica el que ha succeït amb el pas de la dictadura militar espanyola a una suposada democràcia. Una monarquia imposada pel dictador, cosa que ja de per si inhabilitaria en qualsevol estat normal a la persona d’exercir cap càrrec, ni que fos honorífic, una transició dirigida i tutelada pels mateixos que bellugaven els fils a la dictadura, i amb l’excusa perfecta, de que amb aquestes condicions no es podia aspirar a molt més, una Constitució amb tics clarament antidemocràtics, i gairebé impossible de canviar, com a garantia de que res bellugaria massa.  Una monarquia envoltada amb l’escàndol Urdangarin amb un cost sempre obscur, i sense cap tipus de transparència, amb una fortuna administrada per la casa reial amb els impostos de tots els ciutadans i sense explicacions, tot hi la seva vida amb capítols ostentosos difícils de justificar. Un punt negre que ràpidament va ser capgirat, i presentat com un mèrit del monarca amb l’intent del cop d’estat que buscava aturar qualsevol intent de que l’estat de les autonomies permetés a les nacionalitats històriques gaudir d’un autogovern massa elevat, i que va triomfar finalment, ja que la LOAPA va posar les coses al seu lloc, i el “cafe para todos” va ser el lema fins el dia d’avui, per cert un cafè molt descafeïnat. Ara be el monarca no volia el triomf de la democràcia, res més lluny de la realitat, i fent honor a qui el va nomenar, tenia totes les complicitats amb els militars colpistes per seguir exercint de cap d’estat en una nova dictadura, si arribava el cas. Les confessions indiscretes a l’ambaixador alemany no fan res més que confirmar un secret a veus, i augmentar aquesta rèmora increïble en un estat teòricament democràtic a dins la Unió Europea, i que a cop d’imposició ningú ha pogut qüestionar democràticament. Com deia abans, el que mal comença, mal acaba, i la monarquia espanyola te molts més elements foscos que clars.

El dia que sabem que documents desclassificats alemanys de 1981 demostren el que tots sabíem, que el Rei Borbó simpatitzava amb els militars colpistes del 23 F, i va fer tot el possible per evitar un càstig sever entre altres coses. Volia adjuntar la primera roda de premsa del moviment Diem Prou iniciat per una parella que regenten un Restaurant a Siurana, i que com diu la consigna han dit prou al robatori fiscal a que estem sotmesos i han estat pioners a dir prou al robatori espanyol i a un estat que no canviarà i que ens odia profundament.

Roda de Premsa de Diemprou al Col.legi de Periodistes de Barcelona

Posted on 26 gener 2012 by Andreu

Moment de la Roda de Premsa

Aquest dimarts hem fet la primera roda de premsa de DIEMPROU.

Els missatges que hem transmès han estat:

1er. Diemprou deixa de ser la Maria i l’Andreu i passa a ser la societat civil catalana que s’organitza per cridar ben fort que ja n’hi ha prou!.

2on. Aquesta decisió ve motivada per l’espoli econòmic i tracte vexatori per part de l’estat espanyol a Catalunya. Cosa que ha provocat que ens trobem en una situació crítica com a país en tots els àmbits: econòmic, social, cultural, educatiu…

3er. La insubmissió és a l’estat espanyol. Sí que es pagarà a Catalunya, concretament a l’Agència Tributària Catalana. El primer impost que s’ingressarà a Catalunya serà l’iva corresponent al primer trimestre. Després vindran els altres trimestrals i l’impost de societats.

4at. L’objectiu de la insubmissió no és cap altre que el de fer prendre consciència al nostre President de la Generalitat, el MH Sr Artur Mas, que el nostre poble vol i ara necessita més que mai que es faci justícia. Donem per segur que la màxima autoritat del país estarà a l’alçada del càrrec que ocupa.

5è. El teixit associatiu de Catalunya és excel.lent i de gran qualitat, molt superior al que esperàvem. Entitats com CADCI, AraoMai, WMP, Club FNEC, SIP, CCN, Deumil.cat, St Martí per la Independència, DNI.cat, Memorial 1714,…. Estan donant suport a Diemprou i ho fan ajudant a extendre arreu del territori aquest crit que vol unir tots els catalans: associacions, empreses, funcionaris, artistes, esportistes, pagesos, ramaders, científics, escriptors….

6è. Fer aquest pas té risc; com tot en aquesta vida. Però no fer-lo té un risc infinitament superior per al nostre País. Com el falcó que és a la branca a punt de volar i no gosa, però de sobte veu que l’arbre que el té agafat es crema i ha de decidir entre arriscar-se i volar o no fer-ho i rostir-se.
El que fem no és un delicte. Nosaltres penquem i penquem, i acte seguit paguem i paguem. El fet que ho fem a Catalunya no és res més que un acte de justícia. Aquí l’únic delicte que hi ha hagut l’ha comès el govern espanyol, infringint les lleis internacionals dels Drets Humans en no respectar l’estatut que el nostre poble va aprovar per àmplia majoria al Parlament i després en referèndum.

7è. Finalment la Maria i l’Andreu han agraït la confiança que els van donar i els donen en Daniel (CADCI), la Carme i en Josep Maria (AraoMai), l’Anna i en Joan (Welcom Mr President), Josep i Sergi (informàtics) tots ells patriotes incansables per Catalunya, en posar tota la seva energia, coneixement i treball en favor de Diemprou, conscients que en realitat l’estaven posant en favor de Catalunya!

Gràcies als mitjans assistents, per l’interès mostrat durant i després, així com també a la resta de catalans que omplien la sala de premsa i als que l’omplireu la propera vegada.

Demanem excuses a aquells a qui hauríem d’haver convocat i no ho vam fer. Tingueu per segur que els errors en aquest sentit són fruit del ritme dels esdeveniments i de la gran resposta ciutadana que en certs moments ens supera. Agrairem ens ho comuniqueu per no repetir-los.

Bon cop de falç defensors de la Terra!

La victòria final i ajustada de Rubalcaba sobre Chacon en la lluita per ser el nou secretari general, deixa en una posició particularment difícil al socialistes catalans, si es que en queden. De fet qualsevol resultat ho feia. Les proclames per una veu única i central del partit, i on les federacions son totes iguals per part del guanyador, i la campanya de la Chacon repudiant qualsevol assumpte o petició catalana per la seva prosperitat, deixen un partit més clarament on era, i sense ambigüitats, una simple sucursal del PSOE a Catalunya, de fet com més o menys s’ha comportat sempre.

Per una diferència mínima de 487 a 465, l’exministre Rubalcaba ha superat l’exministra Chacon, i fer-se càrrec d’un partit amb una profunda crisi.  De fet al matí el nou secretari general havia reivindicat el llegat de Zapatero, i ha avisat que les federacions del partit han de tenir poder, però mai per damunt del conjunt del partit, i per suposat ha criticat la política dels populars. De fet l’antic president del govern espanyol es va acomiadar fent balanç, i atribuint la greu crisi a factors externs globals, i amb una mínima autocrítica. El seu llegat el recull un hereu que va obtenir el pitjor resultat del partit a unes eleccions a l’estat, i la seva contrincant no es quedava enrere, ja que va perdre aquestes per primer cop a Catalunya amb una davallada espectacular. L’estil que vol aplicar el guanyador es centralitzat amb una veu única, i on les grans decisions catalanes també seran preses des de Madrid, de fet la seva aposta per Chacon la deixava en la mateixa situació, ja que el canvi de rumb que prometia, i els seus afalacs a Zapatero marcaven el seu nul interès pel territori català, que com en el tema del concert econòmic, ja ens va dir que combatria amb ungles i dents.

Realment el partit socialista català amb aquesta aposta per una candidata fracassada en les últimes eleccions, i que per guanyar-se el favor de les Espanyes, ha deixat clar que sempre estarà contra els interessos de Catalunya, i a favor del projecte comú espanyol per damunt de qualsevol cosa. Un afer que ja s’ha vist durant els 4 anys a Madrid, i on el territori català ha desaparegut de la seva visió, i on encara com  a ministra de defensa, i sense rubor va mostrar la seva satisfacció per la retallada final de l’estatut català. Aquesta era la aposta del PSOE-C. El resultat ha estat la victòria d’un altre perdedor, i exministre, que ja ha deixat clar des del primer moment que les decisions seran centralitzades, de fet no canvia res, ja que fins ara mai els socialistes catalans han desobeït cap consigna des de Madrid, i sempre han deixat els interessos catalans en segon terme, cap novetat. Resulta patètic el discurs de Zapatero deixant la culpa de la crisi en exclusiva als fets globals, i obviant la seva gestió nefasta, la seva actitud durant un any d’amagar la crisi espanyola, i finalment forçat per les ordres europees començar a aplicar mesures  brutals i agreujades. Aquesta es la seva gran obra de govern lloada pels dos candidats, i que curiosament han compartit des dels seus dos ministeris, encara que intentin fer veure que venen d’altres llocs. Aquesta es la renovació d’un partit en declivi, que ha maltractat Catalunya com el que més, i que ara critica unes mesures populars, que simplement segueixen les que ells van iniciar, i que no diferirien massa si encara ostentessin el poder. El cinisme te aquestes coses.

El catalanisme del socialisme català, si mai ha existit, es mort i enterrat. Poden prendre el camí de seguir com fins ara, l’altra cara del nacionalisme espanyol a Catalunya junt amb els populars, o ser un partit català d’una vegada per totes, crec que amb els dirigents escollits es clar que no s’apartaran de la primera opció. Per cert, crec que l’ambició de Chacon acaba aquí, i la seva carrera ascendent ha estat finalment finiquitada,  si encara li queda una engruna de dignitat.

En Duran amb la seva carta setmanal tem que el fracàs del pacte fiscal ens porti al títol esmentat, i considera que el govern espanyol te a les seves mans evitar obrir les portes a un camí que no sabem on ens podria portar. Per la seva banda el president Mas, li concedeix poques possibilitats, i alhora diu que la paciència no es eterna, i que el govern te moltes coses pensades, de moment els gols van entrant a la porteria catalana un darrera l’altra.

El líder d’Unió ha expressat la seva preocupació a la seva carta setmanal sobre on ens pot portar el fracàs de la seva estratègia econòmica. Ha valorat positivament la trobada de Mas amb Rajoy, que ha tingut lloc aquesta setmana, i creu que  ha servit per deixar clar els objectius de Catalunya, i la col·laboració que s’espera de l’estat espanyol, ja que en dependrà les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, i avisa que tancar la porta al pacte, obre un procés que no sabem on ens pot portar, i que no interessa a cap de les dues parts. Per la seva banda el president Mas, no li dona masses possibilitats al pacte, i parla d’altres plans pensats que requereixen moltes consciencies mobilitzades en la mateixa direcció, alhora ha admès que no sap quan cobrarà els deutes pendents des d’Espanya, i parla de la prioritat en el tema de l’economia, però que el pacte fiscal es important.

Realment, el cinisme i la barra d’en Duran ja ha superat tots els límits que la dignitat pot admetre, un procés que no interessa a Espanya ni a Catalunya, suposo que es deu referir que no li interessa amb ell, ja que el territori català evidentment si que l’interessa desfer-se d’aquest llast anomenat Espanya, i que l’arrossega al pou. Valora positivament la trobada, no se que entén per positiu, en una trobada sense cap acord, on la principal aposta del govern català ha tornat ha quedar rebutjada i fora de l’agenda, i on com admet el president no hi ha cap garantia de cobrar els deutes de l’estat amb nosaltres. Francament jo no hi veig res de positiu. La seva gran por, es el fracàs d’aquest frau anomenat pacte fiscal, per no anar dret cap a l’estat propi. De fet el president Mas admet les poques possibilitats, però segueix insistint en un projecte irresponsable, que qui l’ha de validar ja ha negat  mil cops, i per tant no te sentit malbaratar el temps i els diners públics  en un tema que no te cap futur. Fa gracia sentir que l’important ara es el tema econòmic, però el pacte fiscal també, jo em pensava que eren la mateixa cosa, i ara resulta que no, ja m’explicarà com vol resoldre el tema econòmic sense diners a la Caixa, sense cap garantia de cobrar els deute, i admetent el robatori espanyol. També ens parla d’un altre pla que requereix moltes consciencies en una direcció, si s’enrecorda de la mitificada manifestació del 10 J, el clam majoritari anava en una sola direcció, i la classe política posteriorment s’ha fet l’orni, i ha mirat cap un altre costat. Per tant es de cinisme parlar de les direccions majoritàries de la societat.

Definitivament, es trist veure aquest govern català  que farà el possible per no arribar a una solució que sap ben certa, i que no vol utilitzar pels seus propis interessos, i en aquest cas perjudicant al territori català, ja se que el seu programa electoral no ho pretenia, però amb les circumstancies actuals, un bon govern ha de saber jugar les millors cartes pel territori que representa.

Previ a la reunió Mas – Rajoy, a l’Ateneu Barcelonès es va voler mobilitzar la societat catalana pel pacte fiscal, i la veritat es que poc es va parlar de concert econòmic, i molt de solidaritat, reaccions tèbies, i absències com les de La Caixa o Cercle d’economia, donen constància de qui es el vertader enemic per les nostres aspiracions, mentrestant el President va oferir la seva col·laboració al govern espanyol, tant sols va reclamar els 759 milions del molt que ens deuen, i va passar de puntetes pel pacte fiscal, que ara dona un any de marge, segons diu per agafar grans consensos, i estudiar la proposta a fer, tot plegat amb la línia lamentable que portem darrerament en aquest país.

Efectivament, en aquesta reunió prèvia de les elits econòmiques de la nostra nació, o suposo per ells podríen dir regió, es va voler oferir una empenta al concert econòmic, i tant sols Miquel Roca i Junyent president de la Societat econòmica barcelonesa va defensar aquesta proposta, un fet curiós, ja que en el seu currículum consta el rebuig en el moment que precisament els bascos el van agafar. Tan el president de Foment del Treball, com de l’Ateneu barcelonès o els secretaris generals d’UGT o CCOO, van demanar coses com un concert solidari amb Espanya, una millora de finançament o respecte a la solidaritat amb Espanya, per posar uns exemples. Tot, el dia anterior que Mas i Rajoy s’han reunit, alguns en diran reunió bilateral, suposo que ho deuen dir perquè era una reunió de dos, un simple fet numèric, i el cert que Mas tant sols va posar damunt la taula la reclamació dels 759 milions, i ni tant sols els va exigir immediatament, i va prioritzar els temes de la crisi espanyola deixant l’agenda catalana al calaix. El pacte fiscal va entrar de puntetes, i va dir que determinarà les relacions dels dos, i el president espanyol simplement li va dir que no era un tema urgent en el seu govern. A canvi, i com deia aquell, va parar l’altre galta, i Mas va oferir col·laboració a fons amb les reformes que impulsarà Madrid, i ho qualifica d’una inversió amb termini d’un any, que es el període que s’ajorna el pacte fiscal, i parla de que la immersió es una línia vermella que no es pot traspassar. Pel que fa a aquest any, s’intentarà sumar PSOE-C i PP al pacte, i fer els estudis tècnics.

Realment, l’acte previ es tot un símptoma d’aquestes elits econòmiques amb forts lligams a l’estat espanyol, i que tant els fa la situació catalana, ja que ells son el vertader tap a la nostra desgracia. Es molt significatiu que en Miquel Roca, que el 1979 no va voler el concert econòmic, en un acte de greuge cap a Catalunya, que en un país normal no hagués estat perdonat, i que ara curiosament defensa en solitari aquesta opció que els bascos no va pensar gaire a aprofitar. Pel que fa a la resta, ja veiem que les seves reivindicacions son tant deslluïdes que no mereixen cap comentari, altres dissimulen menys, i la gran institució catalana La Caixa o Josep Piqué com president del Cercle d’economia, demostren la seva nul·la implicació amb Catalunya, i que el seu únic interès gira cap a Madrid, i que la situació no es bellugui.  Tot plegat força trist, i que demostra que fan 300 anys de colonització en un territori, i a més demostren la mentida d’aquest gran consens que sempre exhibeixen des del govern, pel que fa la societat catalana pel pacte fiscal. Semblava difícil superat tot això, però la reunió Mas – Rajoy ho va aconseguir, una simple reclamació d’un dels deutes, i quan els vagi be, quan tots els deutes acumulats els últims mesos son per llei, i per tant no son negociables, son una exigència per qualsevol amb un mínim de dignitat, per si no fos poc, la gran aposta va ser un cop més menyspreada i finiquitada, tot i la  tímida petició del tema, i la resposta com no podia ser l’altra manera, es donar tota la col·laboració a les mesures del govern popular que moltes ens perjudiquen, i van contra els nostres interessos, i donar un any de marge per trobar un consens precisament amb les dues forces espanyoles, que mai  voldran aquesta millora per Catalunya, i suposant que s’aconsegueixi el resultat del pacte ja se’l podeu imaginar, i a més per estudiar la formula concreta a reclamar, crec que si es el concert no cal estudiar massa cosa, ja que tot esta inventat, però la qüestió es qui dia passa anys empeny. Apart va refermar que la immersió no es toca, cosa que ja em sona a altres línies que han estat trepitjades i superades, i aquesta en el cas de que la pressió sigui forta, que ho serà, no serà una excepció.

El resultat es nul, això si, oferint tota la nostra col·laboració pel nostre enfonsament definitiu com a país, això segons llegia avui li diuen ser un estadista, quin país.

Encara que sembli increïble, aquesta es la idea que el president Mas ha transmès en una entrevista a una publicació alemanya, on ha aclarit que sobirania no vol dir independència, i que l’objectiu es una confederació, que ja ratlla la paranoia o la vergonya aliena. Per altra banda aquesta figura paternal ara entrarà amb força per eliminar l’immersió lingüística, un dels objectius de la legislatura, per aquests fills dolents que som nosaltres.

El president sembla que s’apropa a les tesis fantasioses d’en Duran o que pateix una amnèsia històrica important, ja que ens diu que a Catalunya cada dia hi ha més gent a favor de la sobirania, que no vol dir que estiguin a favor de la independència, ho interpreta com la voluntat de confederació amb Espanya, ja que no es tracta de trencar amb l’Estat, seria una emancipació com els fills que quan creixen no volen trencar amb els seus pares, sinó tenir una casa pròpia. Insisteix amb el sistema financer com Euskadi, i insisteix que el sobiranime voreja el 50%, i no es pot comparar amb el pes d’Escòcia dins el Regne Unit, i el català dins l’Estat espanyol. El seu govern sembla viu la mateixa paranoia, ja que el conseller Recoder, en referència a la fallida d’Spanair, diu que no cal caure en una depressió col·lectiva, i seguiran buscant una companyia que vulgui convertir l’aeroport del Prat en el seu hub. Per altra banda, el govern popular vigilarà l’educació catalana, i implantarà el model trilingüe, i on els pares tindran dret a elecció de la llengua que aprenen el seus fills en clara al·lusió a Catalunya.

Cada cop aconsegueixen superar-se i dir-la més grossa, amb una mena d’espiral que ens fa avergonyir de ser el que som. Ens prenen directament per estúpids o realment no donen més de si, aquesta es la qüestió. Ara resulta que sobirania no vol dir independència, i que voregem el 50% i no som majoria, jo diria que restant la gent que ni carn ni peix, amb aquestes xifres la majoria es clara, i a més com en Duran, el president també ha fet el mateix màster internacional d’interpretació de que volem els independentistes, per suposat mai de la vida un estat propi, com tothom sap volem una confederació amb Espanya, jo em pregunto perquè, i amb quin permís. Clar, que jo sàpiga aquest sistema requereix primer ser un estat, i desprès preguntar a l’altre estat sortint si es vol confederar, quan aquest ara te tot el poder sobre el segon, i naturalment no es una opció que pugui contemplar. Tot ens ho il·lustra amb un exemple de guinnes, i dient que els fills es volen emancipar, però no trencar amb els pares. Suposo que deuen ser els seus de pares, ja que jo aquests no els vull. Caldria recordar que els pares no els tries, i al reves tampoc, cosa que Espanya per dret de conquesta i per les armes, evidentment ha exercit de padrastre d’un fill a la força de la imposició, i pel que fa a trencar, evidentment quan es te casa pròpia, ets un altre família, i això no vol dir trencar amb els pares. Els estats això li diuen relacions internacionals, i amb els nostres veïns estic segur que en un mitjà període serien molt bones, però res de deixar ficar el nas a la nostra llar. Aquest complex infantil o adolescent de sentir-se protegit o fugir de responsabilitats, no pot arrossegar tot un país, es un tema de simples interessos o requereix una teràpia medica per curar-lo. Una cosa es que vulgui passar com un autèntic president mediocre com molts dels seus predecessors, i deixi Catalunya encara més perduda i enfonsada de la que ha trobat, i l’altra que ho vagi escampant als quatre vents, i ens faci passar vergonya aliena, més que res perquè la seva capacitat la veig molt per damunt d’aquesta mediocritat, i si vol assumir el seu rol, encara hi es a temps de passar a la historia en lletres majúscules.

Pel que sembla, la resta del govern va pel mateix camí, ja que algú hauria d’explicar al conseller Recoder, que no es qüestió de trobar un altra companyia que vulgui fer vols intercontinentals, es que l’Estat simplement no ho vol, i el Prat seguirà sent un aeroport de vols de baix cost i prou, em sembla que no costa gaire d’entendre, i que es prepari la consellera d’Educació a veure que s’inventa per justificar la fi de l’immersió lingüística, i fer-ho compatible amb el seu objectiu de defensa de la nostra llengua. Potser que li pregunti als pares.