Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Patès vegetarians. Dues recomanacions i més.

Quan vaig cap a Terol, sempre pare a La Venta del Aire, i compre en el supermercat del restaurant, patès de productes de caça (Montes Universales). Molt recomanables. Però tambè hi ha altres patès de verdures o llegums molt bons, fets per  la Conservera del Prepirineo d’Uncastillo. Uns patès molts semblants a aquests són els que he pogut comprar a Cotlliure, d’origen provençal (Les delices de Lubaron). Totes aquestes marques tenen una gran varietat de patès, per tant pot ser una manera agradable de menjar més verdures i llegums, sobretot pels nens.
Supose que hi hauran més marques comercials, però jo parle de les que he pogut comprar i provar en els meus viatges.

Santa Barbara i voltants, Llíria

Amb l’excusa de trobar unes pinyes per l’escola vàrem fer una petita excursió pels voltants del poble. Pujàrem a l’ermita abandonada de Santa Barbara pel camí del calvari i després baixàrem pel sender local que et porta al camí de les travesses. D’allà anàrem a veure la “gran via verda” que havia de comunicar la costa de Sant Miquel amb el carrer de la Puríssima. Jo no vaig veure gaire via, nomès uns metres de passeig al costat del parc infantil del final del carrer de la Puríssima i un poc arreglat els finals dels carrers del barranquet, Jerusalem i Sant Jordi. Del que hi ha fet, al projecte que hi havia a la web de l’ajuntament hi ha un bon camí a recòrrer. Que ha passat?

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Olocau-L’Olla-Castell de Reial-Olocau.

Una ruta una mica més llarga que les anteriors. Aquesta vegada eixim d’Olocau pel mateix camí de sempre, però en arribar al collet continuem recte i seguint sempre el camí ens dirigim cap l’aldea morisca abandonada de l’Olla. Pel camí ens trobem gent replegant olives. Arribem a l’aldea de l’Olla pel camí que passa pel costat d’un dipòsit d’aigua pels incendis, i allà esmorzem. Després tornem per una senda que travessa el barranquet de davant del poble i abans de tornar a agafar el camí pel que hem vingut agafem la senda marcada que ens portarà a sota de Castell de Reial, on ja ens queda poc per acabar la ruta al poble d’Olocau. Abans d’agafar la senda del PRV-8 (crec?), vàrem pujar a un turò des d’on es veia el camp de Llíria.
Trobe que hi ha gent molt incívica. Els pocs cartells que hi han estan trencats. Que passa amb l’educació del molts dels que íxen a muntanya? o és que jo estic massa ben acostumat al camins ben marcats de l’Empordà i el Pirineu de Girona? I per ací prop, a la comarca del Serrans, la gent tracta millor les senyalitzacions, que no pas per la serra Calderona. Està massa prop  i a l’abast de certs salvatges de la capital o dels pobles de la vall del Túria? Caldria que alguns reflexionaren sobre totes aquestes qüestions abans d’exir de casa.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Aqüeducte de la Ferreres. Tarragona. II

Després d’un temps en obres, l’aqüeducte de les Ferreres ja torna a estar obert al públic i d’una manera més segura per poder travessar-lo les persones que patisquen de vertígen (no és el meu cas, ja l’havia travessat abans, quan les parets de la sèquia no eren tan altes). Una foto és des de l’altre costat i l’altra a l’interior de la sèquia que travessa per dalt el monument. Com en tot, supose que hi haurà gent en contra d’aquesta restauració i gent a favor. Jo l’únic que puc dir és que ara és més segur pel turistes.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Vinyes verdes vora el mar. La Marenda.

M’agrada tornar per la costa de La Marenda: la mar, les vinyes, les corbes, els pobles, travessar una duana sense ningú i parar a contemplar les vinyes que cantava Josep Maria de Sagarra i que després va musicar Lluís Llach.
La cançò més famosa, adaptant poemes de Sagarra, sembla ser aquesta de Llach, però hi ha un disc de Toni Subirana, on totes les cançons són basades en els poemes de l’escriptor. A mi m’agraden més les de “Cançons de remo i vela”.
Un altra versió: Txell Sust

Green vines near the sea
Now that the wind doesn’t blow,
You turn into greener leaves
Green vines near the sea.

Green vines of the coast,
You’re more delicate than the alfalfa
Green near the blue sailor
Vines with unripe fruit
Green vines of the coast.

Green vines, sweet pause,
Near the sailboat that passes
To the sea you bend down your body
Without coming too close
Green vines, sweet rest.

Green vines, loneliness.
From the green sunniest time of day
Grape and cut off vine-stocks
Upon the shining floor;
Green vines, loneliness.

Vines that are saying goodbye
To the boat and the gull,
And finally, a little of snow
That now borns, and after dies….
Vines that are saying goodbye!

Green vines of my heart…
Inside the vine, the afternoon sleeps,
Black grapes, golden leaves,
Water, cliff and fear.
Green vines of my heart…

Green vines near the sea,
Green since the day starts,
Green smooth at the evening….
Be always with us,
Green vines near the sea!

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Cotlliure. Antonio Machado i altres cosetes.

A finals del mes d’octubre vaig tornar a visitar el nord del meu país i vaig tornar a passar per Cotlliure. Aquesta vegada vaig tornar a visitar la tomba d’Antonio Machado., la que encara no he trobat (he de buscar millor) és la de l’escriptor anglès Pat O’Brian.
És curiós, ja que la petjada del poeta espanyol la pots trobar pel poble en postals o en llibres i la tomba està a l’entrada del cementiri. Contrasta amb la poca informació que he trobat de l’escriptor anglès. Machado va viure poc a Cotlliure, la mort li va venir als pocs dies d’estar allà; i si hauguès sobreviscut, tenia un oferta per treballar a Cambridge que li va arribar un dia després del seu enterrament. Per altre costat, Pat O’Brian va viure mols anys allà, i a més va escriure la novel·la “The Catalans”, ambientada al poble i recentment traduïda a la nostra llengua.
Curiós també que al voltant de la tomba de Machado, tots els soterrats tenen noms o cognoms catalans. No sé que pensaran de la situació actual de la llengua catalana a la ciutat, sobretot els caps de setmana que s’emplena de turistes de ciutat. A la novel·la d’O’Brian, la majoria dels personatges s’expressaven en aquesta llengua.
Moltes botigues turístiques i restaurants (vaig dinar a la Crêperie Bretonne Annaick, que té delegacions en Girona i València) i vaig tornar-me’n per la costa fins a Port-bou, on vaig trobar el primer “basar oriental” (això demostra que hi ha gent que sap donar bona imatge turística als pobles i alguns que no). Evidentment vaig tornar carregat amb la cervesa Cap d’Ona i alguna cosa de menjar més.
Per acabar, recomane la biografia d’Antonio Machado, escrita per Ian Gibson, “Ligero de equipaje”. També es pot escoltar el disc de Serrat.