ALBERT CORTES MONSERRAT

La Mesa del Congrés ha rebutjat la petició de l’esquerra abertzale d’Amaiur com a grup propi, i alhora ha donat un veredicte favorable al grup d’UPyD, el partit ultra nacionalista espanyol de Rosa Diez, en una decisió que diu molt de la democràcia de fireta espanyola. Per altra banda, el Ministre Blanco ha justificat el no pagament de l’addicional de l’Estatut, com ja va fer la ministra Salgado, i carrega les culpes a Catalunya per no haver fet la planificació, sembla que el cinisme no te límit.

Amaiur amb el vot en contra dels 5 representants del PP a la Mesa, i l’abstenció dels 3 del PSOE i del de CIU, no podrà tenir grup propi, ja que consideren no compleix el reglament de la cambra. En canvi UPyD amb Foro Astúrias si ho ha aconseguit. El reglament diu que s’ha de tenir un 5% del total de vots a l’Estat o el 15% de totes les circumscripcions, la segona part la formació basca la supera amb escreix, però no a Navarra per poc, en canvi la formació de Diez no arriba per poc al total, però amb Foro Asturias ho aconsegueix, tot hi que aquest grup passarà al mixt posteriorment. En altres ocasions la Mesa ha estat més flexible amb grups com Esquerra per constituir un grup propi. Els socialistes expressen la ambigüitat de l’informe jurídic, i curiosament CIU tampoc ha estat favorable, tot hi que ja ha anunciat que la proposició que presentarà precisament el partit de Diez per il·legalitzar Amaiur hi votarà en contra. Per la seva part Blanco, culpa la Generalitat de l’impagament dels 759 milions, ja que diuen que son per infraestructures, i no han acordat ni han donat resposta per part catalana a les propostes del govern espanyol, tal com va fer la ministra Salgado, que ho va justificar per la situació de crisi i dèficit que pateix l’Estat.

Realment, la manca de democràcia espanyola es una evidència, i ara s’ha tornat a fer palesa amb la decisió sobre Amaiur, en altres ocasions la flexibilitat del reglament havia fet que grups que no complien les condicions, però s’hi acostaven molt com ERC havien aconseguit grup propi, però es veu que la esquerra abertzale, un partit que compleix tots els requisits demanats, que ha condemnat la violència, i ha fet una aposta clara pel procés de pau, i la via política, segueix sent repudiat per l’Estat espanyol que mostra la seva cara més agre, i segueix tractant la formació diferent de tota la resta, i més quan un altre grup amb circumstàncies semblants, però amb una ideologia ultra nacionalista espanyola, i amb clars tocs xenòfobs, aquest si que aconsegueix el grup. Això passa quan el vol participar a les institucions espanyoles, son els riscos que s’han de córrer, la democràcia brilla per la seva absència, i no es pot pretendre canviar-ho ara, el més curiós es que no es pot acusar nomes els populars, ja que recordo que els socialistes tot hi denunciar les ambigüitats, s’han abstingut, de la mateixa manera que els convergents tot hi defensar la força més votada a Euskadi segons paraules de Duran, han col·laborat a aqueta farsa amb la seva abstenció. Per altra banda el cinisme del govern espanyol amb l’impagament dels seus deutes  es brutal, ara  es veu que una llei amb situacions de crisi es pot incomplir com si res, com es aquest cas, i com ho justifica Salgado, i també les acusacions a la Generalitat per no haver dit les propostes en infraestructures quan saben perfectament que ja estaven acordades en les comissions prèvies, i de cap manera pot ser una justificació per aquest nou robatori, i actuació fora de tot sistema democràtic, i amb la clara intenció de perjudicar un territori amb les seves decisions que estan per damunt de qualsevol norma.

En definitiva, aquesta es la democràcia espanyola, i alguns encara es pensen que poden anar a declarar la independència o explicar les peculiaritats catalanes, i ens ho venen com si fóssim beneits, quin país.

Aquesta frase pronunciada per Vila d’Abadal a l’Assemblea de l’Associació de Municipis per la Independència, s’acosta bastant a la realitat, jo hi afegiria que el suposat referèndum sense la independència unilateral al Parlament la veig difícil. Per la seva banda, els clams a Europa pels incompliments espanyols amb Catalunya, i els 759 milions, que han generat un cop més com a resposta una nova retallada als funcionaris públics, que ja sembla una mesura habitual, i indigne, on sembla hem de pagar els nostres deutes, i els dels altres en una situació totalment esperpèntica que no ens porta enlloc.

Efectivament, la constitució de l’Assemblea esmentada ja es un fet, i 155 municipis promoguts per l’alcalde de Vic Josep Maria Vila d’Abadal, constaten que  la majoria de pobles ja volen la independència, i anuncien com a objectiu un referèndum en un termini de 2 a 3 anys. Per la seva banda les queixes del govern català per l’incompliment del govern Zapatero, amb els 759 milions de l’addicional tercera de l’Estatut, son vistos pel portaveu del PP català com a responsabilitat de CIU, que diu ha perdut el temps, i que no han fet els convenis necessaris per signar el govern espanyol, i ha lamentat anar a la via judicial que es la pitjor manera de solucionar els conflictes. A la Unió Europea Tremosa, Junqueras i Romeva, han denunciat els incompliments espanyols, i acusen al govern espanyol de netejar els seus comptes carregant el dèficit a Catalunya, tant socialistes com populars s’han negat a signar ja que no veuen que aquests problemes s’hagin de portar a instancies europees, i s’han de resoldre dins l’Estat, fins hi tot Iceta parla de l’amistat convergent amb els populars, i posar-los com  a condició el pagament dels 759 milions. Per la seva part, la falta de tresoreria torna a tocar el moll de l’os dels funcionaris amb endarreriment de la paga extra, i un pagament fraccionat d’aquesta com a mesures d’urgència. Tot un desgavell, que fa augmentar la tensió en tots els sectors.

Realment, la frase que encapçala el post, es la realitat, no podem demanar un concert econòmic dins l’Estat espanyol, nomes podem exercir la nostra independència, la primera no depèn de nosaltres, i ja ens han dit que es impossible, i la col·laboració mesquina dels partits catalans amb aquest projecte fals es francament indigne, la segona pot ser una realitat si ho volem, i aquí la demagògia dels nostres mateixos partits sembla que ens volen generar dubtes, i endarrerir al màxim la solució. No es de rebut fer pagar la factura dels proveïdors, en aquest cas l’Estat espanyol, als treballadors públics catalans, no pot ser, que tinguin que veure com en el context de crisi que patim i de retallades generals, hi afegeixin tots els incompliments d’un estat que vol alleugerir dèficit a base de carregar els neulers a Catalunya, i no pagar els deutes acumulats i legals. La denuncia a Europa es de caràcter simbòlic i poca cosa ens aportarà, ara be, es indigne veure com socialistes i populars catalans no son capaços ni de reclamar els nostres impagaments, encara que siguin de l’Estat, i que tant de mal ens fan. Com immoral es el portaveu popular, i el conte dels convenis, potser algú li hauria de dir que els 759 milions son llei, ho marca l’Estatut, i simplement s’han d’abonar com qualsevol deute legal de qualsevol persona, no pot desviar el tema d’aquesta manera absurda, de la mateixa manera Iceta, no pot aprofitar per rebutjar que el govern català tingui segons quines companyies, també caldria recordar-li que el govern que ha fet un incompliment rere un altre amb el territori català, precisament es el seu partit, i no un altre.

En definitiva, indignitat per part de tots, i que donen idea un cop més, que la societat civil te la paraula, i no ho pot deixar en mans dels seus representants, que evidentment no estan fent els deures.

Esquerra intenta pactar els propers pressupostos de la Generalitat, i demana triar entre ella i els Populars, sembla que posa el concert econòmic, la consulta prèvia i els Mitjans audiovisuals com a condicions, i espera un pacte nacional a la Generalitat, amb uns pressupostos fets a base de validar l’espoli fiscal, per si algú se n’havia oblidat. A l’Estat espanyol ja no hi ha cap tipus de vergonya, i l’ultima remesa dels papers espoliats a Salamanca ha quedat aturada en un altre incompliment que ja fa riure per no plorar, i el partit que ara agafar les regnes en substitució dels socialistes, començar a passar el corro amb les seves majories, i on a les Illes nega la llei de consultes populars, sembla ser que l’opinió de la gent no importa, i a Xativa segueix mantenint al Dictador Franco com a fill predilecte, sense oblidar l’acudit que malauradament no es tal, i que ens diu que la casa Reial no te marge per retallades, com deia riure per no plorar.

Efectivament, Esquerra vol aquests condicionants esmentats per arribar acords amb el pressupost, i destaca que les reunions son profitoses, també demanen un taxa per rendes més altres, i poder augmentar ingressos. Per altra banda la resta de partits diuen que no hi ha avenços significatius. A l’altre costat la Casa Reial amb  la seva assignació de 8,4 milions anuals, no te marge per retallades, tot hi que aquesta quantitat no inclou treballadors, personal militar, i de seguretat, ni despeses de viatges i visites oficials, ni tampoc conservació del patrimoni, tot una presa de pel. A Xàtiva, els populars rebutgen que se li retirin els honors al dictador com a fill predilecte i alcalde perpetu, concedits 7 anys desprès d’haver-la bombardejat, amb una nova burla a les víctimes. A les Illes el mateix partit amb majoria, va refusar debatre una proposició de llei sobre consultes populars per via referèndum semblant a la catalana, amb l’excusa que la gent esta preocupada per la feina, i que es podien aprofitar per fer consultes sobiranistes. Per últim les darreres 300 caixes de Salamanca resten aturades, ja que l’enèsim incompliment del govern Zapatero, ja que el ministeri de Cultura ha anul·lat la reunió prevista, i pas previ a la sortida dels papers, en una nova mostra del “talante”.

No seria una mala noticia que el pressupost català fos un pacte entre els partits catalans, abans que els pactes amb partits nacionalment espanyols com populars o socialistes, i per tant amb altres interessos. Ara be, les condicions com un concert econòmic totalment impossible i irreal no son un bon presagi, una consulta per decidir un tema que no tenim ni la primera, ni l’ultima paraula tampoc mereix massa respecte, i per últim uns pressupostos que un cop més validen una robatori sense precedents en forma d’espoli, i uns incompliments espanyols que estem veient aquests últims dies, i que no deixen marge de maniobra, més enllà de malviure, i la queixa continua sense  buscar la solució definitiva a un problema enquistat fa 300 anys. Aquesta ja em semblaria una aposta rigorosa i digne, el demes es anar passant, i més del mateix. Per altra banda, la Casa Reial no en te prou amb 8,4 milions, i sembla que passar ajustaments, una gran burla a la majoria de ciutadans mil·leuristes que amb prou feines arriben a final de mes, per part d’una institució caducada que demana a crits una retallada, però en forma de substitució total i per sempre. A Xativa un dictador sanguinari i cruel, segueix sent fill predilecte, i validat dins d’una democràcia, crec que sobren les paraules, i ens diu molt de molts dirigents actuals. El mateix passa a les Illes, on es prohibeix opinar a la gent, recordo la base de qualsevol democràcia, i en base a si el tema interessa que es debati o no, això els populars també li diuen democràcia, realment tenen uns conceptes força curiosos. Per últim, una nova i darrer cacicada de Zapatero, que no es capaç ni de complir amb els papers de Salamanca, amb un tema que descriu molt be el tarannà de l’Estat espanyol.

En definitiva, aquest es el tema, validar tot això i donar-ho per normal o canviar el rumb d’una vegada per totes.

Efectivament, Girona ja es la primera capital provincial en incorporar-se a l’Associació de Municipis per la Independència, que ja compta amb uns 145 municipis inscrits. Aquest fet, més l’expansió territorial de l’Assemblea Nacional pel territori, son un punt de llum amb la situació actual, on els incompliments monetaris espanyols obtenen la resposta de la retallada en els nostres drets, i on la nostra llengua continua sent discriminada a la Justícia com en el cas d’en Marc Belzunces.

Girona ha aprovat el tràmit, i on destaco que els regidors d’UDC i part socialista s’ha abstingut,  i la resta de vots socialistes junt amb els populars han votat contràriament. Un ple amb força tensió , i que aquest dimecres ja podrà estar representat a l’Assemblea de l’Associació de Municipis en forma destacada. Alhora l’ANC es constituirà formalment el proper 10 de març en plena expansió pel territori, i on l’objectiu es ser representada en tots els municipis de més de 3000 habitants, i amb un horitzó clar en forma de columnes populars que aniran recorrent el territori, i arribar a Barcelona per la Diada, per fer la manifestació més voluminosa vista fins ara a favor de l’Estat propi. Se’ns dubte les dues organitzacions van lligades, com ho ha constatat en Vila d’Abadal per aconseguir arribar a tota la ciutadania. A l’altre costat, i davant la negativa del govern espanyol a complir amb els pagaments de l’Estatut, es preveuen retards en els pagaments a proveïdors i funcionaris, demanant comprensió pel fet i alhora estudiar emprendre accions legals contra el govern de l’Estat ,com anunciava el portaveu de la Generalitat. Al mateix temps el Tribunal suprem es nega a acceptar a tràmit un recurs d’un ciutadà per estar escrit en la llengua catalana i arribarà al TC, de fet la llei faculta als ciutadans a decidir quina llengua oficial es volen dirigir als tribunals, i ja casos ja acceptats anteriorment, i ara no ho fa com si no hi hagués recurs.

Pas important de Girona per impulsar aquest moviment que busca un referèndum per l’estat propi organitzat des dels municipis, i superant les condicions de les consultes populars, ja sabem del caràcter antidemocràtic dels partits nacionalment espanyols en aquest tema, però l’abstenció dels regidors d’Unió no te justificació, ja que un referèndum, es donar opinió al poble, i això no pot deixar indiferent o negar-se a sentir la veu de la ciutadania, sinó de quina democràcia estem parlant. Per la seva banda l’ANC ha de continuar relligant el territori, i activar el moviment per arribar fins l’últim racó, i donar tots els arguments per la població i la seva llibertat futura. Un objectiu ambiciós el de la manifestació, però que desprès del 10 J, amb cas omís de la classe política, toca donar un cop d’autoritat damunt la taula, la situació ho requereix, i la societat civil en te la clau per sortir de l’atzucac. Per altra banda ja veiem que els escandalosos incompliments espanyols en el millor dels casos retallaran els nostres sous i condicions per fer-hi front, i un anunci de recurs que fa riure, ja que el poder l’ostenta un, i això es una evidència que no cal repetir, la pregunta es fins quan ens haurem d’adaptar per culpa dels demes, es una actitud indigne que tard o d’hora ha d’acabar. De fet el tarannà espanyol queda molt clar amb la situació esperpèntica d’en Marc Belzunces a la Justícia, i el cas de xenofòbia contra la nostra llengua sense cap justificació, i que produeix una situació de indefensió, que nomes pot ser resolta amb un nou estat que protegeixi la seva llengua, l’actual esta molt clar que no ho pensa fer, i lluitarà per convertir-la en una anècdota folklòrica  d’anar per casa amb totes les seves forces, d’això li diuen pluralisme i riquesa cultural segons la seva demagògia.

En definitiva, cal seguir avançant cap a l’únic camí que ens garanteix la supervivència com a poble i el temps no serà indefinit.

email protegit
// <![CDATA[
document.write( '’ );
// ]]>

Que els estaments reials son un sistema amb tuf de naftalina, i un projecte no amb concordança amb l’època que vivim son fets bastant irrefutables, de la mateixa manera que en un sistema democràtic, son una excepció bastant intolerable. Aquests comptes foscos que mai poden ser investigats, i aquest tractament que desmenteix el que diu la sagrada Constitució espanyola, en forma de que tots som igual davant la llei, es posa encara amb més visibilitat amb l’afer Urdangarin, i els seus presumptes delictes.

Segurament molts diran que com a català no cal parlar-ne, però fins que no donem el pas, amb el nostre espoli i els nostres impostos també mantenim aquesta institució, per tan cal dir-hi alguna cosa, alguns diran que ja va ser ratificat junt amb la carta magna, la realitat es que la monarquia com a tal mai ha estat votada, anava junt amb el lot, i aquest amb clares mancances democràtiques amb l’exèrcit i les forces de la dictadura vigilant tot el procés, apart una gran incoherència, ja que una persona escollida a dit com a successor per un dictador sanguinari, mai pot arribar a ostentar cap càrrec en un període democràtic, i fins hi tot amb la paradoxa que una República legitima va ser enderrocada pel cop d’estat militar, i un cop, i teòricament acabat s’abandona sobtadament aquesta formula per coronar una monarquia totalment fosca, i amb cada cop segons les enquestes menys simpaties, inclús amb els espanyols. Uns comptes, i una assignació en els pressupostos espanyols de prop de 9 milions d’euros, que segons la llei, el monarca distribueix com vol, i amb total obscuritat, quan amb altres monarquies europees estant obligats a rendir comptes anuals de la seva despesa, i més amb els temps de crisi. Es senzillament immoral quan l’hereu de la corona es va fer construir una casa de prop de 4 milions d’euros sense cap repulsa de la societat, i ara mateix tenim Iñaki Urdangarin, i el seu presumpte delicte d’apropiació de fons públics al capdavant de l’Institut Noos, amb clares proves que va aconseguí contractes a dit d’administracions com el govern Balear o Valencià. Els preus inflats per organitzar actes esportius, eren en part traspassats a empreses lucratives propietat del mateix Urdangarin i el seu soci, també troben implicacions amb el cas Palma Arena amb multitud de irregularitats descobertes, i ara sembla que el silenci de la família reial ha deixat pas a un distanciament entre les seves activitats, i les descrites pel personatge esmentat.

Aquestes son les trames que es couen a Palau, una institució caduca, i una prova més de la presa de pel del sistema democràtic espanyol. Per altra banda, un cap de l’Estat que ha arribat a dir-ne de l’alçada d’un campanar, com que el castellà mai ha estat una llengua d’imposició, per posar un exemple, i que se’l presenta com un heroi pels fets del 23 F, quan tothom sap que la cosa no es així, i senzillament les circumstàncies el van fer actuar com més el va convenir, mai per cap esperit demòcrata, ja que tant per la seva designació, com per la seva condició, evidentment aquest no es el seu sistema preferit.  Tanta foscor, fa que casos com el d’Urdangarin puguin ser possibles, i ara hauria de rebre un tracte igual que qualsevol altre, i com a mínim fer reflexionar que per representar un estat, que per cert amb el famós “porque no te callas”, va quedar clar, que no estaríem parlant de la persona apropiada, com deia, per això ja hi pot haver un president escollit pels vots de la gent, i renovable cada període de temps estipulat, i que faci aquestes funcions remunerades i amb el suport de les urnes.

Per tant no hi ha excusa, per no retallar aquesta despesa immoral, i aplicar les retallades per on s’han d’aplicar amb una família que viu a cos de rei, i mai més ben dit, i no sobre la pobre classe treballador mil·leurista, que es veu que es mereix més càstig o es d’una casta inferior.

La dirigent socialista i ex-consellera en el tripartit Montserrat Tura, considera que el seu partit ha de fer un canvi radical, i defensa una reforma de la Constitució que inclogui el reconeixement del dret d’autodeterminació, però amb un significat molt especial, la qüestió e donar un significat diferent a les paraules, i evitar una interpretació normal i un camí de llibertat per Catalunya.

Efectivament, seguint amb aquest esperpent de declaracions de membres socialistes, la Tura ens defensa una reforma constitucional per reconèixer el dret d’autodeterminació, que ràpidament ha matisat, ja que segons ella moltes vegades es fa la identificació entre aquest terme i la independència, i diu que no es així, ja que també pot ser per ratificar-ne en la unió lliure i voluntària en un estat federal. Parla de lluitar per evitar que es segueixi fent una lectura restrictiva de la Constitució, i defensa una reforma de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional. També creu que tornarien a ser la força majoritària a Catalunya, si fessin un canvi radical amb un nou gir a l’esquerra amb una defensa de l’estat del benestar.

Realment, algú li hauria de dir a la Tura, que contràriament al que ens vol vendre ella, autodeterminació vol dir independència, i no cal que li faci por dir-ho, no pot tergiversar les paraules, en un 99% dels casos vol dir un dret reconegut pels pobles a les Nacions Unides, i que mitjançant el dret a decidir lliurement de la població del territori conquereix la seva pròpia sobirania, es a dir es converteix en un estat propi amb tot el que això comporta, altra cosa es incoherent, decidir lliurement compartir la teva sobirania, i el poder de decisió voluntàriament, es un fet que nomes existeix en ments fantasioses com les del personatge, a més la opció que ens vol fer contemplar parteix d’una base equivocada, ja que l’estat federal que ens vol fer decidir, partiria primer de ser un estat propi, i posteriorment federar-se amb un altre territori que ni ho vol, ni en te cap necessitat, ni mai n’ha tingut la més mínima intenció, es un fet llargament consumat, i que insistir amb aquesta idea es una presa de pel que ja passa de mida.  Alhora sap perfectament que la Constitució es rígida, i que el seu partit i els Populars l’apliquen quan es tracta de Catalunya sempre restrictivament, de fet es una de les seves finalitats, evitar que nacions com la catalana o el País Basc emergeixin, i puguin explotar el seu potencial. Pel que fa al gir a l’esquerra, crec que ja es una qüestió tant caducada que fa de mal llegir, parla de defensar l’estat del benestar, que vol dir que la dreta el vol atacar el nostre estat del benestar, sincerament son unes tesis que ja no valen, i les ideologies han anat a parar a una centralitat, on es complementen i s’apropen, més que ser antagòniques.

Per tant recomanaria a l’exconsellera que deixes aquesta demagògia de pa sucat amb oli a l’armari, ja que això, i concretament en aquest partit no es cap canvi radical, es insistir amb el mateix, ser a Catalunya la sucursal del PSOE amb tot el que això comporta, i amb objectius nacionals compartits amb els populars, com s’esforcen a demostrar dia si i dia també en el Parlament català i per suposat a Madrid.

Els diferents candidats a liderar el partit socialista a Catalunya, van deixant els seus missatges, i sembla que competeixen per veure qui la diu més grossa, des de l’alcalde de Lleida Àngel Ros, que parla del partit com a patrimoni de tot Catalunya, i altres com Pere Navarro que no parla de diferents sensibilitats, sinó d’una evolució que l’ha convertit en la síntesi de totes elles, i es considera el campió del catalanisme. Per no parlar d’Iceta, i la seva falsa renovació amb el conte de la unitat per bandera, en un procés que vertaderament fa riure amb la seva candidata a les eleccions espanyols Carme Chacon, volent competir amb el seus visques a Espanya per liderar el partit a Madrid.

La discussió política de Ros, Elena, Iceta i Navarro, sembla que li volen donar una transcendència que englobi tot Catalunya. El primer proposa un debat a l’abast de tots els mitjans de comunicació, i vol connectar amb tots els progressistes del país, ja que el partit es patrimoni de tots. Navarro diu que si algú es considera més catalanista, que ell que doni la cara, i parla de que no hi ha blocs ideològics ja que ha sintetitzat totes les tendències, l’alcalde de Terrassa, diu que no existeixen espais perifèrics i centrals, tot hi reconèixer la baixada fora de l’àrea metropolitana. Iceta parla d’unitat com a recepta, i parla no de grup propi, sinó de poder decidir en temes puntuals singularment, i defensa el paper fet a Madrid.

Realment, sembla que cada dia la vulguin dir més grossa, aquest partit ha estat un frau per Catalunya des de 1978 fins ara, mai ha estat prioritari per ells els interessos catalans, i  sempre han actuat com una apèndix de Madrid, amb èpoques més descarades i altres no tant, ara precisament estem a les primeres, i aquesta falsa transcendència que li volen donar es falsa, ja que es un partit amb clara decadència, i que simplement forma part d’aquest bloc nacionalment espanyol junt amb els populars que es presenten en el territori català. Parles de ser un patrimoni, quan senzillament son un partit mentalment lluny d’aquí, i un autèntic fracàs en la seva època de govern a Catalunya amb el president més gris de la historia, en la persona del Senador Montilla, que ha faltat al respecte al mateix càrrec. Parlen dels progressistes, un terme que sempre m’ha fet gracia, ja que suposo que tothom vol el progrés del seu territori i la seva gent, i ningú esta en disposició d’acaparar aquest fals mot amb pretensions que van molt més enllà de les seves possibilitats, i que cada cop enganyen a menys gent. En Navarro parla de la catalanitat del partit, no se  on l’ha vist,  nomes cal veure l’actuació a Madrid dels seus 25 inútils diputats, per veure molt clar que no els tremola el pols alhora de renunciar a Catalunya, i posar-se al servei del PSOE i l’Estat espanyol per davant de tot, per tant la síntesi de totes aquestes tendències els han portat a un nacionalisme ranci espanyol, que es l’altra cara dels populars, i lògicament els porta a treure vots en una àrea amb molta emigració espanyola, però poca en la resta del territori on la identitat catalana es més marcada. Iceta ens vol tornar a prendre el pel amb un grup propi, que clarament no volen ni demanaran, ja que la seva proposta esperpèntica no s’aguanta per enlloc, i son PSOE clarament, i nomes com a aparença electoral alguna cosa més. Aquesta vella guàrdia evidentment no pot representar renovació, i ha d’assumir la davallada, i no fer com Obiols a Brussel·les no donant suport a la oficialitat del català, i donant la vertadera imatge d’aquest partit contra els interessos catalans per bandera.

En definitiva, una bona comèdia d’un partit que cada cop més gent veu més clar quins son els seus objectius, i evidentment son molt distants als interessos dels catalans per millorar el seu futur, i si un llast del passat.

Aquest espoli o robatori espanyol com a mal endèmic, hi anem sumant tots els incompliments que l’Estat espanyol ha acordat amb Catalunya, fins hi tot per llei, i que alhora de la veritat son paper mullat, com per exemple el Fons de Compensació, o l’addicional tercera de l’Estatut, i ara l’acord amb Foment sobre les obres amb carreteres catalanes entre 2006 i 2012, i on la realitat es un 10% executat i un 72% del previst ja aturat i congelat, si fa no fa uns 1800 milions ha afegir al robatori sense compassió que nomes De Gispert ignora.

Sense treva anem sumant imports al robatori espanyol, ara toca el protocol signat entre el Ministeri de Foment i la Generalitat durant 6 anys (2006-2012), per executar obres a les carreteres catalanes per un valor de 2510 milions d’euros. La realitat es que nomes s’han acabat un 10% dels projectes, i amb un 72% de les inversions previstes congelades per sempre més, si fa no fa uns 1800 milions a acumular als impagaments espanyols pel territori català, que gaudeix de nombroses carreteres a mig fer o ajornades sense data. Davant tot això, sembla que el govern segueix donant preferència als Populars per pactar els pressupostos, tot i els esforços amb la nova direcció republicana per crear un eix nacional, i que prioritzi els nostres interessos sense hipoteques, com sembla ser el desmantellament de les nostres delegacions internacionals, on es van substituint els delegats traient pes polític, i mantenint simplement funcions de promoció econòmica i suport a les empreses, com reclamaven els populars.

Realment, i com comentava abans, tot i la ceguesa que li produeix el nacionalisme espanyol de la Presidenta del Parlament, aquest altra presa de pel, dona una bona idea del que ens afrontem, i de l’espoli i maltractament que hem de patir, una sagnia que no para d’augmentar, i que evidentment a cop de retallada no resoldrem, ja que el tumor esta molt ben detectat, i el tractament també. Uns altres 1800 milions regalats, que signifiquen plantes hospitalàries tancades, acomiadaments personal públic o retallades de condicions laborals, els nostres fills estudiant en barracons, i mil i una coses que aprimen el nostre estat del benestar, per validar aquesta xacra, que alguns encara s’entesten en mirar cap un altre costat. Davant d’això, donar la clau del poder a socialistes o populars es un fet indigne, i que amb l’alternativa d’un pacte nacional amb bona voluntat  per les dues parts, es una oportunitat que no es pot rebutjar, ens hi juguem molt, i no podem donar poder gratuït en les nostres institucions a partits que precisament van en direcció oposada amb elles, i als interessos catalans en general, els pagaments com la televisió pública, i ara les ambaixades catalanes en son un exemple, i no ens ho podem permetre, les nostres delegacions, evidentment fan una funció econòmica, però un altra no menys important, que es donar a conèixer la nostra identitat i cultura i fer-nos visibles al món, sobretot cultivant les relacions internacionals tant acotades per les institucions espanyoles. No ens podem permetre prescindir d’aquestes funcions, per  acontentar precisament els que en nom d’una universalitat falsa i sense arguments, ens volen invisibles per sempre.

En definitiva, prou de mirar a les institucions a Madrid on les majories absolutes no donen marge per fer res, i més mirar les nostres institucions, on una majoria nacional ja existeix, tant sols falta donar-hi forma, i donar un pas endavant en busca d’uns objectius, i la defensa d’uns interessos que mai es podran garantir amb l’enemic a casa.

Ho sento per la sensibilitat nacionalment espanyola i a flor de pell, que sembla demostrar la nostra Presidenta del Parlament, Núria de Gispert, però el robatori espanyol no s’atura, i no se un altra paraula per definir-ho millor. El president espanyol Zapatero, marxarà tal com va començar, sense complir ni una sola de les promeses que ha fet amb Catalunya, i amb excuses de mal pagador, allà li diuen “talante”, ens nega els 759 milions de l’addicional tercera de l’Estatut i que ja venen del 2008, cosa que encara ofegarà més les escurades arques catalanes, i suposa un nou acte de deslleialtat, fins hi tot a aquesta Constitució que tant veneren.

Efectivament, aquest govern en funcions que ahir celebrava la carta magna espanyola, ha deixat pel nou govern popular, els 759 milions en infraestructures compromesos per Catalunya en el marc de la comissió bilateral Estat – Generalitat, d’acord amb l’Estatut vigent. Es curiós incomplir d’aquesta manera barroera la mateixa llei que ahir defensaven, i segueixen la tàctica de traspassar el deute a les autonomies per sanejar els números de l’Estat Central. Primer va ser els 1400 milions del fons de competitivitat, i ara això, i donat que ja estava inclòs en el pressupost català, generarà greus problemes de tresoreria. Per seguir aquesta comèdia, i desprès de sentir a la ministra Salgado i les seves excuses, els Populars s’han afanyat a desmentir que el nou govern faci efectiu el pagament, ja que primer han de confirmar l’estat real dels comptes, i la resta quedarà aturada. En aquesta situació el conseller Mas Collell, ja ha expressat la seva indignació, expressant que el govern espanyol ens esta intentant aixecar la camisa, contrastant amb la socialista Chacon, que  mostra decepció per l’absència de Mas a la celebració constitucional, ja que diu es un moment per sumar tots junts, i unir les nostres fortaleses entorn una base solida com la carta magna.

Una nova presa de pel del personatge més fals que ha passat pel Govern espanyol, i que fent honor a la seva fama, marxarà amb una promesa trencada més, de fet ja no be d’una, però el cinisme d’aquest personatge no te aturador. Un any negociant aquest deute del 2008 i que marca la llei, i ara quan el seu mandat en funcions agonitza, ens diu amb la seva ministra al capdavant, que ho deixen pel següent govern i es renten les mans. Recordo que això també serveix per  demostrar si es que calia que les famoses comissions bilaterals son un gran frau, que de bilaterals no en tenen res, ja que com he dit molts cops, nomes un te el poder i decideix, i això de bilateral no en te res, potser ja n’hi ha prou, que per intentar ocultar les misèries, ens vulguin vendre aquesta realitat virtual. Desprès del fons de competitivitat incomplert, ara la disposició d’un estatut d’anar per casa que com queda demostrat es paper mullat, en total i nomes amb aquests dos conceptes, 2200 milions que els podem sumar a l’espoli fiscal, per cert un altra frase dedicada a la Presidenta del Parlament, amb la peculiaritat que aquesta última partida si que estava inclosa en el pressupost, i al no ingressar-ho, els problemes es multiplicaran, i les retallades sinó es vol trencar aquest cercle macabre, hauran de ser més dures per intentar acostar-se a l’objectiu, que nomes es basa en el nostre esforç, sense esperar que cap deute de l’Estat central sigui cobrat, cosa que evidentment beneficiarà els números espanyols que cobren i no paguen, un negoci rodó amb uns pèssims negociants com els catalans. De fet Mas Collell ho qualifica d’aixecada de camisa, caldria dir-li, que fa gairebé 300 anys que dura aquesta aixecada, no es una situació nova, i per tant no cal mostrar tanta sorpresa. Pel que fa a la Chacon, i la seva base solida on tots hem d’anar plegats, caldria dir-li que definitivament s’instal·li a Madrid, i a ser possible no torni mai més. Ja n’hi ha prou d’insultar-nos d’aquesta manera, la seva base arrossega Catalunya a un pou sense fons, i ho sap perfectament, no respecta els nostres drets i prohibeix la llibertat dels pobles, per exprimir-los com a llimones en benefici de l’imperi, cosa que fa recordar allò “de una grande y libre”, que mai ha deixat d’existir.

Avui que l’Estat espanyol celebra la seva Constitució, Catalunya esta amb una cruïlla històrica, sotmetre la seva voluntat per sempre amb aquest tractat fet entre altres coses per tenir-nos ben controlats, o iniciar el camí cap un estat propi amb les nostres pròpies lleis, que naturalment estaran a favor nostre. Adjunto el tràiler del documental que podeu trobar sencer a la xarxa titulat “Pròxima estació; Independència”, on a traves de diversos personatges s’analitzen els fets succeïts últimament, i la comparació entre una sobirania sota el nostre control i la situació actual.

Sembla que l’absència del President Mas en els actes commemoratius de la Constitució espanyola de demà a Madrid porta polseguera, i mentre Esquerra i SI validen la decisió, i demanen actuar amb conseqüència, si el motiu es el pacte constitucional trencat, i el bloc nacionalment espanyol amb socialistes, Populars i Ciudadanos, s’han mostrat molt crítics, i parlen de menysteniment a una part dels catalans, que creuen en aquest tractat fonamental, la polèmica esta servida, acte per la galeria o acte de dignitat, aquesta es la qüestió.

Efectivament, consideren un fet molt greu la no presencia del nostre president per honorar la carta magna. Recordo que el motiu oficial es que es considera trencat el pacte constitucional del 1978 desprès de la reforma ràpida aprovada per PP i PSOE, sense deixar de banda la sentència del TC contra l’Estatut. Des de les formacions que hi donen suport, ja s’ha instat ha ser coherent i rebutjar la carta magna, en canvi per Ciudadanos genera un greu problema institucional, i tensa les relacions de Catalunya amb Espanya, apart de menysprear una bona part dels catalans. Cal dir que el president Maragall mai va assistir a la cerimònia, i que el president Pujol va deixar de fer-ho a partir de 1988, nomes el president Montilla hi va assistir cada any, i aquest any no serà una excepció, per posar de manifest el seu compromís amb el text constitucional, que configura un marc de convivència que es garantia d’estabilitat democràtica i progrés social de l’Estat, i les nacions i pobles que la formen, alhora estarà acompanyat de la Alicia Sanchez Camacho pels populars, amb raons similars.

Realment es pot interpretar aquesta falta d’assistència a una operació propagandística que hores d’ara poca cosa ens aporta, o a una engruna de dignitat que ja seria d’agrair, desprès d’uns anys amb un president nacionalment espanyol, gracies a aquells que precisament avui aplaudeixen el gest de Mas, coses de la vida. El cert es que si el motiu oficial es el trencament del pacte per les reformes, i el tractament de l’Estatut, per coherència s’hauria d’explorar un altra via com es l’estat propi, i no pactes fiscals que no van enlloc, i que segueixen fent el joc a un sistema totalment podrit i letal pel nostre desenvolupament. No te justificació els gestos innocus com aquest, per desprès anar en direcció contraria amb excuses de mal pagador. Ciudadanos diu que hi ha problema institucional, suposo que encara no saben que nosaltres no som una autonomia artificial, creada precisament per aigualir les nacions reals, amb una historia al darrere, una identitat, i unes aspiracions com es Catalunya, i que el tractat signat amb la cúpula militar mirant amb lupa, te unes greus mancances democràtiques que nomes van buscar la imposició per retenir les nacions, especialment Catalunya, i el País Basc sota el paraigües espanyol. El cert es que  tant aquests, com populars no contemplen que cas d’haver assistit també hi hagués hagut menyspreu a una bona part de catalans, seguint les enquestes majoritaris, i que segurament no els interessa gens. El president Montilla segueix deixant el càrrec que ha ostentat com el d’un vulgar president d’una escala de veïns, be, crec que aquest potser el respectaria més, i  segueix veient aquest tractat com un marc de convivència i progrés, suposo que deu saber que l’evolució catalana amb aquest marc es totalment regressiva, i ho sap perfectament, un sistema nociu que impedeix el desenvolupament català, limitant la seva capacitat entre quatre parets, i posant pals a les rodes en qualsevol projecte que permeti un futur millor, com per exemple el corredor mediterrani, o les inversions incomplertes.  Un projecte per cert que inclou la mofa i burla de la paraula de la ciutadania catalana sobre un Estatut ja retallat, i que ha estat obviada pel TC, fent de la sobirania popular d’una democràcia un joc macabre. Aquest es el marc democràtic que defensa Montilla, i que cal denunciar per frau i nul·la defensa de qualsevol valor democràtic, prou d’enganys per mantenir Catalunya sota el jou de qui no vol el seu progrés normal.

En definitiva, cal valorar el gest com a normal per dignitat, i nomes cal posar l’interrogant pels motius reals, i la coherència amb accions futures del president català.

Ens trobem el cap de llista de CIU a Madrid, Duran i Lleida, amenaçant de votar NO a la investidura de Rajoy, si els populars no atenen el pacte fiscal català, de totes maneres ja s’ha apressat a puntualitzar que res te a veure amb el suport a Catalunya d’aquesta formació. Per la seva banda la vicepresidenta Ortega, critica els sindicats per les manifestacions violentes, i si hi ha garantia de no tornar a repetir-se tornarà a la taula de negociacions de les retallades al personal de la funció pública.

El portaveu de CIU ha amenaçat en votar NO a Rajoy en la seva investidura, tot hi que remarca que es important escoltar el candidat, i recorda que sempre que hi ha hagut majoria suficient han optat per la abstenció, encara que si hi ha atacs a la llengua o el famós pacte de fireta ho pensaran. Alhora recorda que Madrid i Catalunya no son dos vasos comunicants, i que això res te a veure amb el possible suport dels populars al pressupost català. Parla de que si es vol comptar de manera estable amb el seu partit es vol el pacte fiscal, i remarca que entén que no ho abordi el primer semestre, però no ajornar-ho indefinidament, i reclama els vora 800 milions de l’addicional tercera de l’Estatut per enguany, ja que si no ho hauran de denunciar, i seria un descarat incompliment. Per la seva banda Ortega, exigeix els sindicats aturar manifestacions violentes com el setge a la Mode,l i vol garanties per tornar a la mesa de negociació sobre les noves retallades al funcionariat.

Realment, en Duran sembla que encara no ha entès que no es necessària absolutament per res a Madrid, i que les seves amenaces son ridícules, i sense cap tipus d’efecte a la seva cambra, on hauria de veure que ja una majoria folgada d’un partit que no li cal negociar res amb ningú si no vol. Per tant seria un NO totalment estèril, i de cara a la galeria, i que poques vegades ha estat una realitat, quan hi ha hagut moltes oportunitats. Sap perfectament que en el programa popular, igual que el socialista, no hi ha cap al·lusió al pacte fiscal, perquè simplement som una comunitat més dins el règim comú, cosa que sembla volen disfressar des d’aquí, sense escoltar el que ja han repetit molts cops des de la capital espanyola, en forma de negativa a qualsevol modificació del finançament, ni els sis primers mesos, ni en cap moment. Reclama una addicional tercera que li recordaria que des de l’entrada en vigor de l’Estatut mai s’ha complert, i que jo sàpiga mai han pres cap mesura de força, i segueixen votant les lleis espanyoles i oferint la seva col·laboració sense complexos, per tant ara serà simplement més del mateix, encara que no sembla importar-li gaire. Pel que fa als vasos comunicants, sembla curiós que amb els incompliments que venen i les negatives davant la cara que s’acosten, i segueixin donant poder a aquest partit a Catalunya en molts Ajuntaments, i com aliats amb el pressupost català, sembla que l’època dels notaris i els desacataments del l’Estatut ja son aigua passada, i la memòria es fràgil, ja que la comèdia continua sense remei. La vicepresidenta parla de manifestacions violentes com la causa de aixecar-se de la taula de negociacions, una vegada més es curiós que una persona que va  presentar una titulació que era falsa en el seu currículum, recordo que a Alemanya per falsificar una tesina, la dimissió va ser immediata, i que per tant no la podríem qualificar de gran exemple, ara posi el crit al cel quan sap que presenta unes mesures que perjudiquen els de sempre, i amb unes rendes molt justes que ja no aguanten més retallades, i una purga a la funció pública que sap empitjorarà el servei sense remei, això si que es indignant i violent, un 12% de treball públic que suporta  tot el pes de la crisi en els seus ingressos, ja de per si ajustats, i això si, les classes més poderoses mirant tot des del seu pedestal com si res. Una gran mesa de negociació, si senyor.

Convergència ha encarregat la fundació CATDEM que dirigeix Agustí Colomines, el full de ruta que permetrà demanar el pacte fiscal a Madrid, i marcarà les grans línies del dret a decidir i del pacte esmentat, tot elaborat per una comissió d’experts amb una durada aproximada d’un any. Per altra banda, l’expresident Montilla defensa la compatibilitat de les dues funcions que ara ostentarà, i vol anar fer pedagogia de Catalunya a Madrid, veure per creure.

Haurem d’esperar un any per veure aquest informe que marcarà aquestes grans línies per negociar amb el govern espanyol, amb dos vessants, la del dret a decidir o transició nacional, i la del pacte fiscal amb experts de diversa procedència. Segons en Colomines, el que veu segur es que Catalunya n’ha de sortir amb més sobirania, però ho veu com un resultat incert, fent bones les paraules del President català l’altre dia, dient que si fracassa el pacte fiscal ja hi haurà temps per plantejaments més agosarats. Per altra banda l’expresident Montilla veu compatible fer de senador i expresident, i apel·la a mantenir-se en actiu per la seva edat i tradició en alguns països europeus. Mantindrà la seva oficina a Barcelona, i no deixarà d’exercir el càrrec institucional, es queda amb el sou de senador, i vol fer pedagogia de Catalunya a Madrid sobre la incomprensió del nostre territori, i convertir el Senat en una cambra territorial.

Realment la mesquinesa no te límit, i sembla que entre fulls de ruta, consultes amb lleis pendents de reformar, acords amb els dos partits espanyolistes en nom del consens, elaboració de calendaris graduals, ja que admet que l’Estat no te diners, i altres coses que aniran sortint, podem marejar la perdiu del pacte fiscal ben be fins les properes eleccions. Es vertaderament lamentable aquesta pèrdua de temps, com calculaven alguns, pel cap baix 40 mil milions hauran volat destinació Madrid per no tornar mai més, i nosaltres discutint un pacte impossible, ja que el decideix Madrid, i ja ha dit no amb claredat, un consens que com altres vegades pot acabar sent posar aigua al vi, ja que cal buscar una majoria, però no cal tot el Parlament, ja que les sensibilitats del bloc nacionalment espanyol per força deixaran el text esmicolat, i vertaderament  ja hi ha una majoria nacionalista catalana suficient com per tirar aquesta presa de pel endavant, per altra banda un full de ruta d’un any de durada ,per un pacte que ja s’ha confirmat que tant sols vol rebaixar el robatori, però robatori al capdavall, i la famosa transició nacional que segons el president cal gosadia i com a segona opció, dient que hi ha temps. Jo crec que el temps es va esgotant, i la gosadia es presentar un pacte que ha d’aprovar Madrid, i que prèviament ja ha dit no, i seguir insistint en aquesta bajanada sense fi, alhora agafant la tisora sense pietat, i exprimir el màxim la població sense cap justificació, i com a tesi la covardia i la demagògia, potser quan se n’adonin ja serà tard. Per altra banda en Montilla amb tota la seva normalitat, busca exemples en el món, que segurament en trobaria de totes les causes possibles, per seguir amb els privilegies com expresident i fent el càrrec de senador amb una causa que fa riure per no plorar, fer pedagogia catalana a Madrid, de part d’un personatge que per dir-ho finament no seria l’adequat , ja que nacionalment es espanyol, i ho demostra amb aquest càrrec, desprès d’ostentar la presidència del que no considera el seu país. Que no li han dit que el catalanisme polític porta 300 anys amb la pedagogia a Madrid, sense cap resultat, i que ha estat una gran errada, per no dir la gran errada del catalanisme. No podem intentar canviar un territori que no vol canviar, i potser ja seria hora d’assumir-ho, i deixar de fer el passerell, i més venint d’un personatge on el seu partit sempre ha votat pels interessos del PSOE, deixant de banda Catalunya, quin país.

Aquesta frase va ser utilitzada ahir en l’entrevista del President Mas a TV3, en referència a complir les normes de la Unió Europea o endeutar-se indefinidament, també ens va parlar del pacte fiscal  amb un robatori del 4%, que sembla es l’objectiu fixat, per no trencar la cohesió del país amb altres vies que dividirien el país, i on cal canviar molts cervells de tres segles de convivència, hauria d’haver afegit per imposició, i on la majoria necessària encara no hi es, alhora va lloar estats com Estats Units amb alternatives i eines pròpies d’Estats. Finalment va reconèixer que les retallades no son agradables, però si necessàries. En definitiva sembla que el pla B es exactament igual que l’A.

El president ens diu que si falla el pacte fiscal, queda un camí complicat, que es que Catalunya faci tota sola el seu camí dins la Unió Europea, ens diu que si s’ha de ser agosarat, ja hi serem a temps. Va reconèixer que amb una majoria Popular la negociació del pacte es difícil, i ens explica que es la ultima oportunitat que te Espanya per refer les relacions amb Catalunya, primer vol assolir el màxim consens al Parlament afegint PSOE-C i PP com fan al País Basc, i començar a negociar a Madrid, on admet no hi ha diners, i es més realista pactar calendaris sobre la base d’una quota de retorn no superior al 4%, objectiu que ens marca. Ha demanat consciencia als ciutadans per acceptar les retallades, al no tenir els mecanismes d’altres estats, i no haver cap opció. Pel que fa a la Corporació catalana de mitjans audiovisuals ha negat un pacte previ amb els populars com va assegurar Sanchez Camacho, i ha esgrimit unanimitat en el Consell d’Administració, cosa que Terribas va aclarir que era una votació d’un pressupost i no te res a veure. Ha sentenciat que l’alternativa es austeritat o enfonsar-se, comparant l’esforç català amb l’absència de mesures d’altres comunitats, deixant clar que no deixarà els populars de banda en els propers pressupostos, pel seu rescat en solitari en el passat pressupost.

Realment, una cosa es la seriositat i complir les regles de joc, i l’altre com se sol dir es fer el préssec, i crec que en aquests moments ens trobem a la segona part, i més aprop de la pandereta. El president va voler tornar a confondre la gent, ja que Catalunya no es un soci més de la Unió Europea, es una comunitat dins l’Estat espanyol actualment, i aquest carrega els neulers dels esforços i les retallades sobre un territori, al qual nega el pa i la sal. Aquest joc macabre no es pot considerar cap seriositat, sinó una presa de pel sense cap fonament, i de cara a l’abisme. Ara descobrim, i a cara descoberta que el famós concert es més peix al cove amb un topall de 4% de robatori que considerarem un èxit, i de pas ens assegurarà una entesa per 300 anys més, si es que encara existim, i aquí no ha passat res. Ara vol acord amb les dues forces espanyoles que ja han dit que no en volen sentir a parlar, i cas d’acord sempre serà rebaixant pretensions, posteriorment ens diu que vol negociar, i ja te clar que hi ha una negativa a damunt de la taula, i per si fos poc ja ens diu que no hi ha diners. La pregunta seria, que vol negociar doncs, calendaris, terminis i compromisos que finalment seran incomplerts per l’Estat com sempre, com deia país de pandereta. Va negar un acord previ amb els populars per la televisió catalana, quan sap perfectament que els populars fa temps que clamaven per la retallada que finalment s’ha establert, i ho va voler barrejar amb un pressupost ja tancat, que poc te a veure amb la qüestió de fons. Ens posa l’alternativa d’austeritat o enfonsar-se, però no  vol veure que amb les retallades salvatges establertes bona part de la població ja està al límit de les seves possibilitats, i amb una clara contradicció amb la resta d’un estat que sembla viure en un altra època de menys crisi. Va evitar dir la paraula “independència”, com alternativa a un pacte impossible, i va parlar d’uns números on la gent si no hi havia pacte fiscal apostava per l’estat propi, cosa que es mentida, ningú ha preguntat això. Però de totes maneres fa ull cecs a les enquestes que ja donen una majoria clara per la sobirania, i parla de la divisió, que com sempre es valida si els que volem l’estat propi no el reclamem, però es veu que es un drama si es al contrari. Una demagògia difícil d’explicar, per no ser prou valent i realista per afrontar aquesta cruïlla històrica que tenim davant sense defugir la responsabilitat, i conformar-se a ser un simple president autonòmic català, que com ha demostrat el seu antecessor te menys valor que ser senador en una cambra de segona espanyola.

Copiant el lema d’Iniciativa a les passades eleccions espanyoles, podríem denunciar dos fets que han succeït aquests últims dies, per un costat la presidenta del parlament Núria de Gispert, prohibint expressions contra l’Estat, com Espoli Fiscal o robatori, per esmentar el tracte financer que rebem de l’Estat, i per l’altra la vergonya institucional i escandalosa retribució de l’expresident Montilla, ara al cementiri d’elefants anomenat Senat espanyol.

El diputat de Ciudadanos Jordi Cañas ha instat a la presidenta del Parlament a prohibir injuries contra l’Estat, i aquesta ha anunciat que no permetrà en els plens del Parlament el verb “robar” o l’expressió “espoli fiscal”, quan alguns diputats es refereixen a la relació amb l’Estat. Diu que ho ha aprovat la Junta de Portaveus, i la resposta dels diputats que l’utilitzen per referir-se al dèficit respecte les arques espanyoles, ha estat com ha dit Uriel Bertran de Solidaritat, que tant sols descriu una realitat, i ha demanat una llista amb expressions que considerin injurioses. Per altra banda l’expresident Montilla serà escollit avui senador pel Parlament, i deixarà el càrrec que ostentava a l’alçada del no res, com se’ns dubte el considera. L’altra qüestió son les seves retribucions, que ja ha dit que renunciarà a una, recordo que com expresident encara amb 3 anys per davant amb un sou de 114224 euros sense cotitzar a la Seguretat Social, si renuncia, cobraria el sou de senador autonòmic, encara que no queda clar si posteriorment ho cobrarà, al arribar a l’edat de jubilació el sou serà de 86418 euros. Hi ha el tema pendent de la seva oficina com expresident amb tres persones al seu càrrec, i pagada amb els fons públics, a mes de xofer i seguretat amb un cost de 500000 euros, i que vol conservar. Com a senador cobrarà 2813 euros al mes, com indemnització exempta de tributar, per ser de fora de Madrid 1822 euros, viatges pagats, taxi amb 3000 euros, i dietes de 120 euros al dia, caldria afegir complement sucosos per càrrecs dins la cambra del Senat.

Segons el diccionari espanyol, es defineix injúria com “acció o expressió que lesionen la dignitat d’un altra persona, menyscabant la seva fama o atemptat contra la seva pròpia estimació”. En aquest cas dir la veritat o les coses pel seu nom no lesiona la dignitat de ningú. Aquesta situació escandalosa i cabdal pel futur de Catalunya, que vol ser amagada barroerament pels nostres partits, en una actitud cínica i indigne, i que alhora justifiqui les retallades aplicades a la població, per no atrevir-se a denunciar l’espoli espanyol del nostre territori en forma del 10% del que produïm, vertadera mare dels ous de la crisi que patim, es injustificable. Entenc que el nacionalisme espanyol cec del Sr. Cañas intenti amagar la qüestió i desviar el tema, ara la complicitat de la presidenta de la cambra del nostre Parlament es sancionable. Que pretén, seguir presentant una realitat virtual, i així justificar les seves mesures covardes, quan deixaran d’enganyar a la gent, la nostra solidaritat es un robatori i un espoli, no hi ha altres paraules, i si a la cambra que ens representa la nostra sobirania no es pot denunciar, ja em dirà on. Aquest fals seny, barrejat amb la covardia i el cinisme es una recepta que ja passa de mida, per una banda volen limitar la solidaritat amb aquesta proposta enganyosa de pacte fiscal, i per altra no permet dir el motiu per fer això. Una mica de dignitat no aniria malament, i si li fa mal a l’orella, a la majoria ens fa mal a la butxaca, i esperem que qui ho ha de fer aturi aquesta sagnia, no que hi col·labori. Pel que fa l’expresident es un cas més d’aquesta casta política amb beneficis fora de qualsevol control ètic, deixant de banda la indignitat de l’assumpte, cosa que aquest personatge poc li importa, amb això no hi ha novetat, les quantitats estratosfèriques per descansar 4 anys en una cambra totalment inútil, i que s’hauria d’eliminar com han fet ja altres estats. Si tria Senat, evidentment no pot gaudir dels privilegis com expresident, ni sou, ni despatx amb tots els seus complements com a decoració per seguir engreixant el patrimoni, que no tenen vergonya, algú te que aturar aquesta farsa democràtica, que segueix permetent casos com aquest, i m’entres part de la població passa molts maldecaps per arribar a final de mes. Aquesta casta gaudeix d’aquest robatori legal, i sense sentit que evidentment amb un estat propi, caldrà rectificar i evitar.