Ulisses20

Venem els bancs i les caixes, els liquidem, que és el mateix que saldar-los, a preus de per riure. La professionalitat dels banquers de nom propi, i patromoni propi (la meitat manllevat a la hisenda valenciana, la pública i la privada) s’han ben lluït, i de segur que ho celebraran durant els Nadals, tants d’èxits com han aportat als valencians, els calendaris que ens han tocat, als valencians, per defensar-nos l’interés i els diners. Ells sí que s’han salvat. Avui s’han venut terra Mítica per, segons que ells diuen, seixanta-dos milions d’euros. Però la broma ens ha costat als valencians milers de milions. No és una broma, és el negociet d’ells: els valencians paguem cent per un producte que després venem per dos. Redell! Quanta intel·ligència! Sí, mai no sabrem què els va costar l’invent Terra Mítica a Bancaixa i a la CAM, quants milions van tirar al fem, per ordre de Zaplana i després per ordre de Camps: el resultat és que la suma dels negociets i els negociots ens ha portat a la ruïna absoluta. Per xoriços, per lladres, per inèptes, per inútils.
I la generalitat valenciana, la pública, no la privada del pp, quant ha pagat en total per terra mítica, des que van fer l’invent? No ho diran.

I tot això fa mesos que ens afecta als valencians directament. Som el païset que fa riure arreu, pel desastre, per la mala gestió, per la mala traça, per la torpesa com no era escrita: eixirem en els llibres de com no s’han de fer les coses, i molts polítics hauran de ser al capdavant del desprestigi i de la idiotesa: Zaplana, Camps, Rita, Blasco… són les puntes d’un iceberg de llepons i pitjors gestors, de desastres incompetents.

Un dels resultats de tan magnífica gestió és que ara ens reclamen que els paguem per cobrar, almenys els salaris dels mestres: què? Això mateix: si vostés ens paguen un interés de tant, nosaltres els podrem pagar una part del salari que els devem: immoralitat?, il·legalitat?, mercadeig?, màfia consentida?

Sembla que l’intent de convertir valència en un paradís de les vacances permanents, en un paradís fiscal, en un tros de la burrera occidental, ja va aconseguint els grans fruits: quatre de cada cinc valencians es declaren pocavergonyes! I gairebé nou de cada deu, arruïnats i sense futur.

De quina escola de malparits han eixit tot de polítics i banquers?
Sí, Rita, sí, un altre palauet de congressos ens adobarà la fava i el futur de la millor terreta. Au, dona, a estudiar! Però comença pel cató. I de primer pagueu, tu i els teus, els mestres, els advocats, els farmacèutics, la gent de serveis, les empreses que us han servit fins a perdre el cul, i la resta de milers de proveedors als quals els deveu més que no els salaris. 

Hem acabat un dinar llarg amb un chateau fontpinot, cognac frapin, una ampolla X.O, extremadament vell, tres vieille reserve du chateau Premier grand cru, du cognac. Collons! Doncs tot això, acompanyat d’uns xicolates lindt tres gustos: creation, strawberry; excellence, a touch of sea salt, excellence 99% cacau, dark-noir (no n’he provat cap, perquè m’agraden amb llet).
Havíem començat amb un vi excel·lent de costers del segre, castell del remei, gotim bru de 2008, i un arròs de llonganissa excels que ha cuinat empar, jo me n’he fet dos plats, sense comptar les amanides, els entrants i els llevants, unes clementines fines, de les velles que no en queden sinó uns quants arbres, destinats a amics i molt coneguts: de vegades n’envie unes caixes a l’escola. Tant se val, això de la concepció, de la puríssima, que siga una festa del país, molt anterior al segrestament militarot o qualsevulla cosa que vulguen els espanols. Nosaltres ho hem celebrat d’aqueixa manera, entre amics, perquè la festassa ens ha pogut aplegar. Abans havíem voltat pel terme, entre navels, de melic, i clemenules, però tornem a casa amb la feina feta i ens preparem per dinar, enmig de retalls de revistes de cases que fem servir per moblar-ne una que va construint l’albert xic, i encara som a taula, i ja veurem quin sant ens alça, com no ens amaguen el chateau, com que som de cap de peça, i bona cosa esparpellats, no ens tombarà ni la solsida. 
Què voleu, ací no ens prenem res a taina. Que tenim entranyes. I avui, almenys, no ens aconforma passar la gana amb qualsevol quemenjar.

(ja es veu que he manllevat les expressions de la rondallística valoriana, del gegantot del romaní.)

En el descans, veiem un mig telenotícies, sobre polítics i economia, que és veure la ruïna pròpia i l’escassetat d’idees. EL qui ha de venir, un messies, encara no n’ha dit res, del que farà. N’hi ha qui pensa que no sap encara que farà, que espera ordres del nord.
-De quin nord?
-Dellà d’on els homes són cultes, nets, nobles… Els víquings?

Entre més notícies, la situació econòmica mundial… Un desastre. I el xiquet diu:
-No hi ha algú que tinga una maquineta de fer diners?
-Sí.
-Dons ja està, s’ha acabat la crisi, que en facen i a repartir-ne.
-Potser que fóra una bona solució, però em sembla que les coses no van així. N’hi ha una maquineta, però és la d’ells. I ha de tenir una edició de bitllets equilibrada, els diners, el valor del país, les reserves, el valor dels altres…, si tothom començàrem a fer bitllets amb la maquineta…
-Doncs no podem decidir de pagar amb pedres?
-Amb pedres!
-Sí, nosaltres tenim el barranc ple de pedres.
-Sí, però crec que aqueixes idees no funcionarien.
-Doncs tornem a la idea de la maquineta: que els responsables no se’n fan per ells?
-Home!, passen tantes coses, que em podria creure qualsevol cosa.
-Qui vigila la maquineta dels diners? Qui decididex quants n’han de fer? Que no se’n fan un grapat per ells?

-El barranc no el vigila ningú, si pagàrem amb pedres…
-Ja havíem desestimat la idea de les pedres.

Els polítics i els economistes han desestimat la maquineta, la de les idees. Potser hauríem de passejar-los pel barranc, a veure si troben la inspiració. 

Veure entrar en aquell saló Putin i Medvédev, al més pur estil pistolers no sembla del món del XXI, pega més per una ficció de l’oest, o d’aquelles pel·lícules de sèrie B barates, de xulos que no saben interpretar ni matan-los, com aquest parell que no poden amagar que són al poder per frau, per engany, per por, per un munt d’assassinats no explicats ni resolts. Són gent de por, parelles de por, d’una ciència ficció dels anys seixanta, uns polítics de pandereta que no trigaran a passejar per europa acompanyats d’altres parelles de fet, com ara Merkel i Sarkozy, que avui són els FredAstaire&GingerRogers del ball europeu estelar. No són tan corruptes com aquells passarells, però són els propietaris d’Europa Corporation, els únics que decideixen amb el consentiment de la resta, perquè sembla que són els únics que representen que podrien viure sense ajuts, que havien fet els deures, que no havien furtat en el propi calaix de cada estat corresponent. La resta de parelles, què voleu, ni pinten, ni salten, ni follen res de res, en el panorama internacional, ni en l’europeu i, de vegades, ni en el panaroma de casa: és el cas de la parella Bancaixa-CAM, divorciada i arruïnada, encara que ací també podíem lligar un trio, amb Banc de València, i compte que també voldrà afegir-se CaixaRural, ai, a la venda per Almeria, on també rodaven pel·lícules de l’oest. N’hi ha més parelles, Fabra i Rus, Rus i Ripoll, Camps i Zaplana, Rita&Rita… Mira, Rita va per lliure, perquè ella ja té parella, i en tot cas Urdangarín es quedarà fadrí, o separat, després de l’afer, i com ací el tractaven rebé, no us estranye que vulga quedar-se a viure, a setanta mil euros el full A4 copiat a través d’internet jo també em canviaria de casa i de territori i de país. Si el tiren de la fàmily no us estranye que es faça republicà: Calatrava&Ecleston també faran bona parella de fets consumats pels diners pispats als valencians, i Camps i les farmàcies també ban bona lliga, des que ell va agafar els dinerots per pagar els vestidets, que ja no han pogut pagar ni els mejorals ni els optalidons de la resta…
El viure en parella no sempre és aigua en cistella (Standard&Poors dixit i consumat)

Sobre el fracàs econòmic valencià caldrà demanar responsabilitats. Als polítics, però també als responsables de caixes i bancs. Responsabilitats penals fins i tot. Ací tothom gestionava el desencert amb molt d’èxit, que ho han liquidat tot, i encara això seria plausible, la torpesa d’uns quants homes valencians sense idees, sense saber, que es pensaven déus però eren monicacos. Hi ha encara l’altra vessant, més important, tots ells tenien grans sous, grans premis i millors regalots en plans, comiats, pensions, com si es premiaren el desastre al qual ens han portat. Dels empresaris valencians, què voleu, si eren en càrrecs de responsabilitat pública, bancària o firal, s’hi han lluït: els podien passejar a muscles, fins a la plaça de bous, fins al vell escorxador, ofrenar-los a la maredéu, a la qual ells sempre s’emparen … O penjar-los dels arbres de Nadal farcits de llumets, perquè tothom veiés qui són els protagonistes principals dels grans èxits valencians de l’economia… Que no ho oblideu, eren els màxims responsables de guardar-nos els diners, els públics i els privats. Que no hi ha responsabilitats penals? Al calabòs, a pèrpètua, fins que tornen els diners, els que s’han gastat, els que s’han emportat, els que han perdut. 

Una nit de converses intenses, de gentada, que no arriba a gernació, però s’hi acosta. L’ateneu de bétera acull el segon programa de literatura i idees, conjuntament amb l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i escolagavina, amb una primera sessió sobre el Repoblament al Camp de Túria, hi intervenen Rosa Dasí que fa els honors i les presentacions, Ferran Zurriaga, que descabdella el gros de l’oràtoria en favor dels pobles, els llinatges, la llengenda, i un anecdotari que valdria per una col·lecció de llibres (una figura crua i ben dura dels nostres pobles aleshores són ‘Els pobres de solemnitat’, que seran generalment víudes), i Pilar Arnal, mestra, que acompanya el treball d’una exposició de reconeixement als pobles d’Olocau, Marines i Gàtova: els Romero, Iranzo, Àngels, Zurriagues, Sierra, Oliver, Pitxer, Dolç, fins i tot famílies que venien de Deià o Pollença, però la majoria eren de Camarena. 

En una altra banda de l’Ateneu, una vintena de persones participen d’un taller de ceràmica, la tècnica del Racú oriental, que fa tants anys Vicent Verdevio ens explicava quan encara tenia el taller a la cambra de cals pares, al carrer Gascón Sirera. La pintura, l’oxidació, el forn i el foc, eren com nits màgiques, com l’ambient avui a l’Ateneu, en un sopar popular d’hivern que lluïa davant la llar de foc, entre converses i sorpreses, el vi, la mistela els blogs d’una mestra entusiasta, i el no parar de la música d’Artaica, amb Nits Cosides, de nou, una obra que encara no agraïm prou. 
Entre més anècdotes, Ferran Zurriaga reclama un homenatge al llentiscle, refereix que Llull ja té la planta de musa i ofereix els primers textos catalans a la mata de llenticsle, parla també de Narcís Comadira, com un falcó que pretén també ser poeta:

Ara el senyor m’ha dit: vull una llebre grossa,
flairosa de llentiscle (el meu senyor és poeta),
mentre m’acaronava el plomatge amb el dit. 

Encomanarem a poetes, mestres, biòlegs, músics, artistes que elaboren el seu particular homenatge al llentiscle, deu anys després que la Calderona gaudesca d’aquella figura de paratge o parc. Entremig preparem el programa de la fira de Nadal, amb una exposició de llibres i un programa que, enguany per segona vegada, serà lluïdor i sostenible. 
Per cert, dissabte farem la segona sessió d’aquest programa, sobre rondallística ‘Valor i els altres’, i els honors de Jem Cabanes. Arribem a casa amb pudor de llenya cremada, de fum de casa vella, d’un foc en terra de cent anys, entre els ferros i les calderes mascarades. No sé si la roba podrà refer-se d’aqueix registre. 

És una impressió estranya de veure un director de diari espanol per davant del president de la generalitat, si no és que aquest paper, el de president, és secundari, com ho sembla a la fotografia que el mateix diari de l’amo publica avui a portada com si el personatge central fos el director del diari que ha vingut a dir-nos, als valencians, que ara sí que serem capaços de salvar-nos les ànimes: com que ja hem buidat les caixes valencianes i hem regalat les sobralles, com que ja hem robat prou i hem demostrat tanta corrupció (els valencians som per davant a Europa, solament en corrupció) i ni així Rita Barberà reconeix errors, ni excesos, ni admet que els lladrocinis afecten directament els valencians, a quin sant: els centenars de milions d’euros, de milers d’euros balafiats pel pp valencia en els últims anys, no afecten a l’ètica política dels botarates. Calia ara uns quants diaris que aplaudiren com ho fan de bé, uns quants valencians com Rita, Fabra, Rus, Ripoll, Crespo… fins a quaranta i l’Alibabà, perquè tothom riga les gràcies dels malparits i els pegue per continuar robant-nos: amb una llepada, com una portada, oblidem les empreses fantasma, els casos brugal i gúrtel, emarsa, oriola, alacant, manises, valència, i oblidem els paradisos fiscals i la resta de la treballada política internacional tan lluïda.
Si la justícia fos una miqueta menys lenta, dos picassents no serien suficients per tants pedòfils de la política.