Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Crim Organitzat

0

Crim Organitzat és com ha catalogat la coalicó Compromís l’acció política del pp dels últims quinze anys. Un govern sense escrúpols ni ètica de cap classe, que ha portat el país valencià a la ruïna absoluta. La definició Crim organitzat no sé si podria portar cap problema judicial, però no ens estranyaria res, de la justícia, que al remat pagàrem els plats trencats justament aquells que denuncien la pràctica de males arts del govern de la generalitat, ajuntaments, diputacions, empreses públiques, tapadores, falses societats i tot un reguitzell de cortines i murs que han impossibilitat la transparència de la gestió, però no el resultat econòmic final: no solament som a la ruïna absoluta, els valncians devem milers de milions d’euros que no sabem si podrem pagar mai, i tot plegat això portarà a majors sacrificis de la gent de sempre, i a situacions dramàtiques a milers de famílies.

El despropòsit és tan gran i tan gros, que l’únic remei serà pagar més per menys, sense que els veritables responsables assumesquen res. La política del pp valencià es assimilable a aquells exemples faraònics dels grans emperadors: al segle XX hi ha hagut exemples a dictadures africanes i repúbliques bananeres americanes, exemples que véiem a través de pel·lícules o documentals que semblaven d’una època tribal o primitiva: les diputacions valencianes són si fa no fa un model imitador d’aquella política de despesa il·limitada, d’amiguisme, de robatori i obscurantisme. La generalitat i els grans ajuntaments, castelló, valència, alacant, també van imitar la jugada, i el resultat ha sigut ben igual: el desastre, l’opacitat, la intransigència. Tot plegat una xàrxia de model mafiós, de creació d’empreses paral·leles, fantasma, massa vegades portades per familiars o amigots, que buidaven impunement la caixa pública, que s’endeutaven il·limitadament, que es comprometien a pagaments impossibles, a deutes inassumbles, resultat de tot plegat: una política suïcida, de mala gestió, no solament per corrupta, sinó perquè no hi ha govern ni país, ni essent rics, que puga amb ella si no és a base de la injustícia i el desnonament d’una majoria.

La mala pràctica continuada, encara sense haver-hi corrupció, fóra delictiva, i una justícia honesta i valenta, hauria d’haver pres cartes en l’assumpte molt bans: miren vostés, senyors polítics del pp, això que plantegen és un precipici, vostés demanen que milers de valencians es llancen a una mort segura (fins i tot molts dels seus votants), mentre uns pocs s’enriqueixen i viuen una realitat que és la de vostés. Uns pocavergonyes. 

Per tot plegat, crec que sí, que la política del pp valencià pot qualificar-se de Crim Organitzat; malgrat que no haguéssem trobat corrupció, que n’hem trobada a mansalva, la política valenciana dels últims anys mereix d’eixir als libres de rècords, dels guinnnes, dels models que no s’haurien d’imitar enlloc d’europa i del món. I la fotografia de rita barberà, carlitos fabra, camps, rus, blasco, i tota la companyia hauria de penjar clara, en cerca i captura. 

I amb això encara no hauríem adobat massa res.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Montserrat Roig i Bétera

1

No, no va venir mai a Bétera. Però algú ho va intentar, li vam escriure fins i tot, per convidar-la a passar uns dies. Molts dels que la seguíem, no teníem res per convidar-la, o gairebé res, ni casa, ni gaires diners, però tant se val, la dèria era que vingués, que ens parles del llibres, d’ella mateix, de l’escriptora sobretot. Féiem càbales, per veure com ho organitzaríem; teníem vint anys i escaig, i buscàvem on podríem hostatjar-la, i com serien els dies i les nits senceres parlant de literatura. A mi m’havia agradat ‘L’agulla daurada‘, especialment, amb El desig dels dies, de J Francesc Mira, són llibres que m’han provocat una emoció especial; aquell setge a Leningrad… Però el preferit de la colla, sens dubte, era El temps de les cireres, tampoc no ho recorde del tot, perquè han passat molts anys, de tot allò. M’ha agradat de comprovar la resposta a twitter organitzada pel Víctor Pàmies, i aleshores he començat a recordar, com érem de joves, que teníem temps per llegir, per planificar les dèries, per creure’ns capaços d’utopies, i de sobte m’he trobat escrivint sobre els records. Un dia la vaig veure a la fira de València, jo m’estava amb el Vicent Escrivà, mirant-nos-ho de lluny, ella asseguda davall el tendal de l’organització i tot d’homes al voltant, i ell que diu: -tots aquells no en saben res, de literatura, van per veure-li les cames. La veritat és que estava radiant, i portava una falda que, asseguda com era, deixava veure unes cames llargues, estilitzades. Després d’això, ja no em vaig atrevir a anar, ni em vaig atrevir a dir-li res, sobre allò de Bétera, i que ens havíem quedat esperant-la. Potser sí, que s’hagués cregut que, amb aquella història de convidar-la i tota la pesca, jo també havia anat a veure-li les cames. Bé, ara és massa tard, per tot aixo, massa. Així que me’n vaig a dormir. Si demà em veig amb cor, començaré la classe amb un relat que Carles Monclús ha piulat a Twitter; amb això ja li retrem un bon record, a l’escola. Per molts anys.

La monarquia no és política

0

De fet, la monarquia espanola va ser una herència franquista, un regal obligat del feixisme assassí de franco i els seus còmplices, molts dels quals governen en política actualment, són en els jutjats, són a l’exèrcit, a l’empresa, a l’església, a molts llocs de responsabilitat d’allò que en diem poders fàctics.
Així que n’hi ha poc de net en tot plegat. No ens ha d’estranyar que furten uns quants milions d’euros dalt o baix, per pagar-se els capricis. De fet, el rei caga, pixa, folla (quan podia), tenia amants (quan podia), vivia de gorra i de luxe  sense fer res, res de res, durant l’any. Com molts dels polítics del pp dels últims vint anys, a València almenys (no seguiu el cas Emarsa?). De fet encara hi viu, el rei, amb tota una família ben llonga que fan si fa no fa el mateix, viure de no fer res i de fer vacances d’estiu i d’hivern, i poca cosa més.
Ens hem hagut d’engolir un sistema polític en canvi de no tenir l’amenaça colpista, o coses pitjors, però diem-ho sense embuts, això no és una democràcia, nosaltres no ho vam decidir que ho volíem, d’aqueixa manera. D’aqueixa manera, no. Però uns desgraciats que es fan dir pares de la constitució o de la pàtria (la seua), van decidir que això era el mal menor, i després han anat posant-se no sé quantes medalles i regalant-se premis i trumfos, per aquella decisió altruïsta. Collons, altruïsta, silenci sobre els morts, sobre la història, sobre els repressors, sobre el repartiment dels pastissos, sobre la mateixa democràcia autèntica, silenci sempre, si voleu sobreviure. Deuen pensar això, que ja ens va bé, per tanoques, de ser conformistes, idiotes, de poca alçada.
I el millor que ens podia passar, encara pensen tota aqueixa militància política de fidels i criats, és de tenir aquests fartaolles de reis, prínceps, infantes, fillets i refillets, xuclant del pot, de la mamella, del braguer d’una burra cada colp més eixuta i cansada, mentre ells s’atipen, i s’habituen fins i tot a robar a la llum del dia? Com ho fa gairebé tothom, deuen pensar, que nosaltres sempre li posarem un puntet de noblesa, al lladrocini.
 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Avui també, és de política

0

Vull dir que continue fent romanç en favor d’allò que va passant a Europa, que sembla no passa mai ací al costat, a espana, que sempre acaben salvant-se de la foguera, els dimonis. Home, si de primer cau grècia, i després itàlia, i alguna altra soprresa que encara no avancem, per què no deuria de ser possible que també passes amb aquest passarells del mà a mà, els espanols, per què no pot passar que a tots dos els donen porga, ja que són hereus i procreadors també de tanta i de tota la malfiança: torpalls de l’economia, de l’ocupació, del desastre de la indústria, de tolerar la infàmia i dispendi de diners amb AVEs que no van enlloc, aeorports de catxirul·lo, o desfalcs a dojo tolerats en caixes i bancs: l’un i l’altre, els dos partits espanols s’han berenat els diners en canvi de portar-nos a la ruïna.
Ka imagine l’Àngeleta Merkel demanant per Mònica, ep, un altre país ens cantaria, i un altre gall, i una altra cosa, que eixiríem guanyant tots, els espanols sens dubte, però els valencians a mans plenes: per força que guanyaríem.
Ep, però aquells tecnòcrates de l’economia i la política no pense que disparen per aquesta via: haurem d’aguantar tota la merda del 20N, amb tota la representació, la litúriga, l’orgia, el recompte, l’orgia 2.0, i encara veure com ixen al balconet rita, camps, serafín, blasco, gerardo, rambla, fabri i rita de nou, que farà doble paper, emb els gins, els crits, les trompetetes i l’arsenal d’eines i procediments de la victòria il·limitada, gairebé infinita. En directe, per favor, a través de canal 9 fins a la matinada. Fins que el cos els aguante i les boles xineses.

-Per cert, el 21 hi ha escola?, o faran dia festiu, dia de la llibertat pe la solució europea a tots els conflictes del segle?

De segur que els clubs i els putiferis seran subvencionats, el 21, a càrrec de les partides que els protagonsites Gurtel i cia han guardat a la vidriola de les grans ocasions.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Avui és de política

0

L’economia mundial ha començat a posar presidents de govern. Els ha posat a lloc, almenys. Els fa dimitir, o amenaça de fer-los dimitir. En realitat, això ja passava, però no tan descaradament.
Ací baix, en canvi, ens debatem entre dos pollastrets neoliberals, qui es follarà el galliner principal i qui haurà de covar els ous: perquè així ja ve pactat d’avantmà, que tots mengen de la mateixa menjadora i coven a la mateixa ponedora.
Ací hem perdut tothom, vull dir al nostre país, perquè tant se valia cansalà com cansalà magra. Els valencians perdem sempre, en política, ep. Que en altres coses som bons però que molt bons. Per exemple, som capaços de fer un milió de paelles diferents, i cadascuna d’elles, de la primera a l’última, és l’autèntica paella valenciana. Perquè això ja ho hem descobert, que no n’hi ha una, ni dues ni mil, que siguen paelles ofcials i autenticament valencianes, n’hi ha un milió. O més.
Ací, a València, per exemple, l’alternativa al PP corrupte, mentider, arruïnador i venedor de fum, de vestits, constructor de grans desastres, de rius de cartró, d’abocadors i malversadors, de lladres i aprofitats, és…, és el mateix pp, però amb un parell d’adjectius nous i vells, dalt o baix, el de sempre, cavallers: corruptes vividors, aprofitats, irresponsables: és el partit de rita, camps, blasco, serafín, gerardo, i tota la mandanga de falsificadors de la política, que han deixat de pagar l’escola, els metges, els hospitals, les farmàcies, els serveis d’atenció a grans, els serveis mínims, en canvi de campionats de tennis, de golf, de casinos, de luxes banals i idiotes. De viatges particulars, d’omplir unes quantes butxaques de familiars i amants legals.
Ací, els autobusos igual anuncien l’arribada del papa com el putiferi més gros, perquè tant se’ls en dóna, follar-se’ls plegats: vet ací la coherència política valenciana. Aeroports fantasma, àgores de fracàs i una regió que podia bescanviar el nom Marina d’or per València d’or (o dorà!), però de l’or que cagava el rei Melcior.
Sí, a la València d’or l’alternativa als botarates són els cosins i els germans dels botarates. Mares i fills, pares i germans.
Però segons que explica el twitter, per com ha anat això d’aquests pardals bobos, enllà enllà la cosa tampoc no és gaire diferent.
Si qualsevol dia serà la borsa qui posarà de president algú que li passe pels ous, naturalment frescos i del mateix galliner.
I tots ben contents, pppsoe, a sucar bona cosa de pa amb oli.

L’Aljama és una altra lliçó

0

Anit vaig ser a la IV mostra de música i danses populars que organitza l’Aljama cada any, i en van quatre. Sort que l’auditori era ple, i la gent, ara sí, havia respost a la crida. Mira, l’alcalde i sa tropa també hi eren. Això de l’Aljama és un treball ingent, complex, i d’una categoria que va mostrant els seus fruits inqüestionables. A l’esceneri s’apleguen els balladors, vestits a partir de l’estudi i la investigació de com anaven els nostres iaiaos, quan es mudaven o ballaven, representant tot de coreografies que també parteixen de la investigació, s’afig la musica d’una rondalla que va agafant to, les veus de l’escola de cant d’estil Xe que Burrà, i encara la cirereta de l’estrena del Ball de Nans de Bétera, amb cabuts fets a partir de personatges reals, homes i dones la majoria del poble que s’hi han significat per la seua contribució a la música, el teatre, o la festa popular… Darrere de tot plegat hi ha un treball d’envergadura, que coordina Pep Codina amb una il·lusió de ferro, capaç de traure or de la diversitat de pensament en favor de la música, la dansa, el ball, la veu, joves i grans, lluny del folcklorime embafós, sempre a partir de pocs recursos, molt pocs recursos, malgrat que també volia regraciar a l’alcalde una complicitat en favor d’aquesta gran escola a Bétera, l’Aljama. 

– El Ball de Nans de Bétera, quan s’escampe com mereix, alçarà bona polseguera, malgrat el quitrà dels carrers.
L’Aljama és també Ateneu de Bétera, en forma part com a grup associat independent.

Escola i literatura

1

Quan havia pres la decisió de retirar-me, m’assabent a través de twitter —@lactualitat del campdetúria— que Raquel Ricart acaba de guanyar el premi de narrativa Bancaixa que lliura l’editorial Bromera dins els Premis Ciutat d’Alzira. Per molts anys! Excel·lent! Fantàstica notícia per arrodonir el jorn, després de trobar-nos a l’Ateneu amb dos cracs de l’entusiasme i de la vida: dos mestres com dues muntanyes: Vicent Moreno i Diego Gómez. Haguérem estat tres hores seguides escoltant-los —en el meu cas això no té gaire valor, perquè en sóc fan, hooligan de tots dos, i trobar-los plegats en una taula petita de railite marró fosc, xerrant sense parar, és un espectacle que no té preu, per l’emoció i la invitació a participar d’un projecte de vida amb idees, amb horitzons, amb reptes… L’escola.
Torneu quan vulgueu, homes de bé. Però justament jo volia fer demà aquest apunt, i em trobe això de Raquel, que m’obliga a dir alguna cosa: guanya la literatura, sens dubte, i aquesta ‘A les mars perdudes‘, de segur que serà una altra excusa per trobar-nos en Nadal a l’ateneu, dins la fira del llibre ‘Literatura i idees 2’, una nova edició que apunta de lo alto.
Però veieu que ella ens ha dit res?, que ens ha comunicat res? Serà l’emoció de la nova, de la notícia que confirma, un colp més, que tenim a Bétera, al Camp de Túria, una de les millors veus narratives del panorama literari dels últims anys.

Oh, demà ja explicaré alguns despropòsits en favor de l’emoció. Quan la banda de música porte la nova, i els representants municipals, que avui no s’han dignat a rebre el president d’escola valenciana (Germà, has perdut una gran ocasió de guanyar dignitat i merèixer respecte) en facen un comunicat a la manera de pregó.

Escola valenciana mou un milió de persones, dalt o baix, entre alumnat i famílies. A Europa som un moviment reconegut i admirat. Avui ens visitava el president i l’expresident. Tots dos eren a Bétera, per presentar el documental ‘Una llengua que camina’, d’una dgnitat admirable, produït també amb l’ajut d’un prohom de Bétera: on eren aquests titots de polítics d’ajuntament? Xe quina vergonya de representants, de xixarel·los, de monicacos (ells i elles)… Germà, el lleig és de monicacos. Però quan la intel·ligència no arriba, ni la Sorbona no pot fer el miracle. Sort de la presència de Cristina, encara sort de salvar uns quants mobles. Pocs, però, perquè tot compromís tampoc no hi era.

– Si jo el que volia era anar-me’n a dormir enjorn i demà, a l’ateneu, de segur, celebrar la nova amb una ampolla de cava. O dues.

Escolavalenciana i l’Ateneu de Bétera

0

D’ací unes hores, l’Ateneu de Bétera presentarà el documental ‘Una llengua que camina’, produït per Vilaweb i TV3, amb l’ajuda d’escolavalenciana, l’editorial Bromera, i un grapat de protagonistes que l’han fet possible, entre més, la seua directora, Amanda Gascó.
Per l’Ateneu serà un goig de rebre el president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno, un incombustible del treball per l’escola, que serà acompanyat per Diego Gómez, un home ben carismàtic sense el qual el teixit actual d’escolavalenciana no s’entendria, tan farcit d’aquella il·lusió que ha de transmetre cada dia una de les institucions més vàlides i entusiastes dels últims anys en aquest país. Del no res, de les pedres, dels erms i dels solars, mestres, alumnes i famílies han convertit l’escola en un dels majors guanys històrics: cursos, Trobades, premis literaris, maneres, concerts, congressos, jornades, publicacions, teatre, escola de primera, amb tot d’activitats i un compromís sòlid i ferm, de confiança en les possibilitats dels valencians, ens han posat a la primera divisió dels grans moviments socials de l’Europa contemporània.

Ens ho hem guanyat a pols, a base de treball, d’esforç i de creure que podíem. Valor i honradesa, humiltat però orgull de saber-nos carregats de raó, perquè l’educació ho mereixia, ho mereix, ens mereix de posar-nos al vent del món.

L’Ateneu es mudarà de diumenge per rebre dos dels homes que ho han fet possible, perquè han cregut com ningú amb la força dels mestres, dels xiquets, dels pares, de tots les valencians que veuen en l’escola el futur, no solament de la llengua, sinó del país sencer.
Per l’Ateneu serà un goig tenir uns quants dels protagonistes que han fet possible de continuar somiant: amb el mateix entusiasme i coratge que Obrint Pas i un altre grapat d’esforçats col·laboradors han editat ‘La vida sense tu’, un altre document gràfic que va destapant com som també els valencians, lluny de tòpics i de falses adjectivacions.
Si voleu gaudir de dues de les veus més reeixides de l’escola, que ens fan creure en el present i en el futur, ens acompanyareu a la festa. Per la llengua, per l’escola, pel país sencer.

Solament els morts no juguen en borsa.

4

La borsa o la vida? A occident han triat la borsa. Fa molts anys, que el món en general, ha triat la borsa per la vida. Sobretot perquè la borsa és la vida d’uns quants, molt pocs, que governen sobre la resta, que en són molts, una gernació de gairebé set mil milions.
Quan la borsa diu prou, els mitjans posen a portada tots els crits, els clams, els impossibles, contra qui siga: els seus propis lectors, el món civilitzat, els cristians, els musulmans, els laics, els ateus, uf, si la borsa trontolla, vol dir que el món és a punt de caure a l’infern, de pedre el senderi, perquè la borsa ho és tot, la sang, l’oxigen, la sal, el pa, és déu, la borsa, i contra déu no es pot jugar, ningú no pot anar contra, i els presidents europeus, se’n queixen, els dos o tres presidents principals, i els secundaris se’n queixen més fort, cridanerament, histèricament si cal, perquè els primers noten com els imiten, sí, la borsa ho és tot i ningú no pot parar-li els peus.
Sobretot si aquest ‘al’, o aquest algú és un president de segona o de tercera regional, home, què s’haurà pensat, que encara som a l’olimp, en temps dels déus grecs?, una merda!, ací ningú no es mou, si no és que ho diu la borsa, així que tothom ha començat de reunir els seus, els amics, els enemics, han tocat a xafarranxo, els ministres, els exèrcits a punt, tot de reunions que no diuen res, que no aclareixen res, tres mesos, sis mesos, un any, tres anys que canten la mateixa taraleta, la borsa, de primer salveu la borsa, però qui collons hi ha al darrere de la borsa, us demanareu, ens demanem els més ingenus, sí, qui hi ha al darrere de tot plegat, però ningú no ho diu, no, sabem que hi són, darrere de tot plegat, sí, es veu que hi són, però ningú no els veu, no, perquè són invisibles, intocables, inviolables, immàculs. Infollables per cap dels set forats convencionals.

Però la borsa són les drogues, no aquest desgraciat mort de fam, no, són els càrtels grossos, són les armes, són el crim organitzat, són les màfies, són la corrupció organitzada, legalitzada, són els bancs, les grans empreses, les caixes, els polítics, tot plegat, amb els milers i milers de petits inversos estafats, enganyats, que no pinten res, res de res, però que els servim tan rebé, de tapadaora, de perol, de coartada, la borsa, merda, ets tu, i jo, i el veí, i la terra sencera, si els cal.
Però ara la borsa s’ha mort, o fa creure que s’ha mort, o vol aparentar que és morta per uns dies, per un temps determinat, fins que tots diem plegats: oh, no, torna, viu i salvat, tu mereixes de salvar-te en canvi d’aquells desgraciats de grecs que no són ningú, sí, salvat per déu (obriu els braços extremadament compungits), i feu el favor de matar aquells malparits que es pensen tocats per herois i semidéus. Cabrons, així ens paguen tot el que hem fet per ells, durant milantamil anys. Que es muiguen, que es morin, que els colguen, que els deixen podrir…

– Torneu-los tots els llibres, excepte Homer! Perquè Homer és la clau.

Per la democràcia

5

La UNESCO accepta de tenir Palestina, per majoria democràtica. Els USA retiren qualsevol ajut a la UNESCO, que vol dir per una ràbia, contra la democràcia. És a dir, o accepteu el meu ‘jo’ democràtic, haurà dit Obama, o no jugue en aquesta democràcia. Ei, que no paguen, s’ha acabat. Home és que si ells deixen de pagar-comprar algunes coses bàsiques, tots ens en ressentirem. D’acord, ressentim-nos, en canvi de decidir qui vol ser membre o no de la institució UNESCO, democràticament.

Després, aquestes institucions tampoc no són el que diuen que són, o fan el que havien dit que farien. Tan se val. Això no ens fa ni fred ni calor realment. Amb la retallada de dolars USA, podeu prescindir de milers de funcionaris, i de polítics: total, per la feinada que feien, no pagava la pena de tenir-los panxacontents.

Ara solament cal que els països catalans demanen de ser nació de ple dret, a la UNESCO, a veure si els espanols deixen de pagar la part corresponent, a posta (perquè la paguen amb diners nostres i això, almenys, ens ho estalviarem). Si ara guanyem aquesta competició internacional, tan rara, potser que tinguem suficient motiu.
Bé, CiU votarà en contra, de formar-ne part de res, de ple dret. Així que amb aquests ja sabem que no podem comptar. Si Barcelona ni Catalunya no hi volen formar-ne part, demanem-ho per València i per les Illes. Xe, que no tenim res a perdre per intentar-ho. A veure amb quina cosa ens amenaça lo Peces-Barba.

Com que ja és el dia de Tots Sants, i aquesta nit m’he trobat tot de tòtils fent la mà disfressats i tota la pesca, de penitència m’he obligat a fer aquesta pregària, pels morts i pels dòlars USA que perdrem en canvi de guanyar dignitat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari