Ulisses20

“Ara cantem amb veu sincera,
plena de fe, la garrofera.” 
Francesc Almela i Vives. Cant a la garrofera 

Nosaltres vam començar l’escola divendres, després del vuit de setembre; el vuit, a València festegem allò de les marededéus trobaes. A Picanya, concretament celebrem la maedéu de Montserrat, i del campanar encara volteja el Virolai cada dia.
Divendres em van ajudar els menuts de tres i quatre anys, però avui he començat la classe de llengua acabant de plegar les garrofes de tres garroferes joves que tenim enmig del pati. En general, gairebé tothom ha ajudat sense renegar gaire, com un talleret de retorn a la terra, a l’ofici noble del llaurador, d’agafar de l’arbre, deessa arbrada que en diu Ferran Zurriaga quan parla tan emotivament de les macollades d’Olocau, el fruit pobre, auster, bandejat de tothom. Acabada la primera feina, pugem després a classe, i encete l’altra part, la considerada més acadèmica, amb aquest enllaç a la revista Mètode, en el qual el mestre parla de l’arbre, del paisatge, de l’escola, del país. O imagine jo que en parla de tot això.
Llegim un tros de l’article i els demane als xiquets dues frases, sobre allò que hem fet primer, plegar garrofes, llegir un text, i ara escriure dues idees, l’origen, sobre l’origen, d’un curs escolar que plega el cicle de primària pel que fa a la llengua, sisé, en favor de l’escola, de l’ensenyament, de les invariants de Freinet, i de les noves tecnologies que ens apropen tan ràpidament i eficaç una revista científica, universitària.

És el primer dia, la manera de dir des de València “Sí a l’escola, Sí al valencià, Som escola, tots plegats, un país, un clam.

La garrofera, deessa arbrada del secà valencià.
Ara cantem amb veu sincera…

La solúció, l’única, al conflicte amistós amb espana és la independència. Sobretot perquè espana ho ha determinat d’aqueixa manera, que l’encaix solament l’entenen com a conflicte. Perquè la submisió no és una relació entre iguals. Ara, el govern moderat de catalunya no declararà la paraula, el clam, fins que no creguen que això té una majoria suficient per mantenir-ne la força necessària, democràtica naturalment. I encara així dubte si el seu interés, el dels moderats, és aquest finalment. I llavors els entrebancs se succeïran, dins i fora, durant molt de temps. Perquè malgrat l’harmonia, la relació amistosa, allò que havia pogut ser un model civilitzat entre dos països, com en altres indrets d’Europa han fet, ací no ho hem sabut adobar, de primer perquè espana és un país, en la seua majoria, molt d’ultratumba; de segon, perquè catalunya no ha sabut defensar-se ni defensar què volia ser. No hi ha cap país que demane autogovern, autgovern!, perquè no és l’autogovern qui determina que siguem algú en el contents polític, econòmic, social. No. Ni els països més petits perden el temps, en aqueix concepte. Exigeixen govern i prou, govern a seques. Perquè ja saben que govern vol dir independència. La resta són pegats, insuficiències, autovergonya, i per això, adobs perquè ens continuen atacant els jutges, els polítics, els grupuscles, els mitjans, de fora i de dins mateix.

Caldrà comptar quants onzews de setembre submissos ens queden encara.

Es fiquen a més coses, però això últim, voler fer de mestres, ja em sembla una cosa grossa. I ridícula. Potser que vindran ells a l’escola, els jutges, a fer-los espanol, als xiquets. Perquè molts mestres, ja ho han dit, no acataran una ordre que atempta contra l’escola mateix, i contra el coneixement, sobretot perquè van contra els estudis mateix. Aquests també fóra bo que els posaren cabeçó, que els albardaren. 
Hem començat el curs a València. Més de dos-cents mil xiquets ho faran en valencià. Gairebé cent cinquanta mil no ho podran fer en valencià, perquè la conselleria d’educació s’hi nega a ofertar-los places en la llengua del país. Canal 9 va dir ahir que el curs havia començat sense incidències, gairebé set-cents cinquanta mil alumnes. Per la televisió valenciana, que cent cinquanta mil alumnes no ho puguen fer en la seua llengua no és cap incidència.
Els jutges també ho veuen normal, això, perquè contra aquesta sol·licitud de milers de famílies, mai no actuen. Ací no es fiquen a fer de mestres, ni de jutges. No ho consideren un greuge, ni delicte, ni suficient argument.

L’odi dels espanols contra els valencians, contra l’escola i contra la llengua, és manifest. Els polítics i els jutges no poden consentir que la immersió assegure major eficàcia d’aprenentatge lingüístic. Ho diuen també a Europa. No solament ho diem els valencians, o escolavalenciana. Però ells ens prefereixen monolingües, torpalls, abans que llestos. Tòfols abans que formats. Espanols abans que qualsevol altra cosa.

Damunt, haurem de suportar tot de retallades en educació. cada dia que passa, més s’entenen pp i pose per retallar el pressuposto d’educació. El que diem: espanols per la gràcia d’ells i per sobre totes les coses. Xe, cerrils en comptes d’acèrrims.

Com més hem anat investigant el personatge d’Estellés, per preparar aquest recital, més ens va colpint la grandesa del poeta, de l’home, del valencià. Del nostre país.

Un colp l’any, segons la idea original de Josep Lozano, els valencians ben parits li devem aquest humil reconeixement, llegir-lo. Llegir-lo públicament, al carrer, a les places, als bars, al corral, a l’escola, als teatres, a les festes… 

Un colp l’any, els valencians demostraríem de ser una societat culta, neta, formada, feliç…, normal.

I això és estar compromesos contra la injustícia, contra l’abús, contra el lladrocini dels bancs, de Bancaixa i de la CAM, però també dels altres, contra els jutges que es creuen per damunt de parlaments o per damunt de les decisions majoritàries del poble. 

Això és, demostraríem de ser poble, un entre tants. Tots plegats.

Ara, com n’hi ha malparits a manta, i tota la culpa, perdoneu-los si no saben què es diuen, no és dels adolescents, caldrà continuar llegint poesia. Públicament.

Benvinguts a la segona nit Estellés, en nom del Camp del Túria, de Consolat de Mar, de l’Institut d’estudis Comarcals, de l’Ateneu de Bétera…, bona nit, i ben aixoplugats davall el cant general, que és ben bé el nostre Mural del País Valencià. 

De la magnitud basta de l’obra de Vicent Andrés Estellés, hem fet una selecció de Mural del País Valencià. Una selecció lligada al territori de la nostra comarca, i particularment, a Llíria. 

Dídac vos en farà un botó sobre què és aquest Mural, abans que els xiquets comencen la lectura. Hem fet una tria de veus infantils, joves i veus ja fetes. L’espai d’interpretació de l’Ateneu, i encara tot de voluntaris que han anat bastint el cos de recitadors.

Després que acabem aquesta part del recital programat, soparem, i després veurem algunes imatges a traves de vídeos o concerts que ens recordaran el personatge, a través de la música i de la veu d’Ovidi. Un altre homenot que necessita del nostre homenatge anual, sens dubte.

I si alguns dels presents, es veu amb cor d’afegir-se a la lectura, tindreu el vostre temps, i aquest espai a disposició. 

Aixó serà tot en directe, i anirem ajustant-nos a la sorpresa, i a les condicions d’un esdeveniment d’aital categoria. Honest i senzill.

[aquell refillet de l’illa, hereu de la corrupció d’un partit que s’ha afartat de furtar milions d’euros durant anys a totes les illes, sense excloure’n cap, diu que l’espanol és la llengua nostra, i que l’altra (això diu ell), al català li diu l’altra, és una llengua cooficial i prou. Que en tot cas ja ens caldria treballar les variants, però sobretot que n’hi ha una, una de sola, segons ell, que és la nostra (!)] . Si haguérem de fer cas dels fills de puta de torn, cada nit ‘arrojaríem’ el sopar.

Celebrem a Bétera, la segona festa Estellés, que alguns pobles van començar per celebrar ahir i altres continuaran celebrant fins i tot diumenge que ve.

Som com som, els valencians, i per això cal explicar qui som contínuament, fins i tot qui han sigut grans homes, com ara Estellés, perquè molts desconeixem qui va ser, la seua existència, la importància de la seua obra, la rabiosa actualitat dels seus versos, sobre el lirisme, sobre l’amor, sobre la fam, la pobresa, el poble, el sexe, la mort… Referents claus estellesians, tan extraordinaris com cabdals.

Escoltem entre els joves, de vegades excessivament complaents, i perillosament autosuficients en l’egoïsme, que a l’Ateneu no celebrem res que els puga interessar. Excessivament en masses coses, els adolescents, i els joves. Complaents, acomodats i de lectura superficial de com els tracta la vida. 

Els valencians superem un índex de desocupació del vint per cent; entre els joves, l’índex supera amb escreix el seixanta per cent. I aquest tret, l’ocupació-desocupació no és el pitjor dels indicadors. Ço és, una societat inviable, insostenible, però els joves pensen que ací mateix no els oferim res que els puga interessar. Que els puga pagar el seu viure complaent.

No han calgut dictadors per al colp. Ni han calgut exèrcits neguitosos que apuntaren amb les armes. No han calgut aquelles reunions macabres, aquelles cares, ni aquelles consignes, que recordem d’altres moments de la primera part de la Transició. Ara per ara en tenen prou amb els jutges. Els jutges decideixen políticament, dràsticament, severament, sempre en favor d’un plat de la balança, que és el seu únic possible plat.
Tenen la constitució espanola que els empara, sobretot perquè poden interpretar-la amb particularitat, que no vol dir cegament, sinó amb total parcialitat, contra la llibertat i contra la democràcia. Però no passa res. Als jutges, si mai no toquen res de la dreta o de l’extrema dreta, mai no els passa res. El seu president, el de les províncies de catalunya, diu que nosaltres creem alarmisme, tremendisme, i no sé què més diu, aquell homenic. Però ells poden pegar el colp, que és el que han fet realment, i acusar-nos d’exagerats.

En un país normal, el president de la Generalitat hagués aturat el món, hagués abandonat allò que feia en aquell moment. Hagués convocat el parlament, el govern i els mitjans en una roda de premsa ràpida i creativa: hagués fet un silenci cerimoniós en el país sencer, dels pobles i de les ciutats, hagués parat fins i tot la mar, si li calia, per coratge: llavors un president amb cara i ulls i amb tota la força moral i ètica, i política, hagués demanat atenció, l’atenció de tothom. En aquell moment hauria pronunciat un discurs solemne, sòlid, impecable. Auster i compromés. Els ciutadans haurien quedat satisfets, d’aquell discurs i del seu president, que havia dit prou: espana, prou. Jutges, prou! L’escola no es toca, vostés no, perquè no són mestres ni professors ni pedagogs. La llengua no es toca, mamons (mamons potser que s’ho hagués estalviat, en directe, perquè recordem que eren tots els mitjans, els catalans i els estrangers), la llengua no es toca, perquè vostés no són mestres, ni professors, ni pedagogs, ni lingüistes, ni correctors… 
— Fa uns anys –hauria començat el nostre president–, un president català de molt coratge, va pronunciar un discurs des d’aquest mateix balcó, va començar dient: catalans, declare des d’ara mateix…!

El país sencer s’hagués sentit tan orgullós de tenir un president, mitjanament sencer i íntegre, que mai més no haguérem dubtat. Sobretot perquè ens hauríem sentit defensats, identificats d’una persona capaç, amb el reconeixement i l’autoritat que pertoca a un president, en un país normal, quan els jutges, uns quants jutges, li diuen com ha d’ésser l’escola, la llengua, i tantes altres coses del seu propi país. Com si ell no pintés, o no pintés res de res, per decidir, solament per figurar de president.
–Catalans…! 

Diu Artur Mas, l’honorable president de les províncies del nord, que la independència no era en el seu programa electoral. Que si ara tirés per aquest cantó, provocaria un frau en el seu electorat.
D’acord. Tampoc no entrava que ens pegaren pel cul els jutges, senyor honorable president, contra l’escola, contra la llengua, contra els mestres, contra milers i milers d’alumnes i famílies… i aquesta vegada el frau ens provocarà una diarrera de dimensions tsunàmiques…

Sobretot, tants com participen i aprenen il·lusionats de l’escola, i el van escoltar respectuosament aquell diumenge a l’Espluga, al Casal, amb el seu discurset, no ens mereixíem tan poc, ara, ni tanta de covardia, ni tant de cinisme polític de baixa estofa. 

Un president com cal hagués tret pit pels seus, per catalunya, per l’escola, per la llengua. No s’hagués acovardit darrere consellers o darrere bones intencions, ni hagués romàs en silenci, ni hagués respost com si allò dels jutges, fos una rabieta: nosaltres presentarem un recurs! Xe aneu a fer la mà! Un recurs per a què, moniatos!, ells ben bé que saben on apunta tot plegat i no van amb recursos ni amb bobaes…

Els polítics que tenim, desgraciats, després que ens cremaren com als homes bons d’Occitània, encara esperarien a ser ministres espanols, perquè són el resultat de la por, davant el Colp. I de la seua particular cobdícia i interés.

I aquells ho saben. I no van mai de broma. Peguen un colp d’estat emparats per la seua constitució ( i pels nostres diners).
I la consellereta ens demana que els ballem la festa. Que no ens insumim.

Xe, collons, d’on trauen tots aquests de la indefinició sexual i política?

N’hi ha que es volen destacar contra tot i contra tots. Prefereixen de ficar el dit a l’ull dels altres, com aquell moniato d’entrenador. Els jutges espanols, si fa no fa, també juguen per aquest precipici, ara contra l’escola i contra la llengua. Contra el parlament i contra la majoria de catalans. Els la bufa la ciència, la democràcia, els estudis, la pau cívica o el follar del papa: ells han de ficar el dit a l’ull, per destorbar, per provocar la disrupció, per atiar foc, per anar-nos explicant qui mana, veritablement, en aquesta opereta de democràcia espanola, hereva d’una dictadura feixista assassina, no ho oblidem, sobre els models de la qual, molts dels que governen als jutjats, han assentat la casa, el pare, la mare, i els fills de puta. 

–És bèstia, és massa bèstia això, massa, massa bèstia, home.
 És veritat que ho és, que uns jutges cacics, antics, facen més cas de dotze famílies que els han demanat de tenir butla papal pel que fa al català, pel que fa a l’educació i, el que és pitjor, pel que fa al respecte del país que els acull, que ha decidit democràticament aqueixes coses de l’escola i de la llengua, senors!
Els jutges fan més cas de ficar el dit a l’ull, per exemple, que no del lladrocini de Bancaixa i la CAM, que ha arruïnat milers de famílies, les han deixades en la pobresa absoluta, mentre els directius que van decidir la ruïna, cobren, gaudeixen i es regalen encara més sous, més putes i més luxes.

És encara més bèstia, si posem damunt la taula que els estudis i les investigacions fetes avalen el sistema educatiu d’immersió, com el millor garant del domini de les tres llengües, i en canvi els cràpules de la justícia espanola que s’hi dedica a estorquir la pau, el civisme i l’èxit lingüístic d’aquest model educatiu, passen per defensors de la seua constitució i de la seua pàtria, que mai no serà ni la pàtria nostra, ni la nostra consitució; menys encara, la seua escola serà la nostra escola. 

Ara, ells també saben com són de caguemes, els governs catalans. Els uns venuts al PSOE d’espana, els altres venuts a les almoïnes de las Cortes. Va passar amb el cas Mas i la reforma de l’estatutet (semblava que havien d’acondiconar la cuina i tres rajoles del wàter), i ha passat encara no fa unes hores, amb el ridícul Duran, i una trajectòria de ploramiques que fa molts anys que li paguem en canvi de no res. Sí, en canvi de ser menys nosaltres i més espanols, senor Duran.

L’amenaça contra l’escola a València, amb el govern (ex) Camps, l’amenaça contra l’escola i la llengua a Mallorca, amb la majoria del pp, no són gratuïtes. Sabíem que l’amenaça pujaria fins a Barcelona. Una realitat que solament la societat civil serà capaç d’aturar. Els polítics, no. Dels polítics que coneixem, que poden decidir, no en traurem res. Res de res. Ni d’ERC no me’n refie, després que han preparat el teatret contra l’Alfred i el Jonqueres, per no haver de moure ni canviar res.

Si som escola, veritablement, ho haurà de demostrar la societat civil, els mestres, els alumnes, les famílies, i uns pocs dels indignats d’aquelles places. Per a molts d’aquells joves, aquesta ho dubte, si serà la seua batalla. El català?, la independència?, l’escola? Ca, home!

–Vols dir que la jugada espanola dels jutges, no ve orquestrada pels polítics mateix, perquè desviem l’atenció i les energies en canvi de posar-nos més hores de dedicació escolar per menys sou…, tantes vacances com tenim els mestres!

[en realitat de la bona, no la dels jutges, la frase del tio Pertegaz al Forcall fóra «Foc al clero, i plantem vinya!».

Una selecció de textos del Mural del País Valencià, adreçada particularment al Camp de Túria.
Uns recitadors d’edats entranyables, envejables, abordables: dels cinc als setanta anys.
Unes veus, totes les que hi han participat, gairebé professionals, entusiasmades. atentes a les paraules, al ritme, a trobar-se satisfetes del poeta, de l’home, del veí.
Un públic extraordinari, respectuós, concentrat, que convidada a millorar la nostra lectura.
Un corral fet a posta per llegir poesia, per llegir Estellés i per escoltar Ovidi.
La sort de tenir uns veïns i uns espontanis de molt nivell (el poeta Francesc Rodrigo i la colla d’Olocau).
El cor de l’Ateneu i l’ajut inestimable de l’espai d’interpretació.
La decisió d’incoporar Toni Marzo a la guitarra, imitant Toti Soler, amb la mateixa humiltat, i com han guanyat els canvis, els entretemps, els cops d’efecte entre versos.
Les llums i la parafernàlia que ens havia preparat Ramon, incombustible.
Els cobertors al balcó de dalt, i el llençol que anunciava la nostra festa particular.
La meteorologia que ha respectat el sopar, els post-sopar, ho ha respectat tot.
Els ajustos nous al so, al maquinari, a la xarxa…, perquè res no faltés, ni fallés ni es tirés per falta.

Tot plegat ha contribuït a viure una de les nits màgiques de l’Ateneu de Bétera, n’estic convençut, dedicada a la segona festa Estellés, per culpa d’aquella idea magnífica de Josep Lozano, i la col·laboració de l’Institut d’Estudis Comarcals, Consolat de Mar i el mateix Ateneu. Poques vegades he gaudit, dins l’organitzazió d’un esdeveniment, que sempre et fa patir i no et deixa fruir de les coses, com aquesta nit. El cant cerimonial de la dolçaina i el tabal, en començar l’acte, els discursos de benvinguda i d’explicació del sentit del Mural, i les veus dels xiquets, quina lliçó!, que han contribuït a explicar el per què de la poesia, de la bellesa, del sentiment, del compromís del poble, del poeta majúscul. 
Res del que dic no és gratuït, i per çò tants ens sentíem satisfets: els lectors, els xiquets i els adults, el públic, els coordinadors de l’acte, saber-nos capaços d’organitzar un esdeveniment de lo alto. I de realitzar-lo. El Mural, i després Coral Romput, i uns versos tan especials que ens ha regalat Paco Rodrigo, amb una col·laboració fantàstica, que ha disparat altres veus i l’entusiasme d’una segona part excelsa, amb el toc solemne, tristot, de Vora el barranc de Carraixet, sobre els afussellaments a Paterna. Hem repassat un breu de Francesc Felipe, sobre València, i una petit especial sobre Ovidi, per cloure amb la veu que, segons Toti Soler, deia millor Estellés.
Ens hem fotografiat i ens hem compromés pel futur, per la tercera nit, i per l’altre futur encara més important. El Mural. El país. València.

Encara recorde tants moments excelsos. Tants instants.
Perquè els ulls em coïen molt, ho deixe.

Quin goig de nit, d’idea, de poeta.
Efectivament, al nostre recital, l’alcalde no ha vingut. I encara altres homes i dones que hem tirat en falta. Caldrà continuar llegint. I fer més escola.   

Alqueria de Moret, un cel net i fresc, apropiat per acollir els versos del gran poeta Vicent Andrés Estellés. Una conducció magistral de Lluís Roda, poeta i home culte, capaç de convertir-nos en espectadors de luxe, d’una tria de poemes de la primera època, dels anys cinquanta sobretot. Lluís va convindant-nos a llegir, mentre repassa una tria del llibre La Nit, va explicant-nos l’home, la tristesa, com va saber el poeta convertir aquell dolor en vida en un doll de riquesa lexica, febril, en favor de la llengua, i regalar-nos una obra que val un poble sencer, un país sencer. Magistral també el moment que Vicent Gil explica aquelles quatre hores d’una història amb el poeta, l’Hotel París i Brigit Bardot, que no donaríem ara, usn quants homes i dones, per aquelles hores d’Estellés parlant-nos dels arrodoniments de BB, les mamelles, les cuixes, els llavis, i de poesia, Françoise, de poesia també en parlaríem. Ben especial el moment que Pep Almenar recita el poema que ha triat, i em demane si l’alcalde del nostre poble també participarà demà del recital, a l’Ateneu. La concisió d’aquells cinc versos que ha llegit Alfred, després d’explicar-nos el cinema dels cinquanta, Estellés, Rita Ibort i Màrilin, en aquella comèdia, mentre els anys cinquanta van ser tan durs, per al poeta i per a la majoria dels valencians, el cinema aconseguiria autèntiques obres mestres. Ací, ho deia el poeta, el dol, l’algeps, la casa, les oliveres, la fam, la pobresa, els miracles, els amants, les èglogues (Paco Alegre recita ‘No escric eglògues que ens quedem muts), la por, la mort… Collons, i aquelles cuixes, aquelles cames llargues que resseguia darrere les ulleres, aquelles cuixes, Vicent, que mai acabaven, Oh.
Una altra nit memorable, a Picanya, i quina gran idea la lectura col·lectiva, lliure, del gran poeta de Burjassot, en pobles, places, carrers, com si una nit, una de sola, els valencians fórem una societat culta, neta, formada, feliç… Normal.
En el moment que Lluís Roda agraeix la participació i demana de fotografiar-nos, els lectors i el públic, Juan, el tècnic que porta el so i els llums, posa l’Ovidi, i llavors la nit es converteix en sublim, gairebé completa, amb tants arrodoniments, Françoise.

(com que m’he deixat la càmera, espere que m’envien una foto per vestir l’apunt.)

Ha passat el primer dia d’escola. Veieu? No passa res, tot ha anat més o menys bé. La tensió, el colesterol, el sucre… Què ha canviat, doncs, en un dia? La crisi?, la incompetència política?, la incompetència econòmica? la incompetència general? Ca! Som els mateixos, home, o gairebé els mateixos, que no era per tant. Sí, és cert, els xiquets encà trigaran uns dies a venir, però no sigueu fatalistes, passarà més o menys com avui, si fa no fa. I serem ben bé els mateixos. Ens cal coratge, als mestres, més valor…, qui dia passa, ja ho sabeu!, si hem sigut capaços de sobreviure al primer dia, serem capaços d’abordar el curs sencer. Perquè és l’esperit el que compta, l’ànim de tots plegats. 
A la nostra escola, per exemple, hi havia una harmonia que tombava: xarraires, besaors, explicant viatges, històries, les filles pel món, els més joves vinga a abraçar-se, xe, una enveja formidable, després un parell d’horetes de gestions i a per les bosses, els biquinis, els refrescos, les coques, els ferros, i cap a Turís; ens hem pegat una paellota pa trenta i no n’hem deixada gens, malgrat que, dos punts: Rafa, t’ha eixit burraes de dolçota. Més converses, harmonia, que hem acabat la festa pels volts de les sis de la vesprada, un jorn complet: com una preparació formal, protocolària, perquè el curs, per què no?, ha d’ésser una festota per passar-ho bé, per conviure amb les rutines, amb les sorpreses, amb els aprenentatges, els visibles i els invisibles, i amb tantes coses com aniré explicant al llarg de l’any. 
La idea de reinventar-nos no era meua; l’he copiada de 400Colps i aquell youtube dels Earth, whind&fire. Té unes coses, el nostre conseller particular! 

El millor del dia arriba amb aquesta notícia que llegesc a Vilaweb, la possibilitat que el president dels valencians ature el decret que volia carregar-se les línies en valencià de l’escola. Sens dubte que fóra, si es confirma, la millor notícia del primer dia del curs.  

D’ací unes hores comencem el nou curs escolar. Encara no fa uns moments participàvem de l’assaig de recital que farem dissabte a l’Ateneu de Bétera, una selecció del Mural del País Valencià, si la pluja que hi ha anunciada ho permet. Hem fet una barreja de veus infantils, juvenils i adultes, hi haurà dolçaina i guitarra, i encara una selecció d’imatges per acompanyar una nit en favor del gran poeta valencià, Vicent Andrés Estellés, que va nàixer i viure a tocar nostre. Divendres volem encara perfilar detalls, i hem programat un altre assaig. 

done les gràcies als déus per aquesta ventura,
diu Estellés en la declaració de principis del seu Mural, en el poema número sis de la declaració. Comencem l’escola, de nou, i aquest agraïment sincer de poder participar d’aital aventura, un altre any. La bellesa de viure, de ser a l’escola, de sentir-nos protagonistes d’un altre Mural gegantot, per als valencians, l’escola, i escolavalenciana en particular.

Un curs que s’espera calent, pèrquè el pp fa anys que ens ha declarat la guerra, a l’escola, a una manera d’entendre l’escola, i la llibertat. No sembla que el canvi al govern valencià comporte altres maneres, diguem-ne, més democràtiques, ni respectuoses, sobretot amb escola valenciana. Potser que el tarannà del nou president de Castelló, particularment, voldria una entesa, però n’hi ha que manen més que no semblen, i l’escola, com fa tants anys, pagarà els plats trencats d’una política errònia que dura setanta anys. O més anys encara.

«en un país concret,
ara,
passats els dies,
més tristos que feliços (ho diu el guió)
…
m’adone
que els déus em depararen el millor dels regals:
ser poble,
ésser un entre tants
i em sé ric per sempre,

Ara tot recomença, amb el nou curs. Per l’escola guanyarem el país que cantava Estellés i deia com ningú Ovidi. Per l’escola!