ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquest cap de setmana, apart de la manifestació indignant sobre les retallades, dirigida i manipulada en un nou trist episodi del feble que pot arribar a ser la societat, un altra manifestació va recórrer els carrers de moltes ciutats europees demanant democràcia real ja, i incidint sobre allò que el poder establert no en vol sentir a parlar, i que la societat inquieta, cada cop veu amb més preocupació el monstre que ha ajudat a crear, i que ara el te atrapat amb un sistema viciat que juga amb les paraules i les desvirtua, com es el terme democràcia.

Des d’una plataforma insta  a deixar aquests termes de conservadors i progressistes, i fixar la mirada en el panorama polític econòmic i social envoltat de la corrupció, i el món a mida que ha muntat la classe política, els empresaris i els banquers, fets per fer pagar la festa a la societat i enriquir els de sempre, amb una sèrie de mesures que van des d’una millor qualitat democràtica on el ciutadà pugui decidir sobre les qüestions importants, un control de les entitats bancàries que eviti el desgavell existent amb la especulació, i el diner públic invertit per bandera, expropiació de les vivendes en estoc per part de l’Estat per posar-les en el mercat de lloguer, la dació de les hipoteques per rendes baixes, eliminació dels privilegis de la classe política, que cap ciutadà te, i son una vertadera indignitat respecte a la classe treballadora, i tot una colla de mesures per canviar aquest poder que domina la societat en nom d’una democràcia de la qual nomes en queda el nom, i on sempre paguen els mateixos. Us adjunto el manifest llegit desprès de la marxa, i que convida a reflexionar, i a demanar canvis més enllà de la desafecció existent.

MANIFEST Democràcia Real ja!

Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca tots els matins per estudiar, treballar o buscar feina, gent amb família i amics, gent que treballa dur cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.
Uns ens considerem més progressistes, d’altres més conservadors. Uns som creients, d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides, d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… per la indefensió del ciutadà ras.
Aquesta situació ens fa mal a tots cada dia. Però si tots ens unim, podem canviar-la. És el moment de moure’s i de construir una societat millor. És per això que declarem fermament el següent:

• Les prioritats de la societat han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones.
• Hi ha uns drets bàsics que haurien de ser coberts en aquestes societats: el dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a l’educació, a la participació política, al lliure desenvolupament personal i el dret al consum dels bens necessaris per a una vida sana i feliç.
• El funcionament actual del sistema econòmic i de govern no atén aquestes prioritats i és un obstacle per al progrés de la humanitat.
• La democràcia surt del poble (demos = poble, cracia = govern) així que el govern ha de ser el poble. Però en aquest país la major part de la classe política ni tan sols ens escolta. La seva funció hauria de ser portar la nostra veu a les institucions, facilitant la participació política ciutadana mitjançant línies directes i procurant el més gran benefici per al gruix de la societat, no la de enriquir-se i medrar amb el nostre esforç, atenent només als interessos dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder mitjançant una dictadura partitocràtica  encapçalada per les inamovibles sigles del PPSOE
• L’ànsia i acumulació de poder en un grup reduït produeix desigualtat, crispació i injustícia. Això porta a la violència, que rebutgem. L’obsolet i antinatural model econòmic vigent bloqueja la maquinaria social en una espiral que es consumeix a ella mateixa enriquint a uns pocs i avocant a la pobresa i escassetat a la resta, fins al col·lapse.
• La voluntat del sistema és l’acumulació de diners, premiant-la per sobre de l’eficàcia i el benestar de la societat, malbaratant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços.
• Els ciutadans formem part de l’engranatge d’una màquina destinada a enriquir una minoria que ni tan sols sap de les nostres necessitats. Som anònims, però sense nosaltres res d’això existiria ja que nosaltres movem el món.
• Si com a societat aprenem a no confiar el nostre futur a una abstracta rendibilitat econòmica que mai s’aplica al benefici de la majoria, podrem eliminar els abusos i mancances que tots patim.
• Es necessària una revolució ètica. Hem posat els diners per sobre de l’ésser humà i hem de posar-lo al nostre servei. Som persones, no productes de mercat. No sóc només el que compro, sinó que també importa perquè ho compro i a qui l’hi compro.

Per tot això estic indignat.
Jo puc canviar-ho.
Jo puc ajudar.
Sé que junts podrem.
Surt amb nosaltres. És el teu dret.

En aquest últim cap de setmana de campanya per les eleccions municipals, s’han escoltat algunes coses que mereixen un comentari, com en un acte en el món de l’esport de Hereu, on Albert Soler, secretari d’estat de l’esport,  donant el seu suport, ha carregat contra els curts de mires que nomes volen Barcelona perquè sigui capital de les seleccions catalanes. Per la seva banda a nivell espanyol, Zapatero ha dit que la llei de dependència justifica una legislatura, suposo que no es devia referir a Catalunya, i per últim Portabella que vol proposar un referèndum des del consistori.  A veure qui la diu més grossa.

Hereu en aquest acte es compara amb un atleta que remunta en els últims 100 metres, en un acte del món de l’esport amb propostes varies, i el suport d’atletes com Maria Vasco, i el secretari d’Estat de l’esport, que anomenat curts de mires als abans esmentats, i que no volen les seleccions espanyoles a Barcelona. Per la seva banda Hereu ha parlat de les Olimpíades del 92, com el moment culminant, i de l’esgotament de CIU a la Generalitat en tant sols  3 mesos. Per la seva part Portabella, assegura ara que amb el PSC no s’hi poden entendre, quan fa pocs dies obria la porta al govern no necessariament a la força que guanyes les eleccions, retreu que els socialistes miren més Espanya que Catalunya, i ha fet la proposta de referèndum des del consistori, i sumant amb altres municipis. Per últim, Zapatero es mostra orgullós de la llei de dependència, i diu que justifica una legislatura amb 700 mil persones amb prestació gracies a ella, i ha retret a la dreta les velles consignes de sempre.

Segurament l’Albert Soler, com a bon socialista i nacionalista espanyol ranci i de pensament únic, no li ha passat pel cap que la seva suposició d’identitat única a l’estat espanyol no es certa, i que hi conviuen per dir-ho així, diverses nacions amb un sentiment nacional particular, i una identitat i cultura diferent, evidentment això inclou el món dels esports, i per tant i veient la persecució paranoica per tot el món a les diverses federacions catalanes que han volgut competir oficialment, cosa que el Sr. Soler ho deu trobar del tot normal, i si veiem l’esport com el que es, es bastant lamentable retallar les llibertats de cada persona o esportista, i que pugui escollir amb qui vol competir, i no per obligació i amenaçat per les sancions que li poden caure a sobre. Com a catalans es normal que  vulguem les nostres seleccions com qualsevol altre estat o territori del món, ni més ni menys, però esclar per Soler aquest sentiment per la selecció catalana es ser curt de mires, i el sentiment per qualsevol selecció de qualsevol lloc del món es totalment normal, suposo que ens deu tractar de ciutadans de segona, amb menys drets que la resta de mortals, es un tic típic de la xenofòbia i imposició, que es la recepta que amb la qüestió nacional el socialisme sempre ha defensat, deixant la llibertat de la persona o el col·lectiu sense cap valor, i donant per fet que si les seleccions espanyoles juguen per tot arreu de l’estat espanyol menys a Catalunya i al País Basc, li hauria de fer pensar que alguna cosa passa, no crec que sigui tant difícil, excepte pel seu autoodi, que ha de manifestar sigui com sigui sense contradir la veu de l’amo. Pel que fa a Zapatero, i el seu exemple de la dependència, li diria que a Catalunya aquesta llei va trepitjar les competències catalanes amb la permissivitat del tripartit, i que a sobre tant sols es paper mullat, ja que no ha vingut acompanyada de tot el pressupost perquè fos possible, i per tant molts casos a Catalunya segueixen esperant la subvenció. Es la típica iniciativa del govern de Zapatero, la portada al diari, i encolomar l’assumpte financer a un altre, que en aquest cas no hi pot fer front, aquesta es la defensa que ell fa de les esquerres per sobre de les dretes, i que cada cop son mes com dues gotes d’aigua. Per últim Portabella a cada dia que passa de campanya diu donar suport a una opció diferent, i així la credibilitat evidentment no va enlloc, ara blanc, ara negre i ara gris, i un descobriment sensacional que el PSOE-C mira més Espanya que Catalunya, li ha costat descobrir això, llavors com s’entén la fixació amb no pactar amb els populars, quan ens diu que son iguals, tot un embolic que explica la davallada espectacular d’Esquerra les últimes eleccions, respecte el referèndum, crec que cal mirar al Parlament primer, i un cop dins una nova legalitat, i amb la tutela internacional, fer un referèndum amb totes les possibilitats, insistir amb el mateix es un camí sense sortida.

Avui hem vist clarament fins on arriba la manipulació de les masses, la manifestació per Barcelona que segons les fonts va de 30 mil a 250 mil persones, no he entès mai unes diferències tant abismals, i organitzada sobretot per CCOO i UGT, amb la participació nombrosa de PSOE-C amb diversos dirigents, ERC i ICV contra les retallades del govern català, i obviant que ells en la seva etapa de govern en son corresponsables de la situació, i alguns fins hi tot contraris a que Madrid ens pagui els deutes acordats, però alhora demanant els mateixos recursos, es d’un cinisme fora de mida, i que un cop més vol desviar l’atenció sobre els vertaders culpables de la situació.

Multitudinària manifestació a Barcelona contra les retallades del govern , els sindicats esmentats, i més de 200 entitats socials, han denunciat al govern de Mas, i les retallades anunciades a sanitat i educació sobretot. L’oposició ha aprofitat l’ocasió per expressar el seu rebuig a les retallades, amb nombrosos dirigents socialistes, la cúpula d’Iniciativa, i Portabella i Puigcercós per Esquerra.  En el manifest es lamenta que el nou govern anuncií cada dia noves accions amb l’excusa de la mala gestió del govern anterior, i la falta d’entesa amb el Govern de l’Estat. Per altra banda a Madrid, el Ministeri de Foment no ha destinat cap euro dels 7492 milions licitats per inversions a l’Estat espanyol a Catalunya, tot hi haver-hi importants obres en marxa, es el primer cop que això passa, just un dia abans d’un trist debat municipal que va acabar amb Hereu ensenyant una foto de Trias donant la ma a Aznar en la investidura del 2000, i Portabella insistint al candidat convergent que digues que no pactarà amb el PP.

Realment no pot ser que la gent tingui tant poca memòria, i sigui tant fàcilment portable, la societat ha de tenir en general una visió amplia de les coses, i no caure a la trampa dels que nomes miren pels seus interessos, ja que l’efecte es nefast. Ja sabem que les retallades al nostre estat del benestar son indignants, i en especial quan toquem els punts més sensibles d’aquest benestar. No pot ser que els membres del tripartit ara es treguin les culpes de sobre, i com si els últims 7 anys haguessin desaparegut, no diguin que ells també van permetre aquest espoli fiscal del 10% del nostre PIB, i que amb els minsos recursos que ens quedaven van estirar més el braç que la màniga, precisament per fer veure que la situació real era un altre, i amb aquesta cortina de fum deixar el mort al govern proper que ha trobat la caixa buida i endeutada. A sobre el principal partit del tripartit fa una setmana va votar en contra de que l’Estat compleixi els seus compromisos en forma de deutes amb Catalunya, i ara pretenen que amb la caixa buida, i sense cobrar els deutes que esperàvem rebre negats per l’Estat,  amb una vareta màgica seguirem disposant del mateix capital. Es d’un cinisme que espanta.  Al govern català se li pot retreure que no sigui valent, i faci rumb cap a un estat propi davant la impossibilitat de sobreviure amb aquest, ara si de moment tria aquest camí, i donant per fet que no cal ser cap expert econòmic, per veure que don no n’hi ha no en raja, i que si a damunt des del govern estatal et neguen el pa i la sal, i pretenen encolomar els seus deutes amb la Generalitat a aquesta per millorar els seus números, això es inviable. Per reblar el clau davant de tot, els dos sindicats espanyols que si alguna cosa no han fet mai es mirar pels interessos de Catalunya, encara recordo el desgavell de rodalies, i la seva posició llunyana al costat del seu partit a Madrid.

El tema de la licitació d’inversions es un altre exemple del tracte que rebem, senzillament ni un euro, però esclar, això amb aquests sindicats abans esmentats no els interessa, igual que els candidats a l’alcaldia de Barcelona on aliens a tot continuen amb la seva retòrica gastada de que dolent es pactar amb els populars, com si  aquests mateixos que exigeixen aquest fet, no ho hagin fet amb l’altra cara de la mateixa moneda, el socialisme espanyol – català, que es responsable com el que més de la situació on ens trobem.

En definitiva, es trist veure les memòries selectives d’alguns per justificar les seves actituds miserables, i arrossegar una part de la massa ciutadana tant fàcilment manipulada.

.

El maltractament de l’Estat espanyol a Catalunya, no te límits, i el conseller de Sanitat s’ha reunit amb la ministra del ram, per reclamar els 150 milions del fons de cohesió, en compliment del principi de lleialtat institucional, un nou incompliment, i nous pals a les rodes de l’estat del benestar català. Per altra banda la llengua catalana, continua sent menyspreada en àmbits com la justícia, on el jutge de Lleida José Maria Magan, va considerar utilitzar aquesta llengua, una manca de respecte i educació.

El conseller Boi Ruiz ha considerat una contradicció que el mateix que demana a la Generalitat que retalli més, no compleixi les seves obligacions. Aquests diners inclouen el pagament de tres anticonceptius gratuïts, l’aplicació de la llei antitabac, i avortament, i el cost que suposa atendre pacients d’altres comunitats, amb les quantitats nomes en el tema dels anticonceptius de 30 a 70 milions d’euros, l’avortament uns 8 milions, i l’antitabac uns 30 milions. Ha afirmat que no hi ha discussió possible,  i que no tants sols es problema de Catalunya sinó d’altres comunitats, i pensant que desprès de les eleccions les coses es plantejaran d’un altra manera, la ministra de moment n’ha pres nota. Pel que fa al català, la Consellera de Justícia ha demanat al Tribunal Superior de Justícia, que actuí contra l’esmentat jutge que apart de les consideracions abans escrites va parlar de la Generalitat com una administració regional espanyola, i va constatar que la presencia de la llengua en aquest àmbit es ridícula, a més amb un jutge amb un llarg historial darrere, qualificant de cavaller noble un infractor de les normes de transit, per haver-ne negat a pagar un multa per estar en català.

Un altre cas d’una administració que ha decidit reduir el seu alarmant dèficit deixant de pagar els seus deutes a les altres administracions, com si aquestes no anessin amb ella, i així fels pagar el mort del seu endeutament, i en especial Catalunya, on els fons pactats, i acordat en diferents àrees son sistemàticament incomplerts carregant el pes a la Generalitat, i a més exigint un esforç per complir amb el deute que no es veu amb cap més comunitat. No es poden dictar lleis des de l’Estat central que al final van a càrrec de les autonomies, i a sobre no complir amb els pactes acordats en forma d’inversions o fons per fer anar les lleis endavant. La sanitat es un tema cabdal per l’estat del benestar, i m’entres aquí es tanquen plantes senceres en alguns hospitals, i es veuen obligats a reduir costos amb el conseqüent pitjor servei, l’Estat espanyol transgredeix un cop i un altre els contractes establerts amb els organismes catalans, aquesta es la relació bilateral que tenim, i es el paper que ens toca jugar dins l’estat espanyol. Pel que fa al català a la Justícia es pràcticament inexistent, i no podem aguantar que jutges com el que he esmentat menyspreí i tracti de llengua pràcticament morta la nostra llengua, amb l’aberració d’admetre a tràmit la denuncia per la multa que estava en català, el Tribunal Superior hauria d’inhabilitar aquest jutge, i demanar les rectificacions oportunes per  les aberracions que ha comes, no es pot permetre fer mofa de la nostra llengua pròpia, i cal demanar respecte com a tots els territoris civilitzats del món, prou d’actituds xulesques com aquestes, i fora de lloc en un estat democràtic o civilitzat, segurament a les associacions feixistes que tan s’exclamen per la igualtat del castellà i el bilingüisme, ara callaran, perquè senzillament ja els sembla be el seu bilingüisme d’una sola llengua, que lliga molt amb el tarannà de la imposició que des de l’estat ens volen regalar pels segles dels segles.

L’alcalde convergent de Figueres, ha fet una sèrie de reflexions arrel de la negativa del PSOE-C a sumar-se al front català per reclamar el deute pendent, i ens diu per sorpresa de molts, que en aquesta legislatura el seu partit te un pla ben clar o fi de l’espoli fiscal o secessió, i afirma que mai com ara els moderats han tingut tants pocs arguments contra la independència.  Aquest figura emergent dins del partit de govern, mai s’havia expressat en aquests termes, i mai havia mostrat aquesta tendència amb un pla que fins ara ningú ha expressat tant clarament, i que es fa molt difícil de creure.

Aquest personatge ens explica en el seu bloc aquest objectiu o pla convergent, que qualifica de nítid i definitiu, i recorda a PP i PSOE que la advertència es seriosa, alhora es resisteix a creure que l’Espanya plurinacional no es possible. Mai s’ha declarat independentista, i afirma que mai ningú ha treballat tant com el catalanisme perquè aquesta Espanya plural fos possible, malgrat els continus greuges rebuts, i la visió de foranis que tenim des del govern de Madrid. Ens diu que s’han esgotat els arguments conciliadors degut a les humiliacions votació rere votació, i acaba dient que fins hi tot quan la independència arribi, serà dels que explicaran que si d’ell hagués depengut, les coses podrien haver anat d’un altra manera.

Se’ns dubte els contes de fades estan molt be per explicar a la canalla a la vora del foc, i comprovar la seva cara embadalida escoltant histories fantàstiques, però aquesta versió que ens explica l’alcalde convergent, no va amb sintonia amb la immaduresa i dret a decidir limitat que pregona Artur Mas. Aquest personatge sap molt be que l’espoli fiscal nomes s’acabarà amb un esta propi, i disposar dels nostres propis recursos com qualsevol estat, no hi ha formules màgiques, sap perfectament que qualsevol nou mètode de finançament per Catalunya serà rebutjat, ja que no es el paper que ens pertoca en aquest estat, i ja han dit que es inassolible i impossible, segurament s’hauria de preguntar si el catalanisme de que ens parla no ha pecat de falta de visió i mesquinesa, o baixa qualitat intel·lectual, al insistir en un tema o una paret, que un cop i un altra ha rebutjat les nostres bones intencions en els últims 300 anys, com pot ser possible que encara hi hagi hores d’ara qui digui que en el cas d’arribar a un estat propi o hauria fet d’un altra manera, o que creu amb la falsedat de l’Espanya plurinacional, per qui ens pren, potser caldria explicar que l’Espanya plural no existeix, ni ha existit mai, ni tant sols hi ha cap esperança pels seus defensors de que existeixi, com diu ell, cada cop hi ha menys arguments per defensar el contrari, jo rectificaria i diria que no n’hi ha cap, i cada dia afegim nous arguments pel tracte de ciutadans de segona en un estat que mai ens ha considerat una part d’ells, sinó més aviat una conquesta, com un tresor descobert per un vaixell pirata que es saqueja sense escrúpols, i sense fer presoners, cas que estigui protegit, ja que els drets d’aquestes persones no son els mateixos que els dels conqueridors.

En definitiva, un altre dirigent que se’n riu a la nostra cara explicant sopars de duro, i obstinat en creure fantasies impossibles que ens han mantingut ancorats al port durant els últims tres segles, sense deixar que l’evolució natural de la nau, ocupes un lloc en la immensitat del mar, i presentes tota la brillantor i dedicació per un objectiu comú i nostre, que ara no es possible.

El  govern espanyol va fer patir per arrencar una nova emissió de bons catalans, quan a altres comunitats no han tingut cap problema, es nega a pagar el fons de compensació, i a canvi exigeix el màxim sacrifici i retallades a les terres catalanes, cosa que no exigeix a ningú més, no compleix amb els compromisos d’unes inversions amb rodalies demencials, fins hi tot posa un recurs per les oposicions a places de mestres catalanes, quan no posa cap problema a les places demanades per Andalusia.  El pitjor de tot es que l’enemic es a casa, i la gent hauria de saber la inutilitat de dipositar la confiança amb un partit que te molt lluny els seus interessos, i que es capaç de votar en contra del deute català, i alhora criticar les retallades, es el PSOE-C, i com deia aquell, algú ho havia de dir.

Realment la situació es extremadament virulenta i delicada, ja que per exemple l’Ajuntament de Madrid esta endeutat cinc vegades més que el de Barcelona, i es el segon i les administracions catalanes, les que tenen que morir fent sacrificis, sense que ningú més vegi retallat el seu estat del benestar, la Junta d’Andalusia convoca 3796 places de mestres, i l’Estat ja ha arribar a un acord, i Catalunya presenta 1245 places i rep un recurs contenciós com a premi, en les infraestructures, i concretament en el desgavell de rodalies s’exigeix l’execució de les actuacions pendent per un valor de 1900 milions, cal dir que el pla acordat 2008-2015 prèvia una inversió de 4 mil milions, dels quals nomes s’han executat 64 milions, el 3,3% quan ens acostem a la meitat de l’acord, per acabar-ho de liquidar una reunió amb Foment a Madrid prevista per avui ha estat anul·lada unilateralment amb un total menyspreu a la part catalana. La ministra Salgado reitera que el fons no es pagarà fins el 2013, tot hi haver pagat aquesta bestreta els dos últims anys de tripartit, la votació perduda ahir al Congrés, i on la famosa unitat catalana ha quedat en un no res, ha deixat una cosa clara  que el socialisme català no es de fiar, i que tradicionalment repeteix les traïcions constants als interessos catalans, cosa que hauria de fer obrir els ulls als seus incrèduls votants, adduint que el govern català prefereix estar al costat dels Populars que del govern espanyol, i la seva esmena ridícula en forma de paper mullat. Caldria prendre molt bona nota, i castigar electoralment aquesta formació, i de retruc els que gracies als seus pactes els permeten governar institucions, i un poder que acaben girant contra nosaltres.

Van prémer el botó del NO a exigir el deute del govern espanyol a Catalunya, i es van quedar tant amples, fent saltar pels aires les paraules anteriors dels seus dirigents, i havent de sentir les explicacions indignes de cinisme de distracció electoral amb referència a la moció de CIU, i dient que havia preferit que Catalunya fos derrotada al costat del PP, abans de guanyar al costat del PSC i del govern espanyol.  Realment miserables aquestes excuses de mal pagador, un partit que al Senat va votar favorablement, deixant clar el que creuen d’aquesta cambra, i que un cop arribats al Congres ha preferit votar en contra dels interessos catalans, i contradient que es preferís que Catalunya fos derrotada al costat del PP, en realitat ha estat derrotada gracies al PSC que es molt diferent, no es tracta d’estar al costat del govern espanyol, es tracta d’estar al costat dels interessos i en aquest cas les reclamacions justes catalanes, i aquí els socialistes catalans un cop més han demostrat de qui estan al costat. Ara seguiran criticant les retallades, i el dia que podien donar un pas endavant per alleugerir una mica el nostre patiment , l’han agreujat conscientment, em pregunto, i encara que siguin eleccions diferents qui pot votar aquest partit en els propers comicis amb la consciencia neta.  S’ha d’acabar la cantarella del poli bo i el poli dolent en referència al PSOE-C i el PP, els dos son nocius, i un vertader càncer per Catalunya, i ens ho demostren cada dia.

Amb una engruna de dignitat, el càstig hauria de ser sever tant amb ells, com els que els hi donen suport sense cap tipus d’ètica i dignitat, prou de buscar una unitat fictícia amb partits com aquests, cal veure molt clar que al Parlament el tripartit format per socialistes, populars i Ciudadanos formen un bloc que res tenen a veure amb la defensa dels nostres interessos, i tenen objectius molt definits i contraris a Catalunya.

Veiem aquests dies, desprès dels resultats aclaparadors de les eleccions escoceses, com el debat sobre el referèndum d’independència ocupa el centre polític, i cada part descobreix les seves opcions, i els seus objectius per afavorir el resultat positiu o negatiu, però sempre dins el respecte democràtic, i sense cap ombra de dubte sobre la legitimitat de la consulta, en canvi a Catalunya l’alcalde socialista de Barcelona Jordi Hereu qualifica de coherent la posició dels seus 25 parlamentaris a Madrid traint la reclamació del deute espanyol, i alhora criticant les retallades, tot en un joc indigne d’un partit que amaga les seves sigles en plena campanya per no perjudicar els seus candidats. Es tot una historia diferent.

El primer ministre escocès Alex Salmond, no es deixa enlluernar pels resultats electorals, i vol actuar amb intel·ligència per arribar a l’objectiu de la independència, sap que les últimes enquestes donaven un 30% a favor d’aquesta opció, i vol prioritzar la gestió econòmica primer, i posar en evidència les restriccions de Londres en forma de magres competències, que en cas de negativa portaran directament a una sola sortida, i en cas de ser positives demostraran com una gestió encertada de proximitat es la millor recepta, i també porta a la mateixa sortida en la segona meitat de legislatura, en el costat contrari, i sabedors de les enquestes abans esmentades voldrien un referèndum ja, donat que les possibilitats del no a cada dia que passa son pitjors, i ho podrien aturar. Es tota una batalla política dins de les més escrupoloses regles democràtiques, i el respecte al dret a decidir. A les nostres terres el TC justifica la viabilitat de Bildu, per falta de proves, i principalment per no posar en perill l’Estat, a Catalunya el PSOE-C segueix criticant les indignes retallades del govern català, i alhora en la reclamació del Fons de compensació endeutat, i un cop fet el paperet al Senat, i quan tocava demostrar la seva fidelitat, un cop més la demostra, però cap al govern socialista de Madrid, espero que ningú torni a parlar d’unitat catalanista, i inclogui aquest partit indigne del territori on es presenta, i intentant la disfressa de la coherència en actes que no en tenen gens.

La gran diferència entre el dos territoris abans esmentats, deixant de banda la pèssima qualitat dels nostres representants incapaços de defensar res per sobre dels interessos personals i partidistes, es la qualitat democràtica de fons, en un lloc hi ha coses que ningú pensaria a qüestionar, simplement perquè formen part de l’essència de la mateixa democràcia, en canvi l’estat espanyol el TC fa una sentència per motius ben curiosos i dignes d’estudi per cert, i alguns líders polítics s’atreveixen a qüestionar el resultat, dient que si ells governen l’esquerra abertzale tornarà a ser silenciada, i d’altres diuen que prefereixen la sentència del Suprem que directament validava el frau al País Basc a cop d’imposició, no quedàvem que en un estat democràtic els organismes judicials son independents i s’han de respectar, doncs es veu que nomes ho son quan les resolucions son del gust del polític de torn, com en el cas de l’Estatut català, i la seva laminació total a mans d’aquests organismes repressius que utilitza l’Estat per passar una patina democràtica a l’atropellament, i la imposició més barroera.  Fins hi tot quan es tracta de demanar el que ja estava pactat, i que ara es negat sistemàticament, com es el fons de compensació, ja un grup que de català nomes li queda la C del seu logo que se’n desmarca, per no incomodar el seu govern amic a Madrid amb una indignitat més, i la critica de la resta de partits que actuen com si fos una novetat, fins hi tot els populars, i encara que sigui per altres motius han donat suport a Catalunya en aquesta qüestió.

En definitiva no ens podem emmirallar amb Escòcia, quan aquest esta sota un estat democràtic, i els seus polítics segueixen una estratègia planificada, i seriosa per arribar a l’estat propi, i nosaltres simplement tenim els politics que tenim i anem d’una indignitat a una indignitat, tot un altre món.

La coalició unitat per Barcelona, que aplega Esquerra, Reagrupament i la Democràcia Catalana de Joan Laporta, amb en Jordi Portabella al capdavant, sembla que va canviant d’opinió depenent de com bufa el vent sobre els pactes post electorals, i ara ha deixat la porta oberta perquè la llista més votada no acabi governant, i insta a tots els partits a descartar un possible pacte amb els Populars, ja que tenen un candidat escollit per Madrid, i no defensa els interessos de Barcelona com a prioritat.

El líder d’aquesta coalició, ha esquivat parlar de pactes desprès del 22 M, però ha deixat la porta oberta a l’opció abans esmentada, ha constatat que la llista amb més vots tindrà la oportunitat per formar Govern, però sense descartar segones oportunitats, i ha instat a descartar possibles pactes amb el PP, preguntant si costa tant descartar-lo, i acusant aquesta formació de no defensar els nostres interessos amb un candidat escollit per la seu de Madrid, i instant a CIU sobretot que no el tingui en compte. Diu sobre les seves preferències post electorals, que troben a faltar coses en les dues opcions a la victòria, demanant més implicació sobiranista a Trias, i a Hereu li recrimina falta de projecte per Barcelona i Catalunya.

Se’ns dubte els vells tics dels partits anomenats nacionalistes es repeteixen amb els mateixos arguments passats de rosca, i presentant una realitat que no es correspon amb la que es, aquesta coalició i pel que fa als possibles pactes desprès de les eleccions, ja ha passat per una opció socialista descartada, a una preferència per la llista més votada, entenent que segurament serà CIU, i ara sense descartar cap pacte, o sigui tots els papers de l’auca per no tancar-se cap possibilitat a  arribar al poder, la credibilitat costa molt de guanyar i coses com aquesta no ajuden precisament, a sobre parlen de descartar el PP per no defensar els nostres interessos, i cauen en la demagògia de no posar al mateix sac als PSOE-C, que ha demostrat amb escreix que els nostres interessos li donen igual, sinó que els hi preguntin als 25 diputats a Madrid, que demà tenen una possibilitat que no exerciran, i acumularan una sèrie de despropòsits, però sempre en contra de Catalunya, i a favor del govern espanyol, per tant posats a demanar descartar, hauria de fer la reflexió pels dos, però ves per on, aquest últim no apareix en les seves recomanacions, com ja ha passat en el tripartit, i oblidant que el President Maragall, tot un president de la Generalitat finiquitat des de Madrid, on per cert el seu màxim càrrec Carme Chacon, ha qualificat de rebequeries la petició del fons de compensació. De totes maneres segueixen prioritzant l’eix dreta a esquerra al nacional, i no es pot demanar més implicació sobiranista als altres, i no fer segons que, ja que val el mateix el pacte ERC-PSOEC que el pacte CIU-PP, els dos son iguals de vergonyosos, però sempre son tractats diferents.

Fins hi tot per higiene democràtica, i desprès de 30 anys del mateix color, la capital catalana es mereix un canvi en el seu consistori, i Portabella sap que pot tenir la clau per fer-ho possible, atrevint-se a la comparació amb la via escocesa, quan sap molt be que poc te a veure, entrar en un govern amb un partit espanyol i en minoria, o esperar ser majoria per formar govern o arribar fins la majoria absoluta, son dues tàctiques totalment, diferents i queden ben demostrades amb declaracions ambigües sobre pactes futurs.

El conseller Castells, desprès d’una època de silenci, va irrompre a la campanya acusant al govern de CIU de crear alarmisme injustificat, i justificaria una incapacitat per governar, res en va dir dels 1450 milions del fons de competitivitat, i això ha aixecat polseguera amb la contestació de la disbauxa del tripartit, i la despesa incontrolada que va portar a la situació actual, i alhora la seva posició sembla contraria la propera setmana en la votació al Congres, tot un seguit de disputes molt miserables, i que demostren el nivell dels polítics que tenim.

En Joan Ridao, ens diu per les acusacions de despesa incontrolada del tripartit que no han de demanar perdó de res per apostar per un model de benestar social, amb una construcció, tot hi que precària de l’estat del benestar, i critica CIU per obrir forats en aquest fet, demanant una comissió bilateral per defensar a Madrid allò que interessa a Catalunya, i demana superar la impotència d’un PSC que no defensa a Madrid allò que defensa a Catalunya, i una CIU més interessada a incomodar als socialistes que a resoldre els problemes.  El president Mas, ha demanat els socialistes que enlloc de criticar el govern paguin el deute que tenen amb Catalunya, i demana els membres del tripartit que deixin de fer demagògia sobre l’estat del benestar amb l’exemple dels 30 mil expedients trobats en un magatzem per la llei de dependència, tot per les declaracions de Castells, que va acabar les seves critiques preguntant que que es pensaven que era governar.

Realment, es patètic les acusacions mútues de destrucció o construcció de l’estat del benestar català, des del tripartit sembla que l’hagin inventat ells, cosa que saben que no es cert, i van permetre que aquest espoli financer sigui el més normal del món, seguint fent política,  com si no existís, i arribant amb una caixa molt buida, a mesura que la crisi avançava, per altra banda el PSOE-C, sempre ha actuat de la mateixa manera a Madrid a favor dels interessos del seu govern, que curiosament molts cops no coincideixen amb els de Catalunya, i ningú li va dir res, simplement actuen com sempre, en Castells hauria d’explicar tota la historia, ja que acusar d’alarmisme, quan no esmenta un deute que ja es donava com ha ingressat, i que ara ha quedat en res per obra i gracia del seu partit, es un fet prou greu per denunciar-lo,  i per criticar la vergonya d’aquest partit que finalment sembla que prefereix la misèria dels seus ciutadans, ha exigir al govern socialista de Madrid, cosa que dona idea de la seva indignitat. En Castells els hi pregunta que es creien que era governar, i caldria contestar-li que primer de tot es complir els compromisos, ser valent, i actuar sempre a favor dels interessos de la gent que viu en el teu territori, cosa que ni el tripartit, ni de moment CIU han fet. Els dos ignoren l’autèntic problema econòmic de Catalunya, donant-li validesa, i sacrificant bous i esquelles per complir-lo, uns arribant justos per deixar la caixa buida, i els altres a cop de retallada al no disposar de líquid, i amb propostes que saben que no depenen de nosaltres, i seran rebutjades perdent un temps preciós per començar a sortir de la crisi, i aplicar aquest dret a decidir que sembla es tant restringit, que tant sols son paraules que s’emporta el vent.

Les eleccions escoceses han donat una majoria absoluta històrica al Partit Nacionalista escocès amb el primer ministre Alex Salmond al capdavant, han capgirat les enquestes inicials, i ara tenen el camí lliure per fer un referèndum d’independència, que com no pot ser d’altra manera en un país democràtic, des de Londres ja han anunciat que optaran pel NO, però respectant la voluntat popular. Mentrestant a Catalunya la gran discussió es el numeret de la reclamació del fons de competitivitat a Madrid, i on ara el PSOE-C vol esmenar el que ja va votar a favor al Senat, i tot per no comportar-se simplement com un partit català als servei dels interessos del nostre poble, cosa que evidentment mai ha estat la seva prioritat.

Escòcia ha fet el pas que esperava, ha apostat per l’SNP, que va moderar el seu discurs sobre la independència en plena campanya, però va donar la imatge de ser l’única força que defensaria els interessos escocesos on calgués, i amb un aval de 5 anys al govern, encara que no amb majoria, els laboristes son els més castigats, i han perdut bous i esquelles fins hi tot en l’anomenat cinturó de Glasgow, els independentistes  guanyen a la majoria de circumscripcions. De fet Salmond ja ha anunciat aquest referèndum per la independència aquesta legislatura, i abans vol recuperar competències econòmiques per fer front la crisi, i reorientar les energies renovables, les quals han de ser el 100 % del sector. Pel que fa a Londres, ja ha anunciat que s’oposarà a la independència donant suport al NO en un referèndum, però respectant els resultats de la voluntat escocesa. Se’ns dubte, aquest partit ha sabut esperar pacientment el seu torn, i accedir al govern nomes quan ha estat majoria com els últims 5 anys, i ara majoria absoluta, cosa que el Sr. Puigcercos que avui lloava aquest partit en comparació amb el partit republicà, no ha sabut resistir, i ha entrat a un govern 7 anys a qualsevol preu i perdent totalment la identitat i objectius en benefici de les quotes de poder, tàctica que desprès s’ha vist deslegitimada amb el daltabaix electoral d’aquesta opció, que en altres circumstancies potser estaria en disposició d’aspirar a entrar en un govern com a força majoritària. Escòcia segurament serà el proper estat a la Unió, i pot ser una bona prova per nosaltres, perquè la gent tregui pors dels seus caps en forma d’expulsió europea o enfonsament econòmic, pot ser una bona lliçó, com també ho hauria de ser l’actitud d’un estat democràtic, i un que en te greus mancances com l’espanyol.

Pel que fa a la nostra batalleta de les peticions d’almoina habituals, pensant que l’estat juga amb les regles immaculades que ens pensem, i no amb les cartes marcades de sempre, la setmana propera arribarà al Congres la petició dels 1450 milions, que simplement son nostres, però els tenim que tornar a demanar, i rebre la negativa espanyola sense contemplacions en una pèrdua de temps més o menys com sempre. La indignitat màxima, arriba amb els socialistes catalans, que un cop més, i desprès d’haver votat la resolució al Senat, ara busquen fugides per no votar contra el PSOE per primer cop a la vida, i volen esmenar la llei que ja han votat canviant la reclamació per la negociació de les comunitats amb l’estat, en una autentica presa de pel sense precedents, ja que la negociació o petició precisament es el que no ha funcionat, i simplement ara es tracta de reclamar el deute, però evidentment primer son els interessos del govern socialista espanyol, i desprès els nostres, fa temps que han perdut la vergonya, però els votants haurien de seguir castigant aquesta opció, que poca cosa te a veure ja amb Catalunya.

.
 

Aquesta nit ha començat la campanya municipal, i autonòmica en moltes comunitats espanyoles, amb la bona notícia de l’inclusió de Bildu per part del Tribunal d’inquisició espanyol, que va salvar in extremis la dèbil democràcia espanyola, per altra banda formacions amb clar caràcter feixista com Alianza Nacional no han patit cap impediment a pesar de la seva ideologia. En un altre ordre de coses a València i Balears les previsions son de victòria per majoria absoluta popular seguit del socialisme espanyol, cosa que dona idea el lluny que es troba els Països Catalans com a confederació estatal en aquests moments.

El xou ha començat, i la traca primera ha estat la participació de Bildu, i per conseqüent de l’esquerra abertzale, que condemna la violència en les eleccions, això per l’estat espanyol es veu que no era suficient, ja que es un impediment per seguir amb el seu frau electoral ara a nivell local, el més curiós de tot es que si comparem les reaccions de la caverna espanyola per la sentència de l’Estatut, on es posaven les mans al cap per les reaccions catalanes, i demanaven respecte a la justícia i l’estat de dret, i una única via en forma d’acatament, i deixant inclús sense cap valor la votació de la població com si fos un mal menor, ara en canvi hem vist reaccions virulentes dels mateixos personatges, que segueixen amb la seva paranoia i el seu objectiu de veure ETA per tot arreu, i com per art de màgia, ara es veu que no s’ha de respectar la decisió d’aquest alt tribunal espanyol, simplement perquè va en direcció contraria dels seus interessos, que s’ha n’ha fet d’aquelles peticions de respecte a la justícia, que ara s’han convertit en buscar encara formules per seguir amb aquest atemptat democràtic, en forma de silenci oficial de la població.  De totes maneres ara la població te la paraula, i ha de posar les coses al seu lloc, desemmascarant la farsa que ara per ara existeix al Parlament Basc.

Pel que fa a les enquestes publicades recentment, indiquen a l’Estat una tendència dels Populars a l’alça, i el declivi del partit socialista molt desgastat pel poder, i la mala gestió de la crisi. Al País Valencià sembla que ni tots els escàndols del món del Sr. Camps, poden incidir en una població que en la seva majoria viu totalment alienada, no sembla poder explicar-se d’altra manera, que tanta corrupció no tingui el més mínim efecte electoral, i vers al contrari augmenta el vot, i no acaba de quallar cap partit nacionalment valencià per fer front l’espanyolisme ranci, que domina aquest territori amb una xenofòbia respecte a Catalunya, en temes com una llengua inventada, i la prohibició de la televisió catalana com a mostra. A les Illes, sembla que una cosa semblant es produirà, i ni els escàndols de Matas en la seva època presidencial, sembla impediran que un altra majoria Popular es faci càrrec del Parlament Balear, son coses que no tenen massa explicació, sinó es pel baix nivell democràtic que existeix. Entre altres coses, i per aquells que defensen els Països Catalans com un tot o res, cal veure les diferents situacions que tenim, i que deixen veure que el Principat va molt per davant d’aquests dos territoris germans, que han de seguir el seu propi camí, bastant més llarg.

A Catalunya sembla que CIU pot arrabassar al socialisme català alcaldies tant importants com la del cap i casal de Catalunya, i altres importants que marquen el declivi clar dels socialistes al territori. Cal veure les noves coalicions independentistes i el seu paper, i per suposat sentirem per part d’alguns partits advertències sobre els pactes entre convergents i populars en algunes institucions per governar, i res diran aquests mateixos dels pactes que ells han fet amb l’altra cara de la moneda, el PSOE-C, la típica demagògia trista i pesada de sempre que cada cop te menys efecte entre la població, ja preparada per sentir aquests representants molt aprop, cosa que sol coincidir cada quatre anys.

Davant l’allau i campanya d’un equip i els seus mitjans, altrament anomenat Central Lletera, estant vomitant dia rere dia per amagar la seva incapacitat i pèrdua total de valors, caldria potser fer unes consideracions, ja que al final aquest caràcter poruc català fa que hi hagi gent, que acabi donant més importància aquesta caverna paranoica madrilenya o espanyola, abans que els mitjans de la resta del món, i que com es natural lloen l’aposta blaugrana pel bon joc, davant les males arts del seu rival.

Com deia el famós anunci d’una coneguda marca de cerveses, un equip va ser el centre del món, i es preguntava quin era el secret, aquest equip es el Barça, que aconsegueix la seva segona final amb 3 anys, i el que podria ser el seu segon títol en aquest període curt de temps, a banda dels nombrosos títols menors, inclòs la temporada perfecta dels 6 títols, que mai ningú havia aconseguit, i que difícilment es pot tornar a repetir, tot això amb un estil de joc que busca estimar la pilota, respectar el rival, i buscar la porteria contraria del primer minut fins a l’últim, i amb el millor jugador del món com a cirereta del pastís, acompanyat d’una gran majoria de jugadors de la casa, que als seus tocs màgics hi afegeixen un esperit de lluita i il·lusió per la victòria fantàstica, dirigits per un entrenador que amb la seva curta carrera ha demostrat dominar tots els secrets de l’ofici amb mestratge, i sobretot respecte als contraris. En definitiva això se’n diu hegemonia, oi Sr. Mourinho.

A l’altre costat, l’equip totpoderós de l’estat espanyol fet a base de talonari, i acostumats a una espècie de bula o permís per fer-ho tot sense contemplacions, i amb la immediatesa de l’èxit com a mala consellera, amb un entrenador egocèntric que de la seva fantasia n’ha fet bandera, i de la seva covardia tàctica, virtut. Ningú pot discutir els títols guanyats pel portuguès amb altres equips, però els seus plantejaments d’equip petit, el seu poc amor al futbol, la violència molts cops emprada pels seus jugadors per intentar frenar el futbol del rival, els han portat on es mereixien, i que no es altra cosa que l’eliminació europea amb total justícia.  La segona part ha estat els espectacles lamentables, com les acusacions del famós Villarato, o el dopatge de jugadors, o ara el qüestionament de qualsevol victòria blaugrana des dels principis dels temps, amb els famós “porque”, i tota aquesta caverna periodística que ha construït aquestes campanyes indignes per intentar desestabilitzar el que no podien fer al camp per la seva clara inferioritat. Els queda un mes de competició sense cap al·licient, i on les mentides, i les calumnies que ja interessen a molt poca gent fora del seu cercle seran la seva tortura particular, i on el món seguirà tocant de peus a terra, i reconeixent que aquesta època esta tenyida dels colors blaugranes.

Es molt penós comprovar com l’Estat espanyol  i alhora positiu, no ens considera dels seus, sense anar més lluny, la retransmissió de la semifinal tornada a la Televisió pública espanyola va ser totalment parcial, i amb comentaris a favor de l’equip blanc, arribant a manipular la informació amb preguntes sobre un inexistent gol anul·lat, que simplement no va existir, ja que la jugada ja estava invalidada, i també la falta de critica a la poca elegància de l’entrenador blanc, que no va ni felicitar al conjunt blaugrana pel seu pas a la final, es una televisió pagada entre tots, i que per tant de moment es de tots, cosa que sembla no es així al prendre partit tant descaradament. Tampoc s’escapen comentaris d’autèntics hooligans disfressats de periodistes com Tomas Guasch, que deien que si l’arbitratge hagués estat al reves la independència de Catalunya seria demà, barrejant un cop més política i esport, cosa que s’ha vist amb les diferents banderes de cada afició, o els grans problemes per usar el català en la megafonia de l’estadi a Madrid per seguretat, o sigui una xenofòbia i odi total.

L’autocrítica mai es sobrera, ara la paranoia, l’insult, la mentida i la falta de respecte més elemental conduïda per un odi visceral, aquesta si que ho es, i tanmateix demostra el diferent tarannà a un costat i a un altre.

La mesa del Parlament,un cop més no ha admès a tràmit la iniciativa legislativa popular a favor d’una llei per convocar un referèndum d’autodeterminació, i una vegada més amb l’argument de que no  entra dins les seves competències, com ja ha fet altres cops en els últims temps. Les contradiccions d’una cambra que dona suport a les consultes no vinculants,o que s’ha pronunciat varis cops a favor del dret a l’autodeterminació, però que no vol que la ciutadania prengui la paraula,i ordeni als seus representants que els consultin sobre aquest tema, definitivament es una via morta.

Aquesta iniciativa presentada pel grup promotor de les consultes que s’han celebrat a 554 municipis,i que ha obtingut el mateix resultat que les altres, amb la causa d’inadmissibilitat per la falta de competències de la Generalitat en el tema. Els impulsors creien que podria prosperar pel suport notable de CIU a les ultimes consultes, cosa que consideraven un argument de pes, junt amb l’aval de 850 mil votants a les consultes, recordo que la composició de la Mesa dona 4 diputats a CIU, per 2 del PSC i 1 del PP. De fet la legislatura passada una IP va obtenir el suport necessari,  i desprès el Consell de Garanties estatutàries amb majoria nacionalista espanyola gracies a Esquerra,ho va trobar fora del marc legal, cosa que va revocar la decisió anterior,i la rectificació de CIU i ICV, en canvi no s’ha arribat a un acord per una declaració institucional a favor de Bildu.

Realment,es molt contradictori dona suport a unes consultes de caràcter no vinculant sobre el tema de l’estat propi, o cada cert temps com un ritual sense sentit donar suport al dret dels pobles a l’autodeterminació, i precisament quan mitjançant l’instrument de les iniciatives populars, es vol recollir el suport ciutadà a instar als seus representants a fer una llei per un referèndum vinculant, mai sigui procedent per admetre a tràmit, emparant-se amb les magres competències de la cambra en aquests aspectes. Es molt lamentable que les opinions de la ciutadania siguin coartades sense recança pels nostres mateixos representants, segurament per por a la democràcia, i al vertader suport a un tema que saben que tard o d’hora estarà en el camí, però que degut a la seva covardia i interessos els produeix un gran pànic, i deixar en res les teories de que una majoria no li preocupa aquest tema, i deixar-los entre l’espasa i la paret.  Que partits com PSOE-C i PP estiguin en contra de la democràcia no es gens estrany, ho han demostrat amb el tema de l’esquerra abertzale, o amb la seva postura a les consultes abans esmentades, no es res de nou, ara be CIU, amb la seva majoria tenia la clau per deixar de banda unes competències que sota la legalitat espanyola mai tindrà, i fer una actitud coherent  amb les declaracions de líders com Jordi Pujol o Artur Mas, sobre les consultes o el dret a decidir dels pobles, que finalment quan es tracta de visualitzar el suport amb la ciutadania, i fer pressió nomes es troba una negativa per resposta, igual que en el seu dia va fer Esquerra, i el seu representant Ernest Benach, alhora president del Parlament amb el tripartit. Paraules per un costat, que mai van acompanyats dels fets necessaris per donar un pas per la llibertat dels pobles, i sobretot per la democràcia participativa que mai pot dependre d’una legalitat com l’espanyola, que te les mancances democràtiques que te.

En definitiva, una nova oportunitat perduda per deixar el Parlament en el lloc que li pertoca, i no amb una institució de fireta sense cap valor ni poder real per ser els nostres vertaders representants, i no els representants dels interessos covards de cada partit català, que ni tant sols poden condemnar unitàriament el frau electoral basc, validant aquesta cambra de fireta.

Aquestes falses paraules son de l’expresident Montilla en una entrevista per valorar els 100 dies de govern de Mas, reclama l’encert d’haver facilitat l’investidura, i afirma que no signaran una proposta pel fons de competitivitat que no provingui del PSOE-C, i acusa al govern de portar la destrucció del benestar en la seva genètica.  Alhora a la campanya que s’inicia aquesta setmana per les eleccions locals, no portaran cap dirigent del PSOE, ni cap càrrec important, en un intent desesperat de donar una falsa imatge que ja no es creu ningú.

En Montilla ha trencat el silenci, i creu que el nou govern no ha complert les expectatives, i troba a faltar una veu més potent, i ha reivindicat el llegat deixat pel seu govern en forma d’equipaments, i de fer front a la crisi d’un altra manera, insisteix que les propostes enviades per CIU o els republicans sobre el deute del fons no les signaran, i creu que s’hauria de posar aquesta partida als pressupostos, ja que es un dret encara que l’Estat no el pagui ara, i creu que es una estratègia per culpar Zapatero de les retallades. Pel que fa a la campanya local, seran els únics que no portaran cap dirigent de Madrid, ni cap líder del partit, deixant el protagonisme als alcaldes, amb Hereu al capdavant, per projectar la feina feta, i no barrejar les coses, contrastant amb la campanya recent a la Generalitat, on a cada míting hi havia un convidat del PSOE o l’executiu espanyol, diuen sense cap voluntat d’amagar res.

Molt bonica la frase, però amaga un gran cinisme de l’expresident, amb un partit que tots sabem molt be quins son els seus objectius i interessos principals, es felicita pel tema investidura, una qüestió formal, i de responsabilitat, però en canvi no pensa signar una proposta que demani un deute, i incompliment més de l’Estat amb Catalunya, quan es un benefici pel conjunt de la ciutadania, a més ja han anunciat que si es presenta al Congrés espanyol no saltaran la disciplina de vot del PSOE, i votaran contra els nostres interessos com han fet sempre que ha calgut, per tant en que quedem, diuen que els seus rivals porten la retallada del benestar en els seus gens, però ells mai han denunciat la nostra falsa solidaritat, altrament anomenada espoli i autèntica sagnia catalana, i ara tampoc reclamaran en seu parlamentaria un deute que l’Estat un cop més, i quan es tracta de Catalunya ja ha anunciat que no complirà, a sobre proposa posar una partida fantasma en el Pressupost, ja que diu que es un dret, i tot per no culpar a Zapatero, caldria recordar que precisament aquest autèntic demagog ha tornat a mentir, i a incomplir els acords que sempre son paper mullat amb els catalans, i indirectament es co-responsable de les indignants retallades catalanes, al no complir els seus compromisos, i exigir amb fermesa que els demes els compleixin.  Pel que fa a les eleccions locals, i veient que la tàctica de no lluitar pels nostres interessos els ha portat a la situació de crisi, ara no porten als seus companys i caps de Madrid per la campanya, quan van arribar a fer sortir Zapatero al balcó de la Generalitat amb la creació del tripartit, en un acte  prou desagradable i fora de lloc, i a més pretenen fer creure que no es per amagar la Chacon i companyia, que simplement son uns enemics més de la nostra causa, pretenen enganyar a la ciutadania, i en especial els seus votants, que deuen viure en una situació perplexa, al dipositar  el seu vot per una formació que defensa prioritàriament uns interessos aliens, a sobre amb l’alcalde Hereu al capdavant, el mateix que ha posat tots els pals a les rodes que ha pogut per evitar que la consulta ciutadana es pogués realitzar amb normalitat, o el que ha portat una nefasta gestió a la capital catalana, veure per creure.

Si aquest es l’exemple que proposen, crec que els resultats el dia 22 tenen que posar les coses al seu lloc, i aquest partit fora de les principals orbites de poder catalanes.

La decisió del Tribunal Suprem espanyol es gravíssima, i demostra la intolerància i la inexistent democràcia espanyola, amb la il·legalització de la formació de Bildu per les properes eleccions del 22 de maig, la vella excusa de ser una formació dirigida per Batasunai en conseqüència de l’entorn d’ETAes el seu argument fals i arbitrari amb la intenció de manipular les properes eleccions basquesi no permetre que el diàleg, i la condemna de la violència s’imposi a la paranoia de l’estat espanyol.

La decisió del tribunal de 9 vots favorables a aquest acte arbitrari i antidemocràtic, s’han imposat als 6 vots de la coherència i la responsabilitat de mantenir aquestes 254 candidatures integrades la majoria per EA, Alternatiba i Independents, han acusat la formació de l’esquerra abertzale de ser un imperatiu d’ETA, i dirigits per dirigents de Batasuna, tot seguint les directrius del govern espanyol com ja van fer amb SORTU. Cal dir que tots els membres de les llistes han signat un codi ètic, on rebutgen explícitament la violència, i expressen el seu compromís de les vies exclusivament politiques, pacifiques i democràtiques, per aconseguir el seu projecte. Tant Populars com socialistes ho han qualificat de triomf de la llibertat i la democràcia, davant els que pretenen destruir-la amb la violència i el terrorisme.  Bildu ja ha anunciat que recorrerà al TC, i avisa que Europa no permetrà aquest atropellament democràtic, Nafarroa Bai sembla que podria no presentar-se per aquest nou frau electoral.

Realment el caràcter antidemocràtic de l’Estat espanyol dirigit per socialistes i populars, dos partits amb vocacions poc clares de defensar la democràcia, han comes un altre delicte greu, com es no permetre de cap manera que un sector de la població molt concret i important en el País Basc, pugui tenir representació en les institucions, i alhora sigui un pont de diàleg per arribar a la fi de la violència terrorista, i arribar a l’arrel del problema amb el dret a decidir de la nació basca de fons. No hi ha cap intenció de deixar que aquest procés avanci, a cada condició  que compleixen les noves formacions que van sorgint, i com per art de màgia ja no son suficients, i tant se val que sigui una formació com qualsevol altra, en aquest cas amb un partit important com Eusko Alkartasuna a les seves files, i que no ha servit per donar validesa aquest nou projecte que respecta les regles escrupolosament.  Les intencions de socialistes i populars son molt clares, i volen seguir endavant amb el seu frau electoral a cop d’imposició, i arribar així a governar com fan al Parlament, les principals institucions basques. No volen la pau, ni la solució al conflicte, ja que aquestes solucions son per estats democràtics, i aquest no es el cas espanyol,  i molt menys de molts d’aquests personatges dels dos partits esmentats amb clares enyorances per altres èpoques, i un estat de dret que fa riure per no plorar. Volen cometre un nou frau, i francament la proposta de Na Bai, hauria de ser seguida per les altres formacions basques, i sobretot pel principal partit, el PNB, que apart de les amenaces de no donar suport als pressupostos a Madrid, hauria de fer un gest de força, i renunciar a la seva presencia a les eleccions deixant sols a socialistes i populars per vergonya seva davant de tota Europa.  Em temo molt que no ho faran, i així, d’una manera o altra estant validant aquest gran engany electoral, i es converteixen en còmplices directes d’aquesta estafa sense precedents.

En definitiva, es la tàctica espanyola  pel país basc, amb l’excusa perfecte del terrorisme etarra, per fer i desfer amb atacs directes a la democràcia en nom de la llibertat, que per ells compren prohibir el diàleg, i deixar muda i invisible la part de la població que no els interessi. Els partits bascos restants, i Europa tenen la clau per desemmascarar aquesta farsa.