No hi ha res com uns dies fora per veure les coses més clares, netejar la ment, i tornar amb més força, aquesta sensació de veure les nostres misèries des de llocs que no tenen ni es podrien plantejar mai els nostres problemes, ja que des de que van esdevenir estat van desaparèixer, i tant sols es preocupen dels problemes que podríem anomenar reals. De fet llegeixo la retallada en un 20% de les escoles bressol per la reducció del pressupost, i les desqualificacions de Joan Ridao al que ell anomena independentisme marginal, i veus que res ha canviat, era  un somni que de cop i volta el sentit comú s’hagués apoderat de la nostra classe política.

Efectivament, la conselleria d’ensenyament retalla el 20% de les escoles bressol, i afirma que es una mesura provisional, però que hauran de controlar la despesa i estalviar en electricitat, aigua, material i joguines, així ho ha comunicat a les 42 guarderies de la Generalitat, fins que es conegui el Pressupost del 2011, es una mesura semblant a la ja enviada als directors d’institut, per controlar i reduir les seves despeses corrents fins a un nou avis. Per altra banda Ridao per Esquerra, ha instat a alcaldes i regidors a no deixar-se arrossegar per independentismes marginals de cara a les municipals, en una al·lusió a Solidaritat, que igual seria si la formació fos Reagrupament, i ha acusat de propagar una agenda d’agitació i propaganda dins el terreny polític, i ha demanat sumar sempre amb la base que els republicans son la força hegemònica dins l’esquerra nacional, i creu que mai s’han trobat en una situació tant dolça per afrontar aquestes properes eleccions, gracies a la seva força municipalista, i creu que els resultats del 28 N  no han de passar factura, ja que no ha impugnat la base ideològica del partit.

La pregunta es que si hem de sacrificar les condicions i l’educació, i iniciació en la seva vida  dels nostre fills, s’hauria d’explicar el motiu, si es per la crisi a nivell global, crec que abans de tocar aquest pilar bàsic per qualsevol societat del primer món, podria haver moltes altres despeses a reduir, ara be, si es obligat perquè regalem el 10% del nostre PIB a l’Estat espanyol, crec que es totalment inadmissible, i com que crec fermament que es per la segona qüestió, qualsevol societat normal davant d’aquesta indignitat, i moltes altres en termes bàsics, si es que l’importen els seus fills hauria de fer pressió per dir prou, i empènyer a aquests partits de pa sucat amb oli a fer els passos necessaris per esborrar tanta misèria col·lectiva, suposo que estarem d’acord que l’apartat econòmic i les futures generacions ens afecten a la majoria i son cabdals, però de moment estant furgant en aquesta ferida, i molta part de la població sembla viure en un altre planeta o amb una inconsciència que espanta. Pel que fa en Ridao, potser ja n’hi ha prou de no assumir errors propis, i menysprear altres opcions nacionals, que volen la independència deixant de banda la pura gestió autonòmica fins l’infinit, ja que hauria de pensar que aquestes s’han creat precisament perquè el seu partit ha deixat de fer la funció que se li suposava com a pal de paller de l’independentisme, no era comprensible les critiques en campanya, però ara, encara ho son menys, de fet aquesta ceguesa de l’esquerra deixant de banda l’eix nacional, i que l’electorat ha castigat durament un cop, sembla que no ha servit per reflexionar, i pensar que alguna cosa no han fet be,o que no han fet el que molta gent esperava d’ells, arribant a un punt esperpèntic al parlar de situació dolça, quan es conscient de la situació, i del missatge que l’electorat li ha donat, i continuar fent veure que la població o tot el món va errat, menys ells, i la seva immaculada ideologia que passa per davant de tot.

En definitiva, aquests son els partits que tenim, i que hem de capgirar des de la societat, per no caure en aquesta indignitat constant.

El Ple del Parlament ha aprovat una moció de suport a les consultes independentistes, les que ja s’han celebrat, i amb la vista posada al 10 d’abril a Barcelona, que rep una nova empenta endavant, desprès dels prometedors percentatges de vot avançat pels barris de la capital, també el Parlament com a seu de la sobirania popular reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles, com a dret irrenunciable del poble de Catalunya, i on ha quedat clar que amb els vots de CIU, ERC, SI, Laporta i ICV, la majoria es prou clara, i ara cal la dosi de valentia per exercir aquest dret, que cíclicament el Parlament ens recorda, però que al no aplicar-lo es un dret inconsistent, i sense cap valor.

Efectivament, un dia simbòlic al Parlament amb l’aprovació d’aquestes dues mocions amb el dret a l’autodeterminació com a bandera,  i deixant més clar que en anteriors ocasions que el Parlament es la seu de la sobirania del Poble de Catalunya, així com l’afirmació que defensa el dret de la societat civil catalana a expressar-se lliurement a traves de les consultes, i hi dona ple suport. L’apartat que feia referència al reconeixement de Kosovo no s’ha pogut pactar amb CIU, i s’ha deixat per més endavant. De fet per la moció autodeterminista un 63,7% de la cambra hi ha donat suport, i nomes l’unionisme de PSOE-C, PP  i Ciudadanos hi ha votat en contra, un 36,6%.  Pels populars, han lamentat que CIU aposti pel separatisme, ja que ells l’única autodeterminació que defensen es el dret a decidir dels comerciants a retolar en qualsevol de les dues llengües oficials, així com els pares triar la llengua a estudiar dels fills, i tenir respecte a les persones que ho estan passant molt malament econòmicament. Per la seva banda s’ha creat una comissió impulsada per CIU i ERC, per estudiar el model del nou pacte fiscal, i que també ha rebut suport d’ICV i SI, amb socialistes i populars abstenint-se, i Ciudadanos en contra.

Sempre es important que un Parlament es digui a si mateix que es la seu de la sobirania del poble, i ho es sobretot amb Parlaments de fireta amb un escàs poder com el català, lògicament cap Parlament de cap Estat te cap necessitat d’aprovar mocions així, ja es una cosa donada per feta i amb naturalitat, més enllà d’això, es trist veure com els jocs tàctics i les misèries sobresurten amb el tema de Kosovo, i no voler alinear-nos clarament amb els estats del primer món com Estats Units i la majoria europea, i reconèixer aquest nou estat sobirà, i seguir englobat en aquests estats amb greus dèficits democràtics com l’Espanyol o Rússia posem per cas, no se quin exemple volem donar d’aquesta manera. També es simptomàtic la defensa de la societat civil a expressar les seves opinions en qualsevol consulta lliurement, això en qualsevol estat normalitzat, i mínimament democràtic seria una estupidesa, ja que es un fet normal, però nosaltres i aquesta democràcia de fireta, tenim que reivindicar un fet que hauria de ser plenament normalitzat, així com el dret a l’autodeterminació dels pobles, recollit a l’ONU, i la legislació internacional, i que forma part dels drets col·lectius de qualsevol comunitat amb uns drets mínims reconeguts, i que aquí s’ha de presentar gairebé com una proesa, i més si tenim en compte que el grup que actualment forma el govern, i davant la proposició de llei per iniciar el procés cap a la independència que properament es debatrà a la cambra presentada per Solidaritat, hi pensa votar negativament, llavors la mísera surt a la superfície, la mateixa que els tres partits espanyols de la cambra, que mostrant les seves vergonyes democràtiques, neguen al poble català els drets fonamentals que qualsevol poble pot tenir, els populars desvien l’atenció amb la seva croada per esborrar la llengua catalana, i la seva xenofòbia lingüística, i desvien l’atenció amb la gent que ho passa malament, i desprès no donen suport a un nou pacte fiscal semblant al concert econòmic per poder arribar justament a aquestes persones i el seu estat del benestar, la degradació es tant gran, que ja no volen defensar les seves opinions, simplement pretenen que la gent no opini, deixant ben clar que el sistema democràtic els va molt gran, i que el seu sistema va per un altra direcció.

De totes maneres, el govern de CIU te la paraula, poden seguir amb la demagògia i el victimisme de sempre, ho donar aquest pas començant per la proposició de Solidaritat, que aviat arribarà a la cambra, i iniciar el procés que avui han dit que es perfectament legítim, doncs fem-ho possible, i demostrem que aquest dots de vident del President Mas, i la seva minoria de suport ciutadana, son una farsa per amagar aquest joc d’interessos indignants.

En Joan Ferran carrega amb duresa contra les retallades del Govern de la Generalitat, i acusa de voler fer servir excuses de mal pagador, quan les mirades se centren en el tripartit anterior, per amagar les retallades en drets socials dels treballadors, per la seva banda des de CIU es segueixen traient a la llum incompliments del govern espanyol, que han suposat una gran despesa a Catalunya, de totes maneres no aclareixen encara el motiu de cada retallada pressupostaria que anem coneixent, i seria bo la transparència en aquest sentit per no confondre a la població.

Efectivament, en Ferran defensa a Montilla, i critica aquestes retallades pels treballadors, i la deriva qualificada “tea party”, amenaçant amb mobilitzacions als carrers, i criticant durament les peticions de diligencia a l’Estat per aplicar l’Estatut. Ferran sembla no vol recordar els 7 anys de govern, acusant CIU d’afavorir interessos privats en àmbits com la sanitat o educació. El portaveu del govern calcula que les decisions del govern espanyol, que vulneren la lleialtat institucional, ja que generen despesa per la Generalitat sense compensació al 2011, s’eleven a més de 1300 milions d’euros. El 2005 ja es van xifrar amb un informe del tripartit en més de 1000 milions d’euros, amb especial atenció a Salut gairebé 500 milions d’euros, fonamentalment per la llei d’estrangeria, i l’arribada massiva amb el cost que això provoca. Justifica que si l’Estat assumís el cost d’allò que decideix les retallades serien molt més lleus.

El cinisme i l’espanyolisme de Joan Ferran sembla que no te límits ni aturador, ara es queixa de les retallades,quan sap perfectament que el seu partit junt amb els populars, son els culpables de l’espoli mantingut i exhaustiu a Catalunya, amb els famosos 22 mil milions que van i no tornen, que esperava en Ferran, que amb aquesta sagnia inaudita a nivell mundial, el nostre estat del benestar no se’n ressentiria mai, que ens pren per imbecils, que no ho veu que amb aquest robatori anomenat solidaritat ens hem empobrit fins arribar als nivells actuals, doncs això es el que han aconseguit, i ara no val fer demagògia barata amb el tema dels treballadors, quan les mesures socialistes del govern moltes vegades no han anat precisament cap aquest col·lectiu, i amenaça amb mobilitzacions, i caldria preguntar per demanar que, si la seva voracitat anticatalana es la principal culpable junt amb la nostra submissió impagable, que busca. Per altra banda la indignitat del govern davant la greu situació actual, requeriria aclarir com deia el perquè de cada retallada, i posar la vergonya damunt la taula de no voler renunciar al nostre robatori a canvi de disminuir el nostre estat del benestar, ja veurem fins a on. La indignitat arriba a quotes tant altes, com denunciar que les simples accions del govern espanyol moltes vegades obviant que hi ha unes lleis autonòmiques, donen aquest any un endeutament de 1300 milions, i encara fa més fredor que el tripartit al 2005 ja n’avisava pels mateixos conceptes 1000 milions, que amb l’exemple de l’arribada massiva d’estrangers van provocar un cost extra amb un tema tant cabdal com el sanitari, i que com es normal a l’estat espanyol varem haver d’assumir nosaltres, es com jugar amb les cartes marcades, i malauradament nosaltres mai tenim un bon joc per guanyar la partida.

En definitiva, aquest sistema tant nociu per Catalunya no te altra forma  d’esmenar-lo que un estat propi, que tregui el llast que ens te bloquejats i que no sembla tenir fi, ells fan la feina ben feta com estat, però nosaltres hem de reaccionar tard o d’hora de la indignitat que patim dels nostres representants.

Aquesta gran paraula, fa gracia sentir-la aquests dies amb personatges com l’Uriel Beltran de Solidaritat, que apel·la a aquesta qualitat per demanar l’escó que encara ocupa Joan Laporta, o l’Alfons Lopez Tena denunciant el presidencialisme com a qualitat de l’expresident blaugrana. Com deia aquell qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra, i en aquest cas veiem com la gent juga amb les paraules que malauradament no acompanya amb l’exemple.

Bertran recrimina a Esquerra el seu projecte polític per Barcelona, i si pretenen fer alcalde Jordi Hereu, i diferencia el projecte gradualista per influir i participar en els mecanismes de poder, on la unitat es la gran excusa, o el projecte clarament per la independència, i fer oposició a l’autonomisme. Per la seva banda en Tena diu que Laporta s’avorreix al Parlament, i no sap trobar el seu lloc en òrgans que decideixen col·lectivament, ja que esta acostumat a dirigir, i augura problemes a ERC pel mateix motiu. Els preocupa recuperar l’escó perdut, i reclamen per ètica la seva devolució, encara que la decisió ha de ser personal, i fa la reflexió de que ara formarà part d’un projecte que fa de crossa del PSC a Barcelona.

Realment segueix el vodevil a Solidaritat entre les primeres espases, aquelles que al final tant de mal fan a l’independentisme en general, ja que els seus interessos personals son més poderosos que l’objectiu noble i generós que defensen, Bertran fins fa pocs mesos va seure en un escó defensant totes i cadascuna de les lleis que el tripartit amb els socialistes al capdavant presentaven, i nomes va marxar casualment quan el seu lloc a les llistes republicanes feia gairebé inviable la seva presencia al Parlament, per tant ara sona estrany aquest odi, i critica al que havia defensat fins ara. Sent realista a Barcelona poques possibilitat te SI en solitari, i no sembla que hagin volgut fer coalició amb Reagrupament, la formació que era la seva primera víctima, i amb un programa calcat, ni amb Esquerra, que en aquest cas esta a l’oposició barcelonina. En Tena parla de presidencialisme i desunió, quan ha estat des del primer moment un dels mes bel·ligerants a l’unió per les passades eleccions amb Reagrupament, i que per tant poc va col·laborar a aquesta causa. Per altra banda s’han omplert la boca de puresa de primàries, quan en realitat la llista oficial anava conjunta, i amb totes les de guanyar com així va ser. Per tant que parlin de l’ètica de l’escó aquests dos personatges fa certa gracia.

Si sabem que una coalició acaba el dia següent de les eleccions, crec que els partits que l’integren amb eleccions d’àmbits diferents, i contexts diferent,s poden variar perfectament, i poc tenen a veure amb l’escó al Parlament de Joan Laporta que el va guanyar, en bona part gracies a la seva imatge, com els altres tres, i que no hi ha tant de conflicte moral en tornar. Una vertadera llàstima que una tasca parlamentaria notable d’aquest grup, ara es malmeti per aquestes picabaralles internes, i aquests personalismes que  tard o d’hora havien d’explotar i ho han fet.

En definitiva, no veig ètic que es parli d’aquesta paraula amb aquesta lleugeresa, quan precisament aquesta junt amb coherència, i dignitat, son tres de les paraules més òrfenes amb la política catalana que podríem trobar, i jugar amb elles no ajuda gaire.

.

El líder del PP, Mariano Rajoy va explicar  ahir el programa marc per les eleccions autonòmiques i locals del 22 M, i va presentar la proposta de posar totes les autonomies en favor d’un interès comú, i per fer Espanya realitat a cada racó del territori, tota una declaració d’intencions, per la seva banda en Joan Prat, el nostre nou ambaixador que representa la Generalitat a la Unió Europea, i que assegura que treballar per Catalunya no es treballar contra Espanya, i no veu contradiccions entre ser català i espanyol alhora, també es tota una declaració d’intencions.

El candidat popular a la presidència espanyola, diu que la raó de ser de l’estat autonòmic es servir millor el que es de tots, i no desmuntar el que es comú perquè nomes sigui d’uns quants, i aposta per reduir i simplificar les normatives autonòmiques, amb un projecte que es el mateix per a tot Espanya, i que aposta per la unitat de tots els espanyols, ja que les comunitats no son vagons, sinó locomotores que empenyen alhora, i veure qui pot beneficiar més el conjunt. Vol austeritat amb els organismes públics, i eliminar normatives autonòmiques inútils.  Pel que fa a l’ambaixador català vol treballar per Catalunya, i no contra l’estat, i afirma que cada vegada s’entén mes que les regions europees puguin consultar, i amb el seu dret a decidir per bandera. No veu contradicció entre ser català i espanyol, ja que el món es complex, i es difícil tenir una identitat única, es defineix com espanyol, català, europeu i ciutadà del món.  Diu que professionalment es ambaixador d’Espanya, però sempre ha estat català, no vol anar a dividir sinó a unir, i diu que la seva feina no es opinar sobre la situació del català a les institucions europees, i aposta per recuperar la imatge de Catalunya.

Els populars mostren les seves cartes amb honestedat i franquesa, cosa que ja de per si es d’agrair, i els diferencia dels seus rivals socialistes, que volen arribar als mateixos objectius, però per dreceres encobertes. Per ells les autonomies son simple unitats descentralitzades per servir al bé comú, i sense cap diferencia, per exemple entre La Rioja i Catalunya, al mateix temps i per fer-ho més senzill, unificar criteris amb moltes normatives que siguin iguals per tothom, i totes des dels seus propis impulsos col·laborar al projecte unitari per les seves capacitats, es a dir si Catalunya produeix més, seguir aportant aquesta sagnia econòmica per invertir en altres territoris mes humils, en definitiva una assimilació en tota regla, i una mena d’espoli amb orgull per aportar, i fer més sacrificis per aquesta unitat sagrada que defensa, i que Zapatero vol donar com exemple als països  àrabs, que  farien be a fer orelles sordes d’aquesta democràcia espanyola, dirigida per la dictadura i actualitzada amb greus mancances. Pel que fa a Joan Prat, diu que no hi ha contradicció entre ser espanyol i català, home jo li diria que la mateixa que ser francès i alemany posem per cas, es una contradicció en si mateixa, segurament no hi ha cap espanyol xinés per exemple. El que ja es ridícul es la definició de ser espanyol, català, europeu i ciutadà del món, perquè avui en dia tenir una identitat es complicat, jo li diria que tenir una identitat es el més normal del món, i en qualsevol estat o col·lectiu els defineix una identitat basada en trets culturals, de manera de ser, i de manera de fer les coses, en canvi ser europeu es una obvietat geogràfica, més enllà poques coses vol dir, i ser ciutadà del món ja es un insult a la intel·ligència i normalment dit per persones que estan perfectament representades pel seu estat, i amb veu al món. Per acabar amb les seves credencials diu que no es la seva feina l’oficialitat de la nostra llengua a les institucions i no pot opinar, si aquesta es la imatge que vol donar de Catalunya, amb això esta tot dit, suposo que si un ambaixador espanyol digues coses similars seria recriminat, però ja se sap que amb personatges com aquest de representació, no ens calen enemics.

El recurs que els advocats del govern espanyol han presentat al Tribunal Suprem contra la inscripció legal de SORTU, el nou  partit de l’esquerra abertzale, i per molt increïble que resulti creure, donat que legalment la nova formació compleix escrupolosament la Llei de partits, es basen en intuïcions, suposicions, i confabulacions, fins hi tots de les personalitats que han fet de mediació en conflictes internacionals, que volen fer passar per una estratègia d’ETA, es una paranoia que deixa ben clar que l’estat espanyol de cap manera vol aixecar el frau electoral al País Basc, i poc te a veure amb condemnes de la violència o altres histories.

La paranoia espanyola arriba a dir que aquestes personalitats de reconeguda trajectòria internacional en mediació de conflictes, formen part de l’estratègia d’ETA per tornar a les institucions, la realitat que volen demostrar es com sempre que tot es ETA, que han acabat amb les formacions abertzales il·legalitzades, de totes maneres els estatuts de Sortu compleixen exactament la llei de partits, amb un rebuig i condemna a la violència, els advocats diuen que no es sincera, i nomes es per complir la llei, i que forma tot part d’una estratègia política sincronitzada de la que ETA n’és l’executor, juntament amb la treva unilateral. En definitiva els sentiments i la intuïció passen per davant de la legalitat.

Realment increïble els dèficits democràtics de l’estat espanyol, i la coartada per mantenir aquest domini, i aquesta retallada de drets del ciutadans bascos per decidir el seu futur, segueix sent la violència terrorista, i mostrant que no tenen cap intenció de buscar cap solució per resoldre el conflicte.  Aquesta nova formació compleix amb els requisits demanats per aquesta llei antidemocràtica anomenada llei de partits, i  tot i així no sembla suficient per l’estat espanyol, les condicions van canviant a mesura que la part basca les va complint, i fa passos cap a una resolució del conflicte, la banda fa una treva que ells diuen unilateral, tot hi que pot ser comprovada internacionalment, i els experts en mediacions d’aquest tipus aconsegueixen la condemna de la violència per aquesta nova formació, per representar la part important de la població marginada pel frau ideat per l’estat, però ves per on, la justícia espanyola no es regeix per lleis com totes les justícies del món, sinó que quan aquestes lleis no tenen els resultats desitjats, apel·len directament als sentiments, i a les suposicions que lògicament coincideixen amb els desitjos de l’estat, per no donar el vistiplau a la formació.

Es una mostra més del tarannà democràtic inexistent de l’estat, que excuses a banda, necessita la violència etarra per justificar el seu setge al País Basc, i no vol permetre cap intent de resolució civilitzada del conflicte, tant li fan els arguments i els passos que l’altra part doni, estan acostumats a no respectar les lleis, i a incomplir-les quan els hi convé, en aquest cas la seva tàctica es mantenir com sigui el conflicte, fa pena sentir Rubalcaba, negant qualsevol possibilitat de diàleg, i de fer un pas endavant per resoldre el conflicte, no es qüestió de lleis, es qüestió de voluntat, i això ho tenen que saber amb claredat l’esquerra abertzale, no tracten amb un estat democràtic, sinó amb un regim amb un objectiu uniformador clar.

En definitiva, la comunitat internacional hauria de condemnar clarament aquestes actituds, i aquests dèficits democràtics d’un estat dins la Unió Europea.

. 

Aquesta frase l’ha pronunciada el President Mas, amb referència a les mesures que l’Estat espanyol sembla va improvisant per la crisi, i que al final repercuteixen en les magres finances de la Generalitat, i que a sobre rebi les critiques per les despeses excessives. De totes maneres aquest gran descobriment que nomes fa uns 300 anys que dura, li ha costat arribar a aquesta conclusió, es complementa amb les indignitats internes que hem de patir dia si i dia també pel nostre mal cap.

Sembla que Mas ha descobert aquesta gran noticia que Madrid decideix, i nosaltres paguem la festa, es el que te ser una colònia, el motiu son les mesures que amb comptagotes va deixant anar el govern espanyol, i que finalment sense ni assabentar-nos toquen les butxaques autonòmiques, l’estat actua com si les autonomies no existissin, i com si totes les competències fossin seves en qualsevol tema, ara pretén fer-nos pagar la rebaixa dels bitllets de rodalies anunciada per Madrid amb un 5%, o altres mesures esperpèntiques com la rebaixa a 110  km/h, o la reducció de llum a les carreteres. S’ha recordat que una mesura unilateral com aquesta, li correspon compensar la manca d’ingressos de la Generalitat, de totes maneres el ministre Blanco s’excusa en el traspàs “virtual” de rodalies, per encolomar la despesa a les institucions catalanes.  Per altra banda les nostres misèries com a país ens porten a que el PSOE-C en boca de Miquel Iceta, condiciona el suport al govern a que el President Mas no voti a la Consulta del 10 d’abril, ja que segons ells el govern actual no va rebre un mandat sobiranista, i per tant el president no hi pot donar suport amb la seva participació. Per últim Joan Laporta, i els seus moviments cap a la fugida de Solidaritat, amb el raonament de que ell havia fet el pas a la política amb la idea d’unificar el moviment independentista, i per tant que considera necessària una gran coalició a Barcelona, es un missatge curiós desprès de les eleccions del 28 N.

El president sembla que ens torni a prendre el pel, quan fa les afirmacions del que podríem anomenar cornut i pagar el beure amb gran sorpresa, de fet l’Estat espanyol sempre ha actuat igual amb Catalunya, desprès de començar la farsa autonòmica, no ha tingut mai cap problema per incomplir qualsevol acord, i per envair les competències que li ha donat la gana, ara amb la crisi ja s’ha fet més descarat, i anuncia mesures que desprès hem de pagar amb les  nostres arques espoliades, i encara aguantar les critiques per no complir amb els dèficits acordats. Es d’un cinisme espantós, denunciar una cosa que venim fent fa anys amb el consentiment dels diferents governs, i que l’Estat no ha canviat, ara es pot veure com el traspàs fantasma de rodalies  amb tota la seva cruesa ens explota els dits,  per una acceptació prèvia que ningú amb un mínim de dignitat hagués permès o signat, el President hauria de saber que aquesta situació no s’acaba amb amenaces que no pensa complir, sinó anant a l’arrel del problema, i aquesta es la nostra relació malaltissa amb Espanya. Pel que fa Iceta, demana que un President d’’un territori no participi i doni exemple democràtic en una consulta, simplement perquè el tema no li agrada, suposo que si fos la Diagonal no diria res, però si es el tema independentista, el seu caràcter antidemocràtic li permet prohibir  la participació de precisament els que han de donar exemple del sistema, i l’acusa de sobiranista quan sap perfectament que hi ha un no, un si,  i un blanc per posar a la urna, crec que la democràcia no pot permetre partits que no vulguin consultar a la gent qualsevol qüestió sense por a les respostes, sinó ja em direu quina diferencia hi ha amb l’antic regim que tant deu enyorar Iceta. Pel que fa a Laporta i la seva unió, i sense entrar amb la situació de Barcelona i els seus pactes, el seu objectiu unitari sembla que el va oblidar per les eleccions de novembre, ja que amb les seves accions, i el posterior desenvolupament de la campanya va anar amb direcció contraria a les seves paraules, i tots ho varem acabar pagant, cal ser una mica conseqüent, i no malbaratar dos projectes amb menys d’un any per la demagògia habitual.

El president espanyol Zapatero de gira pels estats del Magreb, es permet donar consells sobre com arribar i gestionar una democràcia, posant de model l’exemple espanyol. Tota una lliçó de cinisme d’aquest personatge, que governa un estat amb clars tics i deficiències democràtiques, i on podem parlar  avui de dos exemples ben clars amb la persona de Marc Belzunces, i la seva discriminació a la Justícia per qüestions d’idioma, i les critiques de l’expresident del Parlament Ernest Benach a Ivan Tibau, el nou responsable d’esports, per haver lligat la viabilitat de les seleccions amb un estat propi.

Efectivament, el president espanyol es troba a Tunísia, i apart de l’ajut econòmic a la zona, els va fer una sèrie de recomanacions per arribar a una democràcia, lloant el model espanyol com a referència, un model que permet  que el tribunal Suprem espanyol, hagi considerat desert el recurs d’en Belzunces, que recordo per raons de consciència no va voler participar en una taula electoral en unes eleccions generals espanyoles, tot perquè la documentació que van presentar els seus advocats estava en català. Durant tot el procés el jove ja va tenir molts  problemes per utilitzar la seva llengua, i va rebre l’avís de fer el recurs en castellà, evidentment es sent desemparat per aquesta xenofòbia de l’Estat, que el tracta pitjor que a un ciutadà que no fos o consideres espanyo,l i que disposaria d’un traductor.  Aquest fet contrasta amb les declaracions de la Consellera Bozal, dient que la salut del català a la Justícia es bona, i que la culpa es dels ciutadans i advocats que no presenten prou recursos en català. Per altra banda, Benach, que reconeix a Tibau la seva valentia al defensar els colors catalans a l’hoquei, i un gran aliat de la causa de les seleccions, critica les seves declaracions de parlar clarament que sense estat no hi haurà seleccions catalanes, i demana no abandonar els esportistes, encara que sigui per falta de diners.

Realment, el personatge grotesc del president espanyol passejant-se pels països àrabs, i donant lliçons de model democràtic es deplorable, ja que de tots es sabut les mancances del sistema espanyol, i les causes fonamentals per una  transició dirigida i pilotada pel regim dictatorial, i uns objectius molt clars en forma d’uniformitat i assimilació de les nacions diferents a l’única que volen defensar, com es el cas català. Podem trobar un exemple amb la dignitat d’un ciutadà considerat espanyol com en Marc Belzunces, que fent us de la seva ètica i coherència, es va negar a participar a les eleccions d’un estat que no considera el seu, i un cop al judici ha trobat el racisme lingüístic que s’hi practica, arribant al límit de l’equivalència d’un recurs amb català a no haver fet res, aquesta es la bona salut que predica la consellera Bozal, i aquesta es la mentida per argumentar un altra mentida, com es la falta de presentació de recursos en català, cosa que ha quedat demostrada inútil, ja que qualsevol idioma del món serà vàlid, excepte el català, que passa a la categoria d’invisible o inservible per la justícia espanyola, tot hi ser una de les quatre llengües oficials. La consellera que ja va quedar retratada amb la seva actitud amb les consultes, ara pretén que estem contents i enganyats en un nou cas de menyspreu a una llengua i una identitat, i en aquest cas als drets d’un ciutadà que se’l condemna per no complir amb la seva imposició de nacionalitat espanyola, però alhora es tractat com si no ho fos, en un nou menyspreu totalment intolerable per tothom, excepte suposo per la consellera.

Pel que fa en Benach, ja n’hi ha prou de demagògia barata amb les seleccions, apart de quatre esports minoritaris,  i amb prou feines coneguts, cap altre serà reconegut oficialment sense un estat al darrere, es una gran veritat que ha dit en Tibau, i que no cal amagar, malauradament l’estat espanyol mai autoritzarà una selecció que no sigui “la roja”, i el seu poder com estat evidentment arriba a totes les federacions, cosa que Catalunya evidentment no te, tenim l’exemple del patinatge, i la persecució per mig món al preu que sigui, no hi ha camins intermedis, i no els inventaran per nosaltres, com en moltes altres coses, i suposo que en Benach ho sap, hem de decidir entre un estat propi amb seleccions oficials, o una autonomia de tercera dins l’estat espanyol amb partits de costellada, nosaltres decidim.

Aquestes coses i moltes altres, son les que amaga la democràcia exemplar que el president espanyol vol exportar.

L’associació Deumil.cat ha registrat a la cambra parlamentaria catalana aquesta carta per cadascun dels 135 diputats, per fer-los reflexionar sobre el sentit del seu vot individual, en la proposició cap al procés cap a la Independència presentada per Solidaritat, però que traspassa qualsevol formació, i entra a formar part d’una qüestió fonamental per l’esdevenir del nostre poble, i això no pot anar lligat a cap sigla, ni interès personal.  Ara toca servir al poble que els ha escollit per la seva representació, i valorar el futur que volem per nosaltres i els nostres fills, toca abandonar el típic i còmode victimisme fugint de responsabilitats, i prendre les decisions en primera persona. En definitiva es una oportunitat que cal saber aprofitar.

Aquesta es la carta de Deumil.cat on es fa un prec a la dignitat, i un toc d’alerta a la responsabilitat històrica dels parlamentaris, no seria de rebut que amb una qüestió de maltractament animal com les curses de braus el vot fos personal, i en una qüestió fonamental, i que apel·la a l’ètica de cada persona fos dirigit, d’això no en podrem culpar a Madrid.

Barcelona 01/03/2011

Benvolgut diputat, benvolguda diputada,

En breu es debatrà al Parlament de Catalunya la proposta de llei per declarar la

independència de Catalunya. Es tracta d’un debat de gran importància pel futur del nostre

país que hauria de venir acompanyat d’un procés seriós de reflexió social d’ampli abast.

La singularitat del debat recomana que cada diputat i diputada pugui expressar-se

individualment sobre la qüestió de la sobirania de Catalunya, segons les seves

conviccions personals i fugint de la tradicional vinculació del vot a les consignes del grup

al que pertany.

Com probablement deveu saber, ja que fa poc ens vam adreçar al vostre grup

parlamentari, estem fent una campanya per tal que el debat és faci en dissabte i, així, el

pugui seguir tota la població de Catalunya que hi estigui interessada, i perquè el màxim

nombre de persones pugui concentrar-se a les portes del Parlament.

Estem segurs que el vostre sentit de responsabilitat, com a representants d’aquest poble,

us faran donar suport a aquesta campanya.

La proposta de debat parlamentari sobre la independència, pot ser encertada o no

respecte del moment de la seva presentació, però ara volem apel·lar al vostre sentit de

justícia social i nacional i també demanar-vos que tingueu present els sentiments del

poble al que representeu. Catalunya és una nació mil·lenària que va perdre la seva

sobirania per la força de les armes. És ben cert que va votar una Constitució, però ho va

fer sortint de la dictadura. No podem oblidar que aquesta Constitució es va elaborar sota

l’atenta vigilància dels anomenats “poders fàctics”, amb una societat il·lusionada, però

també amb la por de la involució política. Tampoc no podeu oblidar que l’intent de cop

d’estat d’ara fa trenta anys va significar un pas enrere de les nostres aspiracions a assolir

una sobirania semblant a la que Catalunya tenia abans de la desfeta de 1714.

Recentment s’ha posat de manifest l’existència d’atacs que persegueixen la desaparició

de Catalunya com a nació. La sentència que retalla l’Estatut d’Autonomia és un cas sense

precedents en l’Europa democràtica, que desautoritza no només al Parlament de

Catalunya, sinó també la voluntat dels catalans lliurament expressada a les urnes. Més

greu encara és l’ofec econòmic que patim, que afecta abastament l’estat del benestar, i

que recau ara sobre nosaltres però que, malgrat els esforços que segur fareu, repercutirà

inexorablement i de forma més acusada sobre els nostres fills i néts.

No cal que us seguim enumerant totes i cadascuna de les múltiples agressions que

sofrim, les coneixeu millor que nosaltres.

Tingueu en compte que Catalunya és, per potència econòmica i cultural, una excepció

mundial de nació sense sobirania reconeguda internacionalment. Tenim seriosos dubtes

que mantenint aquesta excepcionalitat, l’estat del benestar que mereixem els catalans

s’aconsegueixi ; especialment si la nostra capacitat de decidir no és la mateixa que els

estats que ens envolten.

Decidir no és només una qüestió d’emocions, és el futur del nostre país i el dels nostres

descendents.

És cert que ara, per raons emocionals, el país pot estar dividit però també és

inqüestionable la vostra obligació, com a representants del poble al que representeu,

d’explicar la realitat de la situació que patim. Cal que ho feu de forma objectiva, per evitar

divisions que no existirien si el coneixement que alguns tenim de la realitat arribés a la

majoria de la població.

Encara que alguns ho vulguin amagar o minimitzar, estem vivint un moment històric.

Només us volem recordar que no sou representants del poble espanyol, sou els

representants del poble català i és en el poble català on rau la sobirania de Catalunya.

Feu el que estigui al vostre abast perquè la nació catalana esdevingui un estat dins la

Unió Europea, I voteu pensant en el benestar dels vostres i de tot el país.

Ben cordialment

Consell Deumil

www.deumil.cat

Nomes tres mesos desprès de que aquesta coalició a corre-cuita aconseguís entrar al Parlament amb 4 diputats, i amb una activitat notable, amb el fet destacat de la Proposició de llei pel procés d’Independència que es debatrà en el Parlament, sembla que ha esclatat la confusió entre les diferents forces, i persones que l’integren amb un embolic difícil d’entendre, però que malauradament el que acabarà pagant els plats trencats es el moviment independentista català, que segueix amb els seus vicis i tics que no el deixen agafar una velocitat, i una credibilitat que les circumstàncies sembla que gairebé l’obliguen, quina pena de país.

Embolica que fa fort, i possible trencament a la vista, i deixant ben clar que com a reagrupat desitjo el millor a Solidaritat pel nostre objectiu comú, i aquests episodis deplorables no els desitjo en absolut. Pel que he llegit i he entès, i si algú en pot treure més aigua clara que ho faci, la Coalició Solidaritat esta integrada per 7 partits que van concórrer a les eleccions a la Generalitat, i que un cop passades les eleccions deixa de tenir efecte, de totes maneres un d’aquest partits es Solidaritat per la Independència, que es veu es el que va aprovar els estatuts fa pocs dies que no donaven marge a presentar-se a dos càrrecs, i un altre es la Democràcia Catalana de Joan Laporta, que no va optar a cap càrrec orgànic del partit anterior, entenent que tenia les mans lliures per voler sumar a la Coalició a Barcelona amb l’Esquerra de Portabella i Reagrupament, donades les poques possibilitats en solitari per les eleccions municipals a Barcelona. Els dos caps visibles Lopez Tena i Uriel Bertran, han presentat a Santiago Espot líder de Catalunya Acció, com a cap de llista per passar per unes primàries, i presentar-se a Barcelona, mentrestant Laporta ha dit que pot marxar de la Coalició amb el seu partit, per ajuntar-se amb Portabella, i des de Solidaritat en Tena ja ha respost que si fa aquest pas l’expulsarien del subgrup, i quedaria com a diputat no adscrit, mentrestant l’expresident blaugrana esgrimeix que es va posar en política per sumar, i unir l’independentisme, i no per restar.

Aquestes picabaralles i rocambolesques actituds, no fan res més que afeblir un partit emergent que va treure 4 diputats, sobretot a la imatge d’en Laporta i la seva popularitat, i que te la responsabilitat de traslladar aquests anhels en el Parlament amb una feina que generi confiança, i no la disbauxa que cada cop s’obre quan es parla de llistes, be siguin internes, on la candidatura conjunta oficial va triomfar amb massa polèmiques internes, i ara per les Municipals amb aquests criteris, i aquest embolic que als ulls de la gent no fa res més que augmentar la desconfiança, i seguir amb els vells vicis de l’independentisme en forma de divisions i picabaralles de curta volada, que l’únic que fan es allunyar la gent d’aquest projecte tant noble, i necessari de l’estat propi,  i apostar per partits mes tebis en aquests aspectes, però que generen seguretat sense desordre. Crec que el projecte solidari ja va néixer volent eliminar altres projectes amb el mateix programa, que van cometre errades com a la crisi tant mal portada de Reagrupament, però ara que han aconseguit ser el cap visible, no poden malbaratar aquest capital pels típics interessos personals de quatre individus que al final fan que l’independentisme no arribi enlloc, i no aprofitin unes circumstàncies totalment favorables, i que si ho sumem amb el caràcter típic català de no voler decidir res, ja que es molt còmode la posició victimista i poder carregar els neulers a Madrid sense cap responsabilitat, i fer com molts partits l’independentisme de cap de setmana amb quatre crits, i durant la setmana ordre i correcció.

Crec que aquestes municipals una força independentista que sobre la base de no pactar amb socialistes i populars, i amb un projecte engrescador pot fer una bona base per futures conquestes, i no es pot tornar a fer el ridícul, i donar carnassa a l’establishment de l’ordre i la submissió. Francament com independentista diria que ja n’hi ha prou de tanta irresponsabilitat i immaduresa.