ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

COMENÇA LA NOVA PARTIDA CATALANA

General

Avui s’ha encetat una nova legislatura a la cambra catalana, una cambra sense massa poder, podríem dir testimonial, i on el poc que te molts cops no es respectat, i acabar en mans dels tribunals espanyols, el que els diputats han decidit amb una pila de lleis aprovades recorregudes, i fins hi tot el que ha validat la ciutadania com en el cas del nou Estatut. Els catalans hem volgut un nou parlament autonòmic i aquí el tenen, canvi de govern, amb la convergent Núria de Gispert com a presidenta de la cambra, i la formació de Joan Laporta com a novetat destacada.

Segons la nova presidenta en aquesta legislatura s’haurà de combatre els interrogants de la relació Catalunya – Espanya, la crisi i la desafecció. Destaca les queixes de Esquerra i Iniciativa per no ser presents a la mesa, on si figuren els populars com a tercera força, junt amb socialistes amb Higini Clotas i els seus 30 anys de parlamentari, i convergents en majoria. Per altra banda la petició de Ciutadans en el grup mixt, de la cessió d’algun diputats del PP o PSOE-C per ser grup propi, i no quedar presentant les proposicions de lleis que si podrà presentar Solidaritat amb majoria en aquest grup, i de caire independentista.

La veritat es que crida l’atenció la lluita contra la desafecció en una campanya força frívola pels vídeos exhibits, i on els partits de govern criticaven al seu mateix govern, i CIU no volia soroll per conservar el seu clar avantatge, amb el numeret final del debat cara a cara que a corre-cuita van proposar sabent que era impossible, tot plegat no ha convidat tot hi la  petita pujada de participació a engrescar a una bona part de la ciutadania, un exemple de la pobre democràcia que vivim,  son els 30 anys de diputat d’en Clotas per part socialista, que amb tots els respectes, per ètica haurien de ser limitats per transparència de portes endins i també de portes enfora. El segon eix amb la crisi, no depèn de Catalunya, i com que en conjunt hem decidit que volem més autonomia lligada a Espanya aquest es el preu que s’ha de pagar, observar cap on va la barca a la deriva espanyola, ja hem comprovat que la proposta de Concert es una gran mentida per impossible, i qui n’ha volgut obtenir rèdit com en Joan Ridao a Madrid n’ha sortit escaldat, amb la seva pregunta sobre la viabilitat del projecte, la ministra va rebutjar la proposta un cop més, com havia fet Zapatero per irresponsabilitat, i va recordar que fa un any  amb Esquerra escenificant la comèdia de la negociació final amb èxit, es va aprovar el nou model de finançament, i fins hi tot els republicans van fer campanya dient que havien plantat cara a Madrid, quan tots sabem que era fals, i la davallada dels republicans en una part es deu als seus actes en el passat que no s’esborren tant fàcilment. Ara junt amb Iniciativa, expressen les seves queixes per no tenir representació a la Mesa, però els números son els que son, i els populars sumen gairebé tants diputats com els dos grups junts, i per tant la queixa no te cap raó de ser, i més quan recordo en el consell de garanties estatutàries els republicans van preferir donar la majoria nacional espanyola amb un membre del PP, i marginant a Convergència, per tant, i com deia abans els actes del passat tenen conseqüències, i no es poden oblidar. Respecte la relació Catalunya – Espanya, serà la mateixa, econòmicament es una ruïna per Catalunya, i nacionalment es assimilació i molt poc respecte a la nostra identitat com a poble.  Ells no canviaran i no en tenen cap necessitat, el problema tant sols es nostre, i hem escollit seguir la comèdia, ara amb les acusacions als convergents d’un futur pacte amb els populars, quan els que acusen d’això suposo han oblidat de la presidència socialista durant 7 anys a la Generalitat, que es veu segons ells no es el mateix, quan tots sabem que formen part del mateix bàndol, el mateix gos amb diferents collars com deia aquell, i així anar passant, i agreujant la nostra situació per no atrevir-se a donar un pas endavant, es el que te la política catalana, repetir les mateixes errades un cop i un altra, i veure com les oportunitats per canviar cada cop son més reduïdes.

 

 

ESQUIZOFRENIA PER TOTS ELS GUSTOS

General
Els fets son tossuts, i sembla que estan en una mena de competició per qui la fa més grossa, i qui fa l’acte que provoca més vergonya, en tenim dos exemples amb el criteri del dret a decidir que aplica l’Estat espanyol, i que ara serà vàlid per la futura Sudan del Sud, i que sistemàticament es negada a Kosovo. Per altra banda CIU i PSOE han unit esforços a Madrid,  per aprovar a ajudes a les concessionàries d’autopistes de Madrid en una situació delicada, i amb una maniobra legislativa digne d’estudi, tant per la vergonyosa ajuda aprovada, com per la manera de fer-ho.

El referèndum convocat el proper 9 de gener, i signat en el tractat de pau de la guerra civil del Sudan sota la tutela de l’ONU, i que pot donar el naixement d’un nou estat al cor de l’Africa, ha estat beneit per l’estat espanyol, que el reconeixerà en cas positiu, i ha desvinculat aquesta decisió del no reconeixement de Kosovo 2 anys desprès de la seva independència, amb l’excusa que aquesta va ser una declaració unilateral, i per tant es una qüestió de legalitat internacional, tot un despropòsit que es confirma amb la defensa del dret a decidir pel Sàhara, i la negativa del mateix per Catalunya o el País Basc.  Pel que fa a la polèmica ajuda a Madrid, no s’ha presentat en els pressupostos generals on corria el perill de ser tombada,  sinó com esmena amb la llei del servei postal universal que liberalitza el sector, una ajuda de 80 milions d’euros a retornar en tres anys, i que per altres grups catalans s’ha titllat de rescat a un model que es el contrari al de Catalunya. El transit a les vies que gestionen aquestes concessionàries ha estat per sota del 80% del que s’havia previst, i ara aquestes tenen dificultats per retornar els crèdits amb un deute de prop de 5 mil milions, amb aquest acte CIU no vol rescatar els peatges pels usuaris, però si les constructores i concessionàries.
L’Estat espanyol aplica el dret a decidir a la carta, i donarà suport al Sudan i el nega a Kosovo, diu que per qüestions de legalitat internacional, suposo que no deuen saber que el Tribunal de Justícia de la Haia va validar la declaració unilateral, en referència a Kosovo amb tota la legalitat i validesa, per tant no se que entenen ells per legalitat, i per altra banda les eleccions, siguin per uns partits polítics o els referèndums per qualsevol qüestió, son totalment democràtics i vinculants, per tant qualsevol partit amb aquesta proposta independentista, i que rebi el suport de la ciutadania, te tot el dret a complir les promeses electorals, cosa que l’estat espanyol no esta acostumat, ja que no respecte cap llei ni cap sobirania parlamentaria, amb l’exemple de l’estatut català com a gran prova. Per altra banda ,si defensen aplicar el dret a decidir del Sàhara respecte els Marroc, com es que el neguen a Catalunya, quan el vot i la opinió de la ciutadania es la clau de la democràcia, no serà que la baixa qualitat democràtica espanyola no contempla respectar la opinió de la població, i si que contempla la imposició sense miraments, una mena de sistema mixt entre dictadura i democràcia, que es el que ens ha portat la falsa transició, i que deixa en evidència cada dos per tres per la falta de respecte a la llibertat.
CIU amb en Duran com a cap visible, un cop més ha guardat la dignitat en un calaix a Madrid, i ha preferit donar suport als lobbys empresarials, que defensar els interessos dels catalans, es vertaderament esperpèntic no presentar esmenes per alliberar els peatges de les nostres autopistes, que recordo a una gran part de l’estat espanyol son autovies gratuïtes subvencionades en gran part amb el nostre espoli econòmic, però en canvi corren a rescatar aquestes grans concessionàries a Madrid, es el clàssic paper convergent, i on més es veu quins son els seus interessos, i en que consisteix el seu dret a decidir, fan bona aquella frase de cornut i pagar el beure, que desgraciadament els catalans la tenim tant present.

CATALUNYA ES POT PERMETRE NO TENIR DUES VEUS FORTES A MADRID?

General

Aquesta es una de les afirmacions preguntes que el vicepresident català Carod Rovira, ens va deixar anar davant les càmeres televisives, on va explicar aquest projecte de l’esquerra catalana per les eleccions espanyoles, amb membres dels tres grups del tripartit, ha  confessat que ell no encapçalaria aquesta candidatura, ja que no se li ha perdut res a Madrid, i afirma que a Catalunya tot, assumeix la responsabilitat de la desfeta d’Esquerra, però nomes de la part que pertoca el govern, i ha explicat idees interessants sobre la campanya electoral viscuda.

En Carod que encara conserva aquesta oratòria fàcil, dona la impressió d’estar aconsellat més per la ràbia interna que pel sentit comú, es nega a participar a la campanya pensant eximir-se de la seva part de responsabilitat, com un dels pares de l’aventura del tripartit, i francament el cinisme te un límit. Es pregunta que vol ser Esquerra quan sigui gran, i ser un partit amb vocació de majories o jugar a regional, ha reconegut problemes greus del govern, per imposar-se als partits que hi formaven part, i ha defensat la signatura del segon tripartit demanant que amb perspectiva es veurà aquesta gran obra de govern, i ha demanat que les joventuts del partit tinguin menys influència, així com la estupefacció d’un partit fent campanya, i renegant del govern del qual formava part, i justificant el resultat electoral, ja que en èpoques de crisi la gent busca seguretat i no aventures.

 

La resposta a la pregunta d’en Carod, es que es pot permetre no tenir-ne dues, no tenir-ne una, i senzillament no tenir-ne cap. Aquesta mentalitat hispanocentrica, i que sempre rau a Madrid com a punt clau de les nostres reivindicacions, hauria de saber el vicepresident que forma part del passat, què tant sols es defensada pels que precisament no volen deixar de ser una autonomia espanyola mai de la vida. Com diu ell, allà Catalunya ho ha perdut tot, amb 10, 20 o 40 diputats, sempre serà una minoria davant la aclaparadora majoria socialista i popular, que no dubten en unir esforços quan es necessari com en el cas basc, la pedagogia a l’estat espanyol s’ha acabat, el peix al cove s’ha foradat i no en queda res, i la independència no es pidola a l’estat que et te sota el seu jou, simplement s’agafa per la força democràtica de la societat madura, i que sap el que vol. Fa gracia sentir veus que desprès de l’èxit dels 8 diputats republicans a Madrid, afirmaven que seria l’últim cop que aquesta formació s’hauria de presentar en aquests comicis, ara els mateixos parlen de representació unitària a Madrid, una unitat per altra banda impossible, els socialistes ja han escollit, i no ho han fet per Catalunya evidentment, i els altres el màxim que poden aspirar es a arreplegar quatre engrunes per aquí i quatre per allà, i al final donant suport uns pressupostos que simplement avalen l’espoli que patim, i no compleixen ni amb les inversions que per llei marca l’estatutet.

 

A la pregunta de que volem fer quan siguem grans, esta clar que volem un estat per decidir a favor nostre, i a aquest no s’hi arriba amb coalicions estranyes en un parlament que no es el nostre, i que sistemàticament va a la nostra contra sense cap tipus de respecte per la nostra cambra, es tant senzill com això. El que si que li donarà la raó, es a les campanyes esperpèntiques de socialistes i republicans renegant d’un govern compartit durant 7 anys, i que no es la millor carta de presentació per un electorat, renegar de tu mateix i fer veure que tot era un miratge, tanta demagògia i mediocritat al final te un preu.  Crec que la única plataforma conjunta que hauria de tenir sentit, es la de la independència,  i aquesta admet la dreta, l’esquerra i el centre, perquè no cal oblidar que primer s’ha de triar ser un estat, i desprès ja veurem quin color li donem, que al llarg del temps, i com tots els estats del món passarà per tota la gamma, depenent de la gestió de cada moment.

 

Ja n’hi ha prou de fer el passerell, i jugar a fer propostes impossibles i sense sentit, quan davant tenim el futur,  i aquest no ens esperarà indefinidament.

L?ESTRATÈGIA DEL FALS BILINGÜÍSME

General
La plataforma per la llengua, considera que  les paraules destapades per wikileaks sobre la conversa privada de la Ministra de Cultura, la socialista González-Sinde, i l’ambaixador dels Estats Units, considerant la llei del cinema  de desequilibrada i antinatural, son una clara demostració de la discriminació que pateix una comunitat lingüística com la catalana, alhora el Diari El Mundo, engega una nova campanya sobre les multes lingüístiques, ara a les Illes Balears, i el rebuig de diversos col·lectius sobre aquest sistema que nomes sembla fatal quan es tracta d’una llengua en concret.

La ministra va fer una clara mostra de demagògia, discriminant una part de l’estat que representa, en negar el dret a veure cinema en la seva llengua, cosa que considera antinatural, en canvi no nega pas a la comunitat castellana aquest dret que el considera natural. La plataforma abans esmentada considera que ha de defensar la pluralitat lingüística i els drets de tots, deixant de banda que es una falta de respecte, i de poca democràcia cap a un Parlament, que va aprovar la llei amb un 87% de suport. La seva conversa amb l’ambaixador assegurant que treballaria per evitar la seva aplicació, va culminar amb un esperpent total, afirmant que fins i tot els catalans prefereixen veure el cinema en castellà. Per altra banda dures critiques al pla de normalització lingüística a les Illes, on es diu que hi ha molts empresaris contraris a ser multats si com a mínim no tenen el seu rètol en català, i clamen pel criteri de lliure empresa, i reclamen que son un territori bilingüe, fins hi tot es critica l’exigència del nivell C en segons quins llocs.
Un vertader escàndol les declaracions de la ministra socialista, d’un ministeri que te transferides les seves competències a les comunitats, i per tant la seva sola existència ja es una absurd, i més quan el seu objectiu es el racisme lingüístic sistemàtic, amb afirmacions de tant cinisme com que es antinatural que un ciutadà català vulgui accedir a la seva cultura amb el seu idioma, i concretament en el cinema, passar d’un percentatge insignificant a meitat i meitat amb el castellà per poder escollir, i fer honor al bilingüisme que tant parlen, dir que preferim el castellà, quan no hi ha oferta en cap altre llengua es senzillament cínic, i mereix la rectificació immediata o la dimissió,  per no respectar a tots els ciutadans per igual, ja que hauria de saber que el bilingüisme amb el que s’emparà vol dir dos per igual, cosa que concretament en el cinema no quadra, amb un 97 a 3 a favor del castellà, però si amb un 50 a 50, ara be, si la ministra considera el català una llengua que no ha de defensar com es evident, i que no forma part de la seva cultura, en tot cas com a nota folklòrica arribem al cap del camí, i allà on ens porta la nostra pertinença a un estat que no vol la nostra identitat, simplement esborrar-la, i a cop d’imposició com porten fent des de fa 300 anys, imposar la que consideren llengua única, per altra banda el seu poc esperit democràtic, li permet dir que treballarà per no complir una llei aprovada per una parlament democràtic, cosa que dona fe de que va el sistema autonòmic que des de Catalunya molts s’entesten en seguir.
Per altra banda, a les Illes no es parla de les més de 500 lleis que obliguen al castellà, però si de la normalitat del bilingüisme, que es que la retolació inclogui la llengua més desafavorida, i pròpia del lloc sense cap censura per cap altra, es veuria normal, com ho es que a Roma una botiga retoli en italià, i desprès amb el que vulgui, però quan parlem del català la cosa canvia, la imposició sempre es dolenta, però encara ho es més atacar-ne una i defensar-ne un altra com el més normal, res te a veure amb la lliure empresa, i si amb la normalització i la lluita contra aquesta xenofòbia lingüística, que practica l’estat espanyol contra qualsevol llengua que no sigui la castellana.

 

HI HA VIDA MÉS ENLLÀ DE LA MEDIOCRITAT POLÍTICA

General

En aquests dies de declaracions esperpèntiques, com les d’en Carod i la seva plataforma d’Esquerres, les d’en Laporta, i la meditació sobre l’alcaldia a Barcelona, o les des socialistes com Teresa Cunillera, donant llargues al debat sobre el grup propi, fruit de la seva nul·la voluntat de creure que son un partit diferent al PSOE, avui arrenca el vot anticipat de la Consulta a Barcelona sobre la independència, la més transcendent de totes les que s’han fet fins ara,  exceptuant la simbòlica d’Arenys de Munt, també la pau que ha tornat al Cercle Català de Negocis, el lobby empresarial per l’estat propi que seguirà presidit per Ramon Carner.

Efectivament aquestes giragonses polítiques tant lamentables, ens porten les últimes hores les reflexions de Joan Laporta, i la seva possible candidatura per les municipals a Barcelona, una decisió un pel estranya per una persona que fa 15 dies es presentava com a president a la Generalitat, amb el resultat de la seva entrada al Parlament, i que ara no lligaria amb la seva presentació per unes altres eleccions locals, donant la imatge si fos el cas, del típic poder pel poder, i no d’un projecte seriós, que en el cas de la independència no te massa a veure amb la gestió local, i que ha de refermar la il·lusió que ha creat amb la seva tasca parlamentaria, i no amb la promoció o ego personal d’una persona concreta. Per altra banda la Teresa Cunillera diputada del PSOE-C al Congrés, davant les aigües remogudes del seu partit per la davallada electoral, va demanar al anomenat sector catalanista d’aquest partit que deixin de demanar i discutir el tema del grup propi, ja que ho veu inoportú, ja que amb ell o sense han guanyat i perdut eleccions. Se’ns dubte es la perfecte diputat tipus del PSOE-C, preocupada nomes pel PSOE i la política espanyola, i oblidant totalment els seus orígens i els seus votants, la típica excusa que mai es moment per debatre res que trenqui els lligams del socialisme català i espanyol, o sigui submissió per sempre, quan parla de resultats, potser s’hauria de preguntar si anar contra els interessos catalans a Madrid sempre que ha calgut al socialisme espanyol hi ha tingut alguna influencia o li sembla normal, suposo que la seva ment totalment espanyola no acceptarà cap contradicció amb votar una llei al Parlament i el contrari al Congrés, caldria dir que en qualsevol estat normal si.

Per altra banda Barcelona decideix comença a caminar, es un projecte molt ambiciós, on les xifres res tindran a veure amb les consultes ja realitzades fins ara, i la repercussió mundial tampoc, cal aprofitar aquest fet mediatic de la capital catalana, i que el resultat global que ja començarà a ser visible sigui tota una declaració d’intencions, i un toc d’alerta de la societat civil a la classe política, per obrar en conseqüència amb aquest fenomen novadors, i que ha obert una via per captar el suport real de l’estat propi, encara que sigui amb uns mitjans modestos i sense el suport públic. El 10 d’abril pot ser un altra data clau pel camí de la nostra independència, i cal aprofitar-la i no que quedi en l’oblit com la manifestació del passat 10 de juliol.  Un altra bona notícia es l’aclariment del conflicte en el Cercle Català de Negocis, on la junta de Ramon Carner, torna a agafar les regnes, i proposa seguir la tasca d’aquest lobby empresarial per l’estat propi, i les seves conferències carregades de dades per donar la idea dels avantatges de l’estat propi, i el maltracte des del punt de vista econòmic que patim per seguir amb Espanya, es un altre factor clau per seguir avançant, i fer pedagogia interna, ja que l’externa s’ha de donar per finalitzada.

En definitiva, dues bones notícies per seguir avançant en el nostre camí de la llibertat, i una prova que les divisions no porten enlloc, i la unitat per un objectiu comú, i sense posar per davant cap protagonisme, es la via valida pera aconseguir-ho.

 

 

 

 

 

QATAR O ELS DINERS DE LA DISCORDIA

General

L’acord de patrocini de Qatar Foundation amb el Barça, i que es calcula que amb 5 anys aportarà uns 170 milions d’euros pel club, ha provocat una corrent de critiques amb arguments diversos, com el regim absolutista d’aquest país de l’Orient, o la profanació de la samarreta blaugrana després de 100 anys de vida del club, tot un seguit de raonaments que crec caldria matisar, i aclarir per arribar a la conclusió de que volem pel futur, viure en una mena de bombolla aïllada del món, o participar amb criteri de les oportunitats que ens ofereix aquest en el nostre benefici.

Segons informen alguns mitjans i segons Amnistia Internacional, a Qatar les dones segueixen sent objecte de discriminació, la pena de mort es vigent, i se sotmet abusos als treballadors estrangers, deixant de banda la prohibició dels partit polítics tot hi la llibertat d’expressió, i el poder de l’emir que controla la cambra governamental, tot donat per aquest acord de 30 milions per temporada amb aquesta fundació que compartirà espai amb Unicef, i que oficialment es dedica a l’educació, recerca i desenvolupament del país. Segons el directiu Javier Faus, es tracta d’una monarquia absolutista però tolerant. Rosell ho justifica per situar el club com a marca líder indiscutible del món del futbol. Cal dir que en el programa electoral de l’actual president blaugrana res es va dir sobre el tema, però es va critica molt els suposats negocis de Joan Laporta amb l’Uzbekistan, que segons el rànquing de llibertat de premsa al món es situa el 163 pel 121 de Qatar. De totes maneres la directiva diu fer aquest pas pel deute acumulat, ja que sinó no haguessin fet el salt.

Cal dir que per una banda si el club vol competir amb els clubs més poderosos del món, i donant per segur que no sempre el planter donarà una fornada tant important com l’actual, s’han d’utilitzar les armes que tothom fa servir, el demes es un romanticisme estèril, i al final  els socis i simpatitzants valoraran els títols aconseguits pel club, que donaran la seva vertadera dimensió. Els diners d’aquesta operació son molt importants, i donaran una empenta al projecte, i els que ara critiquen seran els primers a criticar si el club no pot estar lluitant com li correspon pels primers llocs mundials per falta de recursos. Dit això la directiva actual no pot fer demagògia, així com molts opinadors, no es pot dir que aquest estat oriental es una monarquia absolutista però tolerant, simplement es mentida, son dos termes oposats si es una monarquia absolutista on tot el poder rau sobre una família no pot ser tolerant, i més quan els partits polítics estan prohibits, i una representació important de la cambra es escollida directament per l’emir sense comptar amb l’opinió del poble, poden vendre l’acord per motius econòmics, però que no ens prenguin per imbecils, i més quan van estar criticant a l’Uzbekistan, i posant les mans al cap per la falta de drets humans en aquest estat, i ara es defensa o s’emmascara l’acord aconseguit en un altra, on el dret a decidir de la gent es inexistent.

La proposta d’Unicef es molt lloable, i un mèrit de l’antiga directiva, tant per l’acord, com pels valors que es volen transmetre i que el club els vol fer seus, ara be, si entrem en el terreny del purisme podríem dir que moltes d’aquestes multinacionals que patrocinen equips de futbol no tenen un comportament ètic molt lloable, o que el mateix estat espanyol amb la seva negació del dret a decidir i la seva persecució per exemple a la nostra llengua, qüestionaria la presencia del club a la lliga espanyola, o la celebració dels jocs olímpics amb un estat dictatorial com la Xina, no va fer enrere a cap estat mundial, i evidentment ningú fa aquestes afirmacions, per tan, cal dir que dins d’uns paràmetres cal saber aprofitar-se del sistema, i fer el possible per donar les eines per estar als primers llocs, sabent que la demagògia no es bona ni per un costat ni per l’altra, i que el sentiment sempre estarà per damunt d’aquestes decisions, i això no es pot comprar amb diners.

 

 

 

 

 

LA OFERTA CAROD: MÉS DEL MATEIX

General

El personatge que ha observat des de casa com el seu partit s’estavellava, fruit d’una  aposta que ell com a vicepresident ha defensat en tot moment, i que ara vol repetir d’una manera més encoberta amb un nou projecte, que dona fe que la llum d’aquest gran orador polític s’ha anat apagant, i ha passat de la previsió de l’estat propi pel 2014, a centrar el seu discurs en l’eix dreta i esquerra, i amb un tripartit infinit que nomes busca seguir donant tombs al mateix sistema pels segles dels segles.

Considera que els republicans han fet una campanya pèssima, rebutjant el govern del qual formen part, i centrant-se en el referèndum, recordant que la independència no nomes s’hi arriba des d’Arenys de Munt. No han volgut jugar a primera divisió, i s’ha preocupat més de formacions extraparlamentàries com Solidaritat i Reagrupament, proposant un referèndum d’independència en un context de crisi econòmica. Ens proposa que Esquerra s’integri a una plataforma electoral amb catalanistes del PSC i ICV, que aglutini el centre esquerra nacional, tal com CIU fa amb el centre dreta, i que  hi tinguin cabuda totes les sensibilitats. Ha admès converses amb altres polítics sobre el tema, i veu com a futur aquesta copia convergent però de l’esquerra, ha criticat que amb la situació econòmica el primer problema es la crisi i no l’estat propi, i que els republicans han donat per fet que estarien a l’oposició. No assumeix cap responsabilitat del desastre electoral, i demana la dimissió d’en Puigcercos per dignitat, fent befa de Solidaritat, i la seva independència rapida. La proposta seria per estar preparat per les eleccions espanyoles.

 

Realment trobo lamentable aquestes propostes d’un polític que va fer molt per l’independentisme, i que va portar una il·lusió i un salt qualitatiu important que se li ha de reconèixer, però arrel de l’entrada al govern, els despropòsits d’aquest personatge han devaluat la seva figura, defensant un  a posició esperpèntica a l’estatut retallat de Madrid, promovent una aposta per l’alliberament al 2014 com l’ultima meravella, i que  ara reposa en un bagul amb la clau ja perduda. Es treu tota responsabilitat del resultat, quan ell es un ferm defensor de l’estada al govern dels republicans, i la tàctica de la pluja fina que ha deixat despullada qualsevol ideologia nacional d’aquest partit. Es igual de responsable que en Puigcercos, del que coincideixo, si li quedes una engruna de dignitat hauria d’haver dimitit ja fa dies. Fa seves les tesis de l’espanyolisme ranci, quan  separa crisi i estat propi, quan precisament el segon terme es un eina per sortir-ne amb moltes més possibilitats, sense això les eines del govern per combatre la crisi son tant minses, que son inexistents, i amb el llast de l’espoli espanyol per acabar d’enfonsar Catalunya en la misèria actual. Ens proposa un tripartit secret amb les tres forces que ara formaven el tripartit, caient amb el parany del dreta i esquerra, com si això en una regió autonòmica sense cap poder real tingués cap importància, deixant de banda que son termes força caducats en les democràcies avançades. El seu odi a CIU es superior a qualsevol cosa, i no admet que la independència serà transversal, ja que diverses ideologies hi han de donar suport, i no nomes una esquerra tronada que es el que ens proposa.

 

Es el símptoma clar de la deriva dels dirigents del partit republicà, que definitivament han perdut el nord, i simplement obliden els seus objectius més vitals, per seguir donant tombs en aquest autonomisme, creant més i més plataformes, refundacions, i catalanismes de pa sucat amb oli pels segles dels segles, rebutjant la opció més seriosa, que es la independència al Parlament sense més excuses de mal pagador, com les que ens proposa Carod.

 

 

 

 

SISTEMA CORRUPTE ES I GUAL A POCA DEMOCRÀCIA

General

L’aposta per l’estat d’alarma, i el control militar per part del govern de Zapatero a l’Estat espanyol, per solucionar el conflicte dels controladors aeris, segurament, i arribats al punt de caos era una opció necessària, però això no amaga que darrera s’amaga una ineptitud governamental, i un sistema podrit que no fa res més que perjudicar la falsa democràcia on vivim, la ciutadania catalana en una recent enquesta ho confirma, ja que un 60,5% te la percepció que a Catalunya hi ha molta o bastant corrupció, i creuen que aquestes pràctiques es mantindran amb aquest estudi encarregat per la Oficina antifrau.

Zapatero aposta per prorrogar l’estat d’alarma per evitar problemes per Nadal, i ha defensat aquesta posició per tractar-se d’uns fets excepcionals, i una mesura excepcional per garantir el tràfic aeri, una situació que no es pot tornar a repetir per l’interés públic. Ha detallat les reunions per demanar els controladors que fessin marxa enrere, i ara amenaça amb responsabilitats penals segons la legislació militar, ja que no es tracta d’una vaga, sinó l’abandonament dels llocs de treball. El decret aprovat el 5 de febrer que regulava l’activitat dels serveis de transit aeri, i detectava greus deficiències econòmiques d’AENA, amb els increments salarials dels controladors, molt més alts que els seus homòlegs europeus, així com les hores voluntàries de feina, ja que fins ara eren 1200 hores ordinàries i unes 500 hores extres, per tant ha ampliat les ordinàries per reduir les extres, que tenen un cost tres vegades més alt que les altres. Uns salaris anuals de 305 mil euros que es veurien retallats a 200 mil euros fins el 2013, alhora s’exigeix disponibilitat el 365 dies de l’any. Així com suspendre durant tres anys la llicencia especial, que al complir els 52 anys es deixava de treballar, i es cobrava el salari fix fins a l’edat de jubilació.

Un altre conflicte que ha explotat als nassos del govern espanyol, un cas més d’evitar un conflicte que ja fa anys que es cou, i com amb la crisi enganyar la ciutadania venen una realitat que no es tal. El sistema centralitzat d’AENA, que cap estat de primera línia europeu o mundial utilitza, ja que s’entén que la proximitat amb la gestió es la que coneix, i pot controlar millor aquesta eina econòmica de primer ordre, com son els aeroports, i contribueix a millorar l’estat del benestar de la ciutadania i el territori. Els estats ancorats en el passat i sense ganes d’evolucionar, per por de donar massa poder a les colònies que mantenen per imposició legislativa, i que no es creuen pròpies, sinó com una possessió. Alhora, aquest monstre crea aquest col•lectiu dels controladors amb unes condicions, que tot hi la gran responsabilitat de la seva feina que lògicament ha d’estar ben remunerada, no fins el punt de gaudir d’uns privilegis que sobretot en temps de crisi son insultants per molts altres col•lectius molt més humils, i que ja han rebut les conseqüències de la situació econòmica, i parlo de mileuristes que pateixen per arribar a final de mes. Es immoral que als 52 anys es puguin jubilar amb el sou fix per bandera o el sou estratosfèric, amb aquest parany de les hores extres que al passar a ser normals, ja no els semblen el mateix, uns greuges que els mateixos sindicats haurien de veure com inacceptables, no van defensar els treballadors amb el desgavell dels serveis públics a Catalunya, i ara volen defensar aquests privilegis desorbitats per aquest reduït col•lectiu. De totes maneres la vigilància militar un cop resolt el conflicte, hauria de tornar a les casernes que son el seu lloc, ja que una democràcia que ha de recórrer als estaments militars, dona una idea de la pobresa democràtica que amaga, i on com diu l’enquesta, la gent accepta amb normalitat la corrupció del sistema públic, sense votar o exigir les opcions que volen una regeneració d’aquest sistema, que bàsicament amb una bona llei electoral, un apropament dels servidors públics als seus administrat, i unes lleis que prohibeixin practiques com l’eternització dels càrrecs, un control patrimonial i un gran control de la despesa pública, que com vaig sentir molts cops en aquesta campanya electoral a en Ferran Pujol, candidat de Reagrupament per Tarragona, es comença perdonant una VISA, i s’acaba amb qualsevol dels casos de corrupció existents.

ESQUIZOFRÈNIA NACIONAL I DEMAGOGIA PER BANDERA

General

El Departament d’Acció Social i Ciutadania, ha decidit portar el programa electoral de Plataforma per Catalunya a la fiscalia per ser mentida,  i apart formentar l’odi i el racisme.  Per altra banda l’enquesta del diari ARA, ens diu que un 58% dels catalans estan a favor de decidir el seu futur en un referèndum, amb un empat entre partidaris i detractors, tot això amanit amb les consideracions que venen des de les Espanyes sobre el nacionalisme, amb un clar to xenòfob de Peces Barba, un dels pares de la Constitució, la Carme Chacon o el nobel Vargas Llosa.

El departament de la Generalitat envia a la fiscalia el programa del partit d’Anglada, que va estar a punt d’entrar al Parlament, amb l’argument que els deu punts del seu ideari son mentida, i els vuit que fan referència al control d’immigració, fan apologia del racisme, com la negació del padró als immigrants sense papers, o la prioritat dels catalans a les escoles. Per un altre costat, ARA augura un empat tècnic entre detractors i favorables al referèndum independentista, amb la meitat de votants de CIU pel SI, i un 44% que creu que es viuria millor en una Catalunya independent, els favorables del PP superen en nombre als del PSOE-C, encara que un 67% creu que mai s’assolirà l’estat propi, amb un significatiu 35% del partit republicà. Pel que fa al Concert, ja una clara majoria favorable, però un 68% creu que tampoc s’hi arribarà. El problema de Sobirania a Espanya es pot comprovar amb les explicacions de Peces Barba, assegurant impossible un referèndum d’autodeterminació, ja que l’ha d’aprovar el Congrés i signar el Rei, deixant clar que les minories mai seran rellevants, alhora defensa que les autonomies ja han arribat al límit constitucional. Per la seva part Chacon, culpa al soroll de l’independentisme i la seva relació amb els republicans com a causa davallada socialista, en la línia del premi nobel Vargas Llosa, que ha definit el nacionalisme com el causant de les majors carnisseries de la historia, ja que no son les banderes o els himnes, sinó un grapat de persones les que tenen els nostres records, i ha definit com a plaga incurable i també a Espanya, el nacionalisme.
Realment que el partit de Plataforma per Catalunya te un marcat corrent de xenofòbia contra la immigració sense miraments, es una evidència, com de fet es una corrent que per Europa es va estenent aprofitant els conflictes i xocs culturals creats, precisament per una dolenta política en aquest tema tant important, i la nul·la gestió per part dels governs de torn, més preocupats dels vots i del que es políticament correcte, que de  gestionar aquest tema delicat amb una visió ampla i sense manies. Dit això voler portar a la fiscalia com diuen per ser mentida els seus 10 punts principals es d’una gran demagògia, i demostra el nivell dels nostres polítics, ja que aplicant aquest criteri, s’hauria de portar a fiscalia el programa de CIU, ja que la seva principal aposta es impossible, ho han dit els que l’haurien de fer possible, i fins hi tot la mateixa gent convergent un cop guanyades les eleccions, també el d’Esquerra amb un referèndum per l’estat propi que també com se sap es impossible, ja que com diu Peces Barba ningú donarà l’autorització, i la famosa Constitució amb poca vocació democràtica no accepta, per tant a la fiscalia, com també els socialistes i la seva aposta per recuperar el perdut de l’estatut, quan saben que el TC ha dictat sentència, i això ja no ho toca ningú, per tant a la fiscalia, i de retruc a Iniciativa i el seu federalisme, negat sistemàticament precisament pel que l’hauria de fer factible, a la fiscalia amb tots ells.
Pel que fa a l’enquesta d’ARA, ho ens hem tornat bojos o una esquizofrènia fatal s’ha apoderat del país, si aquest percentatge vol un referèndum d’autodeterminació, i alhora de votar el Parlament els resultats son els que son, alguna cosa es mentida, cosa que per altra banda ja detecta l’enquesta quan vora un 70% veu impossible, el que una majoria voldria consultar, i un empat tècnic reflexa el resultat, es un clar símptoma de la mentalitat desorientada i vençuda catalana.
En Vargas Llosa, cal felicitar-lo ja que ha descrit perfectament un cop més el nacionalisme espanyol, i el seu paper a la historia, encara que em temo que el seu racisme cap a qualsevol identitat que no sigui la seva no es la seva millor carta de presentació, almenys com a persona.
En definitiva, més proves per una nació decadent que necessita una regeneració urgent per poder portar-la per nous camins, molt més clars que aquests.
 
 
 

BONO I LA SEVA CONSTITUCIÓ

General

Aprofitant les celebracions  i els discursos institucionals per l’aniversari de la Constitució espanyola,  el President del Congrés José Bono, va tornar a fer una defensa de la unitat de l’estat espanyol per damunt de tot, i com una espècie de revelació divina que mai es podrà trencar, i alertant sobre la gent inconscient que vol trencar aquest sistema de pau i harmonia, que sembla ens porta el tractat immobilista que ahir feia 32 anys, i que sembla no te cap intenció de marxar de casa, ni fer cap modificació amb la seva conducta pels segles dels segles.

Efectivament, en Bono ha aprofitat per fer un elogi de la unitat espanyola, i alertar sobre els separatistes que volen posar punt i final a la igualtat entre els espanyols.  Ha advertit els que fent xantatge com els recents controladors aeris per defensar privilegis sempre son culpables, i perden davant l’estat, i els que ens volen separar saben que hi ha milions de persones que amb la Constitució per bandera no tenen por de la ruptura.  La carta magna garanteix la igualtat entre tots visquin on visquin, i critica els que exigeren les diferencies per damunt del que ens uneix, com la terra, l’idioma, el clima, els valors els afectes, la història i altres coses. El tractat impedeix que un espanyol  tingui més drets que un altre, ja que això seria el pitjor per la nació i la justícia.  Ha acabat defensant Espanya com a mare de tots els pobles.

Aquest fill de falangista, i exemple clar de la poca diferencia ideològica entre socialistes i populars, torna a posar sobre la taula una sèrie de tòpics per defensar un tractat amb clars tics antidemocràtics, i que si alguna cosa garanteix  es la submissió d’uns territoris respecte uns altres, i una desigualtat de drets flagrants.   Ens diu que els separadors volen posar punt i final a la igualtat entre els espanyols, vers al contrari, precisament volem un tracte de igual a igual, amb els mateixos drets i deures, cosa que ara no es així, aquests privilegis que ens parla son els que ell avala amb el tractat constitucional, i que permeten que un territori es vegi condemnat en nom d’una falsa solidaritat, a un espoli fiscal que fa que un 10% del seu PIB marxi a altres territoris, i no es vegi reflectit  amb el seu estat del benestar, alhora això produeixi una sèrie de greuges en forma d’inversions, infraestructures deficients,  serveis sanitaris, educació, i moltes altres oportunitats que s’esvaeixen, que evidentment deixen en més mala posició el que més ha aportat, i per damunt el que menys ha aportat i més ha rebut, en definitiva una desigualtat total, i que desmenteix el que visquin on visquin tenen les mateixes oportunitats, ja que pel fet de nèixer a Catalunya no es pot gaudir dels mateixos serveis i oportunitats que si he nascut un altre lloc.   Ens posa unes coses que ens uneixen falses, començant per l’idioma, que jo sàpiga el català i el castellà no son iguals, i no son la mateixa llengua, tot i la persecució que pateix la primera precisament en benefici de la segona, el clima no es cap valor en si,  ja que sinó altres territoris que formen part d’altres estats, també serien estat espanyol i no ho son, els valors, si es refereix als universals poden coincidir, els locals sap perfectament que cada poble te els seus, i per exemple la cultura de l’esforç a Catalunya, res te a veure amb el tarannà espanyol, la història, sap perfectament que per la força de les armes la compartim des de fa prop de 300 anys, però la nostra nació te més de 1000 anys d’antiguitat, i no es poden esborrar, i per dret de conquesta parlar d’una història comú.

Acaba defensant el que qualsevol independentista signaria, que ningú tingui més drets que un altre, com sap que actualment defensa l’estat espanyol, on les retallades de drets al territori català son el pa de cada dia, i la imposició la regla que defensa la Constitució que tant estima, i que tant de mal ens esta fent els que creiem en la llibertat, el dret a decidir, la democràcia i la justícia.

32 ANYS DE LA PRESÓ CONSTITUCIONAL

General

Avui dia de la Constitució, se suposa que l’Estat celebra el tractat dirigit pels hereus del franquisme, i que segons ells ens atorga un marc comú que garanteix llibertat, igualtat i fraternitat. Segons el president espanyol, parla  com el millor instrument per garantir la convivència, i un mecanisme per encarar problemes importants i seriosos, i com a garant de l’etapa de major llibertat i prosperitat de la historia d’Espanya, amb un model de l’estat del benestar, que suposo no inclou a Catalunya. Tot una sèrie de topics que xoquen amb la realitat catalana, i on el text ha estat un element més de repressió al llarg d’aquesta travessia del desert, des de la pèrdua de les nostres llibertats al 1714.

 

A Catalunya 110 municipis ja s’han declarat exclosos moralment de la Constitució, arran de la sentència del TC sobre l’Estatut, cal dir que molts d’ells van signar un manifest per imposar un referèndum sobre la independència des dels municipis. Es un tractat amb clars tics antidemocràtics, com la consagració de l’exèrcit com a garantia de la unitat del territori, la imposició d’una llengua per damunt de les altres,un sistema autonòmic, com a trampa perfecte per nacionalitats com Catalunya, Galícia i el País Basc, una monarquia imposada amb l’hereu nomenat pel dictador encara viu, i referendat per aquest nou tractat, obviant la República anterior a la dictadura militar, una rigidesa que gairebé deixa impossible la seva modificació, i tot una sèrie de normes que donen legalitat al maltractament constant de territoris com Catalunya, econòmicament i culturalment. Us deixo aquest vídeo on es parla concretament del tema de la llengua, i del tarannà espanyol al llarg de la historia, amb la seva obsessió per la uniformitat, i la imposició sobre les terres que han conquerit.

 

REAGRUPAMENT SEGUEIX BEN VIU I AMB EL MATEIX COMPROMÍS

General

La Junta directiva de Reagrupament es va reunir ahir amb els coordinadors, i es va decidir seguir endavant, ja que a pesar dels mals resultats electorals, sense representació al Parlament, l’assoliment de l’Estat Propi amb un full de ruta clar, la regeneració democràtica amb tota una sèrie de propostes per fer una democràcia de qualitat, i el treball amb el premi a l’excel·lència i l’esforç  com a base de la nostra econòmica, son tres eixos que cal seguir divulgant, i posant el granet de sorra per arribar a l’objectiu final de l’associació amb o sense el protagonisme, però amb la il·lusió de la feina ben feta.

Com a reagrupat, i implicat en el projecte, crec que els eixos abans esmentats son bàsics per construir no nomes un estat lliure, sinó un estat de qualitat, que es el que volem deixar als nostres fills, cal fer autocrítica de les coses que no s’han fet be, se’ns dubte la crisi del gener ha passat una factura molt alta, amb el pas de les hores cada cop veig més clar que aquella gestió de l’afer de les dimissions de la junta, la tornada, i finalment els retrets i rumors continus dels que van marxar, van obrir una ferida que no va acabar de cicatritzar adequadament, suposo que son pecats de joventut que amb un projecte que vol trencar el sistema existent, i per tant molt atrevit per la mentalitat conformista catalana es fa molt difícil. Per altra banda l’esforç de tots per fer més de 1000 actes pel territori, amb uns arguments seriosos i rigorosos, fugint de qualsevol estirabot i populisme, no ha acabat de quallar en una societat que no vol tanta lletra petita, i nomes grans titulars. De fet aquest ha estat el gran encert de Solidaritat, amb un estil més directe, i la tirada mediatica del protagonista com a eixos fonamentals que els han permès amb quatre mesos l’èxit aconseguit, i que de moment han començat amb bon peu no caient amb el parany d’aconseguir grup propi amb concessions a Esquerra, i no donaran suport a l’investidura de Mas, ja que no accepta el full de ruta cap a la independència, tenen una gran responsabilitat per portar el projecte a bon port, i crec que en les properes eleccions no podem cometre de nou l’errada de presentar varies opcions per la independència, ja que la societat no ho entén, i estic convençut de que molts votants decidits a donar el vot a les noves opcions, veient la divisió han optat  per la seguretat de CIU amb la pinça al nas, es el país que tenim i l’hem d’assumir.

Respecte a les municipals, jo tampoc soc partidari de presentar candidatures de Reagrupament, tot hi respectar els associats que en els seus municipis vulguin presentar-s,e i amb el suport de l’associació es faci possible, però el projecte nacional poc te a veure amb la política del dia a dia municipal, on la gestió es fonamental.  Per les properes eleccions cal deixar els purismes a un costat, que tant de mal ens han fet a tots plegats, i anar de cara a barraca, això nomes s’aconsegueix deixant de banda els personalismes interessats, i fent pinya per l’objectiu final, amb una mena de coalició on tothom pugui conservar la seva personalitat original, i aportar les seves millors receptes, incorporant a les famoses llistes la gent més capacitada, però també la que aporti mes ganxo electoral ens agradi o no, ja que l’objectiu ha de ser el primer, vull creure que Solidaritat consolidarà el seu projecte, i fent les coses be pot agafar una molt bona posició, Esquerra ha de renovar la seva direcció, i tornar a l’aposta per l’estat propi sense condicionants, i disposats a formar part d’aquesta gran coalició deixant ideologies socials a banda,  com a garantia de crear una il·lusió que multiplicaria els resultats obtinguts, i es mostraria en condicions de fer uns grans resultats en front de l’autonomisme cada cop més apagat, i on CIU pot ser el darrer en pagar el seu conservadorisme en aquesta legislatura.

Des de Reagrupament ens espera com associació una tasca important, consolidar el projecte per tot el territori, fer actes transversals en benefici de l’estat propi, i molta generositat en les properes eleccions per no donar mai la imatge de posar pals a les rodes a un gran projecte sòlid, on es pot aportar sobretot aquesta regeneració democràtica que ningú més sembla defensar, i que es un actiu a explotar.

 

VAGA SALVATGE I EL VALOR DE SER DETERMINANT O IMPORTANT

General
La vaga de controladors aeris que ha afectat a tots els aeroports catalans, i especialment pel seu volum de viatgers, i les dates on ens trobem al Prat, ha causat el caos i una imatge força llastimosa, el mateix podem dir  del decret aprovat ahir pel govern espanyol sobre la privatització d’una part de la gestió aeroportuària, i on les promeses d’en Zapatero de donar una part determinant a la Generalitat, han quedat com sempre en falses promeses, i la deixa en un trist paper testimonial en un punt clau pel desenvolupament de l’economia catalana, i que com en molts altres àmbits en el sistema autonòmic queda condemnada al fracàs.

El president espanyol ha declarat l’estat d’alarma, el primer en aquest període democràtic de fireta, per obligar als controladors ha tornar als seus llocs, i amb el codi penal a la mà, pels que incompleixin la seva feina penes greus de presó, ja s’ha avisat que hi haurà acomiadaments, i les forces de seguretat seguiran vetllant pel compliment de les seves tasques als aeroports. Pel que fa a la famosa gestió del Prat, i segons la vicepresidenta Salgado, les comunitats participaran en la presa de decisions, disseny i planificació de la gestió, per tant tindran un pes important que no determinant. Aena crearà una societat amb capital públic, i entrada minoritàriament de capital privat amb un 49%, la navegació continuarà plenament en mans de l’estat, i la societat assumirà la gestió i explotació, amb una redacció força ambigua perquè el Congrés l’aprovi.
Realment els límits en un dret de vaga de tots els treballadors son clars, i més quan es parla d’unes conseqüències tant greus per un territori, i que afecten tanta gent, son sectors molt sensibles per l’economia, i deteriorament de la imatge externa d’un país amb tot el que això comporta, en aquest cas crec que s’ha de respectar el dret dels ciutadans, que al final son els grans perjudicats, en un context de crisi no es pot donar-li ales amb accions com aquestes, i la mesura per acabar-la crec que ha estat totalment lògica, i de les poques encertades pel gran demagog de la política espanyola, tot hi que cal dir que la imatge de l’exèrcit controlant al civil fa pensar en èpoques que l’estat espanyol encara no ha superat, no dic això gratuïtament, ja que les seves promeses durant la inauguració de la T1 de fer de l’aeroport del Prat un dels grans centres mundials, i amb una gestió determinant per part de la Generalitat, deixant enrere una gestió totalment fora de lloc en els països civilitzats, ara resulta que es privatitza una part, concretament el 49%, i per tant seguiran les majories on estan ara, i en les mans que estan ara, això de retruc deixa a la Generalitat en un paper testimonial, segons ells important, però de cap manera amb cap possibilitat de gestionar aquesta infraestructura de primer ordre per Catalunya, i el seu desenvolupament.  Es la tàctica del govern de Madrid acceptada per la mediocritat catalana, i son els traspassos o les gestions virtuals, o hem vist amb Rodalies, amb Regionals, i ara ho veurem en el Prat, aquesta es la política que ens donen amb el nostre assentiment.
Això es l’autonomia espanyola, el paper que ens te reservat a Catalunya, no arriba ni a secundari, es totalment residual, amb poques competències importants, per no dir cap, i d’aquestes algunes virtuals, com les que he esmentat abans, mentrestant i degut a l’espoli econòmic, el dèficit de les institucions catalanes continua creixent sense els instruments necessaris per fer-hi front,  i amb un estat totalment contrari als nostres interessos, amb aquest concepte radial d’estat, on tot surt de la capital espanyola, i res pot passar per davant d’això.  Hem desaprofitat una oportunitat valuosa per donar un pas, i donar el tomb a la situació, ara toca seguir obrint els ulls a cada cop més gent, que vegi que no es normal seguir aquest via crucis sense fi.
 
 
 

 

MENTALITATS COLONIALS I GENT VALENTA

General

Un exemple ben clar d’aquesta mentalitat que no veu res més lluny de l’estat espanyol, es el líder d’Unió Duran i Lleida, que els rumors l’anomenen a les travesses per ser Conseller en Cap, tot hi la seva predilecció per Madrid. En un altre costat trobem el republicà Joan Tardà, que ha titllat en una sessió de corrupte en les seves funcions al Tribunal Constitucional, i que finalment fruit de la seva suposada valentia, ha retirat en el diari de sessions les seves paraules desprès de la conversa amb el socialista Bono.

Aquests dos personatges son dos clars exemples de la mentalitat que porta en el seu ADN una bona part de la societat catalana, en Duran i Lleida, no s’ha volgut definir sobre el seu futur laboral, tot hi reconèixer estar molt a gust a Madrid, i que cal un pes pesat a la capital espanyola, ja que ha d’estar ben cobert, parla de la seva repartició de papers amb en Mas, un a Catalunya, i un a Madrid, ha confirmat que la repetició del concert basc es inviable, però si un pacte fiscal per recaptar tots els impostos i pagar una quota a l’estat i per la solidaritat. Per la seva banda en Joan Tardà, ha matisat en el diari de sessions del Congrés les seves paraules de corrupte al TC, per “exerceix de manera impròpia les seves funcions”. Tardà va dir aquestes paraules sobre el Tribunal, i concretament el nou membre Francisco José Hernando, qualificat com a personatge nefast i fomentador de la catalanofòbia, recordant les seves paraules de que obligar a parlar català als jutges a Catalunya no tenia sentit, ja que era  com si li demanessin aprendre a ballar sevillanes. En Bono el va instar a rectificar aquestes paraules, cosa que finalment va acabar succeint.

 

En Duran, es d’aquells tipus de personatges estimat a les Espanyes, ja que s’ha fet perdonar el ser català, demostrant aquesta mentalitat servil i submisa, i sobretot amb Madrid i l’estat espanyol com a referència única en el seu cap, cosa que lliga amb la seva afirmació de tenir un pes important a Madrid, ja que com ha dit més d’un cop ell no vol la independència, i per tant la dependència te el seu epicentre concretament a Madrid, on es prenen totes les decisions importants, segueix amb el cinisme convergent de titllar d’impossible la seva proposta estrella en forma de concert, i tot seguit ens diu que vol un pacte que bàsicament igual que el Concert i que sap del tot impossible, tot plegat sona a un nou pacte del Majestic, venen un acord miserable com la gran meravella mundial, amb la diferència que el context de crisi, i dèficit aberrant no s’escamparan amb fum, cosa que en Duran intentarà més o menys com ha fet sempre. Pel que fa en Tardà, i la seva crítica al nou membre pel TC, fill de falangista, i personatge important al règim dictatorial, i que amb el seu menyspreu al català en l’àmbit judicial, demostra el seu tarannà xenofòbic i amb tics profundament antidemocràtics, aquests son els personatges de la gran instància espanyola judicialment parlant ,i que com deia el republicà exerceix de manera corrupta les seves funcions, com ha demostrat amb la sentència de l’Estatut, però fent honor a aquesta valentia de campanya, li ha faltat temps per acceptar els suggeriments de Bono, per cert un altre fill de falangista, per rectificar i deixar uns termes molt més suaus. Es l’exemple de la falsa valentia que pregonava en Puigcercós, i que ha semblat una burla desprès de 7 anys de abaixar-se els pantalons cada dos per tres, i que finalment els votants han castigat durament.

En definitiva, son els catalans clàssics que per la seva condició, busquen la més mínima oportunitat per fer-se perdonar, i tancar-se en el seu raconet de l’estat espanyol, i no d’un món globalitzat que ens espera amb les seves oportunitats.

 

 

L?OBSTINACIÓ SENSE CONTROL NI SENTIT COMÚ

General

Les valoracions i reaccions pels resultats electorals es van succeint, i podem veure clarament la ceguesa i l’odi acumulat d’alguns personatges, que fora de qualsevol realitat, segueixen insistint amb un món que nomes existeix en el seu subconscient. En aquest paradigma hi podem trobar el republicà i exconseller Huguet, la Rosa Diez de UPyD, i també el socialista Raimon Obiols, tots ells amb receptes i consideracions que ratllen l’absurditat i la paranoia.

En Josep Huguet, desprès de la situació incòmode que viu en el seu partit diu que es el moment de fer autocrítica, però també de fer una direcció que representi tothom amb una nova estratègia, i una implicació de tota la base tant en èpoques de vaques grasses om ara de clara davallada, no entendria un altra manera de fer. Demana autocrítica per aquells que es van escindir de la seva formació, en referència al Regrupament de Carretero i el seu rotund fracàs, i divisió de l’independentisme, que ha portat les seves receptes a ser extraparlamentari, pel que fa a Solidaritat també els suspèn per creure’s l’aglutinador del sobiranisme, i veure els resultats obtinguts, i finalment suspèn alguns opinadors per donar mes suport a aquestes noves formacions que al seu partit.   Per la seva part Obiols i la seva plataforma Nou Cicl,e participarà activament en les propostes que obrin els socialistes, i veu una perspectiva de futur del parti,t i diu que ha de vetllar per qualsevol intent de desmuntatge dels serveis públics de la Generalitat, i promoure acords estratègics per lluitar contra la crisi, i la causa comuna de l’autogovern català. Per últim la Rosa Díez, ha valorat negativament el 0,17% de suport obtingut, i ha posat l’exemple de la CORI amb molts més votants que ella, i admet que el seu discurs no qualla a Catalunya, amb la llibertat lingüística, la competència d’Educació de tornada a l’Estat central, o el rebuig al concert econòmic.

 

Segurament, i a diferència del cinisme de Mourinho, afirmant que la golejada i lliçó de joc per part del Barça al seu equip era de fàcil digestió, no es pot aplicar a Huguet, que s’oblida de la disbauxa ideològica del seu partit aquests últims 7 anys, prioritzant les cadires del govern per damunt de qualsevol objectiu, i que els votants finalment han castigat deixant aquest històric partit en una situació residual, i una greu crisi d’identitat, per ell l’origen de tots els mals son les noves formacions que es veu no poden existi,r ja que es pensa tenia l’exclusivitat d’aquest fals independentisme que han practicat, torna a anomenar escissió a Reagrupament, quan els seus associats en un 70% eren verges anteriorment en el món polític, critica les receptes reagrupades, quan qualsevol signaria la proposta d’estat propi amb la única via valida a l’estat espanyol, i les propostes de regeneració d’un sistema que el facin més obert i democràtic, cosa que segurament no li interessa sentir, una pena que l’odi no deixi veure la realitat, pel que fa a Solidaritat, menysprea que en quatre mesos entri al Parlament amb 4 diputats, si més no ho veig agosarat, caldria recordar el suport i mitjans del seu partit a la campanya, i la invisibilitat de les dues formacions esmentades, una cosa que evidentment no assenyala i no li interessa veure, ja que viu en el seu món que ja s’ha acabat. Pel que fa a Obiols, es vol erigir amb el seu partit el garant de la lluita contra la crisi, i l’autogovern, quan precisament han patit la gran davallada per marxar del govern amb els índexs més alts d’atur mai vistos, i unes finances sota mínims, sense voler plantar cara al TC, i la retallada estatutària, i triant el PSOE abans que els nostres interessos sempre que han hagut de decidir, nomes son garantia d’exercir de guardià de Zapatero a Catalunya, menyspreant els nostres interessos, i de pas als seus votants. La Rosa Diez no s’ho explica, però amb els tres exemples del seu programa que ens diu ho hauria de veure clar, es un partit totalment xenòfob, que vol deixar el català a nivells residuals, vol reduir les nostres minses competències, i ens vol condemnar a l’espoli per sempre més, jo diria que no son el tipus de propostes que fan amistats en un territori, i més quan aquestes opcions tant clares ja tenen PP i Ciudadanos per defensar-les amb el seu discurs nacionalment espanyol.

 

En definitiva, tres opcions que aviat formaran part del passat, i de la mediocritat que hem de suportar en aquest període de la nostra historia.