ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquesta frase pronunciada aquest cap de setmana per en Joan Carretero, son d’aquelles frases que et fan mirar les coses amb optimisme, en el dia d’ahir vaig estar en una parada bona part del dia, informant i repartint informació de Reagrupament, i les diferents persones que s’atansen, i pots establir un diàleg et fa adonar que queda molta feina per fer, i que les inèrcies son difícils de capgirar, per altra banda i concretament en el nostre moviment, veient la voluntarietat de la gent, la il·lusió i les ganes que intenten suplir la falta de recursos monetaris amb els recursos humans, et fa adonar també que tota aquesta feina no pot acabar en un no res, i que Catalunya ha de reaccionar tard o d’hora.

Crec que la independència i la regeneració democràtica es una cosa massa seriosa com per frivolitzar amb la seva presentació al mercat electoral, la pedagogia i els arguments han de ser el pal de paller per guanyar la confiança, i vèncer les pors al desconegut de l’electorat, o dic per exemple pel fitxatge de l’artista porno Maria Lapiedra per Solidaritat, que amb tots els respectes, crec fa més mal que be, ja que dona una idea més aviat friqui, que d’una opció real i rigorosa. Desprès veiem els que ara de sobte son valents, quan han tingut 7 anys per demostrar-ho al govern, i no han estat capaços de mostrar aquesta dignitat que ara volen vendre, malbaratant un capital molt valuós per la nostra causa, i que intenten recuperar a partir d’una mentida com el referèndum irrealitzable dins l’estat espanyol. Just a l’altre costat el cinisme espanyolista representat per Ciudadanos, Populars i socialistes, ens arriba les paraules de la candidata popular, dient que no vol campanyes basades en temes identitaris, quan tots sabem que de moment es de l’únic que parlen amb els recursos contra les normatives lingüístiques, i contra qualsevol norma relacionada que en surti del Parlament, no tenen altres arguments.

Ahir em vaig trobar diferents casos que et donen a pensar, el cas d’una senyora gran que ens va assegurar que sempre havia votat convergent, i que ara també ho faria, naturalment sense saber aclarir-nos que li havia beneficiat amb ella això, i a la pregunta de l’espoli de 3000 euros per persona a l’any, va contestar que li era igual, i es va quedar tant ampla, se’ns dubte un cas a estudiar, la validació d’un robatori com si fos el més normal del món, un altra cas la pregunta de que faria el Barça en una Catalunya independent, jo soc molt culer, però si he de triar entre Catalunya o el Barça, evidentment trio la primera, de totes maneres davant la seva preocupació,  crec que la lliga espanyola seria la primera que trucaria a la porta per evitar la marxa dels blaugranes a un altra lliga, sinó seria un desastre per la lliga espanyola, i la seva economia, es de calaix.  Recordo un altre que ens deia que havíem de fugir del nacionalisme fanàtic referint-se a nosaltres, cosa que ens va donar peu a donar-li la raó, ja que es un dels motius per fugir d’Espanya, i per últim una senyora que va negar que ningú li robes res, i posteriorment ens va dir que era castellana i mai votaria cap partit català, es el súmmum de la no integració, primer una vena als ulls per negar una realitat com l’espoli fiscal, avui en dia assumida i demostrada mil cops, i l’altre no voler integrar-se a la societat on vius, has format una família, i desenvolupes la teva existència, un cas clar d’auto exclusió que no porta enlloc.

Son diferents tipus de personalitats, que en el fons son fruit d’aquesta democràcia de fireta que l’estat espanyol ens ha imposat, per fugir de la dictadura sense canviar massa el sistema, i portant a un regim polític totalment viciat. Precisament aquestes son les receptes de Reagrupament, declaració unilateral d’independència, regeneració democràtica per canviar el sistema, i democratitzar-lo, i treball,que evidentment va per premiar la cultura de l’esforç, l’excel·lència, i no els ni nis, com aquest fals progressisme ens vol fer creure. Nomes queda dir per fer una crida a ser agosarat, i dir prou a tanta hipocresia amb la força del vot.

Fins a 114 candidatures al total de quatre circumscripcions catalanes,  es presentaran com oferta electoral perquè la ciutadania doni i tregui la seva confiança, per un costat tenim els partits instal·lats al Parlament que defensen en diferents versions la legalitat espanyola per la via autonomista, i busquen propostes impossibles per seguir remenant les cireres, i no encarar nous camins, precisament aquests son els que proposen les forces que volen donar el salt, i buscar un nou futur per Catalunya fugint de la mediocritat existent.

Aquests set anys de tripartit han tingut una cosa molt positiva, que es la prova del cotó amb el nou estatut, per renovar el nostre contracte fictici amb l’estat espanyol, en realitat es una relació de submissió, i s’ha vist que era una utopia aquesta mena d’autonomia 2.O, utilitzant termes informàtics, que demanava Catalunya, la magnitud de la tragèdia ha estat molt gran, i encara més la resposta indignant de la nostra classe política, que ni amb la manifestació de més d’1 milió de persones, cridant majoritàriament una consigna en forma d’independència molt clara, han preferit mirar cap una altra costat, i intentar amagar un debat que per primer cop sembla ocupar un espai central en aquestes eleccions, un pas que de per si ja es una victòria.

Els socialistes catalans amb la seva garantia de progrés, un eslògan, que amb la crisi profunda, els aturats en augment,  i la manca de poder que patim ja es una broma macabra, de totes maneres, ens diuen que no pactaran amb el PP, partit amb el que coincideixen amb moltes coses, i que tant a Madrid, com sobretot al País Basc, han pactat sense rubor, defensar l’estatut, un altra broma, ja que no ho han fet mai, i ara ens volen fer creure que el que el TC ha sentenciat ells poden recuperar no se sap ben be com, i per últim que no toleraran cap referèndum il·legal, cosa inaudita en un partit que es vulgui dir democràtic, ja que aquests es caracteritzen per defensar postures en una consulta, però no per prohibir-la. Per la seva banda en Mas crida al vot útil, un mot que va molt be per portar a la ciutadania cap enlloc, i que les coses no canviïn mai, però no es bo per higiene democràtica, torna a insistir amb aquest pacte fiscal que sembla s’ha convertit, l’altre broma de mal gust com era el concert econòmic, i que al final es convertirà en anar a pidolar a Madrid uns calerons més, com han fet sempre, amb això diuen la Catalunya millora, es una millora que tant sols veuen ells. Per Esquerra, i la seva gent valenta com diu la seva campanya, apel·len a la por al PP com a tercera força, una estratègia ja molt cansada, i que no ens porta enlloc, critiquen a les formacions independentistes que al principi els semblaven una normalitat, i  proclamen un referèndum que saben impossible a la legalitat espanyola, un resum perfecte de la deriva d’aquesta formació des de la seva entrada al govern. Per part d’Iniciativa, es segueix insistint amb la vella cantarella de barrar el pas a la dreta, ignorant que amb el poder que actualment te el territori català, això es una qüestió que ja no importa a ningú.

A la banda més radicalment xenòfoba, els Populars i Ciudadanos porten la croada contra el que consideren el perill independentista, i per exemple la líder popular Sanchez Camacho va haver de rectificar unes declaracions on afirmava que renyava el seu fill si parlava català, cosa que dona fe de l’odi, i el racisme que practiquen contra qualsevol element de la identitat catalana.

Fora del parlament, el recent partit d’en Laporta, que aprofita la imatge d’aquest per vendre el producte independentista, i Reagrupament una formació molt més consolidada amb un líder sòlid com en Carretero, i que apart de defensar la declaració unilateral del Parlament, fomenta la regeneració democràtica, una qüestió molt urgent, i que cap altre partit s’atreveix a mencionar, i que es una qüestió clau per tenir un estat, però evidentment un estat de qualitat.

La ciutadania te la paraula, i el país cada cop demana amb urgència prou de mediocritat i més dignitat.

Avui es dona el tret de sortida a les eleccions catalanes, promeses, grans obres de govern, un gran canvi, i retrets ben calculats de tots tipus entre la representació dels partits autonomistes que actualment ocupen el Parlament, ara be, darrera tot això hi ha un denominador comú, que es seguir jugant al mateix joc de les autonomies que fa més de 30 anys que patim, i obviant qualsevol alternativa que no sigui aquesta, prioritzant el poder pel poder, encara que sigui tant esquifit com el que l’estat espanyol cedeix a Catalunya.

Si les noves opcions com Reagrupament no porten aire fresc a aquesta mena de diputació regional en que s’ha convertit el Parlament, i poder així fer forat des de dins del sistema, el govern que en surti s’enfrontarà a una situació sense aturador d’espoli fiscal, i uns atacs constants a l’autogovern català per part dels tribunals de torn, i una croada contra la nostra identitat des de del propi estat espanyol, per deixar per exemple la nostra llengua en una posició anecdòtica.

Un exemple d’aixó, es el vídeo de Ciudadanos on defensa el suposat sentit espanyol dels catalans, amb una sèrie de personatges que fan una teràpia de xoc de catalanitat, amb problemes com ser seguidor de la roja, o el gust pels toros, acabant dient que ningú no ens ha d’imposar la llengua en la que parlem. Per la seva part, el Ministeri d’Educació espanyol, ha fet la petició a la Comissió europea que es diferencií el català del valencià, en les ajudes als cursos per a Erasmus, posant en dubte la unitat de la llengua, en contra de tots els filòlegs i sentencies judicials existents. Alhora, i en referència a la qualitat democràtica de l’estat que ara ens domina, observem el silenci espanyol contra la repressió del Marroc al Sàhara, què en principi reivindicaven reivindicacions de tipus social, amb l’excusa de considerar-ho un problema de la comunitat internacional, i més quan s’ha sabut que el ministre marroquí havia informat  al govern espanyol prèviament a l’atac perpetrat aquests dies.

Aquestes i moltes altres, son les constants que haurà de trampejar qualsevol govern autonomista que surti de les eleccions, un grup xenòfob com Ciudadanos, que fa bandera de la llibertat, sempre que aquesta coincideixi amb els seus arguments, cal dir carregats de topics, i posant uns suposats problemes com ser seguidor de la roja, o agradar-te els toros, que tant sols contemplen com a problema ells i la seva ment malaltissa, hi pot haver seguidors de la roja, com de la selecció australiana i no passa res, a més que jo sàpiga el dret dels animals i estar contra qualsevol tortura, poc te a veure amb cap qüestió de catalanitat, per últim dir que estic d’acord amb la no imposició de cap llengua, com ara succeeix amb el castellà per decret, i l’arraconament de la nostra llengua pròpia a una posició  virtual. Aquest atac paranoic queda molt clar amb aquesta divisió des del govern entre valencià i català, en contra de tota lògica, i amb l’únic objectiu d’afeblir la llengua catalana, suposo que també podrien demanar ajut pel castellà, extremeny i andalús posem el cas, però no ho faran, ja que l’únic objectiu es acabar amb la llengua catalana davant la perplexitat europea. Pel que fa a la qualitat democràtica, aquests silencis i postures amb l’actuació marroquina, donen una bona idea dels seu tarannà, no reconeixen Kosovo i el seu procés democràtic, i ara giren la vista davant les atrocitats d’aquest regim sobre el Sàhara, ja que ells en el context del Marroc, farien el mateix amb Catalunya o el País Basc, però malauradament per ells, dins la Unió Europea no poden arribar aquests extrems.

Aquest es el futur que ens espera, amb aquesta idea absurda de buscar el nostre lloc a l’estat espanyol sigui com sigui, amb el rebuig i el menyspreu per resposta.

El President d’Unió, ens visualitza clarament el canvi convergent que tant pregonen en forma de negació a la Catalunya independent, submissió al poder estatal, per qualsevol proposta, com el mateix Concert que evidentment ja aclareix, que no seria el mateix que el País Basc, i desitjant una Catalunya prospera i justa, que evidentment no explica amb quines solucions màgiques, ja que nomes existeix en els seus somnis nacionalment espanyols.

En Duran nega la Catalunya independent, ja que el seu pare viu en un poblet d’Aragó, i això suposaria que visquessin en països diferents i separats per una frontera, utilitza els arguments més topics dels enemics de Catalunya, dient que no es viable per motius legals, ja que Espanya i la Unió Europea no ho acceptarien, sense esmentar que aquesta ultima s’ha mostrat favorable a les ultimes secessions democràtiques. Ens parla de que no figura la proposta en el programa electoral, i que en un referèndum no guanyaria l’opció independentista, per suposat nega demanar un concert com el que gaudeix el poble basc, i nomes es demanaria un nou pacte quan les circumstàncies fossin les adequades, es a dir una majoria social a casa, i que el govern espanyol vulgui parlar-ne.

Quan des del govern tripartit es parla de subvencionar la generació ni-ni, donant-se la paradoxa de premiar la nul·litat, i no la cultura de l’esforç, un valor a la baixa, i que no deu entrar amb aquesta política social que tant ens volen vendre des de l’orbita de les esquerres, i que amb barbaritats com aquesta ja es veu que no va enlloc, i prepara una societat cada cop més aferrada a les subvencions, i amb menys iniciativa, ara ens be en Duran per explicar-nos el vertader canvi que ens volen encolomar, un canvi de cares per gestionar les engrunes autonòmiques, i una nul·la ambició, això li diuen la Catalunya millor.  En Duran fa unes argumentacions ofensives per la intel·ligència mitjana de la població, ja que a la Unió Europea, no crec que sigui cap problema el lliure transit de persones i mercaderies, i per tant aquesta frontera que planteja com un mur elevat sense possibilitat de traspassar, nomes existeix a la seva ment, però a la realitat la relació amb el seu pare seria exactament la mateixa, parla de la viabilitat que no es legal, evidentment que la legalitat espanyola no ho contempla, però parlem del dret d’autodeterminació de tots els pobles, i la llibertat de la ciutadania a exercir el dret a decidir, cosa per damunt de qualsevol legalitat, i on la Unió Europea ja ha acceptat favorablement els cassos que s’ha trobat, i el nostre simplement seria un més. Ens parla d’un referèndum que degut a la manca de democràcia espanyola es inviable, però li diria que amb la meitat de la població consultada  amb uns mitjans totalment esquifits, més de mig milió de catalans han donat el si a l’estat propi, a l’espera del resultat a Barcelona. Per últim, al final ens ensenya les seves cartes, i mostra el peix al cove com a projecte de futur, amb la diferència que ara tot el peix esta venut, i ens pren per imbecils quan condiciona el concert que per suposat tampoc es concert, o sigui una mica d’almoina més a una majoria social catalana, i les ganes del govern espanyol a parlar-ne, quan sap perfectament que el nostre finançament el decideixen a Madrid, i ni volen ni tenen cap necessitat de modificar-lo, cosa per altra banda ben natural.

Per tant anul·lada la seva gran aposta, la pregunta seria que ens ofereixen, la resposta es més del mateix, sense cap perspectiva de futur pel país, amb aquest espoli que Duran valida, no pot donar-nos cap argument per una Catalunya millor.

En definitiva, esperem que la ciutadania vegi el dia 28 que això no es cap canvi, i que la vertadera il·lusió es la llibertat, i la nostra normalització com estat propi.

Ahir es van presentar els eslògans de la campanya de CIU “Una Catalunya millor”, i del PSOE-C “Garantia de progrés”, al mateix temps que en una presentació d’Esquerra, en Carod Rovira ens comentava “que es diuen coses raríssimes, com que al  gener Catalunya serà independent” i lloava la feina feta de govern pensant en el país d’aquí 10 o 15 anys, també veiem com el President de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals Enric Marin, proper als republicans, no feia cas a les recomanacions del Consell Assessor en forma de comunicar les noticies que generaven els partits ara sense representació parlamentaria, com per exemple Reagrupament o Solidaritat, negant qualsevol possibilitat de visualització.  Diferents formats i persones, però amb el mateix objectiu de perpetuar el sistema autonòmic actual.

El president de CIU ha demanat modèstia, ja que res esta guanyat, i ha presentat l’eslògan escollit demanant fer campanya en positiu, i aspirar a millorar la feina, la formació, l’economia, l’educació i en definitiva la credibilitat i identitat, pel que fa als socialistes criden que volen més Catalunya, més estatut, i més justícia social, i volen capgirar les enquestes desfavorables, remarcant que no pactaran ni amb la dreta, ni amb els independentistes, i va enumerar les promeses en forma de llocs de treball i impuls social. Per la seva banda en Carod, parla de la bona feina del govern i lleis pensades pel país d’aquí 10 o 15 anys, i ha menyspreat les noves opcions independentistes, que titlla de projectes per mitja dotzena de convençuts, deixant enrere la resta de catalans, encara que per altra costat des del CCMA la persona posada pels republicans, nega qualsevol visualització d’aquests projectes, amb una clara decisió poc transparent i democràtica.

Els dos lemes de campanya son una broma més d’aquesta campanya de baixa intensitat, i de mediocritat absoluta catalanes, sense més finançament, sense més poder polític, i amb retallades diàries a les nostres competències, i atacs constants a la nostra identitat, parlen d’una Catalunya millor aspirant a millorar coses essencials, sense recursos ni sense el poder per decidir i incidir sobre aquestes matèries, el peix al cove s’ha acabat, ja que tot el peix ja esta venut, i l’estat espanyol ha deixat ben clar els límits, seguir jugant i enganyant a la gent amb aquest joc es d’un cinisme i irresponsabilitat fora de mida.  Per la seva banda el socialisme fa tota una sèrie de promeses en l’àmbit social ,que saben impossibles, per la senzilla raó que ells avalen l’espoli que patim, i confirmen i accepten la manca de poder polític per actuar com un govern de veritat, que tant sols viu del fum que ha venut tota la legislatura, com recentment la propaganda  de la instal·lació de l’empresa de cotxes xinesa Chery, que finalment anirà a terres turques, demostrant que sense poder, i sense ser un estat, poques oportunitats es tenen, cosa que fa que aquest progrés que volen vendre una mentida amb lletres majúscules. Els socis republicans del govern es dediquen a marginar i menysprear les noves opcions, que ja veuen amb preocupació, cosa que demostra en Carod, que sembla ha oblidat completament aquell objectiu del 2014, i ara ja ens parla de 10 a 15 anys, i suposo que quan arribem allí ho allargarem 15 més i anar fent.  Ja n’hi ha prou d’enganys sobre el projecte de l’estat propi, el seu full de ruta ha estat el poder pel poder, i el que abans definien com a normalitat en forma de varies opcions independentistes, ara titllen de projectes amb mitja dotzena de convençuts, i amb to de burla per la immediatesa que es pretén la independència, quan demostren que tant sols volen allargar les coses per no arribar-hi mai, i ara ja no hi ha excuses, utilitzen el joc brut dels mitjans oficials, que no fan cas del consell assessor, i marginaran qualsevol opció que ara no estigui al Parlament, en una clara mostra de protecció pels que no volen deixar les seves quotes de poder, i de mancances democràtiques.

En definitiva, son diferents versions de la misèria política que ens envolta, que des de diferents àmbits, tant sols volen arribar al poder encara que sigui per gestionar quatre engrunes, abans de voler donar el pas que el país necessita urgentment.

Les declaracions de l’expresident espanyol, el socialista Felipe Gonzalez, sobre que va arribar a la seva taula la possibilitat de fer volar pels aires la cúpula etarra, posen de manifest que aquest personatge tenia ple coneixement de les operacions dels GAL, i deixa al descobert la seva sortida airosa d’aquest punt fosc tacat de sang, i que en qualsevol estat democràtic hauria estat motiu d’una investigació, i portar els culpables davant la justícia, cosa que a l’estat espanyol ha estat al contrari donant legalitat al terrorisme d’estat.

Aquest expresident, revela que va tenir la oportunitat única de liquidar tota la cúpula etarra desprès de saber d’una reunió d’aquesta a França amb tots els detalls, la seva negativa encara el genera dubtes per la sang innocent que podia salvar en el futur. No hi havia possibilitat de detenció, i per tant nomes cabia aquesta possibilitat. Va fer una defensa dels responsables de la lluita antiterrorista del moment Jose Barrionuevo i Rafael Vera, dels quals diu que no es van lucrar, i defensa l’ús del fons reservats que diu son legals i il·legals alhora. Destaca la corrupció del seu govern, i nega la responsabilitat amb els segrestos i assassinats de presumptes etarres comeses aquelles èpoques, tot i la condemna per exemple al General Galindo, que encara ara defensa, i li sembla un gran tipus. Els famosos assassinats de Lasa i Zabala sembla no dóna’ls-hi massa importància.

Realment, es inaudit que un President d’un estat pretesament democràtic confessi sense cap rubor, que va arribar a la seva taula la decisió de matar una sèrie de persones, i que ell en tenia la ultima responsabilitat, també ho es molt lloar un condemnat per la justícia per segrest i assassinat, com si les seves atrocitats no fossin importants, en aquesta espiral de poca vergonya parlar del destí dels fons reservats, sense importar el seu destí legal o il·legal, o sigui els impostos pagats per tots els ciutadans utilitzats per crear un grup militar amb llicencia per matar i torturar, amb el paraigües de l’estat com a solució al que anomenen el problema basc, eliminant qualsevol possibilitat de diàleg, i d’arribar al fons de la qüestió política que mai en volen parlar, es la típica recepta de la dictadura, llicencia per matar i poder sense límits, en aquest cas pagat per tots sense el nostre coneixement. La seva sortida indemne d’un cas que no s’aguantava per enlloc, que el President no en tingues coneixement, com ara ha confessat, es una prova més de la classe de personatges que van arribar al poder espanyol, desprès de la falsa transició, i on la corrupció i les formes obscures, i poc democràtiques estaven a l’ordre del dia, i encara avui segueixen el mateix patró evolucionat.

Aquest personatge en qualsevol altre estat mínimament democràtic hagués anat a parar entre reixes, per ser el responsable directe i amb les mans tacades de sang de tota una sèrie d’assassinats i tortures, que els anomenats GAL van perpetrar, ningú es pot creure el seu desconeixement, i si així fos, la seva actitud posterior i la seva no aptitud pel càrrec que ostentava seria manifesta. Aquests tipus de personatges que s’omplen la boca de democràcia, i que ara venen a Catalunya ha donar suport als socialistes catalans, tenen aquest currículum fosc i tenebrós, que de totes maneres ja lliga amb el camí que ens vol vendre aquest partit, i el destí que ens te reservat per Catalunya.

En definitiva, les mancances democràtiques de l’estat que malauradament encara ens te sota el seu domini, son cada dia més alarmants, i es un motiu més per fugir amb urgència cap a nous horitzons.

La visita papal esta apunt de finalitzar, i ja podem fer les primeres consideracions, la utilització anecdòtica de la llengua catalana es motiu de reflexió per la misèria de no gaudir d’un estat, i no de joia, com ens volen fer veure des de les institucions, per altra banda el missatge d’aquest personatge ha estat l’esbroncada per l’anticlericalisme i el laïcisme, la defensa de la família, tal com l’entenen ells o sigui nomes el model vàlid home i dona, i  la negació de l’avortament i l’eutanàsia, com els fets mes destacats. En definitiva la retòrica caducada i intolerant de sempre.

El president de la Generalitat en referència a la visita del Papa, posa a Gaudi com a model a seguir, perquè va assumir riscos amb visió de futur,  i ara s’ha de mostrar la nostra cultura i valors, i la contribució de l’església catòlica amb la cultura del treball i l’esforç, i l’exemple de la convivència. Pel que fa a la visita, a Galícia, va criticar el laïcisme que es practica per aquests territoris, i un cop a Barcelona, apart de fer servir en la salutació inicial i el comiat el català ha defensat el matrimoni heterosexual, i ha rebutjat qualsevol altre tipus de vida sexual, com la critica a l’avortament i l’eutanàsia.  Ha defensat la bellesa de l’obra de Gaudi, però ha remarcat que cal avançar en progressos morals com la protecció de la família. Com deia abans l’expectació al carrer no ha estat l’esperada, i tot hi la propaganda des de tots els mitjans i institucions, no ha estat suficient per esperonar la gent.

Fa gracia que el president ens posi a Gaudi com exemple per assumir riscos amb visió de futur, quan el seu grup parlamentari rebutja qualsevol risc, com es l’aposta per l’estat propi, dic risc per ser un canvi total, i aposta per l’espoli, la persecució de la nostra cultura i la retallada del nostre estat del benestar, tot això en forma d’autonomia de tercera dins l’estat espanyol peti qui peti, per tant una gran incoherència, la mateixa que el valor de la convivència associat a l’església catòlica, quan aquesta simplement vol imposar el seu model de societat, i rebutja qualsevol diferencia, això no es convivència es pensament únic sense alternatives. No es pot anar a un territori i criticar la corrent laïcista d’aquest entre la població, ja que la llibertat individual de cadascú en matèria espiritual, hauria d’estar molt per damunt de qualsevol fe religiosa, al contrari estaríem parlant d’una dictadura fonamentalista en el món espiritual. Aquesta faceta es posa molt en evidencia al marginar les parelles homosexuals simplement perquè no coincideixen amb el seu model familiar, que no ha evolucionat  amb el pas dels segles, i tracta aquesta opció sexual pràcticament com una malaltia. El mateix podríem dir de l’avortament i eutanàsia, que retalla clarament els drets de les dones,  i de les persones en general en nom d’una divinitat que en cap cas la poden presentar com un dictador, que dicta unes normes del que esta be o no, i deixant la humanitat sense cap poder de decisió.

En definitiva els mateixos tics autoritaris d’aquesta fe religiosa esquitxada d’escàndols sexuals i d’altres tipus, i que en el seu pas per la historia ha fet autentiques aberracions. La previsió de gent ha estat molt inferior a la esperada, i això demostra que deixant de banda la fe privada de cada persona, la gent cada cop rebutja més aquesta associació religiosa amb aquest missatge caducat i d’imposició, venen una societat virtual i injusta, que cada cop interessa menys.

La última onada d’enquestes oficials CEO,  ens porta una avantatge de 10 punts de CIU als socialistes, una davallada d’Esquerra, una possible entrada testimonial d’en Laporta, i com sempre la foscor a Reagrupament, i tot una sèrie de dades contradictòries que semblen més amanides que reals. Per la seva part a l’Estat espanyol s’ha doblat al castellà 20 segons de diàleg en català a la pel·lícula Agnòsia, quan altres llengües apareixen sempre subtitulades, en una clara mostra del respecte a la nostra llengua.

Segons el CEO, segueix un gran avantatge convergent, que ha baixat una mica amb l’explicació de que les altres formacions s’han posat en marxa, recuperació lenta d’Esquerra, i es constata que la gent comença a moure’s, i que l’electorat més fidel es el convergent i el popular, com també que l’entrada de noves formacions dependrà de la participació. El 64% de gent diu que anirà a votar, i en aquest cas no donen credibilitat a la xifra. Pel que fa l’aposta independentista s’eleva a un 25,2% i un 30,9 un Estat federal enfront d’un 34,7 que vol una comunitat autònoma. De totes maneres un 66% creu que tenim un nivell insuficient d’autonomia, tot això en base a unes 2000 entrevistes telefòniques. Per altra banda l’actor Eduardo Noriega, ha tret a la llum que el van fer doblar 20 segons de la pel·lícula esmentada al castellà, ja que era un diàleg en català. La sorpresa es que no s’ha subtitulat com es habitual, inclús en la mateixa obra amb diàlegs alemanys, que evidentment no son doblats. Noriega encara es pregunta quin problema hi havia en una obra ambientada a Barcelona es veiessin expressions en català, quan dobladors catalans denuncien que films catalans tenen problemes amb la subtitulació a l’estat espanyol, i acabant sent doblades, quan pel·lícules iranianes son admeses subtitulades sense cap problema.

La nova enquesta deixa força interrogants, i sembla més feta per sortir del pas que altra cosa, hi ha dades que se’ls dona fiabilitat, i altres com la participació no, en un clar cas d’incoherència, puja l’independentisme que en les dos versions estat o estat federal es majoritari, i les opcions que proclamarien la independència al Parlament treuen resultats ridículs, i algunes son ignorades com el cas de Reagrupament, o hi ha una esquizofrènia col·lectiva o ens volen enganyar. Un 66% veuen un nivell insuficient d’autonomia, i alhora del vot els partits que en diferents versions gestionaran aquesta autonomia de tercera son la gran majoria, moltes contradiccions que fan olor a socarrim, ja que es dona uns resultats pels nous partits que amb 2000 trucades evidentment son molt difícils d’extrapolar. La conclusió es que es vol més independència per un costat, votant partits de clara tendència autonomista, o ens hem tornat bojos o les dades no son tot l’encertades que ens volen fer veure.

El tema de la pel·lícula ratlla la xenofòbia lingüística a que ens te sotmesos l’estat, el que es vàlid per l’Iran, Austràlia o la Xina, no es vàlid per 20 segons de llengua catalana, els mateixos autors no entenen res d’aquesta paranoia totalment fora de si que gasten. Volen simplement fer veure una realitat a mida que evidentment desterri el català a Catalunya com si no existís. Aquesta mentalitat malaltissa la veiem cada dia, i lligant amb les enquestes no s’entén com la dignitat personal de cadascú, no rebutja viure lligat amb aquest estat totalment racista pel que fa a Catalunya, i que mai ens respectarà. Si l’enquesta es certa seria un cas clar per estudiar com es pot acceptar tanta injustícia amb naturalitat.

Aquesta es la realitat que tenim, i a les nostres mans esta canviar-ho.

Una concentració de gent a la Plaça Sant Jaume, entre 2500 i 10000 segons les fonts, van fer visible el seu rebuig a la visita del Papa aquest diumenge, i el suport de les autoritats, i diner públic al servei d’aquesta causa.. El manifest parlava de la defensa de la laïcitat, que vol un marc de relació que permeti els humans viure en una societat més justa, basada en el respecte i la convivència pacifica, i alhora critica les situacions de privilegi que avui en dia encara gaudeix l’església.  Es una mica el contrast de totes les coses que ens diuen positives per embolcallar aquesta farsa.

Es denuncia que algunes organitzacions tinguin avantatges il·legítims, que obtenen de la seva relació privilegiada amb l’estat, que deixin de sufragar-ne  amb diners públics, que els llocs públics no siguin presidits  per símbols religiosos, que els representants públics deixin d’afavorir les confessions religioses, que es deroguin els acords entre l’estat espanyol i la Santa Seu, i que l’apostasia sigui un dret reconegut per llei.

Realment estic plenament d’acord amb els postulats abans esmentats en el  manifest, crec que es una vergonya els diners que dels nostres impostos es dedicaran a aquesta visita del cap d’una fe religiosa, que es o hauria de pertànyer a l’àmbit privat de les persones, i no el de la imposició d’una fe i  uns paràmetres que poc o res tenen a veure amb la realitat.  Podria entendre un protocol com a cap d’estat que es, tot i així cal dir d’un estat dictatorial, cosa que ja deixa aquest valor sota mínims, de totes maneres la seva visita a la Sagrada Família es com a cap de l’església, i per tant en un estat teòricament laic, hauria de merèixer la mateixa rebuda i el mateix nul suport de l’estat, que un cap de l’església musulmana o budista posem el cas.  La hipocresia de la classe política s’ha vist reflectida amb  les seves lloances, perquè dirà quatre paraules en català, o per la repercussió a nivell mundial de l’acte.  Jo crec que a aquestes alçades, que parli quatre paraules en la nostra llengua no deixa de ser una anècdota, i en qualsevol altre estat ho seria, es simplement un senyal de respecte, que no un mèrit, i menys en un estat que fa el possible per reduir la nostra llengua al no res. Una fe religiosa ha de ser sufragada per les donacions dels seus fidels, no podem oficialitzar això, i fer pagar justos per pecadors. Jo particularment, el meu laïcisme em permet mirar totes aquestes religions per igual, i des d’un punt de vista objectiu, i vull creure que desprès de tants segles la humanitat hauria de ser suficientment adulta, com per fer dels valors terrenals els pilars de la seva convivència, i deixar les pors  i els fantasmes tancats al calaix per sempre més.

Aquests fidels que aniran a rebre el personatge, haurien de saber perfectament que aquesta església discrimina a la dona, diu autentiques barbaritats sobre els mètodes anticonceptius, posa mil i una traves quan una persona lliurement vol deixar de ser en els seus arxius, on ha ingressat sense demanar-ho, o s’ha demostrat un cau de pederàstia, on els casos s’han multiplicat i no ha actuat amb la fermesa que hauria d’haver actuat, entre moltes altres coses.  Molts valors negatius perquè encara hi hagi gent que cegament cregui en aquests personatges, que encara conserven el poder, i gaudeixen de privilegis fins hi tot amb estats teòricament no religiosos, com l’estat espanyol.

Els valors de la pau, l’amor o la solidaritat per posar uns exemples, no necessiten de cap fe religiosa, son simplement ètics, i per tant no tenen cap exclusivitat.  Aquest vassallatge que ha demostrat les esferes de poder a la visita d’aquest personatge, diu molt de la hipocresia que governa el nostre territori, i molt poc de la dignitat i valentia necessària per expressar el rebuig amb fermesa, igual que molts cops es fa amb altres religions per les seves costums fora de tota realitat.  Com deia al principi, jo tampoc l’espero.

Com més s’apropa el final d’aquesta relació de malson amb l’estat espanyol, augmenta la persecució paranoica en tots els àmbits, tenim un exemple clar a l’article de la revista diplomàtica alemanya Diplomatisches Magazin, que sota pressions de l’ambaixada espanyola, ha hagut de rectificar l’article sobre la Diada nacional de Catalunya, la negativa de la retirada del monument franquista a Tortosa, o les paraules del nobel de literatura Vargas Llosa, que continua criminalitzant el nacionalisme com es costum amb ell, excloent l’espanyol, com no podia ser d’altra manera.

La revista alemanya va publicar l’article sobre la Diada catalana a la secció de recepcions oficials d’algunes ambaixades, i  que tractava sobre una recepció organitzada per la delegació de la Generalitat en aquell país, pel motiu esmentat, i amb afirmacions com que Catalunya se reconeix com una nació sense esta,t i te per tant una diada nacional, i alhora es fa ressò de la manifestació del 10 de juliol, les pressions de l’ambaixada espanyola van fer rectificar la revista recentment.  Per altra banda a Tortosa l’alcalde convergent Ferran Bel, a pesar de les demandes politiques, i les prop de 2 mil signatures recollides, no retirarà el gran monument franquista de la ciutat amb l’excusa de que no es un tema prioritari, i  ha proposat una transformació sense especificacions de cap mena, al mateix temps es demanava el canvi de nom d’una plaça i un institut, amb el nom de Joaquin Bau, un destacat dirigent franquista, i el barri 13 de gener, el dia que les tropes feixistes van fer entrada a la ciutat. Per últim en Vargas Llosa ens diu que si es furga en el nacionalisme hi ha actitud discriminatòria que porta a la violència, i cal combatre’l enèrgicament, i ha reblat afirmant que es una plaga que ha omplert de sang la història.

La paranoia i falta de democràcia espanyola arriba a límits insospitats, i les tant criticades delegacions catalanes a l’estranger, un fet que es considera normal en qualsevol estat per cert, i que ara no es qüestiona, com els diners dels contribuents, o sigui de tots que de moment les subvencionen, s’utilitzen per demanar rectificacions a revistes pel simple fet que han tractat Catalunya com si tingues ambaixada pròpia, i s’ha explicat per sobre el nostre sentiment.  De la mateixa manera que ningú qüestiona els diners que va costar a l’estat espanyol, pagats per tots nosaltres també, amb la persecució de la selecció de patinatge catalana per tot el món, nomes amb la finalitat d’impedir de mala manera, un fet natural com que una entitat privada com son les federacions arribi a competir al màxim nivell, i que per vergonya d’aquest estat amb greus mancances democràtiques ha acabat competint a Sud-america. Per altra banda, es absolutament increïble que encara quedin monuments dedicats al dictador franquista desprès de tants anys, fruit de la no transició o transició dirigida pels mateixos de sempre, encara ho es més que un Ajuntament democràtic, i en aquest cas CIU voti en contra de la seva retirada, i dels canvis de noms que donen rellevància a dirigents del regim del terror, no veig per exemple a Alemanya un carrer dedicat a un col·laborador de Hitler, ningú ho entendria, però a l’Estat espanyol, i la seva falsa democràcia els vençuts segueixen suportant la humiliació d’un estat que no ha condemnat, simplement ha oblidat. Per últim en Vargas Llosa i la seva fòbia contra el nacionalisme, especialment el català, i sempre excloent l’espanyo,l dona idea de la seva mentalitat colonialista i xenòfoba, impròpia d’un escriptor de la seva categoria, i que sempre equipara nacionalisme amb violència, i recordar-li que si algun nacionalisme ha omplert de sang la historia ha estat el nacionalisme espanyol, nomes cal veure el continent americà, Catalunya, o altres colònies on la imposició  per les armes ha estat el segell espanyol, no pot comparar això amb el desig pacífic de llibertat d’un poble oprimit amb tants drets com qualsevol altra del món. Per sort al Perú que el deuen conèixer millor, i amb la força del vot, no el van voler com a president, i això ja dona que pensar del tarannà malaltís d’aquest personatge.

L’exministre del PSOE, i exsecretari general de l’OTAN Javier Solana, considera que l’estat propi  no seria bo per a ningú, ni per Catalunya, ni per Espanya, ni per Europa, i assegura que una Catalunya independent no tindria lloc a Europa, i s’ha quedat tant ample. Per part de l’altre partit, en Rajoy ens diu que el concert econòmic faria inviable l’Estat, i que no ens ho podem permetre.   Es a dir tant per una banda com per l’altra ens condemnen a una cadena perpetua sense rehabilitació possible, ni perdó, seriem tractats una mica com son els paries a la India, però amb versió europea.

En Solana ha carregat contra l’independentisme, seguin la campanya del PSOE-C, i ens diu que una Catalunya independent no tindria lloc a Europa, i considera que no es bo per ningú, tanmateix adverteix que l’estructura de la Unió Europea no es pertorbarà amb coses innecessàries, i menysprea les nostres reivindicacions, assegurant que aquest món te problemes globals i no nacionals.  Per la seva banda Rajoy, considera que no ens podem permetre el concert per Catalunya, ja que junt amb Madrid representen un 48% del PIB de l’estat, i ens diu que es partidari de revisar l’estat de les autonomies, apostant per l’austeritat i eliminar administracions.

Realment que una persona com Solana, que ha ocupat càrrecs importants a l’estat espanyol i a nivell europeu, digui aquestes bajanades fa riure, ara resulta que tenir un estat no es bo per ningú, jo encara no he vist cap estat del continent, més novell o més antic, que s’hagi queixat pel fet de ser-ho, per tant vull creure que tant dolent no deu ser. Ens diu que no tindríem lloc a Europa, home jo crec que no es bellugaríem  de lloc, simplement seriem un actor més amb veu propia dins la Unió, i amb una posició força destacada, no crec que això ens privi de res, vers al contrari, si Kosovo, Croàcia, Eslovènia, Txequia o d’altres han trobat el seu lloc, no veig cap motiu perquè nosaltres no el trobem. Parla del nostre problema com a coses innecessàries, i de problemes globals enlloc de nacionals, aquesta si que es bona, innecessari per qui, suposo que es deu referir a un Estat espanyol que perdria la seva  colònia espoliada, i una bona part dels seus ingressos en forma de robatori sense escrúpols al territori català, però esclar per Catalunya significaria alliberar-se d’aquest llast, administrar els seus diners, i prendre les nostres decisions en favor del nostre benestar, no val l’excusa dels problemes globals,  ja que hi ha problemes d’aquest nivell i també locals, com se’ns dubte te l’estat espanyol, o es que ens vol dir que el que val per uns, no val per uns altres.  Son unes paraules totalment fora de lloc,  i amb l’objectiu d’evitar el que ja veuen com una nova realitat propera que no els agrada. Per la seva banda en Rajoy, ja ens avisa que el concert econòmic per nosaltres no existeix i no hi tenim dret, i aposta per la involució autonòmica  com a recepta, cosa que deixa la proposta de Mas en una burla que ja no s’aguanta per enlloc. L’estat en diu ben clar que el val per uns altres, nosaltres com a ciutadans de segona que som no hi tenim dret, ens ho diu per activa i per passiva, i alguns segueixen insistint en aquesta fantasia autonomista que no es res més que un parany pel territori català, i que tant han ajudat els partits polítics d’aquí  a dissimular, i mirar cap un altre costat.

En definitiva, veig a l’estat espanyol una mica desesperat per utilitzar aquests arguments de la por, i el menyspreu que ja ningú es creu dins la Unió Europea, que com ha acollit a molts altres nous estats, el mateix faria amb nosaltres, ja que simplement som un territori més d’Europa, ni millor, ni pitjor, i molt menys diferent, com ens han volgut inculcar en els subconscient des de l’estat espanyol. Un cop esgotada la falsedat que ens arriba de les Espanyes, ara toca respondre amb dignitat, no fer-ho no tindria perdó, i demostraria aquest cop sí, la nostra immaduresa com a poble.

El cap de setmana del 28 de novembre, trobem les eleccions a la Generalitat convocades pel President Montilla, però també el gran partit entre el Barça i el R. Madrid, una coincidència que semblava no tenia cap importància, al contrari que altres esdeveniments anteriors, i que a mesura s’acosta el dia sembla crea més incomoditat, tant CIU com Esquerra rebutgen el diumenge, i prefereixen el dilluns pel futbol i el diumenge per la política, però els interessos i el debat fa palesa l’evidencia del pobre país on vivim.

Efectivament, les dues formacions polítiques aposten pel dilluns com a millor dia, per Mas les eleccions han de tenir el seu espai i singularitat pròpia, i no coincidir amb altres esdeveniments de primer nivell, i espera un acord de totes les parts. Per la part republicana també coincideixen amb el dilluns, ja que el dissabte donaria un dia menys de descans als blaugrana pels compromisos internacionals, i la seguretat al diumenge seria un problema, i aposta per una solució beneficiosa per tots.

En primer lloc, dir que el President va descartar altres dates per les eleccions, per coincidir per exemple amb la visita d’un cap religiós a Barcelona aquest diumenge, concretament de l’església catòlica,  i que va elevar a categoria d’acte d’interès nacional, un assumpte  privat de fe i dels seus fidels, que sembla s’ha d’institucionalitzar sigui com sigui. En segon lloc que un partit de futbol, encara que sigui d’aquest nivell sigui comparable a les eleccions del lloc que representa la sobirania popular d’aquest territori, diu molt clar la manca de poder real que patim, i la transcendència que tenen unes eleccions, suposant que com diuen les enquestes la victòria sigui d’un partit autonomista, com deia un parlament de fireta de tercera divisió, i que evidentment passaria a segon pla davant el derbi futbolístic, qualsevol estat normal, seria una qüestió que ja no es plantejaria. En tercer lloc, el President ho veia perfectament compatible, i ara resulta que cada cop surten més veus d’alerta, tant difícil era preveure la situació, en Mas confirma que l’espai de les eleccions quedaria en un segon pla, fruit del que deia abans, es una mica com les consultes, si no son vinculants, molta gent no va a votar, a les eleccions si la gent vol seguir sent una regió de tercera sense cap poder de decisió, tampoc te massa sentit el vot. En cinquè lloc, es una vergonya que per exemple a Anglaterra abans de començar la lliga tothom tingui el calendari de totes les jornades, i a la lliga espanyola cada jornada es descobreix el dia dels partits. En sisè lloc al final el dia s’imposarà des de les televisions, que en tenen els drets per criteris de rendiment econòmic, i no per altres factors aliens. Per últim que aquest debat es produeixi dona entendre la misèria política on vivim.

Jo particularment proposo una declaració unilateral d’independència diumenge a la nit, i una victòria del Barça per dilluns, per començar a canviar el nostre signe de derrotes com a país, i encetar el període mes victoriós de la llarga historia catalana.

Vivim en aquests dies multitud d’exemples contra la nostra identitat des de totes bandes, volia mostrar tres exemples que ens arriben des de Mallorca, València i Catalunya, els tres donen idea de la croada que estem rebent per esborrar la nostra identitat, i assimilar-nos per sempre, una feina que porten 300 anys intentant, des del Decret de Nova Planta fins ara, i que sorprenentment, i a pesar del caràcter, moltes vegades tou dels catalans, encara no han aconseguit.

Des de les Illes ens arriben unes impressionants declaracions de Pablo Piñero, amo dels Hotels Bahia Principi i de Soltour, que justifica la caiguda del turisme espanyol a Mallorca, per la retolació de les carreteres en català, que fan perdre els visitants. Al Baix Empordà una empresa anomenada Poney Park, que es dedica a fer passejades en poni, va contestar la queixa per carta d’un ciutadà per la seva publicitat nomes en castellà i anglès, li van dir que aquest país es Espanya, i que poc l’importa l’idioma, i si els seus clients, posant com exemple que si un dia el nostre fill no te feina on anirà parlant nomes en català. Des de València segueixen amb la seva paranoia contra tot el que sigui català, i demanen a l’executiu català que s’eliminin les subvencions per a l’emissió de TV3 al País Valencià, i que es treguin referències valencianes d’un web. Parlen dels Països catalans com una realitat irreal i inconstitucional, demanen que la web culturcat, una portal per difondre la cultura catalana, on Joanot Martorell i Ausias March son presentats com a part d’aquesta cultura, i ho consideren una agressió, igual que les referències al valencià. També han anunciat multes contra els propietaris dels terrenys on hi hagin repetidors de la televisió catalana.

Realment, la falta de respecte i incultura es brutal, com deia un filòsof francès “l’home esta disposat a negar, tot allò que no comprèn”, es una frase que pot definir molt be la situació, encara que molts d’aquests que ataquen la nostra cultura tenen molt clar els seus objectius, justificar la caiguda del turisme per la retolació amb la llengua del territori es demencial, ja que si fos així no m’imagino un empresari noruec per exemple dient que el seu turisme ha baixat per culpa del seu idioma propi, crec que seria recordat com la bajanada més gran que s’ha dit, i per cert parla del turisme espanyol, i curiosament l’anglès o sobretot alemany majoritari a les Balears no en diu res, o son més llestos o més normals segurament. Pel que fa a l’empresa empordanesa, el seu departament de relacions públiques no crec que hagin passat de primària, ja que tractar una queixa totalment raonada d’un client amb un insult, evidentment no es de rebut, com pot dir una empresa d’un territori que l’idioma d’aquest no li importa, o deixar-lo com una anècdota amb l’exemple de buscar feina. Es vertaderament indignant la falta de respecte, i mereixeria pagar la seva burla amb el boicot total, perquè visqui d’aquests clients que semblen encantats amb la seva política d’empresa. D’altra banda la xenofòbia i el deliri de la Generalitat Valenciana i el seu govern popular, ratlla la bogeria, la seva persecució a qualsevol mitjà que vingui de Catalunya es senzillament un genocidi cultural que troben normal en la seva mentalitat, i que arriba a una web cultural on lògicament els dos autors que anomenen formen part de la mateixa cultura, i el que anomenen idioma valencià, es tractat com el que subscriuen tots els filòlegs del mon, llengua catalana.  El seu odi i objectiu d’esborrar la historia i crear una fantasia no es correspon amb la realitat, i queden molt delatats quan ens diuen que Països Catalans son irreals i anticonstitucionals, realment la primera paraula no lliga amb la segona, ja que si fossin reals i anticonstitucionals com actuarien, primer es aquest tractat de la legalitat espanyola, i desprès la veritat de les coses, francament el feixisme te aquestes coses, no atén a raons.

Son tres exemples del punt on hem arribat, i que sense estat no te defensa i es vulnerable a qualsevol atac.