ALBERT CORTES MONSERRAT

Un cop passat el dia 15, recordo que era l’últim dia per presentar coalicions a les properes eleccions, aquesta pretesa i buscada unitat entre Reagrupament i Solidaritat ja ha passat a la història, ara venen les acusacions i repliques per seguir perdent el temps, i afavorir el contrari del que busquen les dues formacions. Com que soc conscient que des de l’aparició del segon moviment s’ha abocat moltes mentides sobre els reagrupats, fruit de la visibilitat mediatica dels d’en Laporta, voldria donar veu a un escrit publicat a Tribuna.cat, i que crec s’acosta força a la veritat sobre el tema.

Reagrupament ha treballat fins l’últim dia en una proposta de coalició per anar junts a les eleccions de la tardor. Dilluns dia 11 d’octubre, Reagrupament torna a oferir una proposta (com havia fet anteriorment) sense rebre cap altra contra-proposta. Aquesta es concretava en assumir el 100% del programa de Solidaritat (els reagrupats sempre han pensat que era un calc del seu), oferir “cremallera” en totes les circumscripcions (un i un alternatius d’ambdues formacions) i cedir el cap de llista per Barcelona, entenent que aquesta és la circumscripció que més possibilitats inicials té de sortir.

Segons diverses fonts, Reagrupament va fer aquest oferiment mitjançant els representants de l’assemblea de Reagrupats i Solidaris, tal com aquests els van demanar. La voluntat de Reagrupament ve de lluny: es crea a partir de buscar els màxim consens al voltant de l’independentisme (cosa que el fa diferent a Esquerra on es fixa en l’eix esquerra-socialdemòcrata).

En els dies previs a la 3ª Assemblea de Reagrupament, com ja ha sortit en diversos mitjans, Joan Carretero ofereix el lideratge a Joan Laporta. També accepta el canvi de nom que exigeix l’expresident del Barça i presentar-se sota el nom de Democràcia Catalana.

Sembla ser que Reagrupament accepta tots els noms proposats per Laporta (algunes fonts afirmen que no eren tants com algú poguera pensar en un inici) però té dubtes en el protagonisme que pot tenir Anna Arqué. Això incomoda a Joan Laporta i entra en crisi la negociació.

Aquest fet sorprèn a les parts negociadores, doncs feia molt poc temps que es coneixien  Arqué i Laporta. Tot i així, Reagrupament, per tal d’arribar a un acord a l’Assemblea del 10 de Juliol, ofereix la inclusió de l’Anna Arqué (únic no de RCat a Joan Laporta), i que Joan Carretero es reservi la presidència de Reagrupament però no figuri com a candidat, per tal de donar tot el protagonisme a l’expresident blaugrana, i erigir-se en la figura que vetlli pel compliment dels compromisos electorals. Tampoc va ser acceptat.

Setmanes més tard sorgeix la Crida a la Unitat de l’independentisme feta per López Tena i Beltran, juntament amb Laporta, que enlloc d’iniciar un treball de ponts i diàleg amb totes les forces emplaçades es concreta en una nova opció electoral tancada a qualsevol pacte més enllà del 4 de setembre (segons el seu propi reglament fet pels mateixos tres polítics).

Aquesta circumstància deixa astorats a Reagrupament i a la majoria de l’independentisme de casa nostra. Allò que havia d’unir es converteix en una opció més i divideix.

Les setmanes següents s’espera trobar alguna aportació ideològica nova que justifiqui l’aparició d’aquest nou actor polític. Més enllà de com s’autogestionarà Solidaritat tot indica que es replica l’aportació feta per Reagrupament: Declaració d’Independència i s’obvia la Regeneració Democràtica que conserva Reagrupament.

Fins a l’aparició de Reagrupament no hi havia un full de ruta que trenqués el sil·logisme: referèndum – majoria social – mentrestant governar. Joan Carretero col·loca en l’escenari polític la declaració de sobirania per part del Parlament de Catalunya. Allò que semblà una fugida endavant s’ha convertit en la veritable alternança aquestes eleccions: o declaració o  continuar essent una comunidad autónoma de regimen común (amb tots els matisos dretes-esquerres que es vulguin).

En els actes públics que ha fet Solidaritat ha deixat clar que tenen una llista tancada a qualsevol pacte que no hagi passat per la seva metodologia interna d’escolliment. Això ha produït que des de Reagrupament es vegi com a impossible aquesta coalició.

Per acabar, cal tenir en compte la gent que ha conformat Solidaritat en les seves àrees de responsabilitats internes (segons el propi organigrama) i que formen part de la llista electoral són persones que van marxar de Reagrupament fent manifestos, declaracions i acusacions que avui dificulten la concòrdia necessària.

En definitiva, son unes dades més per evitar caure amb paranys que no ens porten enlloc, ara cal seguir treballant, i sobretot demanar al vot independentista que no es quedi a casa, i opti per alguna de les dues opcions segons el seu criteri, que com a reagrupat li recomanaria aquesta opció, però per damunt de tot posar la papereta a l’urna. Serà l’única manera d’aconseguir representació de diputats independentistes disposats a tot en el nostre Parlament, i això no depèn de la unitat o no, sinó de la mobilització de la població i la seva ambició pel projecte.

Avui 15 d’octubre es commemoren  els 70 anys de l’assassinat per part del regim espanyol del President Lluís Companys, una figura que passaria a la categoria de símbol en qualsevol estat, amb multitud d’homenatges, i que en una simple autonomia de tercera espoliada, amb uns politics acomplexats que son capaços de posar pals a les rodes a qualsevol bri de llibertat, com les consultes populars, combinat amb un estat com l’espanyol, incapaç de reconèixer cap mal a l’època dictatorial.

La democràcia virtual que practica l’estat espanyol durant els últims 30 anys, es incapaç de passar comptes amb el passat, i per tant d’un gest tant simple i normal, com l’anul·lació dels judicis fantasmes de una dictadura sagnant com el del President Companys, recordo l’únic president escollit democràticament a l’Europa occidental assassinat. Un estat l’espanyol que ha de veure com estats com l’Argentina, volen jutjar els crims del franquisme, i ell   simplement vol passar full amb una llei de la memòria històrica, que ni busca responsabilitats, ni culpables, ni res de res. En definitiva una transició dirigida i controlada pels hereus de l’antic regim, que evidentment han defugit de qualsevol acusació i han posat un tel de colors anomenat democràcia, per tapar totes les atrocitats comeses.  Amb aquestes variable,s es impossible pensar amb una neteja de la memòria del president català, sinó es amb un estat propi que  veneri els seus mites, com tots els estats normals del món.

A Catalunya, els nostre polítics tant sols reclamen amb la boca petita aquesta atrocitat històrica, i alguns fins hi tot accepten els enganys de l’estat com una proesa aconseguida. Un exemple molt clar el tenim amb l’afer de les consultes populars, on el conseller de governació d’Esquerra de la Generalitat, s’ha compromès a col·laborar amb la plataforma Barcelona Decideix, amb la cessió d’urnes i assessorament, com han fet en qualsevol elecció de diverses entitats, la sorpresa ha estat quant el president català, ha ordenat que no es col·labori amb aquesta en concret, ja que com han pregonat per tot Catalunya, els socialistes no volen donar cap suport de l’administració, ja que son un simulacre que no tenen cap validesa legal, i no encaixa amb l’actual ordenament jurídic. Sembla ser que  els republicans no accepten aquesta ordre presidencial.  Es demostra així la poca consistència democràtica del partit socialista, que a més utilitza falsedats per impedir la llibertat de la gent i el vot, segurament el més sagrat en qualsevol democràcia. Caldria recordar que desprès de tots els recursos a la justícia que van presentar amb la primera consulta d’Arenys, va quedar pales que no hi havia cap il·legalitat per poder aturar aquest fenomen de llibertat, que ha agafat per sorpresa als acomplexats partits catalans, i que ha creat admiració a tota Europa, per l’altre costat l’intent d’apropiació dels republicans, no fa res més que constatar les seves limitacions.

A Tarragona, on es celebra aquest diumenge la consulta, l’Ajuntament governat per socialistes i republicans, ha posat uns preus abusius als locals per entorpir el màxim la consulta, i per acabar-ho d’adobar, els republicans per salvar les seves contradiccions, han presentat una proposta a corre-cuita de suport a la Plataforma que evidentment socialistes i populars han tombat, cosa normal amb partits tant poc democràtics com aquests. Vertaderament lamentable l’actitud d’Esquerra en aquesta localitat, còmplice de totes les traves a la consulta, i que un cop més valora més les engrunes de poder, en aquest cas en forma de regidories locals, que la defensa d’uns valors i llibertat que es dona per fet que els dos partits abans esmentats no tenen a la seva agenda. Es la  hipocresia d’aquest partit, que ha fet perdre qualsevol credibilitat, i que ara ho pagarà a les properes eleccions.

En definitiva, en una simple colònia, la dignitat es un be molt escàs, que tenim a les nostres mans recuperar el 28 de novembre votant independència, i deixant enrere tanta mediocritat.

Cada dia que passa, i s’apropa el 28 de novembre  descobrim coses noves, ara el President Montilla, s’erigeix com a portaveu d’una majoria catalana que avantposa el diàleg al xantatge,  i que vol desfer l’encanteri de l’independentisme, assumint que ja tenim un estat propi, que ens hi volem quedar, però amb un reconeixement nacional. Alhora el Partit Popular segueix anunciant les seves anades i vingudes del Tribunal Constitucional, per desfer el que el Parlament de fireta català aprova democràticament, tot un exemple de valors i respecte cap al poble que els tria.

Efectivament, el portaveu d’aquest suposat estat que volem una majoria, aspira a que aquest reculli les nostres aspiracions i voluntats. Va contraposar el peix al cove convergent a la Catalunya solidaria dels que es volen quedar, i el concert econòmic es veu insostenible per el conjunt de l’estat, alhora que creu que unes bones relacions, no es poden basar en el conflicte permanent o el ressentiment, i reclama la Catalunya solidaria dels que es volen quedar, i defensa l’exigència del seu diàleg amb la defensa dels nostres interessos. Per altra banda la Alicia Sanchez Camacho, ha anunciat recursos cap al TC per la llei del cinema i la llei de consum, ja que vulneren el dret dels catalans ha utilitzar la nostra llengua castellana, i s’ha de respectar la llibertat i els drets d’igualtat de les dues llengües oficials. Recordo que la llei del cinema simplement equiparava les dues llengües en les copies a meitat i meitat, i la del consum, protegia els consumidors per ser atesos oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin.

Algú li hauria d’explicar al President Montilla, que si vol defensar la dependència, com a mínim ho faci amb un mínim de dignitat, dir que ja en tenim un d’estat amb tots els escarafalls, es una burla a la població, ja sabem que estem per drets de guerra, no cal oblidar-ho dins d’un que precisament no entén de diàlegs, i molt menys d’escoltar les nostres aspiracions, i encaix en aquesta estructura.  Si que entén molt d’imposició i de pensament únic, i també de solidaritat, aquesta que reclama el President, i que es traduïda a l’Estat espanyol com a presa de pel o espoli sense fi, i que ens ha portat a baixar el nostre nivell de benestar  fins on ara ens trobem, i no gaudir del que generem, ja que la nostra solidaritat fa que d’altres ho gaudeixin per nosaltres. Alhora tenim un desenvolupament molt controlat, on peces claus com les infraestructures, els aeroports o les nostres comunicacions, son i seran clarament insuficients per obra i gracia d’aquest estat que es veu que ja tenim. Quan un te un estat, a la resta del planeta, es perquè normalment vetlla i cuida els teus interessos, quan no es així, com es el nostre cas, evidentment deixa d’interessar, i es converteix amb un llast que cal deslligar, i volar amb llibertat.

Pel que fa al PP i la seva xenofòbia contra la llengua catalana, demostra la seva baixa qualitat democràtica, i el nul respecte al nostre Parlament, i la sobirania popular que representa, quan cada llei aprovada, i que simplement vol assistir a un pacient greu com es la nostra llengua pròpia, principalment per culpa d’un altra imposada que gaudeix de tots els privilegis, va per la porta del darrer,a  i deixa fer la feina bruta al TC per tornar a la normalita,t i a l’objectiu de seguir amb una llengua de primera divisió i una de tercera, en nom d’aquesta falsa llibertat, que es veu consisteix, per exemple que jo no puc exigir en una empresa a Catalunya que m’atengui amb la llengua pròpia del territori, o consisteix en que jo veig retallats els meus drets, ja que una pel·lícula no la puc anar a veure amb el meu idioma, ja que la quota fins ara es del 4% insignificant. Aquesta es la igualtat que vol aquest parti,t que junt amb el PSOE-C i Ciudadanos, forma aquest nacionalisme espanyo excloent, que no vol saber res de cap identitat o cap llengua que no sigui la seva.

El dia 28 de novembre pot ser el primer pas per canviar tot això , esta a les nostres mans, i les paperetes de Reagrupament estaran en els col·legis electorals, i si no us agraden, les de Solidaritat, però cap vot independentista pot fugir d’estudi, aquesta propera legislatura, fora complexos, i ha de ser el pas previ a la declaració unilateral d’independència. Ja n’hi ha prou de fer el joc a aquells que ja tenen ara un estat que defensen i imposen.

Sembla ser que el que en qualsevol democràcia es un fet contrastat i absolutament normal, com per exemple, amb la ultima campanya americana, on la infinitat de debats cara a cara van servir per apropar els missatges a tot el territori, aquí es un fet sobrenatural i perfectament calculat, on el que s’analitza son les repercussions en la imatge del candidat, i no la transparència del debat argumental.  Per altra banda, n’hi ha que sembla que han descobert ara que les aspiracions de més autogovern per Catalunya, han acabat amb l’estat autonòmic.

El PSOE-C sembla ha donat per trencades les negociacions per un debat cara a cara entre els dos principals candidats, Montilla i Mas, per les declaracions del convergent Felip Puig, de considerar un insult a la intel·ligència dels electors fer un dels dos debats en castellà. Els socialistes segueixen defensant que volen arribar a la màxima audiència, sobretot els indecisos i abstencionistes, i titlla de greus les declaracions de Puig, que semblen negar que una part de la població veu cadenes de difusió estatal, parlin la llengua que parlin. Per embolicar-ho encara més, en Duran es a favor d’un debat en castellà per tot l’estat, ja que els resultats catalans també poden tenir conseqüències a tot  l’estat.   Per un altre costat, en Ridao per part d’Esquerra ha assegurat que el pacte PSOE-PP per la renovació del TC, posa fi al desenvolupament de l’autogovern català, ja que els magistrats escollits no tenen cap sensibilitat autonòmica, i mantindran la línia engegada fins ara, sense fer cas als candidats presentats pel parlament català a Madrid.

Realment la deriva socialista cap aquest nacionalisme espanyol ranci que pot practicar Ciudadanos o el Partit Popular, sembla no tenir aturador.  Ara resulta que totes les lloances per la immersió lingüística, la promoció del català en tots els àmbits, queden en un no res, ja que per arribar a una part important de la població catalana, s’ha de fer un debat en castellà, donant per suposat que amb la llengua pròpia de Catalunya no l’entendrien, i amb aquesta paritat que signaria el mateix Albert Rivera, i la seva realitat virtual. En aquest cas estic d’acord amb en Puig, que es un vertader insult, i una desqualificació a la identitat catalana, que no pot acceptar desvirtuar la realitat admetent que te dues llengües per igual com a dos tresors, quan tots sabem que no es així.  No m’imagino altres estats fent debats amb llengües que no siguin la seva pròpia per arribar a més gent, o el mateix estat espanyol en la seva campanya electoral, fent debats en català per exemple, per arribar millor a la ciutadania.  No ho faran perquè el tema de la cooficialitat es pura demagògia, i tots sabem que hi ha una llengua de primera divisió, i unes de tercera que sobreviuen nomes per la forta identitat dels seus pobles respectius, i no pel suport i promoció de l’estat. En Duran i la seva mentalitat hispanocentrica, encara va més lluny, i els vol fer per tot l’estat, desvirtuant encara més les nostres pròpies eleccions, que no veig que els pot importar a un senyor d’Extremadura posem pel cas.  Aquest seguiment dia a dia a nivell mundial, nomes el conec amb el cas americà, i amb la lògica de que es la primera potencia mundial, cosa que crec que Catalunya no ho es. De totes maneres aquest debat entre dos autonomistes, tampoc li veig un gran interès per contrastar idees més enllà de la façana, i donant per suposat que tal com va succeir a l’estat espanyol amb els debats Zapatero – Rajoy, tot estava previst i calculat abans de començar, sense cap espai a la improvisació, fruit de la poca qualitat democràtica.

Per últim la desesperació d’en Ridao, i els magistrats contraris a Catalunya que capitanejaran el futur TC, no es res més que pura demagògia, ja que el Sr. Aja proposat pel govern català, i fundador del Foro Babel, no era precisament un gran entusiasta de Catalunya, i aquest si tenia la benedicció d’Esquerra.  De totes maneres que l’autogovern ha arribat al màxim, es un fet ja constatat fa temps i validat per les decisions i òrgans de poder espanyols, no es un descobriment d’ara. El més increïble es seguir apostant dins el mateix sistema sabent tot això, i no voler canviar-lo sense falses promeses com un referèndum impossible dins aquesta legalitat.

En definitiva, un miratge autonòmic que esgota els arguments entre els seus partidaris, si es que mai n’hi ha hagut cap.

Avui dia 12 d’octubre, evidentment aquest bloc no fa festa, es el dia que teòricament celebren el descobriment d’Amèrica, i aquest concepte lligat a la hispanitat, que tant bon record ha provocat als països llatinoamericans que la van patir amb primera persona, amb un genocidi cultural i humà difícil de pair, al mateix temps i sota la influencia de Castella, altres nacions hem patit aquesta manera de fer durant la historia plena d’imposicions, i drets de sang que res tenen a veure amb el nostre tarannà.

Catalunya, es una nació amb una consciència nacional, una identitat forjada al llarg de la historia, i una manera de fer molt allunyada de la celebració del genocidi de la hispanitat, que com a festa nacional es va començar a celebrar el 1918, però fins el 1939 amb la dictadura franquista no agafa volada com el dia de la raça, i l’exaltació de l’afany colonitzador de Castella, que contrasta amb la progressiva pèrdua de poder de l’imperi fins el dia d’avui, on tant sols les ciutats de Ceuta i Melilla al Marroc, i les nacions sota control de Castella, com son Galícia, Euskadi i Catalunya segueixen sota el poder hispànic, amb el dubtós honor de ser les ultimes colònies. De fet el president Pujol, ja va intentar canviar aquesta festivitat pel dia tradicional català de Sant Joan, ja que l’Estat te dues festes nacionals, la del 12 d’octubre i el 6 de desembre, honorant la Constitució, però el govern de  Felipe Gonzalez ho va rebutjar. Aquesta edició i seguin el perfil indigne del càrrec que ostenta, el President Montilla torna a la desfilada al costat de la Carme Chacon, què ja ha argumentat que en moments com aquests no s’està per aventures inconstitucionals, i que Montilla al emigrar de Cordoba i treballar i estudiar alhora,  esta més preparat per sortir de la crisi. A Barcelona la manifestació de grups feixistes en una decisió sorprenent es torna a portar al mig de Barcelona. Aquesta Espanya orgullosa, i amb la boca plena de plurinacionalitat, resulta que te una llei que permet ilegalitzar partits com Batasuna, i per altra banda defensa que totes les idees son defensables amb democràcia.

Realment, crec que aquests que parlen de la Catalunya irreal per reivindicar la nostra catalanitat, haurien de reflexionar, i veure el fervor de la festa al nostre territori, i la participació a les manifestacions amb tocs feixistes de cada any. Francament no veig el milió i mig de persones del 10 de juliol reivindicant la unitat de la pàtria. La història no es pot canviar, ni amagar, però el paper hispànic a les terres americanes no es per estar orgullós, un genocidi cultural i sagnant indigne de qualsevol civilització, i que marca el tarannà de Castella, i que suposo deixa en evidència aquells que encara volen promocionar allò de “la madre patria”. Aquesta demostració de força militar en plena crisi ,es força immoral, i suposo que deu ser la violència que es referia en Corbacho per un procés d’independència pacífic. La Chacon un cop més, qualifica d’aventures tot el que no esta a la Constitució, posant per davant aquesta llei hereva del franquisme per davant de la democràcia i la llibertat de les persones. Al seu costat el president català demostra que ha perdut qualsevol engruna de dignitat, i davant la nostra situació critica davant l’estat, demostra la seva submissió i prioritat pels líders del seu partit a Madrid, davant dels interessos de la població catalana, per altra banda res de nou.

Un poble per ser valorat i respectat, ha de mantenir unes quotes de dignitat, i evidentment el President Montilla no arriba als mínims exigibles. El suport a un acte que honora un estat amb un passat tant tenebrós, i un present amb greus mancances democràtiques, que no tenen cap previsió de canviar, es un acte que posa fi a aquest període gris de la Generalitat, i que resumeix força be el període que ens ha tocat viure.

En definitiva, avui no hi ha res mes a celebrar, que desitjar que el proper 12 d’octubre ens mirem aquesta festa com una cosa llunyana, i que formi part del passat del nostre propi estat.

.

La visita a Barcelona del cap de l’església catòlica, el Papa Ratzinger dona a entendre l’embolcall que comporta barrejar les coses espirituals, i moltes vegades de bona fe, amb les humanes i les seves misèries. El tractament en un estat teòricament laic d’una figura religiosa, o d’un cap d’estat tipus dictatorial com el Vaticà, amb els inconvenients per la població, el costs desproporcionats dels diners públics, i una adoració de les autoritats a una associació totalment degradada per la pederàstia, o consells contra el mes mínim sentit comú, com en els temes relacionats amb el sexe, son una clara demostració de la hipocresia a la qual pot arribar el poder.

Es creu que aquesta visita costarà a l’església uns 600 mil euros, dels quals la meitat han estat recollits mitjançant donacions dels fidels, diuen que volen austeritat però dignitat, clar que amb això no es compta les mesures de seguretat o el centre de premsa que van a càrrec de l’estat, i amb un cost encara no massa clar. El Papa seguirà un itinerari per Barcelona que obligarà a tallar i paralitzar tot un sector de Barcelona, que serà vigilat al mil·límetre, i que correspon a l’Eixample, als voltants del temple de la Sagrada Família. L’arquebisbe Sistach no creu en aldarulls, ja que la tasca social i en favor dels pobres que fan Carites o altres entitats pesa molt. Per la seva banda la plataforma “Jo no t’espero”, convoca una protesta 3 dies abans de la visita en un acte de rebuig. Els promotors no rebutgen la passejada papal, sinó el tractament que es fa des d’aquí de l’acte, i del finançament de creences religioses amb diners públics.

Francament, jo no soc creient, però deixant els temes espirituals de banda, ja que crec son individuals de cada persona, trobo una immoralitat la despesa pública per la visita d’aquest representant d’una religió en concret en un estat teòricament laic, i que hauria de tractar a tots per igual, cosa que evidentment no es així, es immoral que amb les grans fortunes acumulades per l’església, encara hagin de servir els nostres diners per finançar els seus viatges de promoció d’una associació diguem-ne privada. Per cert una església que esquitxada pels escàndols sexuals que han tractat amb una tebiesa esfereïdora, i unes receptes ja caducades i obsoletes sobre la família, i els hàbits sexuals recomanats.  Barrejar la tasca amb els pobres  d’entitats com fa en Sistachs, amb la cúpula eclesiàstica es fer trampa, ja que per això no fa falta l’església.  Si ho mirem des del punt de vista de cap d’estat, esta clar que el Vaticà no es un exemple d’estat democràtic on es respectin les llibertats, vers tot al contrari, un petit món dominat per aquesta cúpula amb ma de ferro, i que de totes maneres entenc perfectament que estats com Espanya, que no s’han atrevit a condemnar la Xina per l’afer del nobel de la Pau empresonat, o no reconeix les decisions democràtiques d’un nou estat com Kosovo, faci homenatge a aquesta petita dictadura en el cor d’Europa.

Tants mitjans materials i humans per aquesta farsa tant allunyada del que diuen missatge original del seu fundador fa mal a la vista, i encara més molts d’aquests fidels de bona fe, que sortiran al carrer per donar suport a aquest petit dictador que ni tant sols ha estat capaç de condemnar la pederàstia com cal, i es permet lliçons morals a la resta de la humanitat.

Cada setmana que passa veiem les contradiccions creixents per justificar el que ja no te cap justificació, com es el voler mantenir aquesta dependència per l’estat espanyol, sabent que simplement ens perjudica, i es un llast sense solució pel nostre desenvolupament present i futur. Veiem com la Generalitat, el President, i en aquest cas en Duran i Lleida, canvien els missatges depenent de com bufa el vent, però amb el mateix objectiu de no canviar res.

Desprès de vendre el nou sistema econòmic per Catalunya com la vuitena meravella, i que ens caurien els diners per les orelles, ara resulta, i degut a la falta de liquiditat i l’endeutament creixent, per primer cop la Generalitat emetrà bons particulars per un valor de 1000 milions d’euros ampliables, i a 1000 euros per títol, oferint un generós interès que s’està negociant amb les entitats bancàries, que es comprometen a quedar-se els bons que no venguin, a canvi d’un rendiment addicional. Per la seva part en Duran en el seu bloc, i referent a la proposta estrella electoral que es el concert econòmic, ens diu que en cap dels casos pot arribar a ser el mateix que el que podem aspirar amb realisme per al nostre país, però si que podem aspirar a un nou pacte fiscal, que insisteix mai serà el concert del País Basc o Navarra, i es queixa dels greuges amb altres comunitats espanyoles. Per últim el President català assistirà a la desfilada militar del dia de la Hispanitat, 2 anys desprès de la seva última presència, i lliga molt be amb la petició d’Alberto Fernàndez Diaz pels populars, demanant un acte institucional, i banderes espanyoles per tots els racons.

Crec que aquest gran pacte pel finançament català beneït pels socialistes i convergents amb grans proclames, ha quedat plenament amb evidència que es un nou gran engany que simplement perpetua l’espoli, manté  la balança negativa dels nostres diners amb quatre tripijocs, depèn exclusivament de la LOFCA, i no te cap valor, cosa que comprovem amb les famoses inversions per 7 anys a Catalunya, que de moment s’han incomplert sistemàticament. El nivell d’endeutament es brutal a la Casa Gran, i alarmant en la majoria d’Ajuntaments. La crisi els ha anat molt bé per tapar les misèries, i servir de pal de paller de totes les excuses, però la veritat es que l’espoli i maltracte que patim en forma de 22 mil milions, que cada any van i no tornen, son un element clau per entendre el drama que ens enfrontem, on per primer cop els pagaments a la sanitat de la Generalitat s’han endarrerit, i la venda de patrimoni ha estat una practica habitual.  Aquests bons son una mesura desesperada, però no tenen el valor de denunciar l’espoli que patim sense precedents a cap estat europeu, amb un 10 % del PIB.  Un dia hauran de respondre per la seva responsabilitat, en aquest atemptat al benestar de la població.  Per la seva banda els venedors de fum principals de les eleccions, on en Mas ens deia que amb un informe, que no calia reformar la Constitució pel Concert Econòmic, en Duran ara ens diu el contrari, i ho veu impossible, tal com tenen al País Basc i Navarra, i ho matisa deixant-ho en un nou pacte de pa sucat amb oli per mantenir-nos contents i enganyats.  Quina barra aquest personatge, que es carrega la proposta estrella i frau principal del seu partit, i a més ens mostra sense rubor, quina es la vertadera intenció d’aquest partit, allargar més la agonia autonòmica, per promocionar un nou pacte que simplement no existeix, com ja ha deixat ben clar l’estat espanyol.

En aquestes circumstàncies, amb una retallada estatutària, i una falta de respecte difícil d’assimilar, el president català torna a la desfilada militar per celebrar precisament entre d’altres la nostra colonització, tota una lliçó de dignitat, que l’Alberto Fernandez Diaz, i el seu ultra nacionalisme espanyol ens vol fer encara més institucional al nostre propi territori, quan el seu partit ni tant sols va homenatjar a Rafel de Casanovas el dia de la Diada, amb una falta de respecte intolerable, i ara ens vol donar lliçons.

En definitiva, les justificacions i repliques en els seu pobres arguments son constants i patètics, cosa que evidentment no necessita l’estat propi, al qual li sobren les justificacions.

Les notícies que ens arriben de les Illes i del País Valencià, no son precisament bones, pel que fa a aquest terme de Països catalans, per una part el president del PP de les Illes José Ramon Bauzá, principal candidat guanyador segons les enquestes, ja ha anunciat que derogarà la llei de normalització lingüística com a primera mesura, i a terres valencianes el mateix partit sembla fins hi tot augmentar el seu suport ja majoritari, i ja sabem com les gasten per aquelles terres.  Es una realitat que cal tenir molt en compte, alhora de fer segons quines proclames o condicionants per assolir la llibertat catalana.

En Bauzà, es qualificat pel PSM que es indigne de presidir una formació que ara representa el 45% dels ciutadans, ja que la llei que vol anul·lar va ser aprovada el 1986 per un altra govern popular. Ens assegura que respecta totes les regions, però no vol que s’imposin les variants lingüístiques catalanes amb l’excusa de termes com capell que es un barret, ho han après de generacions passades i son pròpies de la riquesa cultural, per la seva banda PSM li recorda, que en el seu dia la llei va ser un element clau per la recuperació de la llengua. Ja se la titllat de radical i antimallorquí, i l’obra cultural balear parla de violació de facto de la màxima norma estatutària, per rebaixar la llengua catalana per la porta del darrere. A terres valencianes, sembla que el PP augmentaria la seva majoria absoluta, i el Compromís per València desapareixeria del Parlament, i abocaria al fracàs aquesta coalició morta per problemes intens.

Realment aquestes formacions que no accepten que el projecte de Països catalans, que jo entenc com una unió confederal d’igual a igual, en aquests moment esta molt llunyà, viuen en una fantasia sentimental que no aporta res de bo per l’alliberament de Catalunya, on el procés es molt més proper i factible, i no una via llunyana. Catalunya en aquests moments com a minsa comunitat autònoma, poc pot fer per evitar aquesta batalla espanyola per substituir la identitat original d’aquests dos territoris, i així veiem com s’inventen llengües per fragmentar el català, això si sempre amb la defensa d’una tercera llengua, què es la gran protegida i beneficiada com es el castellà, ara a les Illes sembla es vol seguir pel mateix camí, per progressivament arraconar aquesta llengua a un caràcter anecdòtic, i completar la colonització cultural, una de les obsessions del partit popular amb la permissivitat socialista. Les excuses fan riure, ja que parlen d’imposicions catalanes, quan clarament volen fer una imposició amb el castellà que mai anomenen. El més curiós es aquest suport balear a aquest projecte, que sembla no importar una part molt important de la societat balear, que entre la venda de territori a Alemanya i la xenofòbia popular, vol convertir la seva cultura en una cosa ornamental.  Cal dir que hi ha una part que com els contes de l’Asterix encara resisteix l’invasor, i ja parla de consultes populars, però  te una tasca difícil. A València, ni per tots els escàndols del món, i males gestions, es deixa de votar al partit Popular, i al mateix temps no acaba d’arrelar un partit o coalició pròpia que portes la veu del País valencià al Parlament, han escampat l’odi a Catalunya, i a pesar dels greuges econòmics que els suposa el llast espanyol, no semblen disposats a donar un tomb a la situació.

En definitiva, també per això es urgent assolir l’estat propi català en el menor temps possible, ja que amb les eines que proporciona un estat, es podria incidir molt més en aquests territoris que podrien valorar una opció i l’altra en igualtat de condicions, sempre per suposat des del respecte mutu, i no caient en els mateixos paranys que l’estat espanyol. Cal aconseguir el factible, per desprès intentar democràticament el que ara es veu molt llunyà.

Aquests últims dies veiem clarament, com uns intenten presentar projectes alternatius sense massa fonaments, com es el concert econòmic, altres insisteixen amb utopies federalistes sense sentit, i fins hi tot d’altres parlen de recuperar tots els llençols perduts en la bugada de l’estatut, i utilitzen les amenaces catastrofistes per referir-se a la independència. Al mateix temps, i com el procés va avançant, ja es parla de les característiques d’aquest futur estat amb temes com l’exèrcit, o les llengües oficials, cosa que demostra els canvis de mentalitat que es van experimentant.

En Joan Herrera segueix en el seu núvol de colors, i rebutja l’autonomisme de curta volada, el peix al cove, i la independència sense tenir en compte la complexitat del país, i presenta la seva proposta diu majoritària, del federalisme. La retallada estatutària confirma la fi del model autonòmic, i per tant es  constatable, al mateix temps el concert econòmic aprovat amb un partit estatal pot ser rebutjat al cap del temps per un altra, i la independència no la considera valida amb una majoria de 51 a 49 o 55 a 45, ja que parteix el país per la meitat. El seu full de ruta es recuperar l’estatut, reformar la constitució, i finalment el dret a decidir davant el rebuig de PSOE i PP, amb una de les opcions que fos el federalisme.   Per la seva banda en Joan Ferran, per part del PSOE-C dona suport a Corbacho, i les seves amenaces, i diu que independència es sinònim de ruptura i retrocés social, ja que els nostres mercats, relacions veïnals i els llaços que ens uneixen a altres pobles espanyols es veurien afectats, així com el nostre mestissatge, i el nostre bilingüisme que volem mantenir. Acusa d’engany aquesta solució, ja que els problemes mundials son globals i no tenen fronteres. Per últim en Joan Laporta ha defensat en un futur estat amb el català com a única llengua oficial, davant la posició d’en Carod, què defensa que català i castellà siguin oficials com a mostra de plurinacionalitat i respecte.

Crec que Herrera no deixa de ser una branca més d’aquest autonomisme sense arguments reals per defensar-lo, ens diu que la seva opció federalista es majoritària, s’hauria de veure en profunditat, i suposant que entre la societat catalana fos així, s’oblida d’un petit detall, l’altra part a federar-se es minoritària, i ni en te cap necessitat, ni en vol, com s’ha vist amb la retallada estatutària. Respecte l’opció independentista, caldria saber que en democràcia la majoria guanya 51 a 49 o 90 a 10, però de cap manera es pot deixar que la minoria s’imposi per una ruptura irreal que no es tal, ja que ara els partidaris de l’estat propi amb majoria o no mostren respecte, el mateix que se suposa mostrarien els contraris, ja que sinó estem parlant d’una societat dictatorial, i on la visió única de les coses, s’imposa a les visions plurals amb llibertat. El seu full de ruta sap que es un engany, molts passos per arribar al dret a decidir, i amb una opció que no depèn nomes de nosaltres sols, per tant pot no tenir cap valor, en canvi l’opció estat propi nomes depèn de la nostra voluntat, i ho sap perfectament, intentar endarrerir l’inevitable, es tant sols una manera de posar pals a les rodes.

Pel que fa en Ferran, el seu nacionalisme espanyol el porta a dir que independència es ruptura i retrocés social, evidentment es separació, i crear la nostra pròpia legalitat, però de retrocés res de res, ja que assumir el poder de decisió mai pot ser anar enrere. Diu que afectaria les nostres relacions, i el bilingüisme desitjat, realment els arguments no poden ser més pobres, no veig que cap estat tingui problemes o relacions amistoses amb altres estats pel sol fet de ser-ho, i aquí no te cap sentit que passes, pel que fa al bilingüisme, ell sap que es fals, tenim una llengua pròpia, i una imposada per la nostra colonització, però que en un estat podrien conviure perfectament amb harmonia, tot hi que la catalana passaria a la primera divisió de les llengües, cosa que en Ferran li deu saber molt de greu, ja que el seu rebuig a les fronteres, es contradiu amb la defensa de la frontera actual.

Pel que fa a la oficialitat d’una o les dues, jo el trobo un tema secundàri respecte l’assoliment de l’estat propi, però defenso la única oficialitat del català com a llengua pròpia del territori des de fa prop de mil anys, i poder recuperar així els greuges patits durant aquests 300 anys, i posar-la a un nivell normal com qualsevol altra, dit això el castellà que te una comunitat important al país, podria conviure perfectament en pau com moltes altres llengües, saben que com a tots els estats del món en aquest territori hi hauria una llengua vehicular que es la catalana, que no significa anar en contra de ningú, sinó a favor del nostre idioma, i amb respecte per qualsevol altra llengua. No es pot normalitzar una situació com l’actual, què tots sabem que no es normal, fruit precisament de la nostra falta d’esta propi. Crec que Carod confon peres amb pomes, i fa el joc a aquesta falsa normalitat.

En definitiva, el debat segueix ober,t i això demostra la vitalitat del procés cap a la independència.

El Cercle d’economia, entitat que agrupa l’elit empresarial i econòmica del país, i presidida per Salvador Alemany, president d’Abertis, constata que a Catalunya hi ha un malestar i idea creixent de tracte injust per part d’Espanya, tant econòmic com de reconeixement de les nostres aspiracions, que provoca un distanciament d’una part important de la població catalana vers l’estat espanyo,l i opina de la seva recepta per desprès del 28 de novembre.

Creuen que la nova etapa serà diferent a l’actual, ja que l’estat autonòmic ha fet fallida, i mostra clares limitacions per encaixar les aspiracions d’algunes comunitats com Catalunya. De totes maneres fuig del sobiranisme, i recomana refer el pacte constitucional que afavoreixi aquest encaix, i abandonar també el peix al cove, què considera de curta mirada. Proposa tres mesures, demanant als dos grans partits espanyols abordin el tema amb una visió llarga i allunyada de l’electoralisme, una aposta per dinamitzar la Constitució, i que no sacralitzi el que fa 30 anys representava, amb una actualització per adaptar-la a una societat més complexa, i per últim a la societat catalana, que amb una majoria perfili un model de conformació de l’estat, fugint d’un nou estatu,t i creant un nou marc per tal de restablir la confiança amb Espanya, que ajudarà a tots a sortir més ràpidament de l’atzucac actual.

La elit empresarial catalana amb el seu esperit poruc, i de fals pacte amb l’estat, fa una espècie de brindis al sol, evidentment denunciant els greuges, però fugint del que deuen considerar per interessos propis, el radicalisme dels partidaris de l’estat propi.  Aquesta entitat constata el distanciament de part de la població respecte de l’estat, fruit de la presa de pel constan,t i del maltracte sense fi que patim. Veuen molt clar que les autonomies han  arribat a la seva fi, i no compleixen amb l’objectiu de l’encaix dels territoris, finalment s’han adonat que aquestes estructures de pa sucat amb oli tant sols es van crear per mantenir amb falses esperances, a les nacionalitats històriques com Catalunya contentes i enganyades.  Curiosament rebutgen també el peix al cove practicat fins ara, que ens ha portat a auto enganyar-nos, com amb el nou i inútil estatut, què ràpidament ha esta neutralitzat per l’estat, per tant si aquest sistema es inviable, tant sols en queda un altre, que es el nostre propi estat, però d’això no en volen sentir a parla,r i pretenen que els dos grans partits espanyols abordin el nostre tema, cosa que no en tenen cap necessitat, i on els dos saben com actuar exactament igual, per altra banda demanen actualitzar la Constitució, quan saben que això es impossible per la seva rigidesa, i les majories necessàries per reformar-la que no s’han produït, i menys es donaran per donar una engruna més de poder per Catalunya, quan es un tractat com diu en diversos articles, entre d’altres coses per mantenir la unitat de l’imperi, i centralitzat amb un pensament únic, on una nacionalitat es la primera, i la resta de tercera divisió. Per últim, i reblant el clau, parlen d’un nou marc per la nostra relació, que saben molt be que no existeix, suposo es deuen referir a la utopia federalista, que Espanya mai acceptarà, ja que no te cap necessitat de cedir cap parcel·la de poder. Per tant nomes hi ha dos menes de relació, la submissió com fins ara, o el nostre propi estat, què normalitzarà la nostra situació, i ens col·locaria en el 4rt. Lloc d’Europa sense el llast espanyol.

Son la classe empresarial amb lligams i interessos amb l’Estat, què actuen de tap per frenar la llibertat, i les ànsies de molts per decidir el seu propi futur,  i fer un estat del benestar molt més potent per les futures generacions. Es positiu les seves alertes, però no les seves receptes, ja caducades i inviables.

Ahir es va celebrar l’assemblea de solidaris i reagrupats per formar i exigir una coalició de les dues forces. Volen fer arribar la demanda a Joan Carretero i Joan Laporta, i els donen 48 hores per respondre, en cas contrari iniciaran un procés de consulta on line entre les bases, per evidenciar que son una majoria. Curiosament a la reunió hi van assistir alts càrrecs de Reagrupament, però cap per Solidaritat, que sembla haver tancat la porta a qualsevol acord.

Efectivament, a l’acte persones com en Jordi Bilbeny, Joel Joan o Josep Manel Ximenis, amb el suport de persones com Heribert Barrera o Carles Móra van assistir a l’acte, i han fet una crida al sentit comú, i a prioritzar l’estat propi per damunt de qualsevol llista electoral. Per tant es demana als líders de les formacions formin aquesta Coalició per la independència sense cap fusió.  Per part de Reagrupament, la seva cap de llista per Barcelona Rut Carandell, va mostrar el seu suport a la iniciativa, per part de Solidaritat ningú destacat hi va assistir.  Mentrestant els partits de tendència autonomista van per feina, i per exemple obviant la proposta del Parlament pel representant català al TC, el tripartit n’ha fet un altra al PSOE en la persona d’Eliseo Aja, molt implicat en el Foro Babe,l i contrari a la llei de política lingüística impulsada per Jordi Pujol, i a més un dels cervells de l’ideari autonomista socialista. Aquest es el candidat que ens ha de representar amb el beneplàcit de partits com Esquerra. Per altra banda els cara a cara entre Montilla i Mas, ja recullen la petició socialista de que un sigui en castellà, per fer arribar les propostes més lluny.

Crec que aquest últim intent coincideix amb la majoria de militants de les dues associacions, que creuen que una coalició unitària tindria més força que dos per separat, tot hi que crec que les dues obtindran representació. De totes maneres per un costat Reagrupament, ha ofert tot i més a Joan Laporta, i te unes llistes que la junta amb autorització de l’assemblea pot modificar precisament per la voluntat unitària de l’associació.  A l’altre costat Solidarita,t dona per tancada qualsevol modificació de les seves llistes, i desprès dels intents continus de desestabilització de la primera opció, i veient que no ho han aconseguit, han tancat files, i per exemple ahir ni tant sols hi havia representants de pes a la reunió.  Sembla que les llistes pels Solidaris son més importants que el projecte, que per altra banda poc volen saber de la regeneració democràtica que propugna Reagrupament, i tant necessària pel país.  De totes maneres cal veure com responen a aquesta última crida per articular aquest acord, que pel be del projecte hauria de ser molt sòlid abans i desprès de les eleccions.

Pel que fa als partits autonòmic, Esquerra torna a empassar-se un gripau, en forma de representant al TC, que evidentment en el seu currículum no te la defensa de la nostra identitat ni el nostre territori com a prioritat. Un altre gol per l’escaire, que dona raons a la seva fugida de militants decebuts amb aquesta tàctica suïcida d’anar de bracet del socialisme català, que sembla ha perdut la vergonya, i demana un dels dos debats en castellà per les eleccions catalanes, jo proposo un amb anglès, perquè tot el món pugui seguir el debat, i fins hi tot un amb xinés per atreure aquest mercat potencial.  No crec que cap altre territori es plantegi aquesta bajanada, que tant sols respon al desig socialista de crear aquesta universalitat naturalment en castellà, i desvirtuar la realitat de la llengua pròpia de Catalunya que volen minimitzar com sigui.

En definitiva, uns van per feina, i els altres encara discuteixen si dos projectes iguals van junts o separats, se’ns dubte alguna cosa no estem fent be, i crec que te a veure amb el sentit d’estat.

L’entrevista realitzada ahir en horari de màxima audiència al President Montilla, nomes va confirmar la grisor que ja sabíem, amb un entrevistador com en Xavier Bosch, que no ens enganyem, no es la insistència de la Terribas, ens va deixar anar frases com que els catalans tenim dret a decidir, i que l’exercim cada 4 anys a les eleccions per escollir el Parlament, en una clara fugida d’estudi, que avui ha reblat en Corbacho, titllant l’estat propi de traumàtic, i assegurant que no seria un pas pacífic.  Tota una lliçó d’ètica democràtica.

Efectivament, el President va signar el decret de dissolució del Parlament, i la convocatòria d’eleccions, fent una defensa de l’obra de govern, i dels valors del tripartit enfront els personalismes de l’oposició. Diu que es una obra solida i irreversible. Ja per la nit, la polèmica entrevista a TV3, desprès de refusar una oferta del canal hores desprès de la retallada del TC. Ha valorat precisament la manifestació del 10 de juliol com un toc d’alerta, i els crits majoritaris d’independència com nomes una part. Ha defensat els debats cara  a cara per centrar la campanya en les dues formacions. També ha defensat els pressupostos de Zapatero, ja que diu compleixen la disposició d’inversions de l’estatut, i respecte el tema que se’l va veure més incòmode, ens diu que els catalans ja tenen el seu dret a decidir en les eleccions al Parlament. Per la seva part en Celestino Corbacho, candidat numero tres socialista, ha reconegut que es evident que Catalunya pot desconnectar econòmicament de l’estat, però titlla de dreceres les formacions que treballen per un estat propi, amenaçant que seria traumàtic, i podria comportar violència, ja que te una forta carrega sentimental, i els sentiments no es poden desendollar, fent una comparació amb un divorci sense acord mutu.

Realment TV3 va actuar amb deslleialtat, al traslladar l’horari de l’entrevista a màxim audiència, quan altres candidats recentment han estat entrevistats a hores intempestives. Dit això, varem sentir la grisor a la que ens te acostumats aquest president, que a cada pregunta aprofitava per criticar l’oposició, que va negar que hi hagués dues animes al PSOE-C, te força raó, la gran majoria es d’obediència clarament espanyola, nomes cal veure l’actuació dels seus 25 diputats a Madrid, o la defensa que va fer d’uns pressupostos estatals que un any més, no compliran el compromís d’inversions a Catalunya, cosa que sap perfectament el President, però tant li fa. Valorar la manifestació del 10 de juliol tant suaument, em sembla una temeritat, i enganyar a la gent dient que els crits que eren majoritaris tant sols eren una part, es un frau que un President d’un territori no pot cometre. Pel que fa al dret a decidir, es una burla constant, i un menyspreu dir que ja el tenim cada quatre anys, quan això son les normes mínimes de qualsevol democràcia, nomes faltaria. El dret a decidir que parlàvem era el del nostre futur, i aquest mai s’ha preguntat, i quan es fa en forma de consulta popular, en un sa exercici democràtic, ell no hi va anar a votar, i va recomanar no anar-hi en la seva població, amb una clara mostra dels seus conceptes de democràcia, posant per davant un text legal anomenat Constitució, per davant de la llibertat de la gent.

En Corbacho si que ha traspassat els límits del tolerable, ja que si no es tenen arguments per defensar la nostra situació actual, millor callar, però apel·lar els sentiments, i amenaces en forma de violència si Catalunya fos un estat propi, hauria de merèixer la reprimenda del President del seu partit, cosa que no farà, ja que tot s’hi val per menysprear aquesta opció.  Ja n’hi ha prou d’aquesta mesquines compulsiva, els sentiments no hi tenen res a veure, el dia abans i el dia desprès de la creació del nostre estat, aquests seguiran exactament igual, i com mana la democràcia la majoria haurà volgut aquest canvi polític, que la immensa majoria de la minoria evidentment acceptarà, com ha passat en molts llocs del món, i sense cap tipus de violència. Primer ens diu que econòmicament creu que es viable, i desprès pretén enganyar a la gent amb la por, nomes li faltava dir que els tancs entrarien per la Diagonal, per completar la mediocritat dels seus raonaments.

En definitiva, i agafant la paraula del President, el 28 N, podem decidir fer el canvi, però no de cares, sinó d’estat, i nomes depèn de nosaltres, les opcions hi seran, nomes cal decidir si volem seguir perdent quatre anys més enfangats o ens posem a caminar.

La precampanya electoral segueix a tot ritme, i un dels elements claus son les enquestes, moltes vegades fetes al gust del consumidor o de qui en definitiva les ha pagades. Aquests dies han coincidit la feta pel Periodico, i també una encarregada per Solidaritat, les dues tenen coses en comú, però també ofereixen dades contradictòries que mereixen un comentari per situar les coses en el seu lloc.

El Periodico pronostica una victòria clara de CIU entre 63 i 65 diputats, o sigui fregant la majoria absoluta, i una baixa dels socialiste,s que obtindrien el resultat més baix de la seva historia amb 30 o 31, el PP tornaria al tercer lloc amb 14 o 15, i Esquerra amb una clara davallada es situaria entre 12 i 13, Ciutadans i la seva xenofòbia catalana compulsiva es mantindria, i Solidaritat podria obtenir 2 diputats. En Mas es el líder mes ben valorat, i es beneficiaria d’una abstenció que podria superar el 50%, cosa que indica el grau de desafecció. Curiosament la nota de CIU a l’oposició es un suspens, encara que més bona que el tripartit. Reagrupament segons la enquesta es quedaria fora, igual que UPyD i la Nebrera. La fidelitat de CIU i els seus votants es superior als altres partits, per contra Iniciativa tant sols un 30%. Zapatero també suspèn a Catalunya, i arrossega als socialistes catalans. Per altra banda l’enquesta de Solidaritat, CIU guanya amb 56 a 59 escons, PSOE-C 30 a 32 escons, PP pujaria a la tercera posició, i la davallada d’Esquerra quedaria entre 9 i 12 diputats. La novetat es l’entrada de Solidaritat amb 6 a 9 diputats, i amb els 14 d’Iniciativa i els 4 de Ciudadanos, també deixarien fora Reagrupament.

En primer lloc voldria destacar la diferència entre 6 o 7 diputats a CIU, que per un costat l’acosten a la majoria absoluta, cosa que personalment crec que seria negatiu pel país, i un altre el deixen més allunyat, i fan baixar les seves previsions, cosa que hauria de ser més normal, ja que quan la proposta estrella es una mentida com el concert econòmic, i la ambigüitat nacional amb les seves contradiccions a l’ordre del dia, la confiança te que baixar. Pel que fa al socialisme arribarà als mínims, i crec que es una dada que pot ser fiable, i que com més duri la campanya, pitjor pels seus resultats, s’han tret la careta del tot, son simplement PSOE, i el seu interès per Catalunya es pura anècdota, amb un president que menysprea una part de la població sistemàticament,com es la opció independentista, serà una bona notícia per Catalunya. El PP sembla manté les seves opcions, i al ser clara alternativa guanyadora al govern espanyol, els seus votants que molts segurament utilitzen aquest referent, el mantindran junt al PSOE-C com el nacionalisme espanyolista del Parlament. Esquerra sap que patirà una davallada, i ara es dedica a plagiar aquell si tu no hi vas ells tornen, per intentar captar els vots de les altres opcions independentistes, quan fa quatre dies es felicitava d’haver obert el ventall.  Saben perfectament que la seva credibilitat esta sota mínims, i la seva fugida ideològica en benefici del poder pel poder no els pot portar res de bo.  Iniciativa tampoc pot sortir airosa dels dos tripartits, i crec que baixarà en els seus resultats com reflecteixen les enquestes. El 4 diputats de Ciudadanos de la segona enquesta costen de creure, desprès d’acabar la legislatura amb els seus 3 diputats, un per cada costat, i amb un sol discurs contra el català i qualsevol benefici pels nostres interessos.

Arribem a les dos noves alternatives. Costa de creure que Reagrupament amb l’estructura, i el treball seriós i rigorós no aconsegueixi cap diputat, però encara més, que la opció apareguda fa quatre dies amb en Laporta al capdavant, s’atorgui 8 diputats, quan s’ha comprovat que les enquestes fetes per aquesta formació l’opció de Reagrupament no la contemplaven, i per tant es un nou engany d’aquesta formació, i de la veritable formació que els fa por amb el seu discurs independentista i sobretot de regeneració democràtica.

En definitiva, durant aquests gairebé dos mesos en sortiran moltes més per intentar moltes d’elles influir amb l’electorat, però la vertadera serà el 28 de novembre, i aquí aquest vora el 50% de gent que segons les enquestes votarien si en un referèndum d’independència tenen una responsabilitat, igual que aquest 50% que es diu d’abstenció, que pensin que nomes depèn d’ells de canviar les coses, i això no s’aconsegueix amagant el cap sota l’ala, o votant formacions que no volen canviar res, apart de les cares.

Com a casteller de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, avui crec que tocava parlar del Concurs casteller, encara que no em porti bons records, però com que les coses,i sobretot les que es porten al cor s’ha d’estar a les verdes i a les madures, deixaré els temes de la política, per expressar les meves sensacions un cop s’ha acabat aquesta festa castellera, amb una nova victòria que ha volat a Vilafranca, i ja en van cinc de seguides.

En primer lloc, i com crec que es de rebut, felicitar la colla guanyadora, els castellers de Vilafranca, han estat els millors amb diferència durant tota la temporada, i avui ho han demostrat un altre cop confirmant tots els pronòstics, destacaria l’execució impecable de dos dels monstres que ens han ofert, com son el 4 de 9 amb el pilar i el 5 de 9, on crec que han ratllat la perfecció, la única prova decebedora ha estat el 2 de 8 net, que els ha caigut molt aviat, i confirma que segurament es el castell més difícil que podem trobar actualment.

En segon lloc, tot i la rivalitat, felicitar a la Colla Joves Xiquets de Valls per la seva actuació convincent amb els 3 i 4 de 9, i un intent molt ferm del 5 de 9 carregat que ha mostrat molta solvència. Grans castellers i una pinya nombrosa, combinada amb el treball, normalment ha de donar bons resultats, i en aquest cas els hi ha donat, tant sols la educació d’alguns components no ha estat a l’alçada amb les rialles o gestos per la caiguda final de la colla rival.

Abans de parlar de la meva colla, destacaria que tant Jove de Tarragona, com Cagrossos de Mataró, encara estant lluny de donar el salt als castells extres, però poc a poc s’hi van acostant. Per un altra banda un moment important ha estat la prova de 2 de 8 amb folre de Nens de Vendrell que no provaven en un concurs des dels 70. Per últim destacar, i fent un incís la pancarta desplegada per tota la plaça de les joventuts convergents, on es podia llegir el Catalonia is not Spain, i que jo tant sols els preguntaria si realment saben a quin partit estant, ja que no lliga el discurs oficial amb aquestes reivindicacions.

Fet aquest parèntesi, no m’he n’he pogut estar, parlaré de la meva colla, que malauradament ha confirmat la previsió d’anar per damunt del seu sostre real, encara que cal dir el seu tercer lloc ha estat en gran part per ser la única colla que ha anat a guanyar, encara que no tingues les armes per fer-ho, cosa que altres rivals han assegurat, i han renunciat d’entrada a la victòria. Es un punt a favor, però amb la il·lusió i les ganes moltes vegades no n’hi ha prou. El 5 de 9 amb folre ha hagut de treballar massa d’hora, i això ha acabat pagant-se a la descarregada que no s’ha pogut completar, desprès ha vingut la dosi de mala sort en els dos intents de pilar de 8, un amb la retirada de l’enxaneta, i l’altra fent la motxilla per entra,r no han pogut acabar amb èxit, i que han certificat el primer premi del concurs, per si algú en tenia algun dubte, un 3 de 9 amb folre executat amb molta tranquil·litat, ha estat el nostre millor castell d’execució, i unes apostes crec encertades dins aquest programa de màxims una mica per fer volar coloms. Al final amb el tercer lloc assegurat, i buscant superar la colla vallenca rival, s’ha provat el 2 de 9 amb folre i manilles, un castell que entre els dubtes de la canalla, i l’encaix deficient entre les diferents parts del castell ha acabat prematurament amb una nova caiguda, i la sensació que no calia enfrontar-se a aquesta nova prova de foc per simplement guanyar una posició.

En definitiva, un concurs que ha posat tothom  més o menys al seu lloc, i que pel que fa a la meva colla, queda un dur treball per davant per poder afrontar aquests monstres amb més garanties, i tocar de peus a terra, que es una recepta que quan les coses estan en un període baix a la llarga dona els seus fruits.

Segons el discurs del President Montilla en la presentació de les llistes electorals, ha definit el partit socialista com catalanista i d’esquerres. Aquesta catalanitat, suposo ha portat a l’ajuntament de Barcelona per decret que el 14 de Febrer, dia de Sant Valentí, sigui festiu a Barcelona, refusant la proposta d’altres partits de declarar festiu el 23 d’abril Sant Jordi. Al mateix temps a Tarragona, la plataforma que organitza la consulta, tot i el suport de l’ajuntament a la consulta popular, s’ha queixat reiteradament dels pals a les rodes que han rebut per part del consistori, governat pels PSOE-C i Esquerra.

El socialisme defensa la seva catalanitat, amb mesures imposades, com la que ha pres l’alcalde Hereu a Barcelona, declarant Sant Valentí festiu, i rebutjant Sant Jordi. L’oposició ha criticat que no es una festa pròpia del país, però sospiten que el govern consistorial vol organitzar un cap de setmana llarg com aparador electoral, entre el 12 de febrer, Santa Eulàlia i el 14 de febrer, a 3 mesos de les eleccions. No han consultat prèviament la proposta a ningú, i tampoc amb els comerciants, i l’han defensada que altres festes escollides ja son festives per la Generalitat. Sant Valentí no compta amb cap arrelament, en molts països d’òrbita anglosaxona son el dia dels enamorats. La plataforma Tarragona decideix que es troba a la recta final cara a fer la consulta el 17 d’octubre, ha lamentat la falta de compromís de l’ajuntament amb els preus abusius per la cessió d’espais, que va ser aprovada pel consistori el mes d’abril, i que ara oscil·len entre 800 i 700 euros pels centres cívics, i que la plataforma no pot pagar. Encara esperen les xifres d’empadronats de Tarragona, i es lamenten que la ciutadania disposarà de menys locals on anar a dipositar el seu vot. Tot hi així  des del consistori, s’insisteix  en el desig de que la jornada electoral sigui el més normal possible.

Aquesta manera tant curiosa d’entendre la catalanitat, porta a escollir pel dia dels enamorats Sant Valentí, típic a altres països, i també a l’estat espanyol, abans de la festa típica catalana de Sant Jordi, amb excuses de mal pagador, i amb un clar rerefons electoral, amb unes dates properes a les eleccions municipals. Es una decisió que dona entendre el que els importa la cultura catalana, a aquest partit amb vocació i mentalitat espanyola, i un clar rebuig a la identitat catalana i el seu foment. Per això quan Montilla parla de partit catalanista, simplement es refereix a la residencia del partit, però res més, ja que la ideologia i el tarannà estan molt lluny d’aquí, com no paren de demostrar.

El mateix podríem dir de l’ajuntament tarragoní, que intenta posar tots els pals a les rodes a la consulta sobre la independència, a celebrar properament, amb uns preus abusius que busquen la menor participació possible de la població, cosa que dona idea del tarannà de l’equip de govern format pels socialistes, amb el suport d’Esquerra, que per una banda te la barra de demanar el vot útil de l’independentisme, i per l’altra prioritza la seva comunió amb el socialisme i el poder, amb decisions totalment antidemocràtiques com aquestes, que nomes intenten frenar un procés democràtic imparable que no els agrada.

En definitiva, es aquest catalanisme i sentit democràtic, que aquest partit ens vol demostrar amb les seves actuacions que simplement no existeix, i els seus objectius son molt diferents.

.