El camp de l'Erra

Ironies del destí: Joan Solà, amb aquella tendresa… i fermesa (tothom en parlava, en parla i en parlarà bé). I en el mateix noticiari, compartint temàtica, unes persones exaltades, menyspreadores…

No cal dir res més. La gent ja sap llegir i entendre les coses. I els que no, també saben interpretar unes cares i unes veus i uns ulls. No és que vulgui ser críptic, només és que no m’agrada l’exabrupte. Per això avui em trec el barret davant Joan Solà. Tendresa, fermesa, treball seriós, amor pel coneixement, ganes de transmetre’l…pregunteu als seus antics alumnes. I llavors, en el mateix noticiari, unes veus cridaneres, exaltades, menyspreadores, sempre a la contra, parlant de justícia (de la justícia, en minúscula). No ens podem deixar acollonir. Ni per la mort ni per les veus menyspreadores. Tendresa. Fermesa. 

De moment encara no hi ha cap novel.la, que jo sàpiga, patrimoni de la humanitat (en el sentit UNESCO, esclar). Es veu que ara, però, “els paisatges que van inspirar” la novel.la Cims borrascosos, de l’Emily Brontë (i les altres novel.les famoses de les seves germanes, Jane Eyre, de la Charlotte i Agnes Grey de l’ Anne), juntament amb el poble i la rectoria de Haworth….

..són entre les candidatures que s’estan discutint a Anglaterra per presentar aquest any. Jo, la veritat, quedo de pedra. Aquella rectoria llòbrega voltada de tombes (ha de ser llòbrega per pebrots) de la parròquia de Saint Michael and All the Angels, on es van criar les tres inoblidables germanes Brontë, aquells erms solitaris –si és que encara queda algun lloc solitari al nord d’Anglaterra–, aquell ermàs, aquell bleak plateau, aquellos pàramos… He buscat informació, no us vull enganyar, i he descobert que Haworth ja al segle XIX era un lloc poblat i amb indústria: res a veure, doncs, amb la solitud, els erms ventilats o amb els cims borrascosos. I és que tota la solitud, tot el vent, tot el misteri, tota la violència, tot l’amor, eren dins la rectoria dins el cap de les germanes. Jo deixaria de banda els paisatges, el poble i fins i tot el conjunt de rectoria i parròquia i em centraria –cas de ser dels promotors de la candidatura a la UNESCO– només en la sala familiar (potser en la llar de foc, el pare i el germà) i després ja aniria cap a l’interior de les noies (si és que l’interior d’unes noies pot ser patriomoni –intangible, només faltaria!- de la humanitat). Moltes vegades he pensat que m’agradaria visitar aquella sala de la rectoria, aquell lloc on es va produir aquella estranya i feliç (o infeliç, perquè la literatura surt molts cops de l’avorriment o de la infelicitat) creixença d’una cadellada de noies tocades pel geni de la literatura i mortes totes prematurament. Després, però, penso que és millor que no hi vagi.

..

El 1909 Mark Twain va dir: 

Vaig arribar amb el cometa Halley el 1835. L’any vinent torna, i espero marxar amb ell. Serà la decepció més gran de la meva vida si no me’n vaig amb el cometa Halley. Déu Totpoderós ha dit, sens dubte: ‘Aquí hi ha aquests dos monstres inexplicables; van arribar plegats, han de marxar plegats.’ Twain va morir, efectivament…

…el 21 d’abril de 1910. D’un atac de cor. La primavera passada, doncs, va fer cent anys. Ha estat un centenari poc celebrat, molt poc esbombat. Abans que acabi l’any he volgut rendre tribut a un dels escriptors que està darrere la meva malaltissa afició a la lectura: a ell dedico aquest post. Un dels meus llibres preferits és i serà per sempre “Les aventures de Huckleberry Finn”. Amb ell comença la novel.la americana i tota la narrativa americana moderna i ell sol simbolitza les ànsies de llibertat dels americans (i de moltes generacions de lectors de tot el món). L’autor de “Les aventures de Tom Sawyer “i “Vida al Mississipi”  va escriure una autobiografia interessant, plena d’humor, d’enyorança dels temps mítics de la navegació a vapor, però també farcida de tragèdies familiars (les moltes que va haver de viure Samuel Clemens, el Mark Twain real). Aquesta “Autobiografia” està considerada per alguns crítics com un clàssic de les lletres americanes, la veritat és, però, que li hauria convingut una esporgada; amb tot, val la pena llegir-la bo i gronxant-nos en un balancí. Fa cent anys Mark Twain se’n va anar amb el cometa Halley i ens va deixar sols en un rai baixant pel Mississipi. Lliures. Potser també espantats.   

La novel.la es diu així, ni més ni menys:

“ventures i  malaventures de la famosa Moll Flanders, etc., que nasqué a Newgate, i que al llarg de seixanta anys, sense comptar-hi la infantesa, d’una vida sempre canviant, fou dotze anys puta, cinc cops casada (un dels quals amb el propi germà), dotze anys lladre, vuit deportada a Vigínia, i al capdavall esdevingué rica, visqué honradament i morí penedida. Escrites segons els seus propis esborranys.” 

 Amb un títol com aquest…