ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA OFERTA DE LAPORTA

Sense categoria

Aquesta tant preuada unitat que es demana des de molts sectors a l’independentisme, ara per ara extraparlamentari, sembla que nomes te un objectiu, que es la desaparició de Reagrupament.  Des de l’aparició de Solidaritat amb uns portaveus o junta, per cert no votats per ningú, cosa que no lliga amb aquesta puresa democràtica que tant pregonen, una sèrie de mentides sobre fugides de reagrupats, adhesions que no eren tals, rebuig a llistes conjuntes, i ara aquesta oferta crec que prepotent del Sr. Laporta en forma de que nomes segueixi la candidatura amb més suports, això si, sense especificar com es quantifica aquesta aposta.  No em sembla un bon senyal de unitat.

 

Ens parla de que la força que reuneixi menys adhesions deixaria via lliure al projecte més sòlid, per tal de no disgregar el vot independentista, i afavorir l’objectiu. Assegura que la resta de partits parlamentaris, les seves propostes estrella necessiten una reforma constitucional inviable, i per tant no son certs. Per un altre costat no ha tancat la porta a presentar-se a unes futures eleccions espanyoles, ja que s’haurà de parlar amb l’estat, la Unió Europea i les Nacions Unides.

 

Crec que els tres líders de Solidaritat, repeteixo escollits per ells mateixos, i no amb assemblea com ha fet Reagrupament, tenen moltes contradiccions entre ells, i això comporta pèrdua de credibilitat, fa una setmana en Lopez Tena no s’ha cansat de repetir el normal i desitjable d’haver-hi varies candidatures independentistes, ara en Laporta ens diu tot el contrari. Una declaració unilateral al Parlament ara defensada com a única via, i demostrant amb un estudi elaborat pel mateix Tena, que el referèndum proposat per ERC es paper mullat, ja que cal una reforma constitucional amb el suport impossible de PP i PSOE,  la pregunta seria si es que això no ho sabien quan presentaven ILP’S al Parlament, i defensaven com a única via el referèndum, i negaven el que ara defensen, quan ens enganyaven abans o ara.  El mateix Tena ha repetit en moltes entrevistes que no vol una coalició amb Reagrupament, quan molta gent demana la unitat. Reagrupament ha ofert tot i més, inclòs el liderat de Laporta i posar l’Associació a la seva disposició, per cert un Reagrupament amb un programa electoral elaborat per més de 600 persones, una estructura cada cop més gran, i més de 3500 associats que paguen la seva quota, amb una llarga feina de presentacions per tot el territori. Solidaritat no te cap programa electoral conegut, i es desconeix exactament quans associats te exactament, cosa que a les seves obscures primàries sembla que no s’ha presentat cap acta oficial amb el procés, i els números canvien depenent com bufa el vent.

 

Han intentat des del principi una mena d’Opa hostil contra Reagrupament, quan els seus teòrics enèmics electorals son els partits autonomistes, i quan uns obren les portes de l’acord ells semblen posar cada cop més pals a les rodes per no fer-ho possible.  De fet en la visualització real del suport al carrer, i en un dia com la Diada, es va veure en la manifestació, i en altres actes una gran diferència entre la gran representació de Reagrupament, i la minsa de Solidaritat, amb predilecció pel futbol del seu president inclosa.

 

Ara aquesta nova oferta esta condemnada al fracàs i no porta enlloc, ja que no es pot avaluar aquests suports sobretot a Solidaritat, i es parla de fer una llista unitària, no de fer desaparèixer una associació en benefici de l’altra, i proposat pel que ha arribat més tard i amb menys estructura.  Crec que més enllà de l’efecte mediatic del expresident blaugrana i de la seva novetat, s’ha de tocar de peus a terra, i fer les coses amb rigor i seriositat, que en definitiva serà el que premiarà el futur votant.  Encara hi son a temps a rectificar, però crec que els egos d’aquests tres personatges mai acceptaran que les coses no funcionen com voldrien, sinó amb respecte per tothom, i feina seriosa amb encerts i errades, com la que fins ara ens ha ofert Reagrupament.

EL PACTE D?ARENYS DE MUNT I LES FALSES INTENCIONS

Sense categoria

El diumenge es signava el compromís d’Arenys de Munt, per impulsar el dret a l’autodeterminació, amb l’adhesió de Reagrupament, Solidaritat, Cercle Català de Negocis, Suma Independència, Oriol Junqueras, i una llarga filera de persones i associacions, de totes maneres això contrasta amb les males intencions diàries d’alguns, què fan sospitar que no volen el que realment pregonen, i si entretenir el personal per anar guanyant temps, i endarrerir la consecució de l’estat propi.

Aquest es el text signat en l’aniversari de la primera consulta popular en aquest poble, un fenomen inèdit a tota Europa, i un triomf de la democràcia participativa amb una lliçó per la classe política:

EL COMPROMÍS D’ARENYS DE MUNT

Fa un any, el 13 de setembre del 2009 es va celebrar a Arenys de Munt la Consulta sobre la Independència.

De llavors ençà, en diverses onades, centenars de pobles i ciutats han celebrat també consultes.

Entenem que amb aquest ampli moviment la ciutadania expressa  el dret a l’autodeterminació com a poble, que són drets  reconeguts per les Nacions Unides en el Pacte Internacional dels drets Civils i Polítics que va entrar en vigor el 1976 i va ser ratificat per l’Estat Espanyol el 27 de juliol de 1977 i pel Parlament de Catalunya en tres ocasions (Resolució 98/III de 12 de desembre de 1989, Resolució 679/V d’1 d’octubre de 1998, Resolució de 4 de març del 2010).

Amb motiu del primer aniversari de la primera consulta nosaltres, càrrecs electes dels municipis que han celebrat les consultes  i  representants polítics del poble català al Parlament Europeu, a les Corts Espanyoles i al Parlament de Catalunya, ens comprometem a  què les forces polítiques a les quals pertanyem proposin al Parlament, que sorgirà de les eleccions previstes per aquesta tardor, treballar  per construir la majoria social que possibiliti poder exercir el nostre dret a l’autodeterminació, un cop podem donar per trencat  el pacte constitucional, i la celebració d’un referèndum vinculant que permeti convocar tot el poble català per tal que es manifesti sobre la conveniència que Catalunya esdevingui un estat independent quan  es  pugui tenir la certesa que  tindrà un resultat positiu.

Així doncs, atès que segons l’article primer del Pacte Internacional del Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides el poble català té dret a determinar lliurement el seu estatut polític i a procurar el seu desenvolupament econòmic, social i cultural,

DEMANEM a les Nacions Unides i a totes instàncies de cooperació entre països la seva atenció sobre aquesta inquietud del poble català i el seu suport a l’exercici del dret a l’autodeterminació reconegut per la legislació internacional.

Arenys de Munt, 12 de setembre del 2010

 

Aquest fet simbòlic, contrasta amb la farsa del Concert econòmic proposat per CIU, i on amb un estudi jurídic elaborat, ha quedat demostrada la seva inviabilitat, ja que s’hauria de modificar la Constitució, cosa impossible sense el vot socialista i popular,que evidentment no tenen a la seva agenda aquest finançament català. Per acabar-ho de rematar el President Pujol ens diu que els problemes de la relació amb Espanya no es la de construir un estat, sinó la de consolidar una nació.  Realment això ja passa de mida, aquest autèntic tap per les nostres legitimes aspiracions nacionals, no pot obtenir cap majoria absoluta en el Parlament, ni tant sols acostar-s’hi, es més del mateix amb diferents cares. No son prou madurs per assumir les responsabilitats que comporta governar un Estat, per tant han de deixar pas a gent més capacitada que te molt clar que nomes hi ha una relació possible amb l’Estat, que es la de tu a tu, en igualtat de condicions, i això nomes s’aconsegueix amb un estat propi, i una declaració unilateral en el Parlament.

 

Falten un mes i mig per les eleccions, i la ciutadania no pot ser enganyada un altre cop, hem d’aconseguir ser ciutadans normals en el món, cosa que amb l’estatus actual mai aconseguirem.

LA DEFENSA DE L?ESTATUT I LES AMENACES FANTASMES

Sense categoria

Els dos partits ara per ara majoritaris a Catalunya,semblen ocupats en una batalla per veure qui diu la falsedat més gran o la hipocresia més creïble. En Felip Puig per part Convergent, amenaça l’Estat en que si manté la mateixa actitud desprès de la recuperació econòmica, posaran sobre la taula el legítim dret a decidir, per la seva part des de les files socialistes insisteixen que el nou model de finançament en els propers anys, acabarà donant un rendiment com el Concert econòmic, i encara en aquesta cursa en Duran i Lleida per Unió, critica no haver practicat cap política d’estat per part del tripartit en els 7 anys de govern. Es ben be de riure per no plorar.

El dirigent de CIU ha dirigit aquesta amenaça a l’Estat, i ens dius que ara ni Catalunya esta preparada per un referèndum, ni la situació econòmica ho permet, però potser si en un futur, i es mostra decebut al comprovar que la nostra realitat nacional no cap a la Constitució.  Ens diu que Catalunya no pot seguir el ritme de l’Europa moderna, sinó es te més poder i recursos gestionats per nosaltres, tot i que matisa que això no significa trencar amb Espanya.  La sentència del TC ha fet canviar el pensament de molts catalans, i ha posat Catalunya en un carreró sense sortida, on CIU fins ara no tenia necessitat d’exercir el dret a l’autodeterminació que ara contempla.  Duran ha secundat les paraules fen una crida a aquells que albiren una Catalunya sense límits, nomes el seu partit els hi pot garantir. Per la seva part la diputada socialista Rocio Martinez, ha dit que es poc seriós renegar d’un sistema econòmic en el marc de l’Estatut, just quan fa dos anys que funciona, i que esta donant bons fruits. El model el defineix com a bilateral, solidari, just i transparent i amb vocació de perdurar en el temps. Critica que CIU mai va demanar el concert econòmic ni al 78, ni al 2006 ni amb els seus 23 anys de govern, i demana com aconseguirà i amb qui aquest concert.

 

Francament el Sr. Puig cada dia queda més en evidència, ara es fa el gallet fent una amenaça que tothom sap que el seu partit no complirà, ni pot, i diu que ara no estem preparats, encara que no se sap ben be perquè, deu ser aquella immaduresa que tant els agrada comentar, i per acabar-ho de rematar diu que ara no per la situació econòmica, quan precisament es el motiu més urgent per aconseguir un estat, i poder decidir com sortir-ne, vol més  poder i recursos, quan Espanya ja ha dit ben clar quin es el límit, i quin es el paper que nosaltres ens toca fer, ho diuen ara, i ho han dit sempre dretes i esquerres tant se val, que no escolta el Sr. Puig. Encara es més esperpèntic quan confessa que  fins ara no tenien necessitar del dret a l’autodeterminació, quan es un dret inalienable a tots els pobles, i on el que hem anat fent aquests últims 30 anys es anar buidant els nostres recursos en benefici de l’estat, fins arribar a la situació actual, que ho considerava una situació ideal aquest personatge. Nomes faltava en Duran donant lliçons de polítiques d’Estat, i de no posar límits a la voluntat catalana, quan s’ha caracteritzat sempre pel seu nacionalisme espanyol, aquest si que sense límits.

 

La resposta socialista tampoc te pèrdua, una lloança a un sistema financer que l’únic que fa es perpetuar l’espoli fiscal actualment de 22 mil milions pels segles dels segles, i no respectar el nostre rànquing un cop fetes les sumes i restes, i on totes les decisions corresponen al Consell general de política financera que de bilateral no en te res, i que segueix rebutjant els límits a la solidaritat com pretenia Catalunya, en definitiva un 10% del PIB perdut cada any, d’això en diu la diputada arriba al concert econòmic, i un sistema just i transparent. Francament el cinisme es de campionat.

 

En definitiva, aquestes son les promeses dels partits autonomistes que a falta de bons arguments, llencen falsedats una rere l’altre, la ciutadania te a la seva ma castigar-los amb la força del vot.

EL DIA DE LA PULSIÓ SEPARADORA

Sense categoria

Ahir va ser una Diada on varem seguir reivindicant el nostre estat propi per justícia i per dignitat, i sobretot amb tots els arguments econòmics, culturals i de tot tipus que ens donen suport, es com aquella pel·lícula del Dia de la marmota on cada dia es tornava a repetir, doncs amb  les Diades passava el mateix, però aquest any a Barcelona crec es respirava un aire diferent, que potser dona a entendre que la nostra lluita esta a punt de donar un salt important per encarar la recta final, i tornar a casa amb els deures fets, i a gaudir com qualsevol ciutadà del món amb un estat propi.

Vaig arribar a Barcelona per reunir-me amb els meus companys de Reagrupament, i vaig poder veure una part de l’ofrena floral a Rafel de Casanovas, on enguany unes tanques i les forces de seguretat allunyaven al poble dels seus representants per tal de no ser escridassats, francament trist trobar com a solució talla el lligam entre la ciutadania i els seus representants en una democràcia es matar-la, quan el més senzill es preguntar-se els motius per arribar fins aquí.  Tot seguit, i amb una bona passejada vaig fer cap a l’ofrena organitzada per l’associació al monument al General Moragues, un heroi oblidat, estil Braveheart per entendre’ns, amb un final èpic, i que com des de fa 300 anys s’ha encarregat l’estat espanyol de intentar esborrar de la nostra manipulada historia per sempre més. Enguany sense parlaments, ja que l’autoritat portuària volia cobrar prop de 1800 euros per realitzar l’acte, ja que el considerava polític, realment aquests socialistes ja no saben que inventar per aturar aquesta pulsió separadora segons el president català.  Un dinar al Pla de Palau d’allò més agradable, i amb una gran assistència, on els caps de llista, excepte el de Lleida per l’agenda de ser alcalde de la seva població, van fer els seus discursos que van transmetre la il·lusió del moment, i el nostre eslògan “Independència, ara si, ara toca”. A recollir el material a la nostra seu, i cap a la mani, que valoraria sense entrar a si érem 13200 o 18100, com un èxit de participació i entusiasme col·lectiu. No vull estar de dir, i  certificat també per mitjans diversos que érem la formació amb més gent de les que allí estaven representades, cosa que es un reflex del treball seriós que s’està realitzant per tot el territori, i una consolidació d’un projecte que no es flor d’un dia, ni una foguerada passatgera, sinó un treball fosc de temps, que amb encerts i errades dona els seus fruits.

Ja de tornada pels carrers barcelonins varem trobar-nos amb els parlaments d’Esquerra, i el seu líder Joan Puigcercos, amb un abrandat discurs de fugida d’Espanya, i una defensa del seu full de ruta per assolir-ho. M’estalvio els detalls, ja que tanta hipocresia junta es difícilment digerible. Poso la radio ja en el cotxe, i sento la Camacho demanant una diada més oberta i plural, i que l’acte pel català no exclogui el castellà, i al President tornant a dir allò dels camins inadequats. Crec que la Camacho no sap que va passar el 1714, o almenys la seva xenofòbia catalana no li deixa reconèixer, la mateixa que no li fa pair un acte a favor d’una llengua, no significa cap atac a un altre, i pel que fa al President, caldria dir per qui son inadequats, per Espanya, per ell, pel seu partit o per qui, crec que per la població catalana, i el seu estat del benestar futur son l’única via de sortida, i el president d’un territori el primer que ha de fer es respectar la seva ciutadania.

En definitiva un dia complet per carregar piles, i encarar aquesta recta final de campanya, què ha de començar a marcar l’inici de la fi d’aquest forat negre on viu Catalunya.

 

LA FALTA DE DIGNITAT DE LES AUTORITATS DEL PAÍS

Sense categoria

En el discurs del President Montilla per la Diada, i realitzat aquesta nit, torna a demanar esforç per superar la desafecció amb Espanya, i demana unió davant la pulsió separadora, entre altres missatges tendenciosos i indignes de la màxima autoritat d’un territori. Per altra banda el President del Parlament Ernest Benach,  també fa gala de la seva nul·la coherència, i ens diu que no es pot declarar la independència de forma unilateral, com propugnen algunes forces independentistes. Dos grans exemples del que es pot dir o fer quan la dignitat ja no existeix.

El president ens reclama aquest esforç per superar la desafecció amb Espanya, i demana unitat per vèncer la crisi, i els entrebancs del Tribunal Constitucional, ha admès la duresa dels últims mesos, però que la recuperació econòmica es comença a veure. Com si res ha copiat un paràgraf de la carta enviada als alcaldes, i ens comenta que la indignació ja va ser expressada a la manifestació del 10 de juliol, parla de que no s’ha invalidat l’Estatut, i que aquest es vigent i útil, i ell el defensarà al límit, encara que ha malmès el sentiment d’afecte dels catalans amb Espanya, i que ho hem de superar amb la màxima unitat política i social, imposant el diàleg per damunt de la cridòria, i la concòrdia per damunt de l’enfrontament.  Per la seva banda en Benach,  apart de negar la possibilitat de la declaració unilateral, espera que a les eleccions arribi l’esperit de la manifestació del 10 de juliol, i parla de 3 diputats independentistes al Parlament el 1990 als 21 actuals, i per acabar diu que per ell es tant important ser independentista com ser socialment just.

Realment indignant que el President d’un territori que s’autoanomena nació, i que teòricament li preocupa el màxim benestar, i desenvolupament per la seva ciutadania, demani esforç per superar una desafecció creada en aquest cas per l’estat que amb els seus fets i actituds, ens ha dit que no ens vol amb la nostra identitat mil i un cops., de pas titlla la opció independentista carregada d’arguments de pulsió separadora.  Ens vol enganyar amb la recuperació econòmica, ja que sap que l’Estat serà dels últims a sortir-ne, i Catalunya precisament per la falta de poder real poca cosa hi pot fer. Parla de l’Estatut com a vigent i útil, un text totalment desnaturalitzat i que en alguns aspectes ha quedat igual o per sota del 79, i on amb la retallada del moll de l’os ja es mort i enterrat, i una via autonòmica totalment esgotada. Parla d’afecte cap a Espanya i de diàleg abans de cridòria, crec que si algú et roba cada any 22 mil milions d’euros, d’afecte més aviat poc, pel que fa a la cridòria, sembla que el President ens convidi a acceptar l’inacceptable i ho trobem absolutament normal. Realment l’enemic el tenim a casa.

Pel que fa en Benach, recordo que ha votat dos cops contra el referèndum en forma d’ILP, i ara ens vol defensar aquesta opció que els dona marge per seguir remenant les cireres autonòmiques molts anys més, i rebutja la declaració, que curiosament ha estat avalada recentment  pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea  en el cas de Kosovo. Respecte la seva tria d’independentista i justícia social, crec que la segona millorarà amb la primera, i primer cal fer el país i desprès governar-lo, i naturalment desacreditant Reagrupament i Solidaritat no dona un gran exemple.

 Son els dos màxims mandataris catalans, i el seu cinisme els porta a fer aquestes intervencions, atrevint-se  a manipular la gent, i vendre les seves mentides i intencions de la forma millor que saben.

 

 

 

TREMOSA I EL FRANQUISME SOCIOLÒGIC

Sense categoria

En Ramon Tremosa, eurodiputat de CIU, ha revolucionat el principi de campanya electoral parlant del president Montilla, amb els termes que era el president que Franco somiava per una Catalunya en democràcia, i el compara amb el franquisme sociològic per la data escollida per les eleccions coincidents amb el futbol. Les  contestacions ja han estat moltes, per part socialista, Iceta l’ha titllat poc més que d’aprofitat, i ha defensat la lluita per Catalunya en la dictadura del President. El més curiós es com s’ha magnificat les paraules d’en Tremos,a i s’han passat per alt contestacions molt més feridores, que sembla son oficials.

Tremosa es pregunta que hauria fet el PSC si Jordi Pujol hagués convocat eleccions amb la mateixa coincidència, i creu que es perfecte per tapar la mala política i gestió del país, per part del tripartit de Montilla, al que ha titllat de regionalista, espanyolitzador i acatador del centralisme.  Per part del socialisme Iceta, ha exigit una rectificació immediat,a i ha acusat al convergent de maleducat i indocumentat, i a la cúpula del partit de no seguir el joc net. Es pregunta que com pot ser que aquests nens de papa que no van fer re,s menyspreïn els que es van mullar per Catalunya durant el franquisme, i a més pensa que no influeix el futbol amb el vot. En Carod Rovira ho ha considerat un torpede al model de convivència nacional, basat en la unitat per sobre dels orígens. La consellera Tura ha demanat respecte, i no frivolitzar amb el franquisme. Maria Badia també a l’eurocambra, ja ha demanat una disculpa immediata. Per últim en Daniel Fernandez, secretari adjunt del PSOE-C a Madrid, referent a la negativa convergent als pressupostos espanyols, ha respost que es compatible ser un talibà independentista i un hooligan del PP, son dues cares de la mateixa moneda.

No serè jo qui defensi el to i les paraules emprades per en Tremosa, ja que no les considero apropiades, primer diria que el president Montilla no ha canviat ni abans ni ara, es regionalista i acatador de les ordres del seu partit a Madrid, això en tot cas es responsabilitat dels que van fer possible el seu càrrec, i no d’ell. Respecte la data, crec que es perfectament compatible els dos esdeveniments, com també ho era la visita Papal, on per sorpresa de molts, resulta que en un estat laic es convoquen eleccions en funció de la visita del cap d’un grup religiós a Barcelona. Ara be no cal ser molt llest per veure que la desfeta socialista pot ser un fet els propers comicis, i un gran acte com el derbi futbolístic pot estalviar i fer passar per alt moltes ferides que quedaran obertes. Respecte la manera d’entendre Catalunya, com tot bon nacionalista espanyol s’assimila a la idea de la dictadura franquista, en contra del dret a decidir en llibertat de la gent, i la base de la Constitució amb la ciutadania al seu serve,i i no a la inversa. Dit això el to no ha estat l’adequat, però tampoc ho han estat moltes contestacions que curiosament sembla han passat el filtre de la normalitat, Iceta tampoc ha utilitzat un to molt educat, i ha magnificat una lluita per Catalunya del president Montilla a la dictadura, què nomes deu existir en el seu subconscient, i la seva visió radicalment nacional espanyola de la vida catalana. El mateix podríem dir de companys seus de partit, com en Daniel Fernandez, que assimila talibà amb independentista sense que ningú li hagi fet cap retret per l’ínsult , un grup que vol imposar la religió islàmica per la força i amb mètodes que tots coneixem, l’ha comparat amb la persona que vol un estat propi pel seu país, per prendre les seves pròpies decisions en llibertat. Aquest personatge forma part de tota aquesta colla socialista que tant de mal han fet a Catalunya.

En definitiva, podem comprovar la doble manera de mesurar les coses, on uns ho tenen tot permès, i altres son repudiats per cada cosa que diuen. El regionalisme te aquestes coses.

 

 

 

 

11 DE SETEMBRE: UN NOU IMPULS CAP A L?ESTAT PROPI

Sense categoria

Aquesta diada es per molts motius especial, estem a les portes d’escollir els postres representants al Parlament, i més enllà de consignes caducades, podem triar el marc autonòmic dins la democràcia de fireta espanyola amb un estatut totalment aniquilat, o la declaració unilateral d’independència per assolir la nostra llibertat amb un estat propi, Aquest dissabte tenim una nova oportunitat de sortir al carrer, i cridar ben fort el que volem, com va dir ahir el President, una decisió per tota una generació, la que vol ser lliure i decidir el seu futur.

Aquest es el manifest de la manifestació unitària convocada per Sobirania i Progrés, Plataforma pel dret a decidir i Sobirania i Justícia, secundada ja per moltes més plataformes, associacions i partits, i que amb els antecedents de l’èxit de l’any passat, s’ha de superar amb escreix.

 

Pel futur, pel progrés i per la justícia: Som una Nació, volem Estat propi!

Manifest per la manifestació unitària de l’11 de setembre 2010

Pel futur, pel progrés i per la justícia: Som una Nació, volem Estat propi!

El curs polític que hem deixat enrere ha estat un dels més intensos de la història recent del país. Les institucions espanyoles han demostrat una nul·la voluntat d’acceptar els minsos avenços d’autogovern que l’Estatut, ja retallat per les Corts Espanyoles, contenia. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, acatada i celebrada pels dos principals partits de l’Estat, dóna per tancada la via autonomista. Aquesta sentència relega clarament la llengua catalana a una oficialitat de segona, on el concepte de llengua pròpia no implica cap preferència d’ús i on el deure de conèixer el català és de naturalesa inferior al deure constitucional de conèixer el castellà; elimina qualsevol possibilitat d’autonomia de la justícia, deixa clar que és l’Estat qui fixa el finançament dels serveis de les comunitats autònomes i reitera que l’única nació titular de sobirania és l’espanyola. Les aspiracions d’autogovern de la nació catalana no tenen doncs cabuda a l’ordenament jurídic espanyol, que té aquest tribunal deslegitimat com a intèrpret únic i vinculant de la Constitució espanyola.

Com en altres ocasions de la seva història, el poble català ha sabut avançar-se als esdeveniments. Així, la sentència del TC ha anat precedida per 10 mesos en els quals s’ha esdevingut una experiència de democràcia participativa com no s’ha conegut enlloc d’Europa: l’organització, sense gairebé pressupost ni suport institucional, de successives onades de la consulta popular sobre la independència. Un moviment que, malgrat haver estat impulsat pel sobiranisme, ha aconseguit aplegar demòcrates de tot el país sota la consigna de defensar el dret de Catalunya a decidir el seu propi futur, i ha aconseguit un ressò internacional desconegut per cap altra iniciativa catalanista anterior.

També els carrers s’han omplert d’estelades: el 10 de juliol d’enguany, un milió i mig de catalans sortien al carrer a defensar el dret de decidir del poble català, en una mobilització on la consigna més cridada va ser “independència”. I mesos enrere, a l’inici del curs, just abans de la consulta d’Arenys de Munt, les principals entitats del sobiranisme civil ens vam manifestar l’Onze de Setembre de l’any passat sota la consigna “Som una Nació, volem Estat propi“, en una multitudinària manifestació que feia presagiar un intens curs polític marcat per les reivindicacions del dret de decidir i de l’Estat propi.

Un any després d’aquella mobilització, tornem a trobar-nos davant un Onze de Setembre en que cal no només fer memòria del passat, sinó projecció de futur. Si el 1714 va ser l’any en que els Països Catalans van perdre les seves llibertats, els propers anys representaran el moment de recuperar-la. En un moment en que el Tribunal Internacional de Justícia de la ONU ha sancionat el dret dels pobles a la independència, en reconèixer la de Kosovo; i davant l’atzucac en que es troba l’autonomisme, cal que els independentistes caminem en la mateixa direcció i sapiguem avantposar allò que ens uneix a allò que ens separa.

Per molt que l’independentisme es trobi en auge, encara ens queda molt de camí per recórrer, i per tant cal seguir treballant per la independència. Cal seguir fent pedagogia, no a Espanya sinó aquí, a casa nostra. Cal que, plegats, continuem explicant a tots els sectors del país, parlin la llengua que parlin i tinguin l’origen que tinguin, que la construcció de l’Estat català beneficiarà tothom. Que davant les pitjors crisis la llibertat sempre és la millor resposta. I que en un procés d’independència no tenim res a perdre, tret dels llasts del passat. Per contra, tenim a guanyar la societat lliure, justa i pròspera que sempre hem volgut per a nosaltres mateixos i per a les noves generacions.

Perquè el nostre futur ens pertany només a nosaltres: Som una Nació, volem Estat propi

Aquest dissabte a les 17:30 a la Plaça Urquinaona de Barcelona, hem d’aconseguir un nou cop d’efecte davant tanta mediocritat dels partits catalans, i la burla constant des de l’estat espanyol. Catalunya te que dir prou, i ara es el moment ideal per fer-ho, nomes depèn de tots nosaltres.

 

EL CAMÍ A SEGUIR DE TOTA UNA GENERACIÓ

Sense categoria

Amb aquestes paraules, el President Montilla ha resumit el significat de les properes eleccions catalanes, amb una declaració com no podia ser d’altra manera amb català i castellà, i on ha anunciat la data del 28 de novembre com la dels propers comicis al Parlament, i que curiosament podent coincidir amb el Barça-Madrid de futbol, en una jornada que podria passar a la historia o ser una més d’aquesta llarga agonia en un camí sense futur.

Finalment la data ja es oficial, i la maquinaria dels partits començarà a girar, segons el President demana a tots els partits joc net i claredat i un debat polític d’alt nivell, que siguin conscients del moment extraordinàriament important que ens toca viure, ja que decidirem el camí que ha de seguir Catalunya per tota una generació. Per aquesta decisió tant transcendental demana informar-se i actuar en conseqüència.  Destaca la importància pel context de crisi, pels canvis socials, per la desafecció política, per la sentència del TC i per la relació de Catalunya amb Espanya.  Per últim demana pedagogia.

Estic plenament convençut que aquestes eleccions com diu el President, son més que unes eleccions, i que ens poden marcar el futur. Sembla que el tema del partit de futbol no ha estat un obstacle, com si sembla que ho era la visita del cap de l’església catòlica a Barcelona, cosa que em sembla bastant surrealista, donat la diferent importància d’una cosa i l’altra.  Demana joc net, crec que ha de ser el primer en aplicar-se la recepta, i no menysprear camins que sempre titlla de residuals, i no enganyar al personal amb el tema del federalisme, hores d’ara totalment superat i ridícul, tampoc ens ha de fer combregar amb rodes de molins encomanant-se a un Estatut que ja es mort i enterrat, i que encara serà més retallat pel tribunal amb la resolució de la resta de recursos, i que el seu partit més enllà de les cortines de fum habituals estarà completament d’acord amb el resultat com ja va afirmar la Chacon. El mateix podríem dir de CIU on el Sr. Puig fa el ridícul cada dia amb les possibilitats d’un concert econòmic totalment impossible, o en Puigcercos i el seu referèndum virtual, en un estat espanyol tant poc democràtic.  Demana alt nivell de discussió, i per tant tots aquests enganys haurien de quedar eliminats, i parlar de la sortida del forat on ens trobem, una vegada reconegut que la via autonòmica era una trampa que el Sr. Pujol va col·laborar en mantenir viva, però que ara ja no te sentit, una cosa que un estat propi evidentment si el te.

Parla de pensar molt, i de les relacions Catalunya i Espanya, i la gran majoria ha de veure que es una relació impossible i nociva per la primera part. Es una oportunitat d’exercir el nostre dret a decidir, ja que l’estat no ens deixa consultar directament a la ciutadania segons que, no sigui cas que la resposta no li agrades, i això ha de fer reflexionar de la oportunitat que esta a les nostres mans. Pot ser un dia històric, una victòria blaugrana sobre el màxim rival, i una empenta definitiva a la independència catalana, on les opcions seran a les urnes, i els arguments tots validats. Desprès no valdran excuses dels que volen, però alhora de la veritat dirigeixen el seu vot a opcions que saben mai sortiran de la roda on estem posats.

Ens juguem el futur de tota una generació i d’un país, si de veritat volem el millor per ell i pels nostres, tenim a la ma el fer el canvi, però no el de cares com seria el del Sr. Mas, sinó el de ser un estat lliure, i amb el rumb que nosaltres decidim.

NOU SONDEIG AMB CANVIS A LA VISTA

Sense categoria

La publicació del nou sondeig de la Vanguardia aquest cap de setmana, comença a deixar veure unes tendències que amb el pas de les setmanes poden anar en augment, per un costat el tripartit segueix lluny d’una nova suma, per un altra sembla que CIU va arribar als seus màxims en intenció de vot al juliol fregant la majoria absoluta, i ara comença a desgastar-se degut a la seva ambigüitat, i falta de programa nacional amb credibilitat, i s’allunya de l’objectiu, i per últim per primer cop treu el cap Reagrupament que frega els mínims necessaris per obtenir representació, amb una pujada que segons l’evolució de les coses hauria d’anar en augment.

Efectivament l’institut Noxa, dona uns 60/61 diputats a CIU, amb una baixa de tres punts, uns 30/31 al PSOE-C, que segueix amb caiguda lliure i amb uns mínims històrics, ERC sembla am 16 no perdria tant com semblava, tot i el seu descens, PP amb 14/15 i ICV amb 12 es mantindran, i de moment Ciudadanos i Reagrupament tindrien una projecció de 0 a 3 fregant l’entrada al Parlament. Per la seva part Solidaritat que ni tant sols tenia cap llista electoral fins aquest dissabte no entra a l’enquesta, però es d’esperar que en properes prospeccions ja entrarà a les travesses. Sembla que la possibilitat d’un govern convergent amb minoria es més probable, i que la bipolarització es va trencant a cada dia que passa, i que l’entrada de noves formacions al Parlament fragmentarà i modificarà el mapa polític català, on l’eix nacional i el nostre futur com a poble marcarà molt més la campanya que el que molts voldrien.

 

Es nomes una declaració d’intencions, i des d’un mitjà nacionalment espanyol com es La Vanguardia, i gens sensible a la qüestió nacional catalana, però crec que escenifica l’escenari desprès de la manifestació del 10 J, una CIU que ho tenia tot a favor, però que segueix sense voler traspassar la frontera, i es manté en una ambigüitat nacional que en l’època Pujol li va funcionar molt bé, però que amb les circumstàncies d’ara, cada cop deixa més desengany pel camí, en Mas pot ser que guanyi els comicis, però no ho farà amb la claredat que ho podria fer, si lideres el que la gent majoritàriament va demanar en l’esmentada manifestació, i amb sort s’haurà de conformar amb ser un president més dins la mediocritat de les engrunes que pot governar. Pel que fa als socialistes i el seu federalisme i catalanisme virtual, donat els esdeveniments en forma de sentència del TC, i mil i una malifetes de l’estat a Catalunya, han hagut de treure’ls la careta, i han hagut de triar, evidentment al costat del Partit Popular han escollit en contra dels interessos de Catalunya, i de retruc dels seus votants del cinturó o no, que poc a poc van obrint els ulls i els poden portar als seus pitjors resultats.  Pel que fa ERC i la seva comèdia en forma de referèndum d’independència desprès de set anys d’oblit del tema, sembla que de moment aturen mínimament la sagnia, però el temps juga en la seva contra, i les seves prioritats cada cop quedaran més al descobert davant noves opcions, i el frau d’un referèndum irrealitzable dins l’estat espanyol no enganyarà la ciutadania. Un altra símptoma es la que donen gairebé entrada de Reagrupament al Parlament, esperant la inclusió en la propera de la Solidaritat de Laporta, i que confirma que amb un bon treball, amb coherència, i il·lusió el projecte de la declaració unilateral d’independència, cada cop engresca més gent, i es el que més arguments pot aportar, i anirà amb ascens amb unitat o sense.

En definitiva cal esperar aquests dos mesos per les eleccions, però es un temps suficient per posar el projecte de l’estat propi al centre del debat, i irrompre amb força al Parlament esperant la resposta de la resta de partits.

 

 

LA INVISIBLE DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

Sense categoria

Dos fets ben clars han succeït aquest cap de setmana, i que han demostrat la debilitat i farsa del que s’anomena democràcia espanyola, que no es res més que una lectura modernitzada de la dictadura franquista, començant per un inexistent transició, i acabant per unes retallades de llibertats cada cop més evidents. La organització terrorista ETA ha fet el pas que se li comunicava anunciant una treva, i demanant un procés democràtic del dret a decidir. Alhora la justícia argentina per vergonya de l’Estat espanyol, ha reobert el cas per investigar els crims del franquisme entre 1936 i 1977, cosa que mai ha volgut fer l’Estat espanyol. Les primeres respostes espanyoles han estat tant decebedores com sempre, i aferrades a un passat que no volen trencar per res del mon.

ETA a través d’un comunicat a la BBC, ha anunciat el seu alto el foc, i demana que es temps d’assumir responsabilitats, i donar passos en el procés independentista, i donar resposta a la repressió política, i convida al govern espanyol sense imposar condicions a establir converses perquè el poble basc pugui decidir lliurement el seu futur. Destaca l’esgotament del marc autonòmic, i ha arribat l’hora de superar-lo  en un procés democràtic. El líder del Sinn Fein Gerry Adams, ja ha instat al govern espanyol ha respondre ràpidament i obrir negociacions. Per la banda espanyola, el PP ha restat transcendència a l’anunci, i ha demanat que deixi definitivament les armes, i es dissolgui recordant altres treves que han acabat malament. Pel PSOE troben l’anunci insuficient, i també reclama deixar les armes. Duran i Lleida l’ha qualificat de comunicat confós entre altres reaccions.

 

En un altre ordre, la justícia argentina ha reobert el cas dels crims del franquisme, però es tem que la resposta espanyola sigui la mateixa que fa un temps, on deia que la justícia espanyola era reconeguda, i en el cas d’haver un judici el farà sense mitjancers.

 

Molt bona notícia el comunicat d’ETA, què ha recollit el prec de l’esquerra abertzale, i ha comprés que amb les armes no s’aconseguirà res, i que tot passa per la força de les urnes democràtiques per arribar on la societat vulgui arribar. Les reaccions espanyoles han estat les de sempre, un comunicat crec que deixa molt clar el missatge, el titllen de confós, i nomes volen la dissolució i rendició sense escoltar el clam  del dret a decidir dels ciutadans bascos. L’estat espanyol utilitza la banda armada com excusa per afavorir el seu caràcter antidemocràtic, on ha tapat la boca a una part de la societat, i amb un frau d’eleccions ha aconseguit el poder a Euskadi. La ultima treva va ser un clar exemple de que les recomanacions d’Adams cauran en l’oblit, quan va arribar el moment de parlar de temes polítics, es va acabar la negociació, que simplement era una rendició sense parlar de res més, i lògicament la treva es va trencar, i els morts de Barajas,  i els que han vingut desprès estaran en les consciencies dels seus assassins, però també de l’executiu espanyol que es va negar a negociar res. L’actitud de l’Estat amb el dret a decidir de les seves nacions oprimides, sempre ha estat la mateixa, no deixar la llibertat als ciutadans per escollir el seu futur, ho hem vist a Euskadi i també a Catalunya. Aquest invent de les autonomies ha arribat a una via morta que denota l’engany que ha estat des d’un principi per aquests territoris, i ara es mostra la crua realitat, la imposició pura i dura, i la negació dels principis més elementals de la democràcia.

 

Argentina hauria de fer treure els colors a aquest estat espanyol, què més de 30 anys desprès de la mort del dictador, s’ha negat sistemàticament ha investigar la multitud de crims del període dictatorial, i no ha depurat responsabilitats, cosa que ara des del país sudamerica li reclamen.  Ha protegit els feixistes, i el seu règim del terror com si no hagués existit amb una llei ridícula de memòria històrica, i alguns personatges públics tacats de sang encara amb responsabilitats publiques, fets que donen a entendre qui va dirigir la mal anomenada transició, i el tarannà de l’estat que s’allunya molt de qualsevol democràcia moderna.

 

En definitiva, dos fets que ens ofereixen la vertadera cara fosca de l’estat espanyol, que es nega a reconèixer drets fonamentals en qualsevol ser humà o territori.

 

 

EL CATALANISME DE CORBACHO

Sense categoria
La tornada del ministre de treball i immigració espanyol, José Corbacho a les files per les llistes electorals de la filial del PSOE a Catalunya, te la finalitat d’activar allò que en diuen el cinturó vermell, que forma l’àrea metropolitana de Barcelona, i una bossa de votants important i decisiva d’aquest partit entre la forta immigració existent en aquestes localitats, molta procedent de l’estat espanyol.  Aquest es el sector de la població que sembla vol cuidar més el President Montilla, per damunt de tota un altra part de Catalunya, què sembla no te els mateixos drets que la resta, i on qualsevol reclamació es arxivada a la carpeta de les dreceres impossibles.

Els últims moviments indiquen que es vol equilibrar la balança amb l’ascens del que anomenen sector catalanista a la segona posició, amb la persona de la consellera Tura, que això traduït vol dir una aposta federalista inexistent,  i una opció per partit separat a Madrid tímidament, aquest es el catalanisme de baixa volada socialista. El ministre Corbacho molt lligat a l’aparell socialista espanyol, com la seva cap de llista Chacon, també es declara catalanista, però aquesta paraula tant volàtil no el defineix per res, i arriba amb el currículum de la major taxa d’atur espanyola, i una vaga general per les reformes laborals del seu govern a l’esquena, i amb un bagatge d’haver votat contra els interessos catalans com els seus companys les vegades que ha convingut, i tractar la opció independentista com si d’un gran mal es tractes, en contraposició d’aquests suposats beneficis inexistents de l’estat actual. Alcalde de l’Hospitalet de Llobregat durant molts anys, forma part de la corda nacionalment espanyola del socialisme català, i que tant be representa l’actual president català o l’altra ministre Carme Chacon, i que sembla no han entès o no volen entendre els mals del país, i tants sols els preocupa les relacions fluides amb el seu partit mare a Madrid.
Es la confirmació, si es que calia de les opcions, i la classe de votants que busca el PSOE-C en les properes eleccions, aquest anomenat cinturó vermell, esta integrat en una gran part pel que podríem anomenar electorat autista, ja que es pensen que aquest maltractament econòmic i cultural constant no els afecta, pel fet de sentir-se sentimentalment espanyols, cosa molt legitima, però que no els treu de ser ciutadans de Catalunya, i patir com tots aquesta sèrie de greuges que el seu vot serveix per validar-los, i no voler  o no saber veure dels avantatges que suposaria un estat propi, que tampoc faria distincions de sentiments, però si de nacionalitats, amb ells com una comunitat més del país.  Tant els fa quin candidat presenten, i quines propostes volen dur a terme, es un vot en forma de robot molt útil per qualsevol partit, però que crec hauria de començar a reaccionar, i encara més amb els cassos de corrupció municipal que han afectat al partit socialista en diferents àmbits.
Corbacho representa tot això, i es un cas molt simptomàtic de cap on vol anar aquest partit desorientat i desubicat, i que la seva aposta de país totalment falsa ja no te massa arguments per defensar-la, i més quan el seu partit junt amb els Populars no afluixen amb el seu setge cultural i econòmic cap al nostre territori.
L’origen dels votants o dels escollits es important, però per mi no es cap factor decisiu, com ens venen des d’Esquerra com a factor de cohesió.  Crec que el fonamental son les propostes, l’estima pel país com interès màxim, i la vàlua personal o de gestió, el demes no  hauria de ser important en una societat madura, i això hauria de ser una lliçó per aquest mal anomenat cinturó vermell que Corbacho representarà.
 

 

LA CARTA DEL PRESIDENT MONTILLA ALS AJUNTAMENTS

Sense categoria

El president, amb motiu de la diada envia cada any una carta als ajuntaments catalans, on aquest any incideix en el moment delicat que viu el país, i es mostra preocupat per la desafecció cap a Espanya de molts catalans, que ell dona culpabilitat a la sentencia del TC contra l’Estatut, la via que ell defensa i troba encara perfectament útil. La qüestió es si vol prendre el pel a la població, o ha perdut definitivament el rumb.

Assegura a la carta que l’estatut es vigent i útil malgrat la sentència condemnatòria del Tribunal espanyol.  Qualifica la situació com gens positiva, i demana esforça de superació, sobretot per la desafecció espanyola de molts catalans. Expressa que defensaran l’estatut  amb totes les seves forces, i demana unitat i exigència.  Curiosament aquesta setmana es realitzarà una trobada a Sant Pere de Roda dels prop de seixanta municipis que ja s’han declarat moralment exclosos de la Constitució espanyola.  De totes maneres el president diu que continuarà cercant els camins per preservar el pacte polític, en que es fonamenta el text català, i exigir el ple acompliment, sense cap renuncia, acaba fent una crida a votar en els propers comicis.

 

Sembla que el President viu en la seva realitat virtual, i no en vol sortir, parla alegrement de preservar un pacte polític que nomes esta en la seva imaginació, i la d’alguns defensors de l’autonomisme ranci. Crec que no es molt difícil d’entendre que un pacte amb dos parts tant desiguals, s’anomena imposició, per altra banda el tribunal es va encarregar de suprimir el famós tema de les relacions bilaterals, que no es res més que dos que es reuneixen, però tant sols un decideix.  Mai hi ha hagut cap pacte, tant sols submissió d’una part sense poder a un altra que el te tot. El president també ens parla d’exigir el ple acompliment i no renunciar a res, jo em pregunto a qui ho exigirà, li han dit ben clar que el límit es el que ha marcat el TC amb la seva sentència, i fins hi tot el seu cap a Madrid, en Zapatero, va dir ben clar que el procés autonòmic havia finalitzat, per tant deixi de enganyar al personal, respecte les renuncies, crec que no recorda que el text original aprovat per un 90% del Parlament amb el seu grup inclòs en el Parlament, al cap de 24 hores ja presentava esmenes per desvirtuar-lo, i ara ens vol parlar de renuncies, on eren durant la negociació a Madrid, ell sap molt be que no eren en el bàndol català, com tampoc ho son ara els seus 25 inútils diputats a Madrid. Per tant prou de falsedats.

 

Demana la superació de la desafecció espanyola per la sentència, no dic que no sigui un factor a destacar, però crec que el maltracte a Catalunya en matèria d’inversions, infraestructures, espoli fiscal i menyspreu cultural, fa molts anys que dura, ens demostren cada dia que no ens volen, ens insulten, i vostè crida a superar la desafecció, com en una parella si la situació es fa insostenible, el millor es deixar-ho, i emprendre un nou camí, en aquest cas de llibertat, aquell camí que qualifica de impossible o d’aventura, paraula que definiria perfectament la nostra colonització des de fa vora 300 anys.

 

 Mes de 60 municipis i van creixent, ja han mostrat la seva desafecció total cap a aquest tractat anomenat Constitució, que tant defensa, i que tant sols es una evolució de la dictadura anterior, i amb Catalunya com a víctima principal. Hauria de representar a tots els catalans, i especialment interpretar la manifestació del 10 de juliol, que sembla que ràpidament se li ha oblidat.

 

 

 

LA VISIÓ COMUNA D?EN ZAPATERO I LA POR DE JOAN PUIGCERCÓS

Sense categoria

El president espanyol Zapatero, es veu sol davant els pressupostos generals, i confia amb el PNB com el seu aliat per seguir endavant, i evitar eleccions anticipades , apel·la a la responsabilitat de deixar aparcades les tàctiques partidistes per l’interés general. Per altra banda em Joan Puigcercos comença per admetre que les noves opcions clarament independentistes podem fer fora,t i perjudicar els seus interessos, i els convida a ocupar l’espai de centre dreta, com si això fos d’una importància vital.

El rei del cinisme i la mentida, ara no vol negociacions partidistes, i vol posar seny amb tothom per un interès general de cara als pressupostos del 2011. Ja ha posat límits a la transferència de la caixa de la seguretat social a Euskadi, que els marca la Constitució, però segur que algunes transferències seran traspassades, a canvi d’aquest suport que des de l’oposició basca, pel seu propi junt amb els populars frau electoral va cometre. Reivindica el diàleg per fer les reformes necessàries, i austeritat que ha promès, i confia amb un esperit coherent pel be comú. Mentrestant des de CIU, la número dos Joana Ortega, torna a tirar pilotes fora, i vol allunyar el debat sobre el grau d’independentisme de la seva formació, Puigcercos reconeix per primer cop la davallada que pot patir per la presentació de les noves formacions independentistes, i s’atreveix a considerar que han d’ocupar un espai orfe a la política catalana, com es el centre dreta independentista, deixant suposo la part esquerra per la seva formació.

 

Te molta gracia que el president espanyol es faci la víctima, i la persona responsable donant lliçons per mirar pel be general, i no amb tàctiques fosques de partit, tot per complir el que l’han obligat a fer per sortir de la crisi, amb una situació agranada en una part important per la seva nefasta gestió com a governant. No crec que aquest be comú l’apliqui a tot arreu amb la mateixa mesura, ja que els 22 mil milions que van i no tornen de Catalunya, les ruïnoses inversions en infraestructures en el nostre territori, o la negativa a una gestió propera de l’aeroport del Prat per posar tres exemples de molts, sap que condemnen a aquest territori a unes dificultats i un empitjorament progressiu de l’estat del benestar, que no succeirien amb un tracte més just. Realment el nostre desenvolupament ha demostrat sobradament que no li interessa el més mínim, més enllà de la propaganda partidista, i ara s’atreveix a demanar responsabilitat. Per sort per ell, a Euskadi trobarà segurament el suport que li fa falta, ja que allà pot donar coses que aquí el mateix dia el Tribunal Constitucional ens estriparia als nassos, i ens acusarien de nazis, insolidaris i no se quantes coses més. Es la dura vida de no gaudir d’un estat, i poder tancar tractes en igualtat de condicions, com el que aquests dies intenta tancar en el ram de l’automoció el president Montilla a la Xina, i que malauradament pot acabar nomes sent propaganda partidista.

 

En Joan Puigcercos aquest allargament cap a la data electoral el perjudica, ja que la seva posició incomoda en el debat independentista, i el seus anys de govern amb el PSOE-C, contrasta amb el temps que les dos formacions independentistes que es presentaran a les eleccions tenen per difondre el missatge més engrescador que es pot sentir avui en dia, i poc a poc crec que fins hi tot es pot arribar a aquesta gran coalició que comença a preocupar als partits catalans al Parlament, de moment el tercer en discòrdia sembla que els seus integrants es van agrupant amb Solidaritat o Reagrupament, i finalment quedarà veure si es possible aquesta entesa final que com deia avui en Toni Strubell en un gran article en el seu bloc recorda la independència de Lituània amb situacions similars, i que en aquest cas van acabar amb un final feliç per ells que nosaltres també podem aconseguir, i que per si encara no sabia el líder d’Esquerra res te a veure amb el centre, la dreta o l’esquerra.

LA LLENGUA CATALANA SEMPRE SOTA SOSPITA

Sense categoria

La mesura anunciada pel Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa Josep Huguet, que en el seu decret llei obligarà als professors universitaris que vulguin plaça fixa a Catalunya a acreditar el nivell C de català, o els que vulguin canviar de plaça, a engegat tota la maquinària xenòfoba contra la nostra llengua, que qualsevol petit avenç es demonitzat com ja va passar en el cinema, i on ara es repeteix en l’àmbit educatiu, on tot el que al món es normal, aquí simplement es rebutjat.

La mesura es d’una gran lògica, els professors universitaris que volen fer classes en castellà o anglès posem el cas han d’acreditar uns coneixements com es normal, però alhora d’aplicar això al català la cosa ja canvia. Els nous professors disposaran d’un temps suficient per arribar a aquest nivell, aquesta mesura no s’aplicarà als professors ja en actiu, què no es bellugaran del seu lloc. Aquest nivell per exemple es obligatori als professors de secundària o batxillerat, i també als auxiliars administratius de la Generalitat, cosa que en principi dona a entendre que a la Universitat no hauria de ser cap obstacle insalvable. De totes maneres el conseller Baltasar del mateix govern català, ha contradit al seu company, i ja ha matisat que no s’obligarà a acreditar aquest nivell de llengua i es deixarà el mètode en mans de cada universitat. Alguns professors il·lustres com en Xavier Sala Martin, ja han dit que no faran cap examen en català, altres com Ciudadanos amb la seva croada diària contra la nostra llengua, diu que això portarà a una Universitat de tercera amb un model provincià, i ho considera un atac a la llibertat, afirmant que el fanatisme nacionalista va contra la cultura.  També trobem el degà de la facultat Pompeu Fabra Albert Carreras, que alerta que això pot comportar perdre bons professors, amb uns arguments similars a la llei del cinema, i que donen a entendre que una mesura tímida com aquesta que nomes afecta als professors nous, i amb moltes excepcions, es vista com un atac a escala mundial.

 

Realment la persecució contra la llengua catalana no es nova, desprès de la pèrdua de les nostres llibertats el 1714 i el decret de Nova Planta, l’objectiu de l’estat espanyol sempre ha estat convertir la nostra llengua en una anècdota folklòrica, la divisió amb la llengua valenciana, els atacs constants al sistema d’immersió lingüística, la negativa espanyola a la seva oficialitat a la Unió Europea, que no es correspon amb el nombre de parlants, la persecució i negació al seu us a les institucions espanyoles, el seu manteniment com a llengua de segona divisió davant del castellà, ja que no hi ha el deure com si te l’altra llengua, o recentment el recurs per la llei d’acollida per integrar la immigració amb la llengua catalana, la crítica a la llei del cinema on es troba normal un 97% de pel·lícules en castellà i un 3% en català, i una llarga llista de normatives que protegeixen el castellà com a llengua predominant, i única, i on qualsevol petita norma com la obligatorietat de retolar un establiment almenys en català, es atacada com si no fos la cosa més normal del món.

 

Els professors universitaris per exemple a Anglaterra o Alemanya o a la Xina, per posar uns exemples, evidentment ningú se li ocorreria discutir que han de dominar les llengües respectives dels seus territoris, però com sempre el que es normal al món no val per nosaltres, i una mesura totalment obvia es atacada sense pietat, fins al punt d’haver de distorsionar-la des del mateix govern, i des de fora, deixant de banda el nacionalisme espanyol fanàtic i ranci de Ciudadanos, tot un degà de la Pompeu Fabra posa la nostra llengua com un impediment per un ensenyament de qualitat, quan curiosament cap més llengua del món ho es.

 

Les ments colonitzades tenen aquestes coses, i admeten una inferioritat malaltissa que nomes pot ser curada amb un estat propi, on el normal a la resta del planeta, també ho sigui entre nosaltres.